El Teatre Municipal de Girona s’omple per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat.
 |
| Foto del dia de la inauguració del Cinema Truffaut fa 25 anys. Foto: Arxiu/ Punt Diari. |
Nouvelle vague, de Richard Linklater, narra el rodatge complex d’El final de l’escapada (A bout de soufle) amb la voluntat de ser un sentit homenatge a aquella colla de bojos del cine –molts d’ells crítics de cinema– que van escriure un nou capítol de la història canviant les regles de la filmació i l’aportació estètica i moral de l’obra cinematogràfica. És una pel·lícula festiva –en cap cas fetitxista ni grandiloqüent– que, projectada com a preestrena en exclusiva, s’adiu molt a l’esperit viscut dimarts a la nit al Teatre Municipal de Girona per celebrar els 25 anys del cinema Truffaut, aquest equipament municipal tan singular gestionat per una altra colla de bojos pel cine –i també crítics de cinema– que en el seu dia ja van triar donar nom al “cinema del poble” amb un dels membres emblemàtics de la Nouvelle vague. per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat.
 |
| La gent del Col·lectiu durant l'acte en el Teatre Municipal. |
La festa va ser genuïna, celebrada en el majestuós teatre pr poder encabir tants convidats que han fet possible aquest somni col·lectiu. No hi van faltar responsables polítics partícips des del primer moment, com l’exalcalde Joaquim Nadal, qui en va ser l’impulsor després de comprar l’edifici i apostar per fer “un equipament cultural de primera magnitud”; i l’alcalde Lluc Salellas, que defensa que aquest projecte esdevé “estratègic” per a l’impuls d’El Modern, Centre Audiovisual i Digital. Tampoc hi van faltar exhibidors destacats, com la família Agustí (Ocine) i Gratacós (Olot, Figueres i Sabadell) i el programador Josep M. Pallàs, que van apostar per donar corda a aquell Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que, més tard, va portar a terme un Truffaut que “sempre ha estat complement i no competència, una alternativa als cinemes comercials”. Van donar-hi suport presencial, d’entre els centenars de personalitats que han passat pel cinema, l’actor Sergi López (un dels més estimats si no el que més, que no va parar de fer-se fotos amb els assistents), el director Marc Recha i el músic Gerard Quintana. I, és clar, el públic, sempre fidel, tan aquell que ha vingut des del principi com aquell qui ha descobert recentment que allà s’hi programa cinema de qualitat, independent i autoral, talent gironí i català o internacional, respectant les llengües originals; així com els membres del col·lectiu que el gestiona, representats en els discursos pel seu president, l’omnipresent Guillem Terribas, el pal de paller Paco Vilallonga i els ideòlegs Àngel Quintana i Imma Merino.
Com passa a Nouvelle vague, res no ha estat un camí de roses ni tampoc ells han tingut fàcil arribar fins aquí: s’ha tirat endavant realment com una bogeria en construcció, equivalent al que va fer Godard al seu primer llargmetratge, però sense la seva autosuficiència. Els nostres Truffaut, Rohmer, Rivette, Chabrol, Resnais, Vardà... segurament no seran mai tan transcendentals per a la història del cinema, però sí que puc assegurar de primera mà que tothom ha col·laborat altruísticament i pencant per fer créixer aquest petit gran cinema que ha fet de la nostra una millor ciutat. Com va dir Imma Merino –citant Vardà–, “el cinema potser no és capaç de canviar el món per fer-lo millor, però sí que canvia la vida i de ben segur ens la millora”. Llarga vida al Truffaut!
Jordi Camps i Linnell, publicat en el Punt Avui 20.11.2025
