«Charly» Terribas
He de dir que, pròpiament, el meu amic és el seu germà Guillem, però el barcelonista és ell. Barcelonista de veritat, que segueix l'equip amb il·lusió i passió, a diferència del seu germà, que només ho és d'ocasió o posem-hi que, i encara amb distanciament, s'hi apunta en les ocasions en què el Barça afronta els grans reptes. Del fet que un sigui barcelonista i l'altre ho sigui d'aquella manera n'havíem de parlar tots tres una tarda recent, però en Guillem no va poder acudir a la cita perquè havia de fer de rei blanc als Pastorets. Així és que, en un bar situat a prop de La 22, ens vam trobar amb en Charlie (que deu el seu sobrenom a en Reixach, el seu ídol i model com a persona, perquè, quan era un jovenet, a un amic d'en Guillem se li va acudir dir-li així pensant en el jugador blaugrana) per parlar fonamentalment de les grans ocasions, aquelles que el seu germà i molts altres seguim a casa mentre que ell, amb companys de la Penya Barcelonista de Salt, viu in situ. De moment, les grans ocasions viscudes per en Charlie (diu que fins i tot l'anomenen així els xoriços de Salt, d'on és, viu i treballa com a policia municipal) Terribas són quatre finals guanyades: la copa d'Europa de Wembley, la recopa de Rotterdam i les Champions de París i Roma. A Atenes no hi va anar, i tampoc abans a Sevilla, així que li suggereixo que, sempre que pugui, vagi a les finals, encara que no tingui entrada, com en el cas de la de Roma, de la qual recorda que la va veure en un bar pròxim a l'estadi amb el patiment afegit de saber que uns seus coneguts eren a la presó per dur un «puto ganivet» amb què ell mateix havia tallat embotit quan s'havien trobat en una parada de l'autopista a prop de Mònaco.
De totes les finals a què ha anat, lligades a un viatge d'una setmana, en té un record alegre, emocionat i vibrant, però la de Wembley té una significació especial: era la primera copa d'Europa i, a més, hi va anar amb el seu fill Pau i la seva dona, Tona, que ha repetit. Ara espera poder tornar a Londres, al nou estadi de Wembley, i disfressar-se amb tota mena d'abillaments barcelonistes: «Em faig vistós i els periodistes em vénen a buscar. A Roma em van entrevistar els de la RAI, els de Catalunya Ràdio i els de l'emissora de Fuentealbilla.» Al camp del Barça, en canvi, gairebé hi ha deixat d'anar («em dec haver fet gran i mandrós») després d'anys de freqüentar-lo amb la penya de Salt, de la qual va formar part de la junta en sentir-se vinculat a la malaguanyada Paua, tot un personatge que en va ser la presidenta.
Imma Merino
publicat en el "9 esportiu" el 13.01.11. Foto: Tot Salt.
He de dir que, pròpiament, el meu amic és el seu germà Guillem, però el barcelonista és ell. Barcelonista de veritat, que segueix l'equip amb il·lusió i passió, a diferència del seu germà, que només ho és d'ocasió o posem-hi que, i encara amb distanciament, s'hi apunta en les ocasions en què el Barça afronta els grans reptes. Del fet que un sigui barcelonista i l'altre ho sigui d'aquella manera n'havíem de parlar tots tres una tarda recent, però en Guillem no va poder acudir a la cita perquè havia de fer de rei blanc als Pastorets. Així és que, en un bar situat a prop de La 22, ens vam trobar amb en Charlie (que deu el seu sobrenom a en Reixach, el seu ídol i model com a persona, perquè, quan era un jovenet, a un amic d'en Guillem se li va acudir dir-li així pensant en el jugador blaugrana) per parlar fonamentalment de les grans ocasions, aquelles que el seu germà i molts altres seguim a casa mentre que ell, amb companys de la Penya Barcelonista de Salt, viu in situ. De moment, les grans ocasions viscudes per en Charlie (diu que fins i tot l'anomenen així els xoriços de Salt, d'on és, viu i treballa com a policia municipal) Terribas són quatre finals guanyades: la copa d'Europa de Wembley, la recopa de Rotterdam i les Champions de París i Roma. A Atenes no hi va anar, i tampoc abans a Sevilla, així que li suggereixo que, sempre que pugui, vagi a les finals, encara que no tingui entrada, com en el cas de la de Roma, de la qual recorda que la va veure en un bar pròxim a l'estadi amb el patiment afegit de saber que uns seus coneguts eren a la presó per dur un «puto ganivet» amb què ell mateix havia tallat embotit quan s'havien trobat en una parada de l'autopista a prop de Mònaco.
De totes les finals a què ha anat, lligades a un viatge d'una setmana, en té un record alegre, emocionat i vibrant, però la de Wembley té una significació especial: era la primera copa d'Europa i, a més, hi va anar amb el seu fill Pau i la seva dona, Tona, que ha repetit. Ara espera poder tornar a Londres, al nou estadi de Wembley, i disfressar-se amb tota mena d'abillaments barcelonistes: «Em faig vistós i els periodistes em vénen a buscar. A Roma em van entrevistar els de la RAI, els de Catalunya Ràdio i els de l'emissora de Fuentealbilla.» Al camp del Barça, en canvi, gairebé hi ha deixat d'anar («em dec haver fet gran i mandrós») després d'anys de freqüentar-lo amb la penya de Salt, de la qual va formar part de la junta en sentir-se vinculat a la malaguanyada Paua, tot un personatge que en va ser la presidenta.
Imma Merino
publicat en el "9 esportiu" el 13.01.11. Foto: Tot Salt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada