Fulles de liquidàmbar

A Girona, i des de fa uns anys, poc abans de la nit de Nadal, una colla de romàntics seguidors de Frank Capra es troben en el Cinema Truffaut per veure It's a Wonderful Life, la pel·lícula que explica la vida del pobre George Bailey, l'home bo que rep contínues garrotades del destí i que, quan és a punt de llançar-se al riu, rep la visita d'un àngel de segona divisió que mira de fer-li veure que, si no fos per ell, el món seria molt més trist del que és. En la visita irreal que Bailey i l'àngel Clarence fan al poble de Bedford Falls (aquell deliciós retorn a la novel·la de Dickens A Christmas Carol), la contemplació desoladora del futur fa que el personatge que interpreta un enorme James Stewart es repensi el suïcidi i decideixi tirar endavant malgrat totes les desgràcies. No explico el final perquè vostès ja el saben i perquè, només d'explicar-lo, se m'entelen els ulls. Jo, que no ho sóc gaire, també exerceixo de romàntic empedreït davant l'habilitat de Capra, la saviesa i la sensibilitat, davant la capacitat de transmetre el desig de ser feliç amb la insígnia de la dignitat al pit. I tant que ploro, veient aquesta pel·lícula! Contemplada amb la perspectiva actual, cada dia sembla menys una ficció, cada dia s'acosta més a un documental. Capitalistes sense entranyes, homes i dones de bona fe en la lluita per un present esquiu, contínues plantofades del destí... i la voluntat de fer front a les adversitats per evitar, si més no, que tot sigui més fosc. La llum de la faula de Capra encara ens il·lumina. Les persones que han convertit en tradició la cita cinematogràfica fan perviure un determinat esperit que, francament, aquests dies costa de trobar. És probable que niï només en els ulls esbatanats d'uns nens que vaig veure en una representació del Conte de Nadal, entusiastes impulsors d'un misteri que, a la seva edat, ni tan sols poden formular. O en la ferotge expressió d'un meu amic de cinc anys que, disfressat de dimoni, feia néixer, només amb el seu gest arravatat, la cremor d'un infern entapissat de fulles vermelles de liquidàmbar. Ens alimentem de minúscules partícules de tendresa, de clarors discretes i humils que actuen com el dic ho fa contra la marea. No res. Instants que ens informen de la vida que esclata, del natalici que lluita contra l'espectre de la mort i l'oblit.
http://youtu.be/A8gXTp0oeL0

http://vimeo.com/31909633

Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui "Un sofà a la riba" el 23.12.11