45 anys de la Llibreria 22 / III Part de Gent asseguda al banc de la 22

Durant cinc minuts es fa un recorregut amb imatges sense ordre ni desordre dels primers 45 anys de la Llibreria 22 de Girona (1978 · 2023) i segueix... També hi han 50 imatges més de (III part) Gent asseguda al banc de la Llibreria 22. Realització de Guillem Terribas. Imatges: Arxiu d'imatges de l'Ajuntament de Girona / Guillem Terribas. Finals de Maig de 2023

Les vivències plaents d’en Graset

Presenta ‘La pausa dels dies’ i ens explica quin va ser el seu primer petó amb llengua i per què els de Madrid s’assemblen als catalans.

Xavier Graset és tot un personatge. A molts se’ns cola a casa cada dia amb el seu Més 324, que li van encarregar el 2015 a semblança de L’oracle de Catalunya Ràdio. Així va néixer aquesta tertúlia televi-siva assossegada, encara que sembli un oxímoron, en què, a més, fa entrevistes de molt de nivell i dona espai a la narrativa, l’assaig i la poesia de casa nostra.

En Graset és un bon periodista i un sorneguer. Ha fet concursos i un magazín de tarda a la ràdio, ha estat subdirector als matins de la ràdio nacional, on va ser delegat a Madrid. Però també ha mostrat el seu humor en programes d’El Terrat –“La informació és una selva”– o representant el Manolo en el matinal d’en Bassas. Però en Graset és també un bon articulista. Des del 2011 ha publicat en aquest diari i, amb aquests articles i alguns de L’Econòmic i del Diari de Tarragona, ha publicat La pausa dels dies, a La Campana. De més de 1.100 articles en va seleccionar 158 que publica dividits en les quatre estacions. Un llibre que subtitula Dietari de vivències plaents perquè amb la tria converteix els articles en un dietari en què repassa les seves dèries: la terra i els seus fruits, la cuina, les festes, de Carnaval a Nadal amb la Mare de Déu d’agost al mig. Un llibre altament recomanable.

Imatge de la presentació a la Llibreria 22. Foto: David Ferrando.

Plaents van ser les presentacions que va fer dissabte. Al matí per a la Llibreria Bookman a la Sala Erato de Figueres, presentat per Jaume Peral, i a la tarda a la Llibreria 22 de Girona. Qui hi va assistir s’ho va passar bé, perquè allà surt el Graset encara més divertit, que si cal renega i que ho fa passar de primera als assistents. I així vam saber que el seu primer petó amb llengua va ser amb una hamburguesa. Una noia d’Hamburg, vaja, que passava l’estiu a la Costa Daurada. Diverses vivències de Vila-seca, on el seu pare feia oli abans de dedicar-se al turisme. I així va explicar com va aconseguir un segell procedent de Rhodèsia en una postal, sense saber que el destinatari no esperava la postal sinó el segell, perquè en col·leccionava. Va tenir records per a Manuel Cuyàs, va parlar de cuina (havia dinat al Motel, el punyetero) i de ginebres. I així vam saber que el Gin Mare està dedicat a la mare i no és cap cognom anglès. Vam riure quan va dir que l’alcohol li agrada i que quan mori en comptes d’incinerar-lo el flamejaran o quan va explicar que quan es va acomiadar de Madrid el bar que freqüentava, bar Del Diego. li van dir que havia estat tan bon client que li dedicarien un còctel. Després va descobrir que ho deien a tothom i el còctel era el mateix per a tothom.

Va ser divertit quan va explicar que a Madrid va conèixer grans personatges com el nostre Lluís Falgàs, que un dia que el va veure traient la llengua pel Congrés dels Diputats per anar d’un lloc a l’altre el va frenar amb aquella veu potent: “No corris, que només corren els lladres.” I no es va estar de parlar de les relacions entre catalans i madrilenys: “Som iguals sense saber-ho. Els catalans només parlem malament de nosaltres i els madrilenys només parlen malament dels catalans.” Una gran presentació d’un gran llibre, en què no hi va faltar la poesia: “La poesia és la síntesi, l’arrel, el moll de l’os.” Un llibre plaent.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt Avui 23.05.2023

Un tec com a funeral d’en (Bragues) Miquel Ruíz.

En Miquel Ruiz va deixar per escrit que en comptes de funeral, els seus amics havien de fer un bon dinar.

En Miquel Ruiz era foto­pe­ri­o­dista i amic. Tenia nas per a les notícies i mos­trava una certa teme­ri­tat per acon­se­guir les fotos. Sem­pre volia i havia de fer un pas més, fins i tot si no calia, i això li va cos­tar algun dis­gust i alguna pata­cada. Fun­da­dor de Fotògrafs per la Pau, s’ha par­lat molt de la seva dèria per Bòsnia i la feina que hi va fer. Per totes aques­tes coses, el Col·legi de Peri­o­dis­tes el va fer col·legiat d’honor, car­net que ja no va poder reco­llir.

Va tenir una vida activa fins i tot quan va tenir el pri­mer ictus, el 2010. Des de lla­vors li va pas­sar de tot: més ictus, el cor, els pul­mons, les cames, però no parava. Con­ti­nu­ava orga­nit­zant històries i embo­li­cant els seus amics per tirar-les enda­vant. Sem­pre va ser així. Per això a l’acte d’home­natge que se li va fer a la Casa de Cul­tura els qua­li­fi­ca­tius més uti­lit­zats van ser ron­di­naire, tos­sut, tor­ra­co­llons i indis­ci­pli­nat. Però també sor­ne­guer, xer­raire, ama­ble, inquiet, pro­fes­si­o­nal, ètic i soli­dari.

Quan es va morir ja ho havia orga­nit­zat tot, com sem­pre. No hi va haver fune­ral perquè havia donat el seu cos a la ciència, malmès com el tenia. Però va dei­xar per escrit unes quan­tes coses que s’havien de com­plir. Gent d’El Punt li vam dir adeu men­jant pop a Can Vidal un diven­dres. Però ell ja havia deci­dit com havia de ser el seu adeu: un tec a la Pelosa, amb una gran colla d’amics. La Pelosa era el seu oasi, on es va casar, on feia arros­sa­des amb els amics. Una cala para­disíaca entre el camí de cala Mont­joi i cap Nor­feu, al Parc Natu­ral del Cap de Creus.

Foto: Salvador García Arbós.

Més de vui­tanta per­so­nes s’hi havien de reu­nir dilluns. Però no va comp­tar amb la seva esti­mada tra­mun­tana, i dilluns en bufava. I es va acti­var el pla B: el dinar es va fer al recent­ment bate­jat Casal Miquel Ruiz, a Fortià, el poble on va viure. I lle­gint les últi­mes volun­tats va dei­xar escrit: “Tenint en compte el destí de les meves res­tes, demano, exi­geixo, que el meu fune­ral o cerimònia de comiat sigui una festa on els amics puguin recor­dar-me com vul­guin, que no cele­brin un fune­ral sinó la meva Vida Vis­cuda, però els únics que podran lle­gir unes parau­les seran el meu fill Isaac, la meva esposa Dolors, en Quim Bona­ven­tura, Quim Cur­bet, Gui­llem
Ter­ri­bas i un panegíric el meu amic Enric Matar­ro­dona.” I així es va fer. Es van men­jar embo­tits de Carns Toni de Girona, el germà d’en Miquel va apor­tar un per­nil de Gra­nada, van beure vins del celler Espelt, en Mindán va fer l’arròs i es van degus­tar xui­xos de La Pun­tual. Es va men­jar molt i es va beure més. Tot exces­siu, com en Miquel. En Lites va fer un mun­tatge radiofònic i sota l’atenta mirada d’una figura a mida real d’en Miquel Ruiz, el nos­tre Bra­gues, va par­lar qui havia de fer-ho. En Quim Cur­bet va lle­gir un poema de Sagarra i en Ter­ri­bas, que no s’havia pre­pa­rat res, van llançar el gran repte: fer cada d’any l’aplec de la Pelosa, asse­gu­rant que era una ins­pi­ració que li havia fet arri­bar en Miquel. En Pep Rodríguez, la pare­lla de fet de l’enyo­rat Pere Bahí, va can­tar i fer can­tar, i així va ser el fune­ral somiat per en Bra­gues. Ah, i l’Enric Matar­ro­dona va escurçar el panegíric que ja havia lle­git en l’home­natge, però es va equi­vo­car i va impri­mir el llarg, cosa que tot­hom li va agrair. Bra­gues, al teu cel sies!

JORDI GRAU "Mirades" 17.05.2023 en el PuntAvui.

Enamorat del cinema i d’‘El padrí’

Narcís Agustí amb els seus fills Jordi, Esteve i Joan.

M’explica en Guillem Terribas que a Narcís Agustí i Agustí, empresari de cinema que estimava les pel·lícules, li agradava molt Marlon Brando i especialment la seva interpretació a El padrí. També li agradava la trilogia més famosa del cinema mundial, tot i que durant uns anys també ens pensàvem que La guerra de les galàxies era també una trilogia i ara ja van per la setena pel·lícula i el que ens queda.

Narcís Agustí va morir la matinada de dissabte a diumenge. Es va asseure tard davant la tele per fer un sudoku i ja no es va moure. En Guillem hi troba similituds amb la sobtada mort del Padrí Brando en la primera entrega de la sèrie, quan mor plàcidament quan jugava amb el seu net enmig d’unes tomateres que ensulfatava. Precisament diumenge, al canal Paramount de Movistar, van passar una darrere l’altra les tres pel·lícules d’El padrí, com va fer ell als cinemes Catalunya per ser el primer a estrenar la tercera part de la trilogia que s’havia d’estrenar un dia concret, divendres. El dijous va programar de tarda El padrí I, de vespre El padrí II i de matinada, i per tant ja divendres, El padrí III. I, ja és coincidència, pel canal de la Fox van passar les tres primeres pel·lícules de la sèrie de La guerra de les galàxies (ara episodis IV, V i VI), el film que va escollir per inaugurar la sala 1 dels cinemes Catalunya, a Emili Grahit, el 1978, quan encara era un carrer sense asfaltar del qual feia poc havien tret les vies del tren d’Olot.

Narcís Agustí va viure per al cinema. El seu pare va comprar el cinema Núria d’Olot el 1943 i dos anys després va obrir el cine teatre Ultònia a la Gran Via de Girona. El 1965 en Narcís es va fer càrrec del negoci. L’Ultònia va tancar l’any 2000 per ampliar l’hotel que regenta el seu germà. Va dir que havia estat el dia més dur de la seva vida i potser per això va triar Titanic com l’última pel·lícula que s’hi va projectar.

Entremig queda la història del cinema Orient, que va explotar fins que el van enderrocar precisament per construir el carrer Emili Grahit que avui coneixem. Allà molts gironins hi vam veure pel·lícules que no arribaven a les sales comercials. Després, va ser Sala S, de pel·lícules picants. Els cinemes Catalunya van ser una altra de les seves joies, on es van fer nits del terror o de cinema negre quan les programava Kim Riera. També hi va haver una inoblidable sala 3 dels Catalunya.

Es portava bé amb els crítics. Als Catalunya es van fer les dues primeres Setmanes de la Crítica, gènesi del Truffaut. Programava films comercials, però també cinema en català i joies com Cuadecuc Vampir, de Pere Portabella; Innisfree, de José Luis Guerín, o pel·lícules clàssiques. Després van venir els Oscar, ara Ocine. En el 75è aniversari de l’empresa va omplir Sant Pere de Galligants de cineastes de tot l’Estat. Era elegant, dialogant i catalanista, una mena de Padrí sense connotacions negatives. “Imposava pel seu carisma, però generava confiança per la seva amabilitat”, recorda Àngel Quintana, crític influent i perillós a qui mai va retreure una crítica negativa i que el recorda perquè els va deixar programar Antonioni i Wim Wenders. Narcís Agustí va morir diumenge passat als 88 anys.

Jordi Grau / El PuntAvui "Mirades" 12.05.2023

Altres Informacions:

https://www.topgirona.com/ca/actualitat/narcis-agusti-in-memoriam_570_102.html  (Top Girona)

 

https://youtu.be/P7IY-Quned4 TVGI

https://www.emporda.info/cultura/2023/05/07/mor-lempresari-cinematografic-narcis-agusti-87020131.html (Emporda)

 

Agraït

Martí Gironell

L’altre dia l’Associació Cultural de Vilablareix va lliurar el premi Sant Roc. És un reconeixement que un cop l’any sol fer aquesta entitat a persones que, relacionades poc o molt amb Vilablareix, amb la seva feina han contribuït a la cultura del nostre país. És a dir, valoren i distingeixen la dedicació d’algú que des de la proximitat i més enllà de la perspectiva local ha aconseguit influir culturalment en tot el país. Domènec Fita, Joaquim Vidal i els germans Roca han estat alguns dels guardonats. Aquest any la distinció se l’ha endut Guillem Terribas. Divendres, a Can Gruart, en Guillem, somrient, però aclaparat i emocionat, agraïa aquest reconeixement.

L’home que des de la Llibreria 22 i amb el seu saber fer ha irradiat amor per la cultura, sobretot per la literatura i el cinema, va admetre que des que es va jubilar –com ja era de preveure amb el seu caràcter– quan es lleva s’ha de preocupar d’omplir el dia. I sempre el té ben ple! I també admetia que no deixa de sorprendre’l quan li truquen per dir-li que li volen donar un premi. Perquè pensa: “Què dec haver fet, per merèixer-lo?” Perquè el mateix Guillem reconeixia que, si ha arribat a ser aquest activista, dinamitzador o promotor cultural, és gràcies a les persones que l’han ajudat al llarg de la seva vida. Que sol no hi hauria arribat. I és per això que, en el moment d’agrair el premi, en Guillem feia extensiu aquest agraïment a tothom, tant als que el premien com a aquells que amb la seva confiança l’han fet créixer i al mateix temps li ha permès fer créixer els que érem al seu voltant. Que hem sigut uns quants!

Som nosaltres, Guillem, que sempre estarem en deute amb tu, perquè en un moment determinat ens vas donar l’oportunitat de finestrejar per aquest aparador cultural que ha sigut i és la Llibreria 22 de Girona. Gràcies per ser-hi i per continuar compromès amb la cultura del nostre país. Molt agraït!

Martí Gironell, publicat en el PuntAvui 10.05.2023

El Cinema Truffaut, l’últim oasi de cinema al centre de Girona

 L’equipament municipal, gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, viu el moment més dolç de l’última dècada amb més de 20.000 espectadors l’any 2022, dues sales i encadenant títols «amb ganxo» que han permès als gironins redescobrir l’espai després del tancament per sorpresa dels Albèniz.

Guillem Terribas i Carles Ribas 

Fa 25 anys, Girona era un paradís per als cinèfils. I és que després de pujar al tren del «boom» que vivia el sector de l’exhibició cinematogràfica arreu de l’Estat espanyol, la ciutat va passar de tenir 11 sales el maig de 1997 -Albèniz, Coliseu, Catalunya (3), Modern (2), Plaça (3) i Ultònia- a 34 en poc més de tres anys, amb la incorporació al mapa cinematogràfic dels Lauren (9), l’antic Teatre Albèniz (10), 2 sales més a l’històric Coliseu (però l’aventura amb prou feines duraria més d’un any), i els Óscar, avui Ocine (11), que van aixecar la persiana al desembre del 2000. Ara, després de més de dues dècades, el Cinema Truffaut és l’últim cinema al centre de Girona.

Però rebobinem una mica més, en concret, fins l’any 1990. I és que mentre Barcelona bullia ultimant els preparatius dels Jocs Olímpics, a Girona es començava a cuinar -en petit comitè- la il·lusió d’oferir pel·lícules en versió original subtitulada. «L’Associació Catalana de la Crítica acabava de premiar Narcís Agustí (propietari dels cinemes Catalunya i Ultònia) i, com a agraïment a la crítica, em va trucar i em va dir que ens cedia durant una setmana el cinema Catalunya 3 (situat a la travessia de la Creu i amb capacitat per a 120 persones) perquè hi projectéssim les pel·lícules que volguéssim», recorda el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas.

Aquest regal, que va tenir continuïtat un segon any, es va batejar com a «Setmana de la Crítica» i s’hi van poder veure des de El crepúsculo de los dioses (1950) de Billy Wilder a Lawrence de Arabia (1962) de David Lean. Totes en versió original i presentades per crítics de renom, des de Jaume Figueras a José Luis Guarner. «Va ser un èxit rotund», rememora Terribas.

Però no es podia quedar amb una simpàtica anècdota. «Així que vam proposar-li [a Narcís Agustí] convertir el Catalunya 3 en un cinema on es poguessin veure exclusivament pel·lícules en versió original amb una programació diària perquè era una proposta que a Girona no existia, però ens va dir que no tenia prou sales», lamenta Terribas. Però lluny de tirar la tovallola, van trucar a la porta d’un altre empresari cinematogràfic de la ciutat, la família Gratacòs, que gestionava el Modern. I van segellar un acord: «Ens van deixar una sala al pis de dalt, l’antiga sala X, estava molt abandonada però per fi teníem un espai propi per projectar versions originals i convidar als directors a presentar les seves pel·lícules», explica el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema. Tot i que el Col·lectiu decidiria la programació i n’assumiria la gestió, el propietari de la sala seguiria sent el Modern. En aquest primer trajecte vital, que va arrencar el 31 de gener de l’any 1992 (amb la projecció de Barton Fink, dels germans Coen) i es va allargar fins al 2000, es va dir Cinema Estudi Truffaut.

Enric Gratacós, Joan Pluma, Àngel Quintana i Guillem Terribas. Inuaguració Cinema Estudi Truffaut 1992 en el Modern  20201119-WA0020

L’any 2000, amb el tancament del Modern arran de la crisi que travessava el sector cinematogràfic, «el Truffaut se n’anava a la merda», assenyala Terribas. Però l’Ajuntament de Girona va comprar l’edifici (el Modern) i va encarregar al Col·lectiu de Crítics de Cinema (que aleshores es va constituir legalment com a associació sense ànim de lucre) l’elaboració d’un projecte de com hauria de ser el Cinema Truffaut per a obrir un concurs, que van acabar guanyant. «No érem uns nens pijos que volíem que l’Ajuntament de Girona ens fes un cinema, sinó que vam fer el projecte en base als 10 anys d’experiència que teníem gestionant-lo en mans d’una empresa privada», assenyala Terribas, que subratlla que «no va ser un vestit a mida» fet perquè el Col·lectiu guanyés el concurs, sinó que «havíem demostrat durant una dècada que l’aposta funcionava». En aquest projecte ja van sol·licitar la creació d’una segona sala, que va arribar 22 anys després.

El 17 de novembre del 2000 es va inaugurar el Cinema Truffaut a la sala B del Modern, el seu emplaçament actual, que només ha estat interromput per un parèntesi de dos anys (del 2019 al 2021), quan la programació es va traslladar temporalment a una sala dels Albèniz Plaça durant les obres de remodelació del Modern.

Foto: Aniol Resclosa. 

Una caixa dels records 

Abans de la inauguració, però, la sala B es va remodelar, actualitzant la pantalla i el so. Les butaques van ser herència del Cinema Coliseu (i es van mantenir els 15 anys següents). Però aquest no va ser l’únic tresor del cinema gironí que el Truffaut va voler conservar.

I és que a mesura que els altres establiments abaixaven la persiana, Guillem Terribas rescatava els seus objectes més emblemàtics per fer-los perdurar en el temps. Així és com va arribar al Modern la màquina de venda d’entrades de l’Ultònia (que el Truffaut encara feia servir fins fa un any) o les fotografies de cineastes que lluïa el Cinema Orient.

«Complement» als multisales

El Cinema Truffaut, s’esforça en remarcar Guillem Terribas, «no pretén fer la competència als multisales, sinó que és un complement que busca potenciar el cinema i fer arribar al públic un estil de pel·lícules que fins aleshores no arribaven a Girona». En aquest sentit, assegura que «mai projectarem Avatar perquè no és el que hem vingut a fer» i aclareix que «la nostra essència són les pel·lícules d’autor, també d’estudi i d’assaig, en versió original subtitulada».

A més, el Truffaut ha estat un punt de pelegrinatge per a cineastes i actors internacionals com Agnès Jaoui, Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Jirí Menzel, Krzysztof Zanussi, així com també Carla Simón, Albert Serra, Mikel Gurrea o Isaki Lacuesta, que han volgut portar personalment les seves produccions a l’espai. «Que el mateix director et presenti la pel·lícula té un valor extraordinari», sentencia el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Les més taquilleres 

Estiu 1993 de Carla Simón ha estat la pel·lícula més vista al llarg de la història del Cinema Truffaut, amb 3.700 espectadors; seguida de Bicicleta, cullera, poma (Carles Bosch); Alcarràs (Carla Simón); Italiano para principiantes (Lone Scherfig); Kandahar (Mohsen Makhmalbaf); En tierra de nadie (Danis Tanovic); The quiet girl (Colm Bairéad); El abrazo partido (Daniel Burman); Living (Oliver Hermanus) i El triángulo de la tristeza (Ruben Östlund).

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s’encarrega de dissenyar la programació. «La clau és l’equilibri, combinar títols amb capacitat d’atraure a un major nombre de públic com Alcarràs o As bestas amb una pel·lícula minoritària coreana que, tot i que només et portarà 50 espectadors, estaran molt agraïts de poder veure-la», assegura el coordinador del Cinema Truffaut, Carles Ribas. Per a confeccionar el cartell, els membres de l’associació assisteixen als festivals de cinema de Cannes o de Sant Sebastià. «Allà seleccionen els títols que els interessa portar al Truffaut», assegura Ribas. Tot i que al principi tenien «problemes» per aconseguir les pel·lícules que volien perquè les distribuïdores encara no els coneixien (i es van mantenir ferms evitant projectar títols que es desmarcaven de la filosofia del Truffaut), ara «totes, menys les majors que no ens interessen, ens n’ofereixen», celebra Terribas.

A més, ara poden estrenar la pel·lícula el mateix dia que ho fan a Barcelona o a Madrid. Al principi, havien d’esperar sis mesos fins que els arribava la còpia (amb una pel·lícula de 35 mm) després de recórrer cinemes d’arreu de l’Estat espanyol: «Abans només hi havia quatre còpies en versió original a tot Espanya i havies d’esperar el teu torn, i sovint quan t’arribava ja estava gastada, ara en canvi tot és immediat, les pel·lícules ens arriben tant per satèl·lit com amb disc», explica Terribas. Al llarg de l’any, el Cinema Truffaut estrena 50 films.

Les pel·lícules que més il·lusió li ha fet projectar a Carles Ribas són les de «cineastes gironins»: «Em fa molta il·lusió passar els films d’Isaki Lacuesta (també va ser membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona), Isa Campo o Albert Serra perquè són amics de tota la vida, me’n recordo de quan van començar i ara s’han convertit en directors i guionistes de prestigi internacional, hem viscut de primera mà la seva evolució i això et fa sentir orgullós». «Són els primers que volen venir a presentar la seva nova pel·lícula al Truffaut, els hi encanta», celebra Carles Ribas.

Mig milió d'espectadors 

Al llarg dels seus 23 anys d’història, han passat pel Cinema Truffaut mig milió de persones. L’any 2022, l’equipament va registrar 20.028 espectadors, una xifra que va superar els números previs a la pandèmia i que suposa la millor dada d’assistència de la darrera dècada, en concret, des de l’any 2013, quan el cinema municipal va registrar 21.197 espectadors. Les dades de 2022 representen un creixement del 48% respecte l’any 2021 (13.517) i d’un 21% respecte les dades del 2019 (16.498).

La posada en marxa de la segona sala el novembre de 2022 (que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona reclamava des de l’any 2000) i la coincidència de pel·lícules d’autor aclamades per la crítica, com Alcarràs de Carla Simón o As bestas de Rodrigo Sorogoyen, han fet reflotar el Cinema Truffaut, en un moment en què els cinemes de l’Estat espanyol han perdut un 40% de públic respecte el 2019.

Ara, durant el primer trimestre de 2023, el Truffaut ha doblat els espectadors respecte el mateix període de l’any passat. Entre els mesos de gener i març, van passar per l’equipament un total de 10.400 espectadors. Un fet que atribueixen, a més de l’obertura de la segona sala (els ha permès duplicar el públic, passant de 300 a 600 espectadors a la setmana, tot i que han aconseguit arribar als 1.200 espectadors setmanals) i a l’arribada encadenada de títols «amb molt ganxo», al tancament dels Albèniz, que els ha fet arribar una nova onada de públic que no vol haver d’agafar el cotxe per a anar al cinema. «A més coincideix que estem fent Suro i As bestas, que són espanyoles i per tant no tenen subtítols, en aquell moment molts gironins redescobreixen el Cinema Truffaut perquè som al centre de la ciutat», explica Terribas.

Tot i això, conserven un públic fidel que els ha acompanyat tota la vida: «Són persones d’entre 40 i 60 anys que sistemàticament venen cada setmana, confien en el nostre criteri i saben que els proposarem una pel·lícula que els interessarà», assegura.

Als joves, però, els costa més seduir-los: «És una lluita constant, van néixer amb una mentalitat digital i no valoren el fet d’anar al cinema», lamenta Ribas. «Aniran a veure Avatar o Super Mario Bros, però la resta del consum el faran a través de plataformes», afegeix. Els subtítols, però, no els tiren enrere: «Són consumidors nats de sèries i estan acostumats a veure-les subtitulades en versió original perquè no volen esperar a que s’estrenin doblades», assegura.

A banda de la programació regular de dilluns a diumenge, el Cinema Truffaut també és subseu de la Filmoteca de Catalunya (al llarg de l’any acull diversos cicles dedicats a cineastes i actors) i també dona cabuda a actes puntuals per part d’organismes, associacions i entitats gironines, des del Museu del Cinema a la Universitat de Girona. A més, un cop al mes (de setembre a juny), conviden a una ONG perquè presenti el seu projecte, una trobada que es complementa amb la projecció d’una pel·lícula.

Amb tot, Guillem Terribas celebra que «Girona té Cinema Truffaut per temps perquè és un equipament municipal».

Meritxell Comas, publicat en el Dominical del Diari de Girona 07.05.2023 

Narcís Agustí, president d’Ocine i empresari històric del sector

Narcís Agustí i Agustí, nascut a Olot, president d’Ocine i fundador de la cadena dels Oscar, va morir ahir a la matinada a Girona, als 87 anys. Des del 2016 era membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. Va ser un empresari i emprenedor clau en la història del cinema a les comarques gironines i Catalunya. Va fundar alguns dels cinemes emblemàtics de la ciutat de Girona, com l’Ultònia i els Catalunya; va participar en la creació dels Truffaut, i finalment va donar una empenta definitiva al sector amb la multisala dels Ocine, ara un petit imperi que controla sales a tot l’Estat i a França a través dels fills, tot i que ell sempre hi havia fet de supervisor. El seu bon amic Guillem Terribas, segons explica, sovint li feia la broma més cinèfila de totes: “Ets com el Padrino.” “Era una persona extraordinària”, admet Terribas, amb qui va col·laborar en moltíssims projectes, entre els quals destaca la gènesi de les actuals sales del Truffaut, ara situades en un altre antic cinema de Girona, el Modern.

El negoci del cinema li venia de família. El seu pare, Joan Agustí i Pujol, va inaugurar el cinema Núria a Olot el 7 de setembre del 1943 amb unes 300 butaques. Va tancar el 25 de novembre del 2001 amb tres dies seguits de sessions gratuïtes. Narcís va agafar definitivament les regnes del negoci el 1965, amb la mort del seu pare.

El 1945 la família va obrir el cinema Ultònia, amb 1.400 butaques, una inversió que va servir per consolidar el grup actual. La pel·lícula que va inaugurar la sala va ser La policía montada del Canadá, de Madeleine Carroll, actriu que va viure a Sant Antoni de Calonge. “Van venir totes les autoritats, fins i tot el bisbe, que va beneir la sala”, recordava Agustí en una entrevista en aquest diari el 2018. Ell mateix explicava una anècdota amb el bisbe: “Quan es va voler estrenar Gilda, va cridar el meu pare perquè no la fes, però no va tenir èxit.” També admetia que el tancament de l’Ultònia va ser la decisió més trista que havia pres mai. A Olot la família també va inaugurar el Cine Gridó (1964). El gran èxit de la sala va ser El vicari d’Olot (1981), de Ventura Pons. La sala va tancar el 25 de novembre del 2001 amb dos clàssics moderns, Gladiator i La vida es bella.

El 3 de juny del 1978 es van inaugurar al carrer d’Emili Grahit els cinemes Catalunya, en la zona de l’antiga fàbrica Pagans. En la primera sessió s’hi van estrenar la primera part de La guerra de les galàxies, a la sala 1, i un clàssic com El cuirassat Potiomkin, a la 2. El 1982 s’hi va incorporar una tercera sala. Una de les sessions que més van arrelar entre el jovent va ser la de les Nits de Terror, dedicades exclusivament al cinema d’aquest gènere.

Agustí també va donar un nou impuls al Cine Oriente. Va obrir les portes amb un altre clàssic immortal: Repulsión, de Polanski, i va estrenar films classificats en aquells anys en la categoria d’“art i assaig.” L’última pel·lícula que s’hi va veure va ser, de manera molt significativa, The last picture show, l’obra de culte de Peter Bogdanovich.

Amb el temps el cinema Ultònia va tancar per ampliar l’hotel del mateix nom i també va obrir una gran botiga. En aquell moment ho van apostar tot en l’obertura del gran complex a tocar de Sant Ponç amb el nom d’Oscar. A Girona era una idea revolucionària, amb butaques distribuïdes en forma de graderia i un ampli aparcament. L’Oscar es va inaugurar el 6 de desembre del 2000. Va ser el primer que va adoptar el cinema 3D digital, el 2009, i es va rebatejar com a Ocine.

Amb l’ajuda dels fills de Narcís –Joan, Jordi i Esteve–, es va anar ampliant el negoci. L’empresa, amb un capital cent per cent català, opera també a Barcelona, Tarragona, Astúries, les Illes, Cantàbria, Castelló, Granada, Almeria, Guipúscoa, Madrid, Navarra, València, Valladolid i Las Palmas i a les ciutats franceses de Besiers i Anglet. El grup, en constant creixement tot i la crisi del sector, ja té més de 170 pantalles i unes 30.000 butaques. De fet és l’empresa familiar més gran del sector a l’Estat, competint contra grans multinacionals. Hi ha cinemes Ocine, a banda de Girona ciutat, a Blanes, Platja d’Aro, Barcelona ciutat, Granollers, Arenys de Mar, Sant Celoni, el Vendrell, Vila-seca i Roquetes.

Entre els premis que va rebre Agustí hi ha el Sant Jordi de Radio Nacional per la millor tasca a la indústria del cinema, i el de la crítica catalana a la millor sala d’exhibició de Catalunya, guardó que va suposar el punt de partida de l’actual Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. El premiat va oferir, encantat amb el guardó, una setmana lliure perquè els crítics de cinema hi programessin les seves pel·lícules preferides.

Lluís Simon, publicat en el Punt Avui 08.05.2023

Edmon Roch, Guillem Terribas i Narcís Agustí

Guillem Terribas rep el premi Sant Roc 2023

El llibreter i activista cultural el va recollir divendres Can Gruart, en el mateix acte en què també es va fer entrega del premi del 2020 a El Celler de Can Roca, ajornat per la pandèmia.

  

Josep Aribau, Guillem Terribas, Joan Roca, Maite Tixis. Foto: ACV

L’Asso­ci­ació Cul­tu­ral de Vila­bla­reix va lliu­rar diven­dres el premi Sant Roc 2023 al lli­bre­ter i acti­vista cul­tu­ral Gui­llem Ter­ri­bas, en un acte cele­brat al cen­tre cul­tu­ral Can Gru­art, ple de gom a gom. Durant l’acte, hi van inter­ve­nir els escrip­tors Martí Giro­nell i Mar Bosch, que van par­lar de les seves mol­tes vivències com­par­ti­des amb Ter­ri­bas. L’acte també va ser­vir per lliu­rar final­ment a El Celler de Can Roca el premi Sant Roc del 2020, que lla­vors no se li va poder entre­gar per la pandèmia i que diven­dres va reco­llir Joan Roca en nom de tot l’equip del res­tau­rant i dels seus ger­mans. L’acte va estar pre­si­dit per l’alcal­dessa de Vila­bla­reix, Maite Tixis, i pel pre­si­dent de l’Asso­ci­ació Cul­tu­ral de Vila­bla­reix, Josep Ari­bau. El premi Sant Roc també s’ha lliu­rat a altres per­so­na­li­tats des­ta­ca­des del món cul­tu­ral com ara Domènec Fita i Joan Domènech i Moner.

Xavier Castillon, publicat al Punt 06.05.2023

Angel Quintana: NARCÍS AGUSTÍ, tot un Senyor.

Tenia poc més de vint anys i em vaig posar l’etiqueta de crític de cinema perquè volia rendibilitzar una afició. Va ser en aquell temps quan vaig conèixer a Narcís Agustí i em va deixar entrar gratuïtament a les seves sales. Crec que el vaig trobar per primer cop el dia que vam presentar El vicari d’Olot amb en Guillem Terribes al cinema Ultònia. Era tot un senyor que imposava pel seu carisma però que generava confiança per la seva amabilitat. Tenia un punt sorneguer i aquell dia va riure molt quan la Núria Feliu em va escridassar com si fos un nen petit perquè no sabia què fer del micròfon a les mans. Més tard vam presentar Barcelona sud de Jordi Cadena. Narcís Agustí sabia que el negoci no estava en les pel·lícules catalanes, però tenia molt clar que havia d’ajudar al país i permetre que els seus locals fossin una porta oberta a la promoció d’un determinat cinema. Amb els anys ens vam anar creuant. Mai em va retreure perquè havia escrit malament d'una determinada pel.lícula que omplia les seves sales. Conixia a la perfecció quines eren les regles del joc, era un senyor. Recordo que estava satisfet quan s’acostaven els Oscar i podía projectar la majoria de pel.lícules americanes nominades i veure com els noms de Paul Newman i Tom Cruise lluïen a la façana dels cinemes Catalunya. No li interessava el cinema d’autor més radical però va ajudar a que un grup de joves organitzéssim la setmana de la crítica, que ens va permetre projectar obres de Michelangelo Antonioni a altres de Wim Wenders.

Foto de Família Reconeixement de la Acadèmia del Cinema Català 
Jaume Figueras, Elisenda Nadal, Leopoldo Pomés, Assumpció Balaguer i Narcís Agustí.

L´èxit de l’experiència va ser el punt de partida del que un temps després seria l’aventura del cinema Truffaut en els locals de la competència. Potser el dia que vaig veure més feliç a Narcís Agustí va ser quan va organitzar una marató de El padrino. S’estrenava la tercera part i va aprofitar per fer-ne les altres dues a la mateixa nit, totes en versió original. Aquella trilogia exemplificava perfectament tot el model de cinema que més li agradava. A mesura que va fer-se gran i els seus fills van agafar el negoci, el cinema va canviar. Els vells cinemes Cataluanya van donar pas a als Oscar i aquests als Ocine. L’empresa va expandir-se i les pel.lícules van passar a ser altra cosa. Una de les darreres vegades que em vaig trobar Narcís Agustí va ser als Ocine, a les pantalles projectaven una nova pel.lícula Marvel que omplia les sales, jo anava a veure una altra cosa. Em va mirar amb mitja ritalla a la boca i amb la ironia que el caracteritzava va deixar entendre que els temps havien canviat molt i que aquelles pel.lícules tenien poc a veure amb aquell model de cinema que sempre havia estimat i cuidat. També me'l vaig creuar a l'enterrament del seu consogre que era el veí del pis de davant del meu replà, potser el millor veí que he tingut mai. Va saludar-me amb la seva tradicional elegància i va mostrar la seva tristessa perquè sabia que enterravem una gran persona. Tenia el cor trencat i alguna cosa en la seva mirada reflectia tot el seu humanisme. Descansi en pau.

Àngel Quintana, publicat en el seu Facebook 08.05.2023

 

Mor l'empresari cinematogràfic Narcís Agustí, fundador de la cadena Ocine

Tenia 88 anys i havia obert abans a Girona l'Ultònia i els cinemes Catalunya.

Narcís Agustí a la cabina de projecció dels Cienmes Oscar. Foto: Aniol Resclosa.

L'històric empresari cinematrogràfic Narcís Agustí ha mort aquesta matinada als 88 anys. Era el president de la cadena Ocine, que ell mateix havia fundat, i abans havia gestionat a Girona el Teatre Ultònia i els cinemes Catalunya. Al costat dels seus fills, Joan, Jordi i Esteve, Agustí, que seguia de ben a prop el negoci, havia aconseguit convertir la cadena gironina en la més important de l'Estat de capital espanyol, i fins i tot té sales a França. Natural d'Olot, on el seu pare ja hi gestionava el cinema Núria, va ser l'impulsor del primer multisales de Girona, els Catalunya, al carrer Emili Grahit, inaugurats el 3 de juny de 1978 amb dues pantalles i, uns anys després, incorporant-ne una tercera. Allà s'hi va estrenar a la ciutat "La guerra de las galaxias", per exemple, amb motiu de l'obertura de l'equipament. L'any 2000 va tancar l'Ultònia, que va donar pas a l'ampliació de l'hotel amb el mateix nom, i poc després obria sota el nom d'Oscar l'actual complex d'Ocine amb 11 sales al pont de la Barca. Amb el tancament dels Albèniz el juny de l'any passat és l'únic cinema comercial de Girona al costat del Truffaut. Precisament des del Twitter de la sala municipal s'ha fet una piulada de condol en memòria de l'empresari, que va participar en l'embrió del projecte fa més de 30 anys cedint al Col·lectiu de Crítics de Girona el Catalunya 3 per fer-hi la Setmana de la Crítica.

Tuiter del  @CinemaTruffaut Tot l'equip humà del Cinema Truffaut volem expressar el nostre sincer condol pel traspàs de Narcís Agustí, fundador dels Cinemes Ultònia, Catalunya i de la cadena @ocine_es . Una excel.lent persona i un gran amant del cinema amb qui sempre ens va unir una excel.lent relació. #DEP.

Ocine és avui una empresa familiar d'exhibició, portada actualment per la tercera generació, que se situa entre les quatre primeres companyies que més facturen a Espanya, des de Girona. L'empresa d'exhibició cinematogràfica es va crear fa 80 anys quan Joan Agustí Pujol va inaugurar, el 7 de setembre del 1943, el Cine Núria a Olot, en un local arrendat que havia estat anteriorment una sala de ball. Estava equipat amb 300 butaques i uns projectors moderns per a l'època, aconseguint atraure l'atenció del públic. Avui la marca gestiona prop de 200 pantalles entre Espanya i França, amb un pati de 30.000 butaques, en ciutats com Girona, Blanes, Platja d'Aro, Arenys, Badalona, Tarragona, Granollers, Madrid, Valladolid, València, Tudela, Sant Celoni i Irún, entre d'altres. El comiat de Narcís Agustí es farà aquest dimarts al Tanatori d'Olot de 10h a 13h i de 16h a 20h; l'endemà es farà la cerimònia a l'esglèsia de Sant Esteve a partir de les 11 del matí.

JORDI ROURE , Diari de Girona 07.05.2023

  
75 anys d'Ocine. 09.10.2018. Jordi Agustí, Berta Segura, Narcís Agustí, Claudia Danis i Joan Agustí. Abaix Eduardo Escuredo, Edmon Roch, Guillem Terribas, Fernando de la Rosa i Esteva Agustí.