Isaki Lacuesta lidera el cicle de cinema gironí de Temporada Alta

Avui preestrena al Truffaut ‘La propera pell', codirigida amb Isa Campo.

Albert Serra, Lluís Galter, Christophe Farnarier i Llàtzer Garcia també presenten els seus films.

Un adolescent desaparegut torna a casa després de vuit anys, quan tothom creiaque havia mort, i es reincorpora al nucli familiar format per la seva mare i el seu oncle. Realment és qui diu ser o es tracta d'un impostor? Aquest és el suggeridor punt de partida de La propera pell, la nova proposta cinematogràfica d'Iskai Lacuesta que ha codirigit amb Isa Campo per afrontar, a partir de l'adolescència, tot allò que amaga el passat i les ferides que es produeixen en el present.

També és la primera pel·lícula d'un cicle amb què Temporada Alta posa el focus a algunes de les propostes cinematogràfiques que els cineastes gironins estan covant. El film, que s'estrena divendres a la cartellera i es projecta avui al Cinema Truffaut (22 h), arriba precedit per les bones crítiques i el grapat de premis rebuts al Festival de Màlaga. Protagonitzat per Àlex Monner, Emma Suárez i Sergi López, comença com un melodrama familiar amb tocs de suspens i drama rural i acaba dibuixant un retrat acurat sobre una comunitat que viu aïllada.

Quatre propostes més

Pel que fa al cinema gironí, Cinema de Temporada proposa quatre produccions de relleu més. En primer lloc, La pols (dimarts, 8 de novembre), l'adaptació de l'obra de teatre homònima escrita i dirigida per Llàtzer Garcia i que ell mateix s'ha encarregat de filmar. Per als qui no hagin vist l'obra original, es tracta d'un drama familiar sec i contundent que narra com la mort d'un familiar sacseja la vida dels tres protagonistes (Guillem Motos, Laura López i Marta Aran). Un detonant que serveix a l'autor per reflexionar sobre la dificultat de relacionar-nos i avançar.

Un altre dels plats forts és, sens dubte, La mort de Louis XIV(dimecres, 16 de novembre), l'últim film d'Albert Serra, ovacionat a Canes i guardonat amb
el premi Jean Vigo. En aquesta ocasió, el cineasta banyolí retrata i fa una dissecció dels últims dies de la vida del Rei Sol, interpretat per Jean-Pierre Léaud –el mític Antoine Doinel de les pel·lícules de François Truffaut–, i la seva lenta mort, envoltat de patètics cortesans que només el saben adular. La mort de Louis XIV és

el seu primer llargmetratge que ha rodat fora de Catalunya.

El figuerenc Lluís Galter (Caracremada, H) també desembarca al Cinema Truffaut per presentar el seu nou treball, La substància(dimarts, 22 de novembre), en el seu cas un apassionant relat que, des dels ulls d'un excèntric jubilat de Cadaqués, testimonia el projecte agosarat d'uns arquitectes que volen construir una rèplica del poble altempordanès a la costa de la Xina. La construcció d'habitatges destinats a 15.000 estiuejants xinesos suposarà un trasbals per als habitants d'un petit poble de pescadors, un cas que té molta similitud amb el que va succeir amb el turisme de la Costa Brava fa anys.

Finalment, es podrà veure El perdut, del també banyolí Christophe Farnarier (El somni), que, en aquest esperat nou film, aborda la ficció tenyida de realitat per narrar l'extraordinària història d'un home normal i corrent que desapareix durant catorze anys a les muntanyes d'Andalusia. El protagonista té la peculiaritat que l'interpreta un actor amateur que va viure una situació similar. El film també va ser guardonat al Festival de Màlaga.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 18.10.2016 

«El séptimo vicio» de Radio 3 s'emetrà des de Girona en homenatge a Kiarostami

Javier Toledino portarà el proper 13 d'octubre a Girona el seu programa de cinema El séptimo vicio, de Radio 3 RNE, per solidaritzar-se d'aquesta manera amb l'homenatge que el col·lectiu gironí La Guerrilla Comunicacional dedicarà al director iranià Abbas Kiarostami, recentment traspassat.
El programa s'emetrà des del Museu del Cinema de Girona, que estarà obert al públic, i portarà per títol Recordant el cinema de Kiarostami. Hi participarà, entre altres, Ahmad Taheri, amic personal i traductor oficial del malaguanyat autor d'El sabor de las cerezas.
El mateix 13 d'octubre es projectarà al Truffaut la pel·lícula Close Up i s'obrirà un col·loqui amb el públic.
Guillem Terribas, del Col·lectiu de Crítics de Girona, Sebas Parra, president de l'associació La Guerrilla Comunicacional i Juli Suárez, productor de cinema, van presentar ahir els actes d'un homenatge que també inclourà una rememoració dels tallers de cinema que realitzava Kiarostami pel món, amb la participació de Estephania Bonnett i Liliana Díaz, de la productora Black Factory. 
Aquest acte es farà el 5 d'octubre al Museu del Cinema.

Full de Sala: Set Novies per a set germans, en el Cinema Truffaut.

SIETE NOVIAS PARA SIETE HERMANOS
( Seven Brides for Seven Brothers Estats Units, 1954)Direcció: Stanley Donen.
Intèrprets: Howard Keel, Jane Powell, Jeff Richards,
Tommy Rall.
Durada: 103 min.
Gènere: Musical.
Idioma: Anglès.

Quan el technicolor alegrava la vida
Hi han pel·lícules que no tenen edat. A l’igual que alguns contes com «la rateta que escombrava l’escaleta» o en «Patufet» -per dir-ne alguns de tota la vida-, que ens van explicar els nostres pares, nosaltres ho hem fet a els nostres fills i els nostres fills en els nostres néts o nétes. Son històries que no passen, que es poden explicar, rellegir les vegades que calgui i explicar durant anys i panys.

Set núvies per a Set germans és una d’aquestes pel·lícules. Una d’aquestes pel·lícules que formen part de la nostra educació i que volem compartir amb les persones estimades. Possiblement algú de les noves generacions li trobarà aquell toc «antic», ara dit «vintage» que tan agrada i es porta, però precisament aquest toc, la posada en escena, les cançons, els paisatges, els personatges es el que li dóna aquesta força i necessitat de tornar-la a revisar, ara, en pantalla gran i restaurada.

La pel·lícula és un musical, amb una història molt senzilla com la majoria dels musicals. La música es original d’Adolph Deutsch i Saul Chaplin. El film és ple de llum i de color, que passa enmig de muntanyes i uns paisatges extraordinaris i ens explica la història de set germans llenyataires, solters, que viuen plegats en una casa a la muntanya. Porten una vida d’anar fent i molt desordenada i descuidada. El més gran, l’Adam (Howard Keel) un bon dia que baixa al poble per comprar provisions torna a la muntanya, a la casa amb la resta dels germans, amb una noia molt agradable amb ala que s’hi ha acabat de casar. Davant d’aquella situació, els sis germans no se’ls hi acudeix res més que anar el poble i segrestar a sis noies per ells. Dóna la coincidència que comencen les primeres nevades i queden aïllats del poble i les noies s’han de quedar amb els nois a les muntanyes i la gent de poble no pot recuperar-les degut a que la neu ha tallat el camí que porta a la casa de la muntanya. Tindran tot un hivern per conèixer-se, per ballar, cantar, fer disbarats i enamorar-se.

Una vegada més Stanley Donen crea un espectacle eficaç, ple de vida i de ritme que fa les delícies de qualsevol espectador exigent, sigui gran o petit i de qualsevol època.
Guillem Terribas, Cinema Truffaut Girona

DEMOLITION. Full de Sala. Cinema Truffaut Girona

DEMOLITION

Estats Units, 2016
Director: Jean-Marc Vallée
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Naomi Watts,
 Chris Cooper, Judah Lewis, Polly Draper,
 Wass Stevens, Stephen Badalamenti,
 Zariah Singletary, Alfredo Narciso,
George J. Vezina, Helen Brackel,
Ben Cole, Lytle Harper.
Gènere: Drama psicològic.
Durada: 100 min.
Idioma:  Anglès.

DESTRUIR PER A CONSTRUIR 

Hi ha un moment de la pel·lícula en que el sogre (Chris Cooper) li diu en el seu gendre ( Jake Gyllenhaal): "Quan perds la teva dona, quedes viudo. Quan un fill perd el seu pare o la seva mare, queda orfe. Quan se't mort un fill o una filla, que ets?, com et quedes?. No hi ha paraules. No hi ha paraula. "

Ens trobem davant d'una història que d'una manera o altre s'ha explicat pel dret i pel revés, però sigui com sigui, si està ben explicada tant cinematogràficament, teatralment o novelada, sempre acaba commovent-te.

Aquest es el cas de Demolition, pel·lícula dirigida pel director canadenc Jean-Marc Vallée, responsable de films com "C.R.A.Z.Y" (2005) o "Dallas Buyers Club" ( 2013),  que sap explicar i controlar un tema tant delicat com el de la pèrdua d'un  esser estimat, sense caure en sentimentalisme i dramatisme d'estar per casa, aquell que tota l'estona està lluitant per fer-te plorar i per desgràcia del director i de l'espectador no ho aconsegueix.
Viurem durant 100 minuts la destrucció, la demolició d'una vida que ha perdut un referent, que de cop i volta queda amb la més absoluta soledat dels records i ple de preguntes. Aquest procés de "destrucció" li canviarà el sentit de la vida i la manera de viure-la. Veurà coses que mai havia vist. Es fitxarà en detalls quotidians que cada dia tenia el costat i que no s'adonava de la seva existència. Farà coses incomprensibles.  Coneixerà noves vides i nous paisatges. Tindrà una relació amb els "humans" totalment diferent. Hi haurà de destruir violentament el seu passat per recuperar el present.

Tota aquesta història tant íntima, trista i de vegades "agressiva" està molt ben explicada i, sobretot interpretada per aquest actor tant convincent com es Jake Gyllenhaal, que ens ha ofert memorables interpretacions com "Brokeback Mountain (2005) o "Nicghtcrawler" (2014), i amb aquest film "Demolition" es supera i fa molt més creïble aquesta brutal història. S'ha de fer constar, amb un paper secundari però d'una contundent interpretació,  de l'actriu Naomi Watts. Ells i la mateixa història fan possible la visió d'aquest extraordinari drama, que afortunadament dins la foscor de la història, el final s'obre una escletxa de llum i d'optimisme, que fa que l'espectador no surti tant abatut.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Mor als 96 anys l'excap d'estudis del Vicens Vives Joaquim Estrach

Professor de matemàtiques de centenars de gironins és recordat per la seva entrega i exigència.

El professor Joaquim Estrach Frigolé ha mort als 96 anys. Home d'important presència física i veu potent, va ensenyar matemàtiques a centenars de gironins i va marcar una època com a cap d'estudis a l'Institut Jaume Vicens Vives des de mitjans dels anys 70 fins a la seva jubilació, l'any 1986. Estrach va ser enterrat dilluns en una cerimònia al tanatori de Sant Gervasi. Els últims anys havia viscut en una residència a Cerdanyola del Vallès.

El Sr. Estrach. Foto: Marc Martí

Enamorat de les matemàtiques, sobretot la més clàssica i de l'àlgebra, Estrach va dedicar més de seixanta anys de la seva vida a la docència, entre l'acadèmia de can Coquard i l'institut Jaume Vicens Vives. En la seva joventut, l'any 1938 va haver d'anar a la guerra. A les Borges Blanques va caure en un pou i va estar tres dies sense menjar ni beure. Va acabar en un camp de concentració a Deusto. Després va començar a estudiar Químiques. Li agradaven sobretot les matemàtiques. En una entrevista a Diari de Girona, fa deu anys, assegurava que «a les classes, quan hi havia nois que es preparaven per a enginyers, jo disfrutava preparant-los».

Ja abans d'acabar la carrera va entrar a l'Acadèmia Coquard on hi exerciria de professor tota la seva vida docent. L'any 1971 va treure's les oposicions i el van destinar a Banyoles. Després d'una permuta va traslladar-se, al cap de poc al Vicens Vives. Allà, sense abandonar l'Acadèmia Coquard, va marcar una época com a profesor i també cap d'estudis. Era seguidor del Girona FC i soci del GEiEG i durant molts anys anava molt sovint al castell de Sant Miquel i als Àngels. Apassionat de la muntanya, de jove havia pujat a cims com la Pica d'Estats, el Mont Perdut o l'Aneto. Investigant informes policials, l'historiador Josep Clara va trobar que a l'Institut, entre finals dels anys 60 i principis dels 70 hi havia dos professors considerats desafectes al règim: Rosina Lajo i ell.

Degut a l'emprempta que va deixar en l'institut fa uns vuit anys, se li va dedicar un carrer interior del centre. Només hi ha dos noms més amb aquest privilegi: Dolors Condom i Ignasi Bonnin. Ho recorda l'exdirectora Elisabet Saguer que apunta que «tenia molt caràcter però molt bon cor». «Amb un crit, feia creure tothom» i va afirmar que «treballava sempre perquè l'institut fos cada dia millor».

L'exprofessor de física de l'institut Paco Simón, explica que el seu excompany es dedicava totalment a l'ensenyança. «No trobava mai el moment de jubilar-se. Va esperar als setanta anys i perquè quasi el van treure». «Era molt treballador i ho dominava tot. Tant podia fer matemàtiques, com literatura o història. Tenia molt de geni. M'agradava fer-lo empipar perquè l'estimava i era la manera de relacionar-m'hi».

El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, defineix Estrach com «un gran professor tant a l'institut com a l'acadèmia Coquard. Era un home sacrificat i entregat que coneixia molt bé la matèria i l'explicava molt bé. Era exigent amb els alumnes però també amb si mateix».

L'exalcalde Joaquim Nadal va incidir en detallar que Estrach era «un professor exigent i seriós. Molt contundent però molt implicat i compromès amb la millora de la docència. Tenia molt bona relació amb el claustre i tothom en tenia un bon concepte».

Diari de Girona 25.08.2016

* Vaig tenir el Sr. Estrach de professor de matemàtiques el tercer curs de batxillerat, a l'institut vell del carrer de la Força. Vaig ser un alumne discret, assegut en els darrers bancs de la classe per qüestions d'abecedari. Alguna vegada va pronunciar el meu nom: Terribas, amb un to "autoritari"  que sempre em va quedar. Era una persona que ens feia molt de respecte. Li agradava molt el futbol. Jo era molt mal estudiant de matemàtiques i em va suspendre amb tota la raó del mon. Molts anys més tard, un dia va entrar a la llibreria, va donar unes voltes, va mirar llibres i quan va marxar em va dir: adéu Terribas, amb el mateix to. Se'n recordava del meu nom! Va venir moltes més vegades a la Llibreria i ens vam trobar pel carrer i al camí del Santuari d' Els Àngels, tot i la seva avançada edat, caminava molt bé.

Ja m'ha passat altres vegades, personatges que de vailet em feien molt de respecte i fins i tot una certa por, amb els anys quan els he conegut   millor, he comprovat que eren unes bellísimes persones, intel·ligents, agradables i amables. El Sr. Estrach era un d'ells.
Guillem Terribas  

Girona acomiada Aragó amb una cerimònia sòbria

Centenars d'amics i lectors van assistir ahir al funeral a la basílica de Sant Feliu.  L'escriptor va escollir un gravat d'Enric Marquès i un dels ‘Quatre quartets' de T.S. Eliot per al recordatori.

Familiars i amics van omplir ahir al matí la basílica de Sant Feliu de Girona per acomiadar el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó en una cerimònia sòbria, sense més parlaments que el retrat que va llegir Pep Radresa en nom de la família i la lectura de les Benaurances de l'Evangeli segons sant Mateu. El mateix Aragó havia estipulat la senzillesa de l'acte en les seves últimes voluntats, incloent-hi la brevetat, la contenció i fins la humilitat del taüt, una caixa de fusta natural que només adornaven un ram de roses i una creu també de fusta.

Foto: Manel LLadó

En canvi, no va ser possible que, com hauria estat el seu desig, mossèn Pere Domènech oficiés la missa per les seves exèquies pel fet que es trobava de viatge a Terra Santa. Joan Riu, el rector assignat per substituir-lo, va excusar el contratemps amb la lectura d'un whatsapp de mossèn Domènech en què, des de la distància, s'unia “a la pregària en l'hora del comiat” de Narcís-Jordi Aragó, “un referent per a molts gironins”.

En la seva homilia, Joan Riu va subratllar també la gran estima que l'escriptor sentia per Girona i “les seves pedres venerables”, així com les seves profundes conviccions cristianes i les seves qualitats de “bon espòs, amic entranyable i mestre en periodisme”, que s'expressava amb “una escriptura àgil i acurada”. Riu va recordar que havia tingut ocasió de constatar el caràcter “proper, falsament distant” d'Aragó en les sessions de cinefòrum que havien compartit tant a Salt com a Banyoles i Vidreres, i va agrair-li “el seu humil mestratge i el seu compromís”.

La part més emotiva de la cerimònia va arribar just al final, quan la veu de la mezzosoprano Titon Frauca va recórrer la basílica amb una esgarrifança, i Pep Radresa, marit d'una de les nebodes d'Aragó, Muntsa Bosch Aragó, va llegir un text breu en nom de la família [el reproduïm sencer al peu d'aquesta pàgina] en què, a més d'honorar la memòria de Mercè Huerta, la dona de l'escriptor, que va morir fa just un any, es resumien els trets principals del seu caràcter en “l'amor per Girona, l'austeritat i la generositat”.

En el recordatori, Aragó, reafirmant fins a última hora les seves lleialtats, va voler que hi estampessin un gravat de l'artista Enric Marquès, per qui va sentir sempre una estima i un respecte capaç de vèncer qualsevol diferència ideològica, i que representa la Girona vella coronada pels campanars de Sant Feliu i la Catedral. A l'interior, va demanar que s'hi imprimís un dels Quatre quartets de T.S. Eliot, un dels seus llibres de capçalera: “La comunicació dels morts és parlada amb foc / més enllà del llenguatge dels vius.” A la sortida, pensant en com parlar-hi a partir d'ara, alguns dels assistents comentaven com, en l'últim any, Aragó havia trencat la seva reticència a l'ús de l'ordinador per comunicar-se amb aquells qui estimava almenys a través del correu electrònic.

Eva  Vázquez, el Punt-Avui 25.08.2016

OPINIÓ

Generós i exigent

Foto: Lluis Serrat

GUILLEM TERRIBAS ROCA

Narcís Jordi Aragó va ser un home savi, generós i molt exigent. També un cavaller, elegant, educat i amb una timidesa dissimulada.

Tenia uns coneixements extraordinaris i una capacitat de relacionar temes, personatges, dates i anècdotes. Envejable el fitxer de dades que devia tenir. Però també tenia una gran memòria per saber el que hi tenia i a on ho tenia. En Narcís era conegut per la seva intensa curiositat, coneixement i informació que va donar sobre la seva estimada Girona. No era historiador, però va investigar i informar tant o més que un bon historiador. Com a periodista va saber explicar d'una manera atractiva i pedagògica una notícia o una opinió. Però hi ha una vesant possiblement no tant coneguda, deguda possiblement perquè fa temps que va deixar pas a les noves generacions, que és la de cinèfil. En Narcís era un home que li agradava el cinema i anar al cinema. Més d'una vegada havíem coincidit en els cinemes Ultònia o Albéniz, mirant els “quadres” de les pel·lícules que feien, l'època en que penjaven les fotos de les pel·lis que es projectaven durant aquella setmana. I també alguna vegada vam anar al cinema junts. I li agradava parlar de cinema, comentar pel·lícules vistes. En Narcís va dirigir molts cine fòrums i va ser un activista a l'AFIC (Associació Fotogràfica i Cinematogràfica), promovent el cinema a través del Cinema Club. Tenia una videoteca envejable i solia revisar constantment el seus films preferits. Encara recordo el darrer llibre que li vaig vendre: El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible, de Jordi Balló i Xavier Pérez.

Era generós. No li feia res compartir els coneixements, fer-te participar de les seves dèries i si era necessari, corregir els defectes que trobava en un escrit o una opinió. I sense embuts. Amb en Rafel Nadal ho hem recordat moltes vegades de quan col·laboràvem a Presència i ell ens corregia els escrits o ens donava alguna indicació i nosaltres, “pardillos” que érem, ens ho agafem com una manera de censura i de manipulació dels nostres “grans escrits i opinions”. Sempre li he (hem) agraït aquelles “classes” gratuïtes que ens va fer de com s'havia d'escriure una noticia o una opinió. Era generós quan se li demanava una col·laboració escrita, una conferència o una presentació de llibre. Mai li agrairé prou les moltes presentacions que va fer a la 22 el principi de la seva existència. Ell va donar sentit a molts d'aquells actes i a més, va ensenyar un art i ofici que en aquella època poca gent sabia fer. Ha estat generós amb tots els ciutadans de Girona i Catalunya, donant tota la seva gran correspondència, documents i llibres. Ha estat una de les coses que ha tingut més cura, de deixar-ho tot ben “lligat” abans d'emprendre el “llarg viatge”.

En Narcís era exigent, començant per ell mateix. Es preparava els escrits amb molta cura. De vegades em deia, davant de la meva inconsciència, “jo seria incapaç de improvisar una presentació o una locució”. S'ho preparava tot amb molta cura, fos important o no. Tenia una gran por al ridícul i el mateix temps un gran respecte a l'encàrrec que s'havia compromès a portar a terme. Em feia gracia veure els papers que duia per fer les presentacions. Eren escrits a màquina i amb lletra ampliada. Fins els darrers anys va escriure amb la típica màquina d'escriure. Un dia em va dir: ja em pots enviar la informació dels actes de la 22 a través de correu electrònic, i de memòria em va dir narcisjordi@gmail.com. Era tolerant, però no tolerava la hipocresia i els “caragirats”i no tenia pèls a la llengua a l'hora de dir-ho.

Presentació a la 22. Foto: Lluís Serrat

També era agraït, en Narcís. Sabia donar les gràcies d'una manera natural i sentida. Utilitzava molt el “correu” per mostrar el seu agraïment. En la darrera festa de lliurament del Premi Just Casero, vaig tenir un record per la seva esplèndida i delicada dona, la Mercè Huerta, que feia poc que ens havia deixat i que tant ell com ella, sempre van assistir a la festa del premi. L'endemà em va enviar un correu que deia: “Guillem, t'agraeixo de cor els teus sentiments i els teus records personals de la Mercè. Constatar que l'estimava tanta gent és per a mi el millor consol.

Una abraçada,

Narcís-Jordi”.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a casa seva amb en Pep Radresa, ara fa un mes, estava molt animat acabant de “polir” i de fer el pròleg del seu darrer llibre, que serà un recull de les seves columnes publicades en aquest diari, El Punt Avui, i que publicarà la Fundació Valvi.

En Narcís ens ha deixat físicament, però tenim tot el seu saber en els seus llibres, les seves cròniques i opinions. El legat que ha deixat a la Fundació Masó. I el record de moments que hem compartir i que no oblidarem.

Ara podrà tornar passejar amb la seva estimada Mercè.

Guillem Terribas, publicat en el Punt-Avui 25.08.2016

OPINIÓ

La vessant humana de Narcís-Jordi Aragó

MUNTSA BOSCH I ARAGÓ I PEP RADRESA I FONTS
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/998413-girona-acomiada-arago-amb-una-cerimonia-sobria.html

OPINIÓ

Narcís-Jordi Aragó, mestre i amic

PERE MADRENYS I CABALLÉ
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/998413-girona-acomiada-arago-amb-una-cerimonia-sobria.html

Foto: SDGAP 1981

MARGUERITE, en el Cinema Truffaut

MARGUERITE

França, 2015.

Director: Xavier Giannoli.

Intèrprets: Catherine Frot, André Marcon,

Christa Théret, Michel Fau, Denis Mpunga.

Durada: 125 min.

Gènere: Comèdia dramàtica.
Idioma: Francès.

"EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR"

Hans Christian Andersen l’any 1837 va escriure un conte titulat “El vestit nou de l’emperador” que ha estat un èxit fins els nostres dies i del qual s’han fet adaptacions teatrals i musicals. El conte explica la història d’un emperador que tenia una debilitat pels vestits, per estar el dia de la moda del vestir. Un dia es van presentar dos joves “espavilats” que es van fer passar per sastres. Aprofitant la debilitat del rei li van prometre que li farien el millor vestit del mon. El van confondre amb les seves fantasies i "art i manyes", li van treure els diners que van voler, fent-li creure que el vestit era tant màgic que aparentment no es veia, que era invisible, i ningú del seu entorn gosava contradir al rei. Fins que una criatura, sense res a perdre, li va dir al rei que no duia vestit.

El conte per descomptat és més llarg i té molta més gràcia de com l’he resumit jo ara.
Marguerite utilitza el mateix “gag”. Es la història ambientada a el Paris d’ entre guerres (1920), una senyora amb molts diners i que viu en una immensa mansió, amb el seu marit, té una gran debilitat per la música, el cant i l’ opera. I a més d’agradar-li, la seva passió és cantar. Té més de mil partitures originals, moltes habitacions amb pianos i, segons ella, practica cada dia més de quatre hores a cantar. El problema és que desafina molt i molt i ella no se n’adona i les seves amistats per no contradir-la i per no perdre els seus “favors” no li porten la contraria, ans el contrari, aplaudeixen i admiren. Ni el seu marit sap com dir-li que no sap cantar. Però és clar, arriba un moment en que la “mentida” no pot durar més.

El jove (44 anys) realitzador francès Xavier Giannoli, sap conduir la història (potser massa allargada), sap ambientar l’ època i els personatges. Ha de treballar amb un únic “gag” aquesta comèdia agra, que té moments divertits, però en té més que no ho són, que són   lamentables per les situacions creades per aquest “gag” de la veu desafinada de la protagonista i entusiasme que hi posa. I se’n surt, sap convèncer i fer creure i participar de la història a l' espectador.

Tot i que hi han altres històries (secundàries) dins la trama de la pel·lícula, protagonitzades per un jove crític musical, una jove que canta de meravella, un cantant d’ òpera vingut a menys i un extravagant poèta-pintor-anarquista-vividor ; el pes de la pel·lícula, de la història d’aquesta “frustrada” cantant, recau en Margueritte, magistralment interpretada per l’ actriu Catherine Frot.
Els amants de la música i de l’ òpera, apart dels desafinaments de la protagonista, també podran gaudir de bona música durant les dues hores llargues que té de metratge la pel·lícula.

Guillem TerribasCol·lectiu de crítics de cinema de Girona
http://www.cinematruffaut.com/madame-marguerite/

PETONS MATINALS 1 PART 2016

Petons matinals en el Facebook. Primera part del 2016. Del 01 de gener al 30 de juny 2016. 
Guillem Terribas.

Crit d'alerta per a la llibertat d'expressió

Es consolida la Fira del Llibre Prohibit de Llagostera, que ahir al vespre va celebrar la seva tercera edició.

La llibertat d'expressió està perdent terreny, no només a països sota règims totalitaris sinó també aquí. La presidenta del PEN català (associació internacional d'escriptors), Carme Arenas, ho va remarcar ahir a la tarda en la seva intervenció de la inauguració de la III Fira del Llibre Prohibit de Llagostera, una iniciativa que, amb tan sols dos anys d'experiència, ja es pot considerar consolidada si tenim en compte l'envergadura i qualitat del programa, així com la seva repercussió.

Guillem Terribas, Jaume Figueras, Rafel Nadal, Cesk Freixas,
Vicenç Villatoro, Marc Romera, Josep M. Fonalleras i Isabel Clara-Simó.

Arenas es referia principalment a l'anomenada llei mordassaestatal que limita el dret a la informació, però hi ha atacs a la llibertat d'expressió menys evidents però igualment efectius. El cantant i poeta Cesk Freixas explicaria més tard –en una tertúlia amb altres escriptors– que existeix (i ell n'ha estat víctima) un filtre que apliquen firmes comercials, mitjans de comunicació i institucions, en forma d'anul·lació de concerts, de negativa a deixar un espai per presentar un llibre o fer emmudir les cançons a la ràdio per raons polítiques. Arenas ho havia resumit molt bé: “Tenim la falsa impressió –va dir– que estem en un món on pots dir el que vols, cosa que no s'adiu amb la realitat; hem d'estar alerta, els drets s'han d'anar reconquerint.” La fira llagosterenca és una eina per aquest objectiu, va assenyalar.

Exposició

A la mateixa plaça Catalunya on s'havien fet els discursos inaugurals i es podien visitar les parades de llibres, hi havia una exposició, formada per uns plafons, en què es mostraven, a tall d'exemple, deu obres literàries que han patit censura en algun lloc o altre i en èpoques –en alguns casos– no gaire llunyanes, generalment perquè inclouen sexe explícit i llenguatge “poc apropiat”: des de La colmena, de Camilo José Cela (i això que el premi Nobel gallec havia treballat de censor) a El carrer de les camèlies, de Mercè Rodoreda, passant per altres obres com Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll o el best sellerd'Henry Miller Tròpic de càncer. Al final del recorregut, el visitant podia llegir una declaració d'intencions dels organitzadors: “Nosaltres defensem la llibertat de llegir i triar el que llegim, però mai la fórmula per la qual algú creu que pot impedir la lectura d'un llibre a una altra persona només basant-se en la seva opinió”. Organitzada pel col·lectiu Can Toni de les Eugues, amb el suport de l'Ajuntament i moltes altres institucions i empreses, la fira va incloure onze propostes, a banda del mercat de llibres pròpiament dit. En una d'elles (una tertúlia al Swing Cafè) es van reunir els escriptors i periodistes Rafel Nadal, Josep Maria Fonalleras, Jaume Figueras, Vicenç Villatoro, Isabel-Clara Simó, Cesk Freixas i Marc Romera, presentats pel llibreter Guillem Terribas, per comentar situacions que havien viscut vinculades a la llibertat d'expressió, principalment l'acció de la censura.

Ramon Esteban, publicat en El Punt-Avui 1706.2016.
Fotos: Ramon Esteban. 

SEX, MARAQUES I CHIHUAHUES, en el Cinema Truffaut

Glamour cinc estrelles.

Quan la televisió era en blanc i negra i havia d'anar a casa dels veïns a mirar-la, vaig veure per primera vegada a Xavier Cugat que hi sortia acompanyat per una esplèndida, jove i "generosa" cantant anomenada Abbe Lane. Parlaven de Cugat com, un afortunat emigrant que va deixar Espanya, de fet Girona (això no ho deien), per anar a fer les amèriques i va triomfar musicalment; que tenia una orquestra molt famosa i que s'havia casat moltes vegades, cosa que el feia molt més envejable en aquella època que aquí entre nosaltres, el matrimoni era per tota vida i poca broma en voler deixar-ho. Aquell home grassonet, amb un barret que li anava petit, un bigoti 

bastant ridícul, un gran somriure i amb una mena de gosset entre les mans, que anys més tard vaig saber que se'n deien "chihiahues", era un triomfador que apart de tenir les dones que volia, era amic de Frank Sinatra, de presidents dels Estats Units, de Dean Martin, de la Lana Turner i de molta, molta gent que tenien el "glamour" més glamorós del univers. També recordo que van actuar a la "tele" en un programa de varietats, ell amb dirigint una orquestra i l'Abbe Lane cantant. Aquest esdeveniment em va fer tenir un cert interès per aquest personatge que amb els temps vaig saber moltes més coses sorprenents i que els darrers anys va viure del "cuento" que es el que nosaltres en diem de personatges que viuen  de gorra i del temps passat. Vivia el Ritz de Barcelona i de tant en tant sortia en algun programa de televisió explicant aventures i intentant descobrir noves cantants, com per exemple una noieta de Lloret de Mar que li va posar el nom artístic (una mania com un altre que tenia)  de Nina. La gran Nina. Tota aquesta part de la seva vida, em va fer tocar de peus a terra i veure que en Cugat era més un bluff, un invent d'ell mateix que no pas allò tant glamorós que m'havia explicat una anys enrere la televisió.  Amb tot i això, el dia que va presentar el seu llibre Yo Cugat, a la Fontana d'Or de Girona, el seu editor Enric Sabater (el que havia estat secretari Salvador Dali ) em va demanar que anés a vendre llibres, vaig aprofitar per saludar-lo i que em signes el llibre. El dia de l'enterrament, que es va oficiar a l'església de Carme de Girona, molt a prop de la casa que  un primer de gener de 1.900 havia nascut Cugat, hi vaig anar. No hi havia gaire gent. D'autoritats, només l'Alcalde Nadal i del mon de l'espectacle, la popular Mary Santpere.
A diferència de Salvador Dalí que va morir rodejat de personalitats i autoritats que es barallaven per poder administrar el seu llegat, Cugat, un català, un Gironí que a Amèrica era més famós que Dalí i que havia venut més de vint milions de discos, no va tenir ningú al seu costat, degut a que només tenia deutes.

Tot això he estat pensant, recordant i evocant mentre veia el magnífic treball que han fet Diego Mas Trelles i Albert Soler, en la recuperació de les imatges, les cançons, entrevistes i recorregut per la vida de Xavier Cugat, que a mida que el vas veient vas quedant meravellat del que havia arribat a fer aquest vailet que en dotze anys tocava el violí pels cafès i restaurants de Nova York, poder menjar. Va estar i col·laborar amb Rodolfo Valentino, amb Charles Chaplin. Va contractar a Frank Sinatra a la seva orquestra per 25 dòlars i va donar a conèixer a la parella artística Jerry Lewis i Dean Martin. Va ser contractar pràcticament en tots els Casinos de Las Vegas per gent de la Mafia que es la que controla, segons ens diu el propi Cugat, tots els Casinos. I les dones, es va casar amb sis dones formant parella sentimental i professional, totes van ser cantants de la seva orquestra. I totes tenien divuit anys.

He recuperat l'admiració per aquest personatge que ara fa 26 anys que es va morir i que  en aquets documental, el que pretén ( i ho aconsegueix) es fer reviure la figura , recuperar-la  i tenir un  reconeixement a la memòria d'aquest extraordinari personatge Gironí.

Hi ha coses que et sorprenent del film. El Cugat sempre anava de "latino", tant amb les expressions com amb el tipus de música. Poques vegades d'espanyol. Més de la meitat de la seva vida va parlar en castellà i en anglès, en canvi parlava un català perfecte i a més sempre es va fer dir i signar Xavier Cugat. Ah! i en els darrers anys va viure més de la seva pintura i de les caricatures, que de la música.
El final de la pel·lícula, ens parla de la plaça de l'Oli de Girona.

És una història que per la gent que va sentir a parlar de Xavier Cugat, com una mena de "fantasma" que tenia molta terra a l'Habana, es reconciliarà i l'apreciarà. Els que no sàpiguen res d'ell, s'ho passaran pipa veient lo "vintage" que era ell i tot el que l'envoltava.
Xavier Cugat era el  rei del "glamour" dels anys 40 i 50 i es la personificació del "vintage" d'ara mateix.

Guillem Terribas, full informatiu Cinema Truffau 08.07.2016.

*CINEMA TRUFFAUT: Divendres 8 de juliol 2016, a les 21.30h, us presentarem un documental ben especial: 'Sexe, maraques i Chihuahues', que parla sobre l'artistaXavier Cugat. Presentarà l'acte Guillem Terribas acompanyat pel productor Albert Solé Bruset.