"Jo sóc un dels 22.000 que Petain va intercanviar amb els alemanys per presoners francesos"
Josep Busó, en Pitu de l'antiga ferrateria Escatllar de Girona, revela als 94 anys les aventures que va córrer de jove quan va haver d'exiliar-se el 1939 i va caure presoner dels nazis. Aquesta és una biografia inèdita que en Pitu no va explicar mai ni als de casa. Eren els temps de Franco i calia amagar-ho. Ara, aprofitant la feina de recuperació de la memòria històrica que duu a terme el realitzador de cinema Abel Moreno, en Pitu s'ha convertit en el protagonista de la pel·lícula documental Fugir de l'oblit, preestrenada dissabte en una sessió especial matinal a la sala Truffaut de Girona. Després de perdre la dona i el fill, en Pitu viu sol a la residència Mutuam Girona, a l'avinguda de França-Sant Ponç. "No puc anar cap a casa, sóc sol, no tinc ningú", diu resignat.
 |
| Abel Moreno i Josep Busó, el gironí que va escapar dels nazisFoto: Aniol Resclosa |
De què fuig actualment?
Podria fugir d'aquesta residència [fem l'entrevista al Mutuam Girona]. El tracte és molt bo i el servei excel·lent, però no m'hi sento bé. El món ha evolucionat de tal manera que donen un menjar cuinat al vapor i jo estic acostumat a l'olla d'aigua i la paella de fregir. No m'hi acostumo.
És cert que ha passat la vida fugint?
No. Van ser quatre anys. Del 1939 al 1943.
L'any 1939 va fugir del franquisme. Per què?
Jo no crec en els polítics. Els partits polítics actuen com les sectes. Però quan tena 16 anys, les joventuts comunistes em van rentar el cervell i em vaig convertir en un d'aquells que anaven cridant consignes per la Rambla. Quan van arribar els de Franco vaig haver de marxar.
Com recorda el moment concret de l'exili?
El dia abans van bombardejar Girona. El meu cunyat era l'artista Narcís Carmaniu. Ell estava a les oficines d' Intendència de l'exèrcit i em va endollar. Vaig anar a parar a la gasolinera de la carretera Barcelona, davant la plaça Poeta Marquina. Allà vaig estar presoner tres dies i tres nits obligat a repartir carburant als vehicles de la retirada. La cua arribava a Caldes. Quan van tornar a bombardejar el carrer del Carme, va sonar la sirena i tothom va córrer al refugi subterrani de la plaça Poeta Marquina. Vaig aprofitar la confusió per escapar.
Quina aventura!
Sí. Els que fugien ho abandonaven tot. A mi se'm va ocórrer aprofitar uns bons pantalons de pilot d'aviació, un sac i unes botes que vaig trobar abandonats a les oficines d'Intendència. Amb tot això vaig poder travessar la frontera acompanyat de Joan Ballesta, que aleshores era l'alcalde de Girona del PSUC. A la frontera ens van separar per edats, però jo vaig aconseguir pujar a un dels diferents trens que hi havia i em vaig amagar tota la nit al lavabo. L'endemà el tren va partir fins al pas de Calais, al nord de França.
I aleshores...
En Ballesta i altres van anar a parar a Calais. Jo, a la ciutat d'Arras. Al cap d'uns mesos, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ens van tornar cap al sud i ens van tancar al camp de refugiats d'Argelers, on vaig estar sis o set mesos.
També va fugir del camp d'Argelers?
No ben bé. Com que acabaven d'entrar en guerra contra els alemanys, els francesos van demanar voluntaris per anar al front. Amb murrieria, jo em vaig apuntar voluntari a Indoxina. Com que em faltaven un parell de queixals, jo ja sabia que em rebutjarien per aquesta deficiència i m'oferirien entrar en un batalló de treball. I així va ser. De manera que vaig poder sortir del camp d'Argelers.
On va anar a parar?
Vaig anar a parar al Departament de Le Neubourg, un altre cop al nord de França. Ens van posar a treballar en una fàbrica d'aviació subterrània, on vaig estar quatre o cinc mesos. Però el 1940 els alemanys van ocupar França i vam haver d'anar reculant cap al sud amb el general Petain, el que va firmar l'armistici amb els alemanys.
Fins on van recular amb Petain?
Vam anar retirant-nos fins arribar a Oradour-sur-Glane, poble famós perquè va ser massacrat pels alemanys, dones i criatures incloses. Però la massacre va ser tres anys després i jo ja no hi era. Quan vaig arribar a Oradur-sur-Glane, Petain va intercanviar 22.000 espanyols joves per 22.000 presoners francesos que estaven a mans dels alemanys. I entre aquests 22.000 hi era jo.
És cert que va estar al terrorífic camp de concentració nazi de Dachau, a Alemanya?
Sí, però no en règim d'intern comú. Resulta que les bombes angleses van destruir la via del tren que ens portava a Bordeus, ens hi van dur a treballar i vam aprofitar per escapar. Quan ens van empaitar, ens van portar a Dachau, on vaig estar uns quinze dies, però els alemanys van veure que nosaltres no havíem de ser allà i ens van retornar a Bordeus.
No tothom pot dir que ha caigut presoner dels nazis...
Des de Dachau, a mi em van fotre a treballar en una base submarina a Bordeus, a la França ocupada. Hi vaig estar alguns mesos treballant a pic i pala aplanant uns terrenys. Cada tres homes teníem una vagoneta. Cada 15 minuts havíem de passar per davant d'un inspector de control amb la vagoneta plena de terra.
D'aquí també va fugir?
D'aquí em vaig escapar simplement per la porta.
I els nazis no li van ventar un cop de culata amb el fusell?
És que em vaig vestir amb la millor roba que tenia i em vaig posar una pipa a la boca plena de tabac. Vaig acostar-me als vigilants i van respondre a crits fent-me fora. Allà hi havia molts enginyers i treballadors qualificats i els vigilants van pensar que jo era un d'ells. Així que vaig tenir via lliure.
I un cop a fora?
Vaig anar a llogar un "meublé" a Bordeus. Fins els propietaris de "meublés" havien de passar llista i informar cada dia les autoritats. A través d'un contacte vaig aconseguir inscriure'm al consolat per retornar a Espanya. Vaig llevar-me a les cinc del matí, una hora abans que es lliurés la llista a la policia. Vaig anar cap al tren, però estava voltat per un regiment alemany. Era de nit i queien constantment les bombes dels anglesos. Vaig tenir sort i un noi de la resistència francesa em va explicar com fugir pujant a un vagó de tren que hi havia més lluny aturat a les vies. El maquinista era el nostre còmplice i va passar pel costat molt lentament, de manera que vam poder pujar al tren oficial del consolat. I així va ser com vaig retornar a Espanya per Irun.
Com el van rebre a Espanya?
Les noies d'Irun amb mi es van portar molt bé. Eren de la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Em vaig fer passar per menor d'edat, tot i que en aquell moment ja havia fet 21 anys. Més que per evitar el càstig i els perills de l'exili, vaig retornar a Espanya perquè aleshores em tocava entrar en quintes i no volia ser declarat pròfug.
Com va entrar de nou a la seva Girona natal?
Una noia de la Secció Femenina em van acompanyar des d'Irun fins a Girona i vaig recuperar la vida normal. Primer vaig treballar a la Gremial, un indret on envasaven gasoses, i després em van venir a buscar els de Cal Escatllar perquè tornés amb ells. Ja hi havia treballat abans de la guerra i l'exili.
Va haver de fer el servei militar espanyol?
No, perquè la meva mare va quedar viuda. Vaig ser declarat exempt per ser fill de viuda.
Si no és indiscreció, com menjava un presoner dels nazis?
Li diré que, com que era jove i tenia molta gana, menjàvem molt de pa negre. Em van dir que era fet de farina de no sé quin arbre africà o alguna cosa així. Ens donaven aquest pa i una llauna de sardines per a dues persones. Això i un plat de sopa a la nit era tot per passar un dia. No és que tinguéssim gana, teníem fam! Però jo el que més vaig patir era son. Quan vaig arribar a Espanya, van haver d'anar a buscar el metge perquè ni amb la dutxa no em podien despertar.
Creu que l'han de compensar pel maltractament rebut?
Ara, als 94 anys, com em poden compensar?
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 03.03.2016
*Més informació sobre el documental FUGIR DE L'OBLIT: https://ca.goteo.org/project/fugir-de-l-oblit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada