Quan era petita la meva àvia m'explicava que alguns llocs (no tots) com les persones (tampoc totes) tenen ànima. Em deia que quan arribàvem a la casa d'estiueig, aquesta es posava contenta perquè tornàvem a ocupar-la després de l'abandó de l'hivern. Em repetia que els espais s'havien de cuidar i que, si bé l'ànima de les persones era un valor intangible per mimar, l'esperit dels edificis també s'havia de respectar. La veritat és que a mi tota aquella explicació de misteris poc palpables em feia una mica de basarda, però vaig créixer valorant els racons i adonant-me que, a vegades, quan entro en un edifici, casa o local, sense saber molt bé perquè, m'hi sento incòmoda, se m'arrissa la pell i noto una sensació desagradable. És una percepció passatgera que amb els anys he après a educar i a temperar sense deixar que em condicioni. I a l'inrevés; hi ha indrets on quan hi arribo em relaxo i em sento arropada com si fos a casa. Aquest efecte físic també em passa, i molt, amb els individus. Hi ha persones a les quals intueixo un rerefons fals i mesquí i em provoquen una reacció química de rebuig absolut que, sortosament, també he après a controlar. I d'altres, en canvi, que sota una aparença esquerpa em produeixen tendresa i proximitat. Són aquells que, sense saber-ne res, te'ls sents propers i et resulten entranyables.
Una qüestió de química positiva global és la que fa que avui la Llibreria 22 de Girona sigui un referent cultural al país. Una sensació autèntica, vertadera i agradable que se l'ha anat treballant llibre a llibre, recomanació a recomanació, presentació a presentació, en Guillem Terribas. Al flamant i atractiu (sense buscar-ho) llibreter, els anys (i la neta) l'han fet encara més charmant i seductor. Li han endolcit el seu tarannà crític i murri i li han permès crear un espai amable on, a partir de la lletra impresa, s'hi ha parlat i discutit de política, de societat, de gastronomia... de la vida. El polifacètic llibreter, actor, escriptor, tertulià i, n'estem segurs, que home de bé que ara es jubila, ha fet la feina de manera extraordinària. Li prenen el relleu dolçament, però tots seguim necessitant la seva ironia i els seus suggeriments. Felicitats, cavaller!
Isabel Llauger, publicat a El Punt-Avui 08.01.15 a la columna " De set en set".
