EL TEMPS DE LA MÈMORIA. Tresors del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Girona

En Motiu del 175 del Museu de Sant Pere de Galligants (1845 · 2020) es va editar un llibre. Aquesta va ser la meva col·laboració dins l'apartat SANT PERE DE GALLIGANTS: UNA MIRADA GIRONINA. 

SANT PERE DE GALLIGANTS I JO

Portada del llibre. 

La primera visió i record que tinc del Monestir Benedictí de Sant Pere de Galligants, es des de el passeig Arqueològic, a principi dels anys seixanta. Feia primer curs de batxillerat a la Institut vell, on ara hi ha el Museu d’Història de la Ciutat. Era l’únic Institut que hi havia a Girona i al seu entorn, tenia poc espai i estàvem bastant atapeïts. Per aquest motiu a la hora del pati, aquella mitja hora de descans, el primer i el segon curs, ens deixaven sortir de l’edifici i jugaven primer a les escales de la catedral i amb el temps vam anar conquerint territori fins arribar a la zona del Passeig Arqueòleg, que estava en obres en aquella època. La cosa va acabar quan un dels alumnes va caure per aquells indrets abandonats de la mà de Deu i de la patacada que es va fer, va passar uns dies a l’Hospital. Amb aquelles corredisses de tant en tant em fitxava amb aquell edifici a l’altre costat del riu Galligants, que sobresortia d’entre mig de les bardisses, la teulada i el campanar. Era un antic i majestuós edifici que es feia mirar i que tenia, segons deien, molta Història.

Uns deu anys més tard, vaig entrat per primera vegada en aquell monumental edifici, sempre l’havia vist per fora, amb un majestuós espai que no vaig poder veure amb tota la seva solemnitat, degut a que estava engalanat amb tota mena de flors, plantes, focus, que ocupaven els diferents volums del romànic edifici. Molts anys va ser la seu l’Exposició de Flors, que més tard es va dir Temps de Flors. Vaig a visitar, diversos anys, aquell espectacular jardí envoltat de pedres històriques i amb un claustre imponent. Recordo el famós estant patrocinat per la Coca-Cola, sota la mirada del Delegat de la multinacional empresa, el Senyor David Marca, que ocupava la part de l’altar, amb un gran sortidor d’aigua en forma de cascada enmig de tota mena de flors i, també hi havia una mena d’estany de “pa riure”. Espectacular!. La visita a Sant Pere Galligants i el seu Claustre durant temps de Flors, es, encara, una visita obligada.

Amb la mort per accident de Miquel Oliva, Doctor en Arqueologia i director en el aquell moment del Museu Arqueològic de Sant Pere Galligants, vaig saber que en aquell edifici romànic que sempre me’l mirava amb respecte, apart de fer-hi les diverses mostres florals anuals a temps de flors, era un reconegut Museu d’Arqueologia on hi havia peces de valor i que el Sr. Oliva havia fet un gran treball de recuperació, d’ordenació i que la seva sobtada mort va ser molt plorada i dolguda tant per part de familiars, amics i coneguts, sinó també pel mon de l’Arqueologia de Catalunya i d’Espanya.

Va ser, però, a través de la Llibreria 22 i de la mà del professor Josep M. Nolla i la seva dona Conxa Puertas, que vaig tenir més contacte i coneixement amb el Museu, sobretot amb la gent relacionada amb el Museu i amb el Mon de l’Arqueologia, com la L’Aurora Martin, Narcís Soler, J.M. Llorens, Xavier Sintes (que durant uns anys va treballar a la 22), Xavier Nieto, Ramon Buxó, Enriqueta Pons, Josep Casas, Eudald Carbonell, David Vivó, Xavier Alberch,... i altres que de segur em deixo. Gent que passaven per la 22 ja sigui per comprar, consultar, passar l’estona, trobar-se; per fer presentacions i assistir-ne,... Organitzar actes conjuntament, presentar cine-fòrums. Una relació continuada i que a mi personalment m’han enriquit i moltes vegades m’han ajudat a tirar endavant projectes tant de la llibreria com personals. 

D’aquesta relació amb la gent i el mon de l’Arqueologia de Girona i del Museu, voldria destacar a Joan Saqués. Durant l’època que va ser Delegat del Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona, vaig tenir molta relació amb en Joan Saqués, organitzant La Setmana del Llibre en Català a diverses capitals de Comarques del territori i, sobretot, durant els anys en que es va portar a terme “l’escriptor del mes”, que consistia en portar per diverses ciutats de Catalunya a un escriptor durant un més a promocionar i conèixer la seva obra. Saqués, aquesta proposta se la va agafar com una promoció molt personal i en complicitat amb la meva persona, que en aquella època era el President del Gremi de Llibreters de Girona, acompanyàvem a l’escriptor durant tot el dia que havia de passar a Girona. El recollíem el matí i el portàvem a alguna escola, biblioteca, universitat... També a visitar les diferents llibreries de Girona. Anàvem a dinar a El Pol Nord, això era sagrat. En Saqués, després de dinar i abans d’anar a els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat on s’hi feia una mena de roda de premsa amb els mitjans de comunicació amb l’escriptor del mes, sempre feia una aturada de pocs minuts a El Centre de Pedret, l’edifici de recursos humans i tècnics del Museu. També recordo d’en Joan Saqués, que sempre duia les sabates brutes de pols d’alguna visita que havia fet en una església on s’hi feien reparacions o reformes. Altres vegades, quan venia de visitar unes excavacions, no només duia les sabates plenes de pols, sinó també la roba. En Saqués, era un enamorat de les “pedres” amb història.

Una de les facetes més interessants del Museu, es que està obert a la ciutadania. El Museu ha estat un espai generós i elegant, per fer-hi trobades, sopars culturals, celebracions, exposicions, concerts, esdeveniments tant culturals i socials. El seu majestuós espai ha magnificat moltes trobades i actes. I aquest fet es d’agrair. Es ser generós amb l’entorn i la seva vida social. Es participar de la vida i la historia quotidiana de la ciutat. 

És una llàstima que per culpa de Covis-19 no s’hagi pogut celebrar com cal, com es mereix l’ esdeveniment dels 175 anys de vida del Museu. Encara sort que 29 d’Octubre, amb un reduït públic, es va poder fer un acte de celebració i reconeixement de tots aquets anys i al mateix temps es va poder inaugurar l’exposició que es pot veure en el Claustre, on es ressegueix els moments més important de tots aquests anys a través de set àmbits molt ben diferenciats, amb un suport de més d’un centenar de fotos i dibuixos que il·lustren la proposta d’un viatge llarg d’aquets anys i uns contextos canviants que permeten entendre, comprendre com s’han anat teixint la història i tota l’evolució del Museu.
De vegades anem lluny, a ciutats, pobles i països per veure museus, per visitar espais que han fet i son història, cosa que està molt bé - aquesta curiositat i aquesta recerca de coneixement són lloables - però moltes vegades oblidem que a casa nostra i no gaire lluny del nostre entorn, tenim espais extraordinaris i que no tenen res a envejar a aquells que hem vist en terres llunyanes. Per tot això i més, llarga vida a el Museu d’Arqueologia de Sant Pere de Galligants i a la seva gent. 

Guillem Terribas Roca. Llibreter.