Quan la il·lusió mou muntanyes (de llibres).

Què passa si vius a Hamburg i es ven una llibreria a Viena?

Tenir un projecte i tirar-lo endavant no és la felicitat -què és la felicitat?-, però s’hi acosta. Si el teu projecte respon a una il·lusió i esdevé una realitat consolidada, tingues per segur dues coses: que t’hi dedicaràs com si t’hi anés la vida i que t’agradarà fer-ho. Si, a sobre, t’acaben sortint els números, aleshores et consideraràs, amb raó, la persona més afortunada del món. Però que t’acabin sortint els números no t’ho garanteix ningú.
A Petra Hartlieb (Munic, 1967) la bogeria -per abocar-se a fer realitat un projecte dels que tenen la il·lusió com a combustible cal, també, un punt d’alienació mental transitòria- li ha sortit més que bé, fins ara. La seva aventura va començar gairebé sense voler: l’any 2004, durant unes vacances a Viena, ella i el seu marit van saber que tancava una llibreria de barri amb tradició i clientela. “Per què no ens la quedem?”, es van plantejar. El matrimoni vivia i treballava a Hamburg, però es van arriscar a fer una oferta via mail per la llibreria vienesa i va sonar la flauta. Vet aquí el resum que en fa Hartlieb: “Hem apostat, amb uns diners que no tenim, per una llibreria que està en una ciutat on no vivim. I l’hem aconseguida. I ara, què?”.
La història de la llibreria (que avui ja són dues) de Petra Harlieb és una història d’èxit. I de sacrifici. I de fer més hores que un rellotge. I de remordiments de consciència: per conciliar d’aquella manera la vida laboral amb la familiar o per no pagar un sou més generós als empleats. En qualsevol cas, és una història autèntica, que ara ha pres forma -de què, si no?- de llibre. Mi maravillosa librería (Periférica) no és pas un manual empresarial, sinó el relat en primera persona d’una periodista cultural que de cop i volta es va transformar en llibretera i que se n’ha sortit.

Mentrestant, al carrer Consell de Cent de Barcelona...Mentre devorava Mi maravillosa librería no podia deixar de pensar en Paula Jarrin, de la llibreria infantil i juvenil Al·lots, al número 266 del carrer Consell de Cent de Barcelona. Em semblava que la trajectòria de Petra Hartlieb tenia bastants paral·lelismes amb la de la Paula, una argentina encantadora que viu a Barcelona i que un bon dia va decidir, juntament amb el seu home, convertir-se en llibretera. I sí, també se n’està sortint.Convido la Paula a fer memòria. Rebobina fins al juny del 2012, quan acabava de ser mare per tercera vegada. M’explica que tant ella com el pare dels seus fills, l’escriptor Helder Farrés, tenien unes perspectives laborals borroses. “Ens sentíem sols i frustrats. Llicenciatures, màsters diversos i res: res de res”. Un dia van passar pel carrer Consell de Cent i van veure una llibreria en venda. “Muntar una llibreria era un dels nostres projectes somiats”. La parella es va preguntar: “I per què no?”. I ja tenim el típic estira-i-arronsa entre la il·lusió, que era molta, i les pors, que no eren poques. Van demanar consell al llibreter gironí Guillem Terribas: els va dir que com més serien, més riurien.

Els fils invisibles amb què es cusen les complicitatsVa guanyar la il·lusió. La Paula i l’Helder van poder reunir els diners que no tenien i un 15 de novembre signaven la compra. “El 16 de novembre hi entràvem a treballar l’Helder, la nena i jo. Vaig alletar i fer de mare dins la llibreria mentre aprenia l’ofici”.Potser algun dia Paula Jarrin també escriurà un llibre sobre la seva meravellosa llibreria. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però som immensament afortunats”, diu. I esmenta, amb una emoció contagiosa, “els fils invisibles de tanta gent que ens ha ajudat”.EVA PIQUER publicat a l'Ara.com 21.11.15 

El cine Truffaut de Girona ha rebut més de 340.000 espectadors en 15 anys

Carles Puigdemont referma el compromís de construir una segona sala polivalent i multiusos.

 L'actual etapa del Cinema Truffaut de Girona va engegar motors fa quinze anys, un 17 de

novembre amb la preestrena de la pel·lícula d'Arturo Ripsten Así es la vida. Ho va fer de la mà del col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, per encàrrec de l'Ajuntament de Girona, i durant tots aquests anys s'han encarregat de la gestió de les instal·lacions. al llarg d'aquest temps, s'han estrenat 506 pel·lícules i projectat un total de 1.450 films, entre programació regular i els cicles o projeccions especials.
Pel número 7 del carrer del Portal Nou han passat un total de 340.000 persones. Totes les pel·lícules que s'han projectat han estat en versió original o versió original subtitulada. 
L'alcalde de Girona, Carles ?Puig?demont, el coordinador de l'equip tècnic del Cinema Truffaut, Carles Ribas, i el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, van fer ahir balanç dels 15 anys d'història d'un dels cinemes més emblemàtics de les comarques gironines.
El Truffaut és l'única sala amb programació regular en Versió Original Subtitulada (VOS) que hi ha a Catalunya, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Al juny del 2012, els cinemes van completar el seu procés de digitalització amb la instal·lació d'un projector NEC d'última generació que es va poder adquirir gràcies a la subvenció especial del Programa MEDIA de la Unió Europea (40% del cost), i una subvenció extraordinària de l'Ajuntament de Girona (60% restant). Arran d'aquesta modernització, s'ha registrat un augment d'un 11% del nombre d'espectadors. 
L'any vinent es canviaran totes les butaques del cinema, i també el sistema de climatització. Puigdemont va confirmar la construcció d'una segona sala, que serà polivalent i multiusos, i permetrà desplaçar allà cicles com Cinema i Solidaritat, per reservar la sala principal del Truffaut per al cinema d'estrena.
D'altra banda, ahir es presentar la nova temporada del cinema que arrencarà amb dues noves seccions El Clàssic del Mes, dedicat a recuperar títols històrics i Le Petit Truffaut, que tractarà el món de l'animació per als més petits. 
La sala va rebre l'any 2001 el Premi Sant Jordi de Cinematografia i és la seu oficial de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya a Girona des del gener del 2001. També és membre de la principal xarxa europea de sales independents, Europa Cinemas, i des del mes d'abril del 2015 és membre fundador de la xarxa espanyola CineArte.
Les instal·lacions es mantenen gràcies a les subvencions públiques, que cobreixen un 35% del pressupost anual. La resta prové dels recursos propis, sobretot derivats de l'explotació o lloguer de la sala i de la venda d'entrades. 
La principal aportació pública que rep el cinema prové de l'Ajuntament de Girona, i els darrers anys s'ha situat al voltant dels 31.000 euros. També rep una partida de 12.500 euros cada any d'Europa Cinemas.
Diari de Girona / ACN 21.11.15 
Informació a TVGI a partir del minut 18 http://tvgirona.xiptv.cat/noticies/capitol/noticies-migdia-del-20-11-2015

HIG DIGITUR DEI (CAT. 1976) d'Antoni Martí

HIC DIGITUR DEI
Director: Antoni Martí
Guió: Quim Monzo / Roser Fradera
Música: Quim Sota
Intèrprets: Rosa Novell, Xavier Elorriaga,
lfred Luchetti, Monserrat Carulla, Pepa López,
 Maruja Torres, Nadala Batiste, Miquel Cors.
https://youtu.be/uaixvz6beWk

"QUAN FRANCO VA MORIR,
 ÉREM JOVES ÀCRATES" (Imma Merino)

Molts anys abans que Isaki Lacuesta, engresques a una sèrie de primeres figures del mon del cinema i del teatre perquè participessin en el seu projecte cinematogràfic de "Murieron por encima de sus possibilidaes", l'Antoni Martí ja ho va fer per realitzar aquesta esborrajada pel·lícula anomenada Hic digitur dei. Molt abans que existís aquesta formula de recollir diners per portar a terme projectes culturals anomenada "verkami", l'Antoni Martí ja ho va aconseguir per poder finançar la pel·lícula, d'una manera casolana, a partir de aportacions particulars i de la productora de la pel·lícula Dolors Fuster. Però es clar, estem parlant de l'any 1976 / 1977, on la tecnologia actual era només una fantasia. Rodada amb pel·lícula de Super 8 i amb unes condicions precàries, més ben dit: més que precàries, es va filmar aquesta festiva i anàrquica pel·lícula, gràcies a la il·lusió, les ganes de fer coses i sortir de la foscor franquista. Amb un entusiasme  fora de lloc. La majoria dels actors son de teatre, que van participar en el Primer Grec en el que Antoni Martí va rodar-hi un documental sobre l'experiència del festival d'estiu i entre toma i toma va entusiasmar i anar engrescant a una colla d'actors perquè participessin en aquesta utòpica aventura, que va durar 14 mesos. Es rodava moltes vegades els cap de setmana o quan algun actor tenia lliure i li anava bé.  Però tot i l'anarquia del rodatge, tots, absolutament tots, tenien unes ganes boges de complir amb els compromisos assumits.
Hic digitur dei, apart de ser possiblement la millor crònica dels moments d'eufòria llibertària després de la mort del dictador Franco, també es la de la  transició i, sobretot, l'esclat de viure per fi, en llibertat; també és una pel·lícula coral, amb actors que començaven les seves carreres i que molts d'ells ja no hi son i per tant s'ha convertit en una mena de document d'un moment històric, però també de reconeixement a una professió que ha estat a les verdes i a les madures. Alguns dels actors, els tenim encara presents en el nostre record recent, com Rosa Novell. També hi trobem un Alfred Luchetti en plena forma  com la Nadala Batista i a un jove Miquel Cors....

Hic digitur dei, que com he dit es va rodar en pel·lícula Super8 (fa anys vaig tenir la sort de veure-la en aquesta format original), ara la podrem gaudir amb una extraordinària i restaurada còpia de la  versió original.
Aquesta projecció en el Cinema Truffaut, dins la programació de Temporada Alta 2015, serà la primera  d'una sèrie que es faran  per diferents indrets del país i que començarà el proper dia 23 de Novembre a Barcelona en els Cinemes Girona.

Llarga vida  a Hic digitur dei i que algun dia puguem recuperar la espontaneïtat, l'explosió i les ganes de gresca i d' ironia que té la pel·lícula d'Antoni Martí.

Guillem Terribas, col·lectiu de Crítics de Cinema.Full de sala pel Cinema Truffaut, en el pre-estrena (dins el marc de Temporada Alta 2015) de la versió digitalitzada. 17.11.15

PERE BAHÍ: Mite de la Costa Brava

Recopilació de cançons de Pere Bahí, amb el seu company
 Pep Rodriguez, A Sarajevo (2007) i a Cala Salguer (2011)

El dia de Sant Carles va morir un cuiner i cantaire de veu poderosa. A Palafrugell, mentre dormia.

En Pere de La Xicra va tenir una vida intensa i va ser acomiadat com es mereix una persona cridada a ser una llegenda de la Costa Brava.

El funeral de Pere Bahí i Fàbregas deu haver estat el funeral més terapèutic de la meva vida. No ens vam ensorrar ni vam plorar de desesperació. ¿Heu vist mai aquests enterraments a Nova Orleans amb aquella música que comença trista i lenta i acaba alegre i amb molta marxa? Doncs va acabar igual. I hi afegiria una cosa millor, encara: quan en vaig sortir estava més bé que quan hi vaig entrar. Més feliç, si voleu, i no pas amb l'esperança de la resurrecció com solem acabar els funerals els catòlics, sinó més aviat amb un record festiu, per honorar en Pere de La Xicra. Sabeu per què? Donaven per fet que ja tenim en Pere al cel, cuinant i cantant.

“Aixís de xulos!”, diria ell.

Va ser un gran final per a una gran vida.

Però no us penseu: en Pere n'havia passat de tots colors. La salut també el va castigar. Imagineu un càncer de pulmó i operacions que li van minvar la capacitat per respirar. Però, malgrat tot, un emissor de felicitat.

En Pere tenia 77 anys –oi que no ho semblava?–, però no era un avi ni algú que convidés a tractar-lo de vós. Precisament, de tan proper, dir-li de tu era el més natural.

Diria que va morir un homenot. Josep Pla li hauria pogut dedicar algun escrit si hagués arribat a conèixer, com nosaltres ara, aquest personatge singular. Però, el 20 d'abril del 1984, quan en Pere Bahí i la seva estimada Montse Soler van obrir la granja al carrer Estret de Palafrugell, el senyor Pla feia dies, anys, que havia deixat de pixar-se per les parets d'aquell carreró dedicat oficialment a sant Antoni. Van arribar a Palafrugell el 1977, però fins a aquest estiu no es van casar.

Potser la mort d'en Pere marca la fi d'una etapa, com en el moment del traspàs de personatges dels quals només tinc referències escrites i orals, com l'Avi Xaxu, l'Hermós, en Pa i Raïm i una colla més que no sabria dir si són reals o ficció, però que han esdevingut mites. Potser un dia algú pensarà que en Pere Bahí és una llegenda.

L'escrit del recordatori del funeral és un fragment d'Un viatge frustrat, una de les narracions d'Aigua de mar, del volum II de l'Obra completa de Josep Pla. Parla dels dinars amb sobretaula des de les tres de la tarda fins a quarts de deu de la nit, de gent infatigable que canta, menja, beu, fuma, conversa, es belluga sense parar i se'n va havent gastat totes les provisions de mam. M'inquieta el Pla amoïnat per “aquesta delirant follia primitiva i decadent”. Decadent? Primitiva? Per què? Després hi afegeix: “De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria que indefectiblement està cridada a perdre's.”

Precisament, hem de recordar en Pere Bahí, de La Xicra, més enllà de la cuina, perquè va dedicar la vida a fer feliç la gent. Artista i home de bon gust, ho feia quan cuinava, quan cantava, quan escrivia, quan conversava o quan et feia aquelles abraçades energètiques, i enèrgiques i poderoses com la seva veu. “La millor veu baixa del món de l'havanera”, segons Pep Rodríguez, guitarrista amb qui va formar el duet Els que Canten. Ep!, en Pere havia jugat a la Champions: Peix Fregit, Port Bo, Caobana i Els Pescadors de l'Escala. Quan invoco l'havanera autèntica i la cançó de taverna tavernària, em ve al cap en Pere.

“Qui t'ha parit!”, deia ell.

He cantat amb Els que Canten des del migdia fins a l'hora de les bruixes a La Pelosa, a s'Alguer, i a la Barraca dels Lliris, a Tamariu. I fins i tot a la ràdio. Durant vuit anys, en Pere i en Pep portaven l'apostolat a La taverna de la Rambla, un programa de FeM Girona, la ràdio de l'Eduard Cid i en Julià Bernabé. 450 programes i 450 convidats. Et feien sentir reina por un dia. No recordo si vam fumar, però puc assegurar que vam brindar amb gintònics amb unes copes que van acabar a Llambilles, lloc on gràcies a en Pere vaig menjar un dels quatre millors arrossos de la meva vida. Un mar i muntanya de cabra i salsitxes extraordinari, amb arròs de Pals, matèries primeres del costat de casa, poc viatjades.

La base en la cuina d'en Pere ha estat un bon sofregit. Un sofregit de ceba sola, fregit i bullit, fregit i bullit, fregit i bullit, i fregit. Molt pacient, negre, sense que se te'n cremi ni un bocí. Negre per fer l'arròs negre, sense tinta i sense encebar el plat. Un sofregit, sofregit. El Sofregit! Amb el suport d'Anna Casadevall, la seva hereva als fogons de La Xicra, en Pere va establir la manera exacta de fer el sofregit veritable, com a base fonamental dels millors arrossos a la cassola, platillos, guisats, estofats, nius i catxoflinos.

Un personatge clau. Un cuiner molt influent, però molt, en el món de la cuina catalana; una fila de patums han après d'ell. El seu llegat gastronòmic és a Sabor ampurdanés, d'Ediciones Omega. Llegiu-lo!

“És en castellà, perquè no sé anglès. Vale, nano?”, va dir ell.

La missió a la Terra d'en Pere Bahí va ser la lluita contra els fantasmes de Pla. Havia de mantenir aquesta manera de fer humanista i bohèmia, tan lluny dels paràmetres d'ambició i cobdícia que ensenyen a les escoles de negocis.

Ja ho sé, ara em direu que va viure una vida de collons. Us torno a recordar que també les va passar putes. S'ha de ser mesquí per voler treure mèrit a qui ha dedicat la vida a repartir felicitat.

Algú l'ha de fer, aquesta feina, i millor que la faci una persona amb molt de talent!

Salvador García-Arbós, publicat el diumenge 8 de novembre a la secció Fem un cafè?. 

* En Pere era un personatge extraordinàri, que li agradava la vida, la vivia intensament i et feia participar en aquesta intensa vida, lligada a la música i a la cuina. Compartir, tot el fos, amb els amics era el que mes li agradava. Envejable vida i envejable comiat, sense soroll, discretament, sense molestar.
Guillem Terribas

Ponsatí-Murlà toca el Setè Cel

Oriol Ponsatí-Murlà, Guillem Terribas, Albert Rossich
Foto: Lluís Serrat.

Oriol Ponsatí-Murlà va rebre ahir el premi Setè Cel per la novel·la Totes les estacions de França, en un acte a la biblioteca Iu Bohigas de Salt. El jurat del premi va acordar per unanimitat donar aquest guardó, dotat amb 3.000 euros, a l'escriptor gironí, que ja havia guanyat el Just M. Casero amb aquesta obra. A la imatge, l'autor (amb ulleres), escolta Miquel Berga i Vicenç Villatoro, d'esquena, durant l'acte.
El Punt 14.11.15 

Él me llamo Malala (He Named Me Malala)

Emirats Àrabs, 2015

Director: Davis Guggenheim.
Intèrprets: Malala Yousafzai, Ziauddin Yousafzai,
Toor Pekai Yousafzai,Khushal Yousafzai,
 Atal Yousafzai.
Gènere: Documental.
Durada: 87 min. Idioma: Anglès.

“Un professor,  un nen, un llibre, un bolígraf, poden fer canviar el món“

Aquesta es la senzilla i poderosa frase que la jove activista Pakistanesa Malala, ha fet servir com a referència del seu discurs que els Talibans van voler callar amb una bala, quan tornava de l’escola en un autobús en el seu poble a la Vall de Swat.
El productor i director nord-americà Philip Davis Guggenheiem, conegut com un dels documentalistes més reconeguts i valorats del moment, només cal recordar que dos dels seus documentals estan en el TOP 10 dels més vistos i de més recaptació “Una verdad incomoda ” (2006) i “Esperando a Superman” (2010), es l’encarregat de explicar-nos la història d’aquesta noia de 16 anys anomenada Malala Yousazai, la noia activista Pakistenesa, que va reivindicar públicament el dret d’anar les noies a l’escola i per aquest motiu, va rebre un tir al cap que li va anar al cervell i va estar una temporada en coma i fent-li operacions per tal de salvar-li la vida. Actualment està totalment recuperada, cal dir que té una part de la cara que li ha quedat immobilitzada i no hi sent per una orella, viu amb la seva família, pare, mare i dos germans, a Anglaterra i no pot tornar a el seu país sota amenaça de mort.
Veurem i viurem durant els 87 minuts tot aquets procés. Imatges de la seva hospitalització, de la seva infantesa, de l’escola que tenia el seu pare,… tot material d’arxiu familiar. També veurem alguns fragments de la situació actual del seu país. I tot un metratge seguiment del que pensa, dels seus estudis, de les seves visites a altres països, de les personalitats que l’han rebut, del que pensen els seus germans d’ella i el que pensa ella dels seus germans. La seva estada a la ONU i el Premi Nobel de la Pau que va rebre, la personalitat més jove de la història del Premi, l’any 2014. I sempre, el pare al seu costat.
La pel·lícula comença amb la història del seu nom, explicada per ella mateixa, recordant l’explicació que li va donar quan era més petita el seu pare. Aquesta història i altres històries que es rememoren, estan il·lustrades per unes pintures animades extraordinàries. Malala, es el nom d’una heroïna que quan el Pakistan estava sotmesa a els anglesos, va liderar la batalla que va donar la llibertat a el seu poble, tot i deixant-hi la vida.
“El meu pare em va posar Malala, no em va fer Malala. Jo vaig triar aquesta vida i la vull continuar“, diu un moment de la història la nostra Malala, a la pregunta de si tot el que fa es influència del seu pare.

La pel·lícula està ben feta, ben explicada i en alguns moments et commou. Està explicada amb un ritme que no et permet deixar de mirar la pantalla. Només en alguns moments surten algunes veus critiques, que diuen que s’aprofita de la seva desgràcia. Però la força de la història s’aguanta per si sola.

Es veritat que en alguns moments i sobretot la part final, el realitzador aixeca el to sentimental buscant la llàgrima fàcil i el vist i plau de l’espectador. Però, la història es tant intensa, que se li pot perdonar aquesta debilitat comercial.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full informatiu. Cinema Truffaut 06.11.15 

L'ARTÈRIA INVISIBLE de Pere Vilà.

Âlex Brebdemülh, Pere Vilà i Nora Navas

L'ARTÈRIA INVISIBLE
(Catalunya 2015)
Direcció: Pere Vilà
Guió: Pere Vilà / Laura Merino
Intérprets: Nora Navas, Àlex Brebdemühl, Àlex Monner,Joana Vilapuig, Francesc Garrido

* Pre-estrena, dins el festival Temporada Alta
en el Cinema Truffaut 03.11.15
Estrena oficial el desembre 2015.

Relacions perilloses
Pere Vilà (Girona 1975)amb paciència i amb els anys, ens va mostrant des de que va fer el seu primer llarg metratge el 2007 "Pas a Nivell", una manera original i diferent d'explicar històries. Ja l'any passat, dins el mateix marc de Temporada Alta, que ara estrenem la seva darrera obra, Pere Vilà ens va oferir la seva particular visió de la vellesa, la memòria i la rancúnia amb la pel·lícula "La Fossa" (2014), amb unes esplèndides interpretacions de Lluís Homar i la Emma Vilarasau.

Ara, Pere Vila, amb l'adaptació de la novel·la "El peatge" escrita a quatre mans per Josep Valls i Joaquim Vidal (que és un dels productors de la pel·lícula) ens mostra en la seva darrera producció L'ARTÈRIA INVISIBLE una intima i complicada història on hi trobem la mala relació entre germans i una herència entre mig; un matrimoni amb problemes: ell vol fer carrera política i ella vol tenir fills. A ell se li complica la vida a través d'una denuncia d'abusos sexuals. Al mateix temps, vivim un amor adolescent, amb problemes, ella ha d'exercir la prostitució i ell està a l'atur i "tocat", degut a que de petit havia estat a punt de formar part de la vida del matrimoni, que ara te problemes. Els joves tramen una manera fàcil de aconseguir diners. Aquí, es complica encara més la cosa.

Tot plegat explicat a la manera del director Pere Vilà, sense preses i amb la càmera quieta. Aquesta manera de filmar, fa que l'espectador entri més dins el complicat entramat de la història. Al mateix temps, un té la sensació de que no passa res i resulta que estem vivim, quasi en primera persona, tot una drama, un mal viure que no et deixa indiferent. Fins hi tot, hi ha moments en que l'espectador voldria participar amb els protagonistes, intentar fer-hi alguna cosa, perquè no haguéssim de viure tant intensament el que estem veien.

Un altre mèrit del director, es aconseguir que els actors que venen de diferents àmbits del mon de la interpretació, tot estiguin al mateix nivell. Tots saben mostrar en poques paraules tota la intensitat, a través de l'expressió, que necessita cada escena. Una vegada més Pere Vilà, amb la seva manera d'explicar històries, no ens deixarà indiferents. Ens farà pensar i reflexionar sobre que la vida, de vegades, no estan fàcil de viure-la. I moltes vegades, som nosaltres que ens la compliquem.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema

La UNED obre el curs a Girona celebrant el 40è aniversari

L'acte d'inauguració del curs acadèmic 2015/2016 es va celebrar ahir, a la Coma Cros, amb una conferència de Guillem Terribas, que va reivindicar la curiositat com a eina bàsica per aprendre.

La Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) a Girona va inaugurar ahir a la tarda el curs acadèmic 2015/2016. Però aquest acte solemne no va ser un més, sinó que va ser especialment emotiu perquè la universitat celebra els quaranta anys de la seva implantació a Girona. De fet, aquesta efemèride va ser el fil conductor de la inauguració del curs, que es va dur a terme a l'Auditori de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt.

El responsable de donar el tret de sortida a l'inici del curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural saltenc Guillem Terribas, que va pronunciar la conferència La curiositat ens farà lliures. Terribas, gran coneixedor del seu poble i de la realitat cultural gironina, va voler partir precisament de Salt per evocar el passat de la fàbrica Coma Cros, en el sentit que va ser un referent de vida saltenca, però que ara, i amb el temps, s'ha reconvertit en una factoria que “dóna vida cultural” a la població. Terribas va voler defensar per damunt de tot la curiositat com a eina essencial per aprendre i assolir coneixement: “Allò que de petits preguntàvem contínuament per aprendre coses és una de les eines que reivindico que no hem de deixar”, va dir.

Matriculacions

David Maldonado, secretari del centre UNED Girona, es va referir a les dades del curs passat exposant que dels 1.252 alumnes matriculats, 37 han assolit els seus estudis, ja sigui de grau o de màster. Tot i que la matrícula encara no està tancada, per aquest curs es preveu una xifra semblant pel que fa a matriculats.

La UNED té centres exteriors a Olot, Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell i Figueres.

Motivació i treball

L'acte d'ahir també va servir per fer l'entrega dels diplomes als estudiants que van finalitzar els seus estudis de llicenciatura o grau a la UNED durant el curs passat. Pel que fa a les intervencions, la directora del centre, Montse Palma; la vicerectora de formació permanent, María del Carmen García Alonso; el president de la Diputació de Girona, Pere Vila, i la regidora de Cultura i Esports de l'Ajuntament de Salt, Eva Rigau, van remarcar la motivació per aprendre i l'esforç dels estudiants de la UNED que sovint compatibilitzen l'estudi amb el treball i les obligacions familiars.

Tot i que el curs queda oficialment inaugurat, la matrícula continuarà oberta fins al 25 d'octubre, tant per als graus, com per al curs d'accés a la universitat per a majors de 25 i 45 anys. D'altra banda, els cursos d'idiomes organitzats pel Centre Universitari d'Idiomes a Distància (CUID) s'iniciaran el proper 3 de novembre i la matrícula restarà oberta fins al 30 d'octubre.

Publicat en el Punt-Avui 15.10.15

La UNED celebra 40 anys a Girona

Els 40 anys de la implantació a Girona de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) va ser el fil conductor de l'acte d'inauguració del curs acadèmic que va tenir lloc ahir a la Coma Cros de Salt. El responsable d'obrir el curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural Guillem Terribas amb la conferència "La curiositat ens farà lliures". En l'acte es va fer l'entrega dels diplomes als alumnes que van finalitzar els estudis el curs passat.

Diari de Girona 15.10.15 

Temps de foc temporada alta 2015

Espectacle inaugural del FESTIVAL TEMPORADA ALTA 2015
divendres 2 i dissabte 3 d'octubre.
La màgia del foc i la música per diversos carrers i places del Barri Vell de Girona. Un espectacle insòlit, majestuós, misteriós, divertit i, sobretot, compartit. Aquesta vegada el poble s'ha assabentat que ha començat el Festival.

Fonsu Mateu exposa ‘Espais vistos', a Salt

Les Bernardes de Salt inauguren avui, a les vuit del vespre, l'exposició Espais vistos, de Fonsu Mateu (Salt, 1948). El veterà artista presenta una selecció de la seva obra amb aquest títol perquè l'origen de les aquarel·les és sempre el viatge i, també perquè aquest any en fa noranta de la publicació de Coses vistes, llibre fundacional de Josep Pla. Guillem Terribas farà la presentació de l'acte.
El Punt-Avui 18.09.15

EL VIRUS DE LA POR.

El Virus de la Por 

Catalunya, 2015
Director: Ventura Pons.
Intèrprets: Roser Batalla, Rubèn de Eguia, Albert Ausellé,
Santi Ricart, Diana Gómez, Xavier Pujolràs, Anna Azcona.
Gènere: Drama.
Durada: 90 min.

Idioma: Català.

LA MIRADA L'any 1961, el director de cinema americà William Wyller, va adaptar pel cinema l' obra de teatre escrita l'any 1934 per Lillian Hellman "The Children's Hour, amb el mateix títol i que entre nosaltres es va titular "La Calúmnia". Estava magistralment interpretada per Audrey Hepburn, Shirley Mc Laine i James Garner. Era una història que no et deixava indiferent i més en aquella època, que per nosaltres aquestes coses només eren "rumors" de mal pensats. Perquè el que va escriure la Lillian Hellman l'any 1934 i que no es va portar el cinema fins l'any 1961, tractava de la bona relació de dues professores que tenien un escola privada, a Estats Units, i que eren unes bones pedagogues, fins que una nena, va dir a els seus pares, que les dues professores s'havien fet un peto... A partir d'aquí comença un drama per les dues amigues , fins arribar a el tancament de l'escola.

Ara, a l'any 2012, en un país més "normalitzat", Josep Maria  Miró va escriure i va dirigir l'obra de teatre EL PRINCIPI D'ARQUÍMEDES" interpretada per Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart y Albert Ausellé. La història es repeteix, molts anys després en el nostre país, doncs l'obra de Josep Maria Miró, també hi ha la mirada d'una nena, que fa que es dubti del comportament d'un professor/entrenador de natació, amb  la manera de tractar a una de les criatures. I, els pares, li amarguen la vida i a tots el companys que treballen amb ell.

Ara Ventura Pons, tres anys després del seu estrena i del seu recorregut pels diversos escenaris del país, ha adaptar l' obra (igual que en el seu moment va fer William Wylder) i n'ha fet una pel·lícula, la pel·lícula que fa 26 de la seva filmografia.

No es la primera vegada que Ventura Pons adapta una obra de teatre i la porta al cinema amb cert èxit. Recordem: l'esplèndida "Actrius" (1997), Carícies (1998)  "Amic Amat" (1999),"Barcelona, un mapa (2007),  "Forasters" (2008)... entre altres. Ventura es un home que li agrada el teatre i estima el cinema.

En aquesta adaptació de l'obra de Josep Maria Miró, Ventura Pons ha treballat amb els mateixos actors que en el seu moment van estrenar l'obra de teatre. Ventura s'ha fet seva la història de Miró, i ens la mostra amb unes imatges molt pròximes. Amb uns primers plans que expressen tota l'angunia i la sorpresa d'una situació estúpida. Una situació que provoca la desconfiança, la por i la insolidaritat.
 Com una mirada mal interpretada i mal explicada, pot ocasionar un desgavell en unes vides que fins aquell moment eren normals i amb  bon "rotllo" entre ells. Tot això ho explica d'una manera senzilla, però convincent,  el director Ventura Pons.
Cal ressaltar la molt bona interpretació de la veterana actriu Roser Batalla. Els altres actors compleixen.

Guillem Terribas, full/crítica de l'estrena en el Cinema Truffaut 18.09.15 

11 de Setembre 2015 VIA LLIURE

Viatge a la lluna des del centre de Girona

El productor gironí Edmon Roch va presentar ahir als Albèniz Centre el film d'animació espacial «Atrapa la bandera»

Els cinemes Albèniz Centre de Girona van acollir ahir al vespre la presentació d'Atrapa la bandera, la nova cinta d'animació dels responsables de l'èxit de taquilles Les Aventures de Tadeo Jones, que ha arribat aquest cap de setmana a les sales espanyoles. L'acte, que va congregar un nombrós públic i que va precedir l'estrena del film, va comptar amb la presència del seu productor, el gironí Edmon Roch. Tot i que inicialment estava prevista l'assistència de Jordi?Gasull, guionista del film i membre també de l'equip de producció, finalment i per un problema personal, no es va poder quedar a la ciutat per assistir a l'acte.

Dirigida per Enrique Gato i amb la producció d'Edmon Roch, Nico Matji i Jordi Gasull, a més de Telecinco Cinema, Telefónica Studios i Los Rockets AIE, Atrapa la bandera narra les aventures Mike Goldwing, un nen de 12 anys aficionat al surf que, de cop i volta, es veurà immers en una aventura espacial. El jove s'haurà d'enfrontar, amb l'ajuda dels seus amics Marty i Amy, a Richard Carson, un multimilionari que, per portar a terme un ambiciós negoci, necessita fer creure a tot el món que l'home mai va trepitjar la lluna.

La producció, que l'any vinent arribarà a tot el món, després que el gegant nord-americà Paramount n'hagi adquirit els drets, es pot veure a Catalunya doblada al català.

Indústria consolidada

El que podria ser un dels grans ?èxits de la taquilla de l'any posa de manifest el moment dolç d'un cinema d'animació de producció nacional que ja s'ha consolidat. Es podria dir que si els Estats Units encara són els reis d'aquesta indústria, l'animació espanyola ja ha aconseguit tocar la lluna amb els dits. En paraules d'Edmon Roch, tot i que als «Estats Units juguen a la primera divisió, amb un pressupost que és deu vegades superior al dels films espanyols i un marge d'error superior, sí que es pot dir que en l'àmbit tècnic, de creació d'eines d'animació, de capacitat creativa o innovació tecnològica, demostren la competitivitat de la indústria espanyola». En la seva opinió, «una bona prova de la qualitat» és el fet que, «per primera vegada», un gegant com Paramount «hagi adquirit els drets d'un film espanyol per tal de distribuir-lo a tot el món, incloent-hi els Estats Units i Japó».

Sobre la trama del film, que es desenvolupa principalment als Estats Units, Roch admet que en el moment de fer-la, van pensar que «si els nord-americans roden produccions en altres països sense problemes», per què no fer-ho al revés i trencar murs?

El guanyador d'un Goya per El Niño, va recordar que, al cap i a la fi, «el cinema acostuma a explicar històries universals» i que, tot i que Atrapa la bandera és de producció espanyola, parla d'una fita històrica que va impactar tot el món. El film ha estat el primer no nord-americà que ha comptat amb la col·laboració, en matèria d'assessorament, de la pròpia agència espacial NASA.

Edmon Roch i Guillem Terribas, amb el cartell de la pel·lícula
Foto: Marc Marti.

Una pel·lícula familiar

Malgrat ser catalogada de pel·lícula per a nens, l'actual vicepresident de l'Acadèmia del Cinema

espanyola, va afegir que Atrapa la bandera és, principalment, una cinta familiar. I és que «a més de les aventures i l'acció que enamoren els més petits», el film compta amb diverses lectures possibles que, tal com va reconèixer, també han estat ben rebudes pel públic adult. En la seva opinió, aquesta producció segueix amb el lema «per a nens d'entre 3 i 99 anys», que es va fer famós gràcies a Disney.

Sobre la presentació a la ciutat de Girona, Roch va explicar que sempre s'ha sentit «un ambaixador gironí» i que, tot i passar-hi poc temps per motius professionals, «és una satisfacció» presentar tots els seus treballs a la ciutat on es va «enamorar del cinema».
Albert Cornellà, publicat en el Diari de Girona 29.08.15

Crítica de Pride

Pride

Regne Unit, 2014
Director: Matthew Warchus
Intèrprets: Ben Schnetzer, Monica Dolan, George MacKay, Bill Nighy, Andrew Scott, Imelda Staunton, Dominic West, Paddy Considine, Joseph Gilgun, Sophie Evans, Jessie Cave, Freddie Fox.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Durada: 120 min.
Idioma: Anglès.

Increïble, però veritat

El cinema angles, sempre s'ha distingit per la seva elegància i maneres de fer. Siguin Thrillers, comèdies, drames, clàssics, polítics, adaptacions. Sempre se'n surten i amb aquella dignitat que l'espectador agraeix. Això no vol dir que totes siguin d'una gran qualitat o que passin a la història del cinema (encara que en faríem una bona llista), però que no t'enganyen, que en surts millor de com has entrat. Que tenen un respecta envers l'espectador. I això, ara i sempre, es d'agrair.

Amb Pride, ens trobem amb una d'aquestes pel·lícules, que sense ser res de l'altre mon, no et deixen indiferent, no et sents enganyat.
Combina, com sol fer, també, molt habitualment el cinema angles, la comèdia (discreta i eficaç), la denuncia, el conflicte i tot explicat d'una manera entranyable. I tot embolicat amb uns actors de primera línea, alguns gens coneguts pel gran públic,  molts d'ells provinent del teatre i d'altres, actors secundaris que aixequen i fan creïble qualsevol història.
La història, basada en uns fets reals ocorreguts a l'estiu de 1984, manant el país la  "dona de Ferro" Margaret Thatcher, i la recordada i famosa  vaga dels miners, que van rebre l'ajuda del moviment de gais i lesbianes.

Amb aquesta anècdota, real, el director Matthew Warchus ( un jove director angles, reconegut en el mon del teatre i el musical) ha sabut donar-li el to d'història simpàtica, agradable i al mateix temps amb seus tocs d'agressivitat i denuncia, que fan que l'espectador s'enganxi en aquesta historia sobre la solidaritat entre col·lectius tant diferents.

Entranyable i molt eficaç l'escena de la taverna en la  que una dona comença a cantar la popular cançó Bread and Roses ( que estic escoltant mentre escrit aquest full) i que va pujant de to i s'hi van afegint  tota la gent que omple la taverna. Aquí se li nota, en el director, la seva debilitat pels musicals.

Guillem Terribas. Full crítica Cinema Truffaut. 21.07.15
http://www.cinematruffaut.com/PRIDE/

Un llibreter i Atticus Finch

El meu amic Guillem m'ha trucat per dir-me que Anagrama ha reeditat en castellà ‘Carol', la novel·la “lèsbica” de Patricia Highsmith, avançant-se a l'estrena de la sublim versió cinematogràfica de Todd Haynes, que no tindrà lloc fins a la primeria de l'any vinent. De moment, no hi ha cap reedició en català. També m'explica que, just la nit abans de llegir la meva primera “ombra” sobre Matar un rossinyol, va tornar a veure casualment el film que, adaptant-la, va contribuir encara més a la popularitat tan fulgurant com incandescent de la novel·la de Harper Lee, apareguda el 1960.

Respecte a aquesta popularitat, el meu amic, llibreter per sempre, em comenta que sobretot la té als EUA, on se n'han venut milions d'exemplars i cada any es renoven els seus lectors perquè forma part del seu patrimoni literari i moral. En canvi, ell no recorda haver venut anualment més de dos o tres exemplars de la novel·la des que Edicions 62 va publicar-la en català, amb una traducció de Xavier Pàmies, ara fa uns deu anys.

Per contra, la pel·lícula ha fet present en el nostre imaginari, creant-hi un desig de transmissió, la dignitat moral de l'advocat Atticus Finch i els jocs d'infantesa dels seus fills. El meu amic em diu que espera que la seva néta tingui un parell d'anys més per descobrir-li la pel·lícula. També em comenta que s'hi veu clarament que, per molt que Atticus demostri en el judici que el seu defensat és innocent, el “negre” Tom Robinson serà declarat culpable per un tribunal d'homes blancs: està condemnat d'entrada. Li dic que, pel que tinc entès, a la novel·la amagada d'Harper Lee, Vés i aposta per un sentinella, Finch té un capteniment semblant al dels homes blancs que condemnen Robinson. Em diu que no vol tenir una altra imatge d'Atticus. I també que no llegeixi una novel·la que la seva autora no va publicar i que, un cop ella no “controla” i la seva germana és morta, ha aparegut per iniciativa de la seva advocada.

Em reitera que no la llegeixi, que no en parli i que recomani Matar un rossinyol. Però ja l'estic llegint amb estranyesa i inquietud.
Imma Merino, publicat en el Punt Avui 30.07.15 (Ombres d'estiu)

NATÂLIA MOLERO, En el record

ADÉU, GUAPA
Tot i que la mort de la Natàlia, per desgràcia, era anunciada de fa temps, un no pot deixar de mostrar la seva indignació per la pèrdua d’una personalitat com la  de la Natàlia Molero.

La Natàlia era guapa, simpàtica, agradable, culta, seductora i una gran conversadora. I ella ho sabia. I sabia utilitzar totes aquestes  dots en el moment oportú i quan calia. També sabia ser entranyable i generosa.

La Natàlia era atrevida i li agradava superar reptes i acceptar propostes compromeses. A vegades fins hi tot amb un punt d’inconsciència. Però se’n sortia. Tenia, també, aquesta habilitat.

La Natàlia era amiga dels seus amics i amigues. I si calia, més. Era generosa.

La trobarem a faltar. Natàlia, sempre ens quedaran els Premis Casero i Bertrana. Les presentacions de llibres, els sopars i alguns gin tònics. Algunes discussions i moltes abraçades.  L’anada a Nova York, a la setmana del llibre en català (un matí va venir carregada de joguines pels seus fills la Paula i en Guillem). Els dies de cinema... Gràcies Natàlia per apostar en la realització de l’exposició “30 anys de Presentacions de llibres”.

Allà on siguis, Natàlia, s’ho passaran bé. Descansa en pau i que vagi bé. Una abraçada.

Guillem Terribas, amic i llibreter.
* Publicat en El Punt-Avui 27/07/15

Adéu, Natàlia

JORDI GRAU * Publicat en el Punt-Avui 28.07.15

En Terribas va trobar el títol just: “Adéu, guapa”. La Natàlia era una senyora guapa i ho va ser sempre, de jove i de més grandeta. Però era alguna cosa més que una senyora guapa, era una dona que sabia el que volia, que quan prenia una decisió l'encarava i que va tirar endavant, amb un punt d'incomprensió moltes vegades, fent allò que creia que tocava fer. Va ser allò que hem acabat definint com una gestora cultural, però en realitat el cap li bullia d'idees i li encantava fer tot allò que li venia de gust. Va ser professora, però la recordo amb les ganes amb què va arribar, ja fa molts anys, a la redacció del diari. I amb què va retornar molts anys després, ja com a articulista, fins al darrer moment. L'apassionaven el cinema i la televisió i era una experta en sèries i en va escriure mentre va poder. L'enamorava la televisió, on va presentar un programa a la Televisió de Catalunya, i encarava els debats televisius de caire polític en què participava amb el seu somriure proverbial i amb una voluntat de convicció que sabia que no trobaria retorn en molts dels seus contertulians. Va ser regidora en temps difícils per al seu partit, va haver de substituir Joan Saqués als serveis territorials de Cultura, va escriure narrativa, novel·la i teatre i va guanyar premis literaris com el Ciutat de Xàtiva i el Vila de Sant Boi. Va publicar llibres, Aquí hi ha el meu pintallavis i Nardo, un torero d'Olot, perquè li agradaven els toros en un moment en què el més fàcil és que no agradin els toros. Va dirigir la Filmoteca de Catalunya i va ser feliç quan la van designar directora de la Casa de Cultura de Girona. M'agradava anar-hi i allà sempre hi havia la Natàlia, amb el somriure als llavis, per riure una estona, explicar alguna xafarderia o deixar-li anar alguna poca-soltada.

La Natàlia ha fet moltes coses i ha deixat molts amics. Ella era així, sempre amb el somriure als llavis, amb unes ganes boges de viure que feien goig. Assaborint els moments bons, que en va tenir, i lluitant contra els que no ho van ser tant, que també n'hi va haver. Va suportar la crítica, a voltes agra, però la va encarar fent la seva feina d'acord amb el que pensava. Li va agradar, ja malalta, la visió que d'ella en va donar en Fono, al seu darrer llibre, amb la tendra imatge d'ells dos donant-se la maneta. La vida ha estat cruel i li ha pres a la Natàlia uns anys que hauria fruït al màxim, amb la família, amb els amics, mirant televisió, llegint, escrivint i treballant pel país. Fins sempre.