Cementiri marí / Un sofà a la riba

Fa temps, uns amics van decidir viatjar a Roma per comprovar la qualitat del cafè. No en tenien cap dubte, de les excel·lències del ristretto romà, però com que hi havia discrepàncies sobre l'establiment que servia el millor espresso van decidir fer un examen in situ. En va sortir guanyador el del Sant'Eustachio, que és un local en extrem petit i on només s'hi pot prendre cafè a peu dret, mentre el barista, com toca, executa la cerimònia de cares al consumidor, és a dir, sense que el públic pugui observar les seves maniobres precises perquè la cafetera actua com a parapet. Bé, en tot cas, l'anada al Sant'Eustachio, just a tocar de l'esplèndida construcció helicoïdal de Sant'Ivo alla Sapienza, just al darrere del Pantheon, no era sinó l'excusa dels amics per tornar a Roma. Sempre Roma. Hi anaven d'hora, passejaven i es civilitzaven, dinaven, feien el cafè (un ritus), potser visitaven una església, de propina, i tornaven a casa. Un dia, en una de les excursions habituals, van decidir retre homenatge a John Keats, el poeta romàntic que va morir a Roma a començaments del segle XIX. Hi havia anat a curar-se de la tuberculosi, uns aires més amables que no pas els anglesos, però hi va arribar tan malalt, tan feble, tan malmès pel viatge, que només va poder viure-hi un mes. Va agonitzar en un piset de la Piazza Spagna, a la vora de les escales de Trinità dei Monti. L'homenatge dels amics va ser una lectura de versos de Keats, aquella immensa oda a l'urna grega, a la tomba envoltada d'arbres i gespa del Cimiterio Acattolico. Va ser un acte discret i emotiu. Després, també van fotografiar-se davant les cendres de Gramsci, al mateix cementiri, i van evocar Pasolini i aquell seu poema llarg i dens.

Han passat els anys. Hi ha amics que ja no hi són, i n'hi ha de malalts que no poden viatjar. Fa poc, els visitants romans (dir-ne turistes seria una ofensa) es van tornar a trobar i van renunciar, almenys per un temps, a Roma. Planava, en el seu retrobament, l'absència. Ja res no serà el mateix. Un d'ells va proposar una nova sortida. “I si anéssim a Seta?”. A Seta, hi ha el Cimitière marin de Valéry i també hi reposa Brassens. Van decidir refer aquell primer homenatge amb una nova visita als morts. Els morts sempre hi són, sempre ens esperen, sempre ens reclamen. Van pensar això, els amics, relativament tristos, moderadament vius.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 30.12.11