El teixit social gironí assegura que «estem tan emprenyats no es pot tirar enrere»

Demanen que la societat es mobilitzi el 9 de novembre per "empènyer" cap a les plebiscitàries

Continuar endavant i no fer marxa enrere perquè la societat no ho entendria. Aquesta és la visió d'alguns representants del teixit social i econòmic gironí que asseguren que, malgrat que la consulta hagi quedat descartada, la societat no pot afluixar i ha de mobilitzar-se el 9 de novembre per fer el darrer gest que empenyi els partits cap a les eleccions plebiscitàries.

De fet, opinen que l'anunci del president Artur Mas de substituir la consulta per un procés participatiu no canvia les coses, perquè "serà la mateixa consulta que no ens deixava fer el Govern espanyol",explica el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona, el cardiòleg Ramon Brugada.

És del mateix parer el portaveu d'USTEC-STES a Girona, Xavier Díez, que considera que "la situació no varia gaire, perquè es farà una consulta no formal però que servirà com a expressió pública per demanar un canvi d'estatus". "Facin el que facin, hi hagi o no consulta, els catalans estem tan emprenyats i alhora tan esperançats que no podem tirar enrere", assegurava ahir el llibreter Guillem Terribas, que afirma que "ja no hi ha camí de retorn".

En el mateix sentit s'expressa el gerent de la Unió d'Hostaleria i Turisme Costa Brava Centre, Martí Sabrià, que creu que "no podem afluixar. Es tracta de passar plana, no podem penalitzar les generacions futures tirant enrere, perquè l'herència deixada seria terrible". Sabrià considera que "tots sabem que algun moment s'ha de trencar la legalitat".

Pel que fa al format proposat per Mas, la secretaria general del sindicat UGT a Girona, Dolors Bassa, assegura que "preferiria que fos una consulta feta per l'administració i no per voluntaris", però que malgrat tot, "la proposta alternativa està bé".

Al seu torn, Brugada creu que s'han "d'anar cremant etapes amb dignitat i és la millor manera de no tirar enrere humiliats". Sabrià també considera que "l'alternativa no és la millor solució, però la societat tornarà a donar una lliçó, va per davant dels polítics".

El director artístic del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, confessa que "ja es veia a venir", però recorda que "l'important és la cosa definitiva, i això seran les eleccions plebiscitàries. Cal anar-hi junts".

Brugada també confia que el que passi el 9-N "ha de ser una empenta per crear una resposta unitària cap a les plebisciàries i la declaració unilateral d'independència", ja que assegura que "és important que tothom voti en massa".

Terribas també demana que 9-N la gent surti al carrer i es mobilitzi, "per demostrar que volem votar, sigui legal o no". En el que coincideixen és en la decepció que ha suposat el trencament de la unitat dels partits. "Hi ha certa teatralitat, perquè ja pensen en l'escenari postindependència", diu Díez.

Alba Carmona, publicat en el Diari de Girona 15.10.14

MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES

MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES

Estat Espanyol, 2014
Direcció: Isaki Lacuesta.
Intèrprets: Raúl Arévalo, Imanol Arias, Bruno Bergonzini,
Àlex Brendemühl, José Coronado.
Durada: 98 min.
Gènere: Comèdia negra.Idioma: Castellà.

*Pre-estrena en el Cinema Truffaut, dins el Festival de Temporada Alta 2014, el dia 7 d'octubre , amb dues sessions presentades per Isaki Lacuesta, Albert Pla, Pau Riba, Ivan Telefunken.

Crònica d'una crisis que no ens abandona.

Isaki Lacuesta s'ha guanyat a pols un lloc dins el cinema català i espanyol. Isaki Lacuesta té una relació molt estreta amb Girona i amb la gent del cinema Truffaut. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu de Crítics de Cinema i l'any 2002 va estrenar en Truffaut el seu primer llarg metratge "Cravan vs Cravan" i des de les hores ha presentat els seus diversos treballs en aquesta Sala.

Isaki Lacuesta és reconegut i aplaudit pels seus treballs d'investigació, documentals i històries que juguen entre la veritat i la mentida, lo real i lo irreal. La fantasia i l'imaginari son presents en els seus films, així com els homenatges a personatges coneguts o populars com Ava Gardner ( La noche que no acaba 2010) o Camarón de la Isla ( La leyenda del tiempo 2006). El cinema d'Isaki és curiós, com la seva curiositat per les coses o les persones, per la vida o la societat. I això ho transmet en les seves pel·lícules, que com he dit, tenen més de documental que d'històries a l'ús. En les pel·lícules de l'Isaki,  l'espectador hi ha de participar, jugar-hi i descobrir l'entrellat de la realitat i la ficció. I sinó reviseu la seva filmografia.

L'any 2011 va guanyar la Concha d'Or del festival de Sant Sebastià a la millor pel·lícula per Los pasos dobles. Aquí és quan el cinema d'Isaki (també de la seva dona i moltes vegades co-guionista, Isa Campos) es reconegut i té la possibilitat d'arribar al gran públic.

Es a partir d'aquest moment que Isaki és planteja fer una comèdia, un gènere que no havia tocat mai i per tant és un nou repte.  Treballa amb una idea actual i que l'estem patint tots, la crisis econòmica i la pèrdua de tota una sèrie de valors. Comença a fer el guió ell sol, aquesta vegada la Isa Campos es queda en un segon pla en el projecte, se'n cuida més de la producció.

L' esbós de la història o si en voleu dir la sinopsis és molt senzilla:Cinc ciutadans d'un país que podria ser el nostre, fins hi tot residents a Girona, la crisis els hi ha destrossat vida i com que ja no tenen res a perdre elaboren un pla per segrestar al president del banc Central i exigir-li que les coses tornin al seu lloc.

Isaki fa corra la seva imaginació. Imaginació que de vegades és superada per la realitat i ens explica la crònica d'una crisis no anunciada però que molts la veien a venir. Ho fa d'una manera esperpèntica, cruel i de vegades tendre. Veurem diverses històries que aparentment  fan gràcia però que son terribles, cruels. Hi ha molt d'humor negra dins aquesta història miserable.

Isaki Lacuesta tot i haver agafat el to de comèdia, fa una vegada més un documental que va entre la realitat i la ficció. Un documental sobre la nostra trista i absurda realitat. Per tant, utilitzant un llenguatge popular, el de la comèdia lleugera, l'humor negra i de vegades esperpèntic, isaki Lacuesta continua fent una crònica, un documental que ens mostra com veu la situació actual en el nostre país.

I també hi ha homenatges en aquesta pel·lícula. Els cinèfils hi veuran moltes referències d'altres pel·lícules, algunes d' elles  són protagonitzades pels mateixos actors que hi participen, com José Sacristan o la Angela Molina. També a Marlon Brando i moltes d'altres que durant la pel·lícula l'espectador hàbil les anirà trobant.

La pel·lícula va ser rodada durant dos anys amb moltes interferències tant de caire monetari com de disponibilitat dels actors que hi intervenen. Aquest fet semblaria que podria fer "trontollar" el muntatge definitiu i la pròpia història. I no, no es nota. Només una cosa que si pot distreure una mica a l'espectador: les diverses aparicions d'actors de primera línia  que actuen  en el film i, també, alguns ciutadans de Girona. Però això és una altra història.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona / Cinema Truffaut.

La societat civil empeny el 9-N

Una quarantena d'entitats de Girona adopten el compromís per fer possible la consulta. Miquel Calçada recorda el 1714 i diu que de nou ens juguem el futur un 11-S a la capital. La societat civil continua empenyent la consulta del 9-N. Així ho van voler visualitzar ahir a Girona la quarantena d'entitats que s'han adherit a la campanya del Compromís amb la Consulta impulsat per l'ANC. Les entitats van formalitzar al vespre l'entrega d'aquest compromís als representants institucionals de l'Ajuntament. Joan Carles Bonet, del secretariat de l'ANC a Girona, va subratllar, en l'acte que es va celebrar al saló de plens del consistori, que l'entrega d'aquest compromís “és la manera de visualitzar la confluència de la societat civil i les institucions en fer possible la voluntat de fer realitat el dret a decidir”. Les entitats que s'han adherit a la iniciativa són d'àmbits molt diversos, ja sigui el cultural, esportiu, entitats veïnals o empresariat, entre d'altres. En nom de les entitats i com a president del Col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, va afirmar que “molts es pensen que encara vivim en dictadura i la prova és que sempre parles de democràcia i quan s'hi creu no se'n parla tant”. En aquest sentit, Terribas es va mostrar convençut que el 9-N “anirem on s'ha d'anar” i va expressar el desig que aviat “no haguem de demanar res a Madrid i que si ens equivoquem ho fem perquè ho decidim nosaltres”. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, amb la presència dels portaveus de CiU, PSC, CUP, ICV i el representant de Reagrupament al consistori, va garantir que l'entrega del compromís “era un gest carregat de sentiment i significat”. Puigdemont va posar en relleu que allò que s'anhela “és un fet nuclear en democràcia com és que la gent pugui votar” i veu bàsic “fer el camí junts, perquè l'Ajuntament liderarà allò que calgui però necessitem voluntaris per explicar el que està en joc”. Va fer una crida perquè la consulta “tingui una participació molt alta i, sobretot, amb màxima escrupolositat i rigorositat democràtica”. També va reclamar suport ciutadà quan es faci el ple extraordinari de suport a la consulta.
Diari de Girona 10.10.14

L’EUROPA DE CARLEMANY 2014

Colònia · Aquistrà · Tràveris · Eberbach · Magúncia ·

Del 30 d’abril al 4 de maig de 2014
AMICS DEL MUSEU D’ART DE GIRONA.

Crònica d’un viatge cap a la civilització barbarà, escrita a través d’apunts i memòria, dos mesos després del viatge.

Trenta  vam ser els elegits o més ben dit els privilegiats, a fer aquest interessant viatge. De fet, però, el final vam ser vint-i-vuit, degut a que en Joaquim Pons i la seva dona Victoria, a darrera hora no van poder venir per qüestions familiars.
Lo de privilegiats ve a compte de que ha estat un viatge  restringit, que no hi havia lloc per a molts com altres vegades, degut a que el viatge serà una mica complicat logísticament parlant. Per tant, el dia que es van obrir les subscripcions, va quedar col·lapsat i ple en poca estona, talment com si fos la venda d’entrades de qualsevol concert de Rock de Bruce Springteen o reservar taula en el Celler de Can Roca.
La trobada va ser a les cinc de la matinada a l’estació d’autobusos de Girona. Adormits i al mateix temps animats per l'aventura que anàvem a iniciar, vam pujar a l'autocar, després de col·locar les maletes i  de passar llista sota el control de la Dolors Vilaplana, vam fer camí cap a l’aeroport de Barcelona. Allà, ja ens esperaven en Lluís Parareda, encarregat de la organització del viatge per part de Blau Mon Viatges i el professor Joan Astroch, que s’ha de dir que durant tot el viatge va exercir d’autèntic professor  i nosaltres, malgrat la resistència inicial, vam acabar essent els seus alumnes, contestant a totes les seves preguntes que ens feia per comprovar si seguíem les seves llargues i didàctiques lliçons dels diversos indrets, paisatges, monuments, esglésies i més esglésies que vam topar durant l’interessant viatge. Només, tot s’ha de dir, el professor Astroch, de tant en tant havia de sentit la rebel·lió amable per part de la Dolors Vilaplana, davant d’alguna de les seves sàvies lliçons.

El primer dia ja vam anar per feina. Tant bon punt vam baixar de l'avió, a Frankfurt,  ja ens esperava un autocar que ens va portar directament cap a Espira   (Speyer) una ciutat imperial al costat del majestuós riu Rin, on hi vam visitar la imponent catedral consagrada a Santa Maria i a Sant Esteva, guiats pel director del Museu, un jove, alt, prim i estricte alemany, que sabia els que es deia. Molt religiós era el jove director, que entre explicació i explicació, anava vigilant que no toquéssim o féssim alguna cosa irreverent, com el que solia fer (segons ell) el  Sr. Joaquim Puigverd que per aconseguir alguna foto d’algun detall de les moltes esglésies i catedrals que vam visitar feia els impossibles. El Sr.Puigverd és un reconegut fotògraf i cinèfil i, de les moltes fotografies que va fer, n’ha fet una selecció i un muntatge per l’Associació, com a record i constància del viatge.

La botifarra amb totes les seves variants, va ser l’estrella dels diferents àpats que vam fer al llarg del viatge. Patates, porc i alguna cosa més van ser els complements. Sempre beneït amb aigua, cervesa o vi, que tot s’ha de dir: el vi alemany (alguns) no tenen res a envejar amb els nostres.
El dinar del primer dia va tenir un atractiu afegit i es que el servei, majoritàriament format per dones, anaven amb vestits folklòrics i a més, les dones eren rosses, amb galtes vermelles i tirant a grossonetes.
Després del dinar, la cosa no va acabar aquí, vam tornar entrar a l'autocar que ens va portar cap a Worms, on vam visitar la Catedral de Sant Pere, de principis del S. XII, famosa per les seves dimensions i amb elements artístics que ja evidenciaven l'evolució cap al gòtic. S'ha de dir  que a cada visita dels diferents llocs, teníem una guia del país, o sigui local, que per conveni i per decret havíem de contractar. Moltes d'elles, perquè sempre van ser dones, tenien dificultats alhora d'expressar-se en castellà (impensable en català) i moltes vegades en acabar la visita, el professor Joan Astorch, la completava amb una de les seves classes magistrals, amb les corresponents preguntes per si havíem entès bé la lliçó.

Per fi l'autocar ens va portar fins a Trèveris, acompanyats per les indicacions i explicacions del professor Joan, el mateix temps anava controlant que no ens adormíssim.

L'hotel Penta, de quarta categoria, ens va acollir bé. Aquella nit alguns es van quedar a sopar en el mateix hotel, la majoria vam optar per fer un reconeixement de nit per la tranqui-la ciutat. Vam anar a lo segur, a un restaurant italià. Mai fallen.

SEGON DIA , DIJOUS 1 DE MAIG 2014. TRÈVERIS.

El segon dia del viatge i ja descansats, vam a visitar la ciutat més antiga d' Alemanya: Trèveris. La esplèndida ciutat de Trèveris, on hi va néixer Sant Ambrosi, està situada a la vall de Misel·la. El primer que  vam fer, després de un bon esmorzar, es arribar-nos, tot passejant, a les Termes Imperials, un espai i unes edificacions impressionants i molt ben conservades. Afortunadament el temps ens hi acompanya. És un matí net i clar amb un sol que t'anima a viure'l, cosa que no ho veurem  gaire més durant el viatge. De totes maneres, tot s'ha de dir, les previsions del temps durant el viatge, eren més dolentes del que ens va fer.

El nostre professor, fent ús de les noves tecnologies, ens va engaltar, a cada un, uns auriculars amb un transmissor i ell amb un micró d'aquets petits que s'enganxen a la roba, ens  anava explicant tots els detalls dels diferents indrets que visitàvem. D'aquesta manera encara que no estiguessis a prop o miressis a un altre lloc, continuaves sentint les il·lustrades i pedagògiques explicacions.  S'ha de dir que era molt còmode, però també era una manera de controlar-nos. A més a les nits, revisava com teníem la bateria dels auriculars.

Cal remarcar d'aquest dia, la visita que vam fer, a la tarda sota una pluja suau, a la Porta Negra, imponent porta romana que ara s'hi allotja l'església de Sant Simeó.
Al final del dia i com a bons coneixedors de la història i sensibles amb el dia que era, primer de maig, una colla i sense el professor, vam anar a saludar a el Sr. Karl Marx a casa seva, que ara és un museu .

TERCER DIA . DIVENDRES  2 DE MAIG 2014. TRÈVERIS · AQUISGRA · COLÒNIA.

Tornem a l'autocar i tornem a la carretera. Paisatges verds, extraordinaris, generosos, esplèndids,... però desvirtuats moltes vegades per grans torres que transporten electricitat i alguna Central Nuclear. Tornem, també, a la pedagògiques classes del professor durant les estones que anem amb autocar i que anem pujant i baixant per visitar, per exemple, el conjunt de la catedral d'Aquistè. En aquest cas, la guia era jove i dinàmica, agradable i a més explicava anècdotes que sempre fan més agradables les visites. En aquest indret s'hi troba el suposat "Kaiserstuhl" o més conegut per "tro de Carlemany" i un esplèndid tresor amb tota mena de relíquies. Aquistrà, durant molts anys va ser considerada com el centre cultural cristià més important del moment, per aquest motiu porta el nom de "la ciutat del renaixement durant l'Edat Mitjana".
Acabem el dia a Colònia, en el Hotel Mondial, un cinc estrelles ben merescudes i a més, és cèntric. Situat en una Plaça generosa d'espai i de visibilitat, al costat de la Catedral i del Museu Ludwing.

S'ha de dir, que a les nits el sopar no està contractat o si li voleu dir reservat, per tant la cosa del sopar sempre ha anat com "campi qui pugui". Aquest fet comporta que moltes vegades el "campi qui pugui" no funciona i anem pràcticament tota la colla junts, comportant el corresponen problema logístic d'espai. Amb els dies i amb l' experiència d'alguns, la cosa es va anar solucionant.

Colònia és una gran ciutat, ben cuidada, ordenada i que no et deixa indiferent. Vam tenir la sort d'arribar-hi un divendres i per tant hi havia molt d'ambient al carrer. Restaurants plens, terrasses plenes, bars plens, carrers plens de gent de totes les edats, gaudint del merescut descans del cap de setmana. Amb una de les passejades, vam descobrir una mena de Pup, bar-musical encantador i engrescador, sorprenent i "Kisch" ple de gent fins al sostre,  bevent cerveses, parlant i escoltant a una banda de jazz, composta només per homes d'una edat considerable, que tocaven més que bé. El Pup duia un nom que ja ho deia tot: PAPA'S JOE JAZZ. Vam estar una bona estona a fora, escoltant i mirant l'ambient i vam anotar la hora d'obertura per tronar-hi l'endemà.

QUART DIA . DISSABTE 3 DE MAIG 2014  · COLÒNIA.
Colònia és una ciutat, pel que vam poder veure, esplèndida, animada i molt turística. El dia era clar, però amb una aire fred, molt fred que només és podia aguantar bé si et posaves al sol. Aquesta vegada ens va tocar una guia jove, que s'explicava relativament bé i que com que hi havia molt per mirar i explicar, amb poca estona,  ho va haver de fer amb una rapidesa no volguda.
La Catedral de Colònia és difícil descriure-la amb paraules o en aquest cas, amb lletres. La Catedral que està dedicada a Sant Pere i Santa Maria, la van començar a construir el 1248 i ha tingut diverses revisions i aturades.   No és va acabar de construir definitivament, tal com la podem veure ara, fins l'any 1880. Molts visitants en aquest dissabte. Molta mainada. L'exterior de la Catedral, és majestuós i fa molt de respecta i per dins Impressionen els seus immensos vitralls, columnes, orgues. Entre els molts tresors i relíquies, hi ha el  "Reliquiari dels Tres Reis Mags".

A la tarda vam anar a visitar el Museu Modern de la col·lecció Ludwing. Després de visitar, mirar, fotografiar i passejar per catedrals, esglésies i edificis que han forjat la història d'Alemanya i d'Europa, ara de cop i volta entrem en el mon d'avui en aquest extraordinari museu, molt ben dissenyat i il·luminat en el que és poden veure obres de Dalí, Picasso, Tàpies,... L'art Pop i molts més artistes que son i faran història.

A les 7 de la tarda, tal com vam anotar ahir el vespre,  quan encara hi havia poca gent, uns quants vam anar al bar, Pup, jazz "Papa's Joe Jazz". Vam poder triar lloc i, per descomptat, vam triar el millor, una mena d'altell - llotja, on és podia divisar tot: el local, els músics, les cambreres, l'amo i el personal que anava entrant i omplint el local, decorat d'una manera exagerada, ple d'objectes (la majoria instruments musicals) penjant del sostre i per les parets. La "birra" era pràcticament la beguda oficial del local i, nosaltres, vam veure la nostra birra corresponent. La nostra situació ens permetia veure perfectament el petit entarimat on estretament tocarien els "joves" musics, que sense presa i amb una parsimònia exagerada  anaven preparant els diferents instruments. L'actuació va ser memorable. Va valdre la pena esperar per després poder gaudir de la seva música durant més d'una hora.

CINQUÈ DIA . DIUMENGE 4 DE MAIG DE 2014. Darrer dia
COLÒNIA · MAGUNCIA · EBERBACH · FRANKFURT · BARCELONA · GIRONA

El que queda clar, es que aquest viatge s'ha aprofitat fins el final. Cap minut despistat ni desaprofitat. El més normal sol ser que el darrer dia, amb tranquil·litat és facin les maletes, s'esmorzi relaxadament mentre és va evocant els dies passats junts visitant meravelles i escoltant al professor i en acabar tota aquesta cerimònia, agafar l'autocar, l'avió, un altre autocar i a casa.

Doncs no. Amb preses per fer maletes, esmorzar a corre cuita, carregar maletes pujar a l'autobús i més carretera.
Primer de tot vam anar a visitar l'Abadia d'Eberbach, fundada el 1135 per Sant Bernat de Claravall. En aquest indret ens va tocar una guia d'origen sud-americà que parlava un alemany d'estar per casa. L'Abadia està ben situada, enmig de turons i molta verdor. La gràcia del lloc, apart de la immensa església que ara s'hi fan concerts, és que s'hi van rodar diverses escenes de la famosa pel·lícula, basada en la encara més famosa novel·la d'Umberto Eco, "El nom de la rosa"; sobretot les escenes on els frares transcriuen els manuscrits i també les de la  immensa bodega i la cuina.

Sense perdre temps, vam tornar a pujar a l'autobús i carretera fins a Magúncia (Mainz) capital de l'estat de Renámia-Palatinat, situada a la riba del Rin. Per no ser menys vam visitar la Catedral dedicada a sant Marti I Sant esteve, amb una altra guia que poca gent ja se la va escoltar.
Mainz, es una  Ciutat agradable i acollidora, en la que molt del personal va aprofitar per comprar els corresponents regals, per amics i familiars i així "fardar" dels llocs que hem visitat. Quan ja deixavem la ciutat, a mitja tarda i amb un sol molt agradable, encara vam poder veure, de passada i des de fora, l'edifici Museu de Johannes

Guttenberg, l'inventor de la impremta.

La tornada va ser sense cap incidència, ningú es va fer mal, no és va perdre cap maleta i cap a quarts de dues tocades de la matinada, amb ganes d'arribar a casa ens vam acomiadar molt ràpidament.
Queden les fotos, les moltes fotos que la majoria vam tirar i, sobretot, ens queda en les nostres memòries el record d'un viatge "atapeït", però difícil d'oblidar.

Guillem Terribas.

L'explosiu home de cent anys

L'AVI DE 100 ANYS QUE ES
VA ESCAPAR PER LA FINESTRA
Hundraaringen som klev ut
genom fönstret och försvann
Suècia, 2013
Direcció: Felix Herngren.
Intèrprets: Robert Gustafsson,
Iwar Wiklander,
David Wiberg.
Durada: 114 min.
Gènere: Comèdia.
Idioma: Suec.

Data d'estrena: 11/07/2014

Alfred Hitchcock deia que mai s’ha d’adaptar una bona novel·la al cinema. «Les bones novel·les són per llegir; si de cas adapta una novel·la mediocre que ningú conegui» deia el mestre. De fet ell va ser coherent al llarg de la seva carrera menys al final, quan va adaptar la famosa novel·la de Leon Uris «Topaz», i es una pel·lícula fallida.

Quan una novel·la ha estat llegida i comentada per una multitud de lectors i en diversos idiomes, té difícil la seva adaptació cinematogràfica, entre altres coses perquè el que veiem és la lectura de dues o tres persones que han escrit el guió i la lectura d’aquest guió per part del director i, per descomptat, cada lectura és diferent per cada lector que l’ha llegit. Cada ú es fa mentalment la seva «pel·lícula» en la lectura de qualsevol llibre. Cada lector li dona el ritme, l’entusiasme i la imaginació a cada episodi de la novel·la. Cap lectura es igual. Pot haver-hi alguna coincidència, alguns matisos, però mai és igual.

Dit això, el més segur es que molts lectors que hagin llegit la novel·la trobaran que la versió cinematogràfica de «L’avi...» no té l’entusiasme, el ritme o el contingut que hi ha trobat en el llibre. Que li falten molts matisos i que els personatges no estan tant definits o no son tant divertits com el que ell o ella han llegit.

Per les persones que no hagin llegit el llibre i no tinguin ni idea ( cosa que és difícil a aquestes alçades) de què va aquesta història, pot arribar a trobar-la divertida, original, extravagant, exagerada, increïble (encara que sigui mentida) i algunes coses més. I, finalment, potser tindran ganes de llegir el llibre per gaudir més d’aquesta història escrita pel suec Jonas Jonasson . Per cert, ara ha sortit en català l’ edició en butxaca.

»L’avi...», és una mica la història del segle passat. Una història d’occident, amb els seus protagonistes, des de Franco, Stalin, Albert Einstein, Ronald Reagan, Gorbatxov. També és la història d’una persecució impecable per la recuperació d’una maleta plena de diners i, també, la d’uns morts que apareixen en llocs

impensables en circumstàncies encara més impensables.També hi ha un elefant i molts explosius. I sempre amb el nostre impassible protagonista que és una mena de «Zelig», que apareix per obra i art sense que ell ho vulgui, al bell mig dels moments més importants de la història d’Europa.

El director Felix Herngren tot aquest material»explosiu» el domina bé, tècnicament i amb una bona factura. Molt acadèmica. Correcta. Però li falta estil i en alguns moments ritme. Res a veure, per exemple, amb l’estrepitosa i esbojarrada història de la pel·lícula «El gran Hotel Budapest» (2014) dirigida per Wes Anderson, amb la que en alguns moments la trama t’hi fa pensar.

De totes maneres és uns pel·lícula que es deixa veure i fins hi tot, més d’un pot trobar-hi aquella gràcia que jo no li he sabut veure. Com deia al començament, cada persona fa la seva lectura o el seu visionat d’una mateixa historia i no necessàriament totes han de coincidir.

És important la versió original d’aquest film (la passem en versió original subtitulada en català) per la variació d’idiomes: el suec, el castellà, l’anglès, ...

De totes maneres, «L’Avi...» de segur que te més gràcia, més diversió i us entretindrà molt més, que qualsevol partir de futbol que s’ha pogut veure en aquest mundial que ja s’acaba.

Guillem Terribas

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Full-crítica del Cinema Truffaut de Girona. 11.07.14

PREMI LLIBRETER 2014 · 35 anys de llibreter Guillem Terribas

Vives rep el premi Llibreter per la novel·la ´I demà, el paradís´

El llibre escrit pel tinent d'alcalde de Barcelona es mou entre Cadaqués i Guinea al llarg de mig segle

L 'escriptor i polític Antoni Vives es va endur ahir al vespre el quinzè premi Llibreter per la novel·la I demà, el paradís, amb què es trasllada entre Cadaqués i Guinea. El tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà de Barcelona es va endur el guardó organitzat pel Gremi de Llibreters de Catalunya, que atorguen les llibreries de Catalunya, en un acte celebat a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona.
En aquesta novel·la, l'autor barceloní abandona els temes de la guerra i la postguerra de les seves anteriors novel·les i fa viatjar el lector entre Cadaqués i Guinea al llarg de mig segle.
I demà el paradís narra la història de la Teresa, una jove barcelonina que es trasllada a viure a la colònia espanyola de Fernando Poo, a Guinea Equatorial, als anys cinquanta. Hi va per viure amb el seu marit, el terratinent Alberto Cirer, amb qui s'ha casat a distància. Allà coneixerà personatges com la bruixa Xangó i la negra Teodosia i en Manel i en Tià, parell i fill fugits de Cadaqués anys abans i que la faran descobrir una Teresa que desconeixia.
En paral·lel, la novel·la d'Antoni Vives vol ser un fresc coral del Cadaqués aïllat dels anys vint i trenta. Es submergeix en les tensions latents entre les faccions del poble, que es manifesten a poc a poc, empeses per les enveges personals i la presència indefugible de les bruixes.
I la segona part del llibre porta al Cadaqués dels 60, amb els estiuejants progres, l'ambient desinhibit, els artistes, les festes... La Teresa hi acut amb la seva filla adolescent,i es tanca un cercle de secrets començat mig segle abans.
D'altra banda, el premi Llibreter a Altres Literatures va ser concedit per unanimitat a Ànima, de Wajdi Mouawad, editat per Periscopi (català) i Destino (castellà). Aquest barret no és meu, de Jon Klassen, editat per Milrazones, va rebre el Premi Llibreter d'Àlbum Il·lustrat.

Homenatge als llibreters
Durant el lliurament dels guardons també es van homenatjar llibreters amb 35 anys de dedicació a

l'ofici, entre els quals hi havia el gironí Guillem Terribas, de la Llibreria 22. Els altres homenatjats van ser Enric Balanzó, el soci de treball més antic de la cooperativa Abacus, i Pep Bernardes, d'Altaïr. 
La Festa del Premi Llibreter, va coincidir amb la visita a Barcelona de 9 editors internacionals. Aquesta visita està emmarcada dins del projecte europeu Schwob per donar a conèixer arreu clàssics d'alta qualitat literària que han estat poc o gens traduïts.
Diari de Girona 19.06.14

Una festa per a un premi

Com cada mes de juny des de fa ja 15 anys, els llibreters van celebrar el seu Premi Llibreter i

van convidar tots els companys del sector, i especialment als lectors, a compartir-ho amb ells. Aquest any, allunyant-se dels actes més institucionals, van transformar l’entrega del premi en una gran festa a l’antiga fàbrica Estrella Damm.

Amb guió i presentació de Gemma Ruiz –ai las! que l’estimat Puntí està de baixa–, la festa, com tota festa que es vulgui anomenar així, es va iniciar amb un pregó a càrrec de Care Santos que va definir amb perfecció les 15 característiques que ha de tenir tot bon llibreter.

Després dels discursos institucionals de Jaume Ciurana, tinent d’alcalde de Barcelona, i Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters, el gran moment va arribar amb l’anunci dels guanyadors d’enguany: Premi Llibreter a l’Àlbum Il·lustrat a Aquest barret no és meu de Jon Klassen, editat per Milrazones; Premi Llibreter a AltresLiteratures per a Wajdi Mouawad amb la novel·la Ànima, editada per Periscopi i Destino; i Premi Llibreter de Literatura Catalana a I demà, el paradís d’Antoni Vives, editat per La Magrana.

I entre veritats i bromes, una mica de bona música de Yes the music! i l’escalf de 600 persones unides per un mateix motiu, van pujar a l’escenari a rebre un merescut homenatge tres llibreters, tres herois com bé es va dir, que porten 35 anys dedicant-se a aquest ofici. L’Enric Balanzó, soci de treball més antic d’Abacus, en Pep Bernades de la Llibreria Altair i en Guillem Terribas, de la Llibreria 22, van rebre la condecoració i els aplaudiments dels companys allà reunits i van transmetre ànims als joves llibreters que últimament s’han llençat a aquesta gran aventura.

Per tancar l’acte, la lectura d’alguns fragments de 84 Charing Cross Road per part d’en Sergi López i les paraules del conseller de cultura, Ferran Mascarell, agraint la feina dels llibreters i animant-nos a tots plegats a continuar lluitant per la nostra cultura.

I com que anàvem tots ben mudats i amb ganes de xerinola vam allargar la festa amb una cervesa i la música de Xip & Xic Djs una estona més. I és que l’ocasió ben mereixia una celebració amb tota mena de luxes.
Informació de Chorda Comunicació 

http://www.neuschorda.com/noticies/5113/una-festa-per-un-premi    

Banyoles acull una trobada dedicada al foment de la lectura

Unes 30 persones van participar en el primer Fòrum per a dinamitzadors que es vol repetir anualment.

Unes 30 persones van participar ahir en el primer Fòrum per a dinamitzadors de lectura i lectors que s'ha realitzat a Banyoles. L'acte va voler ser un espai obert per a tots els professionals, voluntaris, lectors, institucions i administracions que estan compromesos amb el foment de la lectura a Catalunya. Mitjançant taules rodones, els participants van aprofundir en la tasca dels voluntaris de l' Associació Catalana per al Foment de la Lectura -una entitat sense ànim de lucre nascuda a Banyoles- i per compartir coneixements i experiències. "Cada cop hi ha més gent que llegeix però encara queda molta feina per fer, cal ser millors lectors", va explicar la presidenta de l'entitat, Anna Sardà.

La jornada va comptar amb la presència de la cap del servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya o l'escriptor Oriol Ponsatí-Murlà, entre d'altres. Sardà va detallar que la intenció és repetir aquestes trobades cada any i crear un espai perquè voluntaris, lectors i professionals puguin compartir les seves experiències i reptes. 

L'entitat compta amb més de 14 voluntaris que treballen ajudant a llegir a infants o a gent gran de la demarcació. "Volíem mostrar el nostre suport a tots aquells que treballen desinteressadament per aquesta causa, anem millorant les xifres del nombre de lectors però cal millorar també la qualitat del que es llegeix", ha valorat Sardà.

ACN/ Diari de Girona 17.06.14

CINEMA 3 & CINEMA TRUFFAUT

Cinema 3 a Girona i en el cinema Truffaut.
http://www.tv3.cat/videos/5129891/Cinema-3--capitol-560

FESTA BARRI DEL MERCADAL. El pregó

Ferran Sinatra, en plena actuació. Foto: Consol Vidal.

L' Associació de Veïns del Mercadal, amb només dos anys d'existència, aquest any ha recuperat la Festa Major del barri. De fet, en els canons tradicionals, s'hauria de celebrar el dia 11 d'agost que és Santa Susanna, patrona del barri. Però, l' Associació ha cregut millor fer-ho en aquestes dates que en un principi els veïns i la gent en general no ha desaparegut per vacances. Així és que durant tres dies en el Mercadal hi ha festa.
Divendres dia 30 dona inici amb el pregó, amb l'assistència de l'Alcalde Carles Puigdemon i de la Regidora de l' Àrea de promoció i ocupació i, també, la regidora del barri Coralí Cunyat. El pregó està previst a les 8 del vespre, abans hi hagut una petita cercavila, però durant tot el dia ha estat plovent, fins a les 19.45. Just per a donar inici a la Festa. Aquest fet ha deslluït l'esdeveniment i, tot  s'ha de dir, essent el primer any, encara la gent no estava al cas.
Després del prego hi hagut l'actuació de Ferran Sinatra ( https://www.youtube.com/watch?v=x0jkxFNpDaA) un cantant que va sol, acompanyat d'un personatge baixet, de mitjana edat anomenat Manolo, que li fa de control i li posa la música. El Sinatra català et canta el que sigui i a més amb una veu potent i amb una elegància sorprenent. Tant que ens va deixar a la gent, un centenar que ens hi vam quedar a escoltar-lo, aturats i meravellats. El final tots ballaven.
Adjunto el text del pregó.

BON VESPRE

El balcó i el pregó. Foto: Consol Vidal.

És un honor i al mateix temps una responsabilitat fer el primer pregó de la recuperada Festa del barri del Mercadal. De fet, poca cosa té a veure amb la que fa uns anys es va perdre. Segons el cronista de la Ciutat Enric Mirambell, va ser pels vols dels anys seixanta i actualment s'ha reduït a l'interior del temple el dia 11 d'agost, festivitat de Santa Susanna, patrona del barri.

Per tant aquesta recuperació va per lliure. És fruit de l'entusiasme i les ganes de recuperació del sentit de barri que té la junta, de la nova Associació de Veïns del barri del Mercadal.

És també una satisfacció obrir el camí a altres pregoners, perquè sens dubte estem vivim el principi d'una gran aventura, no només del de la Festa del barri del Mercadal, sinó de l'Associació  de Veïns.

Com molts sabeu, vaig néixer a Salt i em sento un saltenc de soca rel, però també és veritat que fa més de 30 anys que visc en aquest barri, concretament el carrer Cristòfol Gròber i els meus fills van anar tots dos a l'escola Eiximenis. I, també, és sabut que els darrers 36 anys els he passat la major part de la meva vida en aquest carrer de les hortes, concretament el número 22.

Curiosament va ser en aquest mateix carrer que hi vaig tenir el meu primer treball. Fou a l'estiu de l'any 1964, aquí el davant, en el número 18. Hi havia una distribuïdora de llibres, diaris i revistes anomenada COM-VAR ( les inicials de Comalada Varés). Per tant ja estava predestinat a que la meva vida seria treballar al mig de papers, (llibres, revistes, diaris) i en aquest mateix carrer.

Permeteu-me, ara, fer un exercici de memòria, igual que fan a les cerimònies  d'entrega de premis en els Oscar, els Goyas o els Gaudi, recordar a la gent, els establiments i els locals que han fet història i que ja no hi són, com ara a Can Martí de les capses, el garatge de Can Lázaro, els transportistes Caballé i Vidal, la fàbrica Grober, SIMA, Maderas Colon, el taller de Pere Corominas, Transports Angelats, l'Escola del Magisteri de la Normal, la funerària Poch, la confiteria Negre, La Caixa de Girona, la Fonda Barneda, el Nummulit, el Gara Gara, el convent de les monges, el cafè espanyol... i tants d'altres comerços i persones que van ocupar les hortes per donar vida aquest barri del Mercadal.

El Mercadal és viu. Nous establiments, nova gent estant donant vida i sentit a aquets carrers, que fa uns anys van ser remodelats i posats el dia,  la majoria  peatonals i que ja formen part del teixit del barri antic i comercial d'aquesta nostra ciutat.

http://www.girona.cat/ccivics/cat/index2.php?idReg=124132

És clar que hi han mancances, ni el barri ni la gent que hi vivim som perfectes, només faltaria!. De les "coses" dolentes, de les mancances ara no en vull parlar, no toca,com diria un conegut personatge. Estem de festa, però si entreu a mirar la exposició en el baixos d'aquest balco, el que era a Can Martí de les capses, hi han exposades unes fotografies on s'hi poden veure els disbarats, les mancances i les imperfeccions del barri. També si mireu el mapa dels carrers que formen el barri del Mercadal,us adonareu de l' extensió que té, la varietat i diversitat de comerços, cases històriques i locals culturals i d'Oci, com la Casa de Cultura, la Sala La planeta, el Museu del Cinema Tomàs Mallol, els cinemes Albèniz (poques ciutats han conservat al seu centre les sales de cinema), uns estudis de televisió: TVGI, sales d'exposicions, escoles, ...Ah! i possiblement la zona de més parkings per a cotxes de Girona, de pagament.

I una església. I en aquest punt, deixeu-me tenir un record per a l'admirat i enyorat Mossèn Modest Prats.

Vivim la nostra festa. Aquesta primera festa de finals de maig, el de cada dia un raig. Participem-hi i dignifiquem-la i que sigui, com he dit abans, el començament d'una aventura que ha de comportar una millor convivència entre els veïns, un millor coneixement del nostre entorn i una millor participació en la vida quotidiana del barri del Mercadal.

El futur és nostre. La gresca també.

Visca el barri del Mercadal i la seva gent.

Visca Girona i Visca Catalunya.

* Guillem Terribas. 
- Vídeo del pregó 
http://youtu.be/JkZ6cePW5E4

Mossèn Modest Prats, un gran conversador

Terribas, Sunyer, Comadira, Prats a la 22.

Mossèn Modest, per fi, s'ha pogut reunir amb els seus. Mn. Modest, de fet, es va acomiadar de tots els amics i coneguts el dia 29 d'octubre de 2011, a la presentació que vam fer del seu llibre LES HOMILIES DE MEDINYÀ, a la Residència Bisbe Sivilla, on hi ha estat, molt ben atès, fins el dia de la seva mort. Aquell dia, Mn. Modest, que ja tenia la malaltia del Alzheimer molt arrelada, encara va poder saludar, un per un, totes les persones que van assistir a la presentació. Després de la presentació del llibre, que era molt important i desitjada, és va deixar anar i va començar la llarga agonia. 

Vaig tenir la sort de participar en la elaboració d'aquest recomanat llibre, Les homilies de Medinya (editorial Empúries, 2011). Quan Mn. Modest Prats, va deixar el seu pis del carrer Cristòfol Grober ( a dues portes del meu domicili) per anar a la Residència Bisbe Sevilla, uns quants amics vam anar a posar ordre i endreça en el seu pis. Allà hi vam trobar tota una sèries de documents, escrits i anotacions que vam creure que era material per un llibre. En Món Marquès se'n va cuidar de recopilar el material, en Josep M. Fonalleras de fer les correccions, juntament amb Mn. Modest i jo vaig trucar a l'editor Xavier Folch perquè l'edites. La elaboració del llibre, ens va permetre tenir unes interessants trobades, tots cinc, a l'entorn d'una taula, que apart de parlar de com s'editaria el llibre, van fer unes sobretaules memorables i que en Modest, ja tocat per la malaltia, va poder gaudir i esplaiar-se amb els seus comentaris sobre els escrits triats, però també de futbol, de literatura i de les coses de la vida. Participar en una sobretaula amb en Modest, era el millor que et podia passar.

Mn. Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.

Mentre recordo el "meu" Modest, m'adono que la nostra relació ve de lluny, de quan era Rector de la Parròquia de Vista Alegre de Girona. Mn. Modest Prats va oficiar el nostre casament a Sant Martí de Llémena, ara farà ja 39 anys. De les moltes presentacions a  la Llibreria 22, tant com espectador, com de presentador o presentat. Dels  els anys que va estar de jurat en el Premi de Novel·la Curta Just Casero. Però sobretot dels darrers anys, quan va deixar Medinyà, després de la mort de la seva mare Enriqueta i el van nomenar rector del Mercadal; la nostra relació, llavors va ser diària. El seu cafè i el meu tallat descafeïnat, en el bar al costat de la Llibreria, el Neptú. I la gent que amb els anys hi van  anar passant i que ens van  acompanyar participant a unes disteses, cordials i, de vegades, divertides i apassionats tertúlies . Els viatges a Roma, a prendre cafè i descobrir-la,  passejant-la i,  sobretot, visitant esglésies . Viure la seva pèrdua incomprensible de memòria i de records i, el dia que finalment em va dir que tenia el Alzheimer. Aquell dia em va demanar que truques a l'editor Xavier Folch, perquè li demanes una visita a l'expresident Pasqual Maragall. Volia parlar amb ell, amb en Pasqual,  perquè li comentes els efectes de la malaltia. Xavier Folch, en dos dies ens va concertar la visita, que vam fer Mn. Modest, la Rosa ( la responsable del Bisbe Sivilla i una de les persones que millor el que va cuidar) i jo, amb el meu cotxe. Xavier Folch ens va acompanyar i Pasqual Maragall ens va rebre molt cordialment en el seu despatx. La meva sorpresa ( i la d'ell) va ser trobar a en Carles Bosch amb un petit equip filmant tota l'entrevista, que va dura més de dues. El director de cinema Carles Bosch, que ens coneixem de fa temps, estava realitzant el conegut i interessant documental Bicicleta, cullera, poma. Finalment la trobada Maragall-Prats, no és va utilitzar en el muntatge final de la pel·lícula, però Mn. Modest, encara, la va poder veure i li va agradar molt. La trobada va ser extraordinària, pedagògica i, també, molt divertida.

 També recordo, les darreres converses, encara lúcides, de com seria el seu comportament una vegada la seva malaltia el portés a la foscor total.

I ara, Mossèn Modest, per fi ha arribat a la claror d'aquell paradís que hi ha després de la vida, que ell sempre hi ha cregut.

Guillem Terribas. Publicat a la Revista de Blanes "El celobert" n. 121 Abril 2014

Mn. Modest Prats, gràcies per ser-hi.

Guillem T., Quim Curbet i Mn. Modest Prtas

Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.

La nostra relació ve d'anys, de quan va ser rector a Vista Alegre i tenia com a vicari el malaguanyat Marià Casadevall, en Pius pels amics. Allà a casa d'uns amics comuns, la família Carbó, ens solien reunir molts vespre, a l'entorn d'una llarga taula i d'una tertúlia que podia anar sobre les coses de la vida, de la situació que vivia el país, de religió o de literatura. També de futbol, el pare Carbó era una fanàtic de l'Espanyol i ell, Mn. Modest, del Barça. Amb tot i això l'amistat i la fe, els unia i els ha unit sempre. També, en aquestes vetllades vaig aprendre a jugar el "canari". Tot i tenir uns bons mestres, tant en Modest com el Pare Carbó eren dos astuts jugadors de canari, per més partides que he fet amb ells i altra gent, mai he sobresortit en aquest joc.  Al cap d'uns anys, el mateix Mn. Modest Prats,  va celebrar la cerimònia del nostre casament. Al llarg de tots aquets anys  amb Mn. Modest Prats,  he tingut molt bones històries i vivències, moltes  relacionades amb la Llibreria 22, el Premi Just Casero.

En els darrers anys, quan el van nomenar rector del Mercadal, vivíem de costat, al carrer Cristòfol Grober i cada matí, després d'oficiar la missa de 9, em pesava a buscar per la Llibreria i anàvem a prendre un cafè ell, i un tallat descafeïnat jo. Amb els temps va ser un punt de trobada i de tertúlia amb una diversitat de gent tant de Girona com de fora. Unes tertúlies que segons quines vegades podien tenir un nivell intel·lectual molt elevat a ser unes pures xafarderies sobre la vida quotidiana. Mai, però s'hi va deixar de parlar de futbol, tema que ell i els altres "futboleros", tots del Barça, em deixaven de recó, degut a que a mi això del futbol mai m'ha tret la son. D'aquestes trobades matinals, van sortir els viatges a Roma. Viatges que fèiem uns dies després de Sant Jordi, perquè jo em recuperes. La excusa era anar a provar si era més bo el cafè de San Estaquio o el de la Tazza d' Oro. Sempre va guanyar el de San Eustaquio. No hi va faltar ami un bon àpat i una bona sobretaula. Però a Roma, el que més vam fer va ser passejar-hi i civilitzar-nos, visitant la seva història i les seves esglésies, de la mà de Mn. Modest. Tot un luxe.

En aquets darrers anys he conegut un Modest molt humà, de vegades indefens; d'altres d'una seguretat admirable. També he viscut com s'ha anat apagant la seva veu, clara, forta i segura.

La seva mort, era en els darrers anys una mort anunciada i de vegades, fins hi tot desitjada, pel fet que ell se'n va anar fa temps allà on viu el Pare.

Descansa en pau Modest, t'ho mereixes. Nosaltres fa temps que et trobem a faltar.

Guillem Terribas, publicat a la revista EL SENYAL n. 148 Maig 2014

10.000 KM de Carlos Marqués-Marcet.

10.000 KM
Espanya, 2014
Direcció: Carlos Marqués-Marcet.
Intèrprets: Natalia Tena, David Verdaguer
Durada: 98min.
Gènere: Drama romàntic.
Idioma: Castellà.
Data d'estrena: 16/05/201

IMATGES DE LLUNY
10.000 km. ha aconseguit ser una pel·lícula premiada, tenir una bona acceptació per part de la crítica i crear una certa expectació entre el públic, amb només dos actors i una història la mar de senzilla: Una jove parella que viuen junts des de fa set anys a Barcelona. Ella anglesa i parla un castellà perfecta, ell català. Volen tenir fill junts, però quan ho decideixen, ella rep una beca per anar a Los Angeles, durant un any, a realitzar un treball i  exposar-lo. Aquest fet fa que "aparquin" la idea de tenir un fill i comporta viure separats per 10.000 km.

Que  ho fa l' interès i la bona acollida. Doncs una bona direcció, un guió ben construït i dos actors que s'entenen, que es creuen la història i, a més, és nota que s'ho passat bé.

El director Carlos Marqués-Marcet, català nascut a Barcelona, és va donar a conèixer amb diversos curts, alguns d' ells premiats. Després d' obtenir una Beca de La Caixa, s'instal·la a Los Angeles per fer un curs d'estudi de direcció cinematogràfica. És allà on comença el projecte de 10.000 Km., amb els seus viatges entre Los Angeles i Barcelona i a través d'experiències personals i altres explicades.

Els actors. Per una banda la Natalia Tena, una jove anglesa de 29 anys nascuda a Londres, el seu pare basc i la seva mare extremenya. Aquest fet fa que parli perfectament  el castellà. Va començar de molt jove l'art de la interpretació, encara que també li va la música i forma part d'un grup musical. Coneguda per les seves intervencions en les quatre entregues de Harry Potter (Nymphodora Tonks) i, sobretot, a la sèrie de televisió Jocs de Trons.
Natalia Tena li va interessar el guió, encara que en un principi no entenia gaire de com anava la cosa i com seria la seva posta en escena. Però, sobretot el seu interès era per fer una pel·lícula en castellà. Natalia Ten, broda el paper d'Alexis. Un personatge intens, una dona seductora, agradable, forta i al mateix temps insegura.
L'altre personatge de la història és en Sergi, interpretat per David Verdaguer, un actor de teatre, sobretot de petit format (un assidu a la Sala La Planeta de Girona), que ha participat en petits papers en el cinema com "Tres dies amb la família" (2009) de Mar Coll. En David és conegut pel gran públic per les seves intervencions en sèries de TV·3 i a Polònia, Cracòvia i a Alguna pregunta més. En David, és el Sergi ideal per aquesta història. Sap combinar, amb una convicció envejable, els moments d'humor, els sarcàstics, els seriosos i els més íntims.

Tota la història de 10.000 Km. s'aguanta amb els dos personatges. Entre Los Angeles i Barcelona i les noves tecnologies: ordinadors portàtils, la "webcam", el facebook, el wasap. Una història que si no tingues un bon guió i un molt bon control per part del director, no s'aguantaria o passaria a ser la típica comèdia fàcil de les relacions amb parelles i que han de viure separats. La gràcia de 10.000 Km és la credibilitat que ens donen els dos actors que ens mostren d'una manera  intensa les seves ganes de viure i d'estimar i de viure junts.

Una reflexió que un pot tenir al veure la pel·lícula, és que les noves tecnologies tenen les seves avantatges per poder comunicar-se, però de vegades aquestes avantatges se't poder tirar a la contra, degut a que s' hi està massa pendent. Aquest contacte, només visual o sonor, fa que el desig sigui molt més fort d'estar junts. En  canvi les relacions epistolars, tenien (ara ja en queden poques) un aire més romàntic i fantasiós. No hi havia tanta dependència i és podia jugar més amb els sentiments, la intimitat i la imaginació.

10.000 Km. una pel·lícula que no et deixa indiferent i et dona unes pautes per reflexionar sobre les relacions d' avui dia, de moltes parelles que els ha tocat viure separats en un moment determinat de la seva relació.

Guillem Terribas, fulla del Cinema Truffaut.

* La pel·lícula és va estrenar en el Cinema Truffaut el 16 de maig 2014, amb l'assistència del director, Carlos Marqués-Marcet, els productors Tono Folguera i Sergi Moreno i els protagonistes Natalia Tena i David Verdaguer. 

Que us vagi bé, amics: Israel i Jordi.

Ahir va ser un matí dolorós per a molta gent de Girona. Ens assabentàvem el mateix temps de la

Israel Aurell. Foto: Jordi S. Carrera

mort d'Israel Aurell, conegut per la seva feina de llibreter a la desapareguda Llibreria Cafè, que regentava la seva mare Marta Latorre; i del periodista i amic Jordi Vilamitjana. L'Israel, tot i la seva falta de mobilitat a causa d'un accident, ja fa anys, era un "paio" divertit, ple de vida i sobretot, molt optimista. Tot i alguns mals moment que va passar, era difícil trobar-lo baix de moral. En Jordi Vilamitjana era un personatge inoblidable per la seva manera de parlar, educada i mai amb to més alt del necessari. Intel·ligent i amb una ironia sempre acompanyada d'un somriure. Gran conversador, no semblava tenir mai presa, com li cal ser a un gran pedagog. I ell ho era.

Jordi Vilamitjana. Foto: Diari de Girona

En Jordi era un gran coneixedor de la nostra ciutat, de la seva gent, de les seves històries, tradicions. També era un reivindicador, positiu. I quan calia no tenia pèls a la llengua, tant amb els seus escrits com en les seves converses. Coneixia molt el món dels llibres, dels llibreters i de les llibreries. Alguna vegada que m'havia vingut a trobar o bé per parlar de llibreries o a fer-me una entrevista, quedava parat en adonar-me com n'estava de preparat i la informació que havia recollit, de vegades més que no pas la que li podia donar jo.

Va ser a ell, en Jordi, que vam escollir perquè fos un dels participants en l'acte de reconeixement que vam fer el Gremi de Llibreters al malaguanyat Pere Rodeja, llibreter de Can Geli. En Jordi durant els darrers 35 anys l'he tingut com a veí, per tant he pogut seguir les diverses etapes de la seva vida i, malauradament, la seva llarga malaltia, que la va portar amb optimisme i amb ganes de tirar endavant, tot i les anades i sortides de l'hospital. Hem seguit a través de les xarxes socials i en els seus escrits en aquest diari tot el procés de la seva malaltia. Hem seguit les seves ganes de viure, les seves ganes de comunicar-se, les seves ganes de treballar per Girona.

En Jordi pot marxar tranquil perquè, sens dubte, a través de la seva manera de viure, de treballar i lluitar per una societat millor, deixa aquest món una mica millor de com el va trobar.

Guillem Terribas. Publicat en el Diari de Girona 10.05.14

Més informació: http://www.diaridegirona.cat/girona/2014/05/10/mor-als-56-anys-el/668843.html