Demà serà un altre dia.

diumenge, 7 de maig del 2023

Mor l'empresari cinematogràfic Narcís Agustí, fundador de la cadena Ocine

Tenia 88 anys i havia obert abans a Girona l'Ultònia i els cinemes Catalunya.

Narcís Agustí a la cabina de projecció dels Cienmes Oscar. Foto: Aniol Resclosa.

L'històric empresari cinematrogràfic Narcís Agustí ha mort aquesta matinada als 88 anys. Era el president de la cadena Ocine, que ell mateix havia fundat, i abans havia gestionat a Girona el Teatre Ultònia i els cinemes Catalunya. Al costat dels seus fills, Joan, Jordi i Esteve, Agustí, que seguia de ben a prop el negoci, havia aconseguit convertir la cadena gironina en la més important de l'Estat de capital espanyol, i fins i tot té sales a França. Natural d'Olot, on el seu pare ja hi gestionava el cinema Núria, va ser l'impulsor del primer multisales de Girona, els Catalunya, al carrer Emili Grahit, inaugurats el 3 de juny de 1978 amb dues pantalles i, uns anys després, incorporant-ne una tercera. Allà s'hi va estrenar a la ciutat "La guerra de las galaxias", per exemple, amb motiu de l'obertura de l'equipament. L'any 2000 va tancar l'Ultònia, que va donar pas a l'ampliació de l'hotel amb el mateix nom, i poc després obria sota el nom d'Oscar l'actual complex d'Ocine amb 11 sales al pont de la Barca. Amb el tancament dels Albèniz el juny de l'any passat és l'únic cinema comercial de Girona al costat del Truffaut. Precisament des del Twitter de la sala municipal s'ha fet una piulada de condol en memòria de l'empresari, que va participar en l'embrió del projecte fa més de 30 anys cedint al Col·lectiu de Crítics de Girona el Catalunya 3 per fer-hi la Setmana de la Crítica.

Tuiter del  @CinemaTruffaut Tot l'equip humà del Cinema Truffaut volem expressar el nostre sincer condol pel traspàs de Narcís Agustí, fundador dels Cinemes Ultònia, Catalunya i de la cadena @ocine_es . Una excel.lent persona i un gran amant del cinema amb qui sempre ens va unir una excel.lent relació. #DEP.

Ocine és avui una empresa familiar d'exhibició, portada actualment per la tercera generació, que se situa entre les quatre primeres companyies que més facturen a Espanya, des de Girona. L'empresa d'exhibició cinematogràfica es va crear fa 80 anys quan Joan Agustí Pujol va inaugurar, el 7 de setembre del 1943, el Cine Núria a Olot, en un local arrendat que havia estat anteriorment una sala de ball. Estava equipat amb 300 butaques i uns projectors moderns per a l'època, aconseguint atraure l'atenció del públic. Avui la marca gestiona prop de 200 pantalles entre Espanya i França, amb un pati de 30.000 butaques, en ciutats com Girona, Blanes, Platja d'Aro, Arenys, Badalona, Tarragona, Granollers, Madrid, Valladolid, València, Tudela, Sant Celoni i Irún, entre d'altres. El comiat de Narcís Agustí es farà aquest dimarts al Tanatori d'Olot de 10h a 13h i de 16h a 20h; l'endemà es farà la cerimònia a l'esglèsia de Sant Esteve a partir de les 11 del matí.
JORDI ROURE , Diari de Girona 07.05.2023

  
75 anys d'Ocine. 09.10.2018. Jordi Agustí, Berta Segura, Narcís Agustí, Claudia Danis i Joan Agustí. Abaix Eduardo Escuredo, Edmon Roch, Guillem Terribas, Fernando de la Rosa i Esteva Agustí.


GUILLEM TERRIBAS: L’incansable llibreter emèrit

T
ambé en tenim un, d’emèrit, però en aquest cas és llibreter. Va dient que porta més de set anys jubilat, però això no s’ho creu ningú. Ni l’infart que va tenir el va aturar, perquè encara no havia sortit de l’hospital que ja era a Calella presentant un llibre de Rafel Nadal. N’ha presentat i en presenta molts, de llibres, i si no és actor principal, enregistra les presentacions que es fan a la Llibreria 22, la casa que va parir i que encara el fa patir. Gratis on gratis, hi trobes en Guillem Terribas. Presideix el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona el Truffaut. Setmanalment se’l pot escoltar a Girona FM amb Garcia & Terribas associats, acompanyat per en Pere Garcia, un altre personatge gironí. Si el busques amb els Amics del Museu d’Art, també el trobes. Vaja, que és per tot arreu i de tot en té opinió, moltes vegades contrària a la que té la majoria, perquè això també és marca de la casa, el portar la contrària. Però no es pot negar la seva contribució a la vida cultural de la ciutat, i potser per això, i per ser com és i que se’l troba sempre que se’l necessita, és un col·leccionador de premis i distincions.
El President de l'Associació entregant el Premi Sant Roc. 
Divendres l’Associació Cultural de Vilablareix li va entregar el Premi Sant Roc per la seva tasca de dinamitzador cultural. Sé que li ha fet especial il·lusió perquè, abans que ell, aquesta distinció l’han rebuda l’empresari Joaquim Vidal, els germans Roca Fontané, l’escultor Domènec Fita, ja traspassat, i l’any passat, Joan Domènech Moner, que ha estat alcalde de Lloret, delegat de Cultura i president de la Fundació Prudenci Bertrana, entre moltes altres coses.
En Terribas, però, és un paio simpàtic, un saltenc que presumeix de Salt com ho fa de Girona, on viu des de fa dècades. Potser per això el molt punyeter és l’única persona que té l’honor d’haver estat pregoner de les Fires de Girona (2014) i de la festa major de Salt (2018). També va ser pregoner de Vilobí d’Onyar. A més, ha fet el pregó del carnaval del Mercat del Lleó (2012), del barri del Mercadal (2014), ha rebut el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre (2018) i el Falcó Carlemany (2020). Però és que molt abans ja li havien atorgat el premi Tres de Març del seu poble, Salt (2008). Nascut el 1951 al carrer Llarg quan encara es deia Hernán Cortés, en Guillem és també l’única persona viva de Salt que ha rebut la Creu de Sant Jordi (2017) (l’altra era Salvador Sunyer). Potser per això alguns diuen d’ell que Salt té la seva Creu.
Foto Arxiu El Punt Avui

A la foto, a la llibreria el dia que es va jubilar, el 2015, amb un cartell que ho diu tot: “No sóc pas en Guillem... però de gran m’agradaria ser-ho.” Cinèfil apassionat, ningú pot negar que en Guillem forma part del teixit cultural que ha fet Girona com és. Ha publicat Demà serà un altre dia (2007) i Alegra’m la vida (2017), dos títols amb referències cinematogràfiques, i L’avi de la Martina (2017) i La Martina va al cau (2019), i sembla que n’hi ha algun altre en marxa, d’aquests infantils. El llibreter emèrit no para, i per molts anys i molts premis més, que continuï així.
Jordi Grau, publicat en el Punt Avui 07.05.2023

Mor als 87 anys Narcís Agustí, president d’Ocine i històric empresari del sector

Va obrir els Ultònia i els Catalunya abans de fer la gran aposta per les multisala a Sant Ponç.
Pere Garcia, Guillem Terribas, Narcís Agutí a la gravació del programa de
Garcia&Terribas Associats  a la desapareguda emissora Fem Girona. Foto: Julià Bernabé. 

Narcís Agustí i Agustí (Olot), president d’OCine, ha mort aquesta matinada a Girona als 87 anys. Ha estat un empresari i emprenedor clau en la història del cinema a les comarques gironines i Catalunya. Va fundar alguns dels cinemes emblemàtics de la ciutat de Girona, com l’Ultònia i els Catalunya, va participar en la creació dels Truffaut i finalment va donar una empenta definitiva en el sector amb la multisala dels Ocine, ara un petit imperi que controla sales a tot l’estat i a França a través dels fills, tot i que ell sempre havia fet de supervisor.
El negoci del cinema li venia de família. El seu pare, Joan Agustí i Pujol, va inaugurar el cinema Núria a Olot el 7 de setembre del 1943 amb unes 300 butaques. El 1945 la família va obrir el cinema Ultònia, amb 1.400 butaques, una inversió que va servir per consolidar el grup actual. La pel·lícula que va inaugurar la sala va ser ‘La policía montada del Canadà’. “Van venir totes les autoritats, fins i tot el bisbe, que va beneir la sala”, recordava Agustí en una entrevista en aquest diari el 2018. Ell mateix explicava una anècdota amb el bisbe: “Quan es va voler estrenar ‘Gilda’ va cridar al meu pare perquè no la fes, però no va tenir èxit.” També admetia que el tancament de l’Ultònia va ser la decisió més trista que havia pres mai.
Guillem Terribas amb Narcís Agutí a la 22. Any 2018

El 3 de juny del 1978 es va inaugurar al carrer Emili Grahit els cinemes Catalunya, en la zona de l’antiga fàbrica Pagans. En la primera sessió s’hi va estrenar la primera part de ‘La guerra de les galàxies’ en la sala 1 i un clàssic com ‘El cuirassat Potemkin’ en la 2. Amb el temps el cinema Ultònia va tancar per ampliar l’hotel del mateix nom i també va obrir una gran botiga. En aquell moment ho van apostar tot a l’obertura del gran complex a tocar de Sant Ponç amb el nom d’Oscar. A Girona era una idea revolucionària amb butaques situades en forma de graderia i un ampli aparcament. L’Oscar es va inaugurar el 6 de desembre del 2000. Va ser el primer en adoptar el cinema 3D digital el 2009 i es va rebatejar com a Ocine.
De la mà dels fills de Narcís –Joan, Jordi i Esteve– van anar ampliant el negoci. L’empresa, amb un capital cent per cent català, opera també a Barcelona, Tarragona, Almeria, Guipúscoa, Madrid, Navarra, València, Valladolid i en les ciutats franceses de Besiers i l’Anglet. El grup, en constant creixement tot i la crisi del sector, ja té més de cinemes, amb més de 170 pantalles i unes 30.000 butaques.
Lluís Simón, publicat en el Punt Avui 07.05.2023
Narcís Agustí. Foto. Ocine.

Ens ha deixat físicament NARCÍS AGUSTÍ, empresari, amic, cinèfil i propietari dels emblemàtics cinemes Ultonia, Orient (va programar durant molts anys el Cinema Modern) els Catalunya, Els Oscars i finalment OCINE. Tot un Senyor, que s'ha anat sense fer soroll. Moltes gràcies i sempre, sempre en el record.
Durant 40 anys hem mantingut una molt bona relació, tant empresarial, com a cinèfil. Hem viscut aventures junts, amb la Setmana de Crítica, els cinemes de Granollers, Tarragona, Beziers... Tancament de l'Orient i del Ultònia i la inauguració dels Ocine. La Llibreria 22 del carrer Emili Grahit. 
He après molt d'ell. Era dels que encara tancava els tractes amb una forta encaixada. Tot un Senyor, el Senyor Narcís Agustí.
G.T.R.



dissabte, 6 de maig del 2023

Un Sant Jordi entre la pols /

Jordi Grau
P
atim sequera extrema i enrere ha quedat el debat que fa mesos i mesos teníem a Girona sobre el nou contracte de neteja i la necessitat d’utilitzar l’aigua perquè els carrers no semblessin, com li semblaven a algú, bruts. Hi ha nou contracte de neteja i es preveu l’aigua, però ara no es pot utilitzar. Potser, si n’hi hagués amb abundància, d’aigua, ens estalviaríem el debat que es va obrir ja fa una setmana sobre la pols a la Copa, on es va celebrar el Sant Jordi a Girona. N’hi va haver, i molta. Va embrutir llibres, va perjudicar els que pateixen algun tipus d’al·lèrgia i els ulls d’alguns assistents es veien plorosos, i no precisament per l’alegria de veure com la Copa s’omplia. Només hi va faltar el vent i algun petit remolí per esgotar la paciència d’alguna escriptora que tenia hora a mitja tarda per signar llibres i va decidir que ja en tenia prou.
Cal reconèixer que des del Gremi de Llibreters van dir i repetir que havia estat una demanda seva a l’Ajuntament. Ja s’hi havia celebrat Sant Jordi fa dos anys, amb limitació d’entrada, i l’any passat l’amenaça de pluja va portar les parades de llibres, de roses i de les entitats al Palau de Fires, on va anar francament bé, millor del que ningú esperava. Però aquest any s’ha renovat amb força el debat de si la Copa és el millor lloc o cal tornar les parades de llibres i roses a la Rambla.
Foto: Lluís Romero 
El Gremi de Llibreters, que curiosament va estar patint fins al darrer moment per l’amenaça de pluja i que d’acord amb l’Ajuntament havia mobilitzat per si de cas el Palau de Fires, en parlarà. El seu ideal és mantenir-se a la Copa i ampliar la diada amb concerts i altres activitats. Allargar-la, en definitiva. A l’altre costat són moltes les veus, començant per la del llibreter emèrit Guillem Terribas, que demanen el retorn al centre de la ciutat. Debat servit. Se’n parlarà en la campanya electoral? Ves a saber...
El cas és que per Sant Jordi hi va haver una gentada a la Copa, el negoci va funcionar, i també es va omplir el centre. Els defensors de la Copa són molts, encara que no se’ls senti tant. Els que creuen que cal un canvi plantegen diverses alternatives: el passeig de la Sardana de la Devesa, proposa el periodista Joan Ventura; tancar la Gran Via, on fins a finals dels cinquanta del segle passat es feien les Fires; tornar a la Rambla i a la plaça de Catalunya, però ampliant l’espai a la plaça Independència, el carrer Santa Clara, el carrer Pompeu Fabra i el carrer Nou; portar la festa al parc Central, com va proposar Joan Quer a la ràdio municipal... Cal dir que aquesta darrera proposta no ha agradat gaire a ningú, però és una proposta.
Foto: G.T.R.

El que queda clar és que se’n parlarà molt, no sé si privadament en els darrers mesos o públicament poc abans de Sant Jordi. Cal pensar que la majoria de diades de Sant Jordi no són en diumenge. Tots volem un Sant Jordi festiu, però que no mori d’èxit. El Gremi i el nou equip de govern –de fet hauria de dir “el nou Ajuntament”– n’hauran de parlar. Potser els que volen tornar a la Rambla només ho diuen per poder-se queixar que hi ha massa gent al centre. Però el debat està obert i tots hi poden dir la seva.
Jordi Grau, publicat el 01.05.2023


Albert Serra: «En el món de l’art és necessari faltar al respecte»

El cineasta va presentar ahir a l’Espai 22 de Girona «Un brindis per Sant Martirià», llibre en el qual recull part del pregó que va oferir l’octubre de l’any passat per inaugurar la festa major de Banyoles.
Àngel Quintana presentant el llibre de l'Albert Serra i el públic a l'Espai 22 de la Llibreria 22 

«Un pregó improvisat però perversament pensat durant molt de temps». Així definia Albert Serra ahir a la tarda a l’Espai 22 de Girona el discurs que va oferir l’octubre de l’any passat en l’inici de la festa major de la seva ciutat natal, Banyoles, i que ha donat origen al llibre Un brindis per Sant Martirià, publicat HX&O. Acompanyat pel catedràtic d’Història i Teoria del Cinema, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, el cineasta banyolí va detallar alguns dels aspectes més rellevants d’una obra centrada, principalment, en «el procés de formació de l’artista» però que també vol ser un homenatge al desaparegut Lluís Carbó, l’actor no professional que va donar vida a ElQuixot al film Honor de cavalleria
Foto: G.T.R_
Àngel Quintana va introduir l’acte al·ludint a la cada vegada més polifacètica trajectòria d’Albert Serra, que si bé és sobretot conegut per les seves pel·lícules, també és capaç de fer instal·lacions artístiques o llibres. «Qualsevol dia el veurem presentant una obra pictòrica» va bromejar. «De la mateixa manera que quan presenta una instal·lació, en el fons el que fa és atacar el minimalisme, amb el seu pregó l’Albert volia llançar un missatge contra els mals vicis dels pregons» va advertir el catedràtic, alhora que va subratlla que, tal com es pot llegir al llibre, un bon pregó «ha de parlar sobretot de la festa i de la ciutat». «El seu va respectar aquests dos principis. Va parlar de la festa i de Banyoles, dues coses que l’han influenciat molt en la seva trajectòria».
«El llibre comença parlant de Banyoles, però no la Banyoles de l’Estany sinó la del Club de Tennis i de la gent» va continuar Quintana, que va posar en relleu que en el seu llibre, Albert Serra no deixa Girona en gaire bon lloc. «La descriu com una ciutat provinciana, avorrida i conservadora que mai deixarà de ser-ho». I és que a Un brindis per Sant Martirià, el director reivindica Banyoles com la ciutat «ideal» per viure-hi.

El paper dels escriptors
Al voltant de la seva formació en el món de l’art, Albert Serra va voler reivindicar el paper de la literatura. «Pràcticament, no hi ha cap altra forma de distracció que em serveixi que no sigui la lectura, deixant de banda quan quedo amb els amics» va exposar. Fruit d’aquest agraïment que el director sent pels escriptors i pel món editorial, el creador de Pacifiction va revelar que sempre que compra un llibre en format digital pel seu ebook, també n’adquireix una còpia en paper.

Després d’avançar que actualment es troba treballant en un documental sobre la tauromàquia, Serra es mostra crític amb l’excés de correcció política que, a parer seu, limita la creativitat avui en dia. «Ara mateix no podries fer res si no decideixes arriscar-te una mica. Ja no es pot parlar ni de sexe, ni de violència ni de determinats temes polítics» va afirmar, al mateix temps que va defensar que «en el món de l’art és necessari faltar al respecte», malgrat «tenir sempre en compte a la gent que treballa al teu voltant».
El cineasta banyolí també va reivindicar el paper «imprescindible» dels «personatges pintorescos» en el cinema i la literatura amb els quals «es pot lligar una història a la cultura popular».
A.F. / Diari de Girona 04.05.2023 Fotos: Marc Martí Font. 


divendres, 5 de maig del 2023

Use Lahoz, escritor: "Lo que más se parece a la literatura es el viaje"

El autor de 'Los Baldrich' y 'Jauja' regresa con 'Verso suelto', una novela que explora temas como el deseo o la desigualdad social a través de los ojos de una joven que despierta al amor y al sexo con otras mujeres Sexo y gentrificación, amistad y precariedad laboral, la busca de la infancia perdida y la brecha creciente entre el campo y las ciudades españolas. El escritor Use Lahoz combina en Verso Suelto (Destino), su séptima novela, temas universales y asuntos de candente actualidad. Con una prosa poética embutida de magnetismo, el autor catalán construye una trama trepidante repleta de feminismo, camaradería, injusticias y desengaños. El despertar sexual de Sandra, la protagonista, sintetiza la emancipación de las mujeres de las últimas décadas. Ximena, hija de una familia adinerada, es la encarnación del clasismo. Xavi, un intelectual buscavidas, convierte el oportunismo en su receta para triunfar. Como en sus novelas anteriores, los personajes de Verso suelto caminan a tientas, tropiezan, se equivocan, fracasan, hasta encontrar cierto resignado equilibrio. "Me gustan los personajes que prueban la vida y luego se arrepienten", confiesa el escritor.
Si las anteriores novelas de Use Lahoz estaban recreadas en el pasado, la trama de Verso suelto concluye en nuestros días, retratando una Barcelona acechada por la especulación inmobiliaria y la precariedad laboral. Con Verso suelto, el escritor, que ganó el Premio Primavera de Novela en 2013, se consolida como uno de los autores imprescindibles de la literatura española.

Foto: Alba Vigaray


 P. La mayoría de personajes importantes de Verso suelto son mujeres, Sandra, Ximena, Isa... con la excepción de Xavi. ¿Qué desafíos le provocó narrar en femenino en estos tiempos tan feministas y meterse en la piel de una mujer lesbiana con una vida sexual tan activa? 
R. La ficción nos permite aproximarnos a temas universales como el abandono, el amor, el dinero, la muerte, el exilio, el deseo. Ha sido un placer ponerme en la piel de una mujer liberada. Sandra es un reflejo del movimiento emancipador de las mujeres. Si hubiera nacido en los años cuarenta en Valdecádiar, como su madre, no viviría así. Ha nacido en Barcelona, cuna de los movimientos lgtbi+ de los setenta en España. El deseo y la necesidad de placer son un tema fundamental. La búsqueda del placer va cambiando a lo largo del tiempo. Los juegos que nos dan placer en la infancia no son los mismos que en la adolescencia o la madurez. Hay placer en la amistad, placer carnal, placer en el conocimiento, en la escritura. Me gustan esos personajes que prueban la vida y luego se arrepienten por llevar tan lejos el deseo.
P. La desigualdad social está presente en su obra. Sin embargo, en Verso suelto retrata la precariedad de jóvenes con títulos universitarios como Sandra... Pedro Mairal, escritor: "Por el hecho de tener hijos, tengo la responsabilidad de no ser pesimista" 
R. En mi obra hay ciertos temas que se repiten: el perdón, la lucha de clases, el paso del tiempo, el exilio de la infancia, la dificultad de sostener sentimientos como el amor o la amistad. Lamento que Sandra no se haya liberado económicamente ni haya podido emanciparse. La precariedad laboral y la inflación están ahí... El único punto que impide a Sandra emanciparse del todo es la dependencia económica de su madre, causada por las desigualdades sociales y la precarización laboral. Confío en la ficción como reflejo de la realidad de un tiempo y de una época. Prefiero leer una novela que un libro de historia, me interesa más la emoción que la excesiva documentación.
P. También aparecen en la novela con fuerza la gentrificación y la especulación inmobiliaria. Sandra tiene que mudarse al extrarradio de Barcelona...
R. Es uno de los temas de la novela. La presencia devoradora de los fondos buitre y la indefensión son aspectos determinantes en la familia de Sandra. Esta sociedad siente debilidad por los triunfadores, el extranjero pobre que viene atravesando el Mediterráneo no es tan bien recibido como el suizo que se instala con dinero. Parece como si el que no triunfara estuviera condenado. Si pierdes y no tienes dinero no me sirves, le susurra el sistema a Sandra, invitándola a abandonar el centro.El problema de la gentrificación es muy serio. Un proyecto estupendo como las Súper Manzanas de Barcelona corre el riesgo de convertirse en una obra concebida para una élite. Se revaloriza la zona y los que nacieron y crecieron aquí ya no tienen derecho a quedarse porque no pueden asumir los precios.
P. En sus novelas abundan los perdedores. ¿Le inspira más escribir sobre ellos que sobre los ganadores? 
R. Depende, en Los Baldrich y en Los buenos amigos hacía un retrato de lo que se supone que es un ganador. Me parecen más dignas de ser narradas las vidas de buscavidas y de la gente corriente. Admiro al superviviente más que al triunfador. Me cae mejor el que lo intenta que el sobrado, el repetidor que el empollón o el poderoso oportunista. Solo el muy poderoso puede darse el lujo de vivir al margen del sistema y al mismo tiempo ignorar la belleza del arte y la cultura y el conocimiento. Me gustan los personajes que tienen algo de lo que arrepentirse, hechos a sí mismos.
P. Su prosa es una insistente búsqueda del tiempo perdido. ¿La memoria no basta para regresar a la infancia? 
R. La infancia, la adolescencia, la juventud... cualquiera de ellas es un territorio mítico al que uno suele volver. Hay quien trabaja más con la documentación o con la imaginación. Yo trabajo con el material de mi vida y mi memoria. Joseph Brodsky decía que viajar enriquece la memoria. Cuando escribes una novela, que es otro viaje, la memoria se enciende y acude a echarte una mano y te va regalando comportamientos humanos, escenas, territorios y paisajes de los que si no te pusieras a escribir no te acordarías. P. De hecho, hace constantes referencias al viaje. El viaje se insinúa como salvación, pero al mismo tiempo, los viajes de Sandra parecen una huida de sí misma. ¿Viajar es una forma de estar cerca de uno mismo o un trámite para el regreso a casa?
R. El viaje, el sexo, la amistad o el conocimiento me lo ha dado casi todo. No entiendo la vida sin el viaje, sin el placer del descubrimiento, sin la curiosidad. Yo me creí el poema de Cernuda Peregrino: "no eches de menos un destino más fácil / tus ojos siempre frente a lo antes nunca visto". La literatura corrige la vida y lo que más se parece a la literatura es el viaje, que también corrige la rutina y por eso nos alimenta tanto.
P. En todas sus novelas, la ciudad principal, Barcelona, se completa con un pueblo inexistente, Valdecádiar, región imaginaria. ¿Qué papel cumple ésta en la construcción de su universo literario ?
R. Mi región imaginaria responde a ese sueño de dar continuidad al universo propio de mis novelas, la fantasía de crear una comedia humana, de que todas las novelas formen parte de una sola y dialoguen. Por eso se repiten escenarios, personajes y Valdecádiar. Vengo de esa generación de lectores que nos creímos Macondo, Comala y Santa María, regiones imaginarias que son más reales que algunos escenarios reales. La literatura consigue dotar de verdad lo imaginario, consigue dotar de belleza lo más terrible. Valdecádiar es un bonito contrapunto con la ciudad. 
P. Xavi desprecia la novela clásica, las estructuras con inicio, desarrollo y desenlace y las novelas con trama. Apuesta por formas fragmentadas, para replicar el espíritu de Tinder, WhatsApp, Instagram. ¿La novela clásica está muerta o más viva que nunca?
R. Vivimos la época de la novedad permanente, la fragmentación, las pantallas y la imagen. Todo nos viene fragmentado o lo fragmentamos, las conversaciones, las prisas. La novela literaria que ahonde en los dilemas morales y siga el rastro de los personajes es un elemento de transgresión. Hay muchas maneras de narrar, una novela no es mejor por tener una estructura lineal. Si la historia es buena y el estilo es bueno me da igual que sea una novela experimental o decimonónica. P. ¿Necesitamos pues, más que nunca, historias, sean en el formato que sean?
R. Mi amigo Guillem Terribas, librero de Girona, siempre dice: si no lees no pasa nada, pero si lees sí pasan cosas. Si hay nuevos formatos, bienvenidos sean. La fascinación ante una buena historia, sea escrita o filmada o teatral, no ha disminuido, al contrario, la ficción cumple una función educadora.
P. Una frase del libro: "Se escribe por venganza, es una revancha con la vida, con el paso del tiempo". ¿Por qué escribe Use Lahoz?
R. Para sentirme libre. Cuando era pequeño tenía una pelota, un pueblo, una madre entregada, un verano eterno, una playa, un yoyó, unos cromos.... Ahora tengo una página en blanco ante la que explayar la conciencia soñando que un día seré escritor.
Bernardo Gutierrez. Suplement El Periódico 01/05.2023
Foto: Guillem Terribas. 


Cicle NANNI MORETTI * Cinema Truffaut Girona.



Del 8 de maig al 12 de juny 2023, en el Cinema Truffaut de Girona i dins la programació de la Filmoteca de Catalunya, es porta a terme un interesant cicle de pel·lícules dirigides pel director italià Nanni Moretti: CARO DIARIO / LA HABITACIÓN DEL HIJO / LA STANZA DEL FIGLIO / HABEMUS PAPAM / MIA MADRE / SANTIAGO, ITALIA / TRES PISOS /TRE PIANI. Muntatge Guillem Terribas

dimecres, 26 d’abril del 2023

EDICIÓ LIMITADA: M. de Tura soler


M. del Tura Soler (Santa Pau- La Garrotxa- 1963, conversa amb Guillem Terribas. Llicenciada en Ciències de la informació per la UAB. Redactora d'El Punt Avui, especialitzada en crònica de successos a Catalunya i cap d'investigació. Col·laborada dl diari El País (1980). Ha publicat diversos llibres i ha guanyat premis con el Carlos Rahola de periodisme els anys 2013 i el 2019 i el Premi Josep M. Planes 2020. Realització Joan Roura. Gravat a la Llibreria 22 de Girona el 16.09.2022

EDICIÓ LIMITADA: PACO BASO

Paco Baso (Girona 1953). Periodista locutor en diverses emissores de Girona. Empresari i promotor comercial del mon audiovisual . Col·laborador en les primeres emissions de TVGI (1986 - 1990). Editor de la Revista "Girona Gastronòmica". Enregistrat el 9/11/2022 a la Llibreria 22 de Girona.

dimarts, 25 d’abril del 2023

SUPERILLA 0 ARXIPÈLAG LITEARI? / Sant Jordi 2023

 

Rambla de Girona dia 23 d'abril de 2023.
Foto; Margarida Falgas.
Es fa estrany passejar la diada de Sant Jordi i no trobar-se mainada perseguint-te per vendre’t una rosa. Que les escoles i botigues del barri estiguin tancades i no hi hagi parades, no hi ajuda gens, i encara menys avui dia, que tampoc és que els balcons s’engalanin amb senyeres com es feia abans. Per trobar ambient t’has de desplaçar al centre. Bé, també és un dir: si de cas als extramurs de la ciutat, a la Devesa, talment com si fóssim a l’octubre en plena celebració de les Fires de Sant Narcís.

Allà t’adones del poder que tenen la rosa i el llibre, imbatibles contra qualsevol inclemència i batallant, any rere any, contra els elements adversos, sigui una pandèmia mundial o pluges torrencials com la de l’any passat. Sant Jordi ha tornat amb força, per molt diumenge que sigui. També està demostrat que es faci on es faci sempre serà un èxit. La jornada d’ahir, celebrada a l’esplanada de la Copa, l’espai reivindicat pel Gremi de Llibreters, en va ser una demostració. A Girona, que sempre som –o volem ser– una mica diferents, no tenim una superilla literària com a la capital catalana, sinó que preferim tenir un arxipèlag d’illes interconnectades per passos zebra amb una policia local destinada a fer fluir el trànsit rodat i de peu a les hores punta. Que és tot el dia.

Tertúlia a Girona FM.

Si a la Rambla encara hi havia més d’un despitat preguntant-se “On són les parades?”, la nova ubicació postcovid no tenia pèrdua: un núvol de pols que s’enlairava era un senyal inconfusible. Més difícil era trobar els autors de llibres signant exemplars, desplaçats al bell mig d’aquesta illa com si els haguessin refugiat del tsunami de gent. El món al revés.

“A ningú no li agrada aquesta ubicació, però mira quanta gent hi ha!”, es comentava. La divisió d’opinions era a peu de carrer. Que sí, “que tot està més esponjat”, que “si la Rambla era un cul-de-sac”, que “tot ara és més fluid”... Que no, “no m’agrada gens”, que “això no és Sant Jordi”, que “s’ha perdut l’essència”... Tot això discutien una parella al bar situat al damunt del promontori de la Copa, per cert, a tocar d’un escenari on es recitava poesia i es feien concerts (aquests, Fina! i Tramma, amb més públic que no pas els primers). 


La Copa. 


És cert que mai plou a gust de tothom (de fet, ja ni plou), però certament no és el mateix un Sant Jordi a la Copa que a la Rambla. Qui no es talla i es mostra molt crític amb aquest emplaçament és una veu autoritzada, la del degà dels llibreters Guillem Terribas. “Això és fora muralla. Som l’única ciutat catalana on Sant Jordi no se celebra al centre de la ciutat, al seu cor, ocupant carrers, com ha de ser!”, manifestava. “Això sí, es factura més. Però acabarem que una empresa serà qui ho organitzi tot. Estem perdent una essència gestada després de seixanta o setanta anys.” Terribas, com molta altra gent amb qui vam parlar, és partidari de fer un circuit que enllaci diferents carrers com es fa per Tots Sants, esponjant la Rambla. L’escriptora Mar Bosch, que l’acompanyava en la passejada en aquell moment, també se sumava a la queixa i afegia: “Com a autora, serem on vulguin, però com a lectora, ciutadana i gironina, m’agrada passejar pels carres de la ciutat. Fira no, festa sí!”, clamava.

Carrer Hortes / Llibreria 22

A les illes annexes es trobaven les entitats. Unes en una rotonda que està a punt d’arrabassar-li el títol de l’illa més petita del món a Bishop Rock del llac Ontario; altres de més afortunades, situades a l’avinguda de Ramon Folch. Als polítics ni ens vam atrevir a preguntar-los res, arraconats a tocar dels jutjats, no sabem si per intimidar alguns partits que, malauradament, els freqüenten sovint. 


Foto de Grup, esmorzar Literari. Foto: lluís Romero.


Jordi Camps i Linnell,
publicat en el Punt/Avui 24.04.2023

SANT JORDI / Jordi Grau

 Sempre s’ha dit que Sant Jordi és el dia laborable més festiu del món mundial, i ens agrada que sigui així. Costa d’entendre a gent que no coneix el país i que es pregunta per què no és festiu. I no diem el desconeixement que tenen, des del meu punt de vista, aquells que han arribat a proposar que Sant Jordi sigui la Diada Nacional, no perquè els agradi Sant Jordi sinó perquè no poden suportar l’Onze de Setembre. No toquin Sant Jordi, que ja ens està bé com està, almenys a una gran majoria. Ara bé, de tant en tant passa com aquest any, que Sant Jordi és festiu. Uns diuen que no és ben bé el mateix, i a d’altres els agrada perquè consideren que s’allarga durant tot el cap de setmana. Si parles amb llibreters et

trobes respostes ben diverses, especialment si són de Barcelona, que temen que la gent fugi de la ciutat, sense veure que en realitat hi ha molts forans que hi van, a la ciutat. Aquesta és la posició del llibreter emèrit Guillem Terribas, que sempre s’agafa les coses per la banda positiva. Ell pensa que aquest serà un gran Sant Jordi, encara que plogui, perquè ell diu que en quaranta anys ha plogut a molts Sant Jordi i no ha passat res. En tot cas veurem què passa demà. En temps de sequera, s’anuncia pluja i molts recorden les imatges de Barcelona de l’any passat. Per si de cas a Girona desmuntaran a correcuita la fira sobre residus que tan bé ha anat aquesta setmana, per tenir el Palau de Fires preparat per un si de cas. Si calgués, els hi llibres trobaran sopluig. Si no, a la Copa. Un altre gran debat. El Gremi de Llibreters i el de Floristeries han proposat que a Girona les parades siguin a la Copa, com fa dos anys, i com hagués passat l’any passat si la pluja no ho hagués impedit. I s’ha obert un debat. Conec molta gent que prefereix que les parades tornin a la Rambla i a la plaça Catalunya. És a dir, al centre de la ciutat. A l’equip de govern ja li va bé que hagin estat llibreters i floristes els que ho hagin demanat. Però aquest serà un debat que es mantindrà. Particularment –ai, la nostàlgia– m’agraden més les parades a la Rambla, però també he de reconèixer que compro molts llibres durant l’any i pocs durant Sant Jordi. Veurem si demà plou o no, però ens cal un gran Sant Jordi. Comprin llibres. Llegeixin llibres. Què tinguem tots un bona diada i que quan plogui ho faci en la mesura justa per omplir embassaments i no provocar destrosses.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui 22.04.2023


dissabte, 8 d’abril del 2023

EL TEMPS DE LA MÈMORIA. Tresors del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Girona

En Motiu del 175 del Museu de Sant Pere de Galligants (1845 · 2020) es va editar un llibre. Aquesta va ser la meva col·laboració dins l'apartat SANT PERE DE GALLIGANTS: UNA MIRADA GIRONINA. 

SANT PERE DE GALLIGANTS I JO

Portada del llibre. 
L
a primera visió i record que tinc del Monestir Benedictí de Sant Pere de Galligants, es des de el passeig Arqueològic, a principi dels anys seixanta. Feia primer curs de batxillerat a la Institut vell, on ara hi ha el Museu d’Història de la Ciutat. Era l’únic Institut que hi havia a Girona i al seu entorn, tenia poc espai i estàvem bastant atapeïts. Per aquest motiu a la hora del pati, aquella mitja hora de descans, el primer i el segon curs, ens deixaven sortir de l’edifici i jugaven primer a les escales de la catedral i amb el temps vam anar conquerint territori fins arribar a la zona del Passeig Arqueòleg, que estava en obres en aquella època. La cosa va acabar quan un dels alumnes va caure per aquells indrets abandonats de la mà de Deu i de la patacada que es va fer, va passar uns dies a l’Hospital. Amb aquelles corredisses de tant en tant em fitxava amb aquell edifici a l’altre costat del riu Galligants, que sobresortia d’entre mig de les bardisses, la teulada i el campanar. Era un antic i majestuós edifici que es feia mirar i que tenia, segons deien, molta Història.
Uns deu anys més tard, vaig entrat per primera vegada en aquell monumental edifici, sempre l’havia vist per fora, amb un majestuós espai que no vaig poder veure amb tota la seva solemnitat, degut a que estava engalanat amb tota mena de flors, plantes, focus, que ocupaven els diferents volums del romànic edifici. Molts anys va ser la seu l’Exposició de Flors, que més tard es va dir Temps de Flors. Vaig a visitar, diversos anys, aquell espectacular jardí envoltat de pedres històriques i amb un claustre imponent. Recordo el famós estant patrocinat per la Coca-Cola, sota la mirada del Delegat de la multinacional empresa, el Senyor David Marca, que ocupava la part de l’altar, amb un gran sortidor d’aigua en forma de cascada enmig de tota mena de flors i, també hi havia una mena d’estany de “pa riure”. Espectacular!. La visita a Sant Pere Galligants i el seu Claustre durant temps de Flors, es, encara, una visita obligada.
Amb la mort per accident de Miquel Oliva, Doctor en Arqueologia i director en el aquell moment del Museu Arqueològic de Sant Pere Galligants, vaig saber que en aquell edifici romànic que sempre me’l mirava amb respecte, apart de fer-hi les diverses mostres florals anuals a temps de flors, era un reconegut Museu d’Arqueologia on hi havia peces de valor i que el Sr. Oliva havia fet un gran treball de recuperació, d’ordenació i que la seva sobtada mort va ser molt plorada i dolguda tant per part de familiars, amics i coneguts, sinó també pel mon de l’Arqueologia de Catalunya i d’Espanya.
Va ser, però, a través de la Llibreria 22 i de la mà del professor Josep M. Nolla i la seva dona Conxa Puertas, que vaig tenir més contacte i coneixement amb el Museu, sobretot amb la gent relacionada amb el Museu i amb el Mon de l’Arqueologia, com la L’Aurora Martin, Narcís Soler, J.M. Llorens, Xavier Sintes (que durant uns anys va treballar a la 22), Xavier Nieto, Ramon Buxó, Enriqueta Pons, Josep Casas, Eudald Carbonell, David Vivó, Xavier Alberch,... i altres que de segur em deixo. Gent que passaven per la 22 ja sigui per comprar, consultar, passar l’estona, trobar-se; per fer presentacions i assistir-ne,... Organitzar actes conjuntament, presentar cine-fòrums. Una relació continuada i que a mi personalment m’han enriquit i moltes vegades m’han ajudat a tirar endavant projectes tant de la llibreria com personals. 
D’aquesta relació amb la gent i el mon de l’Arqueologia de Girona i del Museu, voldria destacar a Joan Saqués. Durant l’època que va ser Delegat del Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona, vaig tenir molta relació amb en Joan Saqués, organitzant La Setmana del Llibre en Català a diverses capitals de Comarques del territori i, sobretot, durant els anys en que es va portar a terme “l’escriptor del mes”, que consistia en portar per diverses ciutats de Catalunya a un escriptor durant un més a promocionar i conèixer la seva obra. Saqués, aquesta proposta se la va agafar com una promoció molt personal i en complicitat amb la meva persona, que en aquella època era el President del Gremi de Llibreters de Girona, acompanyàvem a l’escriptor durant tot el dia que havia de passar a Girona. El recollíem el matí i el portàvem a alguna escola, biblioteca, universitat... També a visitar les diferents llibreries de Girona. Anàvem a dinar a El Pol Nord, això era sagrat. En Saqués, després de dinar i abans d’anar a els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat on s’hi feia una mena de roda de premsa amb els mitjans de comunicació amb l’escriptor del mes, sempre feia una aturada de pocs minuts a El Centre de Pedret, l’edifici de recursos humans i tècnics del Museu. També recordo d’en Joan Saqués, que sempre duia les sabates brutes de pols d’alguna visita que havia fet en una església on s’hi feien reparacions o reformes. Altres vegades, quan venia de visitar unes excavacions, no només duia les sabates plenes de pols, sinó també la roba. En Saqués, era un enamorat de les “pedres” amb història.
Una de les facetes més interessants del Museu, es que està obert a la ciutadania. El Museu ha estat un espai generós i elegant, per fer-hi trobades, sopars culturals, celebracions, exposicions, concerts, esdeveniments tant culturals i socials. El seu majestuós espai ha magnificat moltes trobades i actes. I aquest fet es d’agrair. Es ser generós amb l’entorn i la seva vida social. Es participar de la vida i la historia quotidiana de la ciutat. 
És una llàstima que per culpa de Covis-19 no s’hagi pogut celebrar com cal, com es mereix l’ esdeveniment dels 175 anys de vida del Museu. Encara sort que 29 d’Octubre, amb un reduït públic, es va poder fer un acte de celebració i reconeixement de tots aquets anys i al mateix temps es va poder inaugurar l’exposició que es pot veure en el Claustre, on es ressegueix els moments més important de tots aquests anys a través de set àmbits molt ben diferenciats, amb un suport de més d’un centenar de fotos i dibuixos que il·lustren la proposta d’un viatge llarg d’aquets anys i uns contextos canviants que permeten entendre, comprendre com s’han anat teixint la història i tota l’evolució del Museu.
De vegades anem lluny, a ciutats, pobles i països per veure museus, per visitar espais que han fet i son història, cosa que està molt bé - aquesta curiositat i aquesta recerca de coneixement són lloables - però moltes vegades oblidem que a casa nostra i no gaire lluny del nostre entorn, tenim espais extraordinaris i que no tenen res a envejar a aquells que hem vist en terres llunyanes. Per tot això i més, llarga vida a el Museu d’Arqueologia de Sant Pere de Galligants i a la seva gent. 
Guillem Terribas Roca. Llibreter. 

UN VIATGE EN TREN de J. N. Santaeulàlia

Imatges de la presentació a la Llibreria 22 (05.04.2023) de Girona del llibre editat per editorial Les gavarres UN VIATGE EN TRE (de Shanghai a Sant Petersburg). Intervenen l'autor i l'editor Àngel Madrià. L'actor Miquel Torrent, recita fragments del llibre. Imatges i realització de Guillem Terribas Roca.

dimecres, 5 d’abril del 2023

Presentació del llibre MASSA TARD, de Lluís Balsells

Quim Curbet fa una presentació original a la Llibreria 22 del llibre de Lluís Balsells MASSA TARD, el 04 d'abril de 2023. Imatges i realització de Guillem Terribas

divendres, 31 de març del 2023

Homenatge als 100 anys de l’Albèniz

Pitu Anaya i David Vega estrenen al Truffaut el 14 d’abril, el dia abans que la històrica sala tancada des del juny de l’any passat hauria sigut centenària, el documental «Construcció d’un cinema»

Pitu Anaya i David Vega, en el patí del Cinema Truffaut. 

En plena pandèmia Pitu Anaya i Josep Maria Pallàs, l’històric programador dels cinemes Albèniz, van adonar-se que aquest 2023 la històrica sala compliria cent anys. I van començar a pensar com ho podrien celebrar. La elaboració d’un documental de seguida els va semblar encertada, però com explica Anaya «ens hauria agradat també projectar allà 100 pel·lícules, omplir el cinema de cartells i retre-li un gran homenatge». El 29 de juny de l’any passat, però, «tot se’n va anar en orris» perquè sense cap avís el complex va tancar i allà continua, fosc i abandonat, des d’aleshores. «Em van venir ganes d’engegar-ho tot a la merda, però els Albèniz es mereixien aquest documental, encara la celebració sigui aigualida», afegeix. Construcció d’un cinema és el documental que n’ha sortit, de tot plegat, dirigit per Anaya i David Vega, i amb la col·laboració de Pallàs en el guió. L’obra, que dura mitja hora, s’estrenarà al Truffaut el 14 d’abril, un dia abans que l’històric cinema hagués sigut centenari, i l’endemà es podrà veure per Televisió de Girona. «En Pitu ha portat la part més històrica i jo he sigut la mà executora. El que fem és un diàleg amb dos punts diferents hi ho plasmem en un documental clàssic que combina entrevistes amb diferents personatges que van conèixer el cinema amb imatges i vídeos que hem pogut rescatar gràcies a l’arxiu municipal o donacions de particulars», detalla David Vega, l’altre protagonista de la pel·lícula. Entre d’altres surten al documental els cineastes Isa Campo i Isaki Lacuesta, el president del Col·lectiu de Crítics, Guillem Terribas, els exalcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans, l’exprogramador Josep Maria Pallàs, l’advocat Carles Monguilod, i Maria Assumpció Regàs i Xavier Regàs, nets de Martí Regàs. «Hem reconstruït la història dels cinemes Albèniz i la seva relació amb la ciutat», destaca Vega, que lamenta que els propietaris actuals de l’immoble van declinar aparèixer al documental. 


Vídeo Promocional.

Segons els seus directors el documental exposa «què va representar els cinemes Albèniz per Girona, un motor cultural molt gran, com la resta de sales, però sobretot per l’impacte que tenien les que hi havia ubicades a la plaça dels cines, juntament amb el Coliseu i el Gran Via». L’Albèniz, fins l’1 de juny de 1997, va ser un cinema d’una única sala. Aquell dia va tancar per ser enderrocat i construir al seu lloc un complexe amb 10 pantalles, que es va mantenir actiu fins el tancament indigne, sense avís, del 29 de juny de l’any passat.
Anaya i Vega van enregistrar més d’onze hores de feina, que han quedat resumides en 33 minuts. Vega, precisament, recorda que no va conèixer l’antiga sala prèvia a la reforma però assegura que «als multicines que van venir després segur que m’hi vaig passar més hores que a casa descobrint centenars de pel·lícules». El tancament, segons ell, «va ser una gran pèrdua i cada cop els hàbits de consum s’allunyen més del cinema». No perd, però, l’esperança. «Potser algun dia tenim sort i decideixen reobrir», diu.
JORDI ROURA, Diari de Girona 31.03.2023

dijous, 30 de març del 2023

IMMA MERINO, presentant a AGNÈS VARDA en el Cinema Truffaut

La Imma Merino va presentar tots els films que es van projectar de la directora Agnès Varda, dins el Cicle que en va fer el Cinema Truffaut de Girona i la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya. Una de les pel·lícules no la va poder presentar presencialment i es va gravar la seva intervenció. Va ser el 27 de febrer de 2023 presentant Daguerrotipos. Realització i muntatge, Guillem Terribas.

Els tres dies que Ava Gardner va fer vida a pagès

La tercera novel·la de Mateu Ciurana enllaça el rodatge de «Pandora» amb la pagesia selvatana.
Diu Maurici Clapés, l’alter ego del periodista i realitzador Mateu Ciurana, que Caldes de Malavella no és el centre de l’univers, però és en el camí que hi porta. Potser per això la descoberta que Frank Sinatra, en l’atac de banyes més famós del cinema clàssic, va passar pel poble camí de Tossa de Mar, on Ava Gardner rodava Pandora i l’holandès errant i flirtejava amb el torero Mario Cabré, li va encendre l’espurna per a la seva tercera novel·la. Després de La copa de Caldes i Bernadeta, Ciurana publica ara amb Efadós Ava al paradís, una novel·la que enllaça el glamur del Hollywood clàssic amb el món de la pagesia selvatana, barrejant realitat i ficció. Ciurana repesca el personatge de Clapés, que ja apareixia a Bernadeta, una espècie d’alter ego amb qui comparteix alguns trets, tot i que no és totalment autobiogràfic, i amb el qual ha trobat «una veu literària» en què se sent còmode, perquè li permet exercir de testimoni més que de protagonista.
«Es dedica a la comunicació local, investiga molt, està divorciat i torna a viure a casa dels seus pares, a Caldes, després de 25 anys. Té la teoria que sense sortir del poble es poden explicar grans històries, i no va desencaminat», assegura el col·laborador de Diari de Girona. Entre la ficció i la realitat 
Repetint l’esquema de la seva novel·la anterior, Ciurana divideix el llibre en una investigació periodística i una segona meitat novel·lada, en què no es deu a la veritat absoluta i es permet jugar a imaginar una estada de l’actriu de Mogambo i La comtessa descalça a Caldes. Un retall de premsa fals, d’una suposada notícia del Diari de Girona, és el punt de partida d’una història que es capbussa en aquells dies en què Hollywood va ser a la Costa Brava. Clapés s’assabenta per la premsa de la detenció, a Tossa de Mar, d’una dona quan intentava entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estatua de bronze d’Ava Gardner que recorda el seu pas pel poble.
«El periodista necessita saber perquè pel mort era tan important quedar unit per sempre a l’estrella de cinema», explica Ciurana, que s’ha documentat a fons sobre un tema que l’apassiona, el rodatge de Pandora, «pel que representa que la gran indústria cinematogràfica anés a la Tossa dels cinquanta com pel que suposa per l’inici del turisme a la Costa Brava». 
És en aquesta recerca que Mateu Ciurana ha arribat a documentar el pas de Sinatra per Caldes. «Quan la premsa internacional esbomba la relació entre Gardner i Cabré, Sinatra viatja en avió fins a Barcelona i d’allà en tren fins a Caldes, on l’únic que parlava anglès, l’avi de l’actual alcalde, Salvador Balliu, l’ajuda a arribar al rodatge a Tossa», continua l’escriptor, que també ha comptat amb l’ajuda de l’escriptor, periodista i col·leccionista palafrugellenc Lluís Molinas, tota una referència sobre els rodatges al litoral gironí, i que ha acabat sortint a la novel·la com un personatge secundari.
Allà on no arriba la documentació, l’autor d’Ava al paradís hi posa ficció, imaginant que l’actriu desapareix tres dies del rodatge per anar a Caldes, a una casa de pagès i viure intensament la temporada de sega.
«Era filla d’una granja de Carolina, per tant, no hagués sigut una cosa estranya per ella», apunta l’escriptor, que promet que els lectors hi trobaran «una Ava ben documentada, d’uns 28 anys i que encara creu en els homes i l’amor, que no és la mateixa que al cap de deu anys apareix per Madrid en una vida plena d’alcohol, sexe i flamenc». 
Mateu Ciurana, que té projectes entre mans «per continuar fent créixer el personatge de Maurici Clapés» té previst presentar el llibre a Girona dimecres 29 de març, a la llibreria 22, amb el llibreter Guillem Terribas. L’1 d’abril a les 12, ho farà a la biblioteca de Caldes.
Alba Carmona, publicat en el Diari de Girona  24.03.2023.


Mateu Ciurana segueix la pista d’Ava Gardner per Tossa.
l periodista i escriptor Mateu Ciurana (Caldes de Malavella, 1959) ha publicat la seva tercera novel·la, Ava al Paradís ( Efadós ), en què reconstrueix els tres dies que Ava Gardner va desaparèixer del rodatge de Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar, l’any 1951. Ciurana presentarà avui la novel·la a la Llibreria 22 de Girona (19 h), en una conversa amb Guillem Terribas.

La novel·la apareix quan s’acaba de commemorar el centenari d’Ava Gardner, que va néixer el 24 de desembre del 1922 en una petita comunitat rural de Carolina del Nord. Quan va rodar Pandora... ja era una cotitzada estrella i va començar a freqüentar Madrid buscant un cert anonimat, lluny de Hollywood, però no la van ajudar gens el seu turmentós matrimoni amb Frank Sinatra i altres relacions puntuals amb alguns toreros i actors. La trama de la novel·la barreja ficció i no ficció, a partir de la investigació que el periodista Maurici Clapés –vell conegut de Ciurana– realitza arran de la detenció d’una dona que intenta entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estàtua de bronze d’Ava Gardner que hi ha a Tossa, obra de Ció Abellí. Efadós ha publicat la novel·la de Ciurana dins El Fil de la Història, que es presenta com la primera col·lecció de novel·la històrica amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web.

El periodista i escriptor Mateu Ciurana (Caldes de Malavella, 1959) ha publicat la seva tercera novel·la, Ava al Paradís ( Efadós ), en què reconstrueix els tres dies que Ava Gardner va desaparèixer del rodatge de Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar, l’any 1951. Ciurana presentarà avui la novel·la a la Llibreria 22 de Girona (19 h), en una conversa amb Guillem Terribas.

La novel·la apareix quan s’acaba de commemorar el centenari d’Ava Gardner, que va néixer el 24 de desembre del 1922 en una petita comunitat rural de Carolina del Nord. Quan va rodar Pandora... ja era una cotitzada estrella i va començar a freqüentar Madrid buscant un cert anonimat, lluny de Hollywood, però no la van ajudar gens el seu turmentós matrimoni amb Frank Sinatra i altres relacions puntuals amb alguns toreros i actors. La trama de la novel·la barreja ficció i no ficció, a partir de la investigació que el periodista Maurici Clapés –vell conegut de Ciurana– realitza arran de la detenció d’una dona que intenta entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estàtua de bronze d’Ava Gardner que hi ha a Tossa, obra de Ció Abellí. Efadós ha publicat la novel·la de Ciurana dins El Fil de la Història, que es presenta com la primera col·lecció de novel·la històrica amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web.

El periodista i escriptor Mateu Ciurana (Caldes de Malavella, 1959) ha publicat la seva tercera novel·la, Ava al Paradís ( Efadós ), en què reconstrueix els tres dies que Ava Gardner va desaparèixer del rodatge de Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar, l’any 1951. Ciurana presentarà avui la novel·la a la Llibreria 22 de Girona (19 h), en una conversa amb Guillem Terribas.
La novel·la apareix quan s’acaba de commemorar el centenari d’Ava Gardner, que va néixer el 24 de desembre del 1922 en una petita comunitat rural de Carolina del Nord. Quan va rodar Pandora... ja era una cotitzada estrella i va començar a freqüentar Madrid buscant un cert anonimat, lluny de Hollywood, però no la van ajudar gens el seu turmentós matrimoni amb Frank Sinatra i altres relacions puntuals amb alguns toreros i actors. La trama de la novel·la barreja ficció i no ficció, a partir de la investigació que el periodista Maurici Clapés –vell conegut de Ciurana– realitza arran de la detenció d’una dona que intenta entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estàtua de bronze d’Ava Gardner que hi ha a Tossa, obra de Ció Abellí. Efadós ha publicat la novel·la de Ciurana dins El Fil de la Història, que es presenta com la primera col·lecció de novel·la històrica amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web.
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 29.032023
Retall de Premsa (30.03.2023) del Diari de Girona, de la Presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22 de
la presentació del llibre. 



dissabte, 11 de març del 2023

L’opera del Metropolitan de Nova York, al Truffaut

El Metrpolitan N.Y. 
L
es transmissions del temple de l’opera mundial es podran seguir en directe, gràcies a l’acord subcrit amb la cadena Yelmo Cines Es debut serà el 18 de març amb ’Lohengrin’ de Wagner i aquesta temporada se n’oferiran sis. El cinema Truffaut de Girona ha anunciat avui que ha arribat a un acord amb l’opera nord-americana Metropolitan (MET) i amb l’empresa Yelmo Cines per oferir en directe la programació operística. Fins ara, a Catalunya les òperes del MET només es podien veure a Barcelona en alguns cinemes de Yelmo, i ara arribaran també a Girona en exclusiva al Cinema Truffaut. A més, el cinema municipal serà un dels pocs a tot l’Estat que retransmetrà les òperes del MET fora de la cadena Yelmo, que en té l’explotació en règim d’exclusivitat. La programació d’òpera del Truffaut es farà íntegrament i sempre en directe a la sala 1 del cinema, les entrades tindran un preu de 15 euros i s’oferirà la possibilitat de comprar-les de forma anticipada amb reserva de seient numerat. Els horaris de les representacions oscil·laran entre les 5 de la tarda - en el cas de Lohengrin i les 7 de la tarda que serà l’horari habitual per la majoria d’òperes.
Tot i que l’acord amb el MET i Yelmo Cines és pel que resta de temporada 2022-23, la intenció del Cinema Truffaut és que tingui continuïtat la temporada 2023-24 i que esconsolidi una programació d’òpera estable al cinema municipal. Les òperes del MET es retransmeten en alta definició i amb una cuidadíssima realització d’imatge i so, per convertir les projeccions a les sales de cinema d’arreu del món en una experiència prèmium pels espectadors.
La temporada d’òpera 2022-23 que oferirà el Cinema Truffaut la composen sis òperes. A més de Lohengrin, es podran veure Falstaff, de Giuseppe Verdi (1 d’abril), amb direcció escènica de Robert Carsen, que també signa la direcció de El cavaller de la rosa, de Richard Strauss (15 d’abril). La programació seguirà amb Champion, una singular òpera contemporània a ritme de jazz de Terence Blanchard (29 d’abril), per acabar amb dues de les grans òperes de Wolfgang A. Mozart: Do0n Giovanni” (20 de maig), que suposa el debut al MET del gran director teatral Ivo Van Hove i La flauta màgica (3 de juny).
JOAN PUNTI 10.03.2023 Publicat en el Punt Avui