Demà serà un altre dia.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Aquell estiu de 1987





A l'espera de trobar distribuïdor, David Trueba estrena exclusivament a Girona ‘Madrid, 1987', un film “petit” que retrata una època clau per entendre el present.
Com canvien els temps. L'any 2003, Soldados de Salamina va complir un any de projecció contínua a la cartellera gironina i va establir una fita difícil de superar (i més ara, amb els temps que corren). Doncs, sense anar gaire lluny, el seu director, David Trueba, ha tornat a Girona per combatre la “frustració” de no trobar una distribuïdora per a la seva nova pel·lícula, titulada Madrid, 1987, oferint l'oportunitat que aquesta esdevingui la primera ciutat a estrenar-la. “En realitat tot plegat és una excusa com una altra per venir aquí, una ciutat especial que sempre duc al cor”, va confessar el director madrileny en un català perfecte durant la presentació, que va tenir lloc ahir als Ocine Girona. Precisament, aquest multicinema serà el que projectarà en exclusiva a partir de divendres aquest film que, ara sí, podrà aspirar als Goya.
El mateix cineasta va recordar les dificultats per tirar endavant el projecte d'una pel·lícula que va qualificar de “petita i senzilla”, però que té la voluntat d'atorgar caràcter a l'època que retrata mitjançant els personatges i no pas els decorats. En aquest sentit, David Trueba argumenta que hi ha algunes pel·lícules i sèries (com ara Cuéntame) en què els vestuaris i els decorats pesen més que no pas els personatges, que massa sovint no es comporten com ho feien a l'època.La història se centra en dos personatges que queden atrapats nus en un lavabo, una situació peculiar que serveix al director per establir un enfrontament generacional entre un veterà articulista (José Sacristán) i una jove estudiant de periodisme (María Valverde). El frec a frec emocional que esclata entre ells dos permet a Trueba parlar d'una Espanya que va canviar de pell aquell estiu de 1987.
Vestida de diàlegs, sobretot conduïts pel personatge entre cínic i arrogant que interpreta un Sacristán que s'emmiralla volgudament en el seu vell amic Fernando Fernán Gómez, la pel·lícula té un to crepuscular que només albira una certa esperança amb el personatge d'ella, una jove amb futur, “ni que sigui esdevenint una periodista amb un ERO als 40 anys”, va comentar irònicament Trueba.
Després del seu pas per Girona és previst que el film comenci un recorregut de preestrenes arreu de l'Estat, a l'espera que es pugui estrenar oficialment pels volts de febrer o març del 2012. Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt 16.11.11


* Imatges de TV·3 de la roda de premsa en els OCine. http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3807770


Icones d'un temps
L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Europea i la transició política començava a passar a la història. David Trueba utilitza aquesta conjuntura concreta per proposar-nos la trobada entre dos personatges nus, que es mostren davant de les càmeres tal com són amb el desig de convertir-se en paradigmes d'una generació. Ell –José Sacristán– és l'individu de la Transició, el personatge que ha convertit el cinisme, les frases lapidàries, amb una forma de conducta. Que ha utilitzat la màscara de ferro per mostrar-se impermeable davant l'esdevenir d'un món que no li pertany. Ella –María Valverde– és la jove aspirant a periodista, que admira les figures que han creat opinió en el seu univers però que té com a repte la possibilitat de mirar cap a futur, a partir de l'herència de la generació anterior. És Madrid 1987 de David Trueba un intent de passar comptes cap al passat? O és simplement una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està condemnada a acabar-se per deixar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exercici de cinema de cambra on un actor que va ser icona de la Transició –el José Sacristán d'Asignatura pendiente, de Garci– es despulla davant d'una noia, la sedueix i li mostra com el seu cos ha començat a envellir mentre li confessa que ells varen créixer amb un món carregat de pors i prejudicis morals. La radiografia acaba convertint-se en un retrat d'un temps i d'unes conductes.
Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 16.11.11 Foto: Joan Castro