La bona vida a Girona. Part 1

Rafel Vallbona, conductor del programa de televisió CARRETERES SEGUNDÀRIES, 21.02.11.

Ens hem quedat a Girona. Ens hi sentim bé: un àpat al Celler de can Roca, un llibre a la 22 i, de postres, un xuxet de can Castelló. I seguim pedalant-hi.
Si a Girona m’hi trobo bé, a la Llibreria 22 m’hi sento com a casa. De llibreria progre dels setanta a icona del talent i la creativitat que empeny la ciutat, en Guillem Terribas ha convertit una botiga en un centre d’agitació cultural. I això val molt.
http://carreteressecundaries.blocs.xtvl.tv/posts/fitxa/553

Guillem Terribas és el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó

El llibreter Guillem Terribas serà el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó de Girona que se celebra avui al matí a la plaça Salvador Espriu i que compta amb la col·laboració dels comerciants de la plaça. El Mercat s'ha decodat a l'estil de l'oest i es faran actuacions. El pregó es farà a les dotze i abans hi haurà una rua amb percussions des de la plaça Independència. Avui també hi ha carnavals a Sant Narcís, Sant Pau, Montilivi i Vista Alegre. En aquest darrer, sortiran per primera vegada els capgrossos de l'Agrupament Escolta i Guia Sta. Maria de Vista Alegre.
Diari de Girona, 17.02.12

EL TEXT
Molt bon dia GENT DE GIRONA, de RODALIES i de més enllà.
Estic molt conten d'estar avui aquí per pregonar la bona nova del carnestoltes 2012, de la gent que fa possible que cada dia de cada dia, aquest mercat, el Mercat del Lleó, s'ompli de gironins i de queviures. Al mateix temps, també cal dir-ho, estic sorprès d'estar avui aquí .
La meva relació amb la moguda-festa del carnestoltes és molt ambigua i fins i tot diria que gairebé nul•la. Encara més, hi tinc una mena de relació d'amor i d'indiferència. Mai m'ha acabat d'interessar.
Doncs que hi faig jo aquí i perquè he acceptat. El perquè m'han encomanat a mi aquest honor, es cosa de la junta del Mercat i el perquè ho he acceptat, ara mateix us ho explico..
L'any 1978, dos anys i poc més de la mort del Caudillo por lo gracia de Dios, a Girona és va tornar a recuperar la poca tradició que hi havia hagut del Carnestoltes. I la seva recuperació va ser de la mà de l'Assemblea d'Artistes de Girona, de la qual en formava part. Va ser poca cosa, una exposició bastant "destralera" i políticament (totalment) incorrecta. Vam muntar una festa al carrer, molt improvisada, però bastant concorreguda, a la rambla de Girona. Tot plegat, una nova revindicació de l'Assemblea d'Artistes de la festa, fins a les hores prohibida i bastant oblidada.
L'any després, el 1979, la gent del grup de teatre El Talleret de Salt, per fer diners, van organitzar una festa-ball de carnestoltes en el Pavelló de la Devesa. Em van demanar si la 22 podia fer-se càrrec de la producció. O sigui fer l'avançament de diners per organitzar la vetllada. Inconscientment vaig dir que si. Es va contractar la Orquestra Plateria i La Salseta del Poble Sec, lo millor del moment.. A la 22 veníem entrades anticipades. Tres dies abans havíem venut 6 entrades. Els costos de la festa pujaven a 400.000 ptes. El mateix dia, en Fonalleras i jo ens vam posar uns vestits negres, que ens donaven un posat serio i de "goriles" de discoteca i ens vam posar a la única entrada que vam habilitar perquè entrés el personal que anava de "farra" i a pesar-s'ho bé. A la una de la matinada, tocades, ja estàvem cansats de tant tallar entrades i veure entrar gent i més gent. Vam anar a taquilla a preguntar com estava la cosa. Ens van dir que ja havien contat més de 400.000 ptes., moment que en Fono i jo vam aprofitar per deixar la porta lliure i intentar de recuperar el que ens havíem perdut de la festa.
Fins el dia d'avui no havia tingut cap més contacte amb el Carnestoltes. I aquí em teniu obrint una nova etapa del Mercat del Lleó, en aquestes participatives i engrescadores festes d'hivern i que aquests any, sembla fet expressament, la decoració està ambientada i en un homenatge a una debilitat meva, que és el cinema i molt concretament a les pel•lís de l'oest. Fantàstic. Espero que aquesta moguda que munteu, que ja és una tradició, tingui llarga vida, pels segles dels segles. Espero que el dia d'avui sigui l'inicií d'una bona relació.
La meva relació amb el mercat, podríem dir que es nul•la. Sí que sóc un gran consumidor de productes comprats en aquest Mercat del Lleó , però per part de la meva dona. Això sí, un cop l'any no fallo i des de fa anys. I és el dia d'avui. M'encanta i m'encanto en les parades, amb les botigueres i els botiguers, amb la seva imaginació, la seva gresca i alegria. No paro de passejar, donar voltes, saludar a amics i coneguts, però sobretot, a mirar bocabadat la vostra imaginació. Encara, que aquest any hi trobo a faltar els dos carnissers que eren l'alegria del mercat. Llàstima!.
Penso que la festa del Carnestoltes s'ha de re inventar. En els seus inicis era un parèntesis de llibertat en que durant uns dies es podia fer tot allò i més perquè llavors vindrien dies, llargs dies d'abstinències de paraula, pensament i obra. Ara, pràcticament és carnaval tot l'any. És a dir, un campi qui pugui i fes el que vulguis. No estem reprimits de pensament, paraula i obres. O si?... per altra banda els polítics si posen tant bé, que ja estan avesats a sentir cada dia crítiques contra ells. Encara diria més, som nosaltres que ja els hem avorrit. La moral i la religió "oficials", no estant pas en el seu millor moment i no crec que estiguin en bona situació per donar exemple per tirar la primera pedra i de donar-nos classes de com ens hem de comportar.
Per tant, durant aquets dies no parlem de polítics de dretes, ni d'esquerra o d'allà on siguin. Ni parlar de capellans siguin de la religió que siguin; ni de xoriços, ni d'institucions que ens fan la punyeta. Oblidem per uns dies que tota aquesta mena de gent existeix. Ballem, mengem, juguem, ... rebolquem-nos i divertim-nos fins a morir. Que son quatre dies.

Això sí, no deixa-ho de venir i passar una bona estona pel Mercat del Lleó. Aquí hi ha pau, menjar i bona convivència. I sobretot, moltes ganes de gresca i d'imaginació.
Salut i força al canut.
Guillem Terribas.
informació gràfica: http://www.pedresdegirona.cat/mercatlleo/carnestoltes_index.htm

POETES

El 30 de novembre de 1984 va morir Joan Vinyoli. Tot i no conèixer gaire la seva poesia ni la seva persona, havia sentit parlar molt bé d'ell i, a més, feia poc que l'editor Xavier Folch l'hi havia publicat un llibre de poemes que va tenir unes molt bones crítiques i que els bons lectors de poesia van agrair, la publicació d'aquell llibre de poesia anomenat "Domini màgic"; aquell mateix dia li vaig dedicar una part de l'aparador de la llibreria a la seva obra.
Un mes després, de haver fet l'aparador, el vaig treure i vaig endreçar els llibres de Joan Vinyoli a la secció de poesia. Una vegada enllestida la feina, va entrar a la Llibreria el Poeta Juan Luis Panero. Era la primera vegada que el veia en persona. El vaig reconèixer per la seva participació en la coneguda pel·lícula de Jaime Chavarri "El desencanto", una pel·lícula que em va marcar molt i em va sorprendre gratament la seva visió no només pel seu contingut, sinó també per la manera d'explicar la història de la familia Panero, entre cinema i documental amb un blanc i negre que no era normal en aquella època. Doncs, això, que em va sorprendre l'entrada "triomfal" i silenciosa de Panero. No va dir res, va donar unes quantes voltes per la llibreria mirant i fullejant algun llibre exposats sobre les taules. Jo l'observava discretament. No hi havia ningú més a la Llibreria que ell i jo. Era mig matí d'un dia entre setmana. Al cap d'una estona, per a mi va ser llarga, suposo que devien ésser uns quants minuts, al passar pel meu costat, Panero em diu: Es curioso que en una libreria com esta, no haya ningún rincon dedicado al recuerdo del gran poeta catalan Juan Vinyoli que hace un mes que nos dejó. Vaig quedar blanc i indignat (interiorment) sense saber que dir-li, encara que li vaig explicar que feia un moment que acabava de desmuntar l'aparador dedicat a Vinyoli, sonava més a excusa que a veritat.
D'aquesta primera trobada i conversa amb en Panero, amb en Vinyoli de rere fons, és va iniciar una amistat amb el poeta castellà que viu a Torroella de Montgri, que encara dura.
Una anys més tard, en els actes paral·lels que la Llibreria 22 organitza amb la Sala la Planeta, les Propostes de poesia, dins el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, vam convidar a l'actor Lluís Soler, a que representés el seu espectacle en solitari sobre poemes de Joan Vinyoli. Per tal esdeveniment vaig convidar a Juan Luis Panero a veure la representació. El vaig col·locar a primera fila. En acabar l'espectacle, en Lluís Soler va estar com sempre perfecta, vaig acompanyar a Panero a saludar a l'actor. Panero va estar correcte li va fer algun comentari sobre alguns del poemes que havia interpretat i es van acomiadar. Vaig acompanyar, com he fet moltes vegades, amb el meu cotxe a Panero cap a Torroella. Durant el trajecte, en Panero em va comentar que no li havia agradat l’l'escenografia que havia triat Lluís Soler, per acompanyar l'espectacle, que consistia en tot de botelles buides de diverses marques de vins i licors. Que en Vinyoli bevia era sabut, em va dir Juan Luis Pamero, però que tampoc n'hi per tant, no cal posar a primera línea una debilitat que tenim molts mortals; el més important de Vinyoli no era el que bevia sinó el que escrivia.
Ara fa cosa d'un any, després de diverses cites aplaçades i no per culpa meva ni de Panero, que sempre és a Torroella esperant a ningú, vaig acompanyar a en Pep Solà Bohigas a veure a Juan Luis Panero a Torroella. Amb en Pep havíem parlat molt sobre el llibre que estava fent sobre Joan Vinyoli i la relació amistat de Vinyoli amb en Panero. Aquell dia, després de diverses cites aplaçades, en Pep li va poder entregar el seu llibre "la bastida dels somnis, l'obra de Joan Vinyoli 1914 · 1984", editat per Curbet edicions dins la col·lecció Fundació Valvi; un llibre molt ben treballat i amb estudi seriós i profund sobre la vida i l'obra de Joan Vinyoli, que en Pep el va treballar durant molts any i que amb en Panero li va encantar i agrair. Aquella tarda, a Torroella a casa d'en Panero vaig poder assistir, com altres vegades amb altre gent, a una mena de classe de literatura. En aquesta ocasió, entre dues persones coneixedores de la vida i la obra de Joan Vinyoli.
Guillem Terribas, publicat a la Revista EL PROCÉS/Revista contracultural a l'abast de ben pocs. Nº 1, febrer 2012 .

* La lectura completa de la revista a través de http://revistaelproces.wordpress.com

Alfons Petit, premi Rahola 2012 per ´Gironins al món´

La sèrie de reportatges publicada al "Dominical" de Diari de Girona aconsegueix el principal guardó dels III Premis de Comunicació Local El periodista destaca el missatge positiu que es desprèn de les vivències dels entrevistats.

ELS "PULITZER GIRONINS"Són els premis que guardonen el millor periodisme fet a casa, amb accent gironí. Però en la tercera edició dels Carles Rahola, el contingut s'ha anat a buscar fora: en les histries de la sèrie "Gironins al món", que des del 2010 mostren des del "Dominical" de Diari de Girona vides de persones que, malgrat les dificultats, se'n surten. Encara que sigui a milers de quilòmetres de casa.Històries de vida, de persones que han sortit de les seves ciutats o pobles per començar una nova història lluny de casa, de gironins repartits pel món que han entrat els diumenges a les cases dels lectors de Diari de Girona gràcies a una sèrie de reportatges elaborats pel periodista Alfons Petit i publicats al Dominical. Trajectòries vitals que comparteixen una cosa, un missatge positiu especialment necessari en moments complicats com l'actual: que hi ha possibilitats, hi ha maneres de sortir-se'n, marxis del teu país per voluntat pròpia o forçat per les circumstàncies. I gràcies a ells, i a "la constància, continuïtat i qualitat" d'aquest projecte periodístic, com ho va definir el jurat, ahir el seu autor es va fer amb el guardó a Millor Treball Informatiu o Divulgatiu en Premsa Escrita, dins els premis de Comunicació Carles Rahola que es van lliurar a l'Auditori.En aquesta tercera edició del certamen, organitzat per la Diputació de Girona i la demarcació gironina del Col·legi de Periodistes, es van presentar fins a 21 autors amb 43 treballs en la categoria en la qual s'ha guardonat Diari de Girona. L'objectiu dels premis, com va explicar el president del Col·legi Narcís Genís, és "enaltir el futur del periodisme", reconeixent la professió a les nostres comarques i fomentant la creativitat informativa.En el cas de la sèrie de reportatges Gironins al món, el president del jurat, Guillem Terribas, va apuntar que ja l'any passat els va agradar el projecte, i que en aquesta tercera edició han tingut en compte la "constància" a l'hora de premiar uns articles "que permeten als lectors apropar-se a les vivències d'aquells gironins que viuen fora de la terra on van néixer".La sèrie va arrencar el maig de 2010, després de molt de temps fraguant-se en un calaix sense trobar la continuïtat que Petit creia que calia donar-li. Però gràcies a la col·laboració del Patronat Catalunya Món, i a les propostes espontànies que van anar arribant quan el projecte es va anar difonent des de les pàgines del Dominical, finalment va trobar el seu espai i el seguiment necessari. Així, des del 23 de maig de 2010 s'han publicat una trentena de reportatges, l'últim del quals el passat 15 de gener ja d'aquest 2012.

En el decurs de l'acte d'ahir, Alfons Petit va voler fer incís en l'esmentat missatge positiu que traspuen les històries d'aquestes persones, entre les quals hi ha "des d'un coordinador de l'Organització Mundial de la Salut a Egipte fins a un noi que treballa en una agència de viatges a Pequín". "Em fa especial il·lusió guanyar un premi com aquest en un moment com l'actual", va dir Petit, "perquè aquesta sèrie de reportatges mostra tot de persones que es busquen la vida, que s'espavilen. Som capaços de sortir-nos-en, hi ha camins i es tracta de buscar-los", va remarcar.Tant el president del Col·legi de Periodistes, Narcís Genís, com el mateix Petit, precisament, van voler fer-se ressó del complicat moment que tavessa la professió, recodant tots els companys i companyes que en els darrers mesos han quedat a l'atur. El responsable del Dominical, a més, va dirigir-se directament als seus companys de diari: "gràcies al Diari de Girona per apostar per històries com aquestes que no donen titulars, però que expliquen a la societat coses que semblen normals però en realitat són extraordinàries. I gràcies alsmeus companys i companyes que s'han d'esforçar cada dia per buscar titulars, perquè joc mentrestant pugui dedicar-me a escriure històries que no en donen".A la categoria van ser finalistes dos reportatges de Revista de Girona: Un empordanès a la cort de Hassan II, de Jordi Carreras; i Esclaves de la llibertat, de Tura Soler.La categoria de fotoperiodisme ha estat la més disputada després de la Millor Treball Informatiu en Premsa Escrita, amb la concurrència d'un total de 9 autors amb 25 propostes diferents. D'entre elles, ahir es va erigir com a guanyadora la sèrie fotogràfica L'esprint final de Mas, un reportatge d'Eddy Kelele on el gironí va resseguir, pas a pas i amb total profunditat, el dia a dia d'Artur Mas durant la passada campanya electoral. El jurat va destacar el fet que per primer cop a casa nostra s'usi un "enfocament innovador", comú a la premsa anglosaxona però encara inèdit a la catalana: "seguir el candidat fins a les últimes conseqüències, fins i tot a la dutxa", com va ironitzar Terribas.Una categoria on es va poder notar l'entusiasme del jurat per la qualitat dels projectes presentats va ser en la de Treball Informatiu o Divulgatiu en Televisió. Aquesta ha estat on s'ha experimentat un major augment de participants (passant de tres a nou), i s'hi va destacar d'una manera especial "la fantàstica qualitat dels projectes presentats", segons Terribas. La guanyadora va ser Amaranta Gibert, directora de Pensió completa. Reconstruint el turisme en clau femenina. Aquest és un reportatge emès pel Canal Català, premiat per "la seva originalitat, encert en la selecció d'imatges històriques, estructura del guió i adequació de la narració", que mostra el primer turisme a Lloret des del punt de vista de les dones que hi treballaven.Finalment, la resta de premiats van ser el programa de ràdio Solituds, de Ràdio Sant Joan (Sant Joan les Fonts), valorant que "una emissora local faci un treball d'alta qualitat incidint en la vertebració social en l'àmbit de la gent gran"; i la televisió per Internet Sies.tv en Informació Digital.

Marta Pallarés, publicat en El Diari de Girona, 04.02.12

> Més informació en EL PUNT-AVUI Foto: Joan Sabater http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/503069-reconeixement-local.html

BILINGÜISME

(I)
Salt ( Gironès )1968, un matrimoni amb quatre fills que viuen el carrer Hernán Cortés, ara anomenat carrer Llarg que forma part del actual barri vell.
L’home és andalús, de Granada, treballa de funcionari a l’Ajuntament de Girona. La dona és de Montfullà (Gironès) i des de petita que viu a Salt, la casa que els seus pares van llogar per treballar-hi de pagès. Ara el lloguer va a nom d’ella i es dedica a la feina de la casa i a cuidar de la mainada, que son dues noies: una de 16 anys i l’altra de 12. Els altres son nois: un de 10 i l’altre de 7 anys.
El pare només parla castellà. La mare i els fills, només català. La mare i els fills només parlen en català amb el pare, ell sempre en castellà. La normalitat es absoluta. L’entorn és majoritàriament català. L’escola és en castellà, però els mestres parlen en català i expliquen les classes en català. La ràdio, la premsa i la televisió, el cinema…, només és en castellà.

(II)
Montauban (Occitània) 1973. La noia gran de la família de Salt se’n va a viure a França a casa d’un oncle que és va exiliar durant la guerra. Parla català amb l’oncle i aprent el francès per conviure amb la gent d’allà. Coneix a un professor d’institut que sap el castellà. Es casen. Tenen tres fills, un noi i dues noies. A casa, el idioma habitual és el francès. Els nois saben el català a través de la mare, també una mica el castellà a través del pare. L’entorn i l’escola es tot amb francès.

(III)
NO sempre el idioma matern domina em una família bilingüe. L’entorn és el que influeix més amb la llegua que un acaba fent servir habitualment.
Els dos exemples demostren que poden conviure dos o més idiomes sempre que no hi hagi un que és vulgui imposar.
El respecte a la llengua, a la cultura i sobretot l’entorn, és important per la convivència de les llengües. Amb respecta i amb tolerància i, sobretot amb normalitat, el bilingüisme pot ser possible i enriquidor.
Guillem Terribas.
Publicat en el llibre (col·lectiu)
ENSENYAR, APRENDRE, SALVAR-SE
Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takai.
Editat per Curbet edicions i que és presentarà a la Llibreria 22 el 06.02.12

La trucada marginal: origen del caos

MARGIN CALL
Estats Units, 2011.
Direcció i guió: J.C. Chandor.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany,
Jeremy Irons, Demi Moore.
Durada: 108 min.
Gènere: Thriller dramàtic.
Idioma: Anglès.

NOMINADA A L'OSCAR AL MILLOR GUIÓ ORIGINAL

L’any 1992 el director de cinema James Foley va adaptar la famosa obra teatral del dramaturg i cineasta David Mamet «Glengarry Glenn Ross», que entre nosaltres es va titular «El precio de la ambición», amb un guió del mateix Mamet. La pel·lícula-obra de teatre, explica la història d’uns venedors d’una important empresa immobiliaria en crisis i que per tant han de competir per la seva supervivència i el manteniment dels seus llocs de treball, de la manera que sigui i amb joc brut, si cal.
Margin Call, m’ha recordat la pel·lícula de Foley/Mamet, per la forma, el contingut, els diàlegs i la interpretació dels actors. Les dues pel·lícules, amb la distància del temps i, sobretot, de les noves tecnologies, parlen de crisis i de venedors. També del que tot si val i «campi qui pugui». A totes dues pel·lícules hi ha la magnifica interpretació de l’actor Kevin Spacey.
J.C.Chandor, un jove director que s’ha donat a conèixer amb aquesta pel·lícula en el passat Festival de Sundance (25.01.11) s’ha encarregat de portar a la pantalla aquesta història en la que també n’és el guionista. Una història molt actual, que encara en patim les conseqüències. Explica 24 hores de la crisis financera a Estats Units ( i en conseqüència a la resta dels humans) iniciada l’any 2008. Una empresa, de més de 100 anys dins el món especulatiu financer, que juga amb diners i amb hipoteques, ha de fer una reestructuració laboral, al mateix temps que és descobreix que estan en fals, que han comprat «merda», segons paraules del cap pensant de l’empresa (molt ben interpretat per Jeremy Irons) i que se l’han de treure de sobre de la manera que sigui i al millor preu possible.
La gràcia del film, és que a pesar de ser una història d’especulació, de números (que la majoria de les vegades ni els propis directius els comprenent) es fa entenedora pels espectadors. Els diàlegs, les situacions i, sobretot, les interpretacions a la manera coral, no hi ha cap que sobresurti, son impecables.
Una història imprescindible per entendre moltes de les coses que ens estan passant actualment dins aquesta crisis que no és veu la llum. Una història on no hi ha sentiments ni dubtes, tot pel diner i només pel diner. Hi ha més sentiments per la mort d’una gossa que per l’enfonsament de molts treballadors i de la pròpia economia del país.
Real com la vida mateixa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Del 3o de gener al 9 de febrer 2012, en el Cinema Truffaut.

Margaret

“Sóc una persona extraordinàriament pacient sempre que, al final, s'imposi el meu criteri”. Aquí tenen “la dama de ferro”. Ara han fet una pel·lícula sobre la vida de Margaret Thatcher i veig que ha tingut crítiques negatives. Facin com els que l'han criticat: no se la perdin. Darrerament, el cinema anglès ha ofert productes notables basats en personatges polítics. A The queen vèiem Isabel II lluitant contra ella mateixa per trobar la manera de gestionar políticament i emocionalment la tràgica mort de Lady Di. A El discurs del rei vèiem Jordi VI lluitant contra el seu defecte de parla quan es va convertir en rei de manera inesperada. I veiem ara Margaret Thatcher lluitant per trobar sentit al seu passat mentre la boira de l'Alzheimer ho va esborrant tot. Tractar figures públiques des d'un problema personal humanitza, inevitablement, el personatge i projecta un sentimentalisme que dificulta l'avaluació objectiva de l'acció política o els valors que representa. El públic va a veure La dama de ferro però surt havent vist Margaret. Els anglesos –en la novel·la, el teatre o el cinema– saben explorar la tensió entre veu pública i veu privada. Veient La dama de ferro un s'imagina els polítics de les nostres retallades asseguts a primera fila, encisats amb els principis polítics de la Thatcher. Ara, convé recordar que Cameron, conservador com ella, ha dit que la Meryl Streep està colossal (un oscar dat i beneït) però que la pel·lícula podia haver esperat. Sembla que ho digui perquè la Thatcher encara és viva, però s'ha d'entendre en clau política. Cameron sap que aquella radical només va ser fervorosament aplaudida en plena histèria nacionalista durant la guerra de les Malvines. Al final, el seu propi partit se la va treure del damunt per evitar-li una derrota electoral cantada. Avui, en plenes retallades arreu, el thatcherisme sembla una recepta hegemònica però ningú a Anglaterra apel·la al seu llegat. Curiosa paradoxa. I, amb tot, els seus principis van tenir gran influència i van trastocar les rutines de la dreta i l'esquerra. La pel·lícula és una ocasió, en un moment molt oportú, de revisar el llegat de la “dama de ferro”... via Margaret.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 15.01.12

Sola davant el perill

LA DAMA DE HIERRO
The Iron Lady
Regne Unit, 2011.
Direcció: Phyllida Lloyd.
Intèrprets: Meryl Streep, Harry Lloyd,
Jim Broadbent, Richard E. Grant.
Durada: 105 min.
Gènere: Drama biogràfic.
Idioma: Anglès.
Data d'estrena: 05/01/2012
Phyllida Lloyd és la reconeguda directora teatral que és va fer famosa arreu a través del famós i aplaudit musical “Mamma Mia” (2008) i que després de dirigir-lo al teatre el va dirigir pel cinema amb una interpretació extraordinària, divertida i simpàtica de la Meryl Strepp.
Les coses els hi devien anar bé, ja que la pròxima pel·lícula que ha realitzat Phyllida ha estat amb la mateixa Meryl Strepp que l’ha “vestit” de Margaret Thatcher, per fer la seva personal visió de la primera ministra anglesa, la primera de la història, d’aquesta famosa monarquia, governada molt sovint per dones amb “geni”.
La pel·lícula comença amb una Margaret Thatcher, a casa seva, sola, amb 80 anys, en una decadència tant física com mental. Els fantasmes dels seus records van apareixent i es van mostrant de jove, ajudant a els seus pares que tenen una botiga d’ultramarins, molt estrictes, austers i criada com a devota metodista. Va estudiar química a Oxford, un èxit personal poder entrar en un ambient que no era de la seva classe. Aquest fet la marcarà contínuament, el seu desplaçament d’un tipus de societat en la que ella no pertany. El seu contacte quotidià amb el marit, que fa dos anys que es mort, però que ella el continua tenint present i parlant amb ell, fent-li de dona i cuidant-lo amb les petites coses quotidianes, com el que s’ha de vestir o menjar, és el que més ens mostra la directora. El seu marit, Denis Thatcher, fou un alt càrrec d’una empresa de petroli, li va pagar els estudis de dret i és va llicenciar dos anys després de casar-se, l’any 1953, el mateix any que va tenir els seus dos fills, bessons, Carol i Mark.
La pel·lícula ens va mostrant més la part íntima i personal de la Tatcher que la seva vida política, que també hi surt. Les seves decisions criticades, la seva lluita contra els sindicats, les grans manifestacions contra la seva severa política conservadora... Les discussions en el parlament, amb els seus assessors i ministres... Curiosament no surt mai cap trobada amb la Reina Isabel II. Una altre curiositat, que ja es mostrava en la pel·lícula “The Queen” (Stephen Frears 2006), és que tant ella, com el primer ministre Blair a “The Queen”, miren molt la televisió per saber que passa en el món i en el seu entorn. Ella s’assabenta que la volen destituir a traves de la televisió, i Blair s’assabentava del que feia la Reina a través del que deia la televisió.
Phyllida Lloyd ha sabut compaginar molt bé el ritme de la pel·lícula, combinant les parts intimes, amb les públiques i amb documents de l’època, que recorden que la Margaret Thatcher va ser primera ministra durant onze anys (1979 - 1990).
Finalment cal ressaltar la gran interpretació que en fa la Meryl Streep de la primera ministra i, sobretot, el treball de la veu, que sens dubte en versió doblada és perd la meitat del treball d’aquesta gran actriu camaleònica. També, esmentar el treball dels actors secundaris així com el d’ambientació de l’època .

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona / Cinema Truffaut

Els millors films del 2011

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tria ‘Melancolia', de Lars von Trier.

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat "Melancholia", de Lars von Trier, com a la millor pel·lícula projectada a les pantalles gironines el 2011. La segona millor pel·lícula és "True grit" (Valor de llei), dels germans Coen, i la tercera, "L'arbre de la vida", de Terrence Malick. De la resta de votacions és remarcable que el sisè lloc l'ocupa "Los pasos dobles", del cineasta gironí Isaki Lacuesta, l'únic autor que té dues pel·lícules puntuades (amb La noche que no acaba). El resultat de les votacions denota que ha estat un dels anys més igualats pel que fa a les pel·lícules amb més suport del col·lectiu, malgrat la diversitat manifestada en les llistes particulars de cadascun dels seus membres. També cal remarcar que la majoria de títols han estat rodats per irectors consagrats.
Rere les tres primeres els crítics gironins han situat "Misterios de Lisboa", "L'Havre", l'esmentada "Los pasos dobles","Cisne negro", "Jane Eyre", "Le père de mes enfants" i "Habemus papam" i "The artist", empatades en el desè lloc.
En el cas del film guanyador, "Melancholia", és un dels títols més venerats per la crítica especialitzada tot i que la seva presentació al festival de Canes es va veure envoltada d'una forta polèmica arran d'unes declaracions inoportunes del seu director. Protagonitzada per Kirsten unst i Charlotte Gainsbourg en els papers principals, narra en dues parts com la col·lisió imminent d'un asteroide contra el planeta Terra és assumida de manera diferent per dues germanes, l'una fectada per problemes psicològics i l'altra amargada per la vida que porta.
A "True grit" els Coen porten el seu estil al marc del western, crepuscular –com podia ser d'una altra manera?–. Amb una introducció i un final magistrals, la parella de cineastes desglossa una història típica de venjança basada en un clàssic menor de Henry Hathaway protagonitzat per John Wayne, el personatge del qual encarna en aquest remake Jeff Bridges, que no desmereix el seu predecessor.
Pel que fa a "L'arbre de la vida" és un dels films més ambiciosos de tots els temps (recorda en part 200: una odissea de l'espai) perquè vol visualitzar una cosa tan intangible com la creació del món des d'un punt de vista espiritual i focalitzat en la història d'una família marcada per la rigidesa moral impartida pel pare (Brad Pit). Tot rodat com si fos un gran poema audiovisual, la pel·lícula ha rebut una divisió d'opinions ben contrastades.
Els crítics que han votat són Jordi Camps, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Edmon Roch, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
Publicat en El Punt-Avui 09.01.12

Cementiri marí / Un sofà a la riba

Fa temps, uns amics van decidir viatjar a Roma per comprovar la qualitat del cafè. No en tenien cap dubte, de les excel·lències del ristretto romà, però com que hi havia discrepàncies sobre l'establiment que servia el millor espresso van decidir fer un examen in situ. En va sortir guanyador el del Sant'Eustachio, que és un local en extrem petit i on només s'hi pot prendre cafè a peu dret, mentre el barista, com toca, executa la cerimònia de cares al consumidor, és a dir, sense que el públic pugui observar les seves maniobres precises perquè la cafetera actua com a parapet. Bé, en tot cas, l'anada al Sant'Eustachio, just a tocar de l'esplèndida construcció helicoïdal de Sant'Ivo alla Sapienza, just al darrere del Pantheon, no era sinó l'excusa dels amics per tornar a Roma. Sempre Roma. Hi anaven d'hora, passejaven i es civilitzaven, dinaven, feien el cafè (un ritus), potser visitaven una església, de propina, i tornaven a casa. Un dia, en una de les excursions habituals, van decidir retre homenatge a John Keats, el poeta romàntic que va morir a Roma a començaments del segle XIX. Hi havia anat a curar-se de la tuberculosi, uns aires més amables que no pas els anglesos, però hi va arribar tan malalt, tan feble, tan malmès pel viatge, que només va poder viure-hi un mes. Va agonitzar en un piset de la Piazza Spagna, a la vora de les escales de Trinità dei Monti. L'homenatge dels amics va ser una lectura de versos de Keats, aquella immensa oda a l'urna grega, a la tomba envoltada d'arbres i gespa del Cimiterio Acattolico. Va ser un acte discret i emotiu. Després, també van fotografiar-se davant les cendres de Gramsci, al mateix cementiri, i van evocar Pasolini i aquell seu poema llarg i dens.

Han passat els anys. Hi ha amics que ja no hi són, i n'hi ha de malalts que no poden viatjar. Fa poc, els visitants romans (dir-ne turistes seria una ofensa) es van tornar a trobar i van renunciar, almenys per un temps, a Roma. Planava, en el seu retrobament, l'absència. Ja res no serà el mateix. Un d'ells va proposar una nova sortida. “I si anéssim a Seta?”. A Seta, hi ha el Cimitière marin de Valéry i també hi reposa Brassens. Van decidir refer aquell primer homenatge amb una nova visita als morts. Els morts sempre hi són, sempre ens esperen, sempre ens reclamen. Van pensar això, els amics, relativament tristos, moderadament vius.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 30.12.11

Quan la mentida ens millora la vida

La veritat és més fàcil de recordar, i menys mesquina. Però hi ha enganys que ens fan l'existència més suportable, encara que sembli mentida.
Fa nou anys, la meva filla va descobrir la identitat dels Reis d'Orient per culpa d'una novel·la infantil: Tanit , de Núria Albó. En concret, per culpa del següent diàleg (atenció, aparteu les criatures!):
"-A vegades costa que la gent vulgui saber la veritat. S'estima més pensar que té raó que no pas admetre que s'ha equivocat.
-¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?
-Més aviat com si no volguéssim acceptar que són els pares encara que veiéssim tots els paquets a sota el llit quinze dies abans."

La nena se'm va acostar amb el llibre obert per la pàgina delatora i a mi no em va quedar altre remei que confessar-li la gran mentida. Tot seguit vaig amagar Tanit , per garantir que els seus germans petits no el llegirien abans d'hora.
Fa pocs mesos, el meu tercer fill se'm va presentar amb cara de desconcert i amb un altre llibre de Núria Albó a les mans: Íngrid , també publicat per Cruïlla. En efecte: s'hi tornaven a desemmascarar els Reis i altres personatges màgics. No en puc transcriure les paraules literals perquè, de la ràbia, vaig llençar el llibre per la finestra. De passada vaig requisar la resta de llibres de Núria Albó que voltaven per casa, perquè encara em queda un fill que ignora el secret nadalenc. I no em sento pas mala mare per seguir-lo enganyant uns quants anys més.
La vida no sempre és bella, i maquillar-la no sempre és pecat
Per Sant Esteve vaig veure de nou La vida és bella , i vaig plorar tant que encara em couen els ulls. La pel·lícula de Roberto Benigni es va inspirar en la història de Rubino Romeo Salmonì, un supervivent d'Auschwitz mort justament aquest 2011, autor del llibre autobiogràfic Ho sconfitto Hitler (He derrotat Hitler) .

Quan intentes explicar als nens d'avui l'absurditat salvatge de l'Holocaust, com em va tocar fer abans-d'ahir, t'adones que gairebé és més fàcil fer-los creure que tot plegat era un joc, com fa el personatge de Benigni amb el seu fill. Dutxes de gas, forns per cremar persones...? Au va, on vas a parar.
Al nen de la pel·lícula, la mentida el protegeix de l'horror. Perquè, sí, la mentida fa mal, però hi ha veritats que maten. La veritat té raó i, a la llarga, només la veritat ens consola. Però també és cert que una mentida quan cal ens pot salvar la vida.

La religió ha estat l'opi del poble, però també pot ser-ne la salvació

És veritat o mentida que el poder corromp? I que l'enamorament és un estat d'imbecil·litat transitòria? I que ningú no és profeta a la seva terra? I que les millors coses de la vida són de franc? I que dient les veritats es perden les amistats? I que en l'amor i en la guerra tot s'hi val? I que la felicitat és una quimera?
El periodista Adolf Beltran va plantejar aquestes i altres preguntes al matí radiofònic de can Bassas, i amb les converses que se'n van derivar n'ha fet un llibre: Veritat o mentida , editat per Proteus.
La primera constatació és que la majoria de sentències lapidàries no són ni veritat ni mentida. És veritat o mentida que la religió és l'opi del poble? "Les dues coses -respon Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat-. Aquesta frase, com tot allò que es refereix d'alguna manera a l'ésser humà, participa màximament de l'ambigüitat. Són els contextos els que decideixen sobre la seva bonesa o la seva maldat".
La realitat és molt més complexa que els aforismes, i que les pel·lícules, i que les novel·les que aixafen la guitarra de la màgia que ve d'Orient. I ara, amb permís de l'escriptora Núria Albó (àvia, per cert, de la Bibiana Ballbè), me'n vaig a fer la carta als únics reis que reconec com a meus, que tenen el sa costum de passar per casa cada sis de gener. De veritat.
Eva Piquer, publicat a l'Ara.cat el 28.12.11 Foto: Cèlia Atset.

* Quin personatge gironí fa de Rei blanc a la foto que il·lustra la columna de la Eva Piquer?.

Fulles de liquidàmbar

A Girona, i des de fa uns anys, poc abans de la nit de Nadal, una colla de romàntics seguidors de Frank Capra es troben en el Cinema Truffaut per veure It's a Wonderful Life, la pel·lícula que explica la vida del pobre George Bailey, l'home bo que rep contínues garrotades del destí i que, quan és a punt de llançar-se al riu, rep la visita d'un àngel de segona divisió que mira de fer-li veure que, si no fos per ell, el món seria molt més trist del que és. En la visita irreal que Bailey i l'àngel Clarence fan al poble de Bedford Falls (aquell deliciós retorn a la novel·la de Dickens A Christmas Carol), la contemplació desoladora del futur fa que el personatge que interpreta un enorme James Stewart es repensi el suïcidi i decideixi tirar endavant malgrat totes les desgràcies. No explico el final perquè vostès ja el saben i perquè, només d'explicar-lo, se m'entelen els ulls. Jo, que no ho sóc gaire, també exerceixo de romàntic empedreït davant l'habilitat de Capra, la saviesa i la sensibilitat, davant la capacitat de transmetre el desig de ser feliç amb la insígnia de la dignitat al pit. I tant que ploro, veient aquesta pel·lícula! Contemplada amb la perspectiva actual, cada dia sembla menys una ficció, cada dia s'acosta més a un documental. Capitalistes sense entranyes, homes i dones de bona fe en la lluita per un present esquiu, contínues plantofades del destí... i la voluntat de fer front a les adversitats per evitar, si més no, que tot sigui més fosc. La llum de la faula de Capra encara ens il·lumina. Les persones que han convertit en tradició la cita cinematogràfica fan perviure un determinat esperit que, francament, aquests dies costa de trobar. És probable que niï només en els ulls esbatanats d'uns nens que vaig veure en una representació del Conte de Nadal, entusiastes impulsors d'un misteri que, a la seva edat, ni tan sols poden formular. O en la ferotge expressió d'un meu amic de cinc anys que, disfressat de dimoni, feia néixer, només amb el seu gest arravatat, la cremor d'un infern entapissat de fulles vermelles de liquidàmbar. Ens alimentem de minúscules partícules de tendresa, de clarors discretes i humils que actuen com el dic ho fa contra la marea. No res. Instants que ens informen de la vida que esclata, del natalici que lluita contra l'espectre de la mort i l'oblit.
http://youtu.be/A8gXTp0oeL0

http://vimeo.com/31909633

Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui "Un sofà a la riba" el 23.12.11

Llums i ombres

Quadern de teatre

Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert.

S 'ha acabat el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equilibrada i extensa. Fi d'una etapa. Arribada a un cim. Podríem afirmar que socialment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en conjunt i teatralment no hi ha res comparable i que Europa ja no és una utopia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme complicitat dels espectadors, pacients, fidels i abundosos. A Girona es respira un sentiment de fraternitat que transcendeix i il·lumina el paisatge de l'escena catalana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qualsevol claror desplega ombres i al capdavall la consciència val més que la supervivència. Així, doncs, matisem, i parlem del nivell teatral exhibit, i res d'infatuar-se com paons.

Què ha estat artísticament Temporada Alta? En general hi ha hagut de tot, com és natural, des del superb i extraordinari al bluf i la mediocritat, que també expressen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha definit el festival ha estat més que bona. Considero que han fallat, malauradament, alguns espectacles fonamentals, l'èxit dels quals hauria culminat la realització d'una l'excel·lència somiada.

Cronologia crítica, parella de contraris o reguitzell de dissonàncies:

Bons: Un fràgil equilibri d'Albee, dirigit per Mario Gas, espectacle inicial del festival que ho suggeria tot i no acabava de concretar gaire res; Havanera, el sorprenent laboratori d'investigació escènica en què Rigola va aconseguir implicar actors i públic; José K. torturado, un fantàstic Pedro Casablanc dirigit per Carles Alfaro; l'essencial Luces de Bohemia amb uns brillants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Thomas Bernhard, esplèndid Gonzalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espanyol; l'homenatge pictoricolíric que fou Estimat Comadira; la intriga i el bon afer de Truca un inspector; la ingenuïtat sentimental d'Algunes persones bones del Pont Flotant; les provocacions sornegueres a Schubernacles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thibaud a Jungles.

Regulars: la indocilitat de Marta Carrasco a No sé si...; la pal·lidesa de Delicades; l'anarquia il·lusa a Els comptes de la lletera; l'emboirada Desaparecer, i la poc encisadora fredor de Molly Sweeney.

Excel·lents: el desconcertant El Box de Bartís; la meravellosa Rosa Maria Sardà evocant Sagarra; la impactant tomba coberta de flors a Preparatio mortis de Jan Fabre; la divertida i acrobàtica PSY dels quebequesos Les 7 Doigts de la Main; l'exquisida Insomni de Xavier Bobés, i l'inquietant cor amable de Pugilatus, dels Escarlata Circus.

Decepcions: la més sentida, Waiting room, de Krystian Lupa; l'aire antic i falsejat a l'Oncle Vània dirigit per Lev Dodin, i el correlat de buidor estètica de Victoria Thierrére-Chaplin a Murmures des murs.

Superbs: l'increïble imaginari en la versió de La tempestat de Shakespeare a Miranda, de Korsunovas; el delicat, divertit i meravellós Cristoph Marthaler a els Viatges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Peeping Tom; la impactant i commovedora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, i l'esplèndid Enric V dels Propeller.

Blufs: la descarada i lamentable concessió a la taquilla que suposa Els jugadors de Pau Miró, i la maniobra repetitiva, irritant i buida de 30-40 Livingstone perpetrada per Sergi López i Jorge Picó.

Descobertes: la sensible, inoblidable, original i commovedora proposta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sensacional estil narratiu dels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol a El rumor del incendio, i l'innovador impacte escènic i l'originalitat d'El cel dels tristos.

Diversió: el dinàmic i alegre ambient que ha generat el Torneig de Dramatúrgia, més enllà de l'ambivalent nivell actoral i dramatúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arribada a un cim. Culminació d'un bell projecte. Ara toca reinventar-se i que el centralisme prepotent de Barcelona permeti un destí que no n'esborralli la grandesa. Enhorabona i llarga vida al meravellós espectacle que suposa habitar Temporada Alta.

Celebració

A la Universitat de Girona van tenir lloc la setmana passada diversos actes per celebrar-ne el vintè aniversari. Tal celebració havia de “culminar” amb un acte institucional amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat que gestiona les retallades en l'ensenyament i altres serveis públics. És possible preguntar-se què s'ha de celebrar en un moment en què, a conseqüència de la tisorada i del menyspreu per la cosa pública que va escampant-se, s'està fragilitzant la qualitat de l'ensenyament (la transmissió del coneixement) i és en perill la continuïtat de certes universitats, almenys en les condicions que les facin dignes de tal nom. Més que celebrar, no s'ha de defensar la universitat pública? També és possible preguntar-se si, en tot cas, s'havia de celebrar amb un acte obert als polítics però, en canvi, tancat a bona part de la comunitat universitària. Amb actes, doncs, excloents i pròxims al secretisme. I, finalment, si la manera de celebrar-ho és amb l'ocupació de l'espai públic a l'entorn dels edificis universitaris i amb l'entrada dels Mossos al claustre de la Facultat de Lletres per repartir llenya.

Si el president Artur Mas volia celebrar els vint anys de la UdG no havia d'entrar per la porta del darrere. Té dret a assistir als actes que vulgui, però va amb el càrrec i amb el sou aguantar les protestes dels que no estan d'acord amb la seva política. Mentre ell entrava per la porta del darrere, els Mossos de Felip Puig van accedir a la universitat i van colpejar manifestants i espectadors per, en paraules del conseller, “garantir el funcionament institucional”. La presència de la policia a la universitat és una profanació. I costa veure que els cops de porra dels Mossos siguin actes a favor del diàleg i la tolerància que s'exigeixen als manifestants.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 20.12.11

L'única novel·la de Claire Morgan

PATRICIA HIGHSMITH NO VOLIA QUE
L'ETIQUETESSIN COM A AUTORA LÈSBICA
Poc abans de Nadal de l'any 1948, Patricia Highsmith acabava d'escriure Estranys en un tren, que no només va tenir èxit, sinó que aviat va ser adaptada al cinema per Alfred Hitchcock. Aquesta seva primera novel·la, però, no va publicar-se fins a finals de l'any vinent. El cas és que, aquell Nadal del 1948, l'aleshores jove escriptora no tenia gaires diners i va treballar com a dependenta en uns grans magatzems de Manhattan. Un matí, en aquell caos de fressa i de compres, la venedora temporal va atendre una dona rossa que duia un abric de pell i tenia un aire pensatiu. Després de dubtar entre dues nines, la dona en va comprar una, va escriure l'adreça on s'havia d'entregar el regal, va pagar i va marxar. Patricia Highsmith va sentir-se estranya i marejada, quasi a punt de desmaiar-se, i a la vegada exaltada, com si hagués tingut una visió. Així ho explica en el pròleg “retardat” a una novel·la, Carol, de la qual no va reconèixer la seva autoria fins al 1989, pocs anys abans de morir i més de trenta anys després d'haver-la publicat amb el títol original de The Price of Salt (El preu de la sal) i amb el pseudònim de Claire Morgan.
El pròleg va escriure'l, doncs, per l'edició on, finalment, constava com l'autora d'aquesta novel·la que comença en uns grans magatzems de Manhattan, on, durant els dies abans de Nadal, treballa a la secció de joguines una jove escenògrafa, Therese, els ulls de la qual es troben de sobte amb els d'una dona alta i rossa: “La seva figura esvelta i gràcil es cobria amb un abric ample de pell que mantenia obert amb una mà posada a la cintura. Tenia els ulls grisos, incolors, però dominants com la llum o el foc. Atrapada per aquells ulls, Therese no podia apartar la mirada.” La dona, Carol, compra una maleta i després una nina, ordenant que siguin enviades a una adreça de New Jersey. Therese queda trasbalsada pel contacte visual amb la rossa desconeguda i, amb els paquets, li envia una targeta personal de felicitació per Nadal, que Carol, recentment separada i amb una filla, rep encertadament com una invitació a una trobada. Així s'inicia una història d'amor que, vivint-se plenament en un viatge fins que les amants descobreixen que són perseguides per un detectiu, ha d'afrontar diversos obstacles: el xantatge del marit de Carol, que aconsegueix una sentència judicial per imposar a la seva exdona la ruptura amb Therese si vol continuar veient la filla, i la pròpia capacitat i llibertat per viure la relació en contra de la moral dominant i, en conseqüència, la pressió social.
Tal com explica Patricia Highsmith a l'esmentat pròleg de Carol, aquesta novel·la s'origina, evidentment, en la visió fascinada d'una dona que l'escriptora no va veure mai més. Possiblement empesa pel desig de seguir aquella dona, però és clar que també pel seu instint d'escriptora, Highsmith va imaginar una història. El desig va fer-se realitat en la ficció literària: Aquella mateixa nit va concebre una idea, una trama, una història sobre la dona rossa i elegant de l'abric de pell. En menys de dues hores, va escriure vuit pàgines que contenien l'essencial de la novel·la que més tard va redactar. Va haver de passar un temps. En tot cas, el mareig potser no només va provocar-lo aquella trobada fugaç sinó la varicel·la que, possiblement encomanada per una de les criatures que voltaven al magatzem, covava dins seu: “El germen, però, també era el germen d'un llibre: la febre estimula la imaginació. No vaig començar a escriure'l immediatament. Prefereixo que les idees bullin durant setmanes.”
Per què, un cop escrita, no va publicar-la amb el seu nom? Highsmith argumenta que si l'havien etiquetat com una “escriptora de suspens” per Estranys en un tren, no volia que l'etiquetessin d'una escriptora de “novel·les lèsbiques”. Tant se val. Com explica a l'epíleg que també va escriure més de trenta anys després, “Claire Morgan va rebre moltes cartes d'agraïment per una novel·la d'amor entre dones amb un final feliç”. Ara que ve Nadal, tenint present el començament de Carol, he pensat en recomanar la lectura d'aquesta deliciosa novel·la d'amor.
Imma Merino, publicat a El Punt·Avui 17.12/11

Hi ha Nova ADAG

L'assemblea d'artistes gironins, que es va constituir ahir, demanarà al govern municipal concreció sobre el model cultural que aplica.
Gairebé una trentena d'artistes i persones vinculades al món de l'art i la creació a Girona –Marc Palau, Eudald Camps, Pep Admetlla, Quico Estivill, Manel Bayo, Clara Oliveras i Mim Juncà, entre altres–, van constituir ahir, en una reunió celebrada a les escales de la catedral, la Nova Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, Nova ADAG, una plataforma “independent políticament i ideològica”. Van fer la reunió a les escales perquè no van ser autoritzats a realitzar-la on estava anunciada, a la sales municipals d'exposició Fidel Aguilar de la Rambla. El comitè impulsor no va entrar la instància corresponent al registre de l'Ajuntament, mentre que els responsables consistorials, sabedors que la convocatòria existia, tampoc no van fer res per evitar que es produís una situació absurda que era més que previsible.
A la reunió de constitució de l'assemblea, que va durar una hora i mitja, hi va regnar la sensació de desorientació pel que fa a la política cultural de l'Ajuntament de Girona. Els participants es van queixar en diverses ocasions de la ambigüitat, si més no en l'esfera pública, en què estan situats els responsables municipals de Cultura. De fet, el primer determini que es va prendre, després de constituir l'assemblea, és cursar una petició de trobada de representants de l'assemblea amb l'alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, qui va assumir les competències de Cultura, per tal que els expliqui i defineixi clarament quin és el model de gestió cultural que pensa aplicar. Això, set mesos després d'haver accedit a l'alcaldia.
El crític d'art Eudald Camps i l'artista Marc Palau van dur el pes de la reunió. Camps va remarcar la necessitat de constituir la plataforma pels “moments d'excepció que vivim”, dificultats que “no vénen pel canvi de govern a la ciutat, sinó que és una dinàmica que ve de lluny”, una opinió a la qual Pep Admetlla hi va afegir que els artistes gironins han passat “de ser manipulats a ser obviats”. Els promotors de l'assemblea van explicar que no els agrada cap a on van les coses: “Un exemple clar el tenim a les sales municipals.” Consideren que les sales Fidel Aguilar ja van rebre al seu moment una “ocupació”, en incorporar-les al Centre d'Art Contemporani Bòlit –“una entelèquia”, segons van dir–, i ara n'han vist una segona ocupació; “ara que tothom vol matar el Bòlit, que tothom entén que no té futur i es vol suprimir, s'ha previst un subtil canvi d'usos, mentre els promotors del Bòlit han estat incapaços de defensar el seu projecte”, van dir Palau i Camps.
Palau es va mostrar molt insistent en el fet que caldria evitar la intromissió d'interessos privats en allò públic, centrant el seu discurs, amb molta vehemència, en l'exposició que el marxant Joaquim Riera ha organitzat de l'obra de Joan Mateu que il·lustra un llibre de Vicenç Pagès, per aquest Nadal, a les sales Fidel Aguilar. La major part dels assemblearis van estar d'acord en què aquell potser no havia de ser el model a seguir, però que calia transcendir l'anècdota d'aquesta exposició per poder anar al moll de l'os de la qüestió.
El futur de les sales municipals, que han de sotmetre's a obres de reforma; el Dadespai; els equipaments culturals municipals; l'Escola Municipal d'Art; les incògnites sobre equipaments com ara la Marfà –3.500 m² en què no s'ha pensat cap espai expositiu–, obliguen el col·lectiu, tal com es queixava ahir,“a especular”, i d'això se'n deriva una gran sensació de desorientació.
D'autocrítica, en un col·lectiu fins ara desarticulat com pocs ho estan, no n'hi va faltar. Van ser diverses les vegades que es va sentir que eren coresponsables de la situació, per un excés d'individualisme, de vetllar cadascú excessivament pels seus interessos. Els promotors de la trobada, però, es van mostrar satisfets amb el nombre d'assistents a la reunió i l'esperit constructiu regnant.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 11.12.11 . Foto: Marc Marti
Imatges de la trobada realitzades per Manel Bayo: http://on.fb.me/txuC6F
Més informació sobre la Nova Assemblea: http://bit.ly/uijS75

ELL, ELLES I EL CINEMA

EL GÈNERE FEMENÍ
Espanya, 2011.
Direcció: Carlos Benpar.
Intèrprets: Gary Piquer, Silvia Marsó,
Paula Jiménez, Anna Gonzalvo.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Català.
Carles Benpar (Barcelona 1948) és un cineasta que és dins la indústria del cinema des del 1982, en què va dirigir «El Gran Convoy». Va començar com a director i, en les seves darreres pel·lícules, treballa, també, com a guionista.
Benpar és un home de cinema, li agrada el cinema, i la seva vida gira a l’entorn del cinema. És un home que es deleix per les «aventis» i, en els inicis de la seva carrera, el que li agradava més era filmar-les, com la majoria de les pel·lícules que el van influir. El western, el cinema negre o, si voleu, la versió catalana de «lladres i policies», i també el cinema d’aventures. Com a cinèfil, va rodar una pel·lícula documental sobre la censura i altres manipulacions, titulada «Cineastes contra magnats» (2005), que va obtenir el Premi Goya al millor documental. L’any següent va rodar una segona part, amb el títol de «Cineastes en acció», que també va obtenir el Premi Goya al millor documental.
Si en un principi Benpar va rodar les «aventis» de les pel·lis que el van influir d’adolescent, ara, en la seva maduresa, ens explica les «aventis» de la seva vida i l’experiència que aquesta li ha donat.
«El gènere femení» conté tocs autobiogràfics. Fins i tot el protagonista, Gary Piquer, té la seva edat, els seus cabells i la forma tranquil·la de viure i veure passar la vida. A «El gènere femení», però, també hi ha molta imaginació i, sobretot, moltes picades d’ullet a l’espectador atent i cinèfil. «El gènere femení» és cinema dins el cinema, encara que el començament del film és teatre, una variant que Benpar no ha tocat com a director. La pel·lícula s’inicia en la representació teatral d’un llibre d’aventures, «El prisionero de Zenda», que va marcar la infància del protagonista-director de l’obra, interpretat pel ja anomenat Gary Piquer. Anant sovint al mercat de Sant Antoni de Barcelona (el protagonista n’és un assidu), hi troba un llibre (i també hi veu per primera vegada la que serà la protagonista de la seva pel·lícula) que no té cobertes. Li crida l’atenció i el compra. I el llegeix. I li agrada molt i vol saber qui és l’autor. Es així com un productor amic, en hores baixes i en decadència, li demana que en faci una adaptació cinematogràfica i que la dirigeixi. Tot i no tenir cap experiència en cinema, accepta la proposta.
I és a partir d’aquí que entren «elles», el gènere femení, les diverses dones que acaparen la seva atenció, la seva vida professional i, també, sentimental. També la del record, la del primer amor, perdut per culpa d’una mort prematura.
Ens trobem, sens dubte, davant el film més intim i arriscat de Carles Benpar. Compartim amb ell aquesta «aventi» i, sobretot, el final de la pel·li.
Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut dies 25/26/27 de Novembre 2011

Aquell estiu de 1987

A l'espera de trobar distribuïdor, David Trueba estrena exclusivament a Girona ‘Madrid, 1987', un film “petit” que retrata una època clau per entendre el present.
Com canvien els temps. L'any 2003, Soldados de Salamina va complir un any de projecció contínua a la cartellera gironina i va establir una fita difícil de superar (i més ara, amb els temps que corren). Doncs, sense anar gaire lluny, el seu director, David Trueba, ha tornat a Girona per combatre la “frustració” de no trobar una distribuïdora per a la seva nova pel·lícula, titulada Madrid, 1987, oferint l'oportunitat que aquesta esdevingui la primera ciutat a estrenar-la. “En realitat tot plegat és una excusa com una altra per venir aquí, una ciutat especial que sempre duc al cor”, va confessar el director madrileny en un català perfecte durant la presentació, que va tenir lloc ahir als Ocine Girona. Precisament, aquest multicinema serà el que projectarà en exclusiva a partir de divendres aquest film que, ara sí, podrà aspirar als Goya.
El mateix cineasta va recordar les dificultats per tirar endavant el projecte d'una pel·lícula que va qualificar de “petita i senzilla”, però que té la voluntat d'atorgar caràcter a l'època que retrata mitjançant els personatges i no pas els decorats. En aquest sentit, David Trueba argumenta que hi ha algunes pel·lícules i sèries (com ara Cuéntame) en què els vestuaris i els decorats pesen més que no pas els personatges, que massa sovint no es comporten com ho feien a l'època.La història se centra en dos personatges que queden atrapats nus en un lavabo, una situació peculiar que serveix al director per establir un enfrontament generacional entre un veterà articulista (José Sacristán) i una jove estudiant de periodisme (María Valverde). El frec a frec emocional que esclata entre ells dos permet a Trueba parlar d'una Espanya que va canviar de pell aquell estiu de 1987.
Vestida de diàlegs, sobretot conduïts pel personatge entre cínic i arrogant que interpreta un Sacristán que s'emmiralla volgudament en el seu vell amic Fernando Fernán Gómez, la pel·lícula té un to crepuscular que només albira una certa esperança amb el personatge d'ella, una jove amb futur, “ni que sigui esdevenint una periodista amb un ERO als 40 anys”, va comentar irònicament Trueba.
Després del seu pas per Girona és previst que el film comenci un recorregut de preestrenes arreu de l'Estat, a l'espera que es pugui estrenar oficialment pels volts de febrer o març del 2012. Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt 16.11.11

* Imatges de TV·3 de la roda de premsa en els OCine. http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3807770

Icones d'un temps
L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Europea i la transició política començava a passar a la història. David Trueba utilitza aquesta conjuntura concreta per proposar-nos la trobada entre dos personatges nus, que es mostren davant de les càmeres tal com són amb el desig de convertir-se en paradigmes d'una generació. Ell –José Sacristán– és l'individu de la Transició, el personatge que ha convertit el cinisme, les frases lapidàries, amb una forma de conducta. Que ha utilitzat la màscara de ferro per mostrar-se impermeable davant l'esdevenir d'un món que no li pertany. Ella –María Valverde– és la jove aspirant a periodista, que admira les figures que han creat opinió en el seu univers però que té com a repte la possibilitat de mirar cap a futur, a partir de l'herència de la generació anterior. És Madrid 1987 de David Trueba un intent de passar comptes cap al passat? O és simplement una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està condemnada a acabar-se per deixar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exercici de cinema de cambra on un actor que va ser icona de la Transició –el José Sacristán d'Asignatura pendiente, de Garci– es despulla davant d'una noia, la sedueix i li mostra com el seu cos ha començat a envellir mentre li confessa que ells varen créixer amb un món carregat de pors i prejudicis morals. La radiografia acaba convertint-se en un retrat d'un temps i d'unes conductes.
Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 16.11.11 Foto: Joan Castro

Trueba estrena a Girona «Madrid, 1987»

El director defineix la cinta com una "petita joia" amb baix pressupost.
'Madrid, 1987' és una pel·lícula "molt personal" que parla d'un moment concret de la història d'Espanya del final de la transició on es respirava una sensació de "satisfacció" que després es va veure que "no era real". Així ho ha expressat el director durant la presentació que ha fet a Girona, on ha reconegut sentir-se identificat amb un dels dos personatges principals, una estudiant de periodisme, interpretada per María Valverde, que sentia admiració per les grans figures de la premsa nacional, que encarna José Sacristán. Tots dos tindran una trobada que es convertirà en un duel entre dues generacions on afloren sentiments com ara el desig, l'admiració i temes com ara la professió d'escriure.
Publicat a ACN el 15.11.11 Fotos: Lourdes Casademont. / Aniol Rasclosa
* Més informacions
http://bit.ly/tm2UGb * Ara Girona.
http://bit.ly/uJs2jk * Diari de Girona.

http://bit.ly/thapzG (Sobre "Soldados de Salamina")

El rei Guillem XXII

Tota la gent que ha passat per Girona i s'interessa mínimament per la literatura i pel cinema coneix Guillem Terribas, rei de la Llibreria 22 i de les seues sucursals. Una de les meues especialitats involutàries és demanar als llibreters l'únic llibre que no tenen i als bibliotecaris una de les obres cremades en el darrer bombardeig de la ciutat. Fins ara, no he pogut afafar en falta Terribas. Recordi el seu aire de triomf quan li vaig demanar un llibre editat per una petita editorial basca ' Luis Mariano, una vida entre cine y opereta. ' d'Alberto López Echevarrieta. ' El tenim. —digué—fa deu anys que espero que me'l demanis...' Amb la seua elegància 'nonchalante ' a l'estil de Cary Grant, en Terribas, un dels majors animadors de la cultura a Girona, s'estima la vida, la gent, el cinema, els llibres i el tabac. Quan el seu amic Just Manuel Casero es va morir fa trenta anys, en Terribas va voler perpetuar la seua memòria creant un premi literari, l'adjudicació del qual constitueix un dels actes més importants de les fires de Sant Narcís. Per l'octubre la ciutat dels setges es transforma en un formiguer humà i simpàtic. Aquest premi i els seus accèsits l'han guanyat escriptors com el malanguanyat Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Maria Mercè Roca, Lluís Muntada, Josep Campmajó. Abans de la proclamació dels resultats, el guanyador i el finalista han d'esperar mentre uns artistes entrenen el públic de la petita sala La Planeta, un deliciós teatre de butxaca. L'obra guanyadora l'editada una important editorial barcelonina (ara Amsterdam, durant molts anys Empúries) Enguany, ha guanyat la novel·la La gatera de Muriel Villanueva i la finalista és El soroll de les balenes d'Alba Sabaté i Villagrasa. Els desitgi bona sort en ' la grand' mare des canards ' (la tolla dels ànecs). http://bit.ly/sjRJIh

Joan Daniel Beszonoff, a la revista e-motícies del dia 11.11.11