El Cinema Truffaut, l’últim oasi de cinema al centre de Girona

 L’equipament municipal, gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, viu el moment més dolç de l’última dècada amb més de 20.000 espectadors l’any 2022, dues sales i encadenant títols «amb ganxo» que han permès als gironins redescobrir l’espai després del tancament per sorpresa dels Albèniz.

Guillem Terribas i Carles Ribas 

Fa 25 anys, Girona era un paradís per als cinèfils. I és que després de pujar al tren del «boom» que vivia el sector de l’exhibició cinematogràfica arreu de l’Estat espanyol, la ciutat va passar de tenir 11 sales el maig de 1997 -Albèniz, Coliseu, Catalunya (3), Modern (2), Plaça (3) i Ultònia- a 34 en poc més de tres anys, amb la incorporació al mapa cinematogràfic dels Lauren (9), l’antic Teatre Albèniz (10), 2 sales més a l’històric Coliseu (però l’aventura amb prou feines duraria més d’un any), i els Óscar, avui Ocine (11), que van aixecar la persiana al desembre del 2000. Ara, després de més de dues dècades, el Cinema Truffaut és l’últim cinema al centre de Girona.

Però rebobinem una mica més, en concret, fins l’any 1990. I és que mentre Barcelona bullia ultimant els preparatius dels Jocs Olímpics, a Girona es començava a cuinar -en petit comitè- la il·lusió d’oferir pel·lícules en versió original subtitulada. «L’Associació Catalana de la Crítica acabava de premiar Narcís Agustí (propietari dels cinemes Catalunya i Ultònia) i, com a agraïment a la crítica, em va trucar i em va dir que ens cedia durant una setmana el cinema Catalunya 3 (situat a la travessia de la Creu i amb capacitat per a 120 persones) perquè hi projectéssim les pel·lícules que volguéssim», recorda el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas.

Aquest regal, que va tenir continuïtat un segon any, es va batejar com a «Setmana de la Crítica» i s’hi van poder veure des de El crepúsculo de los dioses (1950) de Billy Wilder a Lawrence de Arabia (1962) de David Lean. Totes en versió original i presentades per crítics de renom, des de Jaume Figueras a José Luis Guarner. «Va ser un èxit rotund», rememora Terribas.

Però no es podia quedar amb una simpàtica anècdota. «Així que vam proposar-li [a Narcís Agustí] convertir el Catalunya 3 en un cinema on es poguessin veure exclusivament pel·lícules en versió original amb una programació diària perquè era una proposta que a Girona no existia, però ens va dir que no tenia prou sales», lamenta Terribas. Però lluny de tirar la tovallola, van trucar a la porta d’un altre empresari cinematogràfic de la ciutat, la família Gratacòs, que gestionava el Modern. I van segellar un acord: «Ens van deixar una sala al pis de dalt, l’antiga sala X, estava molt abandonada però per fi teníem un espai propi per projectar versions originals i convidar als directors a presentar les seves pel·lícules», explica el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema. Tot i que el Col·lectiu decidiria la programació i n’assumiria la gestió, el propietari de la sala seguiria sent el Modern. En aquest primer trajecte vital, que va arrencar el 31 de gener de l’any 1992 (amb la projecció de Barton Fink, dels germans Coen) i es va allargar fins al 2000, es va dir Cinema Estudi Truffaut.

Enric Gratacós, Joan Pluma, Àngel Quintana i Guillem Terribas. Inuaguració Cinema Estudi Truffaut 1992 en el Modern  20201119-WA0020

L’any 2000, amb el tancament del Modern arran de la crisi que travessava el sector cinematogràfic, «el Truffaut se n’anava a la merda», assenyala Terribas. Però l’Ajuntament de Girona va comprar l’edifici (el Modern) i va encarregar al Col·lectiu de Crítics de Cinema (que aleshores es va constituir legalment com a associació sense ànim de lucre) l’elaboració d’un projecte de com hauria de ser el Cinema Truffaut per a obrir un concurs, que van acabar guanyant. «No érem uns nens pijos que volíem que l’Ajuntament de Girona ens fes un cinema, sinó que vam fer el projecte en base als 10 anys d’experiència que teníem gestionant-lo en mans d’una empresa privada», assenyala Terribas, que subratlla que «no va ser un vestit a mida» fet perquè el Col·lectiu guanyés el concurs, sinó que «havíem demostrat durant una dècada que l’aposta funcionava». En aquest projecte ja van sol·licitar la creació d’una segona sala, que va arribar 22 anys després.

El 17 de novembre del 2000 es va inaugurar el Cinema Truffaut a la sala B del Modern, el seu emplaçament actual, que només ha estat interromput per un parèntesi de dos anys (del 2019 al 2021), quan la programació es va traslladar temporalment a una sala dels Albèniz Plaça durant les obres de remodelació del Modern.

Foto: Aniol Resclosa. 

Una caixa dels records 

Abans de la inauguració, però, la sala B es va remodelar, actualitzant la pantalla i el so. Les butaques van ser herència del Cinema Coliseu (i es van mantenir els 15 anys següents). Però aquest no va ser l’únic tresor del cinema gironí que el Truffaut va voler conservar.

I és que a mesura que els altres establiments abaixaven la persiana, Guillem Terribas rescatava els seus objectes més emblemàtics per fer-los perdurar en el temps. Així és com va arribar al Modern la màquina de venda d’entrades de l’Ultònia (que el Truffaut encara feia servir fins fa un any) o les fotografies de cineastes que lluïa el Cinema Orient.

«Complement» als multisales

El Cinema Truffaut, s’esforça en remarcar Guillem Terribas, «no pretén fer la competència als multisales, sinó que és un complement que busca potenciar el cinema i fer arribar al públic un estil de pel·lícules que fins aleshores no arribaven a Girona». En aquest sentit, assegura que «mai projectarem Avatar perquè no és el que hem vingut a fer» i aclareix que «la nostra essència són les pel·lícules d’autor, també d’estudi i d’assaig, en versió original subtitulada».

A més, el Truffaut ha estat un punt de pelegrinatge per a cineastes i actors internacionals com Agnès Jaoui, Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Jirí Menzel, Krzysztof Zanussi, així com també Carla Simón, Albert Serra, Mikel Gurrea o Isaki Lacuesta, que han volgut portar personalment les seves produccions a l’espai. «Que el mateix director et presenti la pel·lícula té un valor extraordinari», sentencia el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Les més taquilleres 

Estiu 1993 de Carla Simón ha estat la pel·lícula més vista al llarg de la història del Cinema Truffaut, amb 3.700 espectadors; seguida de Bicicleta, cullera, poma (Carles Bosch); Alcarràs (Carla Simón); Italiano para principiantes (Lone Scherfig); Kandahar (Mohsen Makhmalbaf); En tierra de nadie (Danis Tanovic); The quiet girl (Colm Bairéad); El abrazo partido (Daniel Burman); Living (Oliver Hermanus) i El triángulo de la tristeza (Ruben Östlund).

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s’encarrega de dissenyar la programació. «La clau és l’equilibri, combinar títols amb capacitat d’atraure a un major nombre de públic com Alcarràs o As bestas amb una pel·lícula minoritària coreana que, tot i que només et portarà 50 espectadors, estaran molt agraïts de poder veure-la», assegura el coordinador del Cinema Truffaut, Carles Ribas. Per a confeccionar el cartell, els membres de l’associació assisteixen als festivals de cinema de Cannes o de Sant Sebastià. «Allà seleccionen els títols que els interessa portar al Truffaut», assegura Ribas. Tot i que al principi tenien «problemes» per aconseguir les pel·lícules que volien perquè les distribuïdores encara no els coneixien (i es van mantenir ferms evitant projectar títols que es desmarcaven de la filosofia del Truffaut), ara «totes, menys les majors que no ens interessen, ens n’ofereixen», celebra Terribas.

A més, ara poden estrenar la pel·lícula el mateix dia que ho fan a Barcelona o a Madrid. Al principi, havien d’esperar sis mesos fins que els arribava la còpia (amb una pel·lícula de 35 mm) després de recórrer cinemes d’arreu de l’Estat espanyol: «Abans només hi havia quatre còpies en versió original a tot Espanya i havies d’esperar el teu torn, i sovint quan t’arribava ja estava gastada, ara en canvi tot és immediat, les pel·lícules ens arriben tant per satèl·lit com amb disc», explica Terribas. Al llarg de l’any, el Cinema Truffaut estrena 50 films.

Les pel·lícules que més il·lusió li ha fet projectar a Carles Ribas són les de «cineastes gironins»: «Em fa molta il·lusió passar els films d’Isaki Lacuesta (també va ser membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona), Isa Campo o Albert Serra perquè són amics de tota la vida, me’n recordo de quan van començar i ara s’han convertit en directors i guionistes de prestigi internacional, hem viscut de primera mà la seva evolució i això et fa sentir orgullós». «Són els primers que volen venir a presentar la seva nova pel·lícula al Truffaut, els hi encanta», celebra Carles Ribas.

Mig milió d'espectadors 

Al llarg dels seus 23 anys d’història, han passat pel Cinema Truffaut mig milió de persones. L’any 2022, l’equipament va registrar 20.028 espectadors, una xifra que va superar els números previs a la pandèmia i que suposa la millor dada d’assistència de la darrera dècada, en concret, des de l’any 2013, quan el cinema municipal va registrar 21.197 espectadors. Les dades de 2022 representen un creixement del 48% respecte l’any 2021 (13.517) i d’un 21% respecte les dades del 2019 (16.498).

La posada en marxa de la segona sala el novembre de 2022 (que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona reclamava des de l’any 2000) i la coincidència de pel·lícules d’autor aclamades per la crítica, com Alcarràs de Carla Simón o As bestas de Rodrigo Sorogoyen, han fet reflotar el Cinema Truffaut, en un moment en què els cinemes de l’Estat espanyol han perdut un 40% de públic respecte el 2019.

Ara, durant el primer trimestre de 2023, el Truffaut ha doblat els espectadors respecte el mateix període de l’any passat. Entre els mesos de gener i març, van passar per l’equipament un total de 10.400 espectadors. Un fet que atribueixen, a més de l’obertura de la segona sala (els ha permès duplicar el públic, passant de 300 a 600 espectadors a la setmana, tot i que han aconseguit arribar als 1.200 espectadors setmanals) i a l’arribada encadenada de títols «amb molt ganxo», al tancament dels Albèniz, que els ha fet arribar una nova onada de públic que no vol haver d’agafar el cotxe per a anar al cinema. «A més coincideix que estem fent Suro i As bestas, que són espanyoles i per tant no tenen subtítols, en aquell moment molts gironins redescobreixen el Cinema Truffaut perquè som al centre de la ciutat», explica Terribas.

Tot i això, conserven un públic fidel que els ha acompanyat tota la vida: «Són persones d’entre 40 i 60 anys que sistemàticament venen cada setmana, confien en el nostre criteri i saben que els proposarem una pel·lícula que els interessarà», assegura.

Als joves, però, els costa més seduir-los: «És una lluita constant, van néixer amb una mentalitat digital i no valoren el fet d’anar al cinema», lamenta Ribas. «Aniran a veure Avatar o Super Mario Bros, però la resta del consum el faran a través de plataformes», afegeix. Els subtítols, però, no els tiren enrere: «Són consumidors nats de sèries i estan acostumats a veure-les subtitulades en versió original perquè no volen esperar a que s’estrenin doblades», assegura.

A banda de la programació regular de dilluns a diumenge, el Cinema Truffaut també és subseu de la Filmoteca de Catalunya (al llarg de l’any acull diversos cicles dedicats a cineastes i actors) i també dona cabuda a actes puntuals per part d’organismes, associacions i entitats gironines, des del Museu del Cinema a la Universitat de Girona. A més, un cop al mes (de setembre a juny), conviden a una ONG perquè presenti el seu projecte, una trobada que es complementa amb la projecció d’una pel·lícula.

Amb tot, Guillem Terribas celebra que «Girona té Cinema Truffaut per temps perquè és un equipament municipal».

Meritxell Comas, publicat en el Dominical del Diari de Girona 07.05.2023 

Narcís Agustí, president d’Ocine i empresari històric del sector

Narcís Agustí i Agustí, nascut a Olot, president d’Ocine i fundador de la cadena dels Oscar, va morir ahir a la matinada a Girona, als 87 anys. Des del 2016 era membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. Va ser un empresari i emprenedor clau en la història del cinema a les comarques gironines i Catalunya. Va fundar alguns dels cinemes emblemàtics de la ciutat de Girona, com l’Ultònia i els Catalunya; va participar en la creació dels Truffaut, i finalment va donar una empenta definitiva al sector amb la multisala dels Ocine, ara un petit imperi que controla sales a tot l’Estat i a França a través dels fills, tot i que ell sempre hi havia fet de supervisor. El seu bon amic Guillem Terribas, segons explica, sovint li feia la broma més cinèfila de totes: “Ets com el Padrino.” “Era una persona extraordinària”, admet Terribas, amb qui va col·laborar en moltíssims projectes, entre els quals destaca la gènesi de les actuals sales del Truffaut, ara situades en un altre antic cinema de Girona, el Modern.

El negoci del cinema li venia de família. El seu pare, Joan Agustí i Pujol, va inaugurar el cinema Núria a Olot el 7 de setembre del 1943 amb unes 300 butaques. Va tancar el 25 de novembre del 2001 amb tres dies seguits de sessions gratuïtes. Narcís va agafar definitivament les regnes del negoci el 1965, amb la mort del seu pare.

El 1945 la família va obrir el cinema Ultònia, amb 1.400 butaques, una inversió que va servir per consolidar el grup actual. La pel·lícula que va inaugurar la sala va ser La policía montada del Canadá, de Madeleine Carroll, actriu que va viure a Sant Antoni de Calonge. “Van venir totes les autoritats, fins i tot el bisbe, que va beneir la sala”, recordava Agustí en una entrevista en aquest diari el 2018. Ell mateix explicava una anècdota amb el bisbe: “Quan es va voler estrenar Gilda, va cridar el meu pare perquè no la fes, però no va tenir èxit.” També admetia que el tancament de l’Ultònia va ser la decisió més trista que havia pres mai. A Olot la família també va inaugurar el Cine Gridó (1964). El gran èxit de la sala va ser El vicari d’Olot (1981), de Ventura Pons. La sala va tancar el 25 de novembre del 2001 amb dos clàssics moderns, Gladiator i La vida es bella.

El 3 de juny del 1978 es van inaugurar al carrer d’Emili Grahit els cinemes Catalunya, en la zona de l’antiga fàbrica Pagans. En la primera sessió s’hi van estrenar la primera part de La guerra de les galàxies, a la sala 1, i un clàssic com El cuirassat Potiomkin, a la 2. El 1982 s’hi va incorporar una tercera sala. Una de les sessions que més van arrelar entre el jovent va ser la de les Nits de Terror, dedicades exclusivament al cinema d’aquest gènere.

Agustí també va donar un nou impuls al Cine Oriente. Va obrir les portes amb un altre clàssic immortal: Repulsión, de Polanski, i va estrenar films classificats en aquells anys en la categoria d’“art i assaig.” L’última pel·lícula que s’hi va veure va ser, de manera molt significativa, The last picture show, l’obra de culte de Peter Bogdanovich.

Amb el temps el cinema Ultònia va tancar per ampliar l’hotel del mateix nom i també va obrir una gran botiga. En aquell moment ho van apostar tot en l’obertura del gran complex a tocar de Sant Ponç amb el nom d’Oscar. A Girona era una idea revolucionària, amb butaques distribuïdes en forma de graderia i un ampli aparcament. L’Oscar es va inaugurar el 6 de desembre del 2000. Va ser el primer que va adoptar el cinema 3D digital, el 2009, i es va rebatejar com a Ocine.

Amb l’ajuda dels fills de Narcís –Joan, Jordi i Esteve–, es va anar ampliant el negoci. L’empresa, amb un capital cent per cent català, opera també a Barcelona, Tarragona, Astúries, les Illes, Cantàbria, Castelló, Granada, Almeria, Guipúscoa, Madrid, Navarra, València, Valladolid i Las Palmas i a les ciutats franceses de Besiers i Anglet. El grup, en constant creixement tot i la crisi del sector, ja té més de 170 pantalles i unes 30.000 butaques. De fet és l’empresa familiar més gran del sector a l’Estat, competint contra grans multinacionals. Hi ha cinemes Ocine, a banda de Girona ciutat, a Blanes, Platja d’Aro, Barcelona ciutat, Granollers, Arenys de Mar, Sant Celoni, el Vendrell, Vila-seca i Roquetes.

Entre els premis que va rebre Agustí hi ha el Sant Jordi de Radio Nacional per la millor tasca a la indústria del cinema, i el de la crítica catalana a la millor sala d’exhibició de Catalunya, guardó que va suposar el punt de partida de l’actual Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. El premiat va oferir, encantat amb el guardó, una setmana lliure perquè els crítics de cinema hi programessin les seves pel·lícules preferides.

Lluís Simon, publicat en el Punt Avui 08.05.2023

Edmon Roch, Guillem Terribas i Narcís Agustí

Guillem Terribas rep el premi Sant Roc 2023

El llibreter i activista cultural el va recollir divendres Can Gruart, en el mateix acte en què també es va fer entrega del premi del 2020 a El Celler de Can Roca, ajornat per la pandèmia.

  

Josep Aribau, Guillem Terribas, Joan Roca, Maite Tixis. Foto: ACV

L’Asso­ci­ació Cul­tu­ral de Vila­bla­reix va lliu­rar diven­dres el premi Sant Roc 2023 al lli­bre­ter i acti­vista cul­tu­ral Gui­llem Ter­ri­bas, en un acte cele­brat al cen­tre cul­tu­ral Can Gru­art, ple de gom a gom. Durant l’acte, hi van inter­ve­nir els escrip­tors Martí Giro­nell i Mar Bosch, que van par­lar de les seves mol­tes vivències com­par­ti­des amb Ter­ri­bas. L’acte també va ser­vir per lliu­rar final­ment a El Celler de Can Roca el premi Sant Roc del 2020, que lla­vors no se li va poder entre­gar per la pandèmia i que diven­dres va reco­llir Joan Roca en nom de tot l’equip del res­tau­rant i dels seus ger­mans. L’acte va estar pre­si­dit per l’alcal­dessa de Vila­bla­reix, Maite Tixis, i pel pre­si­dent de l’Asso­ci­ació Cul­tu­ral de Vila­bla­reix, Josep Ari­bau. El premi Sant Roc també s’ha lliu­rat a altres per­so­na­li­tats des­ta­ca­des del món cul­tu­ral com ara Domènec Fita i Joan Domènech i Moner.

Xavier Castillon, publicat al Punt 06.05.2023

Angel Quintana: NARCÍS AGUSTÍ, tot un Senyor.

Tenia poc més de vint anys i em vaig posar l’etiqueta de crític de cinema perquè volia rendibilitzar una afició. Va ser en aquell temps quan vaig conèixer a Narcís Agustí i em va deixar entrar gratuïtament a les seves sales. Crec que el vaig trobar per primer cop el dia que vam presentar El vicari d’Olot amb en Guillem Terribes al cinema Ultònia. Era tot un senyor que imposava pel seu carisma però que generava confiança per la seva amabilitat. Tenia un punt sorneguer i aquell dia va riure molt quan la Núria Feliu em va escridassar com si fos un nen petit perquè no sabia què fer del micròfon a les mans. Més tard vam presentar Barcelona sud de Jordi Cadena. Narcís Agustí sabia que el negoci no estava en les pel·lícules catalanes, però tenia molt clar que havia d’ajudar al país i permetre que els seus locals fossin una porta oberta a la promoció d’un determinat cinema. Amb els anys ens vam anar creuant. Mai em va retreure perquè havia escrit malament d'una determinada pel.lícula que omplia les seves sales. Conixia a la perfecció quines eren les regles del joc, era un senyor. Recordo que estava satisfet quan s’acostaven els Oscar i podía projectar la majoria de pel.lícules americanes nominades i veure com els noms de Paul Newman i Tom Cruise lluïen a la façana dels cinemes Catalunya. No li interessava el cinema d’autor més radical però va ajudar a que un grup de joves organitzéssim la setmana de la crítica, que ens va permetre projectar obres de Michelangelo Antonioni a altres de Wim Wenders.

Foto de Família Reconeixement de la Acadèmia del Cinema Català 
Jaume Figueras, Elisenda Nadal, Leopoldo Pomés, Assumpció Balaguer i Narcís Agustí.

L´èxit de l’experiència va ser el punt de partida del que un temps després seria l’aventura del cinema Truffaut en els locals de la competència. Potser el dia que vaig veure més feliç a Narcís Agustí va ser quan va organitzar una marató de El padrino. S’estrenava la tercera part i va aprofitar per fer-ne les altres dues a la mateixa nit, totes en versió original. Aquella trilogia exemplificava perfectament tot el model de cinema que més li agradava. A mesura que va fer-se gran i els seus fills van agafar el negoci, el cinema va canviar. Els vells cinemes Cataluanya van donar pas a als Oscar i aquests als Ocine. L’empresa va expandir-se i les pel.lícules van passar a ser altra cosa. Una de les darreres vegades que em vaig trobar Narcís Agustí va ser als Ocine, a les pantalles projectaven una nova pel.lícula Marvel que omplia les sales, jo anava a veure una altra cosa. Em va mirar amb mitja ritalla a la boca i amb la ironia que el caracteritzava va deixar entendre que els temps havien canviat molt i que aquelles pel.lícules tenien poc a veure amb aquell model de cinema que sempre havia estimat i cuidat. També me'l vaig creuar a l'enterrament del seu consogre que era el veí del pis de davant del meu replà, potser el millor veí que he tingut mai. Va saludar-me amb la seva tradicional elegància i va mostrar la seva tristessa perquè sabia que enterravem una gran persona. Tenia el cor trencat i alguna cosa en la seva mirada reflectia tot el seu humanisme. Descansi en pau.

Àngel Quintana, publicat en el seu Facebook 08.05.2023

 

Mor l'empresari cinematogràfic Narcís Agustí, fundador de la cadena Ocine

Tenia 88 anys i havia obert abans a Girona l'Ultònia i els cinemes Catalunya.

Narcís Agustí a la cabina de projecció dels Cienmes Oscar. Foto: Aniol Resclosa.

L'històric empresari cinematrogràfic Narcís Agustí ha mort aquesta matinada als 88 anys. Era el president de la cadena Ocine, que ell mateix havia fundat, i abans havia gestionat a Girona el Teatre Ultònia i els cinemes Catalunya. Al costat dels seus fills, Joan, Jordi i Esteve, Agustí, que seguia de ben a prop el negoci, havia aconseguit convertir la cadena gironina en la més important de l'Estat de capital espanyol, i fins i tot té sales a França. Natural d'Olot, on el seu pare ja hi gestionava el cinema Núria, va ser l'impulsor del primer multisales de Girona, els Catalunya, al carrer Emili Grahit, inaugurats el 3 de juny de 1978 amb dues pantalles i, uns anys després, incorporant-ne una tercera. Allà s'hi va estrenar a la ciutat "La guerra de las galaxias", per exemple, amb motiu de l'obertura de l'equipament. L'any 2000 va tancar l'Ultònia, que va donar pas a l'ampliació de l'hotel amb el mateix nom, i poc després obria sota el nom d'Oscar l'actual complex d'Ocine amb 11 sales al pont de la Barca. Amb el tancament dels Albèniz el juny de l'any passat és l'únic cinema comercial de Girona al costat del Truffaut. Precisament des del Twitter de la sala municipal s'ha fet una piulada de condol en memòria de l'empresari, que va participar en l'embrió del projecte fa més de 30 anys cedint al Col·lectiu de Crítics de Girona el Catalunya 3 per fer-hi la Setmana de la Crítica.

Tuiter del  @CinemaTruffaut Tot l'equip humà del Cinema Truffaut volem expressar el nostre sincer condol pel traspàs de Narcís Agustí, fundador dels Cinemes Ultònia, Catalunya i de la cadena @ocine_es . Una excel.lent persona i un gran amant del cinema amb qui sempre ens va unir una excel.lent relació. #DEP.

Ocine és avui una empresa familiar d'exhibició, portada actualment per la tercera generació, que se situa entre les quatre primeres companyies que més facturen a Espanya, des de Girona. L'empresa d'exhibició cinematogràfica es va crear fa 80 anys quan Joan Agustí Pujol va inaugurar, el 7 de setembre del 1943, el Cine Núria a Olot, en un local arrendat que havia estat anteriorment una sala de ball. Estava equipat amb 300 butaques i uns projectors moderns per a l'època, aconseguint atraure l'atenció del públic. Avui la marca gestiona prop de 200 pantalles entre Espanya i França, amb un pati de 30.000 butaques, en ciutats com Girona, Blanes, Platja d'Aro, Arenys, Badalona, Tarragona, Granollers, Madrid, Valladolid, València, Tudela, Sant Celoni i Irún, entre d'altres. El comiat de Narcís Agustí es farà aquest dimarts al Tanatori d'Olot de 10h a 13h i de 16h a 20h; l'endemà es farà la cerimònia a l'esglèsia de Sant Esteve a partir de les 11 del matí.

JORDI ROURE , Diari de Girona 07.05.2023

  
75 anys d'Ocine. 09.10.2018. Jordi Agustí, Berta Segura, Narcís Agustí, Claudia Danis i Joan Agustí. Abaix Eduardo Escuredo, Edmon Roch, Guillem Terribas, Fernando de la Rosa i Esteva Agustí.

GUILLEM TERRIBAS: L’incansable llibreter emèrit

També en tenim un, d’emèrit, però en aquest cas és llibreter. Va dient que porta més de set anys jubilat, però això no s’ho creu ningú. Ni l’infart que va tenir el va aturar, perquè encara no havia sortit de l’hospital que ja era a Calella presentant un llibre de Rafel Nadal. N’ha presentat i en presenta molts, de llibres, i si no és actor principal, enregistra les presentacions que es fan a la Llibreria 22, la casa que va parir i que encara el fa patir. Gratis on gratis, hi trobes en Guillem Terribas. Presideix el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona el Truffaut. Setmanalment se’l pot escoltar a Girona FM amb Garcia & Terribas associats, acompanyat per en Pere Garcia, un altre personatge gironí. Si el busques amb els Amics del Museu d’Art, també el trobes. Vaja, que és per tot arreu i de tot en té opinió, moltes vegades contrària a la que té la majoria, perquè això també és marca de la casa, el portar la contrària. Però no es pot negar la seva contribució a la vida cultural de la ciutat, i potser per això, i per ser com és i que se’l troba sempre que se’l necessita, és un col·leccionador de premis i distincions.

El President de l'Associació entregant el Premi Sant Roc. 

Divendres l’Associació Cultural de Vilablareix li va entregar el Premi Sant Roc per la seva tasca de dinamitzador cultural. Sé que li ha fet especial il·lusió perquè, abans que ell, aquesta distinció l’han rebuda l’empresari Joaquim Vidal, els germans Roca Fontané, l’escultor Domènec Fita, ja traspassat, i l’any passat, Joan Domènech Moner, que ha estat alcalde de Lloret, delegat de Cultura i president de la Fundació Prudenci Bertrana, entre moltes altres coses.

En Terribas, però, és un paio simpàtic, un saltenc que presumeix de Salt com ho fa de Girona, on viu des de fa dècades. Potser per això el molt punyeter és l’única persona que té l’honor d’haver estat pregoner de les Fires de Girona (2014) i de la festa major de Salt (2018). També va ser pregoner de Vilobí d’Onyar. A més, ha fet el pregó del carnaval del Mercat del Lleó (2012), del barri del Mercadal (2014), ha rebut el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre (2018) i el Falcó Carlemany (2020). Però és que molt abans ja li havien atorgat el premi Tres de Març del seu poble, Salt (2008). Nascut el 1951 al carrer Llarg quan encara es deia Hernán Cortés, en Guillem és també l’única persona viva de Salt que ha rebut la Creu de Sant Jordi (2017) (l’altra era Salvador Sunyer). Potser per això alguns diuen d’ell que Salt té la seva Creu.

Foto Arxiu El Punt Avui

A la foto, a la llibreria el dia que es va jubilar, el 2015, amb un cartell que ho diu tot: “No sóc pas en Guillem... però de gran m’agradaria ser-ho.” Cinèfil apassionat, ningú pot negar que en Guillem forma part del teixit cultural que ha fet Girona com és. Ha publicat Demà serà un altre dia (2007) i Alegra’m la vida (2017), dos títols amb referències cinematogràfiques, i L’avi de la Martina (2017) i La Martina va al cau (2019), i sembla que n’hi ha algun altre en marxa, d’aquests infantils. El llibreter emèrit no para, i per molts anys i molts premis més, que continuï així.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui 07.05.2023

Mor als 87 anys Narcís Agustí, president d’Ocine i històric empresari del sector

Va obrir els Ultònia i els Catalunya abans de fer la gran aposta per les multisala a Sant Ponç.

Pere Garcia, Guillem Terribas, Narcís Agutí a la gravació del programa de
Garcia&Terribas Associats  a la desapareguda emissora Fem Girona. Foto: Julià Bernabé. 

Narcís Agustí i Agustí (Olot), president d’OCine, ha mort aquesta matinada a Girona als 87 anys. Ha estat un empresari i emprenedor clau en la història del cinema a les comarques gironines i Catalunya. Va fundar alguns dels cinemes emblemàtics de la ciutat de Girona, com l’Ultònia i els Catalunya, va participar en la creació dels Truffaut i finalment va donar una empenta definitiva en el sector amb la multisala dels Ocine, ara un petit imperi que controla sales a tot l’estat i a França a través dels fills, tot i que ell sempre havia fet de supervisor.

El negoci del cinema li venia de família. El seu pare, Joan Agustí i Pujol, va inaugurar el cinema Núria a Olot el 7 de setembre del 1943 amb unes 300 butaques. El 1945 la família va obrir el cinema Ultònia, amb 1.400 butaques, una inversió que va servir per consolidar el grup actual. La pel·lícula que va inaugurar la sala va ser ‘La policía montada del Canadà’. “Van venir totes les autoritats, fins i tot el bisbe, que va beneir la sala”, recordava Agustí en una entrevista en aquest diari el 2018. Ell mateix explicava una anècdota amb el bisbe: “Quan es va voler estrenar ‘Gilda’ va cridar al meu pare perquè no la fes, però no va tenir èxit.” També admetia que el tancament de l’Ultònia va ser la decisió més trista que havia pres mai.

Guillem Terribas amb Narcís Agutí a la 22. Any 2018

El 3 de juny del 1978 es va inaugurar al carrer Emili Grahit els cinemes Catalunya, en la zona de l’antiga fàbrica Pagans. En la primera sessió s’hi va estrenar la primera part de ‘La guerra de les galàxies’ en la sala 1 i un clàssic com ‘El cuirassat Potemkin’ en la 2. Amb el temps el cinema Ultònia va tancar per ampliar l’hotel del mateix nom i també va obrir una gran botiga. En aquell moment ho van apostar tot a l’obertura del gran complex a tocar de Sant Ponç amb el nom d’Oscar. A Girona era una idea revolucionària amb butaques situades en forma de graderia i un ampli aparcament. L’Oscar es va inaugurar el 6 de desembre del 2000. Va ser el primer en adoptar el cinema 3D digital el 2009 i es va rebatejar com a Ocine.

De la mà dels fills de Narcís –Joan, Jordi i Esteve– van anar ampliant el negoci. L’empresa, amb un capital cent per cent català, opera també a Barcelona, Tarragona, Almeria, Guipúscoa, Madrid, Navarra, València, Valladolid i en les ciutats franceses de Besiers i l’Anglet. El grup, en constant creixement tot i la crisi del sector, ja té més de cinemes, amb més de 170 pantalles i unes 30.000 butaques.

Lluís Simón, publicat en el Punt Avui 07.05.2023

Narcís Agustí. Foto. Ocine.

Ens ha deixat físicament NARCÍS AGUSTÍ, empresari, amic, cinèfil i propietari dels emblemàtics cinemes Ultonia, Orient (va programar durant molts anys el Cinema Modern) els Catalunya, Els Oscars i finalment OCINE. Tot un Senyor, que s'ha anat sense fer soroll. Moltes gràcies i sempre, sempre en el record.

Durant 40 anys hem mantingut una molt bona relació, tant empresarial, com a cinèfil. Hem viscut aventures junts, amb la Setmana de Crítica, els cinemes de Granollers, Tarragona, Beziers... Tancament de l'Orient i del Ultònia i la inauguració dels Ocine. La Llibreria 22 del carrer Emili Grahit. 

He après molt d'ell. Era dels que encara tancava els tractes amb una forta encaixada. Tot un Senyor, el Senyor Narcís Agustí.

G.T.R.

Un Sant Jordi entre la pols /

Jordi Grau

Patim sequera extrema i enrere ha quedat el debat que fa mesos i mesos teníem a Girona sobre el nou contracte de neteja i la necessitat d’utilitzar l’aigua perquè els carrers no semblessin, com li semblaven a algú, bruts. Hi ha nou contracte de neteja i es preveu l’aigua, però ara no es pot utilitzar. Potser, si n’hi hagués amb abundància, d’aigua, ens estalviaríem el debat que es va obrir ja fa una setmana sobre la pols a la Copa, on es va celebrar el Sant Jordi a Girona. N’hi va haver, i molta. Va embrutir llibres, va perjudicar els que pateixen algun tipus d’al·lèrgia i els ulls d’alguns assistents es veien plorosos, i no precisament per l’alegria de veure com la Copa s’omplia. Només hi va faltar el vent i algun petit remolí per esgotar la paciència d’alguna escriptora que tenia hora a mitja tarda per signar llibres i va decidir que ja en tenia prou.

Cal reconèixer que des del Gremi de Llibreters van dir i repetir que havia estat una demanda seva a l’Ajuntament. Ja s’hi havia celebrat Sant Jordi fa dos anys, amb limitació d’entrada, i l’any passat l’amenaça de pluja va portar les parades de llibres, de roses i de les entitats al Palau de Fires, on va anar francament bé, millor del que ningú esperava. Però aquest any s’ha renovat amb força el debat de si la Copa és el millor lloc o cal tornar les parades de llibres i roses a la Rambla.

Foto: Lluís Romero 

El Gremi de Llibreters, que curiosament va estar patint fins al darrer moment per l’amenaça de pluja i que d’acord amb l’Ajuntament havia mobilitzat per si de cas el Palau de Fires, en parlarà. El seu ideal és mantenir-se a la Copa i ampliar la diada amb concerts i altres activitats. Allargar-la, en definitiva. A l’altre costat són moltes les veus, començant per la del llibreter emèrit Guillem Terribas, que demanen el retorn al centre de la ciutat. Debat servit. Se’n parlarà en la campanya electoral? Ves a saber...

El cas és que per Sant Jordi hi va haver una gentada a la Copa, el negoci va funcionar, i també es va omplir el centre. Els defensors de la Copa són molts, encara que no se’ls senti tant. Els que creuen que cal un canvi plantegen diverses alternatives: el passeig de la Sardana de la Devesa, proposa el periodista Joan Ventura; tancar la Gran Via, on fins a finals dels cinquanta del segle passat es feien les Fires; tornar a la Rambla i a la plaça de Catalunya, però ampliant l’espai a la plaça Independència, el carrer Santa Clara, el carrer Pompeu Fabra i el carrer Nou; portar la festa al parc Central, com va proposar Joan Quer a la ràdio municipal... Cal dir que aquesta darrera proposta no ha agradat gaire a ningú, però és una proposta.

Foto: G.T.R.

El que queda clar és que se’n parlarà molt, no sé si privadament en els darrers mesos o públicament poc abans de Sant Jordi. Cal pensar que la majoria de diades de Sant Jordi no són en diumenge. Tots volem un Sant Jordi festiu, però que no mori d’èxit. El Gremi i el nou equip de govern –de fet hauria de dir “el nou Ajuntament”– n’hauran de parlar. Potser els que volen tornar a la Rambla només ho diuen per poder-se queixar que hi ha massa gent al centre. Però el debat està obert i tots hi poden dir la seva.

Jordi Grau, publicat el 01.05.2023

Albert Serra: «En el món de l’art és necessari faltar al respecte»

El cineasta va presentar ahir a l’Espai 22 de Girona «Un brindis per Sant Martirià», llibre en el qual recull part del pregó que va oferir l’octubre de l’any passat per inaugurar la festa major de Banyoles.

Àngel Quintana presentant el llibre de l'Albert Serra i el públic a l'Espai 22 de la Llibreria 22 

«Un pregó improvisat però perversament pensat durant molt de temps». Així definia Albert Serra ahir a la tarda a l’Espai 22 de Girona el discurs que va oferir l’octubre de l’any passat en l’inici de la festa major de la seva ciutat natal, Banyoles, i que ha donat origen al llibre Un brindis per Sant Martirià, publicat HX&O. Acompanyat pel catedràtic d’Història i Teoria del Cinema, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, el cineasta banyolí va detallar alguns dels aspectes més rellevants d’una obra centrada, principalment, en «el procés de formació de l’artista» però que també vol ser un homenatge al desaparegut Lluís Carbó, l’actor no professional que va donar vida a ElQuixot al film Honor de cavalleria. 

Foto: G.T.R_

Àngel Quintana va introduir l’acte al·ludint a la cada vegada més polifacètica trajectòria d’Albert Serra, que si bé és sobretot conegut per les seves pel·lícules, també és capaç de fer instal·lacions artístiques o llibres. «Qualsevol dia el veurem presentant una obra pictòrica» va bromejar. «De la mateixa manera que quan presenta una instal·lació, en el fons el que fa és atacar el minimalisme, amb el seu pregó l’Albert volia llançar un missatge contra els mals vicis dels pregons» va advertir el catedràtic, alhora que va subratlla que, tal com es pot llegir al llibre, un bon pregó «ha de parlar sobretot de la festa i de la ciutat». «El seu va respectar aquests dos principis. Va parlar de la festa i de Banyoles, dues coses que l’han influenciat molt en la seva trajectòria».

«El llibre comença parlant de Banyoles, però no la Banyoles de l’Estany sinó la del Club de Tennis i de la gent» va continuar Quintana, que va posar en relleu que en el seu llibre, Albert Serra no deixa Girona en gaire bon lloc. «La descriu com una ciutat provinciana, avorrida i conservadora que mai deixarà de ser-ho». I és que a Un brindis per Sant Martirià, el director reivindica Banyoles com la ciutat «ideal» per viure-hi.

El paper dels escriptors

Al voltant de la seva formació en el món de l’art, Albert Serra va voler reivindicar el paper de la literatura. «Pràcticament, no hi ha cap altra forma de distracció que em serveixi que no sigui la lectura, deixant de banda quan quedo amb els amics» va exposar. Fruit d’aquest agraïment que el director sent pels escriptors i pel món editorial, el creador de Pacifiction va revelar que sempre que compra un llibre en format digital pel seu ebook, també n’adquireix una còpia en paper.

Després d’avançar que actualment es troba treballant en un documental sobre la tauromàquia, Serra es mostra crític amb l’excés de correcció política que, a parer seu, limita la creativitat avui en dia. «Ara mateix no podries fer res si no decideixes arriscar-te una mica. Ja no es pot parlar ni de sexe, ni de violència ni de determinats temes polítics» va afirmar, al mateix temps que va defensar que «en el món de l’art és necessari faltar al respecte», malgrat «tenir sempre en compte a la gent que treballa al teu voltant».

El cineasta banyolí també va reivindicar el paper «imprescindible» dels «personatges pintorescos» en el cinema i la literatura amb els quals «es pot lligar una història a la cultura popular».

A.F. / Diari de Girona 04.05.2023 Fotos: Marc Martí Font. 

Use Lahoz, escritor: "Lo que más se parece a la literatura es el viaje"

El autor de 'Los Baldrich' y 'Jauja' regresa con 'Verso suelto', una novela que explora temas como el deseo o la desigualdad social a través de los ojos de una joven que despierta al amor y al sexo con otras mujeres Sexo y gentrificación, amistad y precariedad laboral, la busca de la infancia perdida y la brecha creciente entre el campo y las ciudades españolas. El escritor Use Lahoz combina en Verso Suelto (Destino), su séptima novela, temas universales y asuntos de candente actualidad. Con una prosa poética embutida de magnetismo, el autor catalán construye una trama trepidante repleta de feminismo, camaradería, injusticias y desengaños. El despertar sexual de Sandra, la protagonista, sintetiza la emancipación de las mujeres de las últimas décadas. Ximena, hija de una familia adinerada, es la encarnación del clasismo. Xavi, un intelectual buscavidas, convierte el oportunismo en su receta para triunfar. Como en sus novelas anteriores, los personajes de Verso suelto caminan a tientas, tropiezan, se equivocan, fracasan, hasta encontrar cierto resignado equilibrio. "Me gustan los personajes que prueban la vida y luego se arrepienten", confiesa el escritor.

Si las anteriores novelas de Use Lahoz estaban recreadas en el pasado, la trama de Verso suelto concluye en nuestros días, retratando una Barcelona acechada por la especulación inmobiliaria y la precariedad laboral. Con Verso suelto, el escritor, que ganó el Premio Primavera de Novela en 2013, se consolida como uno de los autores imprescindibles de la literatura española.

Foto: Alba Vigaray

 P. La mayoría de personajes importantes de Verso suelto son mujeres, Sandra, Ximena, Isa... con la excepción de Xavi. ¿Qué desafíos le provocó narrar en femenino en estos tiempos tan feministas y meterse en la piel de una mujer lesbiana con una vida sexual tan activa? 

R. La ficción nos permite aproximarnos a temas universales como el abandono, el amor, el dinero, la muerte, el exilio, el deseo. Ha sido un placer ponerme en la piel de una mujer liberada. Sandra es un reflejo del movimiento emancipador de las mujeres. Si hubiera nacido en los años cuarenta en Valdecádiar, como su madre, no viviría así. Ha nacido en Barcelona, cuna de los movimientos lgtbi+ de los setenta en España. El deseo y la necesidad de placer son un tema fundamental. La búsqueda del placer va cambiando a lo largo del tiempo. Los juegos que nos dan placer en la infancia no son los mismos que en la adolescencia o la madurez. Hay placer en la amistad, placer carnal, placer en el conocimiento, en la escritura. Me gustan esos personajes que prueban la vida y luego se arrepienten por llevar tan lejos el deseo.

P. La desigualdad social está presente en su obra. Sin embargo, en Verso suelto retrata la precariedad de jóvenes con títulos universitarios como Sandra... Pedro Mairal, escritor: "Por el hecho de tener hijos, tengo la responsabilidad de no ser pesimista" 

R. En mi obra hay ciertos temas que se repiten: el perdón, la lucha de clases, el paso del tiempo, el exilio de la infancia, la dificultad de sostener sentimientos como el amor o la amistad. Lamento que Sandra no se haya liberado económicamente ni haya podido emanciparse. La precariedad laboral y la inflación están ahí... El único punto que impide a Sandra emanciparse del todo es la dependencia económica de su madre, causada por las desigualdades sociales y la precarización laboral. Confío en la ficción como reflejo de la realidad de un tiempo y de una época. Prefiero leer una novela que un libro de historia, me interesa más la emoción que la excesiva documentación.

P. También aparecen en la novela con fuerza la gentrificación y la especulación inmobiliaria. Sandra tiene que mudarse al extrarradio de Barcelona...

R. Es uno de los temas de la novela. La presencia devoradora de los fondos buitre y la indefensión son aspectos determinantes en la familia de Sandra. Esta sociedad siente debilidad por los triunfadores, el extranjero pobre que viene atravesando el Mediterráneo no es tan bien recibido como el suizo que se instala con dinero. Parece como si el que no triunfara estuviera condenado. Si pierdes y no tienes dinero no me sirves, le susurra el sistema a Sandra, invitándola a abandonar el centro.El problema de la gentrificación es muy serio. Un proyecto estupendo como las Súper Manzanas de Barcelona corre el riesgo de convertirse en una obra concebida para una élite. Se revaloriza la zona y los que nacieron y crecieron aquí ya no tienen derecho a quedarse porque no pueden asumir los precios.

P. En sus novelas abundan los perdedores. ¿Le inspira más escribir sobre ellos que sobre los ganadores? 

R. Depende, en Los Baldrich y en Los buenos amigos hacía un retrato de lo que se supone que es un ganador. Me parecen más dignas de ser narradas las vidas de buscavidas y de la gente corriente. Admiro al superviviente más que al triunfador. Me cae mejor el que lo intenta que el sobrado, el repetidor que el empollón o el poderoso oportunista. Solo el muy poderoso puede darse el lujo de vivir al margen del sistema y al mismo tiempo ignorar la belleza del arte y la cultura y el conocimiento. Me gustan los personajes que tienen algo de lo que arrepentirse, hechos a sí mismos.

P. Su prosa es una insistente búsqueda del tiempo perdido. ¿La memoria no basta para regresar a la infancia? 

R. La infancia, la adolescencia, la juventud... cualquiera de ellas es un territorio mítico al que uno suele volver. Hay quien trabaja más con la documentación o con la imaginación. Yo trabajo con el material de mi vida y mi memoria. Joseph Brodsky decía que viajar enriquece la memoria. Cuando escribes una novela, que es otro viaje, la memoria se enciende y acude a echarte una mano y te va regalando comportamientos humanos, escenas, territorios y paisajes de los que si no te pusieras a escribir no te acordarías. P. De hecho, hace constantes referencias al viaje. El viaje se insinúa como salvación, pero al mismo tiempo, los viajes de Sandra parecen una huida de sí misma. ¿Viajar es una forma de estar cerca de uno mismo o un trámite para el regreso a casa?

R. El viaje, el sexo, la amistad o el conocimiento me lo ha dado casi todo. No entiendo la vida sin el viaje, sin el placer del descubrimiento, sin la curiosidad. Yo me creí el poema de Cernuda Peregrino: "no eches de menos un destino más fácil / tus ojos siempre frente a lo antes nunca visto". La literatura corrige la vida y lo que más se parece a la literatura es el viaje, que también corrige la rutina y por eso nos alimenta tanto.

P. En todas sus novelas, la ciudad principal, Barcelona, se completa con un pueblo inexistente, Valdecádiar, región imaginaria. ¿Qué papel cumple ésta en la construcción de su universo literario ?

R. Mi región imaginaria responde a ese sueño de dar continuidad al universo propio de mis novelas, la fantasía de crear una comedia humana, de que todas las novelas formen parte de una sola y dialoguen. Por eso se repiten escenarios, personajes y Valdecádiar. Vengo de esa generación de lectores que nos creímos Macondo, Comala y Santa María, regiones imaginarias que son más reales que algunos escenarios reales. La literatura consigue dotar de verdad lo imaginario, consigue dotar de belleza lo más terrible. Valdecádiar es un bonito contrapunto con la ciudad. 

P. Xavi desprecia la novela clásica, las estructuras con inicio, desarrollo y desenlace y las novelas con trama. Apuesta por formas fragmentadas, para replicar el espíritu de Tinder, WhatsApp, Instagram. ¿La novela clásica está muerta o más viva que nunca?

R. Vivimos la época de la novedad permanente, la fragmentación, las pantallas y la imagen. Todo nos viene fragmentado o lo fragmentamos, las conversaciones, las prisas. La novela literaria que ahonde en los dilemas morales y siga el rastro de los personajes es un elemento de transgresión. Hay muchas maneras de narrar, una novela no es mejor por tener una estructura lineal. Si la historia es buena y el estilo es bueno me da igual que sea una novela experimental o decimonónica. P. ¿Necesitamos pues, más que nunca, historias, sean en el formato que sean?

R. Mi amigo Guillem Terribas, librero de Girona, siempre dice: si no lees no pasa nada, pero si lees sí pasan cosas. Si hay nuevos formatos, bienvenidos sean. La fascinación ante una buena historia, sea escrita o filmada o teatral, no ha disminuido, al contrario, la ficción cumple una función educadora.

P. Una frase del libro: "Se escribe por venganza, es una revancha con la vida, con el paso del tiempo". ¿Por qué escribe Use Lahoz?

R. Para sentirme libre. Cuando era pequeño tenía una pelota, un pueblo, una madre entregada, un verano eterno, una playa, un yoyó, unos cromos.... Ahora tengo una página en blanco ante la que explayar la conciencia soñando que un día seré escritor.

Bernardo Gutierrez. Suplement El Periódico 01/05.2023

Foto: Guillem Terribas. 

Cicle NANNI MORETTI * Cinema Truffaut Girona.

Del 8 de maig al 12 de juny 2023, en el Cinema Truffaut de Girona i dins la programació de la Filmoteca de Catalunya, es porta a terme un interesant cicle de pel·lícules dirigides pel director italià Nanni Moretti: CARO DIARIO / LA HABITACIÓN DEL HIJO / LA STANZA DEL FIGLIO / HABEMUS PAPAM / MIA MADRE / SANTIAGO, ITALIA / TRES PISOS /TRE PIANI. Muntatge Guillem Terribas

EDICIÓ LIMITADA: M. de Tura soler

M. del Tura Soler (Santa Pau- La Garrotxa- 1963, conversa amb Guillem Terribas. Llicenciada en Ciències de la informació per la UAB. Redactora d'El Punt Avui, especialitzada en crònica de successos a Catalunya i cap d'investigació. Col·laborada dl diari El País (1980). Ha publicat diversos llibres i ha guanyat premis con el Carlos Rahola de periodisme els anys 2013 i el 2019 i el Premi Josep M. Planes 2020. Realització Joan Roura. Gravat a la Llibreria 22 de Girona el 16.09.2022

EDICIÓ LIMITADA: PACO BASO

Paco Baso (Girona 1953). Periodista locutor en diverses emissores de Girona. Empresari i promotor comercial del mon audiovisual . Col·laborador en les primeres emissions de TVGI (1986 - 1990). Editor de la Revista "Girona Gastronòmica". Enregistrat el 9/11/2022 a la Llibreria 22 de Girona.

SUPERILLA 0 ARXIPÈLAG LITEARI? / Sant Jordi 2023

 

Rambla de Girona dia 23 d'abril de 2023.
Foto; Margarida Falgas.

Es fa estrany passejar la diada de Sant Jordi i no trobar-se mainada perseguint-te per vendre’t una rosa. Que les escoles i botigues del barri estiguin tancades i no hi hagi parades, no hi ajuda gens, i encara menys avui dia, que tampoc és que els balcons s’engalanin amb senyeres com es feia abans. Per trobar ambient t’has de desplaçar al centre. Bé, també és un dir: si de cas als extramurs de la ciutat, a la Devesa, talment com si fóssim a l’octubre en plena celebració de les Fires de Sant Narcís.

Allà t’adones del poder que tenen la rosa i el llibre, imbatibles contra qualsevol inclemència i batallant, any rere any, contra els elements adversos, sigui una pandèmia mundial o pluges torrencials com la de l’any passat. Sant Jordi ha tornat amb força, per molt diumenge que sigui. També està demostrat que es faci on es faci sempre serà un èxit. La jornada d’ahir, celebrada a l’esplanada de la Copa, l’espai reivindicat pel Gremi de Llibreters, en va ser una demostració. A Girona, que sempre som –o volem ser– una mica diferents, no tenim una superilla literària com a la capital catalana, sinó que preferim tenir un arxipèlag d’illes interconnectades per passos zebra amb una policia local destinada a fer fluir el trànsit rodat i de peu a les hores punta. Que és tot el dia.

Tertúlia a Girona FM.

Si a la Rambla encara hi havia més d’un despitat preguntant-se “On són les parades?”, la nova ubicació postcovid no tenia pèrdua: un núvol de pols que s’enlairava era un senyal inconfusible. Més difícil era trobar els autors de llibres signant exemplars, desplaçats al bell mig d’aquesta illa com si els haguessin refugiat del tsunami de gent. El món al revés.

“A ningú no li agrada aquesta ubicació, però mira quanta gent hi ha!”, es comentava. La divisió d’opinions era a peu de carrer. Que sí, “que tot està més esponjat”, que “si la Rambla era un cul-de-sac”, que “tot ara és més fluid”... Que no, “no m’agrada gens”, que “això no és Sant Jordi”, que “s’ha perdut l’essència”... Tot això discutien una parella al bar situat al damunt del promontori de la Copa, per cert, a tocar d’un escenari on es recitava poesia i es feien concerts (aquests, Fina! i Tramma, amb més públic que no pas els primers). 

La Copa. 

És cert que mai plou a gust de tothom (de fet, ja ni plou), però certament no és el mateix un Sant Jordi a la Copa que a la Rambla. Qui no es talla i es mostra molt crític amb aquest emplaçament és una veu autoritzada, la del degà dels llibreters Guillem Terribas. “Això és fora muralla. Som l’única ciutat catalana on Sant Jordi no se celebra al centre de la ciutat, al seu cor, ocupant carrers, com ha de ser!”, manifestava. “Això sí, es factura més. Però acabarem que una empresa serà qui ho organitzi tot. Estem perdent una essència gestada després de seixanta o setanta anys.” Terribas, com molta altra gent amb qui vam parlar, és partidari de fer un circuit que enllaci diferents carrers com es fa per Tots Sants, esponjant la Rambla. L’escriptora Mar Bosch, que l’acompanyava en la passejada en aquell moment, també se sumava a la queixa i afegia: “Com a autora, serem on vulguin, però com a lectora, ciutadana i gironina, m’agrada passejar pels carres de la ciutat. Fira no, festa sí!”, clamava.

Carrer Hortes / Llibreria 22

A les illes annexes es trobaven les entitats. Unes en una rotonda que està a punt d’arrabassar-li el títol de l’illa més petita del món a Bishop Rock del llac Ontario; altres de més afortunades, situades a l’avinguda de Ramon Folch. Als polítics ni ens vam atrevir a preguntar-los res, arraconats a tocar dels jutjats, no sabem si per intimidar alguns partits que, malauradament, els freqüenten sovint. 

Foto de Grup, esmorzar Literari. Foto: lluís Romero.

Jordi Camps i Linnell, publicat en el Punt/Avui 24.04.2023

SANT JORDI / Jordi Grau

 Sempre s’ha dit que Sant Jordi és el dia laborable més festiu del món mundial, i ens agrada que sigui així. Costa d’entendre a gent que no coneix el país i que es pregunta per què no és festiu. I no diem el desconeixement que tenen, des del meu punt de vista, aquells que han arribat a proposar que Sant Jordi sigui la Diada Nacional, no perquè els agradi Sant Jordi sinó perquè no poden suportar l’Onze de Setembre. No toquin Sant Jordi, que ja ens està bé com està, almenys a una gran majoria. Ara bé, de tant en tant passa com aquest any, que Sant Jordi és festiu. Uns diuen que no és ben bé el mateix, i a d’altres els agrada perquè consideren que s’allarga durant tot el cap de setmana. Si parles amb llibreters et

trobes respostes ben diverses, especialment si són de Barcelona, que temen que la gent fugi de la ciutat, sense veure que en realitat hi ha molts forans que hi van, a la ciutat. Aquesta és la posició del llibreter emèrit Guillem Terribas, que sempre s’agafa les coses per la banda positiva. Ell pensa que aquest serà un gran Sant Jordi, encara que plogui, perquè ell diu que en quaranta anys ha plogut a molts Sant Jordi i no ha passat res. En tot cas veurem què passa demà. En temps de sequera, s’anuncia pluja i molts recorden les imatges de Barcelona de l’any passat. Per si de cas a Girona desmuntaran a correcuita la fira sobre residus que tan bé ha anat aquesta setmana, per tenir el Palau de Fires preparat per un si de cas. Si calgués, els hi llibres trobaran sopluig. Si no, a la Copa. Un altre gran debat. El Gremi de Llibreters i el de Floristeries han proposat que a Girona les parades siguin a la Copa, com fa dos anys, i com hagués passat l’any passat si la pluja no ho hagués impedit. I s’ha obert un debat. Conec molta gent que prefereix que les parades tornin a la Rambla i a la plaça Catalunya. És a dir, al centre de la ciutat. A l’equip de govern ja li va bé que hagin estat llibreters i floristes els que ho hagin demanat. Però aquest serà un debat que es mantindrà. Particularment –ai, la nostàlgia– m’agraden més les parades a la Rambla, però també he de reconèixer que compro molts llibres durant l’any i pocs durant Sant Jordi. Veurem si demà plou o no, però ens cal un gran Sant Jordi. Comprin llibres. Llegeixin llibres. Què tinguem tots un bona diada i que quan plogui ho faci en la mesura justa per omplir embassaments i no provocar destrosses.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui 22.04.2023