dimecres, 15 de febrer de 2017

Que ningú destrueixi els cines que ens han fet com som

«Per als joves anar al cinema no és una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la no
Cinema Albeniz de Girona 
rma, no natural com abans»

Fa pocs dies vaig llegir Alegra’m la vida (Columna), el llibre de records cinèfils del gran Guillem Terribas, etern llibreter de la 22 de Girona, que ha volgut donar fe sobre el paper de la seva passió irrefrenable pel cinema. Ens parla dels films importants de la seva vida, de la gestió del cine Truffaut de Girona, del rodatge a la ciutat (i a la seva llibreria) de Soldados de Salamina, de les pel·lícules que veu amb la seva néta i dels cinemes que ha freqüentat amb més assiduïtat, els que recorda amb més estimació, les platees on ha gaudit i somiat incomptables vegades.

És en aquest últim aspecte en el que avui voldria detenir-me una mica. Parlant amb el Guillem de la nostra passió compartida, un s’adona que no és l’únic que se’n recorda perfectament dels cinemes on ha vist tal o qual pel·lícula. I que aquest detall, lluny de resultar baladí, esdevé substancial. Tan important és haver vist aquella pel·lícula, com el cinema on la vaig veure. Tan important és haver vist, per posar un exemple, Sense perdó, de Clint Eastwood, com recordar que la vaig veure al cine Capitol de Barcelona, quan una de les dues sales encara era de cinema. O que Atrapat en el temps la vaig veure dues vegades al cinema Bosque, quan encara només era una sala, immensa per cert. O que Batman va ser al Coliseum i Indiana Jones i l’última creuada a l’Urgell i al Bosque. 

A la Filmoteca de Travessera de Gràcia el meu germà m’hi va portar a veure Un dia a les carreres, dels Germans Marx. I ja a la de l’Avinguda de Sarrià –abans l’Aquitània- centenars de clàssics al llarg de vint anys. Des d’Un, dos, tres a Viure, des de West Side Story a VertigenEls quatre-cents copsL’última sessióDoctor ZhivagoL’home tranquilEl fantasma del paradís i no sé quantíssimes més. 

Tan el Guillem com jo estem convençuts que aquesta memòria geogràfica tan marciana la posseeix qualsevol persona que, per posar una edat aproximada, superi els trenta anys i hagi concebut el cinema com una experiència cultural i sensorial important al llarg del seu trajecte vital. Té tot el sentit que recordi que El llibre de la selva de Disney la vaig veure per primer cop al cinema Savoy del Passeig de Gràcia. Que Gladiator va ser al Montecarlo pocs dies abans que es tanquessin per sempre les seves portes. O que a l’Alexandra encara que multipliqués per tres els dits de les mans i els peus encara me’n faltarien per enumerar tots els films que hi vaig veure.

He posat aquest llindar d’edat perquè és evident que els joves d’avui –franja entesa de forma inconcreta i injustament generalitzadora- no perceben d’aquesta manera l’experiència d’anar al cine. Per motius generacionals i tecnològics, per interessos diversos i divergents, per la sobreexplotació del seu temps vital i ociós... Anar al cinema no és per a ells una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la norma. No natural com abans, quan era quasi espontani, una rutina beneficiosa.

“No hi anem perquè és molt car!”, diuen sovint. Mentida! Car en relació a què? A un concert? A un llibre? A dues cerveses? Un cubata? El dia de l’espectador és un invent més vell que l’anar a peu. Als Texas l’entrada val tres euros. Hi ha promocions especials, descomptes, abonaments i tota mena de possibilitats a baix cost. Diuen que és car perquè pitjant un botó de l’ordinador i un quadradet on hi posa "download" és gratis. Qualsevol cosa és cara si la comparem amb la gratuïtat. No diguem mentides ni siguem hipòcrites. 

En els últims quinze anys, a Barcelona han tancat: Alexandra, Alcázar, Club Coliseum, ABC, Astoria, Diagonal, Publi, Fantasio, Savoy, Urgell, Casablanca, Lauren Universitat, Lauren Horta, Waldorf, Renoir Les Corts, Lauren Sant Andreu, Maremagnum, Rex... I la llista podria seguir. També han obert el Phenomena, el Balmes Multicines i el Zumzeig. El Lauren Gràcia s’ha convertit en el Texas i el Boliche ha tornat a la vida. No tot són males notícies i també cal entendre que els temps canvien. 

De la vella escola en queden pocs: la sala gran de l’Aribau, el Comedia, els Verdi i para de comptar. Fa pocs dies vam saber que l’Ajuntament ha comprat el teatre Tantarantana. Em va semblar una notícia extraordinària. Què ha de fer l’administració sinó protegir el patrimoni? I què són els teatres i els cinemes sinó patrimoni cultural i urbanístic d’una ciutat? Què són sinó memòria i experiència? Per què ens tractaven de bojos, de romàntics caducats, de nostàlgics empestats quan ens atrevíem a suggerir que des de la gestió pública s’havia de vetllar més i millor el patrimoni de la ciutat? 

Voldria acabar explicant una batalleta. La setmana passada vaig tornar a veure La La Land a la sessió de les 20 h als Verdi. Hi havia uns tres quarts d’entrada. Amb les crispetes ja s’hi compta, ja s’accepten i si te les prens amb filosofia no molesten gens ni mica. Però des de ja fa un temps hi ha persones que s’han aficionat a emportar-se el sopar al cinema i no pas un discret entrepà de formatge o una bossa de patates fregides. No, no, un grup de joves de davant meu va treure una paperina de menjar preparat comprat en un establiment de woks! La ferum dels fideus amb vedella va impregnar de seguida tota la sala i era francament desagradable. I no eren els únics. Com a mínim un parell de grups d’amics més van decidir que calia sopar veient la pel·lícula, igual que ho farien si estiguessin a casa veient qualsevol sèrie acabada de descarregar.


Hi detecto dos problemes educatius. El primer relacionat amb l’educació més elemental: no saber que la fortor de menjar pot importunar les persones del teu entorn, que no estan obligades a suportar el flaire del teu sopar. L’altre problema és d’educació cultural: no saber que al cine no s’hi va a sopar menjar preparat. I no ho saben senzillament perquè no hi van, perquè es pensen que anar al cine no és res especial. Van a veure La La Land al cine perquè sí, perquè toca, perquè hi va tothom. En realitat els importa un rave veure-la al cine, veure-la a casa o no veure-la. Per tant s’enduen el wok i avall! Profund desconeixement, ignorància total. Una mica de respecte, sisplau, pels cines que ens han fet com som.