L'ARTÈRIA INVISIBLE de Pere Vilà.

Âlex Brebdemülh, Pere Vilà i Nora Navas

L'ARTÈRIA INVISIBLE
(Catalunya 2015)
Direcció: Pere Vilà
Guió: Pere Vilà / Laura Merino
Intérprets: Nora Navas, Àlex Brebdemühl, Àlex Monner,Joana Vilapuig, Francesc Garrido

* Pre-estrena, dins el festival Temporada Alta
en el Cinema Truffaut 03.11.15
Estrena oficial el desembre 2015.

Relacions perilloses
Pere Vilà (Girona 1975)amb paciència i amb els anys, ens va mostrant des de que va fer el seu primer llarg metratge el 2007 "Pas a Nivell", una manera original i diferent d'explicar històries. Ja l'any passat, dins el mateix marc de Temporada Alta, que ara estrenem la seva darrera obra, Pere Vilà ens va oferir la seva particular visió de la vellesa, la memòria i la rancúnia amb la pel·lícula "La Fossa" (2014), amb unes esplèndides interpretacions de Lluís Homar i la Emma Vilarasau.

Ara, Pere Vila, amb l'adaptació de la novel·la "El peatge" escrita a quatre mans per Josep Valls i Joaquim Vidal (que és un dels productors de la pel·lícula) ens mostra en la seva darrera producció L'ARTÈRIA INVISIBLE una intima i complicada història on hi trobem la mala relació entre germans i una herència entre mig; un matrimoni amb problemes: ell vol fer carrera política i ella vol tenir fills. A ell se li complica la vida a través d'una denuncia d'abusos sexuals. Al mateix temps, vivim un amor adolescent, amb problemes, ella ha d'exercir la prostitució i ell està a l'atur i "tocat", degut a que de petit havia estat a punt de formar part de la vida del matrimoni, que ara te problemes. Els joves tramen una manera fàcil de aconseguir diners. Aquí, es complica encara més la cosa.

Tot plegat explicat a la manera del director Pere Vilà, sense preses i amb la càmera quieta. Aquesta manera de filmar, fa que l'espectador entri més dins el complicat entramat de la història. Al mateix temps, un té la sensació de que no passa res i resulta que estem vivim, quasi en primera persona, tot una drama, un mal viure que no et deixa indiferent. Fins hi tot, hi ha moments en que l'espectador voldria participar amb els protagonistes, intentar fer-hi alguna cosa, perquè no haguéssim de viure tant intensament el que estem veien.

Un altre mèrit del director, es aconseguir que els actors que venen de diferents àmbits del mon de la interpretació, tot estiguin al mateix nivell. Tots saben mostrar en poques paraules tota la intensitat, a través de l'expressió, que necessita cada escena. Una vegada més Pere Vilà, amb la seva manera d'explicar històries, no ens deixarà indiferents. Ens farà pensar i reflexionar sobre que la vida, de vegades, no estan fàcil de viure-la. I moltes vegades, som nosaltres que ens la compliquem.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema

La UNED obre el curs a Girona celebrant el 40è aniversari

L'acte d'inauguració del curs acadèmic 2015/2016 es va celebrar ahir, a la Coma Cros, amb una conferència de Guillem Terribas, que va reivindicar la curiositat com a eina bàsica per aprendre.

La Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) a Girona va inaugurar ahir a la tarda el curs acadèmic 2015/2016. Però aquest acte solemne no va ser un més, sinó que va ser especialment emotiu perquè la universitat celebra els quaranta anys de la seva implantació a Girona. De fet, aquesta efemèride va ser el fil conductor de la inauguració del curs, que es va dur a terme a l'Auditori de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt.

El responsable de donar el tret de sortida a l'inici del curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural saltenc Guillem Terribas, que va pronunciar la conferència La curiositat ens farà lliures. Terribas, gran coneixedor del seu poble i de la realitat cultural gironina, va voler partir precisament de Salt per evocar el passat de la fàbrica Coma Cros, en el sentit que va ser un referent de vida saltenca, però que ara, i amb el temps, s'ha reconvertit en una factoria que “dóna vida cultural” a la població. Terribas va voler defensar per damunt de tot la curiositat com a eina essencial per aprendre i assolir coneixement: “Allò que de petits preguntàvem contínuament per aprendre coses és una de les eines que reivindico que no hem de deixar”, va dir.

Matriculacions

David Maldonado, secretari del centre UNED Girona, es va referir a les dades del curs passat exposant que dels 1.252 alumnes matriculats, 37 han assolit els seus estudis, ja sigui de grau o de màster. Tot i que la matrícula encara no està tancada, per aquest curs es preveu una xifra semblant pel que fa a matriculats.

La UNED té centres exteriors a Olot, Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell i Figueres.

Motivació i treball

L'acte d'ahir també va servir per fer l'entrega dels diplomes als estudiants que van finalitzar els seus estudis de llicenciatura o grau a la UNED durant el curs passat. Pel que fa a les intervencions, la directora del centre, Montse Palma; la vicerectora de formació permanent, María del Carmen García Alonso; el president de la Diputació de Girona, Pere Vila, i la regidora de Cultura i Esports de l'Ajuntament de Salt, Eva Rigau, van remarcar la motivació per aprendre i l'esforç dels estudiants de la UNED que sovint compatibilitzen l'estudi amb el treball i les obligacions familiars.

Tot i que el curs queda oficialment inaugurat, la matrícula continuarà oberta fins al 25 d'octubre, tant per als graus, com per al curs d'accés a la universitat per a majors de 25 i 45 anys. D'altra banda, els cursos d'idiomes organitzats pel Centre Universitari d'Idiomes a Distància (CUID) s'iniciaran el proper 3 de novembre i la matrícula restarà oberta fins al 30 d'octubre.

Publicat en el Punt-Avui 15.10.15

La UNED celebra 40 anys a Girona

Els 40 anys de la implantació a Girona de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) va ser el fil conductor de l'acte d'inauguració del curs acadèmic que va tenir lloc ahir a la Coma Cros de Salt. El responsable d'obrir el curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural Guillem Terribas amb la conferència "La curiositat ens farà lliures". En l'acte es va fer l'entrega dels diplomes als alumnes que van finalitzar els estudis el curs passat.

Diari de Girona 15.10.15 

Temps de foc temporada alta 2015

Espectacle inaugural del FESTIVAL TEMPORADA ALTA 2015
divendres 2 i dissabte 3 d'octubre.
La màgia del foc i la música per diversos carrers i places del Barri Vell de Girona. Un espectacle insòlit, majestuós, misteriós, divertit i, sobretot, compartit. Aquesta vegada el poble s'ha assabentat que ha començat el Festival.

Fonsu Mateu exposa ‘Espais vistos', a Salt

Les Bernardes de Salt inauguren avui, a les vuit del vespre, l'exposició Espais vistos, de Fonsu Mateu (Salt, 1948). El veterà artista presenta una selecció de la seva obra amb aquest títol perquè l'origen de les aquarel·les és sempre el viatge i, també perquè aquest any en fa noranta de la publicació de Coses vistes, llibre fundacional de Josep Pla. Guillem Terribas farà la presentació de l'acte.
El Punt-Avui 18.09.15

EL VIRUS DE LA POR.

El Virus de la Por 

Catalunya, 2015
Director: Ventura Pons.
Intèrprets: Roser Batalla, Rubèn de Eguia, Albert Ausellé,
Santi Ricart, Diana Gómez, Xavier Pujolràs, Anna Azcona.
Gènere: Drama.
Durada: 90 min.

Idioma: Català.

LA MIRADA L'any 1961, el director de cinema americà William Wyller, va adaptar pel cinema l' obra de teatre escrita l'any 1934 per Lillian Hellman "The Children's Hour, amb el mateix títol i que entre nosaltres es va titular "La Calúmnia". Estava magistralment interpretada per Audrey Hepburn, Shirley Mc Laine i James Garner. Era una història que no et deixava indiferent i més en aquella època, que per nosaltres aquestes coses només eren "rumors" de mal pensats. Perquè el que va escriure la Lillian Hellman l'any 1934 i que no es va portar el cinema fins l'any 1961, tractava de la bona relació de dues professores que tenien un escola privada, a Estats Units, i que eren unes bones pedagogues, fins que una nena, va dir a els seus pares, que les dues professores s'havien fet un peto... A partir d'aquí comença un drama per les dues amigues , fins arribar a el tancament de l'escola.

Ara, a l'any 2012, en un país més "normalitzat", Josep Maria  Miró va escriure i va dirigir l'obra de teatre EL PRINCIPI D'ARQUÍMEDES" interpretada per Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart y Albert Ausellé. La història es repeteix, molts anys després en el nostre país, doncs l'obra de Josep Maria Miró, també hi ha la mirada d'una nena, que fa que es dubti del comportament d'un professor/entrenador de natació, amb  la manera de tractar a una de les criatures. I, els pares, li amarguen la vida i a tots el companys que treballen amb ell.

Ara Ventura Pons, tres anys després del seu estrena i del seu recorregut pels diversos escenaris del país, ha adaptar l' obra (igual que en el seu moment va fer William Wylder) i n'ha fet una pel·lícula, la pel·lícula que fa 26 de la seva filmografia.

No es la primera vegada que Ventura Pons adapta una obra de teatre i la porta al cinema amb cert èxit. Recordem: l'esplèndida "Actrius" (1997), Carícies (1998)  "Amic Amat" (1999),"Barcelona, un mapa (2007),  "Forasters" (2008)... entre altres. Ventura es un home que li agrada el teatre i estima el cinema.

En aquesta adaptació de l'obra de Josep Maria Miró, Ventura Pons ha treballat amb els mateixos actors que en el seu moment van estrenar l'obra de teatre. Ventura s'ha fet seva la història de Miró, i ens la mostra amb unes imatges molt pròximes. Amb uns primers plans que expressen tota l'angunia i la sorpresa d'una situació estúpida. Una situació que provoca la desconfiança, la por i la insolidaritat.
 Com una mirada mal interpretada i mal explicada, pot ocasionar un desgavell en unes vides que fins aquell moment eren normals i amb  bon "rotllo" entre ells. Tot això ho explica d'una manera senzilla, però convincent,  el director Ventura Pons.
Cal ressaltar la molt bona interpretació de la veterana actriu Roser Batalla. Els altres actors compleixen.

Guillem Terribas, full/crítica de l'estrena en el Cinema Truffaut 18.09.15 

11 de Setembre 2015 VIA LLIURE

Viatge a la lluna des del centre de Girona

El productor gironí Edmon Roch va presentar ahir als Albèniz Centre el film d'animació espacial «Atrapa la bandera»

Els cinemes Albèniz Centre de Girona van acollir ahir al vespre la presentació d'Atrapa la bandera, la nova cinta d'animació dels responsables de l'èxit de taquilles Les Aventures de Tadeo Jones, que ha arribat aquest cap de setmana a les sales espanyoles. L'acte, que va congregar un nombrós públic i que va precedir l'estrena del film, va comptar amb la presència del seu productor, el gironí Edmon Roch. Tot i que inicialment estava prevista l'assistència de Jordi?Gasull, guionista del film i membre també de l'equip de producció, finalment i per un problema personal, no es va poder quedar a la ciutat per assistir a l'acte.

Dirigida per Enrique Gato i amb la producció d'Edmon Roch, Nico Matji i Jordi Gasull, a més de Telecinco Cinema, Telefónica Studios i Los Rockets AIE, Atrapa la bandera narra les aventures Mike Goldwing, un nen de 12 anys aficionat al surf que, de cop i volta, es veurà immers en una aventura espacial. El jove s'haurà d'enfrontar, amb l'ajuda dels seus amics Marty i Amy, a Richard Carson, un multimilionari que, per portar a terme un ambiciós negoci, necessita fer creure a tot el món que l'home mai va trepitjar la lluna.

La producció, que l'any vinent arribarà a tot el món, després que el gegant nord-americà Paramount n'hagi adquirit els drets, es pot veure a Catalunya doblada al català.

Indústria consolidada

El que podria ser un dels grans ?èxits de la taquilla de l'any posa de manifest el moment dolç d'un cinema d'animació de producció nacional que ja s'ha consolidat. Es podria dir que si els Estats Units encara són els reis d'aquesta indústria, l'animació espanyola ja ha aconseguit tocar la lluna amb els dits. En paraules d'Edmon Roch, tot i que als «Estats Units juguen a la primera divisió, amb un pressupost que és deu vegades superior al dels films espanyols i un marge d'error superior, sí que es pot dir que en l'àmbit tècnic, de creació d'eines d'animació, de capacitat creativa o innovació tecnològica, demostren la competitivitat de la indústria espanyola». En la seva opinió, «una bona prova de la qualitat» és el fet que, «per primera vegada», un gegant com Paramount «hagi adquirit els drets d'un film espanyol per tal de distribuir-lo a tot el món, incloent-hi els Estats Units i Japó».

Sobre la trama del film, que es desenvolupa principalment als Estats Units, Roch admet que en el moment de fer-la, van pensar que «si els nord-americans roden produccions en altres països sense problemes», per què no fer-ho al revés i trencar murs?

El guanyador d'un Goya per El Niño, va recordar que, al cap i a la fi, «el cinema acostuma a explicar històries universals» i que, tot i que Atrapa la bandera és de producció espanyola, parla d'una fita històrica que va impactar tot el món. El film ha estat el primer no nord-americà que ha comptat amb la col·laboració, en matèria d'assessorament, de la pròpia agència espacial NASA.

Edmon Roch i Guillem Terribas, amb el cartell de la pel·lícula
Foto: Marc Marti.

Una pel·lícula familiar

Malgrat ser catalogada de pel·lícula per a nens, l'actual vicepresident de l'Acadèmia del Cinema

espanyola, va afegir que Atrapa la bandera és, principalment, una cinta familiar. I és que «a més de les aventures i l'acció que enamoren els més petits», el film compta amb diverses lectures possibles que, tal com va reconèixer, també han estat ben rebudes pel públic adult. En la seva opinió, aquesta producció segueix amb el lema «per a nens d'entre 3 i 99 anys», que es va fer famós gràcies a Disney.

Sobre la presentació a la ciutat de Girona, Roch va explicar que sempre s'ha sentit «un ambaixador gironí» i que, tot i passar-hi poc temps per motius professionals, «és una satisfacció» presentar tots els seus treballs a la ciutat on es va «enamorar del cinema».
Albert Cornellà, publicat en el Diari de Girona 29.08.15

Crítica de Pride

Pride

Regne Unit, 2014
Director: Matthew Warchus
Intèrprets: Ben Schnetzer, Monica Dolan, George MacKay, Bill Nighy, Andrew Scott, Imelda Staunton, Dominic West, Paddy Considine, Joseph Gilgun, Sophie Evans, Jessie Cave, Freddie Fox.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Durada: 120 min.
Idioma: Anglès.

Increïble, però veritat

El cinema angles, sempre s'ha distingit per la seva elegància i maneres de fer. Siguin Thrillers, comèdies, drames, clàssics, polítics, adaptacions. Sempre se'n surten i amb aquella dignitat que l'espectador agraeix. Això no vol dir que totes siguin d'una gran qualitat o que passin a la història del cinema (encara que en faríem una bona llista), però que no t'enganyen, que en surts millor de com has entrat. Que tenen un respecta envers l'espectador. I això, ara i sempre, es d'agrair.

Amb Pride, ens trobem amb una d'aquestes pel·lícules, que sense ser res de l'altre mon, no et deixen indiferent, no et sents enganyat.
Combina, com sol fer, també, molt habitualment el cinema angles, la comèdia (discreta i eficaç), la denuncia, el conflicte i tot explicat d'una manera entranyable. I tot embolicat amb uns actors de primera línea, alguns gens coneguts pel gran públic,  molts d'ells provinent del teatre i d'altres, actors secundaris que aixequen i fan creïble qualsevol història.
La història, basada en uns fets reals ocorreguts a l'estiu de 1984, manant el país la  "dona de Ferro" Margaret Thatcher, i la recordada i famosa  vaga dels miners, que van rebre l'ajuda del moviment de gais i lesbianes.

Amb aquesta anècdota, real, el director Matthew Warchus ( un jove director angles, reconegut en el mon del teatre i el musical) ha sabut donar-li el to d'història simpàtica, agradable i al mateix temps amb seus tocs d'agressivitat i denuncia, que fan que l'espectador s'enganxi en aquesta historia sobre la solidaritat entre col·lectius tant diferents.

Entranyable i molt eficaç l'escena de la taverna en la  que una dona comença a cantar la popular cançó Bread and Roses ( que estic escoltant mentre escrit aquest full) i que va pujant de to i s'hi van afegint  tota la gent que omple la taverna. Aquí se li nota, en el director, la seva debilitat pels musicals.

Guillem Terribas. Full crítica Cinema Truffaut. 21.07.15
http://www.cinematruffaut.com/PRIDE/

Un llibreter i Atticus Finch

El meu amic Guillem m'ha trucat per dir-me que Anagrama ha reeditat en castellà ‘Carol', la novel·la “lèsbica” de Patricia Highsmith, avançant-se a l'estrena de la sublim versió cinematogràfica de Todd Haynes, que no tindrà lloc fins a la primeria de l'any vinent. De moment, no hi ha cap reedició en català. També m'explica que, just la nit abans de llegir la meva primera “ombra” sobre Matar un rossinyol, va tornar a veure casualment el film que, adaptant-la, va contribuir encara més a la popularitat tan fulgurant com incandescent de la novel·la de Harper Lee, apareguda el 1960.

Respecte a aquesta popularitat, el meu amic, llibreter per sempre, em comenta que sobretot la té als EUA, on se n'han venut milions d'exemplars i cada any es renoven els seus lectors perquè forma part del seu patrimoni literari i moral. En canvi, ell no recorda haver venut anualment més de dos o tres exemplars de la novel·la des que Edicions 62 va publicar-la en català, amb una traducció de Xavier Pàmies, ara fa uns deu anys.

Per contra, la pel·lícula ha fet present en el nostre imaginari, creant-hi un desig de transmissió, la dignitat moral de l'advocat Atticus Finch i els jocs d'infantesa dels seus fills. El meu amic em diu que espera que la seva néta tingui un parell d'anys més per descobrir-li la pel·lícula. També em comenta que s'hi veu clarament que, per molt que Atticus demostri en el judici que el seu defensat és innocent, el “negre” Tom Robinson serà declarat culpable per un tribunal d'homes blancs: està condemnat d'entrada. Li dic que, pel que tinc entès, a la novel·la amagada d'Harper Lee, Vés i aposta per un sentinella, Finch té un capteniment semblant al dels homes blancs que condemnen Robinson. Em diu que no vol tenir una altra imatge d'Atticus. I també que no llegeixi una novel·la que la seva autora no va publicar i que, un cop ella no “controla” i la seva germana és morta, ha aparegut per iniciativa de la seva advocada.

Em reitera que no la llegeixi, que no en parli i que recomani Matar un rossinyol. Però ja l'estic llegint amb estranyesa i inquietud.
Imma Merino, publicat en el Punt Avui 30.07.15 (Ombres d'estiu)

NATÂLIA MOLERO, En el record

ADÉU, GUAPA
Tot i que la mort de la Natàlia, per desgràcia, era anunciada de fa temps, un no pot deixar de mostrar la seva indignació per la pèrdua d’una personalitat com la  de la Natàlia Molero.

La Natàlia era guapa, simpàtica, agradable, culta, seductora i una gran conversadora. I ella ho sabia. I sabia utilitzar totes aquestes  dots en el moment oportú i quan calia. També sabia ser entranyable i generosa.

La Natàlia era atrevida i li agradava superar reptes i acceptar propostes compromeses. A vegades fins hi tot amb un punt d’inconsciència. Però se’n sortia. Tenia, també, aquesta habilitat.

La Natàlia era amiga dels seus amics i amigues. I si calia, més. Era generosa.

La trobarem a faltar. Natàlia, sempre ens quedaran els Premis Casero i Bertrana. Les presentacions de llibres, els sopars i alguns gin tònics. Algunes discussions i moltes abraçades.  L’anada a Nova York, a la setmana del llibre en català (un matí va venir carregada de joguines pels seus fills la Paula i en Guillem). Els dies de cinema... Gràcies Natàlia per apostar en la realització de l’exposició “30 anys de Presentacions de llibres”.

Allà on siguis, Natàlia, s’ho passaran bé. Descansa en pau i que vagi bé. Una abraçada.

Guillem Terribas, amic i llibreter.
* Publicat en El Punt-Avui 27/07/15

Adéu, Natàlia

JORDI GRAU * Publicat en el Punt-Avui 28.07.15

En Terribas va trobar el títol just: “Adéu, guapa”. La Natàlia era una senyora guapa i ho va ser sempre, de jove i de més grandeta. Però era alguna cosa més que una senyora guapa, era una dona que sabia el que volia, que quan prenia una decisió l'encarava i que va tirar endavant, amb un punt d'incomprensió moltes vegades, fent allò que creia que tocava fer. Va ser allò que hem acabat definint com una gestora cultural, però en realitat el cap li bullia d'idees i li encantava fer tot allò que li venia de gust. Va ser professora, però la recordo amb les ganes amb què va arribar, ja fa molts anys, a la redacció del diari. I amb què va retornar molts anys després, ja com a articulista, fins al darrer moment. L'apassionaven el cinema i la televisió i era una experta en sèries i en va escriure mentre va poder. L'enamorava la televisió, on va presentar un programa a la Televisió de Catalunya, i encarava els debats televisius de caire polític en què participava amb el seu somriure proverbial i amb una voluntat de convicció que sabia que no trobaria retorn en molts dels seus contertulians. Va ser regidora en temps difícils per al seu partit, va haver de substituir Joan Saqués als serveis territorials de Cultura, va escriure narrativa, novel·la i teatre i va guanyar premis literaris com el Ciutat de Xàtiva i el Vila de Sant Boi. Va publicar llibres, Aquí hi ha el meu pintallavis i Nardo, un torero d'Olot, perquè li agradaven els toros en un moment en què el més fàcil és que no agradin els toros. Va dirigir la Filmoteca de Catalunya i va ser feliç quan la van designar directora de la Casa de Cultura de Girona. M'agradava anar-hi i allà sempre hi havia la Natàlia, amb el somriure als llavis, per riure una estona, explicar alguna xafarderia o deixar-li anar alguna poca-soltada.

La Natàlia ha fet moltes coses i ha deixat molts amics. Ella era així, sempre amb el somriure als llavis, amb unes ganes boges de viure que feien goig. Assaborint els moments bons, que en va tenir, i lluitant contra els que no ho van ser tant, que també n'hi va haver. Va suportar la crítica, a voltes agra, però la va encarar fent la seva feina d'acord amb el que pensava. Li va agradar, ja malalta, la visió que d'ella en va donar en Fono, al seu darrer llibre, amb la tendra imatge d'ells dos donant-se la maneta. La vida ha estat cruel i li ha pres a la Natàlia uns anys que hauria fruït al màxim, amb la família, amb els amics, mirant televisió, llegint, escrivint i treballant pel país. Fins sempre.