Demà serà un altre dia.

divendres, 8 de juliol del 2016

SEX, MARAQUES I CHIHUAHUES, en el Cinema Truffaut

Glamour cinc estrelles.
Quan la televisió era en blanc i negra i havia d'anar a casa dels veïns a mirar-la, vaig veure per primera vegada a Xavier Cugat que hi sortia acompanyat per una esplèndida, jove i "generosa" cantant anomenada Abbe Lane. Parlaven de Cugat com, un afortunat emigrant que va deixar Espanya, de fet Girona (això no ho deien), per anar a fer les amèriques i va triomfar musicalment; que tenia una orquestra molt famosa i que s'havia casat moltes vegades, cosa que el feia molt més envejable en aquella època que aquí entre nosaltres, el matrimoni era per tota vida i poca broma en voler deixar-ho. Aquell home grassonet, amb un barret que li anava petit, un bigoti 
bastant ridícul, un gran somriure i amb una mena de gosset entre les mans, que anys més tard vaig saber que se'n deien "chihiahues", era un triomfador que apart de tenir les dones que volia, era amic de Frank Sinatra, de presidents dels Estats Units, de Dean Martin, de la Lana Turner i de molta, molta gent que tenien el "glamour" més glamorós del univers. També recordo que van actuar a la "tele" en un programa de varietats, ell amb dirigint una orquestra i l'Abbe Lane cantant. Aquest esdeveniment em va fer tenir un cert interès per aquest personatge que amb els temps vaig saber moltes més coses sorprenents i que els darrers anys va viure del "cuento" que es el que nosaltres en diem de personatges que viuen  de gorra i del temps passat. Vivia el Ritz de Barcelona i de tant en tant sortia en algun programa de televisió explicant aventures i intentant descobrir noves cantants, com per exemple una noieta de Lloret de Mar que li va posar el nom artístic (una mania com un altre que tenia)  de Nina. La gran Nina. Tota aquesta part de la seva vida, em va fer tocar de peus a terra i veure que en Cugat era més un bluff, un invent d'ell mateix que no pas allò tant glamorós que m'havia explicat una anys enrere la televisió.  Amb tot i això, el dia que va presentar el seu llibre Yo Cugat, a la Fontana d'Or de Girona, el seu editor Enric Sabater (el que havia estat secretari Salvador Dali ) em va demanar que anés a vendre llibres, vaig aprofitar per saludar-lo i que em signes el llibre. El dia de l'enterrament, que es va oficiar a l'església de Carme de Girona, molt a prop de la casa que  un primer de gener de 1.900 havia nascut Cugat, hi vaig anar. No hi havia gaire gent. D'autoritats, només l'Alcalde Nadal i del mon de l'espectacle, la popular Mary Santpere.
A diferència de Salvador Dalí que va morir rodejat de personalitats i autoritats que es barallaven per poder administrar el seu llegat, Cugat, un català, un Gironí que a Amèrica era més famós que Dalí i que havia venut més de vint milions de discos, no va tenir ningú al seu costat, degut a que només tenia deutes.
Tot això he estat pensant, recordant i evocant mentre veia el magnífic treball que han fet Diego Mas Trelles i Albert Soler, en la recuperació de les imatges, les cançons, entrevistes i recorregut per la vida de Xavier Cugat, que a mida que el vas veient vas quedant meravellat del que havia arribat a fer aquest vailet que en dotze anys tocava el violí pels cafès i restaurants de Nova York, poder menjar. Va estar i col·laborar amb Rodolfo Valentino, amb Charles Chaplin. Va contractar a Frank Sinatra a la seva orquestra per 25 dòlars i va donar a conèixer a la parella artística Jerry Lewis i Dean Martin. Va ser contractar pràcticament en tots els Casinos de Las Vegas per gent de la Mafia que es la que controla, segons ens diu el propi Cugat, tots els Casinos. I les dones, es va casar amb sis dones formant parella sentimental i professional, totes van ser cantants de la seva orquestra. I totes tenien divuit anys.
He recuperat l'admiració per aquest personatge que ara fa 26 anys que es va morir i que  en aquets documental, el que pretén ( i ho aconsegueix) es fer reviure la figura , recuperar-la  i tenir un  reconeixement a la memòria d'aquest extraordinari personatge Gironí.
Hi ha coses que et sorprenent del film. El Cugat sempre anava de "latino", tant amb les expressions com amb el tipus de música. Poques vegades d'espanyol. Més de la meitat de la seva vida va parlar en castellà i en anglès, en canvi parlava un català perfecte i a més sempre es va fer dir i signar Xavier Cugat. Ah! i en els darrers anys va viure més de la seva pintura i de les caricatures, que de la música.
El final de la pel·lícula, ens parla de la plaça de l'Oli de Girona.
És una història que per la gent que va sentir a parlar de Xavier Cugat, com una mena de "fantasma" que tenia molta terra a l'Habana, es reconciliarà i l'apreciarà. Els que no sàpiguen res d'ell, s'ho passaran pipa veient lo "vintage" que era ell i tot el que l'envoltava.
Xavier Cugat era el  rei del "glamour" dels anys 40 i 50 i es la personificació del "vintage" d'ara mateix.
Guillem Terribas, full informatiu Cinema Truffau 08.07.2016.

*CINEMA TRUFFAUT: Divendres 8 de juliol 2016, a les 21.30h, us presentarem un documental ben especial: 'Sexe, maraques i Chihuahues', que parla sobre l'artistaXavier Cugat. Presentarà l'acte Guillem Terribas acompanyat pel productor Albert Solé Bruset.

Pairolí, tan necessari

 Un home lliure, fidel a l'ofici d'escriure i autor d'una obra molt vigent: així va ser recordat ahir Miquel Pairolí a Girona, en el cinquè aniversari de la seva mort.

Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n'hi hagi una altra a l'altre cap. Quan no hi és,
Foto: Xavier Clusell
quan no hi ha ningú, l'eina es torna absurda, i el buit clamorós, impossible d'ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts?” Ho va escriure Miquel Pairolí a 
La terra, les eines, un dels textos del seu últim dietari, Octubre (2010). I ahir a la nit la seva germana Fina i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, van serrar un tronc amb la serra de dues mans que va presidir l'escenari durant tot l'acte, per tancar l'homenatge a l'enyorat escriptor i periodista de Quart, que va omplir el Teatre Municipal de Girona en el cinquè aniversari de la seva mort, amb només 55 anys, deixant realment un buit clamorós. Prèviament, Puigdemont havia recordat Pairolí com “un valor segur i un referent sòlid, autor d'uns textos que han resistit el pas del temps, perquè va ser fidel a l'ofici d'escriure i cuidava la seva eina: la llengua”. El president va afegir que, en el seu discurs d'investidura, va citar Pairolí amb la frase “deixem l'orgull, agafem la dignitat”, que “ens ha de guiar en el tram final del procés que en Miquel ja intuïa”.
Foto: Quim Puig
Sota el lema Sense Pairolí, l'alzina persevera, l'acte organitzat per l'Editorial Gavarres, la Fundació Valvi i El Punt Avui va reunir a l'escenari del Municipal vint amics i companys de Pairolí que van llegir fragments dels seus dietaris i dels seus articles, dos dels gèneres en què més va destacar un autor que també va conrear la novel·la, el teatre i l'assaig. Un vídeo amb imatges de la vida de Pairolí va obrir l'acte, que va continuar amb la presentació d'Àngel Madrià, director de Gavarres i conductor de la vetllada. Tot seguit va intervenir l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, que va desitjar que “l'obra de Pairolí se situï en el lloc que es mereix dins dels referents de la literatura catalana”. Després, el president de la Fundació Valvi, Joaquim Vidal, va recordar Pairolí com una persona “molt culta, humil i de gran talent, que deia el que pensava lliurement”. “En Miquel estaria orgullós del camí que hem emprès per aconseguir un país millor”, va afegir Vidal.
Àngel Madrià va anar presentant les persones participant en la lectura, que anaven entrant en escena de cinc en cinc i, després de llegir els seus textos, seien a les cadires instal·lades a l'escenari. Entre bloc i bloc de lectors, el quartet de corda Gerió va oferir uns interludis musicals, amb obres de compositors que Pairolí, melòman declarat, apreciava especialment: Grieg, Vivaldi, Xostakòvitx i Purcell.El reflex de la vida“En els dietaris, aquesta reunió d'obra i existència sol ser més substantiva que en els altres gèneres literaris i és, a més, particularment explícita perquè, en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l'ha escrit”, va escriure Pairolí el desembre del 1989 en el pròleg del seu primer dietari, Paisatge amb flames(1990), primera lectura de la nit, a càrrec de l'editor Quim Curbet, que ha publicat recentment amb la Fundació Valvi La vida a la menuda, el volum que reuneix els tres dietaris de Pairolí. Tot seguit, el llibreter Guillem Terribas, de la 22 –on en Miquel va presentar tants llibres, seus i d'altres– va llegir El seductor solitari, d'Octubre (“En vida, el meu amic J. tenia fama de seductor. L'ha conservada després de mort”) i l'editor i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà va triar del mateix dietari, considerat el cim creatiu de l'autor, un fragment de La mesura del temps. Aquest primer bloc es va completar amb Xevi Planas, l'editor d'Octubre, que va llegir un text sobre Lisboa de Paisatge en flames (“Lisboa és una ciutat a la mida humana, popular, agredolça, tendra i modesta. Té una qualitat de melodrama, com la vida...) i l'editora Isabel Martí, que va seleccionar El pintor del capvespre, un text sobre Modest Urgell del seu segon dietari, L'enigma (1999).
Foto: Quim Puig
El segon bloc de la nit va estar dedicat als articles que Pairolí va escriure per a la revista Gavarres, a la secció Una mirada en el paisatge, que el 2012 es van reunir al llibre 18 mirades. Els van llegir cinc amics vinculats a aquesta publicació: Joan Pinsach va triar El castell de Palol, el pas del temps; Pitu Basart, Selvatans i empordanesos a Sant Cebrià de Lledó; Eloi Madrià, Mentre hi hagi llum, a Esclet; Xavier Albertí, A Sant Sebastià, mirant cap a terra, i Lluís Freixas, El pas de l'aire al Pedró de Pals: “D'habitual, l'aire el notem a la pell, observem com remou les fulles dels arbres i de vegades en sentim el so, però l'aire no es veu. En alguns indrets del món, però, molt especials, d'una qualitat única, l'aire es veu. El Pedró de Pals n'és un”.
Al tercer bloc, cinc escriptors van tornar als dietaris: Maria Rosa Font, amb Consumpció, d'Octubre, inspirat per la música de Bruckner; Enric Sòria, amb el text sobre “aquest vell que treballa pesadament la terra amb una fanga” de Paisatge amb flames, i José Luis Bartolomé amb els textos sobre els poetes llatins Catul i Properci, del mateix dietari; Jordi Llavina va llegir un fragment deLa terra, les eines, i Antoni Puigverd va tancar aquest bloc amb un text de Paisatge amb flames en què Pairolí recrea una curiosa escena en un motel d'una carretera empordanesa. “A fora fa una tramuntana finíssima i freda. Ja s'ha fet fosc. Engego el cotxe i enfilo la carretera solitària. Poso una cassette de Mike Oldfield”.Ni dòcils, ni oblidadissos
Foto: Quim Puig
El quart i últim bloc va estar dedicat a cinc articles de la seccióL'Escaire que Miquel Pairolí va publicar en aquest diari entre el 2000 i el 2011 i que ara s'han compilat en el llibre L'Escaire rodó. Els van llegir cinc antics amics i companys de redacció d'en Miquel durant la seva etapa com a redactor de la secció de cultura. Joan Vall va llegir Óssos i gaseles, article del 2004 sobre les habilitats caçadores i seductores del rei Joan Carles I; Pau Lanao, Maons i raons, un text del 2006 sobre la bombolla immobiliària i la problemàtica de l'habitatge; Àngel Quintana va triar Girona, la llei del silenci, del 2008 (“En matèria urbanística, Girona és una ciutat en què els silencis estan molt ben repartits i les complicitats, molt ben establertes), i Jordi Grau, El poder i la feblesa, una encertada reflexió sobre “la gran qüestió irresolta de la relació de Catalunya amb Espanya”, publicada l'11 de setembre del 2009. Per acabar, el seu magistral comiat als lectors de L'Escaire, el “Teló” del 29 de maig del 2011, llegit per Joan Ventura: “Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos.”
Antologia del periodisme d'opinió

Els lectors d'El Punt Avui podran adquirir conjuntament amb el diari del cap de setmana el llibre L'Escaire rodó, una selecció de 252 articles d'entre dels prop de 3.300 que Miquel Pairolí va publicar en la secció L'escaire d'aquest diari entre el 2 de gener del 2000 fins al 29 de maig del 2011. Els periodistes Pau Lanao i Miquel Torns han fet la tria i els han agrupat en cinc grans temàtiques: política catalana, economia, política internacional, cultura i personatges. En la tria també hi ha intervingut Fina Pairolí, germana i hereva d'en Miquel. Segons Manuel Cuyàs, que va substituir Pairolí en la columna diària, i és autor del pròleg “aquest llibre conté una meravella del periodisme d'opinió a cada plana i una obra mestra al capítol final”, en referència a “Teló”, l'article amb el qual es va acomiadar dels lectors. L'Escaire rodó, que també té una introducció de Joan Ventura i un recorregut biogràfic de la trajectòria com a escriptor i periodista de Miquel Pairolí, té un total de 280 pàgines i està distribuït en cinc apartats: Catalunya i Espanya o el joc de l'estira-i-arronsa, Temps d'ambigüitats, lassitud, temors... ; Homenatges i esplais més o menys lírics; Fins a l'últim alè i No llenceu les engrunes. El llibre es vendrà a 9,95 euros als quioscos de Catalunya on arriba el diari. La coberta és amb paper estucat i amb solapes, i la mida és de 140 x 214 mm.-Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.08.2016


Puigdemont valora que els textos de Pairolí resisteixen el pas del temps

El president de la Generalitat participa en l'acte en memòria de l'escriptor de Quart.


Foto: Marc Martí. 
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va valorar ahir, en el cinquè aniversari de la mort de l'escriptor Miquel Pairolí, que els seus textos «resisteixen el pas del temps» perquè, va argumentar Puigdemont, és un autor que «va cuidar la llengua com una eina, amb la mateixa estima que tenia per les eines del camp que havia heretat del seu pare».
Una vintena d'escriptors i amics de Pairolí van llegir fragments de la seva obra al Teatre Municipal de Girona en l'acte Sense Pairolí l'alzina persevera 2011-2016, organitzat per la Fundació Valvi, El Punt Avui i Editorial Gavarres, i que va cloure l'exalcalde de Girona.
«Com a alcalde i com a president, m'ha ajudat la manera de Pairolí de mirar el món i tot sovint em pregunto què diria de totes aquestes coses tan intenses que estan passant», va dir Puigdemont, que conserva un record «feliç, irònic i divertit» de l'autor del celebrat dietari Octubre o la novel·la Cera.
Amb la presència de Fina Pairolí, germana de l'escriptor, ahir es va dur a terme el primer d'una sèrie d'acte en record de Pairolí que s'aniran celebrant al llarg del 2016.

A l'acte, presentat per Àngel Madrià, hi va participar l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, que va definir Pairolí com «un home il·lustrat de Quart, un talent gironí que ha d'ocupar el lloc que li correspon en la literatura catalana».
Joaquim Vidal, president de la Fundació Valvi, va definir l'homenatjat com «una persona molt culte que escoltava més que no pas parlava, i que quan parlava es feia escoltar. Solia dir i escriure lliurement el que pensava».
El Quartet Gerió va posar la banda sonora a un acte que va arrencar amb una projecció videogràfica amb imatges de gent feinejant a l'hort, el discórrer de l'aigua d'un rierol, la descàrrega d'una tempesta o la pela del suro.
Aquestes imatges van servir d'introducció a l'univers literari de Pairolí, un escriptor que va saber descriure amb una lucidesa i concreció poc comunes la terra, la fauna, la flora, la meteorologia i, és clar, l'home, l'ésser que evoluciona en aquests espais.
En els fragments llegits per una vintena d'amics i coneguts de l'autor va quedar clara aquesta capacitat de concentració de Pairolí en les coses primàries, com quan es refereria al castell de Palol d'Onyar com «un sostre» i «un pam de terra on enterrar els morts», però també es va fer evident el seu punt de vista crític per exemple amb l'especulació immobiliària: «Hem crescut i ens hem multiplicat amb voracitat i desordre», diu en un fragment sobre el far de Sant Sebastià, a Llafranc.
Una «serra de dues mans» va servir d'attrezzo a un acte que va acabar amb el president Puigdemont i Fina Pairolí accionant l'eina, cadascu a un extrem. Una eina molt explícita que Pairolí havia usat com a metàfora de la necessitat de col·laboració entre els homes, i també per exposar la desfeta quan un dels dos falla.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 08.07.2016

En Guillem Terribas i la 22

Un dels personatges que ha contribuït decisivament a la dinamització cultural i social d'aquesta ciutat. Llibreter, per damunt de tot, cinèfil, teatrero i Rei Blanc de Pastorets, cada dia al facebook, saluda a la parròquia, de manera invariable, amb una imatge triada, primer de gent llegint i més tard, de gent petonejant-se. Diu que es va jubilar i va deixar pas al capdavant de La 22, la llibreria de referència, juntament amb la Geli, a Jordi Gispert. Però en Guillem continua tenint el do de la ubiqüitat i te'l pots trobar arreu, sobretot gravant amb la seva càmera les múltiples presentacions de llibres que es continuen fent a La 22.

Una de les grans llibreries de Girona

No es pot parlar de la història cultural de Girona sense esmentar la Llibreria 22 i la seva alma mater: GuillemTerribas. La 22 va néixer l’any 1978 i ho va fer, segons el seu fundador, com una utopia total. Amb la voluntat de crear un premi literari, programar presentacions de llibres i esdevenir el centre literari de Girona. Es tracta d'una llibreria general, especialitzada en humanitats: Hi trobem des de geografia, història, art, cinema, arquitectura, filosofia, dret, filologia, pedagogia o psicologia. Sense oblidar, és clar, la narrativa i la poesia nacional i internacional. A més, hi ha un ampli espai dedicat al llibre infantil i juvenil. 


PER AÍDA PALLARÈS / PUBLICAT DIMECRES 23 MARÇ 2016 A TIME OUT GIRONA. 

dilluns, 6 de juny del 2016

Premi literari de Sant Narcís recorda a Miquel Pairolí

La cerimònia de lliurament del premi literari, celebrada ahir, va incloure unes lectures d'homenatge a l'escriptor.

Miquel Pairolí  (1955 · 2011)
L'onzena edició del certamen literari del barri gironí de Sant Narcís es va afegir als homenatges a Miquel Pairolí que s'estan organitzant a les comarques de Girona, i es va dedicar al malaguanyat escriptor i cronista la cerimònia del lliurament dels premis, celebrada ahir a la sala d'actes del centre cívic veïnal. “És un homenatge i una reivindicació de la seva obra, segurament menys coneguda del que es mereix”, va resumir el coordinador dels premis, Lluís Gil, que va recordar el lligam de Pairolí amb els premis (en va ser jurat) i amb el club de lectura del barri, al qual va assistir per comentar alguna de les seves obres.
L'homenatge reivindicació va consistir en la lectura de fragments d'algunes de les seves obres, sota el títol genèric de No ha estat un somni, no, que precisament és el títol del text que va escollir el primer rapsode, Quim Curbet, després que l'escriptor i periodista Lluís Freixas fes una semblança de l'autor i la seva obra. Rere Curbet van llegir Guillem Terribas (Paisatge amb flames), Núria Martí Constans (Cera), Àngel Madrià (Octubre), Manel Mesquita (l'article publicat a El Punt 11-S), Fina Pairolí, germana de l'escriptor (Paisatge amb flames), Josep Pastells (L'enigma), Xevi Planas (Octubre), Oriol Ponsatí-Murlà (El convit), Carme Renedo (Octubre), Rosa Font (un poema seu inèdit, La rebel·lió de l'art, inspirat en Octubre) i Joan Ventura (un article de la secció L'escairedel diari El Punt). Precisament Ventura va anunciar que s'està preparant l'edició d'un recull d'aquests escrits.
A l'acte, al qual van assistir una cinquantena de persones, hi van ser també presents el regidor de Cultura de Girona, Carles Ribas, i el director dels serveis territorials de Cultura a Girona, Francesc Ten.

Premi per a un recull de relats

Jordi Masó, recollint el Premi. Foto: Quim Puig
L'escriptor Jordi Masó, conegut per la seva faceta de músic, ha estat el guanyador dels premis literaris de Sant Narcís, amb Obra pòstuma, un recull de relats que té de fil conductor la mort i el desig humà de transcendir. “És una obra brillant”, va concloure el portaveu del jurat, l'escriptor i periodista Josep Pastells, a l'hora de justificar la decisió, presa per unanimitat. Masó (Granollers, 1967) ha estat guanyador d'altres certàmens literaris. L'obra finalista ha estat Menú degustació, de David Valle, de Maçanet de la Selva. A aquesta edició dels premis s'hi havien presentat 26 originals. Aquesta xifra suposa un important repunt, després que l'any passat la participació va ser mínima, va remarcar el coordinador del certamen, Lluís Gil.
Ramon Esteban, publicat en el Punt Avui 06.06.2016

dijous, 26 de maig del 2016

Literatura frec a frec

Hotel Casa Anamaria
És un vertader plaer escoltar en boca de grans vendes del passat Sant Jordi, com Víctor Amela, Rafel Nadal, Martí Gironell i Núria Prades, els detalls sobre el procés de creació literària passat pel sedàs personal de cadascú. Els va reunir l'hotel Casa Anamaria d'Ollers (Fontcoberta) i van ser moderats per l'activista cultural i llibreter de referència Guillem Terribas. Els assistents van poder conèixer detalls com la vinculació familiar d'Amela amb Forcall, la documentada existència de Tomàs de Penarrocha, el Groc, amb una filla coetània del seu besavi, protagonistes de La filla del capità groc, que ell ha imaginat enamorats i amb un rerefons històric i familiar amb molt de pes. També, que l'espoliació de les pintures murals de Santa Maria del Mur, al Pallars Jussà, va ser la guspira que va motivar l'Strappo de Martí Gironell, en què novel·la aspectes reals, com la carta que un mestre de l'escola del poble va fer arribar a Puig i Cadafalch i a Folch i Torras, per denunciar aquesta agressió a l'art romànic del país. Al capdavall, és una gran reivindicació del passat històric i patrimonial i una reflexió sobre les conseqüències de la cobdícia.
Gironell, Amela, Nadal, Pradas i Terribas. 
Un monument a la plaça de Locorotondo (Itàlia) recorda, com en tants altres pobles europeus, els morts de la Primera Guerra Mundial. El fet que 21 duguessin el cognom Palmisano i que a la làpida d'un altre monument, aquest cop pels morts a la Segona Guerra Mundial, hi hagués una vintena de Convertini, va dur Rafel Nadal a escriure La maledicció dels Palmisano, que és una gran reflexió sobre el destí. I, finalment, la curiositat natural de Núria Prades –ella mateixa es va qualificar com la menys mediàtica, cosa que va generar un debat sobre si és una sort o un problema tenir aquesta etiqueta– pels paisatges que pot novel·lar, la va dur a escriure Somnis a mida, sobre les quatre generacions dels Magatzems Santa Eulàlia de Barcelona, on, curiosament, havia treballat el pare d'Amela.
Notícia en el Diari de Girona
I tornant a la creació. On hi ha tant de talent reunit flueixen les idees. I, per idees, la de Nada,l i tot plegat fruit de la reflexió sobre el paper de la literatura femenina. L'escriptor va qualificar de clau el paper de la intuïció femenina en els nivells de formació de les classes populars catalanes. La devoció per l'educació que ha transformat el país, segons ell, és matèria que cal homenatjar i plasmar en una novel·la. Una de les seves pròximes creacions?
Text i foto de Jordi Casas, publicat en el Punt-Avui.

diumenge, 8 de maig del 2016

EL MUNDO SIGUE de Fernando Fernán Gómez

El mundo sigue (1958)

Director: Fernando Fernán Gómez.

Intèrprets: Lina Canalejas,
Fernando Fernán Gómez,
Gemma Cuervo.

CADA DIA UN DIA MÉS, NO HI PODEM PAS FER-HI RES.
Els que seguim de tant en tant el programa de la 2 de televisió espanyola sobre el Cinema Espanyol,  haurem pogut comprovar com el gran actor, director, escriptor i tertulià Fernando Fernán Gómez, era un actor (i també director) tot terreny. Tant  podia interpretar un clàssic, una comèdia, un drama, una pel·lícula per oblidar o una d'aquelles que et marquen per vida.
La pel·lícula que avui recuperem com un clàssic de sempre, en el Truffaut,  és d'aquelles que et marquen, que no oblides i que contínuament et retorna. Es art i creació en estat pur.
El mundo sigue, apart de la direcció i la interpretació, el guió també es de Fernán Gómez, basat en la novel·la de Juan Antonio Zunzunegui. Per tant es una pel·lícula en la que Fernán Gómez hi posa tot el seu interès i tota la seva càrrega crítica, que va comportar que la pel·lícula fos maleïda i mal vista en seu moment.
Afortunadament ara s'ha pogut recuperar amb una còpia digitalitzada impecable i, per tant, hem pogut comprovar que  es una pel·lícula rodona, meditada i valenta. Una pel·lícula que s'avança en el temps i que de segur va sorprendre a la censura d'aquells temps, que sobre el paper no van veure la crítica social i la força sexual que contenia la història que explicava Fernán Gómez en aquest melodrama.
Ambientada en el barri de Madrileny de Maravillas, a mitjans dels anys seixanta, una família on el pare es un Guardia municipal, que viu amb la seva dona, una filla (que no porta una vida ordenada) i  un fill que va estudiar per capellà i encara conserva una tendència malaltissa entre el bé i el mal, el pecat i el infern.  Una altra filla està casada i malviu amb un desgraciat que fa de cambrer, que li agrada el futbol, que fa quinieles i que de tant en tant desapareix. Quan això passa, la filla desesperada torna a la casa dels pares i allà hi ha un molt mal viure amb la germana, degut a  que s'odien mútuament.
Tot plegat misèria i companyia. Fernán Gómez utilitza el neorealisme per explicar aquesta crua història, a les acaballes de postguerra, amb uns personatges molt comuns en aquella època.
Hi ha una molt bona direcció d'actors, sobretot les dues actrius, que interpreten les dues germanes. Per una banda Lina Canalejas, (en plena joventut) que interpreta a la dona que està mal casada i una no menys jove Gemma Cuervo, que interpreta a la germana que la vida li va bé. 
Fernán Gómez, es reserva el paper secundari, del marit, una poca pena i miserable. Un petit paper que Fernán Gómez el broda i sorprèn a l'espectador, degut a que utilitza un registre poc habitual amb ell.
En definitiva, una molt recomanable pel·lícula que tanca la segona edició del cicle Clàssics de mes, que tornarà a partir del mes de setembre amb noves i interessants propostes.


Guillem Terribas/ Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Full de Sala. Cinema Truffaut. 19.04.2016 

dimarts, 3 de maig del 2016

Lolita Bosch, parla del llibre...

Lolita Bosch, el dijous dia 15 de novembre 2007 anuncia la sortida i dona la seva opinió del llibre "Demà serà un altre dia" en el programa del Canal 33 "L'hora del lector".

dissabte, 30 d’abril del 2016

Espai 22 Inauguració 21 d'abril de 2016

Imatges de la Inauguració de l' ESPAI 22  el dijous 21 d'abril de 2013.
Un espai obert a la Cultura.
* tertúlia / signatura d'autors joves amb obres noves.
* inauguració de l'exposició de Jordi Gispert.



Promoció mes d'abril 2016 LLIBRERIA 22

Imatges dels diferents actes realitzats a la Llibreria 22 durant el mes d'abril de 2016:
Inauguració de l'espai 22 / Autors signant a la 22 / Sant Jordi 2016/ recomanacions de llibres

dilluns, 4 d’abril del 2016

Edu Sívori crea "Lepret", un geperut borni que viu a les pedres de Girona

El poeta Edu Sívori ha creat Lepret, una llegenda que s'afegeix a les tantes altres que té la ciutat de Girona i que neix de la necessitat de no tornar-nos indiferents davant l'existència dels altres, la necessitat de tenir cada dia present que hi ha entre nosaltres gent que no pot seguir. Lepret aflora des dels pous de la història, habita a les taques d'humitat de les pedres de la Girona medieval. És geperut, borni, de llarga cabellera deteriorada i pell escamada com la d'un leprós.
Fins a 17 escriptors o personalitats gironines donen testimoni de la seva existència al llibre Testimonis de Lepret. Sobre una llegenda de l'Edu Sívori Alt (Edicions La Incubadora), que es presentarà aquest dilluns, dia 4 (20h), a l'hotel Llegendes de Girona, en un acte que tindrà com a mestre de crimònies Annarè Anita. Una singular presentació que comptarà a més amb la participació de Llorenç Carreras en el paper de Lepret.
Edu Sívori i Annarè Anita. Foto: Daniel Bonaventura.

"Jo vaig néixer a Buenos Aires, però fa 15 anys vaig escollir Girona i la ciutat em va escollir a mi", explica Edu Sívori, membre del grup cultural El Llop Ferotge, autor de poemaris i col·laborador de mil revistes i publicacions.
"Estic retornant tot l'amor que m'ha donat Girona amb la creació d'aquesta llegenda del monjo Lepret", afegeix Sívori, que ha inclòs al llibre, de caràcter bilingüe, el seu primer poema escrit originalment en català.
Sívori explica l'origen de la llegenda a partir d'un fet real que ell mateix va contemplar: "Passejant pel Jardí dels Alemanys de la Girona antiga, vaig veure un sense sostre tombat en un banc i una nena d'una família benestant va deixar anar la mà del pare per córrer cap a aquell home i donar-li el seu entrepà. La mare va reaccionar amb un esglai, però la nena la va tranquil·litzar: "no, mare, que és un home bo!"".
Sívori considera que vivim en una societat -"el sistema"- que té aquestes contradiccions. L'administració pot estar reservant pisos per als refugiats de les guerres del segle XXI mentre hi ha gent que fa anys que dorm al ras. 
"El monjo Lepret, si no existís, caldria inventar-lo per ?contribuir a mantenir viva la utopia", diu Sívori, que defineix Lepret com "un ésser sensible que pot trobar la complicitat d'aquella nena que no és indiferent a l'altre".
Aquest és un llibre amb il·lustracions d'Oriol Tuca, de distribució gratuïta, que a més del text d'Edu Sívori inclou escrits de: Josep Maria Uyà, Marcelo Bailone, Alexandre Nunes de Oliveira, Ariel Halac Noher, Jordi Fornos, Jorge Garralda, Susan Triviño, Pep Mateo, Manuel Acosta, Luís Díaz Rosso, Hanafi El Kadaoui Moussaoui, Ramon Palma, Consol Vidal, Guillem Terribas, Llorenç Carreras i Pedro Halac.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 04.04.2016

dissabte, 2 d’abril del 2016

Puigdemont, el President Krls, presentació a la Llibreria 22




Presentació a la 22 del llibre de Jordi Grau i Andreu Mas, editat per Proa.
Intervenen; Joan Vidal i Gayolà, Marta Madrenas (alcaldesa de Girona) i els autors.
Dissabte a les 12 del migdia a l'Espai 22 de la Llibreria 22 del dia 2 d'abril de 2016.

dissabte, 19 de març del 2016

MIA MADRE, la pel·lícula de Nanni Moretti en el Cinema Truffaut

MIA MADRE
Itàlia, 2015
Director: Nanni Moretti.
Intèrprets: Margherita Buy, Nanni Moretti,
John Turturro, Giulia Lazzarini,
Beatrice Mancini,Stefano Abbati, Enrico Ianniello,
Anna Bellato, Tony Laudadio, Lorenzo Gioielli,
Pietro Ragusa, Tatiana Lepore,
 Monica Samassa, Vanessa Scalera.

Gènere: Drama.
Durada: 102 min.
Idioma: Italià.

Retrat de família
Nanni Moretti es un director que sempre ha tingut bona entrada en el Cinema Truffaut. Es un autor, que la gent que formem part del col·lectiu de crítics de Cinema de Girona, ens agrada i possiblement es dels pocs directors que ens uneix en un mateix acord: és un dels nostres. Les seves pel·lícules, son àgils, divertides, fan reflexionar, es passeja i et fa passejar per la vida; et fa mirar aquells detalls que moltes vegades veiem però no els mirem. Ens sap captivar i, també, quan cal plorar.
En la seva darrera pel·lícula hi ha això i encara més. Hi ha la maduresa. Nanni Moretti, com molts dels seus seguidors de fa anys, s'ha fet gran i per tant es mira la vida d'una manera tranquil·la, d'una manera molt més entranyable de com es té acostumats. La ironia hi es però sense tanta mala bava. I ens parla d'una edat en que els fills ja  han crescut i els pares estan a punt de marxar o ja ho han fet. En el cas de la darrera pel·lícula de Moretti "Mia Madre" ens parla de la mare que està vivint els darrers moments de la teva vida. Una vida que ha format part de la teva (de la nostra) vida i que ara arribarà aquell moment en que d'una manera definitiva et deslligues del teu passat i de la teva primera família, el pare i la mare.
Viurem aquesta angoixa, aquest no voler acceptar una realitat a través Margherite, extraordinària interpretació de Margherita Buy, una directora de cinema, compromesa, que està obsessionada amb la pel·lícula que està rodant i per si no en te prou, el productor li ha posat com a protagonista  a un actor italo-americà en plena decadència de les seves facultats; fantàstic John Turturro que interpreta aquesta actor anomenat Barry Huggins. També hi tenim d'una manera discreta, el germà de la Margherita, que també té els seus problemes  però no els viurem tant intensament, Giovanni, interpretat d'una manera discreta i senzilla i molt entranyablement per Nanni Moretti. Ada, es la mare, delicada i hospitalitzada. Havia estat professora de llatí. Una marassa, que està vivint el final de la seva història. També hi tenim el futur, a través de la neta de l'Ada i la filla de la Margheritta ( que està separada i te bona relació amb l' ex-marit) la Livia.
Moretti, ens ofereix una sèrie de delicats i petits  "flashback" per completar i entendre millor aquesta història familiar.
Es nota, que el mateix que passava en la seva aclamada Caro Diario (ITA 1996) en la que hi havien moltes referències autobiogràfiques del propi Nanni Moretti, a Mia madre, també s'hi noten moments viscuts pel propi Moretti. Per això ell s'ha guardat un paper complementari, discret per donar total protagonista a el personatge protagonista interpretat, com he dit esplèndidament per Magherita Buy, en la que combina la seva feina-vida que es el cinema i l'altre, la de la vida, que es la família. 
Els darrers quinze minuts de metratge son realment esplèndids, memorables i que sens dubte son els que més s'hi sent identificat l'espectador. El que més s'entén el que ens vol dir Nanni Moretti.
Ha valgut la pena recuperar Mia Madre, perquè es incompressible que es pugui projectar i visionar doblada. La veu, l' idioma, la parla, la manera de dir les coses es de lo més important que hi ha en aquesta pel·lícula.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona. 18.03.2016


dissabte, 12 de març del 2016

IL NOME DEL FIGLIO (El nombre del Bambino) En el Cinema Truffaut

Itàlia, 2015
Director: Francesca Archibugi.
Intèrprets: Micaela Ramazzotti, Valeria olino,  Alessandro Gassman, Luigi Lo Cascio, Rocco Papaleo.
Gènere: Comèdia.
Durada: 94 min.
Idioma: Italià.

EL SOPAR DE LES VERITATS
No es la primera vegada que el cinema o el teatre utilitza la trobada d'uns amics o de familiars en un sopar, en un dinar o en un esdeveniment familiar, per representar un encontre que en un principi es amable, divertit i amb seria d'anècdotes que d'entrada et fan envejar la relació tant agradable  que a mida que va passant el dia, la nit o el que sigui, vas veient que la cosa no es com semblava el principi i que es va complicant i que tot plegat pot acabar pitjor que el rosari de l'aurora, com diria la gent d'abans. 
Doncs bé, "Il nome del figlio" que es el títol original d'aquesta pel·lícula italiana que entre nosaltres es diu "El nombre del bambino", no es diferent. Explica tot el que he dit abans, però a la italiana. Això vol dir amb gràcia, ironia, amb molta gesticulació i exageració. I, com sempre, sense  faltar la música "retro".
Però en el cas d'aquesta pel·lícula, encara té més connotacions d'allò que els francesos en diuen "dejà vu", perquè  "Il nome del figlio" està basa en una obra de teatre francesa original dels escriptors Matthieu Delaporte y Alexandre de La Patellière, que va tenir molt d'èxit a França i s'han fet adaptacions en castellà i en català de la peça teatral. La versió catalana la va fer Jordi Galceran i la va dirigir i interpretar Joel Joan. Més tard, el 2012,  els mateixos autors de l'obra, en van fer el guió i van dirigir la versió cinematogràfica amb el títol de "Le prénom".
En el cas d' " Il nombre del figlio", la versió italiana l'ha fet la mateixa directora del film  Francesca Archibugi, amb l'ajuda de  Francesco Piccolo.
Han fet els canvis de nom dels personatges i també del nom de la discòrdia, el nom que dona títol a la pel·lícula i que a partir de la discussió del nom que li posaran en un futur fill que naixerà, començarà tot l'embolic de la trobada. Una trobada que a la pel·lícula es a Roma, un vespre en casa, plena de llibres, d'un matrimoni de classe mitjana, jove i "progre" ell professor de literatura, d'idees marxistes i un penjat amb el tuiter; ella professora d'institut, que porta la casa i es molt servicial. Inviten a sopar a un amic de tota la vida. També a  el germà de la parella i la seva dona, que està esperant un fill. La trobada que en un principi es amable i divertida es va complicant primer pel nom que li posaran a la criatura que naixerà i més tard per una sèrie de draps bruts que aniran surtin. Ah!, el final hi ha sorpresa.
Tota aquesta història esta enllaçada amb una sèrie de flashbacks que ens porten a l'any 1999,quan tots els protagonistes de la nit en qüestió, eren més joves i despertaven a la vida.
Una pel·lícula amable, amena, que ens alegra una mica la vida i ens ensenya, també, que de vegades no coneixem del tot aquella gent que sempre hem tingut al costat, que viu amb nosaltres o en el nostre entorn.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Estrena en el Cinema Truffaut en V.O.S. el 11.03.2016


dilluns, 7 de març del 2016

Josep Busó, el gironí que va escapar dels nazis

"Jo sóc un dels 22.000 que Petain va intercanviar amb els alemanys per presoners francesos"

Josep Busó, en Pitu de l'antiga ferrateria Escatllar de Girona, revela als 94 anys les aventures que va córrer de jove quan va haver d'exiliar-se el 1939 i va caure presoner dels nazis. Aquesta és una biografia inèdita que en Pitu no va explicar mai ni als de casa. Eren els temps de Franco i calia amagar-ho. Ara, aprofitant la feina de recuperació de la memòria històrica que duu a terme el realitzador de cinema Abel Moreno, en Pitu s'ha convertit en el protagonista de la pel·lícula documental Fugir de l'oblit, preestrenada dissabte en una sessió especial matinal a la sala Truffaut de Girona. Després de perdre la dona i el fill, en Pitu viu sol a la residència Mutuam Girona, a l'avinguda de França-Sant Ponç. "No puc anar cap a casa, sóc sol, no tinc ningú", diu resignat.
Abel Moreno i Josep Busó, el gironí que va
 escapar dels nazis
Foto: A
De què fuig actualment?
Podria fugir d'aquesta residència [fem l'entrevista al Mutuam Girona]. El tracte és molt bo i el servei excel·lent, però no m'hi sento bé. El món ha evolucionat de tal manera que donen un menjar cuinat al vapor i jo estic acostumat a l'olla d'aigua i la paella de fregir. No m'hi acostumo.
És cert que ha passat la vida fugint?
No. Van ser quatre anys. Del 1939 al 1943.
L'any 1939 va fugir del franquisme. Per què?
Jo no crec en els polítics. Els partits polítics actuen com les sectes. Però quan tena 16 anys, les joventuts comunistes em van rentar el cervell i em vaig convertir en un d'aquells que anaven cridant consignes per la Rambla. Quan van arribar els de Franco vaig haver de marxar.
Com recorda el moment concret de l'exili?
El dia abans van bombardejar Girona. El meu cunyat era l'artista Narcís Carmaniu. Ell estava a les oficines d' Intendència de l'exèrcit i em va endollar. Vaig anar a parar a la gasolinera de la carretera Barcelona, davant la plaça Poeta Marquina. Allà vaig estar presoner tres dies i tres nits obligat a repartir carburant als vehicles de la retirada. La cua arribava a Caldes. Quan van tornar a bombardejar el carrer del Carme, va sonar la sirena i tothom va córrer al refugi subterrani de la plaça Poeta Marquina. Vaig aprofitar la confusió per escapar.
Quina aventura!
Sí. Els que fugien ho abandonaven tot. A mi se'm va ocórrer aprofitar uns bons pantalons de pilot d'aviació, un sac i unes botes que vaig trobar abandonats a les oficines d'Intendència. Amb tot això vaig poder travessar la frontera acompanyat de Joan Ballesta, que aleshores era l'alcalde de Girona del PSUC. A la frontera ens van separar per edats, però jo vaig aconseguir pujar a un dels diferents trens que hi havia i em vaig amagar tota la nit al lavabo. L'endemà el tren va partir fins al pas de Calais, al nord de França.
I aleshores...
En Ballesta i altres van anar a parar a Calais. Jo, a la ciutat d'Arras. Al cap d'uns mesos, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ens van tornar cap al sud i ens van tancar al camp de refugiats d'Argelers, on vaig estar sis o set mesos.
També va fugir del camp d'Argelers?
No ben bé. Com que acabaven d'entrar en guerra contra els alemanys, els francesos van demanar voluntaris per anar al front. Amb murrieria, jo em vaig apuntar voluntari a Indoxina. Com que em faltaven un parell de queixals, jo ja sabia que em rebutjarien per aquesta deficiència i m'oferirien entrar en un batalló de treball. I així va ser. De manera que vaig poder sortir del camp d'Argelers.
On va anar a parar?
Vaig anar a parar al Departament de Le Neubourg, un altre cop al nord de França. Ens van posar a treballar en una fàbrica d'aviació subterrània, on vaig estar quatre o cinc mesos. Però el 1940 els alemanys van ocupar França i vam haver d'anar reculant cap al sud amb el general Petain, el que va firmar l'armistici amb els alemanys.
Fins on van recular amb Petain?
Vam anar retirant-nos fins arribar a Oradour-sur-Glane, poble famós perquè va ser massacrat pels alemanys, dones i criatures incloses. Però la massacre va ser tres anys després i jo ja no hi era. Quan vaig arribar a Oradur-sur-Glane, Petain va intercanviar 22.000 espanyols joves per 22.000 presoners francesos que estaven a mans dels alemanys. I entre aquests 22.000 hi era jo.
És cert que va estar al terrorífic camp de concentració nazi de Dachau, a Alemanya?
Sí, però no en règim d'intern comú. Resulta que les bombes angleses van destruir la via del tren que ens portava a Bordeus, ens hi van dur a treballar i vam aprofitar per escapar. Quan ens van empaitar, ens van portar a Dachau, on vaig estar uns quinze dies, però els alemanys van veure que nosaltres no havíem de ser allà i ens van retornar a Bordeus.
No tothom pot dir que ha caigut presoner dels nazis...
Des de Dachau, a mi em van fotre a treballar en una base submarina a Bordeus, a la França ocupada. Hi vaig estar alguns mesos treballant a pic i pala aplanant uns terrenys. Cada tres homes teníem una vagoneta. Cada 15 minuts havíem de passar per davant d'un inspector de control amb la vagoneta plena de terra.
D'aquí també va fugir?
D'aquí em vaig escapar simplement per la porta.
I els nazis no li van ventar un cop de culata amb el fusell?
És que em vaig vestir amb la millor roba que tenia i em vaig posar una pipa a la boca plena de tabac. Vaig acostar-me als vigilants i van respondre a crits fent-me fora. Allà hi havia molts enginyers i treballadors qualificats i els vigilants van pensar que jo era un d'ells. Així que vaig tenir via lliure.
I un cop a fora?
Vaig anar a llogar un "meublé" a Bordeus. Fins els propietaris de "meublés" havien de passar llista i informar cada dia les autoritats. A través d'un contacte vaig aconseguir inscriure'm al consolat per retornar a Espanya. Vaig llevar-me a les cinc del matí, una hora abans que es lliurés la llista a la policia. Vaig anar cap al tren, però estava voltat per un regiment alemany. Era de nit i queien constantment les bombes dels anglesos. Vaig tenir sort i un noi de la resistència francesa em va explicar com fugir pujant a un vagó de tren que hi havia més lluny aturat a les vies. El maquinista era el nostre còmplice i va passar pel costat molt lentament, de manera que vam poder pujar al tren oficial del consolat. I així va ser com vaig retornar a Espanya per Irun.
Com el van rebre a Espanya?
Les noies d'Irun amb mi es van portar molt bé. Eren de la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Em vaig fer passar per menor d'edat, tot i que en aquell moment ja havia fet 21 anys. Més que per evitar el càstig i els perills de l'exili, vaig retornar a Espanya perquè aleshores em tocava entrar en quintes i no volia ser declarat pròfug.
Com va entrar de nou a la seva Girona natal?
Una noia de la Secció Femenina em van acompanyar des d'Irun fins a Girona i vaig recuperar la vida normal. Primer vaig treballar a la Gremial, un indret on envasaven gasoses, i després em van venir a buscar els de Cal Escatllar perquè tornés amb ells. Ja hi havia treballat abans de la guerra i l'exili.
Va haver de fer el servei militar espanyol?
No, perquè la meva mare va quedar viuda. Vaig ser declarat exempt per ser fill de viuda.
Si no és indiscreció, com menjava un presoner dels nazis?
Li diré que, com que era jove i tenia molta gana, menjàvem molt de pa negre. Em van dir que era fet de farina de no sé quin arbre africà o alguna cosa així. Ens donaven aquest pa i una llauna de sardines per a dues persones. Això i un plat de sopa a la nit era tot per passar un dia. No és que tinguéssim gana, teníem fam! Però jo el que més vaig patir era son. Quan vaig arribar a Espanya, van haver d'anar a buscar el metge perquè ni amb la dutxa no em podien despertar.
Creu que l'han de compensar pel maltractament rebut?
Ara, als 94 anys, com em poden compensar?
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 03.03.2016
*Més informació sobre el documental FUGIR DE L'OBLIT: https://ca.goteo.org/project/fugir-de-l-oblit