Diumenge 20 de desembre 2025, una cinquantena d'autor es va apropar a la Llibreria 22 per celebrar el Nadal i signar exemplars dels seus llibres... Hi ha tota la llista en el video... per citar alguns, Mar Bosch, Josep M. Fonalleras, Quim Curbet, Jordi Grau, Quim Nadal, Helena Carreras, Miquel Fañanas, Anna Carreras, Martí Gironell, Laia Vilaseca, Núria Esponellà, Damià Barbera, Josep Pastells, Gemma Busquets, Rafel Casas, Mar Camps, Pep Prieto, Lluís Lucero, Carla Gracia, Pere Parramon, ... Realització Guillem Terribas Roca
dimecres, 24 de desembre del 2025
dimarts, 23 de desembre del 2025
MAXI IGLESIAS a la Llibreria 22
L'actor i ara també escriptor Maxi Iglesias, el 20 de desembre 2025 va passar per la Llibreria 22 de Girona, per signar exemplars dels seu llibre HORIZONTE ARTIFICIAL. Realització Guillem Terribas Roca
dilluns, 15 de desembre del 2025
Campanya de Nadal i Reis 2025/2026 LLIBRERIA 22
IMATGES, logos, recomanacions, propostes de lectures i llibres per regalar. Passejades per la Llibreria 22 i Còmics 22 del carrer Hortes,22 i de la Llibreria&quiosc22 del carrer Emili Grahit. Realització i imatges de Guillem Terribas Roca. Desembre 2025
dimarts, 9 de desembre del 2025
El Cinema Truffaut celebra 25 anys com a espai imprescindible del cinema a Girona
Guillem Terribas i Jordi Camps repassen la història i el paper clau del col·lectiu de crítics.
El Cinema Truffaut ha celebrat els seus 25 anys de trajectòria amb un gran acte al Teatre Municipal de Girona que va reunir prop de 400 persones. La commemoració, organitzada pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va voler retre homenatge al públic que ha convertit el Truffaut en un espai de referència per al cinema d’autor. En una conversa a «Els 4 Rius» de Girona FM, dos dels seus membres, Guillem Terribas i Jordi Camps, van repassar la història del projecte i el paper indispensable que juga avui en l’ecosistema cultural de la ciutat.
Una festa per al públic que ha fet possible el projecte
El Teatre Municipal es va escollir per poder acollir una celebració oberta a tothom. Terribas va remarcar que el protagonisme havia de ser del públic: «Volíem que qui havia fet que el Truffaut tingui 25 anys —i el que farà que en tingui més— és el públic. I, per tant, no volíem fer un acte al Truffaut, on només hi caben 150 persones, perquè hi marginava molta gent.»
L’acte va combinar discursos, la projecció de la pel·lícula «Nouvelle Vague» i un pica-pica final, en una vetllada concebuda per celebrar una comunitat fidel que ha mantingut viu el cinema d’autor a la ciutat.
Un recorregut que comença molt abans dels 25 anys
Tot i que el Truffaut celebra ara un quart de segle com a cinema públic, la seva història s’estén més enrere. L’embrió va néixer set anys abans, quan Narcís Agustí, dels antics cinemes Catalunya, va cedir al col·lectiu una sala durant una setmana. L’experiment va ser un èxit i va derivar en una programació estable a la sala B del cinema Modern.
«El cinema Truffaut no surt d’uns bojos que van a l’Ajuntament i els venen una moto, sinó que portem deu anys amb la privada demostrant que és possible», va recordar Terribas.
Quan l’empresa va plegar, l’Ajuntament de Girona va adquirir l’espai, el va renovar i el va cedir al col·lectiu, iniciant així l’etapa pública que ara s’ha consolidat com un projecte cultural de llarga durada.
Un model únic: cinema d’autor, proximitat i comunitat
Terribas i Camps van insistir que el Truffaut no pretén competir amb les sales comercials, sinó complementar-les i fomentar l’hàbit cinematogràfic. El seu paper és donar accés a pel·lícules i cineastes que, d’altra manera, difícilment arribarien a Girona. Així van fer els primers passos noms com Carla Simón o Isaki Lacuesta, avui reconeguts internacionalment.
Aquest model ha permès crear una xarxa de complicitats: directors, actors i professionals del sector han visitat sovint la ciutat gràcies a l’impuls del col·lectiu. Una filosofia que Terribas sintetitza així: «Nosaltres no fem les pel·lícules per les crispetes. Fem les pel·lícules per la gent.» El suport municipal ha estat clau per assegurar la continuïtat d’aquest projecte singular, que, 25 anys després, s’ha convertit en un espai imprescindible per al cinema d’autor i una peça central de la vida cultural gironina.
 |
| Jordi Camps, Saïd Sbai (conductor del programa) i Guillem Terribas. |
El Cinema Truffaut ha celebrat els seus 25 anys de trajectòria amb un gran acte al Teatre Municipal de Girona que va reunir prop de 400 persones. La commemoració, organitzada pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va voler retre homenatge al públic que ha convertit el Truffaut en un espai de referència per al cinema d’autor. En una conversa a «Els 4 Rius» de Girona FM, dos dels seus membres, Guillem Terribas i Jordi Camps, van repassar la història del projecte i el paper indispensable que juga avui en l’ecosistema cultural de la ciutat.
Una festa per al públic que ha fet possible el projecte
El Teatre Municipal es va escollir per poder acollir una celebració oberta a tothom. Terribas va remarcar que el protagonisme havia de ser del públic: «Volíem que qui havia fet que el Truffaut tingui 25 anys —i el que farà que en tingui més— és el públic. I, per tant, no volíem fer un acte al Truffaut, on només hi caben 150 persones, perquè hi marginava molta gent.»
L’acte va combinar discursos, la projecció de la pel·lícula «Nouvelle Vague» i un pica-pica final, en una vetllada concebuda per celebrar una comunitat fidel que ha mantingut viu el cinema d’autor a la ciutat.
Un recorregut que comença molt abans dels 25 anys
Tot i que el Truffaut celebra ara un quart de segle com a cinema públic, la seva història s’estén més enrere. L’embrió va néixer set anys abans, quan Narcís Agustí, dels antics cinemes Catalunya, va cedir al col·lectiu una sala durant una setmana. L’experiment va ser un èxit i va derivar en una programació estable a la sala B del cinema Modern.
«El cinema Truffaut no surt d’uns bojos que van a l’Ajuntament i els venen una moto, sinó que portem deu anys amb la privada demostrant que és possible», va recordar Terribas.
Quan l’empresa va plegar, l’Ajuntament de Girona va adquirir l’espai, el va renovar i el va cedir al col·lectiu, iniciant així l’etapa pública que ara s’ha consolidat com un projecte cultural de llarga durada.
Un model únic: cinema d’autor, proximitat i comunitat
Terribas i Camps van insistir que el Truffaut no pretén competir amb les sales comercials, sinó complementar-les i fomentar l’hàbit cinematogràfic. El seu paper és donar accés a pel·lícules i cineastes que, d’altra manera, difícilment arribarien a Girona. Així van fer els primers passos noms com Carla Simón o Isaki Lacuesta, avui reconeguts internacionalment.
Aquest model ha permès crear una xarxa de complicitats: directors, actors i professionals del sector han visitat sovint la ciutat gràcies a l’impuls del col·lectiu. Una filosofia que Terribas sintetitza així: «Nosaltres no fem les pel·lícules per les crispetes. Fem les pel·lícules per la gent.» El suport municipal ha estat clau per assegurar la continuïtat d’aquest projecte singular, que, 25 anys després, s’ha convertit en un espai imprescindible per al cinema d’autor i una peça central de la vida cultural gironina.
Programa de Ràdio Més Girona, a Girona FM. 09.12.2025
Parlem dels 25 anys del Cinema Truffaut amb Jordi Camps i Guillem Terribas
Reproduir secció https://www.gironafm.cat/news/el-cinema-truffaut-celebra-25-anys-com-a-espai-imprescindible-del-cinema-a-girona/
diumenge, 7 de desembre del 2025
LA CRÒNICA 25 anys del Cinema Truffaut de Girona
Reivindicant la bogeria creativa que el va fer néixer.
La festa va ser genuïna, celebrada en el majestuós teatre pr poder encabir tants convidats que han fet possible aquest somni col·lectiu. No hi van faltar responsables polítics partícips des del primer moment, com l’exalcalde Joaquim Nadal, qui en va ser l’impulsor després de comprar l’edifici i apostar per fer “un equipament cultural de primera magnitud”; i l’alcalde Lluc Salellas, que defensa que aquest projecte esdevé “estratègic” per a l’impuls d’El Modern, Centre Audiovisual i Digital. Tampoc hi van faltar exhibidors destacats, com la família Agustí (Ocine) i Gratacós (Olot, Figueres i Sabadell) i el programador Josep M. Pallàs, que van apostar per donar corda a aquell Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que, més tard, va portar a terme un Truffaut que “sempre ha estat complement i no competència, una alternativa als cinemes comercials”. Van donar-hi suport presencial, d’entre els centenars de personalitats que han passat pel cinema, l’actor Sergi López (un dels més estimats si no el que més, que no va parar de fer-se fotos amb els assistents), el director Marc Recha i el músic Gerard Quintana. I, és clar, el públic, sempre fidel, tan aquell que ha vingut des del principi com aquell qui ha descobert recentment que allà s’hi programa cinema de qualitat, independent i autoral, talent gironí i català o internacional, respectant les llengües originals; així com els membres del col·lectiu que el gestiona, representats en els discursos pel seu president, l’omnipresent Guillem Terribas, el pal de paller Paco Vilallonga i els ideòlegs Àngel Quintana i Imma Merino.
El Teatre Municipal de Girona s’omple per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat.
 |
| Foto del dia de la inauguració del Cinema Truffaut fa 25 anys. Foto: Arxiu/ Punt Diari. |
Nouvelle vague, de Richard Linklater, narra el rodatge complex d’El final de l’escapada (A bout de soufle) amb la voluntat de ser un sentit homenatge a aquella colla de bojos del cine –molts d’ells crítics de cinema– que van escriure un nou capítol de la història canviant les regles de la filmació i l’aportació estètica i moral de l’obra cinematogràfica. És una pel·lícula festiva –en cap cas fetitxista ni grandiloqüent– que, projectada com a preestrena en exclusiva, s’adiu molt a l’esperit viscut dimarts a la nit al Teatre Municipal de Girona per celebrar els 25 anys del cinema Truffaut, aquest equipament municipal tan singular gestionat per una altra colla de bojos pel cine –i també crítics de cinema– que en el seu dia ja van triar donar nom al “cinema del poble” amb un dels membres emblemàtics de la Nouvelle vague. per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat.
 |
| La gent del Col·lectiu durant l'acte en el Teatre Municipal. |
La festa va ser genuïna, celebrada en el majestuós teatre pr poder encabir tants convidats que han fet possible aquest somni col·lectiu. No hi van faltar responsables polítics partícips des del primer moment, com l’exalcalde Joaquim Nadal, qui en va ser l’impulsor després de comprar l’edifici i apostar per fer “un equipament cultural de primera magnitud”; i l’alcalde Lluc Salellas, que defensa que aquest projecte esdevé “estratègic” per a l’impuls d’El Modern, Centre Audiovisual i Digital. Tampoc hi van faltar exhibidors destacats, com la família Agustí (Ocine) i Gratacós (Olot, Figueres i Sabadell) i el programador Josep M. Pallàs, que van apostar per donar corda a aquell Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que, més tard, va portar a terme un Truffaut que “sempre ha estat complement i no competència, una alternativa als cinemes comercials”. Van donar-hi suport presencial, d’entre els centenars de personalitats que han passat pel cinema, l’actor Sergi López (un dels més estimats si no el que més, que no va parar de fer-se fotos amb els assistents), el director Marc Recha i el músic Gerard Quintana. I, és clar, el públic, sempre fidel, tan aquell que ha vingut des del principi com aquell qui ha descobert recentment que allà s’hi programa cinema de qualitat, independent i autoral, talent gironí i català o internacional, respectant les llengües originals; així com els membres del col·lectiu que el gestiona, representats en els discursos pel seu president, l’omnipresent Guillem Terribas, el pal de paller Paco Vilallonga i els ideòlegs Àngel Quintana i Imma Merino.
Com passa a Nouvelle vague, res no ha estat un camí de roses ni tampoc ells han tingut fàcil arribar fins aquí: s’ha tirat endavant realment com una bogeria en construcció, equivalent al que va fer Godard al seu primer llargmetratge, però sense la seva autosuficiència. Els nostres Truffaut, Rohmer, Rivette, Chabrol, Resnais, Vardà... segurament no seran mai tan transcendentals per a la història del cinema, però sí que puc assegurar de primera mà que tothom ha col·laborat altruísticament i pencant per fer créixer aquest petit gran cinema que ha fet de la nostra una millor ciutat. Com va dir Imma Merino –citant Vardà–, “el cinema potser no és capaç de canviar el món per fer-lo millor, però sí que canvia la vida i de ben segur ens la millora”. Llarga vida al Truffaut!
Jordi Camps i Linnell, publicat en el Punt Avui 20.11.2025
LA CRÒNICA Presentació a la Llibreria 22, Girona del llibre UNA RECANÇA INFINITA
Sense recança
 |
| Foto de grup dels assistents a l'acte a la Llibreria 22. Foto: Quim Curbet. |
L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal.
Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable.
L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal
Nadal va definir el llibre com “un assaig en format pur” que recorre sovint a la història. Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable. Aquest és el cas de la presentació del llibre de Josep Maria Muñoz Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025, que es va fer aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona i en què va ser present Joaquim Nadal.
El llibre, editat per Arcàdia, és un resum notable de la política catalana en un període certament convuls. Nadal va definir-lo com “un assaig en format pur per part d’una persona que té vivències i coneixements de primera mà”. Josep Maria Muñoz va ser director durant 24 anys de L’Avenç (1999-2023), una de les revistes més prestigioses del país, i, des d’aquesta talaia privilegiada, va poder seguir l’evolució de la política catalana i va tenir l’oportunitat d’entrevistar alguns dels seus principals protagonistes, des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Però Muñoz, igualment com Nadal, també és historiador, i el llibre recorre sistemàticament a la història, se’n nodreix per ajudar-nos a comprendre el present. L’autor, però, adverteix des de bon començament que el lector no es troba davant d’un llibre d’història, sinó d’un assaig que escriu “com a historiador, des d’una posició identificada amb el catalanisme cultural i polític”. Nadal encara va voler afinar més i va adscriure Josep Maria Muñoz en l’àmbit del “maragallisme”.
En la seva presentació, Joaquim Nadal no només va parlar del llibre, sinó que es va sentir interpel·lat, tal com va confessar des de bon començament, pel “corrent de fons de la meva pròpia biografia”. Era inevitable –i hauria estat gairebé incomprensible que no hagués estat així– que la presentació derivés en una crònica personal d’aquest darrer “mig segle de política catalana”, en què Quim Nadal ha estat de tot: des d’alcalde de Girona (1979-2002) fins a conseller de la Generalitat en diverses legislatures (la darrera, entre el 2022 i el 2024) i fins i tot presidenciable del PSC. En la seva intervenció, Nadal va esbossar, a través d’anècdotes i reflexions, un petit llibre en paral·lel, un compendi de records, anècdotes i reflexions. Va parlar del pas d’una Catalunya que era “admirada, temuda i respectada” a una altra que era “odiada, bescantada i repudiada”, del “desvergonyiment” de la dreta actual respecte al franquisme i de la conclusió que només hi ha una cosa “més impossible que la independència de Catalunya”, que és “l’Espanya federal”. Però, per damunt de tot, es va concentrar en aquell “moment” de la política catalana que es va obrir el 14 de desembre del 2003, quan el Saló del Tinell va ser el marc de la signatura d’un “acord per un govern catalanista i d’esquerres”. L’hegemonia del catalanisme polític va passar de “l’autonomisme de la llarga etapa de Jordi Pujol” als intents de Pasqual Maragall de formar una nova majoria que ocupés el “terreny central” de la política catalana, i que van culminar “amb l’Estatut renovat del 2006”.
A banda de recordar que aquell 14 de desembre va acceptar la custòdia d’un dels documents originals, Nadal va recordar un munt d’anècdotes ben reveladores. En el pròleg del llibre, l’autor es pregunta sobre la utilitat d’un nou assaig sobre la “qüestió catalana”; i fins i tot reconeix que ell mateix s’havia queixat “d’un conreu excessiu del monotema català”. És probable que sigui així, però si es tracta d’un bon assaig, com el que ens ofereix Josep Maria Muñoz, i d’una bona presentació, com la que va fer Joaquim Nadal, es fa difícil contemplar-ho amb recança.
Pere Bosch, publicat en el Punt-Avui 05.12.2025
dilluns, 1 de desembre del 2025
Girona i Salt viuen un dia sobre rodes per celebrar, estimar i reivindicar el català
 |
| Inici de la pedalada. Foto: GTR |
Entitats i institucions dels dos municipis s'han unit per acollir "Pedalem pel català", un acte festiu protagonitzat per les bicicletes, música i, sobretot, per la llengua catalana.
 |
| Parlaments a Sta. Eugènia. |
 |
| Trobada a Sant Narcís. |
Un bon grapat d'entitats i associacions s'han unit per organitzar aquest esdeveniment: ADAC, Plataforma per la Llengua, Mou-te en bici, Geieg, Òmnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana , Mantinc el Català, Assocació de Veïns de Sant Narcís i Associació de Veïns de Santa Eugènia del Ter. Tots ells, juntament amb Xarxa pel Català i Taula pel Català han fet d'aquest diumenge una jornada sobre rodes. Jordi Homet i Manel Cassú, de La Xarxa pel Català, asseguren que tanquen la corrua amb molt bones sensacions: "Hi havia gent, potser hauria pogut ser més, però suficient com per estar contents". Al migdia hi quedava una quarantena de persones, però en total, tenint en compte totes les parades i la gent que també hi ha participat sense bicicleta, compten que al voltant de 300 persones han format part del "Pedalem pel Català". La ruta ha comptat amb quatre parades a diversos espais de Salt i Girona, subratllen la implicació de les diferents zones: "A cada lloc parlaven entitats del barri sobre la seva relació amb el català, a tot arreu ens han rebut amb els braços oberts veïns i parlaments destacats".
 |
| Trobada a Salt. |
Música, bicicletes i diversos espais
Els participants s'han trobat aquest matí a La Copa, des d'on han donat el tret de sortida a la corrua, després de la benvinguda i presentació de Guillem Terribas, de La Xarxa pel Català. Abans de pujar a les bicis, també hi ha hagut el parlament de l'alcalde de Girona, Lluc Salellas, que ha celebrat la iniciativa i ha aprofitat per recordar que la Girocleta arribarà a Salt a partir del 2026. Al llarg del matí, el recorregut ha anat parant per diversos espais: primer, al parc Monar de Salt, on els esperava la regidora de Serveis Urbans i Desenvolupament Local, Núria Heras per donar-los la benvinguda, també hi ha hagut una lectura de poemes de Salvador Sunyer i un darrer parlament de Margarida Falgàs, que ha fet un breu repàs
històric del català. Després d'aquesta primera parada i al ritme de música, els participants han seguit el seu recorregut fins a la segona parada, al parc Núria Terés de Girona. Allà, Carme Ferrer, de l'Associació de Veïns de Santa Eugènia del Ter, ha donat la benvinguda a la corrua i a 3 testimonis que han posat sobre la taula la situació actual del català. El barri de Sant Narcís ha sigut el tercer escenari on "Pedalem pel Català" ha deixat petjada avui. Carme Castel, de l'associació de veïns, ha parlat del fenòmen bèlit: la integració al barri a través de l'esport. A més, Josep Campmajó, activista i empresari investigat en la causa contra el Tsunami Democràtic, ha fet un parlament sobre la vida diària en català. Finalment, al voltant de la una del migdia, La Copa ha tornat a rebre els foulards grocs que s'han unit avui en aquesta primera edició del "Pedalem pel Català". Terribas els ha donat la benvinguda i ha passat la paraula a Pep Vila (membre de La Xarxa pel Català) i Anna Arqué (del col·lectiu Mantinc el català), que han parlat de les seves
vivències en defensa de la llengua catalana. Arqué ha fet un extens parlament posant en valor la llengua i fixant-se tant en les dades més preocupants com en allò més positiu: "En aquests moments és quan tenim més parlants de català que mai. Llavors si tants som, per què surten aquestes dades? Doncs perquè hi ha un important nombre de catalans que no el mantenen". Amb les seves paraules ha volgut situar el català al nivell d'una obra d'art" amb la qual "s'ha de poder viure en tots els àmbits".
Joana Amat publicat en el Diari de Girona 01.12.2025
 |
| Final a la Copa. Girona. |
Joana Amat publicat en el Diari de Girona 01.12.2025
dimecres, 19 de novembre del 2025
El somni d’un grup de crítics de cinema es va convertir en realitat: El Cinema Truffaut.
El Cinema Truffaut de Girona, nascut a partir d’un grup de professionals que exercien la crítica cinematogràfica, rep el Premi Cultura pels seus 25 anys.
El 1990 un grup de professionals que es dedicaven a la crítica cinematogràfica a Girona van decidir crear un col·lectiu moguts per la seva passió pel cinema. D’aquell col·lectiu que van lluitar per a la projecció de pel·lícules en versió original quan llavors únicament s’imposava el cinema més comercial va néixer amb els anys el Cinema Truffaut. Quan l’històric cinema Modern -en un moment on a la ciutat hi havia nombroses sales d’exhibició- va tancar les seves portes els crítics van aconseguir fer-se amb la gestió del Cinema Truffaut. I aquella història i aquest reconegut els ha portat a celebrar 25 anys i ha rebre el Premi Cultura de Diari de Girona.
Des de l’any 2021 forma part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas. També és la seu oficial de la FilmoTeca de Catalunya a Girona i des de fa una dècada al costat d altres cinemes d’arreu de l’Estat espanyol, crea i forma part de la xarxa CineArte. Una trajectòria de pel·lícula que es veu recompensada amb aquest reconeixement.*****El cinema s’ha consolidat com un referent del cinema d’autor, oferint pel·lícules en versió original i subtitulada que apropen al públic una programació diversa, exigent i de gran valor cultural. La seva tasca no només permet gaudir del setè art, sinó que també fomenta la sensibilització i l’apreciació del cinema com a manifestació artística i cultural.
El president del Cinema Truffaut de Girona, Guillem Terribas, el vicepresident, Paco Vilallonga i Àngel Quintana del col·lectiu de crítics van donar les gràcies per la distinció i van mostrar-se satisfets per una trajectòria que ha arribat ja a 25 anys amb la voluntat de ser un «cinema de poble» que completi a l’oferta comercial cinematogràfica.
David Cespedes, publicat en el Diari de Girona 19.11.2026
 |
| La directora comercial de CaixaBank, Montserrat Benítez i Anna López, directora comercial de Diari de Girona lliurant el premi a Guillem Terribas i Paco Vilallonga, president i vicepresident del Cinema Truffaut i Àngel Quintana en representació del col·lectiu de crítics de cinema. | MARC MARTÍ |
El 1990 un grup de professionals que es dedicaven a la crítica cinematogràfica a Girona van decidir crear un col·lectiu moguts per la seva passió pel cinema. D’aquell col·lectiu que van lluitar per a la projecció de pel·lícules en versió original quan llavors únicament s’imposava el cinema més comercial va néixer amb els anys el Cinema Truffaut. Quan l’històric cinema Modern -en un moment on a la ciutat hi havia nombroses sales d’exhibició- va tancar les seves portes els crítics van aconseguir fer-se amb la gestió del Cinema Truffaut. I aquella història i aquest reconegut els ha portat a celebrar 25 anys i ha rebre el Premi Cultura de Diari de Girona.
Des de l’any 2021 forma part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas. També és la seu oficial de la FilmoTeca de Catalunya a Girona i des de fa una dècada al costat d altres cinemes d’arreu de l’Estat espanyol, crea i forma part de la xarxa CineArte. Una trajectòria de pel·lícula que es veu recompensada amb aquest reconeixement.*****El cinema s’ha consolidat com un referent del cinema d’autor, oferint pel·lícules en versió original i subtitulada que apropen al públic una programació diversa, exigent i de gran valor cultural. La seva tasca no només permet gaudir del setè art, sinó que també fomenta la sensibilització i l’apreciació del cinema com a manifestació artística i cultural.
El president del Cinema Truffaut de Girona, Guillem Terribas, el vicepresident, Paco Vilallonga i Àngel Quintana del col·lectiu de crítics van donar les gràcies per la distinció i van mostrar-se satisfets per una trajectòria que ha arribat ja a 25 anys amb la voluntat de ser un «cinema de poble» que completi a l’oferta comercial cinematogràfica.
David Cespedes, publicat en el Diari de Girona 19.11.2026
divendres, 14 de novembre del 2025
El Truffaut, el cinema del poble
Aquest equipament municipal de Girona celebra el quart de segle amb una festa dimarts que ve.
És un model singular a Catalunya, l’únic fora de la capital que projecta en versió original regularment.
Està gestionat per una entitat sense ànim de lucre que ja fa 35 anys que va crear el projecte.
La gent del col·lectiu el dia de la inauguració. 
Foto: Guillem Terribas
Vint-i-cinc anys no són poca cosa en el món del cinema. Sobretot si parlem d’una petita sala especialitzada en cinema d’autor, ubicada al cor del Barri Vell de Girona, resistint a l’arribada dels multicines, a la crisi econòmica, als canvis d’hàbits, a l’era digital i, fins i tot, a una pandèmia. I, malgrat tot, el cinema Truffaut, gestionat per una entitat sense ànim de lucre com és el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ha arribat al quart de segle. I ho ha fet en plena forma, mantenint el projecte original –cobrir una mancança en l’oferta cinematogràfica gironina– i amb el suport d’un públic incondicional que, a més, no para de créixer.
Com s’ha aconseguit això? Doncs en paraules d’un dels seus fundadors i president del col·lectiu que el gestiona, Guillem Terribas, perquè el projecte neix “per uns bojos del cinema” i només s’aguanta “perquè són bojos” i “estimen molt el cinema”.
Jordi Camps, Narcís Mir, Manel Mir, Pep Prieto,
Guillem Terribas, Paco Vilallonga, Jordi Roura,
Josep Mir, Imma Merino i Salvador Montalt.
També hi ha en Tomàs Mallol, Anna Pagans,
Quim Nadal, Joan Pluma. Foto: Punt/Avui.
El Truffaut va obrir portes el 17 de novembre del 2000. Girona, aleshores, vivia un moment de transformació cultural i urbanística, i el Barri Vell començava a recuperar espais per a la ciutadania i la cultura. En aquest context, i amb el suport municipal, amb una aposta clara de l’alcalde Joaquim Nadal, el Col·lectiu de Crítics va impulsar una sala que volia ser una alternativa: oferir cinema en versió original, propostes europees, independents, obres d’autor i cinema clàssic, sense renunciar a donar espai a la producció catalana emergent. Amb un al·licient: acompanyar moltes propostes amb la presentació dels seus autors, artistes i productors, moltes vegades amb debats i taules rodones posteriors. Un model que moltes entitats i associacions també han fet servir per organitzar els seus propis actes en una sala d’exhibició que és pública, oberta a la ciutadania.
Un incís. El projecte embrionari ja feia deu anys que estava coent-se. La fundació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona es remunta a una dècada abans del Truffaut que coneixem avui, ubicat al Modern. Tot va començar amb la celebració, l’any 1990, de la primera Setmana de la Crítica als Cinemes Catalunya, promoguda pel propietari de la cadena, que també gestionava aleshores l’Ultònia i posteriorment els Ocine, Narcís Agustí. Aquest va oferir la sala 3 en agraïment al premi rebut per la crítica. L’acte inaugural va ser una projecció de Sunset boulevard, que va tenir com a padrí d’honor el crític Jaume Figueras. L’èxit d’aquelles sessions va fer que es repetís l’experiència i que un any després Josep Maria Pallàs, un altre històric de la programació, convencés els propietaris del Modern (Gratacós-Gubau) que fitxessin aquell col·lectiu que va fer possible la remor d’un moviment d’espectadors que reclamaven un espai on gaudir del cinema d’autor i alternatiu en versió original subtitulada, com només es podia veure a Barcelona.
Foto: GTR
Així va sorgir el Cinema Estudi Truffaut, a la sala B d’aquell cine tan antic anomenat Modern. Primer amb algunes sessions, però vist que la taquilla augmentava un 30%, ja es van animar a programar-ho tot. L’any 2001, el Truffaut passaria a formar part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas. El mateix any esdevé seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona. Més tard, el Truffaut va ser un dels cinemes fundadors l’any 2020 de la xarxa Promio, que agrupa les principals sales d’exhibició independents de l’Estat. I també forma part de Cicae, una altra xarxa europea de cinemes d’art i assaig. L’any 2021, després de la reforma integral de l’edifici del Modern, el Truffaut torna a la seva seu després d’una estada temporal de dos anys en una sala dels cinemes Albéniz Plaça.
Estadista El Punt/AVUI 
Albert Serra en juna de les seves presentacions en el Truffaut. Foto. El Punt/Avui
De la privada a la pública
És per aquest motiu que Terribas remarca que aquest model va sorgir de l’empresa privada i que va ser al cap de deu anys que l’administració pública (l’Ajuntament, en aquest cas) va saber prendre aquest projecte i consolidar-lo. Així mateix, també li agrada reivindicar que el Truffaut és “el cinema del poble”, un esperit pres del testimoni deixat per l’antic ateneu cultural de la Grober, que antigament ocupava aquest mateix lloc del Modern en què ara estan.
Part de l’èxit d’aquest model tan singular del Truffaut és que no és només una sala de cinema: és també un punt de trobada cultural i social. Pel fet d’estar al centre històric de Girona, dins del Barri Vell, ha esdevingut un equipament que connecta la ciutat amb el cinema, amb propostes que van més enllà de l’estrena comercial. Terribas sempre ha remarcat la idea amb què es va concebre aquest projecte de ser “una alternativa, no pas una competència”. És més, amb el temps ho ha transformat i ara hi afegeix: “Nosaltres no nom competència, ni tenim competència.” Tota una declaració d’intencions que es corrobora amb la bona relació que s’ha tingut i es té amb els altres exhibidors de Girona. Sense anar més lluny, el documental del centenari dels Albéniz i l’homenatge a Narcís Agustí arran de la seva mort van tenir lloc al Truffaut.
L’únic cine al centre de la ciutat
Foto: GTR
Certament, el panorama cinematogràfic ha canviat molt des de principis de segle quan va obrir portes. D’aquella “ciutat del cinema”, com molts l’anomenaven (una de les que més pantalles tenia per habitant a l’Estat) no en queda res. Des del tancament de l’Albéniz Centre i Plaça –“una desgràcia”, com afegeix Terribas–, només queda el Truffaut al centre de la ciutat; els Ocine continuen ubicats als afores amb un model de negoci diferent, apostant com fins ara –essencialment– pel cinema més comercial. Aquest fet ha produït que alguns espectadors hagin descobert recentment el Truffaut i, fins i tot, que es pot arribar a veure cinema en versió original i que no passa res; al contrari. “A més, no s’hi pot menjar, de manera que es garanteix al públic, si ho respecta, disfrutar del plaer de veure el cinema en comunitat però amb respecte als altres”, assenyala.
Un espai viu que creix
Si una cosa defineix el Truffaut és la condició d’espai viu. S’hi han presentat pel·lícules catalanes que han fet carrera internacional, hi han passat directors i actors que després han brillat en festivals i esdeveniments globals, i ha esdevingut un punt neuràlgic per a cineclubs, estudiants, moviments culturals i públic cinèfil.
Foto: GTR
Alhora, el cinema ha sabut mantenir polítiques de preus assequibles i formats que fidelitzen, com abonaments, sessions especials i descomptes per a majors de 65 anys o sessions matinals familiars. Entre moltes altres iniciatives, el Truffaut és la seu de la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta i retransmet en directe tota la programació operística de la Metropolitan Opera de Nova York (MET).
Amb el temps, el Truffaut ha demostrat que apostar per un model culturalment exigent no era només una qüestió de romanticisme: any rere any ha consolidat un públic fidel i ha sabut captivar noves generacions.
Els últims anys han estat especialment significatius. Tot i els mesos de tancament temporal de la sala 2 per obres de reforma, el cinema ha assolit rècords històrics d’assistència: vorejar els 44.000 espectadors en una temporada –una dada impensable quan va néixer la iniciativa i un signe inequívoc de vitalitat–. Les xifres així ho corroboren: dels 16.498 espectadors comptabilitzats l’any 2019 s’ha passat als 43.901 del 2024, cada any amb un increment continuat.
És clar que l’èxit es deu a l’obertura de la sala 2 del cinema Truffaut, una segona sala per a la qual es va haver d’esperar quinze anys des que ja estava concebuda al projecte inicial. Una sala petita amb una capacitat de no gaire més de cinquanta espectadors, però que permet diversificar i allargar la programació de pel·lícules, a més de donar més cabuda a la demanda d’entitats, associacions i activitats extres.
Una infraestructura pendent
Ara que es viu un moment dolç sembla que tot ha estat fàcil, i res lluny de la realitat. Superant entrebancs, nedant sovint contra corrent, amb dificultats econòmiques durant molts anys, s’ha arribat fins aquí. Però encara hi ha pendents alguns temes per resoldre. El més rellevant, l’entrada al cinema.
Independentment del que es faci a l’antiga sala gran d’aquest edifici històric, que encara ocupa un forat immens –s’ha parlat de fer-hi un auditori, una sala polivalent o fins i tot una sala d’exhibició immersiva al llarg dels diferents mandats municipals–, l’entrada principal està projectada en una segona fase del projecte de remodelació del Modern, però com ha assegurat el regidor de Cultura, Quim Ayats, aquesta s’inclourà quan es reformi l’antiga seu de la UNED. Aleshores, es farà una plaça que connectarà els dos edificis. Parlem de la pujada del carrer del Portal Nou, per on abans ja s’accedia al cinema a través d’un llarg passadís ple de cartells de cine i una font a l’entrada. De fet, els espectadors d’ara ja poden comprovar que la cabina de venda d’entrades està situada a tocar d’una porta tancada i no pas a les escales per on actualment s’accedeix, cosa que complica força la mobilitat de la gent entre una sessió i l’altra. Això, i que per accedir-hi s’hagi de pujar dos pisos per escales i un únic ascensor. “Esperem que no hàgim d’esperar dos anys més”, sospira Terribas quan se li pregunta per aquest tema.
I el futur?
 |
| Carla Simon, el dia de la presentació d'Alcarràs. |
Com tots els projectes culturals, el Truffaut mira endavant amb realisme i amb ambició. El gran repte és interpel·lar el públic jove i adaptar-se als nous hàbits audiovisuals sense renunciar al seu ADN. En un món dominat per les plataformes digitals, la seva aposta és clara: continuar sent un punt de trobada, l’experiència de compartir cinema en comunitat, mantenir-se fidel als valors que el van veure néixer –qualitat, cura, proximitat, esperit crític– i, alhora, continuar innovant en formats, activitats i relació amb la ciutat.
Una festa del cinema
Per celebrar aquest quart de segle, s’ha preparat una programació especial que s’estén durant tot l’any, amb el punt àlgid previst el dimarts 18 de novembre, l’endemà de la data fundacional. Per commemorar aquesta fita, tindrà lloc l’acte central de la celebració al Teatre Municipal de Girona, amb la projecció en preestrena exclusiva a l’Estat espanyol de Nouvelle vague, de Richard Linklater, pel·lícula que narra el rodatge del film fundacional d’aquell moviment cinematogràfic que va tenir en Truffaut, el cineasta i crític de cinema, una de les figures clau. Un homenatge del director de Boyhood a aquella colla de bojos del cinema que s’adiu molt al tarannà dels membres del col·lectiu, crítics que no fan pel·lícules sinó que les projecten.
Un altre plat fort arribarà al gener, quan s’enceti un nou cicle de Filmoteca format per una selecció de títols escollits per membres del Col·lectiu –que presentaran personalment cadascuna– a partir de la llista dels millors films estrenats entre els anys 2000 i 2024 que ells mateixos voten anualment al final de cada any.
Les pel·lícules seleccionades són: Yi-Yi (Edward Yang, 2000), Daniel Pérez-Pàmies; Mystic River (Clint Eastwood, 2003), Guillem Terribas; Abans de la posta (Richard Linklater, 2004); Melancholia (Lars von Trier, 2011), Carolina Martínez; Shame (Steve McQueen, 2011), Jordi Camps Linnell; Carol (Todd Haynes, 2015), Imma Merino; El fil invisible (Paul Thomas Anderson, 2017), Àngel Quintana; Drive my car (Ryusuke Hamaguchi, 2021), Salvador Montalt; Fallen Leaves (Aki Kaurismaki, 2023), Anna Bayó; La zona d’interès (Joanathan Glazer, 2023), Íngrid Guardiola.
El Truffaut, guardonat
Anys després de rebre el premi Sant Jordi de cinematografia, el Truffaut enguany ha rebut altres guardons, com el premi honorífic del Festival de Cinema de Begur-Costa Brava i el premi Cultura del Diari de Girona en reconeixement a la seva contribució excepcional a la vida cultural de Girona i al foment del cinema com a expressió artística de qualitat. Aquest, que s’entregarà coincidint amb la celebració de l’acte del mateix cinema el 18 de novembre, obligarà alguns membres del Col·lectiu a multiplicar-se.
El nom del cinema es va escollir durant una reunió al Bar Boira quan el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tenia ja el vistiplau dels responsables del cinema Modern perquè fessin ús de la sala B per projectar sessions en versió original subtitulada. La figura del crític i cineasta francès s’adiu a l’esperit d’aquesta entitat, formada majoritàriament per crítics de cine, que en el seu cas no dirigeixen pel·lícules però sí que en projecten. I també per la passió que els uneix al setè art.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 14/11/2025
dissabte, 8 de novembre del 2025
La quarta edició dels premis Diari de Girona ja té els seus guardonats
La Fundació gironina Astrid 21, el Club Natació Banyoles, el Cinema Truffaut, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), el Grup Peralada i Salomó Marquès són els guanyadors de 2025
 |
| Imatge dels guanyadors de l'any passat |
La Fundació Astrid 21, el Club Natació Banyoles, el Cinema Truffaut, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) i el Grup Peralada conformen el palmarès de la quarta edició dels premis DdG organitzats per Diari de Girona i Prensa Ibérica que es lliuraran en el decurs d’una gala el pròxim dia 18 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de Girona. A més, es concedirà el Premi d’Honor que aquest any recau en la figura del pedagog gironí, Salomó Marquès. La sala Montsalvatge de l’Auditori serà el marc de l’acte de lliurament dels guardons que reunirà a representants del món social, econòmic, polític i cultural de la demarcació de Girona. Aquests guardons busquen premiar l’esforç i el compromís gironí i la prova d’aquest esperit són les persones i entitats que s’han fet mereixedor d’aquest reconeixement.
Premi Cultura
Aquest any 2025, el Cinema Truffaut de Girona celebrarà els seus 25 anys. El Cinema Truffaut ha estat distingit amb el Premi Cultura en reconeixement a la seva contribució excepcional a la vida cultural de Girona i al foment del cinema com a expressió artística de qualitat.
Aquest cinema s’ha consolidat com un referent del cinema d’autor, oferint pel·lícules en versió original i subtitulada que apropen al públic una programació diversa, exigent i de gran valor cultural. La seva tasca no només permet gaudir del setè art, sinó que també fomenta la sensibilització i l’apreciació del cinema com a manifestació artística i cultural.
Premi d’Honor
Salomó Marquès i Sureda ha estat guardonat amb el Premi d’Honor en reconeixement a una trajectòria acadèmica i humana dedicada plenament a l’educació, a la recerca històrica i a la defensa dels valors pedagògics i socials que han marcat la seva vida professional. La seva trajectòria marcada per la coherència, la dedicació i la passió per l’educació, Salomó Marquès ha estat mereixedor del Premi d’Honor, com a reconeixement a tota una vida dedicada a preservar la memòria pedagògica, promoure el pensament crític i defensar els valors que dignifiquen la tasca docent.
Nascut a L’Escala el 1942 és autor també de nombroses publicacions i llibres tractant temàtiques com la pedagogia o la història. Com a docent, la seva trajectòria ha estat estretament lligada a la Universitat de Girona on ha exercit com a Catedràtic d’Història de l’Educació. Està jubilat i és professor emèrit de la UdG.
Diari de Girona 04.11.2025
Més premiats https://l1nq.com/cEPTM
Subscriure's a:
Missatges (Atom)