RETARD

Fa uns dies, viatjant amb uns amics, vaig patir cinc hores de retard en el vol que ens havia de tornar a casa. Després de la primera reacció furibunda, després de la primera voluntat de remoure cels (massa llunyans) i terra (massa propera) per descobrir què havia passat i per anar a reclamar a una oficina inexistent amb un inexistent personal d'atenció a l'usuari, després de la primera i desagradable sorpresa de veure com el vol no s'enlaira a l'hora prevista, saps que t'esperen molts minuts perduts, moltes estones de no saber què fer, molts instants d'avorriment. Hi ha gent per a tot. N'hi ha que deambulen sense un rumb fix: recorren el perímetre de la sala d'espera com si fossin agrimensors. N'hi ha que s'asseuen i miren de dormir, una actitud inútil i poc assenyada: les cervicals se'n ressenten. N'hi ha que compren una ampolla de ginebra a la botiga lliure d'impostos i elaboren un combinat casolà, amb una mica d'aigua tònica. N'hi ha que llegeixen i n'hi ha que fan veure que llegeixen. N'hi ha, també, que expliquen aventures d'altres retards. N'hi ha que es converteixen en els herois de la nit i busquen signatures entre els passatgers per presentar una demanda (inútil) a la companyia aèria. N'hi ha que parlen de les excel·lències de Roma (uns italians) i n'hi ha que lloen les belleses de Barcelona (uns catalans). No s'entenen i acaben la conversa en anglès, que és una de les coses més depriments que hi ha al món. Els responsables de Ryanair no diuen res. Els rumors diuen que l'avió s'ha espatllat i que n'esperem un que arriba de Sicília i que, un cop hagi aterrat, ens durà a Girona. De fet, no és que no diguin res. És que no n'hi ha. Després de tot aquest temps, pugem finalment a l'aparell. La gent està tan cansada, tan farta, tan deixada anar, que ningú no piula. La sonsònia és la mateixa de sempre: uns cupons de la sort, uns cigarrets sense fum, uns perfums. Sort que, al final, no fan sonar la corneta del setè de cavalleria per anunciar que han arribat a la destinació abans d'hora. Sort, perquè, si no, hi hauria hagut assassinats. Segur.
JOSEP M. FONALLERAS (El Punt 03.10.09)
Foto: G.T.R.

Demà Serà un altre dia

En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l'Organització Mundial de la Salut.
Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d'erudits i d'artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s'obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l'any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en la nevera de les novetats.
Segurament per tot això, m'ha semblat que el millor homenatge que podia fer a en Guillem Terribas, llibreter de professió i agitador cultural de vocació, era llegir el seu llibre de records ara, quan ja se suposa que els altres llibreters, si encara no l'han venut, ja l'han relegat al piló dels llibres per tornar a la distribuïdora. Però si he llegit Demà serà un altre dia ha estat també per una altra raó: perquè tenia la sospita que en ell hi trobaria una part molt important de la meva pròpia història.
I així ha estat. Llegint-lo he repassat noms propis i llocs comuns que estan penjats en les sales de la nostra memòria comuna, il·luminades cada vegada amb una llum més tènue i visitades només molt de tant en tant. Sembla estrany que ens dediquem més a l'estudi de fets ja molt llunyans que a intentar comprendre la nostra realitat més propera. Sempre he estat de l'opinió que la història hauria de començar a explicar-se pel final i llibres com el d'en Guillem són una bona excusa per fer-ho, un punt de partida, a mi m'ha servit. Continuaré intentant escriure amb ell nous capítols d'aquesta història, perquè demà sempre serà un altre dia.
QUIM CURBET (Diari de Girona, 23.09.09)

ISIDOR CÒNSOL, en el record (03.09.09)

Isidor Cònsol i Giribet (Bellpuig, Lleida, 1948), un home de la Catalunya endins, de la terra ferma, que es va dedicar en cos i ànima al món del llibre. Des de la crítica a l’escriptura d’assajos i biografies, i darrerament de les seves vivències personals. També editor. I aquí es allà on va intentar, i algunes vegades ho va aconseguir, oferir als lectors allò que a ell li agradava i en que hi creia, des de promoure les traduccions de l’Alcorà a la Divina Comèdia o els Assaigs de Montaigne al català, en edicions molt acurades i respectables, fins a potenciar i donar conèixer a autors com Jaume Cabré, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Josep Mira, …
Isidor Cònsol creia en el llibre i ,també, en els llibreters. A la que podia anava a promocionar, juntament amb l’autor, els llibres que publicava a les llibreries i allà on calgués. La seva figura alta, apersonada i plena de vida, com li correspon a un home de la terra ferma, que li agrada la natura i caminar enmig d’ella, no ha pogut superar el càncer que fa un any i poc més se li va detectar. Fins els darrers dies, es va mantenir com si res. Encara recordo el darrer Sant Jordi, presentant als llibreters les darreres novetats, explicant com si res el que la seva editorial, Proa, ens oferia. I, també, a principis de juliol a la seu del Grup 62, anant a supervisar els llibres que sortirien per la tardor.
Amb l’Isidor Cònsol durant molt anys ens vam tractar. I ens vam tractar bé.
Descansi en pau.

GUILLEM TERRIBAS. Foto: Isidor Cònsol, en primer pla, presentant el llibre de Vicenç Pagès "DE ROBINSON CRUSOE A PETER PAN UN CANON DE LITERATURA JUVENIL", a la Llibreria 22.

40 anys, després

Fa 40 anys, un 8 d’agost de 1969, a les 10.35 del matí els Beatles, John Lennon, Paul McCarthney, Ringo Star i George Harrison, es van fotografiar, envoltats de multituds, en el (ara famós) pas de vianant del carrer on hi tenen encara el estudis de gravació Abbey Road, prop de l’estació de metro St John's Wood. La foto es del fotògraf Ian MacMillan i només en va fer sis tomes.
La fotografia va servir de portada a els Beatles pel seu darrer disc, Abbey Road, que van gravar junts. El 17 de setembre farà 40 anys que va sortir a la venda.
A la foto de la dreta, personatges rememorant la mítica fotografia, 40 anys després.
A la web d’Abbey, hi ha una càmera que filma contínuament la gent que passa pel famós pas de vianants http://www.abbeyroad.co.uk/visit/.

MAL DE PEDRES Milena Agus

Aquesta petita gran obra ens transporta els anys d’acabada la segona Guerra Mundial fins els nostres dies. La història d’una dona, explicada per la seva néta, que viu en un poble de Sardenya, a Callet, d'on és l’autora d’aquesta novel·la curta (95 pàgines), escrita amb delicadesa i al mateix temps amb una gran força narrativa. La protagonista està descrita com “era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear”. O l’amor està definit com “ l’amor no es preocupa ni per l’edat ni per res més que no sigui l’amor”.
Una joia de la literatura: petita i delicada.
En català esta editada per Empúries amb traducció d'Andreu Moreno / en castellà esta editada per Siruela i traduïda per Cecilia Filipetto.
GUILLEM TERRIBAS

DOS DIA DE AGOSTO

Hace unos días tuve noticia de un hombre al que se le quemó la casa en la que moraba, tras lo cual decidió pasar sus días en una barca. A su lado, un adolescente fabricaba un anzuelo con alambre. Comprendo que, enunciado así, pueda sonar a chino. Pero es que, por exigencias del guión, debe sonar a chino.
Me desplacé a Girona con mi amiga Eva Portell, librera vocacional. En una crepería, engullimos una galleta bretona, regada con cerveza y vino tinto. A media tarde, enfilando la cuesta de la calle Força, nos detuvimos en la librería de viejo del señor Cortés. El caos reina en los escasos metros cuadrados del establecimiento. Pilas de libros que jamás tendrán asignado su lugar en una estantería etiquetada. ¡Qué más da! Uno no puede pasear por la mas famosa de las calles de Girona sin entrar a curiosear en esa covacha de las esencias culturales.
Al día siguiente tenía una cita con otro librero, el embajador de Salt en Girona, Guillem Terribas. Nos vimos en Barcelona. Le acompañaba su hermano menor, Charlie (por Charlie Rexach). Tras nuestra entrevista, los Terribas estaban invitados a una comida en la casa del actor Sergi López y familia., en Vilanova. Surgió de improviso. Subimos los tres en mi coche y nos dirigimos a Vilafranca, puesto que disponíamos de cierto tiempo. Desayunamos unos vinos, charlamos de casi todo. Les mostré lo más hermoso de mi ciudad. La gente de la Catalunya Vella usa poco de la Nova. Yo les recomiendo que se den un garbeo por nuestras ciudades, nuestros viñedos, arrozales, playas y castillos. Volví de las horas pasadas con los Terribas y de la magnífica vista marítima que se disfruta desde el jardín de la casa de López con una sensación de felicidad. Abrí el volumen adquirido el día anterior en la librería de Cortés, Com un núvol lleuger, las segundas versiones de poesía china que hizo Marià Manent. El poemario lleva una dedicatoria del traductor: ¡menuda cantidad de autógrafos he llegado a cosechar por estas librerías de Dios! Comprometería a demasiados vivientes –algunos, famosos- revelar lo que hicieron con sus libros dedicados. Me lo callo. Prefiero regresar al hombre que, tras incendiarse su casa, vivió en una barca. Al enamorado que, bajo el balcón, oía el ruido de las tijeras de su amada al coser. A la bella caligrafía de Manent.

JORDI LLAVINA (La Vanguardia dia 19.08.09)
Fotos: Jordi LLavina (Foto Wordpress) // Xarli Terribas, en el Camp Nou (Foto: G.T.R.) // Sergí López i Guillem Terribas, al Restaurant Negra Fum (Foto: Salvador García-Arbós)

The End

Amb poc temps de diferència hem pogut veure dues interessants, sempre són interessants, pel·lícules de Clint Eatswood: El intercambio (Changeling) i la que avui comem-te’m Gran Torino. Son dues pel·lícules ben diferents en la forma però no en el contingut. La primera està feta amb un gran pressupost, a la manera clàssica dels “grans” films de Hollywood. Amb una Angeline Jolie, en plena forma i fama, en un paper clàssic per guanyar Oscar ( i no va ésser així, tot hi estar nominada per aquesta pel·lícula, el va guanyar Kate Winslet, per “El Lector” ) i amb un esplèndid i contingut John Malkovich, en una història basada en fets reals i que Eatswood aprofita per, una vegada més, fer una dura crítica al sistema i a la manera de portar a terme les lleis americanes. Amb Gran Torino, Eatswood, amb un pressupost més reduït, que es com ell sap moure’s millor i per tant pot estar més pel que ens vol explicar, ens ofereix possiblement una de les seves millors pel·lícules dels darrers anys.
A Gran Torino, Eatswood torna a estar al darrera i al davant de la càmera i de la història que ens vol explicar. Una història, aparentment senzilla, fins hi tot molt típica i que com diuen els francesos “dejà vu”, i que ell li sap donar la volta i portar-la al seu terreny.
A través del personatge Walt Kowalski, que interpreta el propi Eastwood, entrarem en la vida d’un home jubilat, tradicional, que ha quedat vidu, que els seus fills només van a la seva, que està veient que els valors americans de sempre s’estan perdent, que viu en una casa de tota la vida i que ha quedat rodejat de gent de fora, la majoria asiàtics i que només li queda el tabac, la bandera americana en el seu jardí, la seva gossa “daisy”, unes quantes cerveses i el seu cotxe Gran Torino, que ell mateix el va fabricar quan treballava a la fàbrica Ford. Només un fet violent i injust, li farà veure, canviar i reconciliar-se amb la societat que l’envolta.
Amb aquest elements, molt ben presentats pels guionistes Nick Schenk y Dave Johannson, Eastwood torna a fer una crítica al sistema i, en aquest cas, en el mon de l’emigració, la integració i la tolerància. També, aprofita per fer una mena d ‘ “Amarcord” a tots els personatges que ell ha donat vida en la seva carrera professional com actor. I, aquest és el gran mèrit i la genialitat de la cinta i del director. Aquest recorregut, sense dir-ho ni fer picades d’ullet, que fa Eatswood a els seus personatges tant entranyables li donen a la pel·lícula el mot d’obra mestra.
A Gran Torino hi trobem al violent i intolerant Harry el Sucio (1971), el militar que ha interpretat diverses pel·lícules; el sensible fotògraf del National Geographic d’ Els Ponts de Madison County (1995), el crepuscular i acabat William Munny de Sense Perdó (1992) o el solitari i dur Frankie Dunn mancat d’estimació de Million Dollar Baby (2004).
Clint Eatswood, ho deixa clar al final de la pel·lícula, aprofita tots aquests elements de Gran Torino, per dir-nos ( a la seva manera) que ens els seus 79 anys, ja no li queden personatges per interpretat i seduir-nos. Ara, d’una manera més tranquil·la podrà estar al darrera de la càmera fent que siguin els altres, com ho ha fet d’altres vegades, que hi posin rostre a les seves històries. I així ho ha fet en la darrera pel·lícula que ha realitzat, amb el seu amic Morgan Freeman, Invictus, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitjes, John Carlin “El factor humà” (editada en català per l’editorial La Campana) i que s’estrenarà entre nosaltres el 29 de gener de 2010.
GUILLEM TERRIBAS, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (fulla-crítica, Cinema Truffaut del 21 al 28 d'agost 2009).

Trailer:http://www.youtube.com/watch?v=fCLITfsDY8U

La poesia de la Festa Major

Quan s’arriba a l’equador de l’estiu, la majoria de les poblacions de les nostres comarques i de més enllà, es temps de festa. Es temps de sortir al carrer, de parar la fresca, de sopar en llargues sobretaules sota la nit de l’estiu i la llum de la lluna… Es temps de Festes Majors.
Una vegada més a Salt, tornarem a gaudir de pregó, de sardanes, concursos per la mainada, de tardes a la vora del ter, de dinars amb família, amb amics i coneguts. Dies curts amb nits llargues, banyades de suor i d’alcohol . D’atraccions (que cada vegada les posen més amagades i fora del centre de la vila), de balls de tarda i de nit. D’orquestres de tota la vida i de grups que comencen i d’altres que son l’atracció dels més joves. Uns dies que cada vilatà la viurà a la seva manera, però serà la nostra Festa Major.
Aquest any, dins els actes de la Festa Major, hi haurà un acte literari. Cosa extraordinària, ja que no és té mai en compte a la hora d’organitzar els diferents actes de la Festa Major. I el més greu, es que no només és un oblit del nostre poble, sinó de la majoria dels pobles. Es veu que la disbauxa està renyida amb la cultura del llibre.
Deia, doncs, que aquest any, a Salt, dins els dies de la Festa Major, hi haurà un esdeveniment literari. Serà el dia 24 de juliol. Serà la presentació del llibre “Sonets de sotavent” de Salvador Sunyer i Aimeric. El llibre que ha editat CCG edicions, dins la col•lecció Biblioteca Fundació Valvi, amb un pròleg de Mariàngela Vilallonga, professora de la Universitat de Girona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Salvador Sunyer, un saltenc de tota la vida (Salt, 1924) amb una trajectòria impecable, tant social com cultural en el nostra poble i arreu de Catalunya. Un home senzill, amable i intel•ligent. El primer alcalde que va tenir el nostre poble, amb la recuperació dels drets democràtics, després de la guerra civil. Actual Cronista Oficial de la vila de Salt i fill de predilecte del poble (1992), Creu de Sant Jordi (1994).
Salvador Sunyer, un Gran Home, un Saltenc de soca-rel, ha recollit en aquest volum que serà presentat el divendres dia 24 de juliol, un recull del millor de la seva poesia. Un total de 101 sonets que ha escrit al llarg de la seva vida. A la contraportada del llibre hi podem llegir, entre altres coses que: “Sonets de sotavent és un recorregut vital i poètic de gairebé 60 anys a través de la història del seu poble, d’una societat que evoluciona i d’una llengua que és matèria de lluita i d’identitat”. També, en el pròleg la professora Vilallonga, diu del llibre i de Salvador Sunyer: “L’amor a la vida. A la natura, a les persones es fa present en molts dels poemes de Sunyer. Als poemes d’amor a la dona que ha estat companya de viatge i esposa i mare dels seus fills, hi hem d’afegir els que palesen l’amor als fills i als nets, i al seu Pla dels Socs i a la seva vila de Salt, a la vida viscuda amb alegria i també amb obstacles...”
Aquesta trobada amb la poesia, amb en Salvador Sunyer, amb els amic i coneguts, ha de ser un dels actes més concorreguts de la nostra festa major. No podem ser insensibles a les paraules, a el pensament d’un home que representa els valors de la nostra vila. Ha de ser una trobada literària, de reconeixement, d’agraïment i, sobretot, molt festiva.
I acabo amb un dels poemes del llibre, escrit el 22 de maig de 2001 i que va obtenir el Premi Extraordinari Falset 2001. El poema es titula “Alca’t, camina”

“Al Pla dels Socs la tarda es marfonia / rere un vol ras de garsa i d’oriol. / L’àlber en primavera s’adormia / veient, entre els canyars, colgar-se el sol./ No hi veig persones. Sóc a penes fulles / i herba segada en un prat perdut./ Baixen pel Ter i em punxen com agulles / onades de silenci i solitud. / Ara arriba un infant. Cau i le’n salva / de prendre mal, el braç d’un romaní. / Cercant ajut, ell mira enrere.../ Alça’t camina! Fill, ets a trenc d’alba, / què hi fa que t’esgarrinxi una drecera?/ Has de mirar endavant per fer camí!.

Guillem Terribas (Publicat a la Revista de Salt "La Farga" extra d'estiu Juliol·Agost 2009)

CARTA A JOAN SAQUÈS

Text demanat per Natàlia Molero per publicar-lo en un llibre homenatge a JOAN SAQUÈS editat per la Fundació Valvi el juliol de 2009 i no ha estat publicat(?).

Girona, 3 de març de 2007 (Festa de la independència de SALT)

Recordat Joan i aquesta expressió es ben certa, encara dissabte passat a la “mani” que es va fer per reclamar la llibertat de la Núria Portules davant del Govern Civil i més tard a la Delegació del Govern a Catalunya, amb en Tià Salellas i altra gent, varem comentar que com altres vegades, tu estaries allà fent-nos costat (per cert, ara els mossos fan un desplegament de material i de personal que riu-te’n dels grisos).
Be, tornem a començar, Joan , et recordem i t’ho volem dir, encara que sigui a través d’una carta “fictícia”, cosa que ara que recordo tu jo no ens vam cartejar mai. O pasaves per la Llibreria o jo per Cultura i allà comentàvem el que havíem de fer , sempre relacionat amb llibres, cinema, viatges (els teus)... Ara que hi penso, tampoc hi havia això tant utilitzat ara de l’internet. Em penso que a tu t’agradaria això de poder navegar i consultar les coses mes rares a traves de l’ordinador. L'inconvenient més greu dels correus (cartes) electrònics, es la gran quantitat de “porqueria” que s’hi cola. Però vaja, em sembla que t’ho passaries bé.
Joan, al que anàvem. Fa deu anys que sobtadament ens vas deixar. Quina putada! T’acabaves (això pensàvem) de recuperar d’un avís d’atac de cor. Uns dies abans, encara vas passar per la llibreria a mirar guies de viatge per començar a organitzar (o com a mínim poder somiar) un dels teus viatges. Tenies tantes ganes de fer coses... tot i que ja n’havies fet moltes.
La nostra relació, ho deus recordar, va començar allà pels vols de l’any 1974, amb una visita a casa teva per demanar-te que anunciessis les teves bugaderies (Tintoreria Núria) a la Revista Presència. Durant un temps em vaig dedicar a buscar publicitat per la revista Presència, en que aquella època en Jaume Curbet n’era el gerent i em va demanar, en uns moments que jo no tenia treball, que l’ajudes en les tasques de promoció de la revista, que en aquella època estava en plena forma, sobretot en la seva actuació cívica i reivindicativa. Tu hi estaves molt involucrat socialment i molt sensible a temes catalanistes... i a més era el començament de la formació d’associacions i partits polítics. Tu, sempre, de Convergència.
Però on realment varem tenir una relació assídua i cordial es quan tu vas ésser Coordinador dels Serveis Territorials de Cultura i jo President del Gremi de llibreters de Girona. Moltes fires del Llibre Infantil arreu de les comarques vam muntar i inaugurar. Primer havíem d' anar a convèncer els ajuntaments i llibreters...llavors els diners i la promoció i, finalment la inauguració. Em fa gràcia recordar l’anècdota que sempre explicaves durant les inauguracions. Allò de que quan eres petit havies de llegir en castellà, els contes i els “tebeos” i aquella famosa frase de “perro sarnoso...”. Viatges, sopars i dinars ens van acompanyar en aquestes aventures i moltes vegades amb la “Merceditas” al darrera i, moltes altres, amb l’amic i col•laborador teu, Jaume Planas. I després, les trobades mensuals amb l’escriptor del mes. Una vegada al mes acompanyàvem a l’escriptor de torn a alguna escola, institut, biblioteca o una xerrada a la Casa de la Cultura. També al dinar, només faltaria!... i la necessària i puntual roda de premsa, després del bon àpat, en que ens venia una nyonya a tots dos i em sembla que també a l’autor i els mateixos periodistes ... Van ésser dies de conèixer personatges molt interessants, al voltan de la taula, i alguna vegada que altra ens acompanyava l’alcalde Nadal, el diputat de cultura d’aquell moment a la Diputació (en Carles Paramo...) o fins hi tot el president. Parlàvem de literatura, de política, de cinema i de les coses de la vida amb Montserrat Roig, Quim Monzó, Jordi Coca, Maria Mercè Roca, Maria Mercè Marçal, Sergi Pàmies, Josep M. Espinàs, Isabel Clara Simó, Miquel Martí i Pol, Imma Monzó, Josep M. Benet i Jornet, Jaume Cabré, Maria de la Pau Janer, Francesc Parcerisas, Narcís Comadira... i tants i tants grans personatges de la literatura catalana.
Durant aquesta llarga temporada, vaig arribar a conèixer (bastant) la teva persona, les teves debilitats i la teva generositat, el teu optimisme... la teva solitud en alguns moments, la importància de la família i dels amics. I sobretot l’amor a Catalunya i la gran admiració i obediència a Jordi Pujol. Però, no tenies pels a la llengua. Deies el que pensaves i això, Joan... no et va fer bé políticament parlant. Mai vas poder portar a terme el teu somni d’anar al Parlament de Catalunya.
Eres alt i gros i de vegades patòs, però quin cor, quina generositat i quines veritats que deies. I, eres conseqüent. I molt treballador. Amant de les pedres, de l’arqueologia i la restauració en general. Normalment sempre duies pols a les sabates i als pantalons.
Bé, Joan, faig totes aquets “recordatoris”, ara després de 10 anys que no ens veiem , entre altres coses perquè la Natàlia Molero, la que et va substituir en el càrrec ( no ho va fer pas malament) i que junts vam anar al Tanotori de Can Poch a , on vaig et veure per darrera vegada el teus cos sense vida. Doncs la Natàlia està preparant ( amb l’ajuda de molta gent) un exposició homenatge a la teva persona i la Fundació Valvi publicarà en forma de llibre una sèrie de cartes adreçades a la teva persona (aquesta entre d’altres).
També, Joan, perquè m’ha anat bé fer aquest passeig per la memòria d’un temps i d’un país i d’una gent, que ja no tornarà. I m’ha agradat tornar a estar amb tu i(encara que com he dit fictíciament) per moltes d’aquestes coses que avui t’he escrit no t’ho havia dit mai. I no per manca de temps, es que (per desgràcia) no ens ho diguem tot moltes vegades en vida.
Una abraçada i a veure si ens retrobem allà on siguis.
Guillem Terribas

MODEST

Hi ha noms que són més amples que d'altres, que quan els dius abracen algú important que el duu o que l'ha dut i que de tan important com és ha acabat essent-ne art i part, propietari de ple dret.
Això passa sovint amb els noms d'alguns polítics, d'alguns escriptors, d'alguns artistes... En Quim i l'Anna no són a Girona els pares de Maria, la Marededéu, sinó els dos únics alcaldes, Nadal i Pagans, que en 30 anys de democràcia ha tingut la ciutat. Dir Arcadi és afegir-hi immediatament Calzada. En Guillem és un guru cultural que oficia des de la 22, mentre en Pere ho fa des de can Geli. Dir Javier i sentir Cercas és tot u. Just és a Casero el mateix que Enric és a Marquès. Paco, Domènec i Emília demanen ?cognoms preclars: Torres Monsó, Fita i Xargay. A algú se li acudiria escriure a Girona darrere Darryl altre cognom que no fos Middleton? Santiago porta a Sobrequés; Carles s'ajunta a Rahola; Aurora i Prudenci, a Bertrana; Jaume, a Marquès. L'Emili més famós de Girona és l'Emili Grahit; l'Isidre més reconegut, l'Isidre Vicenç; la Carme més coneguda, la Carme Ribas Mora. Hi ha gironins que han ocupat amb tanta força els seus noms que els han fet seus: en Lluís de l'Arc, el Sr. Francesc Civil, en "Tià" Sebastià Salellas... D'altres, a més, han dut els seus noms i cognoms més enllà de les fronteres: Silvestre Santaló, Xavier Cugat, Rafael Masó. I encara al nomenclàtor de carrers és possible casar noms i persones. Sixt, Anselm, Claudi, Ferran, Fidel, Bernat, Cristòfor, Juli, Laureà, Miquel o Narcís agafen volada seguits de Vilà, Clavé, Girbal, Puig, Aguilar, Boadas, Grober, Garreta, Dalmau, Blay o Xifra...
Però tot això només són noms emmotllats amb més o menys fortuna a un avatar polític, cultural, històric... Si hi ha un nom que a Girona tradueix amb precisió l'ésser i l'essència, la substància i l'esperit de la persona que el porta, aquest nom és Modest aplicat a Modest Prats, sempre precedit d'un prenom que el defineix amb precisió: mossèn Modest.
JORDI VILAMITJANA - Foto: DG (Diari de Girona, 09/07/09).
Foto: Marc Martí ( Modest Prats a la 22)

Finançament a l'Ateneu

Dinar a la docta casa de Barcelona amb Jordi Llavina i Narcís Garolera per parlar de tot, com bons ateneistes

Em truca en Jordi Llavina: «Hauríem de trobar-nos per dinar en Narcís Garolera, tu i jo; xalarem.» En Jordi Llavina, home de lletres que ho sap tot de les lletres, fa servir paraules així, xalarem. De vegades em truca a les hores més intempestives per dir-me que xala tant amb tal o tal altre llibre que està llegint, i que me'l recomana. «Que dormies?» «I ara, Jordi, com vols que dormi, a aquesta hora?» Quedem que el dimarts dia 14, dimarts passat, Quatorze Juillet, ens trobarem al restaurant de l'Ateneu Barcelonès, lloc on fa mitja vida en Narcís Garolera, «otro que tal» en el camp de les lletres estudiades, analitzades i anotades. He dit «otro que tal» perquè durant la conversa que mantindrem riurem com bojos dels castellanismes que s'imposen, i molt concretament d'aquest.
Ens trobem a l'Ateneu el dia i l'hora convinguts, i el que no sabíem és que el cap de setmana anterior s'hauria aconseguit el finançament. «Potser hauríem de parlar del finançament», diem. Ho diem, ho intentem, però divaguem tant i saltem tant d'una cosa a l'altra, que no ens hi acabem de concentrar, i això que és el finançament més important que ha tingut Catalunya, fins ara. Deu ser cosa de l'Ateneu. Totes les cases tenen el seu misteri, i de la mateixa manera que a certa hora de la nit les masies perdudes a les muntanyes estan poblades de follets i fantasmes, tu entres a l'Ateneu i ja pots voler parlar de finançament o de maria santíssima, que sempre se t'acaben asseient a taula els ectoplasmes de Josep Pla, Josep M. de Sagarra o del doctor Quim Borralleras. Llavina, Garolera i jo decidim que el cànon literari en prosa del segle XX està format per aquest trio: Pla, Sagarra i Gaziel, i que d'aquí no ens trauran. L'Ateneu invita molt a pontificar categòricament. Quan anem per enfocar el finançament, entra al restaurant en Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, amb l'Imma Merino, que han quedat amb el propietari de les llibreries La Central. Caram amb la concentració de lletrats. Un llenu que buenu, que diem a Mataró. Ens saludem, parlem, aquestes coses. On érem? Ah, sí, el finançament. Aporta Llavina: «En Sala i Martín n'ha parlat avui a RAC1, per carregar-se'l.» Jo informo que Sala i Martín és nadiu d'un barri rural de Cabrera de Mar, al Maresme, que es diu Agell. «Agell? Ager, agri; camp, en llatí.» Anàvem per anar al finançament i ja ens n'hem tornat a allunyar.
«A mi, sabeu?, la dona em va deixar.» Es veu que ho deia, per descriure una situació personal viscuda, J.V. Foix. «Un decasíl·lab perfecte», afirma Garolera, que és qui ha portat el poeta i pastisser a la taula, no em facin dir com. «Foix deia que els catalans parlem en decasíl·labs.» Estic a punt de preguntar a Garolera i Llavina, que són els que hi entenen, si hi ha decasíl·labs imperfectes, però llavors ja hem saltat a una altra cosa. Per exemple, a l'arròs que en Llavina i jo mengem, i que trobem molt bo, i als espaguetis amb pesto que ha triat Garolera, sobre els quals el deglutidor es reserva l'opinió potser perquè jo m'he fet el pavero dient que a casa els cuino tan bé amb alfàbrega fresca, pinyons, mantega, oli i una punta d'all per donar-hi intenció. Recordo que un dia vaig veure Foix en un banc de la plaça de Sarrià llegint El Correo Catalán. «Devia buscar-hi allò que no diu La Vanguardia.» Som tan savis, tan ateneistes...
«L'Antoni Castells ha dit que és bo.» Ep, d'en Castells ens en fiem. «Però l'Artur Mas ha dit que és dolent.» També ens fiem d'en Mas. Mas i Sala i Martín per un cantó, Castells per un altre. Dos a un. De quants diners ben bé parlem? Ningú no ho sap del cert. Esquerra diu que Zapatero els ha promès 3.800 milions. Zapatero? I Esquerra se'l creu? Potser els ha promès amb un decasíl·lab perfecte. Esquerra és molt sensible a la poesia. Carod diu que ha llegit més de mil llibres de versos. «Mentre no siguin versos de balancí... Joan Coromines anomenava versos de balancí els que fan nyic, nyic, cantarella.»
Garolera ve de Ceret, on ha assistit a una cursa de toros, organitzada dins els actes del Quatorze Juillet, que ha estat amenitzada per una cobla que ha tocat Els Segadors, La Santa Espina i L'Estaca. Els homes que aplanaven l'arena duien barretina. El que aquí és espanyolisme allí és catalanitat. No acabarem d'entendre res mai del tot per molt que ens hi esforcem.
Ara no podem recordar si és Pla o Sagarra qui en una de les seves cròniques de les tertúlies de l'Ateneu explica que un dia va entrar Francesc Pujols –era Francesc Pujols?– i va anunciar: «Sabeu? M'he casat amb la minyona; fem el mateix i m'estalvio la setmanada.» Això sí que és finançament.
Baixo per la Rambla. Qui va ser aquell que, també a l'Ateneu, va dir: «Avui, passant per davant de la Virreina he perdut la fe»? Jo hi passo per veure si la recupero.
MANUEL CUYÀS (El Punt 19.07.09)
Foto:Lluís Cruset (La Bibioteca de l'Ateneu de Barcelona)

HI HAVIA VIDA ABANS DE LARSSON

L'autor recomana els referents de l'escriptor suec als seguidors de "Millennium".

Dues setmanes abans de la sortida de la tercera entrega del Millennium de Stieg Larsson, es va estrenar als cinemes l'adaptació del primer lliurament, Els homes que no estimaven les dones (Män som hatar kvinnor, Suècia 2009), dirigida per Niels Arden Oplev i interpretada per Michael Nyqvist i Noomi Rapace. La pel·lícula, llarga (148 min.), no aconsegueix l'atmosfera ni l'apassionament que ha tingut la novel·la en una majoria immensa de lectors. L'actriu Noomi Rapace destaca en la seva interpretació de l'extravagant Lisbeth Salander (segons Larsson, un personatge inspirat en el de la famosa sèrie de televisió dels anys 70 Pippi Calzaslargas –Pippi Langstrump–, tal com seria als 25 anys). En canvi, l'actor Michael Nyqvist no és tan convincent en el seu paper del protagonista Mikael Blomkvist. El pes de la novel·la fa mal a la pel·lícula. La majoria de la gent que ja ha vist el film opina, una vegada més, que la novel·la és molt millor que la pel·lícula.
Ja ho deia el gran Alfred Hitchcock, mai s'ha de portar una bona novel·la al cinema, aquesta s'ha de llegir.
La tercera i última part escrita del Millennium, amb el títol La reina al palau dels corrents d'aire, ja fa dos dies que és a la venda, en català editada per Columna i en castellà per Destino. Pel que fa a les pel·lícules, la segona està previst que s'estreni a finals del 2009, i la tercera, a principis del 2010.
Larsson havia previst escriure deu novel·les per completar el seu Millennium. La seva mort sobtada, als 50 anys, uns mesos abans que es publiqués la primera de les tres novel·les, ens ha deixat orfes de saber com seguirien les aventures de Lisbeth i Blomkvist. Pels que s'han quedat amb les ganes de seguir llegint Larsson, us aconsello la lectura de les novel·les de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962), a qui ja anomenen «la reina de la novel·la negra sueca». Té alguns llibres editats en castellà a l'editorial Maeva. Columna, ara, està editant en català les seves històries. La primera, Ningú no ho ha vist, amb traducció de Núria Vives. Àlex Gombau, el traductor de la primera part del Millennium, està traduint les altres històries d'aquesta autora sueca i, segons ell, estan molt bé, són molt originals i tenen molta gràcia.
Hi ha una parella de periodistes suecs, una dona, Maj Sjöwall (1935) i un home, Per Wahlöö (1926-1975), que al 1965 van publicar Roseanna i van crear un personatge de novel·la negra anomenat Martin Beck. El personatge va ser el protagonista de diverses novel·les del gènere. Algunes d'elles han estat editades en castellà per RBA a la col·lecció de Novel·la Negra, amb títols com Roseanna, El hombre del balcón, El hombre que se esfumó o El policia que ríe. També algunes de les novel·les han estat adaptades per al cinema: pel·lícules com Roseanna (1965) de Hans Abramson; San Francisco, ciudad desnuda (1973) de Stuart Rosenberg, en la qual l'actor Walter Matthau interpreta el protagonista Martin Beck i que era una adaptació d'El policia que ríe; o una altra, dirigida l'any 1980 per Péter Bácso, Mannen som gick upp i rok, amb l'anglès Derek Jacoby en el rol de Martin Beck.
Aquests dos escriptors van influir molt Stieg Larsson a l'hora d'escriure la seva trilogia. Per tant, als desesperats de més material del malaguanyat Larsson, sempre us quedaran aquests autors. A més, ara l'editorial Columna acaba de publicar Roseanna i L'home que es va esfumar,i té la intenció d'anar publicant els altres títols en català.

Guillem Terribas (Publicat en El Punt 20.06.09)

Entrevista a Guillem Terribas, el Períodico 01.06.09

Guillem Terribas: "La clau de Tià Salellas és que era profundament cristià"

Presentació de l'últim llibre de poesia de Rosa Font a la Llibreria 22, dins dels actes del primer memorial Sebastià Salellas.
Sebastià Salellas no era un advocat convencional. Amb la seva llarga barba blanca i la seva cabellera també blanca, xocava veure'l enfilat als púlpits dels tribunals defensant amb vehemència i convicció aquells que ell considerava com els membres més indefensos de la societat. Quan es compleix un any de la seva mort, familiars i amics han organitzat un memorial amb diversos actes culturals que s'allargarà durant una setmana. El llibreter Guillem Terribas n'és un dels promotors.
-¿Com va sorgir la idea?- Com sorgeixen la majoria d'iniciatives en aquesta ciutat, durant un sopar amb un grup d'amics. Primer vam pensar en la creació d'un premi d'assaig, però com que ja hi ha molts guardons literaris al final vam optar per un memorial en què s'organitzessin actes culturals i polítics molt lligats a la seva manera de ser: compromesa, solidària i reivindicativa.
-L'ajuntament també s'hi ha sumat dedicant-li una plaça- Sí i, a més, ho ha fet en un temps rapidíssim, cosa que no és habitual en una administració. Se li ha dedicat una plaça al barri de Vila-roja, on ell tenia molts clients i del qual va ser regidor durant el seu pas per la política municipal.
-¿Què més destacaria del programa d'actes?- La conferència del filòsof Josep-Maria Terricabras va ser un homenatge a aquest home lliurepensador, el vermut popular antiespeculatiu va servir per donar veu als col.lectius que ell defensava i la presentació que es farà aquesta tarda a la Llibreria 22 del nou llibre de la poeta Rosa Font ajudarà a desxifrar algunes de les claus d'un home que era un gran lector.
-¿Quina relació vinculava l'advocat amb aquesta escriptora?- A Salellas li encantava un llibre de Font titulat Aigua llunyana en què parla de l'Empordà. Li agradava tant que m'obligava a tenir-lo sempre a la llibreria perquè cada dos per tres en regalava un exemplar a algun dels seus coneguts o amics.
-Tenia fama de ser una persona molt idealista- La clau de Tià Salellas és que era una persona profundament cristiana. Però no era un creient de sotana, sinó que seguia al peu de la lletra el missatge de Jesús, que era el d'estar sempre al costat de la gent més marginada.
FERRAN COSCULLUELA.
A la foto: Guillem Terribas i Benet Salellas. Foto: D.V.

Tot comença amb un dinar deliciós al costat del Roina

A finals del 2007, vaig tenir la sort que a vegades ens acompanya de conèixer l’obra de Stieg Larsson. Va ser un moment especial en la meva feina com a editora de Columna. Havia vist el nom de l’Stieg Larsson diverses vegades, a les llistes de llibres més venuts a França: novel.les negres, molt gruixudes!.
En una visita a la prestigiosa editorial Actes Sud, una Maison d’édition instal.lada a la Provença francesa, a Arles, per on passa el cabalós Roina, els seus editors em van encomanar la fascinació absoluta per l’obra del suec que acabava d’inaugurar la seva col.lecció de “polars”, nom amb què designen el gènere negre. Com és sabut, França és un dels primers llocs on es va traduir l’obra del periodista suec, i que va actuar com a caixa de ressonància del seu talent. De tornada a Barcelona, empesos pel seu entusiasme, vam llegir i comprar els drets d’edició en català de la trilogia Milenium. Ens vam convertir en “addictes” a Larsson.
Vam publicar el primer volum ara fa un any, el 5 de juny, simultàniament a l’edició castellana, a càrrec de l’Editorial Destino. Des del principi la reacció dels lectors va ser molt bona; hi havia gent, cada vegada més, que ens deia que havien disfrutat amb la lectura, que els havia absorbit totalment. N’hi ha, fins i tot, que m’han renyat, dient-me frases de l’estil “des que la meva nòvia té en Larsson que no em parla, només llegeix”, i d’altres. De seguida vam comptar amb la complicitat dels periodistes del sector –que se’n van fer ressò a bastament- i dels grans aliats dels editors i dels lectors, els llibreters. El mateix Guillem em va trucar cap a mitjans de juliol de l’any passat, quan tot just feia un mes que havia sortit el llibre al carrer i em va dir, així, tal com raja, amb la seva veu forta i greu “Editora, vols que et digui quin llibre serà el més venut de Sant Jordi de l’any que ve?, és a dir, del que acabem de passar” i jo, “i tant!”. I en Guillem Terribas em va dir: “la novel.la de l’Stieg Larsson!” Dir-ho ara és fàcil, perquè ja ha passat, però fa un any no era tan clar. És evident que, com a bon llibreter, va ensumar on s’amagava un llibre magnífic, d’aquells que creen lectors.
La recomanació dels lectors es va anar fent cada vegada més important, i es va produir un efecte de “bola de neu”, que es va convertir en el “fenomen Larsson”.
Pel novembre vam treure el segon volum, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i avui ja en portem d’editats –entre el primer i el segon- més de 200.000 exemplars.
Sovint m’han preguntat què té la trilogia Milenium que la fa tant addictiva?
Crec que hi ha diversos ingredients:
· Uns personatges principals fascinants: d’una banda un periodista –alter ego de l’autor- idealista, que lluita contra la corrupció de les altes esferes, granadet i atractiu. De l’altra, la gran Lisbeth Salander, una heroina femenina molt peculiar: inadaptada social, amb un passat que s’endevina tortuós, amb uns valors morals molt marcats, i un aspecte físic molt característic, plena de tatuatges, pírcings, aparentment molt fràgil. “La Salander”, com ja l’anomenen la munió de fans de la sèrie, té unes habilitats informàtiques descomunals, no hi ha fitxer encriptat que se li resisteixi, és una hacker de primer ordre.
· Uns personatges secundaris tremendament potents: els companys periodistes, com l’Erika Berger, la família Vanger, etc.
· Una trama poderosa, absorbent, amb accions simultànies i enigmes que es van resolent a mida que avança la lectura.
· Una atmosfera real; la societat aparentment tan avançada del nord d’Europa, que apareix retratada amb totes les seves contradiccions.
· El coneixement que l’autor tenia, com a periodista d’investigació, dels casos que relata a la trilogia. Això li dóna una versemblança i una sensació de realitat molt acusada, tant, que al lector li sembla conèixer en Blomvkist i la Salander.

Avui, un any després, estem a punt de treure al carrer la darrera obra de la trilogia, el desenllaç que tants lectors esperen. Estic segura que no els decebrà. El dia 18 de juny corrin a la llibreria; els garanteixo unes quantes hores de bona lectura. Els que no han llegit ni el primer volum, estan d’enhorabona: tenen bons llibres per a l’estiu.
Pels que, com ens ha passat a alguns, després de llegir el tercer i darrer volum quedin “orfes” de lectura, que no es preocupin, els hem preparat més llibres. Els en recomano 2:
· Mari Jungstedt. Ningú no ho ha dit. (Columna)
· Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Roseanna i L’home que es va esfumar (els dos primers llibres de la sèrie de l’inspector Martin Beck). Aquests dos autors, que eren una parella de periodistes comunistes suecs –avui queda viva la Maj Sjöwall-, van escriure aquesta sèrie cap a finals dels anys 60 i 70. És novel.la negra pre-informàtica i pre-CSI, per entendre’ns, però hi ha els elements de denúncia social que després trobem en Larsson. De fet, ell els va reconèixer com a autors que el van marcar i inspirar.
Suècia és terra de bons escriptors de novel.la negra. Quan hi pensem sempre ens recordem de Mankell, i ara de Larsson. Però abans que ells dos hi van haver Maj Sjöwall i Per Wahlöö.
Stieg Larsson no va poder disfrutar el seu èxit, perquè va morir poc temps després d’haver lliurat els tres volums a la seva editora de Nordstedts. Avui en disfruta el món sencer; s’està traduint a més de 40 idiomes, s’han venut 12 milions i mig d’exemplars arreu del món.

Ja ho veuen, podria estar tota la nit parlant de Millenium, no me’n cansaria mai.
Només una darrera cosa. Si volen, preguntin-li al Guillem Terribas quin llibre serà, segons ell, el més venut de Sant Jordi del 2010. A mi, ja m’ho va dir, en un dinar deliciós al restaurant Neptú, molt a prop de l’Onyar.
Moltes gràcies
Ester Pujol / Columna Edicions

LITERATURA I CINEMA. 29/05/09

Divendres dia 29, a les 10 de la nit en els cinemes OCINE (abans Oscar) és va estrenar la pel·lícula “Els homes que no estimaven a les dones” (Män Som Hatar Kvinnor) Suecia 2009, dirigida per Niels Arden Oplev. Interpretada per Michael Nyqvist, Noomi Rapace. Basada en la novel·la “Els homes que no estimaven a les dones” de Stieg Larsson.

Com d’altres vegades s’ha fet, tant en les Oscars com en els Cienemes Albèniz, les Biblioteques de Girona de l’Ajuntament de Girona, El Museu del Cinema “Tomàs Mallol” i la Llibreria 22, quan hi ha una novel·la de “renom” que s’ha portat al cinema, organitzen la presentació de la pel·lícula i es fa un debat amb especialistes de la novel·la i de la pel·lícula.

Divendres dia 29, es va tornar a reunir el públic gironí (unes tres-centes persones) per assistir a l’estrena de la pel·lícula i al final participar en un debat, conduït per Guillem Terribas i amb la participació d’Alexandre Gombau, traductor al català de la novel·la editada per Columna i de Pep Prieto, crític de cinema.

La pel·lícula, llarga (148 m.), no aconsegueix l’atmosfera, ni l’apassionament que ha tingut la novel·la en una majoria immensa de lectors. A en Pep Prieto li va decebre i a l’Alex, no li va semblar malament. El públic hi va participar, dient que el treball de l’actriu Noemí Rapace que interpreta a l’extravagant Lisbeth Salaner(segons Larsson, el personatge de Lisbeth, està inspirat amb la famosa sèrie de televisió dels anys 70, “Pippi Calzaslargas” -Pippi Langstrump”- de com seria als 25 anys) era molt correcta i en canvi l’actor Michael Nyquist, no era tant convincent en el seu paper del protagonista Mikael Blomkvist. Tothom que havia llegit la novel·la, va opinar que una vegada més, la novel·la és molt millor que la pel·lícula.

Ja ho deia el gran Alfred Hichcok, mai s’ha de portar una bona novel·la al cinema, aquesta s’ha de llegir.

Pels que esteu impacients en llegir la tercera i última part escrita del Milenium, amb el títol “La reina al palau dels corrents d’aire”, sortirà a la venda, en català editada a Columna i en castellà per Destino, el dijous dia 18 de juny. En canvi, les pel·lícules, la segona està previst que s'estreni a finals del 2009 i la tercera a principis del 2010.

Larsson havia previst escriure deu novel·les per completar el seu “Mileniun”. La mort sobtada, als 50 anys uns mesos abans que es públiques la primera de les tres novel·les, ens ha deixat orfes de saber com seguirien les aventures de Lisbeth i Blomkvist.
Pels que s’han quedat amb les ganes de seguir llegint Larsson, us aconsellem la lectura de les novel·les de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) , que ja li diuent la reina de la novel·la negra sueca. Té alguns llibres editats en castellà a l’editorial Maeva. Columna, ara, està editat en català, les seves històries, la primera “Ningú ho ha vist” amb traducció de Núria Vives. Àlex Gombáu, està traduint les altres històries d’aquesta autora sueca i segons ens ha va dir, estan molt bé, son molt originals i tenen molta gràcia.

Hi ha una parella de periodistes suecs, una dona, Maj Sjöwall (1935) i un home, Per Wahlöö (1926-1975) que a l’any 1965 van publicar “Roseanne” i van crear un personatge de novel·la negra anomenat Martin Beck. A partir d’aquesta, el personatge va ser el protagonista de diversos novel·les del gènere. Algunes d’elles han estat editades en castellà per RBA a la col·lecció de Novel·la Negra, amb títols com, “Roseanne”, “El hombre del balcón” “El hombre que se esfumo” o “El policia que rie”. També algunes de les novel·les, han estat adaptades pel cinema. Pel·lícules com “Roseanne” (1965) de Hans Abramson; “San Francisco ciudad desnuda” (1973) de Stuart Rosenber, en la que l’actor Walter Mathhau, interpreta al protagonista Martin Beck i que era una adaptació d’”El policia que rie”; o un altre dirigida l’any 1980 per Péter Bácso, “Mannen som Gick upp i rok”, amb l’actor anglès Derek Jacoby, en el rol de Martin Beck.Aquests dos escriptors van influir molt a Stieg Larson a la hora d’escriure la seva trilogia. Per tant, desesperats de més material del malaguanyat Larsson, sempre us quedarà aquests altres autors que ja es poden trobar alguns títols a RBA i, ara, l’editorial Columna els vol començar a editar a en català.
GUILLEM TERRIBAS.

* Portada de la novel·la i cartell de la pel·lícula "Els homes que no estimaven les dones". Els periodistes escriptors: Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Fotos: Pep Prieto, Guillem Terribas i Àlex Gombau. Aspecta general del públic que hi va assistir. Fotos: Miquel Ruíz