Morts amb llegats diversos

El color del Bitter sempre m'ha fascinat, sobretot si s'exposa a la llum del sol en una terrassa. Li reconec, doncs, un valor estètic més visual que gustatiu, tot i que no em desagrada la seva amargor. Des de fa poc, justament arran de la manera com José Luis Sampedro va viure els seus últims moments, he començat a suposar-li una qualitat moral: la capacitat de reconfortar davant la mort. El cas és que la seva vídua, Olga Lucas, ha explicat que l'economista i escriptor va demanar un Bitter Campari just abans de morir. Un cop se'l va prendre, va dir que es trobava millor i va donar “moltes gràcies a tots”. Va adormir-se i poc després va morir. Una s'imagina que la de Sampedro va ser la “mort dolça” que desitjaria tenir. Tanmateix, no ignoro que el Bitter pot ajudar-hi, però que no n'hi ha prou. Sampedro és dels que ha pogut traspassar a casa seva, entre les seves coses, al costat dels pròxims. Però sobretot podem creure que se n'ha anat en pau després d'una vida ben complerta durant una llarga existència que ha arribat als 96 anys. Olga Lucas no només ha parlat del Campari, sinó també de la serenitat final d'un home que no temia la mort.
José Luis Sampedro va morir a la matinada de dilluns passat, unes hores abans que, a més de Sara Montiel, ho fes Margaret Thatcher, una dona que representava bona part d'allò contra el qual havia lluitat aquest economista humanista que també va escriure novel·les amb voluntat sensual i actitud reflexiva. La defunció de Sampedro no va fer-se pública intencionadament fins l'endemà, quan ja estava incinerat, mentre el cos difunt de Sara Montiel era passejat per la Gran Via madrilenya, on s'hi projectava a les façanes El último cuplé i La Violetera. Sampedro se'n va voler anar discretament. L'actriu manxega tenia altres virtuts, com ara el sentit de l'humor, però no precisament la de la discreció. Tant se val. Era una artista a la qual li agradava la popularitat i també el circ mediàtic. Però, al capdavall, va procurar més alegries que penes i, sobretot, no va exercir cap poder amb uns efectes perjudicials sobre bona part de la població. Ho dic a propòsit dels funerals d'estat que es preparen a Londres per acomiadar Thatcher, que, per molts, no és la “dama”, sinó la “bruixa” de ferro.
El cineasta Ken Loach, que ha dedicat unes quantes pel·lícules a testimoniar contra els efectes nefastos de la política de Margaret Thatcher, ha dit que, per coherència, l'enterrament de l'exprimera ministra no hauria de ser públic, sinó privatitzat al preu més baix. Aquesta va ser la política econòmica de la Thatcher; privatitzar serveis perjudicant els interessos públics per concedir-ne el benefici als interessos privats; flexibilitzar el mercat laboral, és a dir abaratir l'acomiadament i reduir els sous; desregularitzar el sector financer perquè aquest faci el que li doni la gana; retallar els serveis socials. Fer política al servei del poder econòmic: Thatcher, certament, ha marcat tendència. Tenint presents les directrius marcades pel Banc Central Europeu, Angela Merkel apareix com la rèplica teutònica i extensiva de Margaret Thatcher. No serà l'únic polític o mandatari que hauria d'assistir als funerals de l'exprimera ministra britànica per retre-li un tribut. Són els seus hereus i ens n'imposen el llegat.
Tanmateix, com volen fer creure, les fórmules de la “bruixa de ferro” són les úniques possibles per afrontar la crisi? O són causants d'una crisi que es farà eterna per a la majoria dels ciutadans? Això perquè, un cop “recuperada” l'economia, els beneficis ho seran encara més d'uns quants, mentre la resta haurem perdut bona part dels drets laborals, amb els salaris reduïts a la meitat, i dels serveis públics. No hi ha res a fer? Thatcher ha vençut? Bé ho sembla. Però, què carai, no només hi ha el llegat de Thatcher. José Luis Sampedro va ser un de tants que mai no van defallir en el seu posicionament contrari a la tirania dels mercats financers i la indecència de les polítiques al seu servei. No només va cridar “Indigneu-vos!” (un pamflet que, no ho oblidem, una periodista membre del Consell per la Transició Nacional va qualificar d'abominable bandejant que el seu autor, el també recentment traspassat Stéphane Hessel, sempre va treballar a favor de la Humanitat) sinó que hi va afegir un “Reacciona!”. Molts indignats han reaccionat. Els sequaços dels poderosos han deixat de parlar amb suficiència de “bonisme” per qualificar els activistes de violents i antidemocràtics. Però la més gran violència és la del poder que condemna a la misèria, exigeix submissió i, a més, reprimeix en nom de la democràcia.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 14.04.13. Foto muntage de Jordi Soler

* Vaig conèixer a José Luis Sampedro, l'any dos mil a Madrid. La editorial Plaza Janés ens va invitar a uns quants llibreters de la península a una trobada amb ell a fi de comentar i presentar-nos la seva nova novel·la anomenada  "El amante Lesbiano". Em vam posar a la seva taula i va ser un dinar tertúlia molt interessant i amè. Vam parlar de llibres i de llibreries, de política i de la vida. Ell era el més gran d'edat però el mes jove d'esperit. Anava acompanyat de la seva jove companya Olga. En aquella època encara es podia fumar en els restaurants, però a la seva taula no vam poder fumar, però no per "culpa" de José Luis, que estava com un gínjol per l'dat que ja tenia, sinó per la Olga, que tenia un problema pulmonar i no admetia el fum.
Guillem.

El fum de l'últim cigar

A Campo de Criptana, una població manxega on es conserven uns molins de vent en un turó, va néixer el 10 de març del 1928 María Antonia Abad, més coneguda pel nom artístic de Sara Montiel, que va ser descoberta cantant una saeta en una processó de Setmana Santa a Oriola, on la seva família va traslladar-se després de la Guerra Civil. Va iniciar-se en el cinema en els anys dels drames de Cifesa en cartó pedra (l'espaterrant Locura de amor), va passar amb èxit per Mèxic en pel·lícules amb Pedro Infante que van fer que la descobrissin a Hollywood, però condemnant-la a fer d'hispana o d'índia, i va retornar a Espanya per triomfar-hi amb El último cuplé (1958). La fama de Sara Montiel és indestriable d'aquesta pel·lícula en què, dirigida pel grandiloqüent Juan de Orduña, crea un personatge amb una agitada vida sentimental, però sobretot hi canta Fumando espero amb la seva veu greu i insinuant que aportava una sensualitat enlluernadora en aquells anys del franquisme.
A Hollywood, Sara Montiel va ser presentada amb Veracruz, un western crepuscular de Robert Aldrich amb Gary Cooper i Burt Lancaster; va casar-se amb Anthony Mann, el seu primer marit i director de la seva segona pel·lícula nord-americana, Serenade (Dos pasiones y un amor), un musical al servei del tenor Mario Lanza, i va convertir-se en una índia sioux a Yuma, de Sam Fuller. Després de dos anys hollywoodians, va decidir passar unes vacances a Espanya que va aprofitar per rodar El último cuplé. L'èxit va superar totes les expectatives i amb la pel·lícula següent, La violetera, Sara Montiel va començar a cobrar un milió de dòlars, una xifra enorme que va convertir-la en una de les estrelles del cinema més ben pagades del món. L'actriu va comentar temps després: “Qui hauria volgut tornar per fer d'índia?” Sara Montiel, doncs, no va tornar a Hollywood, però va treure molt de partit de la breu estada que hi va fer. No només perquè per sempre més va ser l'actriu espanyola que, filla d'uns pagesos manxecs que van convertir-se en cellerers a Oriola, havia trobat un lloc a Hollywood i, a més, hi havia renunciat; també perquè, d'aquella estada, va fer-ne una llegenda en recordar-la a les revistes del cor i, finalment, a les seves memòries, redactades per Pedro Villoro, Vivir es un placer. Sara Montiel es recordava a Hollywood com l'amiga de Marlon Brando i com una dona amb una bellesa irresistible que va seduir Gary Cooper i fins i tot James Dean just abans que aquest morís d'accident.
Sara Montiel, doncs, va quedar-se a Espanya recordant Hollywood i protagonitzant melodrames ben pagats, però cada cop més infames i de menys èxit: Carmen, la de Ronda, Mi último tango, Pecado de amor, La bella Lola, La mujer perdida. L'Escola de Barcelona més comercial va voler rescatar-la amb Tuset street i també Juan Antonio Bardem amb Varietés, però van ser fracassos que van contribuir a fer que Sara Montiel abandonés el cinema a primers dels anys setanta.
Les últimes dècades Sara Montiel va continuar cantant en espectacles que s'anunciaven com Sara de la Mancha o Saritísima. Hi recordava els seus grans èxits, com ara Fumando espero i les versions d'El relicario i Bésame mucho. Divertida i tendent a la fabulació, sempre va tenir un lloc a les revistes. Icona del món gai, va tenir admiradors com ara Terenci Moix i Almodóvar, que va homenatjar-la a La mala educación. Deia que Hemingway li havia ensenyat a fumar, que Mihura havia estat el seu amant i el seu mestre, que León Felipe va adorar-la a Mèxic: “La Mancha en ti, mujer, y en mi corazón el dardo.” I tantes altres coses que va viure i imaginar l'artista que va morir ahir a Madrid.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 09.04.13

* La Sarita, era una preciositat amb to d'ingenuitat i d'erotisme que poques vegades  ha tingut un actriu.
La Sara, La Saratisima... ja va ser una altra cosa.
Guillem.
 http://youtu.be/aOlgjPpL3bg
http://youtu.be/ZTsx43qIj-s

Un clàssic de la literatura i del cinema

GRANDES ESPERANZAS

Great expectations

Regne Unit, 2012.

Direcció: Mike Newell.

Intèrprets: Jeremy Irvine, Ralph Fiennes,

Helena Bonham Carter, Holliday Grainger.

Durada: 128 min.

Gènere: Drama romàntic.
Idioma: Anglès.

ESTRENA: 27 DE MARÇ
Charles Dickens és possiblement l’escriptor angles (1812 · 1870) que més ha sabut explicar d’una manera atractiva i eficaç històries «riu», en la que passa de tot. De les desgràcies a les gràcies i de la més absoluta pobresa a la riquesa . Històries que juguen entre la moral i la crítica, en una època en que la moral puritana anglesa era molt dura i al mateix temps classista i hipòcrita. Històries en que els protagonistes solen ser nens, que la vida els hi ha fet una mala jugada.
Ara fa unes setmanes és va poder re visionar a través del cicle de la filmoteca que el Cinema Truffaut va dedicar a David Lean (1908 · 1991), dues adaptacions que va fer aquest gran director angles, de dues obres de Charles Dickens: Oliver Twist (1946) i Great Expectations ( que aquí entre nosaltres es va titular «Cadenas Rotas») de l’any 1948. Res a veure, la adaptació de David Lean, amb la que ara estrenem en el Truffaut.
Aquesta darrera versió de Grandes Esperanzas, de l’any 2012, ha estat dirigida per un director, Mike Newell (Angleterra 1942), tot terreny, que tant pot dirigir (molt correctament) un capítol de la Saga de «Harry Potter» a una comèdia feta amb gràcia i amb molt d’èxit entre el públic com «Cuatro bodas y un funeral».
Ens trobem doncs, una altra vegada, en les aventures del jove Pip, orfe i que ha de viure amb la seva germana gran, una malcarada, i el seu marit, un bon jan que fa de ferrer. De sobte se l’hi apareix un presoner escapat (interpretat per Ralph Fiennes) que li demana que li doni menjar i una llima sota amenaça de mort; després coneix a l’ excèntrica dona que viu en una mena de casalot molt gran, Miss Hacishan (interpretat per Helena Bonham Carter, que darrerament fa personatges de dones excèntriques d’època, la darrera la mestressa avara i malcarada de la taberna a el musical «Els miserables») i finament la jove Estella, que serà l’amor de tota la vida de Pip, i que de vegades serà correspost i d’altres no. I Entremig de la història, hi ha la sorpresa del presoner, que en Pip va ajudar quan era un vailet i que li canviarà la vida.
Tot aquest material que Charles Dickens va escriure entre els anys 1860 i 1861, està explicat amb una esplèndida ambientació de l’època, amb una magnifica fotografia que ens mostra els immensos paisatges grisos i humits, alhora que capta l’ambient d’un Londres desordenat, brut i escandalós. I els actors, que estan correctes i fan el millor que poden per explicar-nos la història que va crear Dickens.
En canvi, el director Mike Newell, no li ha acabat de trobar el to. Hi ha moments que la història es fa una mica feixuga, que esperes més, fins hi tot dels mateixos actors.
De totes maneres, només per tornar a visionar un clàssic de la literatura, una història entranyable i d’un gran amor etern, val la pena tornar a entrar en una sala fosca, amb pantalla panoràmica i en versió original, per contemplar Grandes Esperanzas.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Retorn esplendorós

Es reestrena en versió restaurada en alta definició ‘L'home tranquil', la pel·lícula amb què John Ford va tornar a la Irlanda dels seus avantpassats l'any 1952.

Maren O'Hara i John Wayne

Amb una restauració digital que recupera l'esplendor del Technicolor, sense que es desgasti, retorna L'home tranquil, que es projecta des d'ahir als cinemes Verdi de Barcelona en versió remasteritzada i restaurada en alta definició. Una ocasió excel·lent per reveure el cèlebre film de John Ford rodat a Irlanda. Fill de pare i mare irlandesos, Sean Aloysius O'Fenney, el vertader nom del cineasta, va néixer a Portland l'any 1895. Com tants emigrants irlandesos als EUA i part dels seus descendents, Ford va cultivar la idea d'Irlanda com a paradís perdut, però, donant suport a l'IRA, també coneixia els conflictes i el dolor del país.
Quan l'any 1952 va arribar a la regió del Connemara per rodar-hi The quiet man, el cineasta no només havia aportat westerns o, a vegades de manera realista i sovint seguint la llegenda que dóna peu a una mistificació èpica dels fets, altres films relatius als EUA. També havia realitzat El delator (1935), sobre un desgraciat que traeix els seus companys de l'IRA, i The plough and the stars (1936), en què, a partir d'una obra teatral de Sean O'Casey, va evocar la tràgica Setmana Santa de l'any 1916 a Dublín.
Ford, doncs, tenia present Irlanda i la seva literatura. Per disfrutar d'una temporada al món rural irlandès, va adaptar una novel·la de Maurice Walsh que explora la idea del paradís perdut a partir de l'exboxejador Sean Thorton, que el vol recuperar tornant al seu lloc d'origen. L'home tranquil té un trauma, pel qual ha deixat de boxejar, i el record d'haver treballat en l'infern d'una foneria d'acer: com la família de Ford, ve de Portland, ciutat amb una gran indústria pesant que va ser una de les destinacions de l'emigració irlandesa. Tanmateix, tot i l'aire de comèdia, Thorton no només hi redescobrirà una naturalesa idíl·lica i la companyonia de l'ambient de taverna, sinó que reconeixerà un simbolisme en el fet que a Irlanda hi hagi tantes pedres: la tradició vincula, però també pesa; és el llast que dificulta la seva relació amb la temperamental Mary Kate.
John Ford es va endur al Connemara, habitant sobretot al poblet de Cong, bona part dels seus actors habituals, la majoria dels quals amb ascendents irlandesos: John Wayne, Maureen O'Hara, Victor McLaglen, Barry Fitzgerald, Ward Bond... L'estada d'aquesta troupe de Hollywood va transformar el lloc, convertit en motiu de pelegrinatge de nord-americans a la recerca dels orígens irlandesos i dels escenaris del rodatge, i va crear un imaginari perdurable en els seus habitants. José Luis Guerin ho va fer present en el seu esplèndid documental Innisfree (1990), el nom mític que, a partir d'un poema de Yeats, es concedeix al poble de L'home tranquil. El film de Guerin és un comentari al de Ford en què apunta els elements de la realitat irlandesa que es van filtrar en la ficció hollywoodiana: l'emigració per escapar de la misèria; la presència de militants de l'IRA; els catòlics i els pocs protestants, si bé hi conviuen amb harmonia; la transmissió de les llegendes a través de les balades, i el pes de la tradició i d'un masclisme al qual no és aliè el film sense arrabassar-li el seu encant irresistible.

‘Searching for Sugar Man', de l'Oscar al boca-orella

“Bigger than life [‘més gran que la vida'].” Així defineix la història de Rodríguez un dels entrevistats a Searching for Sugar Man, Oscar al millor documental del 2013. Aquest cantautor nord-americà va treure dos excel·lents discos, el 1970 i el 1971, però no va triomfar als EUA i va deixar la guitarra i els escenaris per treballar en el món de la construcció. Sense saber-ho, va esdevenir una gran celebritat a Sud-àfrica, un símbol contra l'apartheid, amb una llegenda afegida: el seu suposat suïcidi en un concert.
Qui no vulgui saber una de les grans sorpreses del documental, que pari de llegir aquí mateix. Però és inevitable revelar-ho si es vol explicar la connexió d'aquesta història amb ara i aquí: Rodríguez no havia mort com creia tot un país; vivia a Detroit i va anar a actuar a Sud-àfrica a mitjan anys noranta. Encara segueix en actiu, i protagonitzarà una de les actuacions més esperades al Primavera Sound, el mes de maig vinent.
El cineasta suec Malik Bendjelloul va sentir parlar de Rodríguez en un viatge a Sud-àfrica. “Crec que és la millor història que he sentit mai; sembla un conte de fades”, afirmava el director fa poc a Madrid. I va decidir fer-ne un film, que es va estrenar a tot l'Estat el 22 de febrer amb només tretze còpies (quatre a Catalunya: dues a Barcelona, una a Girona i una a Lleida), però que gràcies a l'Oscar guanyat i al boca-orella ja ha recaptat 90.000 euros en els primers setze dies. La banda sonora del film, amb els temes més característics de Rodríguez, ha estat editada per Sony.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 16.03.13

Les transformacions i els somnis de Miquel Ruiz omplen la Fundació Valvi

La Fundació Valvi de Girona va viure ahir al vespre una de les seves inauguracions més multitudinàries, la de les Ictustransformacions del fotògraf empordanès Miquel Ruiz, una mostra que recull els seus treballs i el seu esperit de superació, després d'haver tingut un ictus. Guillem Terribas, Quim Curbet i Josep Valls van intervenir abans que l'autor mateix tanqués l'acte amb paraules molt emotives sobre els somnis que l'acompanyen des que va sortir de l'hospital, un dels quals és que Catalunya arribi a ser algun dia tan lliure com està tornant a ser-ho ell.
Text i foto: Xavier Castillón, publicat a El Punt-Avui

“La fotografia és la meva eina per superar l'ictus”

Miquel Ruiz Avilés va néixer el 1954 a Purullena (Granada). El 1958 va arribar a Fortià (Alt Empordà) i ara viu a Girona, on es recupera d'un ictus i, ara també, d'un peroné trencat. Va ser fotògraf d'aquest diari durant molts anys i també ha treballat per a altres mitjans. També ha estat el fundador i el president de Fotògrafs per la Pau. Un dels seus objectius és que aquesta exposició es vegi algun dia a Sarajevo. 

“El 7 de setembre del 2010 vaig tenir un ictus. Tres dies abans havia publicat la meva última fotografia al diari El Punt Avui. Trenta-un anys separen la meva primera fotografia com a professional del periodisme de l'última...” Aquest no és el final, sinó el principi d'una història, plasmada pel fotògraf Miquel Ruiz a l'exposició Ictustransformació, que s'inaugura demà a la Fundació Valvi de Girona (20 h).*

Què explica Ictustransformació?

Que la fotografia és l'eina que jo he utilitzat per superar l'ictus, juntament amb Facebook i Twitter. Cada dia em plantejava fer una foto, inventar-me una història. Per exemple, posar-me a buscar fotos de somriures de nens i nenes que havia retratat a l'Àfrica o a Sri Lanka. Per mi la fotografia ha estat una teràpia total i absoluta, en tots els sentits.

Per tant, vostè s'ha transformat.

I també ho ha fet la fotografia: la meva última foto per a El Punt Avui ja la vaig fer amb el mòbil, una cosa que, trenta-un anys abans, quan vaig començar en aquest oficis, era impensable. Per això he volgut obrir l'exposició amb la primera portada que vaig fer per a Punt Diari, el 1979, i l'última fotografia que vaig publicar a El Punt.

Quina va ser la seva resposta vital al daltabaix de l'ictus?

De seguida vaig demanar poder anar a peu a fer recuperació, i pel camí fotografiava qualsevol cosa, amb la càmera o amb el mòbil. Fins i tot la funda d'un condó, una imatge que, després de tractar-la amb Instagram, he convertit en La funda del desig, una de les imatges que exposo. Aquesta fotografia no hauria tingut cap sentit si no l'hagués destruït per transformar-la.

Què més hi ha a l'exposició?

Hi ha representades tres fases: d'una banda, hi ha una sèrie d'imatges inspirades en textos de Josep Pla que em va seleccionar Josep Valls, una per cada mes de l'any, de vegades donant completament la volta a la truita. Després hi ha una sèrie de 24 fotos que són desconstruccions obtingudes a partir d'aplicacions vinculades a Instagram i manipulades únicament amb l'Ipad. Són fotografies que vaig fer, després de l'ictus, a llocs com ara Belchite i Sarajevo –on vaig tornar conduint jo mateix una bona part dels 2.500 quilòmetres d'anada i altres tants de tornada–, però també hi ha imatges molt senzilles: unes figues, unes roselles i unes fulles que semblen ocells vegetals.

També hi ha tres fotografies de gran format.

Sí, representen una fase en què jo intentava recuperar l'equilibri. Per fer aquestes fotografies m'ha fet de trípode la meva dona, perquè un trípode normal aguanta la càmera, però, en aquest cas, qui m'aguantava a mi? Hi ha una d'aquestes fotografies, Rèquiem per l'Empordà (2,30 x 2,40 metres), que, si algú la compra, haurà d'ingressar els diners directament en un compte del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, per repoblar els boscos cremats.

Aquesta és una exposició amb missatge. Quin?

Sí, amb ella vull transmetre un missatge de superació a la gent que ha tingut un ictus. He lluitat molt: he fet 1.500 hores de fisioteràpia, 1.000 hores més de neuropsicologia, i a més a més quan arribava a casa continuava imposant-me jocs difícils per exercitar la memòria. Quan tens un ictus, el teu cervell envelleix vint anys: jo vaig passar de sobte dels 57 als 77 anys. Però si tu dius prou, fins aquí hem arribat, pots aconseguir anar endarrerint el temps, fins als 70, fins als 68...

Per tant, no li falten projectes.

No. Diumenge vinent presentarem a l'auditori Josep Irla de Girona una fundació per preservar la memòria de totes les accions que es van fer des de Catalunya per donar suport a la gent de Sarajevo durant la guerra. També m'agradaria col·laborar amb un amic gallec, Felipe Alonso, que ha creat una agència de fotògrafs amb discapacitat intel·lectual. El que no penso fer mai és rendir-me i quedar-me assegut al sofà, sense fer res.

Xavier Castillón publicat a El Punt-Avui 13.03.14. Foto: Manel LLadó

* La presentació a la Fundació Valvi la faran l'escriptor Josep Valls i Guillem Terribas.

AQUÍ Y ALLÁ

AQUÍ Y ALLÁ
Mèxic-Espanya, 2012.
Direcció: Antonio Méndez Esparza.
Intèrprets: Pedro de los Santos, Teresa Ramírez Aguirre,
Lorena Guadalupe Pantaléon Vázquez.
Durada: 110 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Castellà.

ESTRENA: 1 DE MARÇ
CINEMA TRUFFAUT. Girona

EL TEMPS MO PASSA

Ens trobem davant d’una història sorprenent per la seva naturalitat i una manera nova mostrar de la crua realitat en que malviuen uns poble allunyats de la cultura i d’unes condicions mínimes de vida. Entrem en una història on aparentment no passa res i, en canvi, hi passa molt. Vivim unes situacions que no entenem i que intentem entendre, però se’ns escapa, per més que vulguem ser comprensius. I tota aquest món, amb les seves persones i els seus problemes, se’ns mostra sense cap mena de violència o d’estridència concreta o aparent, però hi és. Els personatges tenen un vocabulari escàs i pobre, que costa d’entendre i per aquest motiu la pel·lícula està subtitulada. No reaccionen. Davant de situacions problemàtiques, no fan res, queden aturats... i això, aquestes situacions, creen una situació d’impotència a l’espectador.
Tot comença a Nova York i acaba a un poblet al sud de Mèxic anomenat Canes. Allà, a Nova York, és van conèixer el director espanyol Antonio Méndez Esparza i el protagonista d’aquesta història el mexicà, Pedro de los Santos. Tots dos eren estrangers i perduts en la gran metròpoli i units per una mateixa llengua. Tots dos van començar a fer curts i tots dos se’n van anar al poble on va néixer Pedro, a Canes, a rodar aquesta història.
La història que ens expliquen amb AQUÍ Y ALLÀ, la d’un un jove que torna al seu poble amb la seva dona i les seves dues filles petites. Ha estat a Nova York per sortir de la misèria i fer algun diner per poder donar una vida diferent a la seva família.
Viurem el procés de retrobar la seves filles, juntament amb el protagonista, de tornar a tenir una relació “normal” amb la seva dona i tornar a ser pare d’una altra nena. I el fracàs.
El que sorprèn de la pel·lícula i fa que et tornin les imatges contínuament, és la manera en que el director ha sabut captar i explicar el com viuen, pensen, raonen, pateixen i comparteixen moment feliços aquesta família i el seu entorn. La naturalitat en que està explicada i que és nota l’autenticitat dels personatges, no hi ha ficció ni tampoc és un documental. Hi ha realitat, veritat. L’espectador viu d’una manera normal com si estigues darrera un mirall, sense poder participar ni ajudar aquelles persones i, per tant, amb una impotència i desesperació continua. I, al final acceptes que no hi pots fer res, com ells. I acceptes, també, els temps morts, els silencis i les no preguntes.
Cal felicitar tant el director, com el seu amic mexicà, per haver sabut explicar una història, unes situacions, que en mans de qualsevol director a l’ús, ens hagués explicat les desgràcies, la violència i el mal estar d’una gent marginada i abandonada, que ens haguessin reconfortat, a els espectadors, amb allò de que “quina sort que tenim”.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona

Mercè Mas i Carles

La Mercè de L'Arc

Feia mesos que sabia que la Mercè Mas i Carles, més coneguda pels llibreters com la Mercè de L'Arc o la Mercè de la Rutlla, no estava bé, que tenia càncer. Però no va ser fins dilluns a la nit, que em van donar la notícia de la seva mort, que vaig mirar enrere en els meus records, i la Mercè hi surt en alguns moments importants de la meva vida.

La primera imatge que m'arriba és de mitjan anys seixanta, amb l'escoltisme. Quan alguns diumenges al matí agafàvem el tren o l'autobús per anar d'excursió a alguna muntanya de la Garrotxa, ens els trobàvem a ella, el seu marit, en Josep Cristòfol, i el seu fill Xavier, que era un marrec, que també anaven a pujar alguna muntanya o turó d'aquelles contrades. Recordo l'alegria i l'energia que portaven i transmetien. Una felicitat envejable.

Més endavant, a Salt –ells també vivien a Salt–, en una parada de Sant Jordi que vam muntar els escoltes, ens ajudaven la Mercè i en Cristòfol. Ella aleshores treballava a la llibreria Les Voltes i ens deixaven els llibres per vendre. Amb en Lluís Mateu vam il·lustrar uns poemes, que tant a ella com a en Cristòfol els van agradar molt, i els van comprar.

La Mercè em va proposar fer un aparador a Les Voltes. Per a mi era un honor i una gran responsabilitat, ja que en aquella època els aparadors de Les Voltes els solien fer artistes com Carles Vivó, Enric Marquès, Bosch-Martí, Santiago Roca-Delpech, Lluís Güell, Jordi Soler... Vaig fer un aparador infantil i a partir d'aquell moment vaig entrar en el fantàstic món de la Girona dels seixanta, i també a partir d'aquell moment Les Voltes, amb la Mercè, va ser la meva casa cultural i de contacte a Girona. Allà vaig conèixer, entre altres, el malaguanyat Lluís M. de Puig, que encara treballava a les oficines dels “Químics” amb en Josep Cristòfol. La Mercè em va ajudar molt en aquella època fent-me obrir i descobrir la meva vessant pictòrica i inquietuds literàries, empenyent-me a participar en els inicis de la Fira del Dibuix, en els premis Prudenci Bertrana...

Em vaig tornar a retrobar amb la Mercè en l'obertura de la Llibreria 22, l'any 1978. Ella ja no estava a Les Voltes, però era la delegada de la distribuïdora de llibres en català L'Arc de Berà. Van ser molt importants l'ajuda i els consells de la Mercè a l'hora de muntar la 22, sobretot en els inicis. A més, en aquella època ella va venir a viure a Girona, al costat de la 22, al carrer Anselm Clavé. Aquesta relació “professional” va durar fins que es va jubilar, als 60 anys. La nostra amistat sempre va estar per damunt dels moments tensos que tota relació professional comporta. La Mercè era una dona encantadora, però amb molt de caràcter. Tenia molt clares les seves idees i les portava fins a les darreres conseqüències. Els llibreters de Girona i comarques li hem d'estar molt agraïts. Sempre ens va ajudar i va treballar en circumstàncies dures, i pràcticament sola. Ens donava informació en una època en que n'hi havia poca i la que hi havia no era segura.

La Mercè i en Josep Cristòfol mai van abandonar el gust per la natura i així que podien feien un viatge. Caminar i caminar era la seva màxima il·lusió, que va poder portar a terme quan es va jubilar. A partir d'aleshores, tant l'un com l'altre no van parar de fer viatges allà on fos. Ara la Mercè ha marxat sola a fer el llarg viatge. Era una dona segura i amb molta fortalesa, i sabrà esperar el temps que calgui per seguir caminant amb en Tòfol.

Moltes gràcies, Mercè, per la teva vida, i bon viatge. Una abraçada.

* Guillem Terribas, llibreter, publicat en El Punt-Avui el 14.02.13

Els Ripoll de Torroella

Ens coneixíem des de feia més de trenta-cinc anys, ell en devia tenir dotze o tretze quan venia al Motel de Figueres amb el seu pare i Josep Pla. Sempre que ens trobàvem, tot i haver passat tants anys, sempre em parlava del record que tenia de “venir de petit a Figueres, on quedava parat de la manera com tothom tractava aquell home gran i espigat, amb boina permanent, important per alguna cosa que jo aleshores tot just endevinava".

Així em va parlar encara l'última vegada que ens vam veure, a Torroella de Fluvià, l'amic Carles Ripoll Borrell, que morí la setmana passada als cinquanta-un anys, una edat escandalosa i escandalitzant per morir-se. Tot i que aquest paper vol ser només un petit record sobre un gran bon home, he de dir que em sento solidari en el dolor al costat de tota la família, perquè tots el trobarem molt a faltar, en Carles.

A Torroella de Fluvià hi ha el Centre d'Estudis del Baix Fluvià, que depassa llargament els cinquanta anys d'història. És una entitat exemplar que durant la dictadura va haver de fer autèntics equilibris per sobreviure, i que sempre ha desenvolupat diverses activitats culturals de tota mena, estretament lligades i relacionades amb el país més immediat. Tot i tenir la seu en un petit poble, per l'entitat hi han passat notables personalitats, com per exemple Frederic Marés, Josep Pla, Joaquim Nadal, Tomàs Mallol, Maria Àngels Anglada, Ernest Lluch, etc. A la seu hi ha també un notabilíssim Museu del Pagès, que té uns inicis força curiosos. Eduard Ripoll, cosí del pare d'en Carles que va ser director del museu i les excavacions d'Empúries, sovint deia als Ripoll de Torroella: “Recolliu eines de pagès, que d'aquí a uns anys no en quedarà res!” I quan van instal·lar la seu del Centre d'Estudis a can Miqueló, decidiren que la planta baixa de la casa seria destinada a guardar tots els estris de pagès que van poder anar trobant, i avui és un autèntic museu de tema ben proper. En Carles Ripoll Borrell era el director d'aquest centre d'estudis, i exercia amb una dedicació i entusiasme no gens comuns. En sóc testimoni perquè vaig tenir ocasions de ser a Torroella amb la família, on el vaig veure treballar i entusiasmar-se amb aquesta feina cultural i de recuperació que tant estimava, i que li venia encomanada per la seva família. Adéu, Carles, i gràcies per tot.
Josep Valls, publicat en El Punt-Avui 03.02.13 

Vaig conèixer a en Carles fa molts anys a través de la seva germana Carme, que aleshores festejava amb el malaguanyat Ramon Picamal, a la casa pairal de Torroella de Fluvià que començava a ser un centre de trobada de gent del poble i de fora. Allà precisament vaig conèixer a Tomàs Mallol. Anys més tard vam tenir un contacte més intens a través dels llibres. Ell era l'anima de la organització de la Festa del llibre per Sant Jordi i a través de la Llibreria 22 els hi subministràvem els llibres. Aquesta relació ha durat fins els darrer Sant Jordi, ja malalt, encara se'n va cuidar amb l'ordre i el bon fer que el caracteritzava.

En Carles, també, era el capdavanter d' organitzar les vetllades literàries en el Centre d'estudis del Baix Empordà, en la que s'hi fèiem xerrades-conferències de tot tipus. Quan eren escriptor els que hi anàvem, els llibres els hi subministràvem a través de la 22. Fa quatre anys vaig ser invitat a participar en una d'aquestes vetllades literàries que organitzava un cop al mes en el Centre. Hi vam anar amb en Carles Monguilod i entre els dos vam parlar dels nostres llibres "Demà serà un altre dia" i "Vint-i-cinc anys i un dia". va ser una nit molt agradable. recordo molt bé el sopar previ a la xerrada a casa seva, en família. La seva mare ja tenia un menú preparat per cada trobada.

En Carles era un home elegant, educat i culte. Amb unes ganes envejables de treballar pel país, la seva cultura i les seves tradicions i sense cap interès personal. Tot i que ell vivia i treballava a Barcelona, Torroella de Fluvià era la seva vida i la seva il·lusió.

Una pena. descansi en pau.
Guillem.

Anna, per sempre

Se n'han escrit moltes coses aquests últims dies, d'Anna Lizaran, mentre cadascú la recordava en obres a través de les quals se'ns ha fet digne de memòria, com un poema. A propòsit de la memòria, i de la seva fragilitat, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet va publicar un obituari a El País en què apuntava que els grans actors (i actrius) són petits déus que reben l'homenatge dels seus admiradors mentre viuen i que, a diferència d'un llibre (per exemple), que pot ser llegit i admirat durant segles, els espera una desaparició que pot ser lenta, però inevitable, quan ja no és possible escoltar les seves veus i veure els seus gestos: aquells que els hem vist i els hem estimat els tenim dins nostre, però, quan morirem, ells moriran definitivament i deixaran, potser, només un rastre evanescent.
En llegir aquesta consideració de Benet i Jornet, a propòsit de la mort d'Anna Lizaran, vaig pensar que sobretot és un home de teatre que no havia tingut present que el cinema, encara que també de manera relativa, perquè pot comprovar-se que les noves generacions en desconeixen els seus grans mites i presències, té el poder de conservar els actors a les imatges com si, un cop morts, fossin uns fantasmes que adquirissin vida a cada nova visió. També he pensat que ara hi ha documents audiovisuals que deixen constància dels treballs interpretatius dels grans actors de teatre. Tanmateix, Benet i Jornet té raó. Anna Lizaran, potser amb l'excepció d'alguns moments en pel·lícules de Ventura Pons, era sobretot una actriu de teatre: el realisme del cinema no li esqueia. I el registre audiovisual no pot restituir l'experiència en un teatre: la vida del seu artifici. Així és que potser sí que la memòria de la seva veritat escènica morirà amb nosaltres: però, mentre vivim, la recordarem, amb agraïment i emoció pel que ens ha transmès sobre l'experiència humana.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 15.01.13 

* He seguit la carrera teatral de LA Lizarán, des dels seus inicis amb el Lliure. Li he vist moltes obres i sempre m'ha impressionat la seva interpretació sigui fent de dones dures amb temperament, dones dèbils, subtils... i fins hi tot d'home, en el Rei Lear. I sempre ha estat diferent, impecable, fantàstica i entregada. Sobretot en el seu darrer gran personatge, la dona malalta de càncer que encara vol dominar com sempre la casa, la família a AGOST.

Vaig tenir la sort de passar una vetllada llarga amb ella amb motiu de l'estrena a Girona de la versió cinematogràfica (que anys abans havia vist en teatre) que va fer Ventura Pons de l'obra de Sergi Belbel "Forasters". Vaig conduir una tertúlia amb ella i en Ventura a la Casa de Cultura de Girona (l'Anna, va arribar que ja havíem començat). Va estar esplèndida, generosa, agraïda i propera. Llavors vam anar sopar amb en Ventura i uns amics. Em va fer gràcia que les primeres paraules que em va adreçar va ser una pregunta: Fa uns dies vas parlar per Catalunya Ràdio sobre un llibre, la teva veu m'ha quedat. El sopar va ser agradable i distès. Mai es va comportar com una Diva, tot i que s'hi podia comportar. Molt bona l'entesa entre ella i en Ventura i molt agraïda per donar-li, també, el personatge de l'obra en la versió cinematogràfica. I llavors va recordar a la seva germana, també actriu, Lola Lizarán que havia mort de càncer feia uns anys. Recordava i ens explicava que de  dies representava l'obra, Forasters,  el personatge de la mare malalta de càncer;  i a les nit, acabada la representació, anava a l'hospital a fer  companyia a la seva germana que agonitzava pel càncer que se l'estava martiritzant. A la pel·lícula hi ha un moment en que la dona malalta que interpreta (pel qual va guanyar el Gaudi a la millor interpretació aquell any) el tractament  l'ha deixada sense cabells. L'Anna es va tallar al cero la seva cabellera, per entrar millor en el personatge i en homenatge a la seva germana.

Nosaltres, si cal, també ens tallarem el cabell al cero en memòria i en homenatge a aquesta gran dona que ha esdevingut l'actriu més important del Teatre dels darrers anys.

Gràcies Annita.

Guillem Terribas. 
http://www.rtve.es/alacarta/videos/continuara/continuara-recordem-anna-lizarna-actriu/1665745/

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4420611

PENSAMENT DE MORT, CORDELL DE LA VIDA

Va ser divendres passat un dia funest, d'aquells en què la mort es fa present de punta de dia a nit foscant en forma de persones conegudes, properes i joves que se'n van. Va ser ahir, dissabte, un dia de lectura de necrològiques, de records emocionats, de retrats pòstums. Avui diumenge, l'Anna, la Montse i la Judith són tres dones que ja no hi són; representen tres entorns diferents d'amics i familiars que ploren tan estimades absències; són tres dones que en les seves diferents presències a Girona han deixat una empremta intangible i, de ben segur, indeleble per a molts.
No coneixia l'Anna Lizarán més enllà del que la pugui conèixer un aficionat del teatre de peu de carrer o de butaca de platea. Però, he trobat a l'hemeroteca de l'Ajuntament de Girona el programa del Municipal de les Fires de 1978, un programa excel·lent amb figures de la talla de Montserrat Caballé, Nacha Guevara, Dolores Pradera..., i el Teatre Lliure, l'estimadíssim Teatre Lliure de la nostra joventut (física i democràtica); el Lliure de Fabià Puigserver, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Domènec Reixach, Lluís Homar, Fermí Reixach..., i Anna Lizarán. Heus ací, doncs, que la primera vinculació de l'actriu amb Girona em duu a les Fires de 1978, als dies 29 i 30, al Municipal, amb la representació de "La Nit de les Tribades" d'Olov Enquist i traducció de Guillem-Jordi Graells. Dec al Teatre Lliure la passió pel teatre i a l'Anna Lizarán, la imatge i la veu d'una grandíssima actriu.
Sí que, en canvi, coneixia la Montse Hosta. La coneixia perquè era gironina (i a Girona gairebé ens coneixem tots), com a germana d'Assumpció Hosta i com a cunyada del meu amic, en Joan Olòriz. La coneixia, és clar que sí, com a arxivera; la seva ocupació i la seva passió. Justament, penso que li agradaria que en l'aplec de records, que glossen i glossaran feina i vida, hi afegeixi una entranyable informació extreta de la premsa de fa 37 anys, gràcies precisament a la tasca ingent de digitalització que el gremi d'arxivers està duent a terme i que permet que tothom pugui treure el nas en el passat sense filtres ni limitacions.
El dia 15 de desembre de 1976, es va celebrar a Espanya el Referèndum sobre la Llei de la Reforma Política ("Aprova el projecte de llei per a Reforma Política?", deia la pregunta), que va rebre el 94,17% de vots afirmatius. En els dies previs a la consulta, els partits feien mítings; els primers de la democràcia. A començament de desembre, el PSC Reagrupament va fer el seu a Girona. L'havia de fer al teatre Albèniz, però dos atemptats terroristes al local per part de grups feixistes (a les 12 de la nit i a les 3 de la matinada) van obligar a improvisar-lo, gairebé amb tothom a peu dret, a la plaça de Sant Agustí (Independència). La crònica, les fotografies i el collage del Grup Praxis a Presència són absolutament impagables. Hi prengueren part: Xavier Rocha, Xavier Gassiot, Miquel Gayolà, Amadeu Ciutó, Amadeu Clarià, Montse Hosta, Joaquim Arana, Joan Paredes i Josep Pallach. La intervenció de Montse Hosta: "fou molt concreta en les reivindicacions dels sectors marginats, reclamà l'assistència prenatal i postnatal gratuïta per a tothom, la majoria d'edat als 18 anys, la reinstauració del divorci, el dret al control dels béns de la Delegación Nacional de Juventudes, pensions dignes per als jubilats..." Va acabar dient que "el socialisme i la democràcia són el nou horitzó d'esperança que torna a tenir Catalunya".
No coneixia la bescanonina Judith Escobar Robledillo, però fa uns pocs anys, en aquesta mateixa carretera de la vergonya, va morir, també d'accident, un alumne meu quan venia a classe a l'institut. Aquesta mort ha multiplicat la ràbia que sento pels responsables de tan ignominiosa via. No coneixia la Judith, però he llegit amb emoció els comentaris dels que sí que la coneixien i estimaven. En Sergi González, exalumne meu, ha escrit al ?Facebook: "Una gran noia, simpàtica i alegre, que vivia en una família molt unida. Sense conèixer-te ja tenia la idea d'ajudar-te i de col·laborar en el que fes falta. Quan va ?morir el meu pare ens va fer molt de costat i només tenia 16 anys. Tenia molt bon cor. Era una persona que inspirava bondat".
Que no ens deixi mai el pensament de la Mort, perquè com deia el poeta Vicent Andrés Estellés "em tens tibant el cordell de la vida/ fent-me servei sereníssim de plom".


Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 13.01.13

Montse Hosta, directora de l´Arxiu Històric de Girona, mor als 59 anys

El tracte de proximitat amb els usuaris la va definir a la feina i invertia activament el temps d'esbarjo en el grup excursionista de l'ADAC.
El passat 15 d'agost li van diagnosticar un tumor cerebral irremeiable i ahir va morir Montserrat Hosta, de 59 anys, des del 2003 directora de l'Arxiu Històric de Girona, activa excursionista amb el grup de l'ADAC, mare de dos fills fruit del seu matrimoni amb el també malaguanyat Jaume Curbet, i ja àvia. El funeral tindrà lloc a les 12 d'aquest migdia a l'església de Santa Susanna del Mercadal de Girona. Montserrat Hosta va estudiar Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va especialitzar en història. Als anys de la lluita antifranquista va ser membre del PSC de Josep Pallach i, de ben joveneta, tot just estudiant de COU, va ser detinguda per participar en una manifestació a Girona contra els procés de Burgos.
Va treballar al primer Departament de Cultra a Girona, quan Modest Prats n'era delegat territorial. A principis de la dècada de 1990 va entrar a l'Arxiu Històric i després va guanyar la plaça de funcionària del cos de Titulats Superiors d'Arxivers de la Generalitat.
David Moré, arxiver municipal de Tossa de Mar, recorda una Montserrat Hosta "apassionada per les coses" en què creia i "molt pròxima" als usuaris de l'arxiu. Moré va ser ànima de l'exposició Apocalíptica: els rastres de la mort a través de la història, inaugurada per les Fires de Girona de 2008, i que Hosta va comissariar.
Joan Olòriz, portaveu municipal d'ICV, cunyat de la finada, afirma que el procés de malaltia i mort "ha estat dur" perquè Montse Hosta es trobava en un "moment bo" ja que portava una vida "activa i sana", esperava ser àvia per segona vegada i havia de viatjar a Suècia a casa del seu fill, casat en aquell país. El 15 d'agost tots l'esperaven com cada any al dinar de celebració del sant de la germana Assumpció, la directora del Patronat del Call de Girona i secretària de la Red de Juderias d'Espanya. Per comptes d'aparèixer, va trucar des de la feina. Va agafar les claus i va obrir l'arxiu un dia festiu. Li començava a fallar la memòria. El mateix dia, poques hores després, a l'hospital Trueta, li van trobar el tumor irreversible.
Habitual a les excursions de la secció de muntanya de l'ADAC (Ateneu d'Acció Cultural) de Girona, Hosta va pujar, el passat juliol, el pic de Bardamina, de 3.079 metres, a Osca. Ahir l'ADAC va lamentar la seva mort en un comunicat.
La substituirà Joan Ferrer, actual director de l'Arxiu Comarcal del Ripollès.
Publicat en el Diari de Girona, el 12.01.13

* De la Montse Hosta hem queda: Els seus ulls blaus. La seva mirada sincera,amable, agradable i amiga. Sant Feliu de Pallarols. Les festes particulars i el hey Jude. La tribu. Les llargues nits sense lluna. Les sortides, sopars, dinars, passejades. Els fills i els nets. Molta vida viscuda junts que mai oblidaré. Gràcies Montse, ves amb pau. Guillem