El trist tancament de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar
No em recupero d'una amputació d'un tros de la meva vida, que ja cau la destral per escapçar-me'n un altre. En pocs dies m'he vist sorprès, gairebé de forma consecutiva, amb l'anunci de desaparició de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar. Està desapareixent un tipus de ciutat, el que vaig conèixer en la meva infància i joventut, i el pitjor és que això significa que m'acosto jo també a la desparació
A Discos Coll hi anàvem a escoltar música -de vinil, per descomptat- en cabines. Encara no existien els auriculars, i ens tancàvem en una cabina a escoltar les novetats que havíem triat i que ens anava posant pacientment l'encarregat. Pacientment perquè devia saber que no compraríem res.
Anys més tard sí, anys més tard era el lloc on els gironins ens abastíem de música, i no em fa res reconèixer que allà vaig aconseguir el primer LP de Tequila i més d'un de Boney M. Sempre he sigut un melòman. Amb el temps i per motius totalment aliens al começ i la música vaig conèixer un dels dependents -crec recordar que es deia Manolo-, noi amb sempiterna cara d'adormit, a qui vaig veure despert i enfadat el dia que uns turistes italians van entrar a queixar-se que entre els pins -llavors ni tan sols es deien pins- exposats a l'aparador hi havia insígnies nazis, o que ells havien pres per nazis. En Manolo els va despatxar de mala manera, no perquè fos nazi -que no ho era- sinó perquè aquí no ha de venir cap turista a dir-nos què podem vendre.
Les salsitxes bratwurst que he menjat al König de la Gran Via posades en fila donarien tres vegades i mitja la volta a la terra pel seu equador, segons els càlculs més recents. Però hi ha un altre fet que el manté ancorat a la meva memòria, especialment quan arriben les dates nadalenques, com és el cas. D'entre tota la colla d'amics de joventut, només la meva família i la d'en Tomàs es mantenien fermes en la tradició catalana de celebrar el dinar de Nadal, mai el sopar de Nochebuena, importat d'Espanya.
Aquest fet, que en la infantesa no suposava res més que sopar com cada dia, fer cagar el tió i anar a dormir en espera del gran tec de l'endemà que la meva àvia feia una setmana que preparava, en l'adolescència creava un problema: les famílies marxaven a la casa de la costa i nosaltres ens quedàvem a Girona: Nadal era una nit de parranda, però havíem d'esperar.
Mentre la resta de la colla sopava en família, en Tomàs i jo havíem de trobar un lloc on sopar, amb tots els restarurants i bars tancats -estem a finals dels 80 i inicis dels 90- fins passada la mitjanit. El König mai no ens va fallar. Era l'únic antre de Girona on poder "no-celebrar" la nit de Nadal. Allà ens trobàvem, any rere any, els éssers més solitaris del món: en Tomàs i jo per tradició familiar i la resta de clientela perquè la vida els havia convertit en solitaris. Inclús -especialment- la nit de Nadal. No em sembla que hi hagués ni tan sols decoració nadalenca, i això contribuïa a dotar tot el quadre d'una tristor dickensiana, només interrompuda de tant en tant per algun crit de: "Oído cocina, una de ensaladilla". Però que bé que hi estàvem nosaltres, sabedors que la nostra solitud era voluntària i acabaria a la mitjanit, quan les carrosses es tornen carbasses.
Rhin Bar, 62 anys de vida el contemplen, diria que sense cap canvi substancial. Immortalitzat per Javier Cercas a Las leyes de la frontera perquè és l'únic lloc de tota la trista i grisa Girona dels anys 70 on el policia de províncies que acaba d'arribar -i no pas a hores intempestives, a menys que convinguem que en aquell temps i lloc les 8 del vespre ja eres intempestives- troba obert i pot menjar-hi alguna cosa per no ficar-se al llit amb la panxa buida. Per a mi era immortal des de molt abans, des del meu naixement.
Els meus deu primers anys de vida van transcórrer en un segon pis damunt d'aquest bar-restaurant, amb la finestra del menjador -on fèiem vida els sis habitants d'un pis, vell i sense calefacció- just a sobre de la terrassa que a l'estiu reunia força gent del barri -no recordo altres bars a prop, o al menys no que obrissin fins a l'hora de sopar- i qui sap si algun policia arribat de províncies. A l'estiu, amb les finestres obertes, això suposava sopar pràcticament junts, els de la terrassa i els del pis, inclús em sembla notar encara l'olor de pollastres a l'ast que s'enfilava fins a aquell pis, que encara existeix i és avui refugi d'immigrants.
El Rhin Bar m'acompanyava fins al llit, ja que la finestra de la meva habitació no donava al carrer sinó a un celobert als baixos del qual s'ubicava el magatzem del bar, amb caixes i barrils apilats i una porta que el cambrer obria i tancava cada cop que necessitava reposar queviures o begudes. Tot plegat formava una barreja de soroll i olors que m'ha quedat guardada en alguna part del còrtex cerebral: quan alguna vegada hi he entrat, ja d'adult, he tancat els ulls i m'he sentit transportat a la infantesa, que, com descobrim massa tard, és el veritable paradís.
No guardo en la memòria cap estada familiar ni a l'interior ni a la terrassa, cosa estranya perquè tot i no ser una família amiga de bars, és segur que ni que fos per proximitat i per amistat -la meva família coneixia molt en Candi, el propietari- alguna vegada hi deuríem anar. La memòria guarda només allò que vol, i encara es permet manipular-ho amb el pas dels anys.
D'aquí a poc temps el Rhin Bar, Discos Coll i el König només seran recordats pels pocs que els vam conèixer i el seu lloc l'ocuparà alguna botiga d'Inditex. Quan els trossos d'història moren no surten als obituaris, però són símptoma de la lenta defunció d'una ciutat que aviat no es distingirà en res de totes les altres.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 30.11.14
Quan era petita la meva àvia m'explicava que alguns llocs (no tots) com les persones (tampoc totes) tenen ànima. Em deia que quan arribàvem a la casa d'estiueig, aquesta es posava contenta perquè tornàvem a ocupar-la després de l'abandó de l'hivern. Em repetia que els espais s'havien de cuidar i que, si bé l'ànima de les persones era un valor intangible per mimar, l'esperit dels edificis també s'havia de respectar. La veritat és que a mi tota aquella explicació de misteris poc palpables em feia una mica de basarda, però vaig créixer valorant els racons i adonant-me que, a vegades, quan entro en un edifici, casa o local, sense saber molt bé perquè, m'hi sento incòmoda, se m'arrissa la pell i noto una sensació desagradable. És una percepció passatgera que amb els anys he après a educar i a temperar sense deixar que em condicioni. I a l'inrevés; hi ha indrets on quan hi arribo em relaxo i em sento arropada com si fos a casa. Aquest efecte físic també em passa, i molt, amb els individus. Hi ha persones a les quals intueixo un rerefons fals i mesquí i em provoquen una reacció química de rebuig absolut que, sortosament, també he après a controlar. I d'altres, en canvi, que sota una aparença esquerpa em produeixen tendresa i proximitat. Són aquells que, sense saber-ne res, te'ls sents propers i et resulten entranyables.
Una qüestió de química positiva global és la que fa que avui la Llibreria 22 de Girona sigui un referent cultural al país. Una sensació autèntica, vertadera i agradable que se l'ha anat treballant llibre a llibre, recomanació a recomanació, presentació a presentació, en Guillem Terribas. Al flamant i atractiu (sense buscar-ho) llibreter, els anys (i la neta) l'han fet encara més charmant i seductor. Li han endolcit el seu tarannà crític i murri i li han permès crear un espai amable on, a partir de la lletra impresa, s'hi ha parlat i discutit de política, de societat, de gastronomia... de la vida. El polifacètic llibreter, actor, escriptor, tertulià i, n'estem segurs, que home de bé que ara es jubila, ha fet la feina de manera extraordinària. Li prenen el relleu dolçament, però tots seguim necessitant la seva ironia i els seus suggeriments. Felicitats, cavaller!
.jpg)
