Els arrossos de Fontsabeu

Ens vàrem conèixer quan amb una colla de joves buscàvem les respostes a les preguntes essencials de la vida, mentre descobríem el meravellós món del flirteig, i de l'amor. Després, ajagut durant mesos al llit de casa teva, llegies, devoraves llibres i et converties en un savi silenciós, com havia de ser, seguint la tradició dels tipògrafs, impressors de casa teva.
I no ens donaves treva en la batalla per impulsar més fort i més lluny la pilota contra les parets dels frontons del País Basc, on havíem vist en Joan. T'agradava guanyar, però ho feies amb elegància i discreció, aquella que vares portar a Presència, i a bastir amb en Josep Pallach una alternativa política que avui se'ns presenta com imprescindible.
Era l'hora de la veritat. Com havia de ser la seguretat de la democràcia? Una mostra: no vas voler que els vells guardes jurats de la Devesa fossin els policies locals que Salt reclamava, i feren un traspàs modèlic des de la teva responsabilitat de primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona.
Mentrestant agafàvem un autobús en direcció desconeguda, on viuríem records del passat, i allà al carrer Blanc ens juramentàvem per continuar junts amb en Tià de pare espiritual.
Jaume Curbet i seguretat democràtica fou una fórmula que de Vitòria a Madrid, a Catalunya i a Corea, a Canàries Costa Rica, Colòmbia…, es convertí en un paradigma de fer les coses bé, i avançades al nostre temps.
Però et vàrem perdre, sabíem poc de tu, i per tant l'anunci de la teva tornada a Girona fou una gran alegria. Et tornaríem tenir a Fontsabeu, la Lola ens faria els calamars farcits millors del món, i pixaríem tots junts sota els grans xiprers de la carretera de Llorà.
Continuaríem fent-nos les preguntes de joves, i t'escoltaríem amb atenció quan, bocabadats pels fets que feien tremolar totes les conviccions, ens donaves una lliçó racional del perquè de les delinqüències i dels delinqüents que més tard has descrit amb saviesa, en el teu darrer llibre.
M'escoltaves més del que parlaves, darrerament cada dia que he vingut a veure't en la teva darrera batalla, m'has continuat escoltant, somrient, i assentint. Nosaltres, perplexos, hem assistit a com planificaves, i dosificaves el teu amor cap als teus, que són molts, com afrontaves aquest camí amb una energia, dignitat, comprensió que em feien creure que seria així molt de temps.
Avui has dit “torno a marxar”, però abans ens vas fer l'encàrrec específic que hem de celebrar els 5 arrossos tan aviat com puguem. Ho farem, i mentre em Salvi cuini, en Pim l'ajudi, en Joan i en Jordi parin la taula, en Vicenç i en Guillem xerrin, l'Albert arribi tard, en Manel fumi, i en Miquel ens deixi amb el dubte de si vindrà o no, jo aniré preparant les cadires, com saps, la d'en Tià i la teva. No fos cas que a darrera hora apareguessis per la porta amb el teu somriure, càlid i plàcid, que trobarem a faltar cada dia.

Xavier Corominas, publicat ennn El Punt el 17.05.11. Foto: de Salvador Garia-Arbós a Roma 2006

Memòria i lliçó

Hi ha exemples de dignitat personal i de compromís amb la societat que transcendeixen l'àmbit estricte en el qual es desenvolupen. Acaben adquirint una categoria d'universals, perquè no ens parlen de l'anècdota o de la superfície, sinó que emeten una lliçó que és entenedora tant pel que fa a la profunditat com a l'extensió del territori on el missatge acaba essent fructífer. Una de les persones que reunien aquestes condicions es deia Jaume Curbet i va traspassar fa uns dies. Els seus familiars han obert fa no res una pàgina d'homenatge al Facebook i és aquí on es comencen a percebre les conseqüències del seu mestratge, lliçons difuses i tènues que han amarat el pensament de moltes persones, tant en la seva faceta de reflexió més humanista com en la condició d'expert en seguretat. Curbet, que tenia un mínim tracte amb la tecnologia, ara recull, en forma de testimoniatges que es van escolant a internet, els agraïments sincers de tota la saviesa i la joie de vivre que va ser capaç de transmetre.
Aquests escrits són a la xarxa i també en altres llocs, com en la sentida evocació que Quim Nadal va llegir el dia del seu enterrament. Provenen de persones que van conèixer el Curbet públic i el privat, que el van tractar com a professor o com a amic, que van poder percebre una filosofia que es va anar modelant amb els anys a partir d'una devoció quasi religiosa per la dignitat i per l'enaltiment del contacte sentimental, sense més límits que el de la pròpia honestedat. No es tracta d'escriure ara un panegíric ni tampoc d'entrar en els detalls personals d'algú amb qui vaig compartir molts sopars i unes quantes converses. Avui escric sobre Jaume Curbet perquè és un dels exemples que deia al començament. La seva aposta d'autodidacte a favor d'una policia al servei dels drets humans va ser capdavantera i ha marcat bona part del nostre present. I no solament això:
Curbet va fer un pas endavant en un moment decisiu. I els va continuar fent al llarg de la seva vida. Passos que ens han marcat un camí.

Josep M. Fonalleras, publicat a El Punt 21.05.11

Un Sant Jordi entre Maria Magdalena i Valerie Tasso

La coincidència en les mateixes dates de Sant Jordi, la Setmana Santa i la precampanya, causa embolic.
Els penitents van ser ahir els soferts ciutadans que van desafiar els elements -que al final no van ser els atmosfèrics sinó la resta de ciutadans- i es van acostar a la Rambla. Després de superar no sense dificultats una plaça Catalunya plena de parades de partits polítics, podien ensopegar unes quantes vegades fins arribar als estands de les principals llibreries.
Amb aquestes coincidències de calendari porto un embolic. No sé si Jesús arrossegava una rosa cap al Calvari, si avui haig de regalar una corona d'espines, ni si Maria Magdalena està signant a la Rambla exemplars de Diario de una mujer pública. Al poti-poti Sant Jordi-Setmana Santa s'hi suma encara la precampanya electoral -a tocar del riu, qui sap si perquè sigui més fàcil que hi arribi la sang, coincideixen en pocs metres les parades del PSC, de CiU, d'ERC, el PP i d'ICV amb els seus respectius candidats a l'alcaldia de Girona-, i el resultat només pot ser un: els crucificats del dia són els periodistes a qui els ha tocat treballar.
Passió, el que es diu passió, n'hi posen molta més els escriptors que els vianants que omplen la Rambla després que -primer misteri- els mals auguris climatològics es quedessin només en això, en auguris. Els escriptors i els llibreters saben que s'hi juguen una part de les vendes de l'any -alguns dels primers, tristament, se les juguen totes-, mentre que el gran públic, la massa silenciosa que aprofita la tarda per veure de prop, i els més agosarats fins i tot tocar, aquella cosa anomenada llibres, s'ho agafa amb la calma que comporta el saber que si no en compra un en comprarà un altre, i molta mala sort seria que cap no quedés bé en una lleixa del moble del menjador.
No menor és la passió que en aquesta Setmana Santa-Sant Jordi hi posen els polítics. El convergent Carles Puigdemont reparteix globus i punts de llibre -sota una bandera estelada, arriscant-se que Duran Lleida li apliqui càstig per tal crim a la manera dostoievskiana- just al davant de Blanca Palmada (ERC), que té pensat fer-li arribar un exemplar de Cuenta conmigo, de Jorge Bucay, després de les eleccions. Pia Bosch (PSC), per la seva banda, ven -és un dir- a 15 euros el seu El futur de Girona. Teoria i pràctica. El seu anterior, títol -a mitges amb Joaquim Nadal- era El futur comença ara. Amb tal bibliografia hi ha qui l'alinea entre els futuristes de Marinetti, però hi ha qui prefereix adscriure-la a la ciència-ficció.
Passada la plaça Catalunya, que amb tant partit polític ve a ser com l'hort de Getsemaní, on tant et poden tallar una orella com vendre't per 30 monedes, la Rambla dóna la benvinguda als penitents, que són els pobres ciutadans que han gosat anar-hi a primera hora de la tarda. El perquè, no se sap. És el segon misteri.
Els vianants més veterans -homes que han superat ja la seixantena- tenen la precaució d'utilitzar paraxocs: col·loquen simulant amor o protecció una mà a l'espatlla de la senyora, i la fan anar un metre per davant seu, obrint pas i enduent-se els cops. Qui no ho fa així, supera àmpliament les tres caigudes que marca la tradició per completar el recorregut.
Ocult darrere d'un home amb paraxocs baixo la Rambla a la recerca d'escriptors, cosa difícil perquè no tinc tirada cap als autors catalans i no els diferencio dels dependents de les parades, ja que ningú ha tingut la previsió de col·locar-los un signe distintiu. Intueixo que tot aquell que signa llibres ha de ser escriptor, si no és que les funcions dels empleats de llibreria hagin experimentat un notable salt qualitatiu.
(Coneguts que estan de festa em pregunten si estic passejant. Ho nego en totes tres ocasions, abans no ha cantat el gall. Estic treballant, coi).
Rafel Nadal, que pel gran públic no és Rafel Nadal sinó aquell senyor que surt amb en Cuní, signa exemplars d'Els Mandarins, un mirada sobre personatges que d'una o altra manera tenen poder, i entre els que curiosament no hi ha inclòs ningú de la seva famíla. Carles Monguilod estira un any més de la veta del Vint-i-cinc anys i un dia, per més que alguns càlculs ja el col·loquen més a prop dels 30 anys de carrera que dels 25, però té un bon motiu: a mitja tarda ja signa llibres amb una mà mentre amb l'altra sosté un gin tònic més apropiat per banyar-s'hi que per engolir-lo. Al seu costat, Javier Cercas signa exemplars, sense gin tònic però tampoc nous: Anatomía de un instante. A prop seu hi ha un senyor gran, un jove amb ullleres i una noia somrient que no semblen empleats de Guillem Terribas sinó escriptors. En quedi constància per si de cas. M'asseguren que ha fet acte de presència Maria Mercè Roca, però tampoc no sé si com a política o com escriptora, vet aquí un tercer misteri.
Tanmateix el misteri més gros, més absurd i més incomprensible és el dels compradors. Davant meu i en un minut tres vegades, tres, diferents persones han tingut a les mans El club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guneassia, i en tres més Sunset Park, de Paul Auster, dos dels millors llibres ja no de l'any sinó de la dècada, i en totes tres ocasions el comprador ha optat per pseudoliteratura. Aixó sí, pseudoliteratura embolcallada en una bonica faixa que l'elogia fins el paroxisme. Dedueixo que els llibres són com les persones: amb la faixa dissimulen i oculten la realitat. Quan se la treuen i veiem el que hi ha, ja les tenim a casa i no hi ha manera de retornar-les.
Crònica d' Albert Soler, publicada en El Diari de Girona 24.04.11

Sota l´ombra pecaminosa de Josep Pla

Frederic Sunyer recupera el recordatori amb retrat de Dalí del funeral de l'escriptor en l'esmorzar literari de la Generalitat a Girona
L'ombra pecaminosa de Josep Pla va presidir el tradicional esmorzar de Sant Jordi ofert per la Generalitat al món literari gironí. Malgrat la predisposició mostrada pel nou delegat del Govern, Eudald Casadesús, i malgrat el trasllat de la trobada a la nova seu de la Generalitat -el Palau Solterra de Ciutadans està amenaçat per una plaga de tèrmits-, l'acte va ser menys concorregut que altres anys i s'hi van trobar a faltar alguns habituals.
En el trentè aniversari de la mort de Pla (1897-1981) es va donar la paraula a algú pròxim a l'escriptor, algú que el pogués evocar amb familiaritat. La responsabilitat la va assumir Frederic Sunyer, exalcalde de Palafrugell i expresident de la Diputació de Girona, el qual, emulant Pla, va dir que el va conèixer de petit i va evolucionar de ""conegut" a "saludat" per acabar essent "amic", malgrat la diferència d'edat".
Sunyer, un dels impulsors de la Fundació Pla, va recuperar el recordatori del funeral de l'escriptor, datat al Mas Pla de Palafrugell el 23 d'abril de 1981, il·lustrat amb un retrat de l'escriptor, obra de Salvador Dalí, amb fragment extret de la pàgina 459 d'El quadern gris que no va deixar ningú indiferent: "L'estat permanent de l'home és el pecat (...) sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat [pot] convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d'arribar la la humilitat i la discreció".
La mirada perduda i el rictus propi del qui reflexiona es va plasmar uns segons a la cara dels presents, per retornar tot seguit als comentaris desenfadats sobre els capricis de la meteorologia o les previsions de vendes de llibres i roses. Van comparèixer a l'esmorzar, i van ser testimonis de l'ombra allargada de Josep Pla, entre altres, Natàlia Molero, Dolors Garcia i Cornellà, Rosa Gil, Gemma Garcia, Guillem Terribas, Lluís Lucero, Martí Peraferrer, Joana Oliveda, Xevi Sala, Xevi Planas, Oriol Ponsatí, Gerard Bagué, les germanes Marta i Mireia Costa-Pau, Dolors Reig, Pere Geli, Maria Carme Ferrer i Jordi Dalmau. Casadesús va aprofitar l'ocasió per recordar que la Llibreria de la Generalitat, situada al mateix edifici, acull aquest dies l'exposició sobre Josep Pla i Jaume Vicens Vives.

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 24.04.11 Foto Aniol Resclosa

EL DIA QUE M'ESPERA

Ànima de la gironina Llibreria 22, aquest saltenc de 60 anys fa dies que s'arma d'humor i ironia per resistir el seu 34è Sant Jordi de manera excepcional.
Em llevaré a les sis, i a les set seré a la llibreria amb els companys i els reforços. Tocarà carregar les 100 caixes per muntar les dues parades. Si plou, com l'any passat, sota les voltes i a esperar. Com que no plourà, ordenarem les parades i prepararem els plàstics, tot i que no plourà.
Cap a quarts de deu toca la recepció del departament de Cultura, que reuneix gent de mal viure -autors, editors i altres- de l'àmbit gironí. En acabar, corrents cap a la parada. Fa 33 anys que hi vull ser, i no a la llibreria, perquè la parada tingui un toc 22 , i perquè hi vénen els autors i toca animar-los. Acabaré afònic, de parlar amb la gent i amb els periodistes, que seguiran demanant quants llibres hem venut i quants diners hem fet, que és impossible de saber llavors. Quan pugui dinaré, amb en Carles Monguilod i en Javier Cercas, que com que no té llibre nou i passa uns dies per aquí, recuperarà l'hàbit de signar a Girona.
Com que no plourà i vindrà molta gent, vendrem molt i molt, i cap a les deu de la nit tocarà carregar unes 90 caixes. Encara no ho entenc, que venguem tant i tornem a carregar tant. Farem un pica-pica a la llibreria per celebrar que s'ha acabat el dia. Fa anys em ficava de pressa al llit, però em despertava al cap d'una hora parlant amb gent i comptant diners. Així que m'estiraré davant la tele, em relaxaré, atendré una ràdio cap a quarts d'una i a dormir, que demà i dilluns és festa.

Publicat al diari ARA.CAT el 23.04.11

http://www.youtube-mp3.org/#v=UTPEXEHb8OI

EL MES MÉS BO

El mes d'abril és el que es parla més de llibres. I també del temps, del temps que farà, sobretot el dia 23 . El mes en què les editorials s'hi juguen més. I el que ha generat més llegendes urbanes sobre el món del llibre.
Que si és el mes que surten més novetats de l'any. Que és el cinquanta per cent de les vendes d'un any per a les llibreries. Que si... Tot és veritat i, també, mentida. Que s'editen molts llibres ja no és una exclusiva del mes d'abril, ara tots els mesos s'editen molts llibres. Arriben més títols nous a les llibreries els mesos de febrer i de març que el mes d'abril. Fins hi tot el mes de maig n'arriben més. Que el dia de Sant Jordi es venen molts llibres és cert, molt cert. Més dels que la gent es pensa. Però no és el cinquanta per cent de les vendes de l'any. Malament anirien les llibreries si fos veritat. Sortosament, els altres dies també se'n venen per així poder obrir l'endemà.
He fet aquesta entrada arran de l'enrenou que està generant en el món del llibre que el dia 23 d'abril, Sant Jordi, el patró de Catalunya, el dia dels enamorats i del llibre i la rosa, caigui aquest any en dissabte sant. Les editorials i els professionals del món de llibre estan amoïnats per les vendes, les poques vendes que es pensen que faran. Sobretot a Barcelona capital.
L'any 1984 Sant Jordi va caure en dilluns de Pasqua. L'enrenou i la preocupació van ser tan extraordinaris que es va canviar la data per una altra, també molt catalana, el 27 d'abril, la Mare de Déu de Montserrat. Va ser un fracàs. Aquell any es va decidir que peti qui peti la festa del llibre no es canviaria de dia.
Per l'experiència que porto amb aquesta diada, penso que aquest any serà un any bo i diferent. Amb més diversitat. I més descansat, sobretot per als llibreters, que podran descansar el divendres sant, després d'una setmana enfeinada, tant venent com preparant caixes de llibres per anar a vendre a la rambla o a la plaça d'allà on sigui. Dissabte, més descansats, els llibreters podran atendre més bé, físicament parlant, l'agressiva clientela que va a la recerca del llibre per regalar. I, llavors, en acabar el gran dia del llibre, tindran dos dies per descansar i tornar a posar les coses a lloc.
D'altra banda, com que són dies de vacances, i encara que hi hagi crisi, la gent sortirà a anar a veure món. Hi haurà un intercanvi de persones i de curiositats. Gent de Girona anirà a Vic i els de Manresa aniran a Girona i els d'Olot a Granollers i aquests a Barcelona i els de Barcelona a Tarragona i a Sabadell i a Calella i a Palamós, i els de Tortosa a Lleida i els de Lleida a Vilanova i la Geltrú. Un no parar. Fins i tot les Espanyes ens visitaran i molts aprofitaran aquests dies de festa per anar a veure " qué coño es esto de la fiesta del libro en Cataluña ".
I és que qui no compra un llibre per Sant Jordi és un marginat com aquell que no sap l'endemà d'un partit del Barça quin ha estat el resultat. I no solament es venen els llibres anomenats mediàtics , sinó de tota mena i per a tots els gustos, i alguns títols inimaginables. Un títol que no surt mai a les llistes i ja és un clàssic d'aquesta diada és el Kamasutra .
I podeu estar ben segurs que en algun indret de qualsevol llibreria o parada del país, aquest dia ( i també la resta de l'any) hi ha un llibre que us està esperant, només cal buscar-lo i tenir paciència.
Si per aquelles coses de la vida us perdeu i no el trobeu o teniu pressa, us en recomano un que porta per títol Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), de Nancy Johnstone, amb introducció, edició i traducció de Miquel Berga i editat per Tusquets dins la col·lecció L'Ull de Vidre al preu de 20 euros.
Que tingueu una molt bona Setmana Santa i un bon Sant Jordi. Ens ho mereixem.

Guillem Terribas, publicat a ARA.cat el 19.04.11

Dues llibreteres exemplars

No és estrany que algunes llibreries catalanes, d'aquelles que encara volen agomboiar mínimament els lectors i crear un ambient perquè s'hi trobin tan a gust com els escriptors que hi presenten els seus llibres, donin suport a Rive Gauche, un muntatge teatral que té com a personatges Sylvia Beach i Adrienne Monnier, dues llibreteres exemplars que, sobretot al París d'entreguerres, van convertir la Rue de l'Odeón en un temple vivíssim de l'experiència lectora i de l'avantguarda literària. Adrienne Monnier va fundar i animar La Maison des Amis des Livres, on hi havia instal·lades unes cadires que convidaven a asseure's per llegir-hi i conversar. Monnier veia la seva llibreria com un lloc de transició entre el carrer i la casa, com una estança màgica amb només els llibres que havia llegit i que li agradaven. Per això volia compartir-los permetent-ne la lectura a la mateixa llibreria o, a través d'un sistema de préstec, afavorint que els clients se'ls enduguessin a casa seva per degustar-los. Entenia que només es compressin els llibres que, un cop tastats, el lector estimava i, per estrany que pugui semblar, el seu negoci no va ser ruïnós, sinó que, a més de triomfar el seu esperit, va aconseguir sobreviure materialment. A la Maison des Amis des Livres hi van fer lectures els poetes surrealistes, com també André Gide, André Malraux i Paul Valéry. Un dia de març de 1917 hi va entrar la nord-americana Sylvia Beach. Hi buscava l'últim número de Vers et Prose, revista fundada pels poetes Paul Fort i Guillaume Apollinaire. Apassionada de la literatura moderna, Sylvia Beach va congeniar amb Adrienne Monnier, que va animar-la per tal que obrís una llibreria anglesa a la qual va anomenar Shakespeare and Company. Beach va instal·lar-se primerament en un local pròxim a la llibreria de Monnier, que aviat va trobar-li'n un altre al número 12 del carrer de l'Odéon, davant per davant de la Maison des Amis des Livres, que n'ocupava el número 7. A més a més, havent-se convertit en amants, Monnier i Beach van iniciar una duradora convivència a l'apartament de la primera, ubicat al número 18 del mateix carrer: Odeònia. La llibreria de Beach, com en el cas de la de Monnier, va ser un referent d'algunes escriptores nord-americanes expatriades, com ara Gertrude Stein, Nathalie Barney i la gran Djuna Barnes. També van acollir alguns dels més insignes representants masculins de la “generació perduda” (Hemingway i Scott Fitzgerald) i de la modernitat literària en anglès, com ara T.S. Eliot, Pound i Joyce, al qual Sylvia Beach va quedar vinculada per sempre més des del moment en què, l'any 1922, va atrevir-se a editar l'Ulisses. Mentre que Adrianne Monnier es va fer càrrec de l'edició de la traducció francesa de l'Ulisses, Joyce va convertir-se en la sangonera de Sylvia Beach, sempre disposada a satisfer les necessitats econòmiques (i per què no dir-ne les exigències?) de l'escriptor irlandès. Aquest fet va problematitzar la relació entre les dues llibreteres, que van distanciar-se una mica més quan, escapant del nazisme, va irrompre a les seves vides la fotògrafa alemanya Gisèle Freund, la qual va instal·lar-se a l'apartament de Monnier mentre, l'any 1936, Beach passava una temporada als EUA. Gisèle Freund, autora d'esplèndides fotografies de bona part dels escriptors i escriptores que van habitar Odeònia, va marxar de París arran de l'ocupació alemanya, però Monnier i Beach no van tornar a viure plegades. La seva amistat, però, va continuar fins a la mort de la llibretera francesa, l'any 1955. Amb estima i una punta d'ironia, tot i això i més es fa present a Rive Gauche, un deliciós muntatge de Q-Ars Teatre que, amb un text escrit per Marc Rosich i la direcció de Rafel Duran, representen les actrius Mercè Anglès (Sylvia Beach), Anna Güell (Adrienne Monnier) i Maria Molins, que es transforma en diversos personatges (com ara Joyce i Gertrude Stein) mentre fa de guia a ritme de cabaret. Jo el vaig veure encantada a la sala Muntaner de Barcelona, però aquest cap de setmana ha fet estada a la impagable sala La Planeta de Girona (on el llibre Rive Gauche, que conté el text de Rosich, va ser presentat dijous a La 22) i suposo que continuarà voltant joiosament pels escenaris catalans. Llarga vida al muntatge i a l'amor per la literatura encarnat per Adrienne Monnier i Sylvia Beach!

Imma Merino, publicat en El Punt 03.04.11 . A la foto:Anna Gúell, Quim Curbet, Guillem Terribas, Mercè Anglès, a la 22 el dia 31.03.11

La Costa Brava de pel·lícula

És el tema central del nou número de la ‘Revista del Baix Empordà' .

La Revista del Baix Empordà dedica el nou número, el 32, al cinema rodat a la Costa Brava, especialment l'americà. La primera constància és del 1950, quan es va filmar Pandora i l'holandès errant, amb Ava Gardner, a Palamós. Tot gràcies al mecenes Albert Puig Palau, que tenia casa a Castell. El nombre de filmacions va ser important fins a mitjans anys vuitanta del segle passat, en què van passar per la nostra costa personatges com ara Orson Welles, Anthony Quinn, Ann Baxter, Liz Taylor i Maria Schneider. El nou número també conté articles sobre la processó de Verges, la cartografia de Palamós al segle XVI, la medicina popular dels pescadors o els Montaner, fabricants de suro calongins, entre d'altres. La revista, que edita Gerard Xarles i coordina Lluís Molinas, es presenta el dia 27, a les set de la tarda, a l'hotel s'Agaró, a càrrec de Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Albert Vilà, publicat en El Punt 24.03.11

* Article publicat en aquest número de la Revista del Baix Empordà.

SOLDADOS DE SALAMINA I GIRONA.

Girona i província ha estat moltes vegades un “plató” de cinema que han utilitzat tant gent de casa com de fora. S’ha escrit, comentat i explicat en diverses ocasions la diversitat i quantitat de films que s’hi han rodat, però possiblement en la memòria de molts gironins hi ha dues pel•lícules que els han marcat: “Pandora y el holandés Errante”, d’Albert Lewin (USA 1950) i “Soldados de Salamina” de David Trueba (Espanya 2002). Amb menys repercussió, però si amb una moguda extraordinària de mitjans, podríem parlar també, d’ “El Perfum” de Tom Tykwer (Alemanya, França, Espanya 2006). Pandora va ser una mena de “plan Marsahall” pels gironins. Els “pel•lículeros” americans van aterrar amb tot el “glamour” del mon, personificat per l’Ava Gardner en ple esplendor de la seva bellesa i van revolucionar la moral, les costums i també augmentar la poca economia de molta gent. Eren temps de pobresa, restriccions i de dictadura. En el cas de “soldados”, era una altre època, sense restriccions, repressions ni dictadura. Els “pel•lículeros” de “Soldados” no van portar “glamour”, però si espontaneïtat, proximitat i van conviure mes d’un mes amb la gent de Girona. I se’ns van posar a la butxaca, gràcies a la amabilitat, senzillesa i respecta per part de tot l’equip capitanejats per la parella David Trueba i Ariadna Gil. Vaig tenir la sort de poder estar i conviure molt amb tots ells gràcies a l’amistat amb en Javier Cercas, autor de la famosa novel•la que Trueba va adaptar al cinema. Ja des dels inicis, les trobades amb en Trueba van ser molt profitosos, per les dues bandes. Comentant problemes del rodatge, de les localitzacions...fins hi tot el repartiment. Sempre vaig tenir clar que la “prota” de la pel•lí havia de ser l’Ariadna. En Trueba volia a la Victoria Abril, fins hi tot amb en Cercas la van anar a trobar a Paris (en aquells moments hi vivia) per proposar-li el paper. El rodatge a la Llibreria 22, i jo fent el meu paper de llibreter, va ser una experiència divertida, agradable i per recordar. La seqüència no hi sortia en el llibre, però a en Trueba li va anar molt bé utilitzar la Llibreria per tenir el primer encontre entre les dues protagonistes, l’Ariadna i la Maria Boto. Per cert, la Maria era el seu primer dia de rodatge i estava nerviosa i desplaçada. En pocs dies ja es va a to. En David i l’Ariadna, es passejaven i comproven per les botigues de Girona amb tota normalitat per part d’ells i dels ciutadans. El premiat Javier Aguirresarobe, el director de fotografia, s’ho passava molt bé. Ho controlava tot i en Trueba li tenia molta confiança. Vam dinar diverses vegades junts. Es molt efusiu i meticulós. Tota la “troupe” durant l’estada per les nostres contrades, van conèixer pràcticament tots els restaurants que havien de conèixer, així com els bars de nit. La productora Cristina Hueta, cunyada d’en David, i la seva ajudant, la eficaç Jessica Hupert, portaven el control de tot el que passava durant i després del rodatge. El dia que van venir a rodar a la Llibreria, van ocupar el despatx per fer-lo servir com a centre d’operacions de la productora. El telèfon i el fax bullien. Per Girona també van fer estades algun cap de setmana, en Fernando Trueba i el seu fill Grouxo Marx, un jove encantador amable i un gran cinèfil. L’estrena Mundial de la pel•lícula amb festa inclosa, es va fer a Girona, en els cinemes Oscars, que la van projectar durant un any seguit. El mateix David Trueba va venir a tancar la darrera sessió. El Museu del Cinema Tomàs Mallol, va muntar una exposició, que hi vaig col•laborar, sobre com va ser el rodatge de la pel•lícula. Es va inaugurar el mateix dia de l’estrena mundial, amb l’assistència de l’Alcaldessa de Girona, Anna Pagans, Javier Cercas, David Trueba, Ariadna Gil, Ramon Fontseré...La exposició va estar oberta al públic durant uns mesos amb molta assistència de públic. Un història apart es l’aventura a Cannes, en que hi vaig anar com un més de la producció. Però, com he dit, aquesta es una altre història.

Guillem Terribas.

Les cites favorites dels polítics

Fraga Iribarne va ser, sens dubte, el ministre de Franco que més presència va tenir en els mitjans de comunicació. Per alguna cosa va ser el ministre d'Informació i Turisme. Era la cara més democràtica del règim. Feia declaracions, anava a tertúlies (per descomptat pactades), sortia molt per la tele... I en els seus parlaments sempre deixava anar cites. D'una manera constant anava dient: como dijo aquel poeta, el conocido filósofo, el premiado escritor, el ilustre profesor... I així anava construint un discurs ple de cites i buit de contingut, entre altres coses perquè no hi podia haver contingut. Però quedava bé dir frases de gent famosa, premiada o reconeguda, sempre que fossin acceptats per la ideologia del règim. Els espanyolets, sobretot els de la plana del centre de la Península, quedaven meravellats de com parlava aquell ministre amb accent gallec.
Amb la mort del dictador van aparèixer cares noves i gent jove que tenia coses a dir, es van deixar a part les cites i es va passar a explicar continguts, idees i projectes. Molt d'entusiasme i algunes utopies que feien brivar el respectable poble que volia que el món canviés. Amb el temps, els que van anar canviant van ser aquells joves mitineros , molts dels quals, anys més tard, van assolir el poder. Si s'hagués de ressaltar alguna frase repetida d'aquell despertar i tocar llibertat seria: "No ens podem passar quaranta anys més parlant dels quaranta anys passat".
El temps ha passat. Els mítings, els discursos, les ideologies s'han anat perdent i descolorint. Ara són molts els que ens fan discursos i ens parlen de projectes de repetides maneres. Estem, tots plegats, cansats de sentir frases que es van repetint i, sobretot, discussions entre líders que no porten enlloc. I ara tornen les cites. Sobretot per boca dels polítics.
Han descobert que en un parlament, en una inauguració, en un míting, en un debat o allà on sigui, és bo i queda bé citar un poeta, un filòsof, un escriptor. Quedes bocabadat de les precises cites posades en el seu just moment, en què no es diu res i que el personal ja mira cap a un altre costat. I es torna a sentir allò de: que bé que parla, com s'expressa, que llegit o llegida que és. Però el que ha dit, realment no ho saps. Tampoc el que vol fer i com ho farà. És un discurs que queda bé dir i es pot utilitzar en qualsevol poble, ciutat o país.
Parlant de cites, acaba de sortir un llibre editat per Acontravent, amb el títol de Josep Pla oral . L'ha escrit el garrotxí Josep Valls, que va tenir la sort d'estar els darrers anys de vida d'en Josep Pla al seu costat, quan anava al Motel Empordà. Josep Valls ja va escriure uns llibres sobre aquesta relació amb l'admirat escriptor de Llofriu en format de dietari, amb el nom de Converses amb Josep Pla i Josep Pla inèdit . Ara Valls ha aplegat en aquest volum un seguit de pensaments i visions sobre la vida, la gent, la religió, la política... que Josep Pla va anar deixant en les llargues converses que van mantenir. Una d'elles diu precisament: "Hi ha molt poca gent que hagi llegit Francesc Pujols. Però tothom en parla i el cita. Sembla que tothom l'hagi llegit".
Per acabar, citaré un altre llibre que ja és a les llibreries, el que ha escrit el periodista Rafel Nadal, Els mandarins, editat per Columna dins la col·lecció L'Arquer . Rafel Nadal, que en la seva joventut havia escrit i guanyat el premi Recull de poesia, ens explica d'una manera plana, senzilla, directa i precisa la seva relació amb diversos personatges, la majoria polítics. Es tracta de petits contes o poemes, amb aquella punta final que et fa somriure, emprenyar o pensar, i que moltes vegades et sorprenen, com passa amb el dedicat a l'expresident Montilla. En el passatge que introdueix el fragment dedicat a Pla, Rafel Nadal parla de com Pla i altra gent són citats: "[...] L'empordanès Josep Pla és el més grapejat en aquests casos, seguit a poca distància per Salvador Espriu, tot i que darrerament les esquerres sovint recorren a Miquel Martí i Pol, que també queda molt bé".
Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 15.03.11

Contra una denúncia

Entenent que la programació del festival no m'ha de complaure només a mi, confesso que no em va fer precisament feliç la projecció a Sitges d' A Serbian film, una pel·lícula del serbi Srdjan Spasojevic que, amb el pretext d'aportar una metàfora sobre la violència política al seu país, posa en escena unes situacions brutals, desagradables i aberrants que culminen amb la violació d'una criatura. Això últim no ho he vist perquè, encara que pugui semblar poc professional, també confesso que hi va haver un moment en què no ho vaig aguantar més o, de fet, no ho vaig voler aguantar més. No és que cregui que no hem d'afrontar la violència o que hem de tapar-nos els ulls davant seu i ignorar-la, però em molesta a nivell sensible i moral que hi hagi una exhibició de la violència (sigui real o fictícia) sense que hi percebi una reflexió sobre el perquè i com mostrar-la. I una reflexió no és un mer intent de provocació que, ho aconsegueixi o no, és el que em sembla que pretén Spasojevic per cridar l'atenció. El fet que es tracti d'una ficció (i que per tant no s'hagi filmat la violació real d'un nen, ni se l'hagi maltractat, tal com la productora s'ha encarregat de demostrar i hem de donar per fet) no vol dir que no hi hagi una responsabilitat moral per part de qui l'ha feta. Ara bé, també cadascú és moralment responsable de la seva pròpia mirada i, sense que decideixin per ell, ha de triar què veu i com veu les imatges. De la mateixa manera que, encara que sigui una ficció emborderida sobre el rodatge d'una mena de snuff movie, no és el mateix que si fos certament una snuff, en què les víctimes serien reals. Exposo tot això perquè, a banda de la (mala) opinió que em mereix la pel·lícula esmentada, em sembla terrorífic que la Fiscalia de Barcelona hagi presentat una denúncia contra Àngel Sala, director entusiasta i dinamitzador del festival de Sitges, per haver exhibit A serbian film en la darrera edició. Que l'Àngel Sala programi i els altres ja decidirem què veiem i què en pensem.
Imma Merino, publicat en el Punt 11.03.11

Les lleis de la ficció no són les de la vida

Fa unes setmanes, com a resultat dels excessos de la llei antitabac, es va prohibir als actors de Hair que fumessin en escena. Donaven mal exemple i era perjudicial per a la salut. Ara ha esclatat la notícia que es vol processar el director del Festival de Sitges pel delicte de pornografia infantil. Se l'acusa d'exhibir una pel·lícula de ficció on hi ha algunes escenes pedòfiles. El problema és el mateix: la incapacitat per entendre que és una ficció.
Aristòtil ho va explicar molt clar al recordar que l'ésser humà té necessitat d'imitar el món i que aquest desig el porta a fingir, a fer veure que un dibuix o una representació són com la vida. Les ficcions no són mai allò real, sinó simples imitacions. Quan un actor fuma actua en un altre món –l'escena– on les lleis no depenen dels juristes sinó d'un univers possible creat per l'autor. Quan en una pel·lícula uns actors duen a terme qualsevol salvatjada, aquesta no pot ser acusada de delicte perquè pertany a un món situat a l'altre costat del mirall.
El cas del judici contra el director del festival és la crònica surrealista d'un vell despropòsit que sorgeix quan la moral vol intervenir en la ficció. El despropòsit parteix d'un principi malèvol basat en la creença que els individus no som prou responsables per no deixar-nos influenciar pel que mostren les ficcions. Quan l'Estat o la justícia creu que ha de tutelar-nos, que ens han de dir el que podem mirar i el que no, sorgeix la censura. Mentre ens amaguin les coses, mai podrem ser adults, ni anar com Alícia
a l'altre costat del mirall. Per cert, si esmento a Alícia no és per casualitat.
La immortal obra de Lewis Carroll també va néixer d'una perversió.
Àngel Quintana, publicat en el Punt 10.03.11

Jordi Pujiula, humanista i savi

Avui ha mort un amic. L'emoció que se sent quan t'acompanya la mort d'algú que aprecies i admires és gran. Molt gran. La sensació de buit crea una mena de mareig que dificulta el raonament. És quan és més fàcil caure en el tòpic i utilitzar paraules buides. No és el cas. Intentaré, doncs, explicar que en Jordi era un home bo. Bo en el sentit més ampli de la paraula.
Amb en Jordi fa anys que col·laboràvem. Ell, com a cap visible del Patronat d'Estudis Històrics, ha encapçalat un dels períodes més productius i rics en la recerca local i comarcal. El seu tarannà sempre el feia estar predisposat a col·laborar de forma entusiasta amb qualsevol dels molts projectes que rebia. De vegades insòlits, vinguessin d'on vinguessin. Des del mateix PEHOC, sempre donava impuls a les idees creatives, de recerca, estudi i debat. De ben segur, l'existència del mateix patronat avui dia és la conseqüència de la seva voluntat per no llençar mai la tovallola, tot i els moments difícils que una entitat com aquesta, de la qual fa uns anys celebràvem el 75è aniversari, acostuma a passar.
Impulsor dels Annals del Patronat. Impulsor, igualment, dels cicles que des del PEHOC organitzem anualment amb la FES i que han portat a la nostra ciutat els millors especialistes d'una grandíssima quantitat de temes dels àmbits científic, econòmic, històric, cultural i polític, per dir-ne uns quants, en Jordi ha estat un gran divulgador, a banda d'especialista en alguns dels períodes clau de la nostra història més recent.
Només per posar un exemple: ha estat president del jurat dels premis a treballs de recerca Salvador Reixach, que organitzem anualment a Santa Pau, des de la seva primera convocatòria. En Jordi participava sempre activament en el debat i coneixia amb precisió de cirurgià els continguts de la majoria, si no de tots, els treballs presentats, ja fossin tecnològics, científics, socials o bé humanístics. Era realment difícil que un tema ben tractat no l'interessés.
Psiquiatre i científic, per damunt de tot, en Jordi era un humanista. Un autèntic home d'esperit renaixentista. Un col·leccionista meticulós, gairebé febril. Assagista, historiador, metge, poeta (acaba de publicar un petit quadern de poemes), enamorat de l'art i la literatura... Un home culte, d'aquells de debò, d'aquells de la vella escola. Capaç d'interessar-se per qualsevol tema que estimulés la seva curiositat, que era molta i molt àmplia, i sempre amb voluntat d'aprendre i aportar la seva visió, sovint aguda, sempre intel·ligent. Era, i no és un tòpic, un home savi. Un home bo. Un gran amic.
Jésús M. Gutiérrez, publicat en El Punt el 11.03.11 Foto:Jordi Pujiula, pronunciant el pregó de les Festes del Tura 2006 des del balcó de Can Joanetes. Foto: J.C.

* El darrer escrit de Jordi Pujiula, es va publicar a la revista-plaqueta SENHAL , el mes de novembre 2010, amb el nom de NEO. Senhal, s'edita amb la col·laboració de la Llibreria 22

'Srpski film'

¿Prohibiríem avui La naranja mecánica, amb les seves violacions i la seva violència extrema i, per descomptat, gratuïta? ¿I què en faríem de moltes de les escenes on Tarantino deixava anar el seu vessant més gore? ¿Ens carreguem tot Pulp Fiction? ¿I el nen de Pa negre, un menor, per descomptat, que assisteix, encara que sigui en somnis, a la castració d'un homosexual que protagonitza el seu pare? ¿També la censurem? ¿I Alícia al país de les meravelles? ¿O és que no va ser la sublimació literària de les ànsies pedòfiles, refinades i victorianes, del reverend Dogson?
He vist fragments de Srpski film i també de The life and death of a porno gang, una altra pel·lícula sèrbia que tendeix a provocar el vòmit. No les defensaré, perquè sóc més partidari de la insinuació que de l'evidència. He après més de l'obscuritat de l'ésser humà en escenes que mai no he vist que no pas en obvietats que, sota l'aparença d'una metàfora «de dues dècades de guerra als Balcans» (com diu el director Spasojevic), no fan sinó despertar els instints més baixos, els més repugnants. I ens recorden, si més no, que una guerra sempre (sempre) engendra monstres. No les defensaré però tampoc no les prohibiré, i menys en el context d'un festival de cinema. ¡Quina polèmica més inútil i quina imputació més barroera contra Ángel Sala! Srpski film no és un Angelopoulos, però existeix i ens parla de com el món es pot podrir. Pensem en això.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 11.03.11.

´Scalletti: Girona Connection´

L es noves tecnologies han democratitzat la creació audiovisual perquè, a banda de fer-la més accessible, n'han millorat la difusió. Ara, per exemple, digitalment es pot recrear una estètica granulada que apel·la a les sessions dobles de tota la vida, i també s'afavoreix, com a es fa a Cassà de la Selva, que es puguin convocar certàmens de curtmetratges rodats en un sol dia. Una altra bona notícia resultant dels miracles de la tècnica és que el cinema rodat des de la proximitat ja no s'ha de conformar a ser vist per familiars i col·legues; la xarxa i la proliferació d'espais d'exhibició virtual han permès que el creador sigui menys "local" que fa deu anys, quan la denominació d'origen podia ser una maledicció digna d'una pel·lícula de la Hammer. Els que estan una mica al cas dels defensors de la causa ja coneixen en David Ruiz i el seu petit exèrcit d'incondicionals: cinèfils incansables que desafien les lleis del mercat desencadenant les seves dèries amb una constància admirable. El seu darrer producte (que ja es pot veure a dailymotion.com i Facebook) porta per títol Scalletti: Girona Connection, i és el primer avanç d'una sèrie ideada per a la xarxa que homenatja, sense remordiments ni complexos, l'ara tan reivindicada influència del cinema policíac i d'acció dels anys 70 i 80. En els 3 minuts i 51 segons que dura el tràiler, queda clar que els seus responsables vénen de la generació que ha crescut sota la influència de la inefable productora Canon (reconvertida en la "Cacon") sense que això vagi en detriment de la vindicació de les virtuts d'una era audiovisual que va redimensionar la sèrie B fins a extrems insospitats. El tràiler homenatja la iconografia d'aquells temps (impagable la foto de Guillem Terribas i Charles Bronson al camp de batalla) però evidencia, ja des del seu títol, que no renuncia a defensar el valor de la proximitat. La idea és fer una sèrie nodrida de rostres gironins: aquesta fe en la pròpia indústria me?reix, d'entrada, un aplaudiment.
Pep Prieto, publicat en el Diari de Girona el 02.03.11

La censura com a estímul

E la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora. I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”. Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.

Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt el 28.02.11 Foto: Jordi Soler

* Narcís-Jordi Aragó també hi va participar a la inauguració del cicle.

Els uns i els altres

El dimarts dia 8 al Cinema Truffaut de Girona es va estrenar el documental Somnis atrapats . El documental l'han realitzat dos joves periodistes gironins, l'Anna Teixidor Colomer i en Marc Faro Costa. El documental ens explica cinc històries de persones de nacionalitat diferent que han anat a viure a Salt. Són històries que tenen càrrega humana i social. I estan ben explicades. La sala estava plena de gom a gom de gent de Girona, de Salt, joves i no tan joves. Hi havia els uns i els altres , barrejats i en convivència. Després de la projecció es va fer un debat, amb la participació de diverses persones del món cultural i social de Girona i Salt. Jaume Curbet, expert en seguretat, un dels invitats al col·loqui, va dir coses que ens van fer reflexionar. La situació de Salt no és un problema només de seguretat, sinó sobretot de convivència i de tolerància. També va dir què volem dir quan diem "nosaltres i ells". Qui som nosaltres i qui són ells? Salt és un poble de renovació constant de gent de fora. Jo sóc de Salt, hi vaig néixer, criar i educar, però la meva mare era d'Amer i el meu pare de Granada. Jo sóc dels "nosaltres" o dels "ells"? El mateix Jaume Curbet va fer un petit discurs en la presentació del seu llibre, Un món insegur. La seguretat en la societat de risc , el 21 de gener a la Fontana d'Or de Girona, després de la intervenció del professor i filòsof Josep M. Terricabras i de l'escriptor i periodista Antoni Puigverd, que el van presentar i van defensar i elogiar el contingut de l'obra. En el seu breu parlament va dir que havia escrit el llibre entre Colòmbia i Girona, i que havia pogut comprovar com el país, Colòmbia, en què hi ha l'índex més alt d'inseguretat (possiblement) del planeta, la gent d'allà no sent ni és conscient del tot d'aquesta inseguretat; en canvi, a Girona i província, que és un dels llocs més segurs i estadísticament amb menys delinqüència del país, la gent se sent insegura. En un altre sentit hi ha el fet vergonyós de la condemna del director de cinema iranià Jafar Panahi i també del jove realitzador Mohammad Rasoulof, a 6 anys de presó i a 20 anys sense poder rodar pel·lícules, pel fet d'exercir la seva llibertat personal, haver-se alineat amb el líder opositor Mirossein Musavi i estar preparant una pel·lícula sobre els esdeveniments que van tenir lloc a l'Iran arran de la irregular victòria electoral del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. La gent del Cinema Truffaut ha recollit signatures i el 31 de gener va projectar la pel·lícula dirigida per Jafar Panahi El círculo, que va obtenir el Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia el 2000. Es va organitzar un debat conduït per Ramon Girona, crític de cine, i Teresa Cabruja, professora de psicologia de la UdG. Hi van assistir cinc persones. Aquesta indiferència en un acte de solidaritat i en uns dies en què estem vivim una mena de revolució al nord d'Àfrica, sobretot a Egipte, fa pensar. Sobretot si, segons com vagin les coses, es decanta cap a una intolerància com a l'Iran. Finalment, vull recomanar un llibre que sortirà a la venda a primers de març. El llibre és Doctor Damià Estela, mestre i testimoni. L'ha escrit mossèn Joan Busquets i l'ha editat l'Ajuntament de Besalú, la localitat on va néixer mossèn Damià Estela (1904-1979). El llibre es va presentar a Besalú el 23 de gener, festivitat del seu patró sant Vicenç, a l'església, precisament, de Sant Vicenç, després de la missa concelebrada pel rector del poble i dos alumnes del doctor Estela, Modest Prats i l'autor del llibre. El doctor Estela va deixar una forta petjada de civisme i de catalanitat als pobles on va exercir com a capellà. És reconeguda la seva feina com a rector al Seminari de Girona. De la seva vida, la seva obra i el seu coneixement en va parlar llargament Joan Busquets. Em va cridar l'atenció una frase que va fer famós entre els seus alumnes el Dr. Estela i que mossèn Busquets ens va recordar: "Sigues comprensiu, però no conformista". Una frase que va molt bé tenir present en els dies que estem vivim.

Guillem Terribas, publicat a l'Ara.cat el 15.02.11

els meus amics barcelonistes

«Charly» Terribas
He de dir que, pròpiament, el meu amic és el seu germà Guillem, però el barcelonista és ell. Barcelonista de veritat, que segueix l'equip amb il·lusió i passió, a diferència del seu germà, que només ho és d'ocasió o posem-hi que, i encara amb distanciament, s'hi apunta en les ocasions en què el Barça afronta els grans reptes. Del fet que un sigui barcelonista i l'altre ho sigui d'aquella manera n'havíem de parlar tots tres una tarda recent, però en Guillem no va poder acudir a la cita perquè havia de fer de rei blanc als Pastorets. Així és que, en un bar situat a prop de La 22, ens vam trobar amb en Charlie (que deu el seu sobrenom a en Reixach, el seu ídol i model com a persona, perquè, quan era un jovenet, a un amic d'en Guillem se li va acudir dir-li així pensant en el jugador blaugrana) per parlar fonamentalment de les grans ocasions, aquelles que el seu germà i molts altres seguim a casa mentre que ell, amb companys de la Penya Barcelonista de Salt, viu in situ. De moment, les grans ocasions viscudes per en Charlie (diu que fins i tot l'anomenen així els xoriços de Salt, d'on és, viu i treballa com a policia municipal) Terribas són quatre finals guanyades: la copa d'Europa de Wembley, la recopa de Rotterdam i les Champions de París i Roma. A Atenes no hi va anar, i tampoc abans a Sevilla, així que li suggereixo que, sempre que pugui, vagi a les finals, encara que no tingui entrada, com en el cas de la de Roma, de la qual recorda que la va veure en un bar pròxim a l'estadi amb el patiment afegit de saber que uns seus coneguts eren a la presó per dur un «puto ganivet» amb què ell mateix havia tallat embotit quan s'havien trobat en una parada de l'autopista a prop de Mònaco.
De totes les finals a què ha anat, lligades a un viatge d'una setmana, en té un record alegre, emocionat i vibrant, però la de Wembley té una significació especial: era la primera copa d'Europa i, a més, hi va anar amb el seu fill Pau i la seva dona, Tona, que ha repetit. Ara espera poder tornar a Londres, al nou estadi de Wembley, i disfressar-se amb tota mena d'abillaments barcelonistes: «Em faig vistós i els periodistes em vénen a buscar. A Roma em van entrevistar els de la RAI, els de Catalunya Ràdio i els de l'emissora de Fuentealbilla.» Al camp del Barça, en canvi, gairebé hi ha deixat d'anar («em dec haver fet gran i mandrós») després d'anys de freqüentar-lo amb la penya de Salt, de la qual va formar part de la junta en sentir-se vinculat a la malaguanyada Paua, tot un personatge que en va ser la presidenta.
Imma Merino
publicat en el "9 esportiu" el 13.01.11. Foto: Tot Salt.

Carme Bover i la coral Tribana, Tres de Març de Salt

El premi reconeix la tasca de persones i entitats locals Els guardons commemoren la independència del poble. Els premis Tres de Març de Salt reconeixen aquest any la feina duta a terme per l'activista cultural Carme Bover i la coral Tribana, en la categoria individual i de col·lectiu. Els guardons es van institucionalitzar per commemorar la independència del municipi respecte de Girona el 3 de març del 1983 i reconeixen la tasca d'aquells que s'hagin distingit per la seva activitat o les seves iniciatives relacionades amb la promoció de la vida cultural i cívica del poble. Els guardons s'entregaran el 3 de març al Teatre de Salt. De Bover, se n'ha destacat el seu paper com a impulsora de la biblioteca municipal i “pel seu compromís social i de servei a la cultura”, segons el jurat. Des de l'any 1966 i fins que es va jubilar, va treballar i dirigir la Biblioteca Pública de Salt i ha organitzat diverses activitats com ara classes de català, conferències, recitals de cant i poesia, cursets i xerrades o exposicions. A més, ha col·laborat amb diverses entitats de Salt. El premi col·lectiu serà per a la coral Tribana “per la seva empenta i dedicació altruista envers el poble”. L'entitat va ser creada el 1998 amb el nom de Coral Sant Cugat i un temps més tard va adoptar el de coral Tribana. Està formada per 35 persones, presidida per Amàlia Rispau i dirigida per Annia Bobrick. Des de la creació dels guardons, el 1988, l'han rebut, entre d'altres, Jordi Gispert, Guillem Terribas, Ramon Torramadé, Ràdio Salt i els Marrecs. David Brugué, publicat en El Punt 11.02.11

El somni fet realitat?

Avui es presenta al Truffaut ‘Somnis atrapats', un documental que tracta sobre la immigració a Salt seguint la vida de cinc personatges

Salt és, malauradament sovint, notícia per temes relacionats amb la immigració. La concentració de població immigrada i les 77 nacionalitats diferents que hi conviuen diàriament donen peu a tota mena de situacions, algunes de les quals són problemàtiques. Per acabar-ho d'adobar, els efectes de la crisi econòmica actual no han fet res més que agreujar la situació. Somnis atrapats, un documental elaborat pels realitzadors Anna Teixidor i Marc Faro (que es van donar a conèixer amb el polèmic reportatge de 30 minuts titulat Salt. Assaig per la convivència), recull el testimoni de cinc casos particulars, cinc històries individuals de persones que, en paraules dels seus autors, “se la van jugar per estar aquí, i els seus somnis han acabat xocant amb la dura realitat”. A diferència de molts reportatges tendenciosos o simplement moralistes, Somnis trencats es limita a mantenir-se en la parcel·la descriptiva, seguint cronològicament els personatges –dos germans marroquins sense papers, una dona brasilera embarassada, un empresari indi pendent del reagrupament familiar i una noia d'origen gambià de 16 anys que prepara el casament– al llarg de tres anys (des del 2007 fins al present). Per una banda, mostra com s'enfronta cada persona als obstacles econòmics i, per l'altra, com manté les seves arrels i tradicions. Com a punt calent, en el documental implícitament es qüestiona fins a quin punt ha arribat el procés d'integració. Aprofitant aquests temes de debat, després de la presentació i projecció del documental que tindrà lloc avui al cinema Truffaut (20.30 h) s'ha organitzat una taula rodona en què participaran Jaume Curbet, Hugo Novales, Bru Pellissa, Paco Pardo, Mohamed Attaouil i Cesca Martínez, moderats per Guillem Terribas.

Jordi Camps Linnel, publicat en El Punt 08.02.11

En suport a Panahi

El cinema Truffaut de Girona manifesta el seu suport al cineasta iranià empresonat projectant ‘El círculo' . Setmanes després de fer públic un manifest en què es declara el seu ferm suport al director de cinema Jafar Panahi (El globus blanc, El Círculo, Offside), empresonat pel govern iranià, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i el personal del Cinema Truffaut han programat per aquesta setmana la projecció d'un dels films més emblemàtics del cineasta, El círculo. Aquesta nit, a les 22 h, se'n fa l'acte principal amb una presentació i un debat posterior a càrrec de Guillem Terribas, Ramon Girona i Teresa Cabruja. El film, que també es podrà veure al mateix cinema la resta de la setmana a la sessió de les 22.30 h, narra les tres històries de dones que es veuen abocades a sortejar tota mena de burocràcies, injustícies i desigualtats d'un sistema que les tracta sovint com a enemigues. A través de detalls quotidians sobre els carrers de Teheran, la trama es va desenvolupant al temps que cada una de les dones que protagonitzen les tres parts de la pel·lícula reflecteix simbòlicament un món social que els és tràgicament advers. La projecció d'El círculo només és una de les diferents accions que ha endegat aquest cinema gironí en suport a la figura de Jafar Panahi. A més d 'una recollida de signatures, es va fer públic als mitjans un manifest de suport en què, a grans trets, es declarava: “El nostre més enèrgic rebuig a aquesta condemna brutal i arbitrària, que no només empresona i priva de llibertat de moviments Jafar Panahi, sinó que a més pretén privar-lo d'allò més preuat per a tot director de cinema: poder-se expressar a través de les imatges amb absoluta llibertat creativa i sense coercions de tipus polític o ideològic”. Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 31.01.11

Todas las canciones hablan de mi.

També parlen de nosaltres

Jonás Trueba, és un jove creador, senzill i sense pretensions, que ha heretat el físic i la cinefília del seu pare Fernando, i la tendresa del seu oncle David. De la seva mare, la productora Cristina Huete, el risc. El risc de fer una pel·lícula, en la qual es fa responsable tant del guió com de la direcció, en una edat encara amb moltes coses per viure. I per explicar experiències d’una generació.
Jonás, com el seu oncle, va començar a treballar per al cinema fent de guionista, amb dues pel·lícules del seu company Víctor García León, “Más pena que gloria” (2001) i “Vete” (2006). Actualment, també treballa a l’editorial Plot, especialitzada en cinema i propietat de la “família” Trueba, on està preparant l’edició espanyola de la biografia de François Truffaut.
La pel·lícula ens explica coses d’avui dia, de joves com Jonás, que tenen trenta anys, que han estudiat però que treballen amb el que poden. Potser un dia ja faran o podran fer el que els agrada de debò o dur a la pràctica allò que han estudiat. Que tenen problemes sentimentals, que actuen com a adults, però que no ho son. Que tenen amistats d’aquelles de tota la vida, d’aquelles a les quals se’ls permet de tot, perquè son això, amistats de tota la vida. Que viuen amb la família, però que no hi “viuen”. Passen per allà. Que, a la seva manera, els estimen i s’estimen.

Explicat com ara ho faig, tot això no té res d’atractiu, però Jonás Trueba aconsegueix que ho sembli. Fa que la història, les històries, siguin emotives, interessants i curioses. La pel·lícula et va passant lentament (i no és llarga) i tu, com a espectador, hi vas entrant i et vas interessant per ells i per les seves circumstàncies, pels seus problemes.
Tot i que el paisatge i la ciutat es refereixen amb evidència a Madrid, la pel·lícula no és madrilenya sinó universal. Qualsevol jove que tingui una manera de viure i un estatus similar al que tenen els protagonistes s’hi pot identificar, com també sol passar en les pel·lis de Woody Allen. Per cert, el cartell de la pel·lícula és clarament un homenatge a “Manhattan” (Woody Allen, 1979).
Les referències cinematogràfiques de Jonás, son del tot franceses. Todas las canciones hablan de mi, està feta amb la sensibilitat d’Erich Rohmer i a la manera de François Truffaut. A algú, també li pot recordar els inicis del seu pare, amb la coneguda i reconeguda “Opera Prima” (1980).
La direcció d’actors és increïble. Actors joves que s’estan obrint camí en el món del cinema i del teatre, que et fan creure el personatge per la seva espontaneïtat i naturalitat. El protagonista, el català Oriol Vila, esta esplèndid. I les actrius, les diferents noies que interpreten els diferents personatges de la pel·lícula, aconsegueixen ser versemblants del tot, com ho és la interpretació de Ramon Fontseré, un divertit i autèntic llibreter de llibre de vell.
Una petita gran pel·lícula, d’un director nou, Jonás Trueba, que sap el que vol i que té molt de camí i coses per explicar-nos. Que no es faci malbé.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ Fulla pel Cinema Truffaut de Girona (del 21 al 28.01.11)

Sóc de Salt, I què?

Aquesta frase està estampada en una samarreta que corre per Salt. Com que la majoria de les notícies que surten en els mitjans de comunicació són negatives, la gent de Salt estan (estem) fins al monyo de ser un poble mal vist. Es reivindica, amb orgull i contundència, el fet de ser i de viure a Salt. I aquest era el motiu de la participativa i cívica manifestació que es va fer ahir. La gent va constatar i afirmar que vol viure, treballar, aprendre, estimar i morir, amb tranquil·litat, a Salt. Sabem que tenim un problema i que aquest problema ja l'hem tingut d'altres vegades, i ens n'hem sortit.
Salt ha estat un poble acollidor. A principis del segle passat era un poble de pagès que va rebre els primers forasters amb la instal·lació de dues fàbriques. Eren forasters de la mateixa província que trobaren un lloc per treballar i per construir-hi la seva vida. Més tard, amb el desarrollo dels anys seixanta van venir nous forasters, molts més i de més lluny, sobretot d'Andalusia. I es va edificar d'una manera desordenada i especulativa. Eren temps de bonança. Amb els anys, el poble de Salt va poder absorbir tota aquesta gent amb algun problema aïllat. En els últims deu anys, ha vingut una nova fornada de forasters, aquests de molt més lluny, i amb una cultura i religió totalment diferents a la nostra, que ha desbordat les previsions i més. I per complicar més la cosa, una crisi com mai havíem vist.
Salt sempre ha tingut la influència de la capital. La seva proximitat (un carrer la separa de Girona) l'ha convertit en poble dormitori i, per tant, en el seu suburbi. Salt s'ha rebel·lat i s'ha anat reinventant. La Seu del Festival de Teatre Temporada Alta és a Salt. La sala de concerts més dinàmica i creadora, La Mirona, és a Salt. Els Marrecs de Salt van ser la primera colla castellera de la província i s'ha fet un bon nom a arreu del Principat. L'Ajuntament, amb la biblioteca pública, convoca un premi de novel·la ja publicada en català, El setè cel, que han guanyat prestigiosos escriptors com Jaume Cabré ( Les veus del Pamano ), Miquel Pairolí ( Cera ) o Vicenç Pagès Jordà ( Els jugadors de whist ). El centre comercial més ampli de la província, l'Espai Gironès, és a Salt... Tenim un problema que no podrem resoldre sols. Però no hi ajuda gens la crispació, la intolerància i l'especulació. Ni els interessos d'alguns partits amb idees xenòfobies.

Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 23.01.11. Foto: Ara.cat

El Punt s'endú el Rahola

El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona publicats al diari guanya en premsa la segona edició dels premis de comunicació local gironins.
El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona per La Caixa publicats al diari El Punt ha guanyat la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa. Els guardons, organitzats per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona, es van entregar ahir al vespre en un acte a l'Auditori Palau de Congressos.
El jurat dels premis, format per vuit professionals: Narcís Genís, Jaume Parés, Saül Gordillo, Guillem Terribas, Paco Elvira, Francesc Cruanyes i Anna Estartús (secretària sense vot)i presidit per Montserrat Minobis, ha valorat sobretot dels articles –signats per les periodistes Anna Puig i Imma Bosch– “la tasca d'investigació feta” per les autores, ja que ha considerat que “han anat un pas més enllà de la informació estricta i han interpretat l'actualitat per oferir les claus per entendre tot el procés”. En la presentació del veredicte, un dels membres del jurat, el llibreter Guillem Terribas, també va explicar que un dels aspectes que van valorar a l'hora d'atorgar el premi a aquests articles va ser el fet que “van sortir en equip i amb gent de la pròpia redacció”.
Les autores dels articles, Anna Puig i Imma Bosch, es van mostrar “molt contentes” de rebre el premi i van destacar que “aquesta professió permet tenir experiències a l'abast de poca gent, com ha estat seguir el procés que ha portat a la desaparició de Caixa Girona”, que van qualificar de “fet històric”. A més, van voler ressaltar que van tenir “l'oportunitat d'explicar no només la fi d'un procés sinó també de donar a conèixer una part d'una història que no es volia donar a conèixer.” En aquest sentit, en el moment de recollir el guardó, el director d'El Punt de comarques gironines, Miquel Riera, va dir que havien trobat a faltar més explicacions públiques per part dels que van ser màxims responsables de l'entitat .
Els altres guardonats de la nit
Els programes La taverna de La Rambla, d'Onda Rambla, i Terra d'Amfitrions, de Volcano TV i emès a la Xarxa de Televisions Locals, van ser dos altres guardonats de la nit; en les categories de ràdio (Premi Miquel Diumé) i televisió, respectivament. A més, la fotografia La neu talla les comunicacions per carretera, de Jordi Velasco, publicada al Diari de Girona, va guanyar en la categoria de fotoperiodisme, i la web de l'Ajuntament de Figueres va rebre el premi a millor iniciativa de comunicació institucional. El guanyador com a projecte sobre comunicació –la categoria més ben dotada, amb 2.000 euros; la resta, 1.000– va ser Ivie Okundaye, de Marc Faro i Anna Teixidor.
Redacció "El Punt" / Diari de Girona 29.01.11 Foto Lluís Serrat

Llàgrimes i sang per a Lluís Vilà

Diversos cineastes van homenatjar ahir al Truffaut l'artista banyolí, amb curts que van provocar tot tipus de reaccions —fins i tot indignació—, dins del quart Festival Pepe Sales.

Ja va advertir Guillem Terribas en la presentació de l'acte que la cloenda podia ser dura: amenaçava amb una pel·lícula d'Albert Serra de trenta minuts de durada distribuïts en tres únics plans, que el cineasta banyolí havia decidit venir a veure al Truffaut perquè encara no havia tingut ocasió de veure-la abans, tot i tractar-se, aparentment, d'una obra seva. Terribas va dir que probablement era una altra boutade de l'“enfant terrible de Banyoles”, un habitual del Festival d'Art Independent Pepe Sales, en què l'any passat Serra ja va a posar a prova la paciència del públic amb un vídeo en què Jordi Pau llegia un poema de Pedro Casariego al revés. La veritat és que ahir Albert Serra es va superar: va aconseguir que almenys la meitat del públic anés marxant de la sala amb sorollosos cops de porta mentre a la pantalla es veien en penombra uns músics que improvisaven una llarga dissertació elèctrica que podria haver estat una prova de so de Sonic Youth. La música i l'estupor general van continuar mentre la pantalla es quedava en negre o apareixia ocupada per una gran llum encegadora. I al final, una frase: “Homenatge a Lluís Vilà”. Fins i tot va haver-hi alguns aplaudiments, però també veus discrepants (“Es podria haver quedat a casa”) sobre aquest “homenatge” difícil d'entendre que, un cop més, només es justifica per la llibertat del creador i la capacitat transgressora de l'art, tot i que aquí es podria parlar directament de presa de pèl. Així va ser el final, però tornem al començament. El IV Festival d'Art Independent Pepe Sales va viure ahir la seva jornada cinematogràfica al Truffaut, on diversos cineastes van presentar una sèrie de curts creats expressament –la majoria– per al festival que organitza La Penyora com a homenatge a l'artista banyolí Lluís Vilà. L'acte va tenir com a pròleg les percussions i danses de Kassamba, que van conduir el públic fins a l'interior de la sala. Allà hi havia el fill de Lluís Vilà, Guillem (“Ets ben igual que el teu pare”, li va dir Terribas), i Jordi Pau, gran amic de l'homenatjat. “En Lluís era molt més que tot el que es pugui mostrar aquí. En Lluís era l'hòstia, i el dia que es va morir em va fer la putada més grossa del món”, va dir l'amic. Lluís Llamas, de La Penyora, va recordar que el festival va néixer al Truffaut, i que els seus orígens es troben en una pel·lícula: la que Lulú Martorell va dedicar a Pepe Sales. Les projeccions van començar amb un vídeo de Santi Lapeira (La nit) que combinava imatges de l'estany de Banyoles i de Lluís Vilà, per acabar amb una cita seva: “El món només el poden canviar els artistes o els terroristes... i sempre és millor crear que matar”. Borja & Susana van obrir unes Portes a l'univers amb cites de Borges, Plató i Diderot, i Quim Paredes va oferir un dels millors treballs amb Absències, una dolorosa visita al taller de l'artista, d'una gran bellesa. A Dallas, Bech de Careda i Ivo Vinuesa van fer la primera incursió en les sabates, tot un referent fetitxista de Vilà i la seva obra, que després Salvador Sunyer Vidal va recuperar en un dels treballs més aplaudits: la vida com un seguit de sabates que van passant per una cinta transportadora. El banyolí Maties va deixar anar unes delicades Llàgrimes per tu, Lluís amb música de Mozart, i Isaki Lacuesta va recuperar un curt inèdit, El rito, sobre el sacrifici ritual que porta a terme l'imam de Salt a l'escorxador, amb la sang –i n'hi ha bastant– com a connexió amb l'univers de Vilà. Sandra Ojosnegros, Juanka Santa Varo i Alexandre Nunes van fer una reflexió conjunta i descreguda sobre la immortalitat de l'artista. El festival continua avui a La Mercè.

Xavier Castillón, publicat en El Punt 25.01.11 Foto: Lluís Serrat

Fumar mata

Sobretot a l 'hivern. Mata de fred i això no ho indica en els paquets de tabac. I ja fa anys que ens està matant de fred.
És una mica confús això de prohibir fumar. Tant els fumadors com els no fumadors sabem que el tabac és perjudicial per a la salut, com altres productes que hi ha en el mercat de lliure venda. I per tant, no cal que ho recordin contínuament. Els fumadors no fem proselitisme perquè els no fumadors fumin. D'altra banda, el tabac dóna els seus bons beneficis a l'Estat. Segons s'ha dit i publicat, l'Estat ingressa dels fumadors amb impostos 980 milions d'euros cada any. I, segons també dades que dóna la mateixa administració, el cost de la Seguretat Social per al tractament de les malalties derivades de fumar és de 530 milions. Per tant, si ningú fumés, el govern recaptaria 450 milions menys cada any. Si aquí hi afegim que, tal com s'indica en els paquets de tabac i els informes mèdics, fumar mata i per tant escurça la vida del fumador, l'Estat s'estalvia de pagar anys de la jubilació. I en morir abans que els no fumadors, també hi ha un estalvi amb la Seguretat Social. Fent el compte de la vella, a la societat i al mateix Estat els interessa que hi hagi fumadors, si més no per la part econòmica.
I, encara més. A primers d'any, en què la llei antitabac s'ha endurit, alguns locals han habilitat terrasses per als fumadors, ja que no poden fumar dins els seus locals. Això ha comportat haver de comprar taules, cadires i cadenes per lligar-les a la nit. Com que a l'hivern fa fred, i per no perdre els clients i recuperar la inversió, hi han col·locat unes estufes que funcionen amb gas butà. Els repartidors de gas butà, que en els darrers anys havien perdut clientela perquè molts habitatges tenen gas natural, ara tornaran a recuperar-la perquè els bars volen que els clients no se'ls morin de fred i utilitzen les esmentades bombones de gas. Per tant, tornarem a veure els famosos butaners repartint bombones de gas. I com que la cosa anirà més, les empreses concessionàries de butà hauran de contractar més repartidors i comprar noves furgonetes. Per tant, hi haurà menys atur i els venedors de cotxes i de gasolina augmentaran els seus ingressos. Tota aquesta moguda farà créixer l'economia del país, hi haurà més feina, més vendes i, per tant, correran més els diners i els diferents governs i ajuntaments podran recaptar més impostos. Els ajuntaments també augmentaran les seves arques a través dels impostos per l'ampliació de les terrasses i pel permís per poder col·locar les estufes al carrer. Amb la recuperació de les arques dels ajuntaments, diputacions i altres estaments oficials, es podrà tornar a invertir en carreteres, en obres faraòniques i en cultura. Tal com diuen els castellans, no hay mal que por bien no venga .
Ara, no tot són flors i violes. El proscrit i perseguit fumador continua tenint les de perdre. Com que ara la majoria de les vegades només es pot fumar al carrer, els paquets de tabac, que cada dia son més cars, duren poc. I és així perquè contínuament hi ha personal de tota mena que demana tabac pel carrer. En un recorregut de 500 metres, si ets generós, pots quedar-te sense els 20 cigarrets que hi ha en un paquet.
I el més greu, la delació. Qualsevol persona i de manera anònima et pot denunciar si creu que estàs fent alguna infracció, com fumar a menys de 100 metres d'una escola o d'un parc infantil, per posar-ne un exemple. Aquí entrem en un terreny molt perillós, i val més no pensar en les conseqüències.
Per acabar, recomano un llibre per a fumadors (sobretot de Dunhill) o no fumadors. Un llibre que surt a la venda el 20 de gener. Em refereixo al guanyador de la darrera edició del premi de novel·la curta Just M. Casero, publicat per l'editorial Amsterdam. El títol és Novotsky . És la primera novel·la del jove autor Helder Farrés. El dia del lliurament del premi, Vicenç Pagès, portaveu del jurat, va dir, entre altres coses, que després de llegir la novel·la, molta gent tindrà ganes de fer un "Novotsky". I jo ho confirmo.
GUILLEM TERRIBAS, publicat al diari Ara.cat el 18.01.11

Les millors del 2010

"Copia certificada", del veterà cineasta iranià Abbas Kiarostami, és escollida la millor pel·lícula del 2010 pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Com cada any, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s'ha reunit per escollir quins han estat els millors títols estrenats a les pantalles de les comarques gironines durant l'any passat. El resultat d'aquestes votacions ja s'ha fet públic i ha donat com a millor film projectat durant aquest any Copia certificada (Copie conforme), del cineasta iranià Abbas Kiarostami, amb un total de 52 vots. A tan sols dos vots de diferència ha quedat La red social (The social network), del nord-americà David Fincher, i en la tercera posició La cinta blanca (Das weisse band), de l'austríac Michael Haneke.
A continuació, i d'entre el total de 35 títols diferents escollits, destaquen el quart lloc de L'escriptor (The ghost writer), de Roman Polanski; el cinquè d' Uncle Boonmee, d'Apichatpong Weerasethakul; el sisè de Film socialisme, de Jean Luc Godard; el setè de Two lovers, de James Gray; el vuitè de Vincere, de Marco Belochio; el novè de Shutter Island, de Martin Scorsese, i el desè d' I'm not there, de Todd Haynes.
De les votacions resultants, destaca el fet que enguany la majoria de films escollits recauen en directors consagrats, com ara Kiarostami, Fincher, Haneke, Polanski, Godard i Scorsese, per citar-ne alguns. Per altra banda, pel que fa a absències, a la llista s'hi troben a faltar produccions catalanes i estatals entre les deu primeres, fet que no es donava des de fa anys.

Binoche + Kiarostami

"Copia certificada", escollida com la millor pel·lícula del 2010, és una obra complexa i polièdrica que mostra els paral·lelismes i semblances existents entre l'amor i l'obra d'art realitzats per un estilista que redueix el tema al mínim i cuida el pla al màxim. Kiarostami, que ha comptat amb l'inestimable presència de Juliette Binoche i que no defuig de la referència al clàssic de Rossellini Te querré siempre (Viaggio in Italia), del 1953, narra la història d'un escriptor anglès de mitjana edat i una dona francesa de mitjana edat que s'aventuren en un recorregut per la Toscana.
Quant a La red social, dissecciona a través d'un guió suggeridor d'Aaron Sorkin i la direcció brillant de David Fincher els orígens de Facebook alhora que elabora un retrat poc complaent d'un dels seus creadors, Mark Zuckerberg (Home de l'Any, segons la revista Time).
Els crítics que han votat aquest any han estat Jordi Camps, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Salvador Montalt, Àngel Quintana, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
Redacció "El Punt". 02.01.11. A la foto: William Shimell i Juliette Binoche, en un fotograma del film "Copie conforme".

VOTACIONS DE GUILLEM TERRRIBAS

La cinta blanca (Michael Haneke)
L'escriptor (The ghost writer)(Roman Polanski)
Origen (Inception) Christopher Nolan).
Villa Amalia (Benoit Jacquot)
A propósito de Elly (A. Farhady)
Two lovers (James Gray)
An education (Lone Sherfig)
Todas las canciones hablan de mi (Jonás Trueba)
Pa negre (Agustí Villaronga)
Invictus (Clint Eastwood)
Fotograma de la pel·lícula "La cinta blanca".

Temps de Reis

La denominada nit més màgica de l'any perviu en la memòria dels adults com a petits retalls de la infància que ja se n'ha anat
'Epifania' significa en grec 'manifestació'

Un dels amics, que tenia nebots, es va ajuntar amb els altres, que no en tenien, i tots se'n van anar al magatzem del grup de teatre i van agafar en préstec dues disfresses de reis mags. Amb aquesta vestimenta, de nit, es van plantar a casa dels nebots del primer i els van donar una alegria i un ensurt de mort pel mateix preu. Després, confabulats amb altres col·legues, van fer voltes per la ciutat fins a la matinada, fins que va obrir el primer bar de dia. «¿I el tercer, nois?», els va dir el cambrer. Ells van respondre: «Encara està treballant. Com un negre». És clar que els dos reis, exhaustos i borratxos, van optar per ser el blanc i el ros, per estalviar-se el maquillatge. Després, se'n van anar a les seves habitacions.
Així va ser una de les meves nits de Reis, que vaig viure, per ser exactes, en tercera persona. En les altres, es pot establir una clara distinció. Hi ha un temps per pensar que els Reis existeixen, un altre per saber que són els pares i un altre per disfrutar de la festa sense ser ni fill ni pare, sinó amic de l'oncle amb nebots.

Do de la ubiqüitat

No crec que hi hagi una altra celebració amb més tòpics acumulats en la història de la humanitat, excepte el bonàs del Pare Noel, és clar. Tots ens confabulem per fer creure als més petits que les luxoses majestats de la cavalcada de Barcelona i els humils monarques de Caldes de Malavella són, en realitat, uns únics reis que no només tenen el do de la ubiqüitat sinó també el de la transformació. A més, després els avisem que pugen per les parets amb escales i que han de trobar sabatilles o mitjons o aigua per als camells i, potser, segons les cases, una copeta de conyac perquè es recuperin del fred del gener.
Josep Maria Fonalleras, "El Periodico" 06/01/11 Foto: Joan Castro / Marc Roger