LA CRÒNICA Presentació a la Llibreria 22, Girona del llibre UNA RECANÇA INFINITA

Sense recança 

Foto de grup dels assistents a l'acte a la Llibreria 22. Foto: Quim Curbet.

 L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal.

Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable.  

 L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal Nadal va definir el llibre com “un assaig en format pur” que recorre sovint a la història.  Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable. Aquest és el cas de la presentació del llibre de Josep Maria Muñoz Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025, que es va fer aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona i en què va ser present Joaquim Nadal. El llibre, editat per Arcàdia, és un resum notable de la política catalana en un període certament convuls. Nadal va definir-lo com “un assaig en format pur per part d’una persona que té vivències i coneixements de primera mà”. Josep Maria Muñoz va ser director durant 24 anys de L’Avenç (1999-2023), una de les revistes més prestigioses del país, i, des d’aquesta talaia privilegiada, va poder seguir l’evolució de la política catalana i va tenir l’oportunitat d’entrevistar alguns dels seus principals protagonistes, des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Però Muñoz, igualment com Nadal, també és historiador, i el llibre recorre sistemàticament a la història, se’n nodreix per ajudar-nos a comprendre el present. L’autor, però, adverteix des de bon començament que el lector no es troba davant d’un llibre d’història, sinó d’un assaig que escriu “com a historiador, des d’una posició identificada amb el catalanisme cultural i polític”. Nadal encara va voler afinar més i va adscriure Josep Maria Muñoz en l’àmbit del “maragallisme”.

En la seva presentació, Joaquim Nadal no només va parlar del llibre, sinó que es va sentir interpel·lat, tal com va confessar des de bon començament, pel “corrent de fons de la meva pròpia biografia”. Era inevitable –i hauria estat gairebé incomprensible que no hagués estat així– que la presentació derivés en una crònica personal d’aquest darrer “mig segle de política catalana”, en què Quim Nadal ha estat de tot: des d’alcalde de Girona (1979-2002) fins a conseller de la Generalitat en diverses legislatures (la darrera, entre el 2022 i el 2024) i fins i tot presidenciable del PSC. En la seva intervenció, Nadal va esbossar, a través d’anècdotes i reflexions, un petit llibre en paral·lel, un compendi de records, anècdotes i reflexions. Va parlar del pas d’una Catalunya que era “admirada, temuda i respectada” a una altra que era “odiada, bescantada i repudiada”, del “desvergonyiment” de la dreta actual respecte al franquisme i de la conclusió que  només hi ha una cosa “més impossible que la independència de Catalunya”, que és “l’Espanya federal”. Però, per damunt de tot, es va concentrar en aquell “moment” de la política catalana que es va obrir el 14 de desembre del 2003, quan el Saló del Tinell va ser el marc de la signatura d’un “acord per un govern catalanista i d’esquerres”. L’hegemonia del catalanisme polític va passar de “l’autonomisme de la llarga etapa de Jordi Pujol” als intents de Pasqual Maragall de formar una nova majoria que ocupés el “terreny central” de la política catalana, i que van culminar “amb l’Estatut renovat del 2006”.

A banda de recordar que aquell 14 de desembre va acceptar la custòdia d’un dels documents originals, Nadal va recordar un munt d’anècdotes ben reveladores. En el pròleg del llibre, l’autor es pregunta sobre la utilitat d’un nou assaig sobre la “qüestió catalana”; i fins i tot reconeix que ell mateix s’havia queixat “d’un conreu excessiu del monotema català”. És probable que sigui així, però si es tracta d’un bon assaig, com el que ens ofereix Josep Maria Muñoz, i d’una bona presentació, com la que va fer Joaquim Nadal, es fa difícil contemplar-ho amb recança.

Pere Bosch, publicat en el Punt-Avui 05.12.2025