Diversos cineastes van homenatjar ahir al Truffaut l'artista banyolí, amb curts que van provocar tot tipus de reaccions —fins i tot indignació—, dins del quart Festival Pepe Sales.
Ja va advertir Guillem Terribas en la presentació de l'acte que la cloenda podia ser dura: amenaçava amb una pel·lícula d'Albert Serra de trenta minuts de durada distribuïts en tres únics plans, que el cineasta banyolí havia decidit venir a veure al Truffaut perquè encara no havia tingut ocasió de veure-la abans, tot i tractar-se, aparentment, d'una obra seva. Terribas va dir que probablement era una altra boutade de l'“enfant terrible de Banyoles”, un habitual del Festival d'Art Independent Pepe Sales, en què l'any passat Serra ja va a posar a prova la paciència del públic amb un vídeo en què Jordi Pau llegia un poema de Pedro Casariego al revés. La veritat és que ahir Albert Serra es va superar: va aconseguir que almenys la meitat del públic anés marxant de la sala amb sorollosos cops de porta mentre a la pantalla es veien en penombra uns músics que improvisaven una llarga dissertació elèctrica que podria haver estat una prova de so de Sonic Youth. La música i l'estupor general van continuar mentre la pantalla es quedava en negre o apareixia ocupada per una gran llum encegadora. I al final, una frase: “Homenatge a Lluís Vilà”. Fins i tot va haver-hi alguns aplaudiments, però també veus discrepants (“Es podria haver quedat a casa”) sobre aquest “homenatge” difícil d'entendre que, un cop més, només es justifica per la llibertat del creador i la capacitat transgressora de l'art, tot i que aquí es podria parlar directament de presa de pèl. Així va ser el final, però tornem al començament. El IV Festival d'Art Independent Pepe Sales va viure ahir la seva jornada cinematogràfica al Truffaut, on diversos cineastes van presentar una sèrie de curts creats expressament –la majoria– per al festival que organitza La Penyora com a homenatge a l'artista banyolí Lluís Vilà. L'acte va tenir com a pròleg les percussions i danses de Kassamba, que van conduir el públic fins a l'interior de la sala. Allà hi havia el fill de Lluís Vilà, Guillem (“Ets ben igual que el teu pare”, li va dir Terribas), i Jordi Pau, gran amic de l'homenatjat. “En Lluís era molt més que tot el que es pugui mostrar aquí. En Lluís era l'hòstia, i el dia que es va morir em va fer la putada més grossa del món”, va dir l'amic. Lluís Llamas, de La Penyora, va recordar que el festival va néixer al Truffaut, i que els seus orígens es troben en una pel·lícula: la que Lulú Martorell va dedicar a Pepe Sales. Les projeccions van començar amb un vídeo de Santi Lapeira (La nit) que combinava imatges de l'estany de Banyoles i de Lluís Vilà, per acabar amb una cita seva: “El món només el poden canviar els artistes o els terroristes... i sempre és millor crear que matar”. Borja & Susana van obrir unes Portes a l'univers amb cites de Borges, Plató i Diderot, i Quim Paredes va oferir un dels millors treballs amb Absències, una dolorosa visita al taller de l'artista, d'una gran bellesa. A Dallas, Bech de Careda i Ivo Vinuesa van fer la primera incursió en les sabates, tot un referent fetitxista de Vilà i la seva obra, que després Salvador Sunyer Vidal va recuperar en un dels treballs més aplaudits: la vida com un seguit de sabates que van passant per una cinta transportadora. El banyolí Maties va deixar anar unes delicades Llàgrimes per tu, Lluís amb música de Mozart, i Isaki Lacuesta va recuperar un curt inèdit, El rito, sobre el sacrifici ritual que porta a terme l'imam de Salt a l'escorxador, amb la sang –i n'hi ha bastant– com a connexió amb l'univers de Vilà. Sandra Ojosnegros, Juanka Santa Varo i Alexandre Nunes van fer una reflexió conjunta i descreguda sobre la immortalitat de l'artista. El festival continua avui a La Mercè.
Xavier Castillón, publicat en El Punt 25.01.11 Foto: Lluís Serrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada