 |
| Guillem T., Quim Curbet i Mn. Modest Prtas |
Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran
filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un
gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de
llargues sobretaules.
La nostra relació ve d'anys, de quan va ser rector a
Vista Alegre i tenia com a vicari el malaguanyat Marià Casadevall, en Pius pels
amics. Allà a casa d'uns amics comuns, la família Carbó, ens solien reunir
molts vespre, a l'entorn d'una llarga taula i d'una tertúlia que podia anar
sobre les coses de la vida, de la situació que vivia el país, de religió o de
literatura. També de futbol, el pare Carbó era una fanàtic de l'Espanyol i ell,
Mn. Modest, del Barça. Amb tot i això l'amistat i la fe, els unia i els ha unit
sempre. També, en aquestes vetllades vaig aprendre a jugar el
"canari". Tot i tenir uns bons mestres, tant en Modest com el Pare
Carbó eren dos astuts jugadors de canari, per més partides que he fet amb ells
i altra gent, mai he sobresortit en aquest joc.
Al cap d'uns anys, el mateix Mn. Modest Prats, va celebrar la cerimònia del nostre casament.
Al llarg de tots aquets anys amb Mn.
Modest Prats, he tingut molt bones
històries i vivències, moltes
relacionades amb la Llibreria 22, el Premi Just Casero.
En els darrers anys, quan el van nomenar rector del
Mercadal, vivíem de costat, al carrer Cristòfol Grober i cada matí, després
d'oficiar la missa de 9, em pesava a buscar per la Llibreria i anàvem a prendre
un cafè ell, i un tallat descafeïnat jo. Amb els temps va ser un punt de
trobada i de tertúlia amb una diversitat de gent tant de Girona com de fora.
Unes tertúlies que segons quines vegades podien tenir un nivell intel·lectual
molt elevat a ser unes pures xafarderies sobre la vida quotidiana. Mai, però
s'hi va deixar de parlar de futbol, tema que ell i els altres "futboleros",
tots del Barça, em deixaven de recó, degut a que a mi això del futbol mai m'ha
tret la son. D'aquestes trobades matinals, van sortir els viatges a Roma.
Viatges que fèiem uns dies després de Sant Jordi, perquè jo em recuperes. La
excusa era anar a provar si era més bo el cafè de San Estaquio o el de la Tazza
d' Oro. Sempre va guanyar el de San
Eustaquio. No hi va faltar ami un bon àpat i una bona sobretaula. Però a
Roma, el que més vam fer va ser passejar-hi i civilitzar-nos, visitant la seva
història i les seves esglésies, de la mà de Mn. Modest. Tot un luxe.
En aquets darrers anys he conegut un Modest molt humà,
de vegades indefens; d'altres d'una seguretat admirable. També he viscut com
s'ha anat apagant la seva veu, clara, forta i segura.
La seva mort, era en els darrers anys una mort
anunciada i de vegades, fins hi tot desitjada, pel fet que ell se'n va anar fa
temps allà on viu el Pare.
Descansa en pau Modest, t'ho mereixes. Nosaltres fa
temps que et trobem a faltar.
Guillem Terribas, publicat a la revista EL SENYAL n. 148 Maig 2014
