IL NOME DEL FIGLIO (El nombre del Bambino) En el Cinema Truffaut

Itàlia, 2015
Director: Francesca Archibugi.
Intèrprets: Micaela Ramazzotti, Valeria olino,  Alessandro Gassman, Luigi Lo Cascio, Rocco Papaleo.
Gènere: Comèdia.
Durada: 94 min.
Idioma: Italià.

EL SOPAR DE LES VERITATS
No es la primera vegada que el cinema o el teatre utilitza la trobada d'uns amics o de familiars en un sopar, en un dinar o en un esdeveniment familiar, per representar un encontre que en un principi es amable, divertit i amb seria d'anècdotes que d'entrada et fan envejar la relació tant agradable  que a mida que va passant el dia, la nit o el que sigui, vas veient que la cosa no es com semblava el principi i que es va complicant i que tot plegat pot acabar pitjor que el rosari de l'aurora, com diria la gent d'abans. 

Doncs bé, "Il nome del figlio" que es el títol original d'aquesta pel·lícula italiana que entre nosaltres es diu "El nombre del bambino", no es diferent. Explica tot el que he dit abans, però a la italiana. Això vol dir amb gràcia, ironia, amb molta gesticulació i exageració. I, com sempre, sense  faltar la música "retro".

Però en el cas d'aquesta pel·lícula, encara té més connotacions d'allò que els francesos en diuen "dejà vu", perquè  "Il nome del figlio" està basa en una obra de teatre francesa original dels escriptors Matthieu Delaporte y Alexandre de La Patellière, que va tenir molt d'èxit a França i s'han fet adaptacions en castellà i en català de la peça teatral. La versió catalana la va fer Jordi Galceran i la va dirigir i interpretar Joel Joan. Més tard, el 2012,  els mateixos autors de l'obra, en van fer el guió i van dirigir la versió cinematogràfica amb el títol de "Le prénom".

En el cas d' " Il nombre del figlio", la versió italiana l'ha fet la mateixa directora del film  Francesca Archibugi, amb l'ajuda de  Francesco Piccolo.
Han fet els canvis de nom dels personatges i també del nom de la discòrdia, el nom que dona títol a la pel·lícula i que a partir de la discussió del nom que li posaran en un futur fill que naixerà, començarà tot l'embolic de la trobada. Una trobada que a la pel·lícula es a Roma, un vespre en casa, plena de llibres, d'un matrimoni de classe mitjana, jove i "progre" ell professor de literatura, d'idees marxistes i un penjat amb el tuiter; ella professora d'institut, que porta la casa i es molt servicial. Inviten a sopar a un amic de tota la vida. També a  el germà de la parella i la seva dona, que està esperant un fill. La trobada que en un principi es amable i divertida es va complicant primer pel nom que li posaran a la criatura que naixerà i més tard per una sèrie de draps bruts que aniran surtin. Ah!, el final hi ha sorpresa.

Tota aquesta història esta enllaçada amb una sèrie de flashbacks que ens porten a l'any 1999,quan tots els protagonistes de la nit en qüestió, eren més joves i despertaven a la vida.

Una pel·lícula amable, amena, que ens alegra una mica la vida i ens ensenya, també, que de vegades no coneixem del tot aquella gent que sempre hem tingut al costat, que viu amb nosaltres o en el nostre entorn.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Estrena en el Cinema Truffaut en V.O.S. el 11.03.2016

Bruce Springsteen "Dancing In The Dark" St.Paul,Mn 2/29/16 HD

Josep Busó, el gironí que va escapar dels nazis

"Jo sóc un dels 22.000 que Petain va intercanviar amb els alemanys per presoners francesos"

Josep Busó, en Pitu de l'antiga ferrateria Escatllar de Girona, revela als 94 anys les aventures que va córrer de jove quan va haver d'exiliar-se el 1939 i va caure presoner dels nazis. Aquesta és una biografia inèdita que en Pitu no va explicar mai ni als de casa. Eren els temps de Franco i calia amagar-ho. Ara, aprofitant la feina de recuperació de la memòria històrica que duu a terme el realitzador de cinema Abel Moreno, en Pitu s'ha convertit en el protagonista de la pel·lícula documental Fugir de l'oblit, preestrenada dissabte en una sessió especial matinal a la sala Truffaut de Girona. Després de perdre la dona i el fill, en Pitu viu sol a la residència Mutuam Girona, a l'avinguda de França-Sant Ponç. "No puc anar cap a casa, sóc sol, no tinc ningú", diu resignat.

Abel Moreno i Josep Busó, el gironí que va
 escapar dels nazisFoto: Aniol Resclosa

De què fuig actualment?

Podria fugir d'aquesta residència [fem l'entrevista al Mutuam Girona]. El tracte és molt bo i el servei excel·lent, però no m'hi sento bé. El món ha evolucionat de tal manera que donen un menjar cuinat al vapor i jo estic acostumat a l'olla d'aigua i la paella de fregir. No m'hi acostumo.

És cert que ha passat la vida fugint?

No. Van ser quatre anys. Del 1939 al 1943.

L'any 1939 va fugir del franquisme. Per què?

Jo no crec en els polítics. Els partits polítics actuen com les sectes. Però quan tena 16 anys, les joventuts comunistes em van rentar el cervell i em vaig convertir en un d'aquells que anaven cridant consignes per la Rambla. Quan van arribar els de Franco vaig haver de marxar.

Com recorda el moment concret de l'exili?

El dia abans van bombardejar Girona. El meu cunyat era l'artista Narcís Carmaniu. Ell estava a les oficines d' Intendència de l'exèrcit i em va endollar. Vaig anar a parar a la gasolinera de la carretera Barcelona, davant la plaça Poeta Marquina. Allà vaig estar presoner tres dies i tres nits obligat a repartir carburant als vehicles de la retirada. La cua arribava a Caldes. Quan van tornar a bombardejar el carrer del Carme, va sonar la sirena i tothom va córrer al refugi subterrani de la plaça Poeta Marquina. Vaig aprofitar la confusió per escapar.

Quina aventura!

Sí. Els que fugien ho abandonaven tot. A mi se'm va ocórrer aprofitar uns bons pantalons de pilot d'aviació, un sac i unes botes que vaig trobar abandonats a les oficines d'Intendència. Amb tot això vaig poder travessar la frontera acompanyat de Joan Ballesta, que aleshores era l'alcalde de Girona del PSUC. A la frontera ens van separar per edats, però jo vaig aconseguir pujar a un dels diferents trens que hi havia i em vaig amagar tota la nit al lavabo. L'endemà el tren va partir fins al pas de Calais, al nord de França.

I aleshores...

En Ballesta i altres van anar a parar a Calais. Jo, a la ciutat d'Arras. Al cap d'uns mesos, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ens van tornar cap al sud i ens van tancar al camp de refugiats d'Argelers, on vaig estar sis o set mesos.

També va fugir del camp d'Argelers?

No ben bé. Com que acabaven d'entrar en guerra contra els alemanys, els francesos van demanar voluntaris per anar al front. Amb murrieria, jo em vaig apuntar voluntari a Indoxina. Com que em faltaven un parell de queixals, jo ja sabia que em rebutjarien per aquesta deficiència i m'oferirien entrar en un batalló de treball. I així va ser. De manera que vaig poder sortir del camp d'Argelers.

On va anar a parar?

Vaig anar a parar al Departament de Le Neubourg, un altre cop al nord de França. Ens van posar a treballar en una fàbrica d'aviació subterrània, on vaig estar quatre o cinc mesos. Però el 1940 els alemanys van ocupar França i vam haver d'anar reculant cap al sud amb el general Petain, el que va firmar l'armistici amb els alemanys.

Fins on van recular amb Petain?

Vam anar retirant-nos fins arribar a Oradour-sur-Glane, poble famós perquè va ser massacrat pels alemanys, dones i criatures incloses. Però la massacre va ser tres anys després i jo ja no hi era. Quan vaig arribar a Oradur-sur-Glane, Petain va intercanviar 22.000 espanyols joves per 22.000 presoners francesos que estaven a mans dels alemanys. I entre aquests 22.000 hi era jo.

És cert que va estar al terrorífic camp de concentració nazi de Dachau, a Alemanya?

Sí, però no en règim d'intern comú. Resulta que les bombes angleses van destruir la via del tren que ens portava a Bordeus, ens hi van dur a treballar i vam aprofitar per escapar. Quan ens van empaitar, ens van portar a Dachau, on vaig estar uns quinze dies, però els alemanys van veure que nosaltres no havíem de ser allà i ens van retornar a Bordeus.

No tothom pot dir que ha caigut presoner dels nazis...

Des de Dachau, a mi em van fotre a treballar en una base submarina a Bordeus, a la França ocupada. Hi vaig estar alguns mesos treballant a pic i pala aplanant uns terrenys. Cada tres homes teníem una vagoneta. Cada 15 minuts havíem de passar per davant d'un inspector de control amb la vagoneta plena de terra.

D'aquí també va fugir?

D'aquí em vaig escapar simplement per la porta.

I els nazis no li van ventar un cop de culata amb el fusell?

És que em vaig vestir amb la millor roba que tenia i em vaig posar una pipa a la boca plena de tabac. Vaig acostar-me als vigilants i van respondre a crits fent-me fora. Allà hi havia molts enginyers i treballadors qualificats i els vigilants van pensar que jo era un d'ells. Així que vaig tenir via lliure.

I un cop a fora?

Vaig anar a llogar un "meublé" a Bordeus. Fins els propietaris de "meublés" havien de passar llista i informar cada dia les autoritats. A través d'un contacte vaig aconseguir inscriure'm al consolat per retornar a Espanya. Vaig llevar-me a les cinc del matí, una hora abans que es lliurés la llista a la policia. Vaig anar cap al tren, però estava voltat per un regiment alemany. Era de nit i queien constantment les bombes dels anglesos. Vaig tenir sort i un noi de la resistència francesa em va explicar com fugir pujant a un vagó de tren que hi havia més lluny aturat a les vies. El maquinista era el nostre còmplice i va passar pel costat molt lentament, de manera que vam poder pujar al tren oficial del consolat. I així va ser com vaig retornar a Espanya per Irun.

Com el van rebre a Espanya?

Les noies d'Irun amb mi es van portar molt bé. Eren de la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Em vaig fer passar per menor d'edat, tot i que en aquell moment ja havia fet 21 anys. Més que per evitar el càstig i els perills de l'exili, vaig retornar a Espanya perquè aleshores em tocava entrar en quintes i no volia ser declarat pròfug.

Com va entrar de nou a la seva Girona natal?

Una noia de la Secció Femenina em van acompanyar des d'Irun fins a Girona i vaig recuperar la vida normal. Primer vaig treballar a la Gremial, un indret on envasaven gasoses, i després em van venir a buscar els de Cal Escatllar perquè tornés amb ells. Ja hi havia treballat abans de la guerra i l'exili.

Va haver de fer el servei militar espanyol?

No, perquè la meva mare va quedar viuda. Vaig ser declarat exempt per ser fill de viuda.

Si no és indiscreció, com menjava un presoner dels nazis?

Li diré que, com que era jove i tenia molta gana, menjàvem molt de pa negre. Em van dir que era fet de farina de no sé quin arbre africà o alguna cosa així. Ens donaven aquest pa i una llauna de sardines per a dues persones. Això i un plat de sopa a la nit era tot per passar un dia. No és que tinguéssim gana, teníem fam! Però jo el que més vaig patir era son. Quan vaig arribar a Espanya, van haver d'anar a buscar el metge perquè ni amb la dutxa no em podien despertar.

Creu que l'han de compensar pel maltractament rebut?

Ara, als 94 anys, com em poden compensar?

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 03.03.2016

*Més informació sobre el documental FUGIR DE L'OBLIT: https://ca.goteo.org/project/fugir-de-l-oblit

http://www.m.stress.fm/search/Josep%20Bus%C3%B3

Truffaut, una aposta única

Ningú més programa regularment cine en VO fora de Barcelona i voltants

L'àrea metropolitana de Bilbao, amb prop d'un milió d'habitants, no té cap cinema que programi de manera estable en VO. Girona, amb 90.000 habitants, sí. La tossuderia d'un grapat de gent i el suport de l'Ajuntament han fet possible que Girona sigui l'única ciutat catalana, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb cinema en VO tot l'any.

A la foto de Quim Lledó, el Cinema Truffaut, el novembre
del 2010, durant la celebració dels 10 anys. 

L'any 2015, va tenir 23.000 espectadors, tres quartes parts dels quals van anar a la programació de cinema regular, i la resta, a actes culturals diversos. “Per a una ciutat d'uns 90.000 habitants, no està gens malament”, comenta Francesc Vilallonga. Autor de la tesi doctoral que citem a la pàgina anterior i director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull. Vilallonga forma part del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona el Truffaut. “No hi guanyem res, ho fem per amor a l'art”, puntualitza. “La manera de gestionar-lo és peculiar. És una sala municipal, però gestionada per un equip autònom, que va guanyar un concurs. Té una partida pressupostària anual de l'Ajuntament, que va comprar l'antic cinema Modern fa 16 o 17 anys.” Ja fa quinze anys que funciona el cinema Truffaut, amb una programació regular en VO.

“És difícil de dir si és un model exportable, perquè s'ha beneficiat d'una sèrie de condicions –reconeix Francesc Vilallonga–. L'Ajuntament de Girona ha fet una aposta cultural per tenir una sala de VO, que va lligada a la vida cultural de la ciutat. Han volgut fer del Truffaut un pol important de la vida cultural de Girona. Sense recursos públics, el Truffaut no podria existir.” Francesc Vilallonga ho emmarca en el fet que “Girona ha apostat pel cinema, el Truffaut no és una illa. Hi ha el Museu del Cinema, el Temporada Alta hi fa sessions, està vinculat a Girona com a ciutat de festivals...”

Bernat Salva, publicat en el Punt-Avui (Nacional) 06.03.2016

INFORME GENERAL 2 . Cinema Truffaut.

Imatges de la presentació en el Cinema Truffaut (26.02.2016) en el Cinema Truffaut, de la darrera pel·lícula de Pere Portabella, "Informe General II".

Massa poc ‘originals'

Només el 6,7% dels espectadors van veure cine en VO a Catalunya el 2013, segons un estudi de Francesc Vilallonga. L'oferta està concentrada a Barcelona.

Un 6,7% dels 16,2 milions d'entrades de cinema venudes a Catalunya el 2013 van ser per a sales de versió original (VO). Tretze anys abans, l'any 2000, la VO representava el 5,2%. Aquestes xifres només inclouen sales de cinema que programen regularment en VO; no s'hi inclouen els espectadors en VO catalana o castellana que s'exhibeixen en altres sales. Francesc Vilallonga, director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull, revela aquesta dada en la seva tesi doctoral El sector de l'exhibició cinematogràfica a Catalunya en l'era de la digitalització (2000-2013). Evolució i anàlisi. La mateixa tesi posa xifres a la crisi general d'aquest període (el nombre d'espectadors de cine ha caigut un 49%) i a la debilitat del cinema en versió original catalana (només el 0,6% del mercat).

Una part de l'ampli estudi examina el cinema en VO. “És la part de l'exhibició més estable –comenta a aquest diari Francesc Vilallonga–. Del 2000 al 2013 va una pujada significativa d'un punt i mig, fins al 6,7%. A nivell global, és un àmbit molt estable, amb un públic entès, cinèfil, que és un consumidor freqüent. Però, comparat amb els estàndards europeus, és molt baix.”

Dificultat de créixer

No és fàcil que augmenti, perquè sense oferta no pot créixer el consum, i només una de les 69 pantalles de VO de Catalunya que hi havia el 2013 eren fora de Barcelona i l'àrea metropolitana. “Hi ha poca gent amb possibilitat de veure cinema en VO, cal un augment de l'oferta –diu l'autor de l'estudi–. No hi ha hagut empresaris que hagin arriscat en ciutats com Tarragona i Lleida, i tampoc se n'ha preocupat l'administració. A Girona s'ha consolidat un públic, i intueixo que en altres ciutats n'hi ha d'haver també.” Crear un públic de VO exigeix un esforç: “Tothom és originalment públic de cinema doblat. El públic de VO s'ha de construir, no apareixerà de cop després de 80 anys de tradició de doblatge. Però cal posar una base.”

Mentre que fora de l'àrea metropolitana no hi ha oferta, Barcelona ha passat de 64 a 69 sales entre el 2000 i el 2013, gràcies en part al Balmes Multicines, del Grup Balaña. Maria Alemany, responsable de màrqueting d'aquesta empresa, diu: “Creiem que la demanda de VO anirà creixent”, tot i que “dependrà molt de la cartellera.” Balmes Multicines té 12 sales (1.660 butaques). “Entenem que la millor manera d'atendre els nostres espectadors és oferint la millor i més àmplia cartellera de versió original de Barcelona”, diu Maria Alemany“De moment, la nostra intenció és seguir treballant pel creixement de Balmes Multicines V.O. oferint el millor cinema en estat pur, és a dir, en versió original i amb una gran qualitat de projecció i butaques premium.”.

VO en català

No entra dins d'aquesta estadística, però el 2014 també es van incorporar a l'oferta barcelonina de VO les quatre sales dels cinemes Texas. Ricard Almazan, director dels Texas, creu que “l'únic secret per crear públic de VO és fer una programació interessant, oferir l'última pel·lícula de tal director, preocupar-te de coses que el cinema més comercial potser no cuida tant... És un públic que es pot expandir, cal donar-li una oportunitat.”

Dos factors poden ajudar a fer créixer aquest públic: la digitalització, que facilita la flexibilitat i l'accés a còpies en VOS, i l'aparició d'un públic jove que consumeix sèries en VOS. “Els joves no estaven habituats a la VO fa deu anys, i ara no és així –diu Francesc Vilallonga–. Un percentatge molt alt són grans consumidors de sèries, sovint il·legalment, i, per seguir el ritme de les estrenes als EUA, les veuen en VO subtitulada. Això vol dir que si el contingut els interessa, no tenen cap inconvenient amb la VO, i això s'ha d'aprofitar per al cinema.”

També hi pot ajudar que el nou conseller de Cultura, Santi Vila, s'hagi manifestat a favor de l'exhibició en VO. Per a Francesc Vilallonga, “és una bona notícia que el nou conseller digui públicament que la manera lògica de veure el cinema és en VO.” Fonts del Departament de Cultura consultades expliquen que volen “promoure el doblatge en català, especialment en aquelles pel·lícules dirigides al públic més familiar, i incentivar la versió original subtitulada en català en el major nombre possible de sales.” El 2013, només un 0,22% de les còpies en VOS eren en català, segons l'estudi de Francesc Vilallonga. Els objectius del Departament de Cultura són “captar més públic per al cinema en català i igualar-nos progressivament amb la majoria de països europeus on la VOS té una quota significativa a les pantalles” Precisen que “no es tracta de potenciar res en detriment de, sinó de sumar públics per tendir cap a la normalització del català al cinema.” El nou conseller encara no ha tingut temps de concretar la seva política en aquest àmbit: “Actualment s'està treballant en aquesta proposta i és prematur plantejar-se objectius i definir mesures concretes fins que estigui enllestida.”.
Bernat Salva, publicat en El Punt-Avui 06.03.2013 (Nacional)

Guillem Terribas, penja els guants

Guillem Terribas, fundador i soci principal de la Llibreria 22
de Girona ha anunciat avui que es jubila després de 33 anys
al capdavant de la llibreria. Hem conegut la notícia a través del
compte de  Twitter d’en Salvador García-Arbós, que també ens
ha fet saber  que el rellevarà en Jordi Gispert Saget a partir
de l’1 de febrer del 2015.

Guillem Terribas | Foto: Marc Martí / Diari de Girona

Terribas ha proposat
 la seva jubilació al consell d’administració de la 22,
 formada per 26
accionistes que l’han
acompanyat tots
aquests anys. Terribas
passarà  a ser president
del Consell  de la 22 i
continuarà presentant el premi Casero i seguint de prop els actes de
la llibreria, però descarregarà la gestió i gerència a en
Jordi Gispert,que a partir d’ara agafa el timó  de la llibreria.

“Era el moment de fer el pas”, ens ha explicat Terribas per telèfon.
“I la decisió  ha estat motivada per dos factors. El primer és que tenim
 una persona, en Jordi Gispert, perfectament capacitada per agafar
 el relleu.  I segon, la crisi demanava una reestructuració de personal
 i l’eliminació del meu  sou permetrà reduir la càrrega salarial sense
 acomiadar ningú”.

Terribas ha estat des de sempre un llibreter de batalla. Va fundar la
Llibreria 22 l’any 1978 i ha treballat des de sempre per promoure i
difondre la cultura. A les seves memòries,
Demà serà un altre dia(Ara Llibres), que va publicar l’any 2007
explica: “Em considero un dels homes més afortunats del món:
he estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha
acompanyat gent extraordinària.
Ara ja puc citar, com un senyor, Clint Eastwood: «Això és la meva
vida, és la meva sang»”, diu en un moment de l’obra.

A propòsit d’aquesta obra, Ignasi Moreta, al seu blog, ens fa
 un retrat molt  particular de la figura de Guillem Terribas: “Terribas
apareix als ulls del lector com un entusiasta promotor d’iniciatives
culturals de tota mena, el que avui  alguns anomenen un activista,
i altres (més cursis), un agent cultural.

Compagina la seva activitat professional en diverses empreses amb
iniciatives de tipus cultural, polític i fins religiós. Terribas no renega
del seu inicial  compromís cristià, al contrari: ens explica clarament
la importància que va tenir en la seva vida el pas per l’escoltisme,
les seves activitats teatrals a recer d’una rectoria, el fet d’anar a missa
fent de monitor a l’església («conduïa les misses del diumenge i llegia
tant l’epístola com les pregàries. Si convenia, feia més d’una missa»),
la fundació d’una «comunitat amb arrels cristianes»… I, amb la mateixa
naturalitat, explica la seva pèrdua de fe: «em va passar el mateix que
al protagonista d’Incerta glòria, de Joan Sales: un dia em vaig
despertar i em vaig adonar que havia perdut la fe. Sóc molt respectuós
amb les conviccions religioses, però ara no en tinc.»”

Publicat a la revista digital NÚVOL 03.01.15
 http://www.nuvol.com/noticies/guillem-terribas-penja-les-botes/

 Guillem Terribas es jubila després de 36 anys
 al capdavant de la Llibreria 22 

El llibreter passarà a ser el president del consell d'administració i
continuarà presentant el premi Casero. Jordi Gispert el
rellevarà en les  tasques de gestió.   

Jordi Gispert i Guillem Terribas, en una foto penjada ahir a
Facebook Foto: EL PUNT AVUI.

Guillem Terribas, llibreter
i activista cultural hiperactiu,
va anunciar ahir que es
jubilarà el 31 de gener,
després  de 36 anys al
capdavant de la Llibreria 22
de Girona.
Guillem Terribas (Salt, 1951)
serà rellevat en les tasques
de gestió i gerència per Jordi
Gispert Saget. Terribas ha proposat la seva jubilació al  consell 'administració de
la Llibreria 22, format per 26 accionistes que han format
part d'aquest projecte
cultural comunitari des de
la seva fundació, el 20
d'octubre de 1978. El llibreter continuarà vinculat a la 22 com a president
del consell d'administració i també continuarà presentant l'acte de lliurament
del premi Just M. Casero de novel·la curta, així com algunes de les moltes
presentacions de llibres que han convertit la 22 en una de les
llibreries  més actives de tot Catalunya, gràcies, en bona part, a l'energia
inesgotable de Terribas.

Des que el periodista Salvador Garcia-Arbós va anunciar ahir la jubilació
de  Terribas per Twitter i se'n va fer ressò el digital de cultura Núvol, 
nombrosos  amics i amigues de l'àmbit cultural van manifestar-li la
seva sorpresa i el seu reconeixement a través de les xarxes socials.
Segons va declarar Terribas a Núvol, “era el moment de fer el pas”.
I va afegir-hi: “La decisió ha estat motivada  per dos factors.
El primer és que tenim una persona, en Jordi Gispert, perfectament
capacitada per agafar el relleu. I segon, la crisi demanava una
reestructuració de personal i l'eliminació del meu sou permetrà
reduir la càrrega salarial sense acomiadar ningú.”

Columnista, membre del col·lectiu de crítics de cinema de Girona,
autor del  llibre de memòries Demà serà un altre dia i home de
múltiples interessos i inquietuds culturals i socials, Guillem Terribas
s'ha convertit en una presència imprescindible de la cultura gironina
–i també saltenca–, no només des de  la Llibreria 22,
sinó també des de molts altres àmbits, i ha estat sempre
 un gran comunicador que, segur, no aturarà ara la seva
 activitat ingent.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 04.01.15

Altres informacions

 En el tuiter https://twitter.com/i/notifications

 en el facebook
 https://www.facebook.com/photo.php?fbid=
633357670107798&set=
a.166695316774038.32712.100003007129411&type=
1&theater

Televisió TV3   http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/guillem-terribas-es-jubila-de-la-llibreria-22/video/5424631/

La Filmoteca mostra les comèdies de la mítica Ealing

El cicle comença el 8 de febrer amb ‘Ocho sentencias de muerte' i clou amb ‘El quinteto de la muerte'.
Es projectaran set comèdies del bo i millor de l'humor negre britànic. 

Ealing és un nucli suburbà històric, considerat el quilòmetre zero de Londres. És sobretot cèlebre pels seus estudis de cinema, als quals dóna nom, considerats els més antics del món, ja que es remunten al naixement del setè art. El període de major esplendor s'estén des de finals de la Segona Guerra Mundial fins al 1955, quan la BBC va adquirir els estudis per a la producció de programes i el rodatge de sèries de televisió.

El Cinema Truffaut de Girona ofereix un nou cicle de la Filmoteca (del 8 de febrer al 21 de març) amb set dels clàssics de l'Ealing, set obres inscrites en el gènere de la comèdia que tant els va fer cèlebres i rodades precisament en aquest període d'esplendor dels estudis. Una selecció de les comèdies de l'època daurada que representen el bo i millor de l'humor british, que sap combinar com pocs l'humor negre característic, un punt d'excentricitat i una punyent visió de la realitat del seu temps.

Per començar, el cicle arrencarà dilluns amb Kind hearts and coronets (Ocho sentencias de muerte), del 1949, una sofisticada comèdia d'humor negre i assassinats en sèrie dirigida per Robert Hamer i protagonitzada per Dennis Price i Alec Guinness, en una de les seves actuacions més memorables. A continuació trobemPassport to Pimlico (Pasaporte para Pimlico) (1949), de Henry Cornelius, una obra mestra que explica el procés independentista que engega un cèntric barri de Londres –que no és Pimlico– i com això revoluciona tot el país. Considerat un dels grans cineastes del cine britànic, Alexander Mackendrick també és present al cicle amb les seves dues primeres pel·lícules, Whisky galore! (Whisky a go-go) (1949) i The man in the white suite (El hombre del traje blanco) (1951), una altra de les comèdies destacades d'Alec Guinness, que també és present a la propera proposta del cicle, The lavander Hill Mob (Oro en barras) (1951), de Charles Crichton, un clàssic de la comèdia d'atracaments. Crichton, un altre director mític de l'època, firma la divertida comèdia coral The Titfield Thunderbolt (Los apuros de un pequeño tren) (1953). I per cloure el cicle, el clàssic entre els clàssics de The ladykillers (El quinteto de la muerte) (1955), pel·lícula que els germans Coen van versionar sense inspiració i que Mackendrick, amb la complicitat de Guinness i Peter Sellers, va concebre com a obra cimera de l'humor negre.
Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt-Avui 01/02/2016
Programa de les pel·lícules, dates i horaris:
http://www.cinematruffaut.com/wp-content/uploads/2016/02/programa-de-ma-ealing.pdf

I Cumberbatch va actuar a Girona

Fa més de quatre-cents anys que William Shakespeare va escriureHamlet, una de les obres magnes del teatre i una de les tragèdies més representades a la història. Però poc s'hauria imaginat el cèlebre dramaturg anglès que algun dia una d'aquestes representacions es veuria simultàniament arreu del món. En directe a tots aquells països de parla anglesa i amb un decalatge de setmanes per poder-la subtitular a la resta de països que l'han retransmesa. Hamlet, la versió dirigida per Lyndsey Turner amb Benedict Cumberbatch com a protagonista, es va poder veure dijous a la nit al cinema Truffaut en la que és la primera projecció del National Theatre de Londres que es projecta en pantalla de cinema d'un cicle de sis produccions teatrals internacionals que han programat conjuntament a la sala gironina i el Temporada Alta.

Una experiència única, a imatge i semblança del que fa temps es fa amb l'òpera –i que es projecta als Ocine–, que permet als amants de les arts escèniques admirar representacions i actuacions dels millors actors i actrius del moment. En aquest cas, una funció que s'ha fet al Barbican de Londres, que ha inclòs l'actuació magistral del que sens dubte és un dels més grans actors de la seva generació (per no dir el millor) i que s'ha emès simultàniament per streamingnomés en tres cinemes de l'Estat espanyol a banda dels de la xarxa Yelmo, que és qui en posseeix els drets d'emissió.

Guillem Terribas i Paco Vilallonga presentant la
la pel·lícula i inaugurant les noves butaques.
 Foto: Salvador  García.

I que es tractava d'un esdeveniment especial es va percebre no només pel ple absolut que va viure la projecció, de la qual feia dies que s'havien esgotats les entrades, sinó també per un Truffaut que es va vestir de gala, estrenant les flamants i “econòmiques” –com van remarcar els gestors d'aquesta sala de cinema de propietat municipal– butaques.

L'expectació era màxima i es notava pel silenci majúscul de la sala, només trencat per alguns estossecs... escoltats de la retransmissió original. La sessió va començar amb un tràiler de les pròximes sessions que es podran veure del cicle –on destaquen les adaptacions de Jane Eyre, Les amistats perilloses, Coriolà, Al vostre gust i una obra amb Helen Mirren reprenent el paper de reina Elisabet II– i una curta entrevista del protagonista, que va defensar: “Tots els actors tenim un Hamlet interior.” El de Benedict Cumberbatch, sublim.

Poderós a escena, i secundat per intèrprets a la seva altura (cal destacar Ciarán Hinds i Jim Norton), el nostre Sherlock preferit modela a plaer, canviant de registres constantment, un Hamlet intens que, d'excessivament intel·lectual, passa a ser irònic, també cínic i finalment estoic davant la mort que l'esdevé. La seva veu es mostra perfecta per als soliloquis que desplega, a més del famós Ser o no ser. Al llarg de l'obra, que té una posada en escena espectacular –molt cinematogràfica i tot– hi ha moments molt potents que trenquen el constant tantra al qual els espectador se sumeixen tot escoltant els llargs discursos amb què es compon l'obra més llarga de l'escriptor i, segurament, una de les més complexes en tots els sentits. Ens quedem amb l'aparició del fantasma del seu pare assassinat (brillant i divertit Karl Johnson), l'escenificació de teatre dins del teatre de la mort del rei, Hamlet jugant a soldadets a la cort i l'escena de l'enterrament d'Ofèlia a les catacumbes del regne. Un regne, Dinamarca, on potser fa pudor de podrit, però no el Truffaut, on fa olor de nou. I per això segurament el públic va aplaudir al final de la funció.

Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt-Avui 01/02/16

La ‘Gauche divine' de Ventura Pons

Guillem Terribas, Anna, Ventura Pons, Teresa Gimpera, Santi Vila

En el documental Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona) Ventura Pons reconstrueix la memòria oral d'un passat en blanc i negre, per mitjà de la cèlebre fotògrafa i les seves amigues. Algunes van assistir ahir a la presentació als Albéniz Plaça, amb el conseller Santi Vila.
El Punt.Avui 29.01.16 Foto: Lluis Serrat

El cinema Truffaut renova les butaques

El cinema Truffaut de Girona va romandre ahir tancat per unes reformes que consisteixen bàsicament en la substitució de les antigues butaques per unes de noves i, és clar, «més còmodes», han informat els responsables. La sala especialitzada en versions originals reprendrà avui la seva programació habitual amb les noves butaques ja a disposició de l'espectador. La foto mostra l'aspecte de la sala ahir durant l'operació de canvi de butaques.

Diari de Girona 27.01.16

Presentació del llibre Blat Premi Casero 2015

Imatges de la presentació del llibre BLAT editat per Empúries.
35 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2015. Vicenç Pagès, membre
de jurat, Josep M. Pagès, autor i Josep Lluch, editor.
Girona 14.01.16.

L´empresari gironí Narcís Agustí entra a l´acadèmia del cinema català

AJaume Figueres, Elisenda Nadal, Leopoldo Pomés,
Asunció Balaguer i Narcís Agustí.

Edmon Roch va fer la presentació d'un exhibidor que té 133 pantalles i unes 24.000 butaques al servei de l'espectador a Espanya i França.

 L'empresari gironí Narcís Agustí (Ocine) va ser nomenat ahir nou membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, al costat d'Asunció Balaguer, Elisenda Nadal, Leopoldo Pomès i Jaume Figueras, en un acte solemne presidit per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, al Palauet Albéniz, en el qual també va rebre els nominats dels Premis Gaudí.
La presidenta de l'Acadèmia, Isona Passola, va considerar l'acte com el moment «més emotiu» perquè «pren sentit la família del cinema».
En l'acte, al qual van assistir uns 150 actors i actrius, productors, cineastes, exhibidors i altres professionals del sector, l'actor i director teatral Mario Gas va glossar la figura d'Asunción Balaguer, vídua de l'actor Paco Rabal, de qui va destacar la seva «voluntat humana i categoria artística».

Narcís Agusti. Foto ACN

L'exhibidor Narcís Agustí, presentat per Edmon Roch, va ser valorat per tenir nombroses multisales no només a Espanya, sinó també a França, un total de 133 pantalles i 24.000 butaques a disposició
dels espectadors.
Ada Colau va valorar un sector «molt important per Catalunya i per Barcelona» i va dir que «la ciutat seguirà facilitant la feina al sector del cinema, perquè la cultura és un bé comú».
Diari de Girona 15.09.16
Entrevista a Narcís Agustí a  Ràdio "Fem Girona", en el programa Garcia&Terribas el dia 15.01.16. A partir del minut 9.
http://femgirona.cat/destacats/narcis-agusti-fundador-de-la-cadena-de-cinemes-oncine/

Ionquis de Bolaño. 9 Festival Pepe Sales

El restaurant La Penyora presenta el 9è Festival d'Art Independent Pepe Sales (22 gener - 5 febrer), el reconeixement popular que faltava a l'autor de "Los detectives salvajes", un escriptor que va patir la Girona més hipòcrita i més grisa.

Roberto Bolaño considerava Girona una ciutat "hipòcrita i grisa". L'escriptor, que seria internacionalment reconegut per llibres com Los detectives salvajes, va passar completament desapercebut a la ciutat, on la seva mare tenia una parada de bijuteria a La Rambla de la Llibertat. A l'arrencada de la dècada del 1980, Bolaño ho va passar tan malament a Girona que, anys després, quan residia a Blanes, es negava en rodó a tornar a trepitjar els carrers que li van inspirar el poema Prosa de otoño en Gerona, on usava la tardor per exposar l'exclusió social i l'estat anímic en què vivia.

Però després, quan li va arribar el reconeixement internacional, amics com Javier Cercas, Ponç Puigdevall o el llibreter Guillem Terribas van convèncer Bolaño i aquest va començar a participar en la vida literària i cultural d'una ciutat que a poc a poc anava deixant de ser grisa i negra per esdevenir viva i de colors.

El reconeixement oficial gironí a Roberto Bolaño Ávalos (Santiago de Xile, 1953 -Barcelona, 2003) va arribar l'any 2011, quan la ciutat li va dedicar un llarg i lluminós carrer al barri de Domeny. La cantant Patti Smith, admiradora incondicional de Bolaño, va aparèixer d'improvís a l'acte inaugural, on fins i tot va interpretar a cappella una cançó.

Reconeixement popular

Faltava el reconeixement popular gironí a Bolaño, que arribarà en la propera edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per la família somniadora i trangressora del restaurant La Penyora, que ahir va presentar una programació que va del 22 de gener al 5 de febrer.

Consol Ribas, responsable de La Penyora amb Lluís Llamas, va assegurar en una multitudinària roda de premsa que existeixen els "ionquis de Bolaño", que són les persones "atrapades en la seva obra literària, les que se submergeixen en el seu torrent narratiu".

Divendres 22 (20h), el Centre Cultural La Mercè acollirà la inauguració del festival amb l'obertura de l'exposició d'arts plàstiques El burro. Resulta que Bolaño va homenatjar la moto robada -"el burro"- amb què passejava per Mèxic amb el poema El burro. Els artistes d'aquesta exposició col·lectiva s'han inspirat en peces de motocicleta. La moto també ha inspirat una activitat que promet espectacle. Moto i poesia tindrà lloc l'endemà dissabte (19.30h) pels carrers del Barri Vell de Girona, on ressonaran els espetecs dels motards Dimonis de Santa Eugènia en desfilada. Si la poesia i la prosa de Bolaño ha suggerit una desfilada de motos, també pot suscitar un combat de boxa. Cesc Martínez, responsable de l'Escola de Boxa Amateur de Girona, muntarà dimarts dia 26 (20.30 h) a La Mercè un ring amb un espectacle de boxa. El cultiu de l'alta literatura i les experiències més sòrdides eren perfectament compatibles per a Bolaño, fill d'un boxador.

Completen la programació del Pepe Sales la projecció de cinema amb el documental Roberto Bolaño: El último maldito (Diumenge, 24, 21.30h, Truffaut), la conferència de pensament que impartirà Pablo Ley Francelli, autor de l'adaptació teatral de la novel·la de Bolaño 2666 (dilluns 25, 19.30 h, La Mercè), i el festival de curtmetratges, amb tretze realitzadors que estrenaran els seus treballs dedicats a l'escriptor (diumenge 31, 20 h, Truffaut) .

Per a Lluís Llamas, Bolaño representa l'esperit dels anys 1970/80, quan la moto era l'element de l'escapada.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 19.01.2016
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2016/01/19/ionquis-bolano/763230.html#

El Pepe Sales difon Bolaño amb motos, boxa i poesia

El festival de La Penyora s'obrirà divendres amb una exposició d'obres creades a partir de peces de motos.L'espectacle central inclourà dimarts vinent una exhibició de l'Escola Gironina de Boxa

Foto de Grup de Xavier Castillón. 

El Festival d'art independent Pepe Sales , que La Penyora ha dedicat en la seva 9a edició a l'escriptor xilè Roberto Bolaño, tindrà lloc del 22 de gener al 5 de febrer, i inclourà algunes novetats que subratllaran els lligams de l'escriptor xilè amb les motos i amb la boxa, esport que havia practicat el seu pare. El festival s'obrirà divendres vinent amb la inauguració a la Mercè de l'exposició col·lectiva El burro (20 h), com el poema que Bolaño va dedicar a una moto negra robada per viatjar a la recerca d'un somni: “Un sueño innombrable, inclasificable, el sueño de nuestra juventud, es decir el sueño más valiente de todos nuestros sueños”. Albert Serra i Lluís Llamas presentaran aquesta exposició en què una trentena d'artistes han treballat a partir de peces de motocicleta. El mateix divendres hi haurà la performance multidisciplinària Los perros románticos. I el dissabte 23, els motoristes de l'associació Dimonis de Santa Eugènia voltaran al vespre pels carrers del Barri Vell –l'escriptor hi va viure en la primera meitat dels anys 80, en una etapa molt difícil de la seva vida– i durant l'itinerari s'aniran recitant poemes de Bolaño.

El diumenge 24 tindrà lloc al Cinema Truffaut (21.30 h) la projecció del documental Roberto Bolaño, el último maldito, presentat pel seu amic blanenc Joan Sureda, i la inauguració d'una exposició fotogràfica també inspirada per Bolaño i les motos, De los burros y de los poetas, a càrrec de Josep Burset, Manel Bielsa i Albert Gisalló. El dilluns 25, Pablo Ley, autor de l'adaptació teatral de la novel·la 2666, oferirà una conferència a la Mercè (19.30 h) com a pròleg del gran acte central del festival, que el dimarts 26 inclourà les actuacions de mig centenar d'artistes de diverses disciplines, com ara la música, la poesia, la dansa o el teatre, inspirades per l'obra de Bolaño, a l'auditori de la Mercè (20.30 h). Aquest any inclourà una exhibició de boxa, amb la col·laboració de l' Escola de Boxa de Girona . El diumenge 31 de gener s'ha programat al Truffaut la projecció de 13 curtmetratges basats en l'univers de Bolaño (20 h). Tots els actes són gratuïts, com sempre amb la voluntat de difondre al màxim l'obra d'un autor que ahir Consol Ribas va definir, a la multitudinària presentació del festival, com “extremadament generós i sempre fidel a les seves idees”.

Carrer sense placa

En nom del Truffaut, hi ha intervenir Guillem Terribas, que va recordar la Llamadas telefónicas a la 22 i es va reconciliar amb la ciutat. Terribas va afegir que, després d'inaugurar el carrer Roberto Bolaño al barri de Domeny amb la presència de Patti Smith, es va retirar la placa perquè hi deiaBolano i ara “només queden els quatre forats” de la placa.

difícil relació de Bolaño amb Girona, fins que li van demanar que presentés 

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 19.01.2016

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/933902-el-pepe-sales-difon-bolano-amb-motos-boxa-i-poesia.html

Imatges de la roda de premsa:

https://www.facebook.com/pepesales.festivaldartindependent/media_set?set=a.882906935159687.1073741880.100003211676956&type=3&pnref=story


Vídeo amb imatges de la Llibreria 22 amb Roberto Bolaño. També la inauguració de l'avinguda Roberto Bolaño.  https://youtu.be/TRvMJZQ-OwA