El marrec de la 22

Afegeix lFoto Miquel Ruiz,iquel

No fa pas gaire vaig rebre una lliçó magistral sobre quant d’important és la combinació entre el traçat d’una via, els desnivells, la potència de la locomotora, però sobretot, la capacitat elèctrica de la línia que alimenta tot el recorregut del ferrocarril. I és que per més que els vagons siguin de luxe, les màquines de capçalera les més aerodinàmiques i el dibuix del camí de ferro el més sofisticat, si no arriba prou energia al circuit, i sobretot, energia de qualitat, tot se’n va en orris. Simplificant-ho: és més important el marrec que encén l’interruptor que l’enginyer que en pensa l´ús. La cultura, sovint, gaudeix dels mateixos capricis. L’escriptor pot ser agosarat, la partitura del text increïble, el paper del llibre de les premses més exquisides i l’editor d’una virtuositat divina, que si no hi ha un bon llibreter que encengui la passió per l’acció lectora, de poc servirà tota la indústria literària. Perquè, si som francs, el món del llibre és indústria. I de la bona. I els llibreters els marrecs que premen l’interruptor que tanca o obre, depèn de qui ho miri, tot el circuit.

En Guillem Terribas és un d’aquestes marrecs entremaliats que disposen de l’art d’encendre i apagar l’electricitat que corre per les lletres segons el seu caprici. I Girona i el país sencer han tingut la sort de que el seu caprici sempre hagi estat generós, benèvol i pacient. La Llibreria 22 ha estat l’excusa, el contenidor d’una èpica història d’amor entre bèsties i belles. Lletres belles i bèsties afamades de pervivència. Passar per La 22 a comprar un llibre, o dos, o assistir a una presentació, era una simple excusa per veure com en Guillem premia l’interruptor de la maquinària indòmita. I, compressis o no, el marrec feia amb tu el que volia. I sempre valia la pena deixar-se fer. Sempre.

La 22 seguirà nodrint de matèria compacta la cultura de la ciutat. I serà en Jordi Gispert qui haurà de prémer, a partir d’ara, el botó del giny a l’estil Gispert, sense copiar a ningú. Serà el nou marrec de l’interruptor.

El Mitja Distància està a punt d’arribar a Girona. I penso si em donarà temps de córrer a La 22. Hi ha trens que emprenya que facin tard.

Josep Campmajó. a Sies.tv opinió.   17.02.14

El mag del nostre paisatge

Josep Lluch, Antoni Carrasco, Josep M. Fonalleras i Terribas,
amb el ‘hashtag' difós arran de la jubilació Foto: JOAN CASTRO / ICONNA.

Quan ja marxo de la Llibreria 22 per anar a escriure la crònica de la presentació de l'últim premi Casero, Guillem Terribas em surt al pas i em demana en un xiuxiueig, prement-me expeditivament el braç: “No et passis.” Raono, fent camí cap al diari, que amb aquest passar-se deu voler dir que no m'excedeixi, que no ho decori, que no el faci avergonyir. No ho faré.

Al final de Les planes, de Gerald Murnane, el protagonista, un cineasta que fa dues dècades que intenta copsar l'autèntica naturalesa de les regions desolades del centre d'Austràlia, demana al terratinent que l'ha acollit a casa seva que el filmi també a ell mentre es col·loca rere la càmera, perquè quedi en algun lloc el registre de la seva pròpia mirada intentant desentranyar el misteri d'un paisatge inabastable. Quan l'any 1978 va obrir la Llibreria 22, Girona devia ser com una pedra llançada al mig d'una d'aquelles praderies de confins irresolts d'Austràlia. També Guillem Terribas, en cada acte que ha organitzat, ha estat filmant el seu paisatge durant dècades, confiant que sota la devastació faria aflorar alguna forma de vida. I finalment ahir, com el personatge de Murnane, també va haver de cedir la càmera a algú altre perquè quedés fixada en algun lloc la seva pròpia figura dins el món que ell mateix ha creat. Encara no ho sabia, que shauria d'acabar el vespre a l'altra banda de l'objectiu, mentre desplegava les cadires per rebre el nombrós públic que ja preveia que acudiria a la presentació de La segona lluna, d'Antoni Carrasco, “una de les tres millors novel·les que han guanyat el premi Casero en tota la seva història”, tal com va afirmar Josep M. Fonalleras. Però alguna cosa començava a atordir-lo. “No m'hauria pensat mai que el Casero tingués tanta capacitat de convocatòria”, va dir resseguint amb ulls atònits fins a l'últim racó de la llibreria, tan plena de gent que uns quants s'havien de conformar estirant el coll des de fora la porta. “Però si ha vingut fins i tot la meva dona!”, va exclamar, i molts van témer que aquí ja no desconfiés massa i desemmascarés la festa. Però no, va arraconar-se, com sempre. Es va limitar a renyar hashtag #gràciesguillem als dits, enmig d'una ovació espontània, inacabable, Terribas era com el cineasta de Murnane abismant-se molt endins.

Carrasco per “haver portat tanta claca” i a recordar, com “una coincidència no planificada”, que el 31 de gener serà l'aniversari de Quim Nadal, farà 34 anys que va morir Just M. Casero, i ell mateix es jubilarà de més de mitja vida fent de llibreter. Mentre Fonalleras i l'editor d'Empúries, Josep Lluch, procedien amb la presentació del llibre, Guillem Terribas va agafar la seva càmera de vídeo i es va posar a filmar com sempre, passejant una mica ara cap aquí, ara cap allà, excepte que amb menys marge de maniobra per la concurrència. “Ens hem aglevat en la nit dura, com deia Foix –va anunciar Fonalleras mentre Terribas encara mirava pel visor–, per mostrar el nostre agraïment a un home digne, coratjós en la tranquil·litat i tranquil en el garbuix. Avui li tornem una mica d'estimació perquè no pari.” La càmera ja només era un bastó al qual Terribas s'aferrés per no caure, mentre un a un tots els assistents exhibien cartells d'un groc molt “22” amb el lema “No sóc pas en Guillem... però de gran voldria ser-ho”. Amb el

He respectat la paraula donada i m'he cenyit als fets: quan la càmera enfoca Guillem Terribas,

completa el nostre paisatge.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 17.01.15

Informació a TV·3 a "Els matins"
09.04.2016
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/guillem-terribas-es-jubila-de-la-llibreria-22/video/5424631/

El gremi homenatja Terribas

El Gremi de Lli­bre­ters de les comar­ques giro­ni­nes va orga­nit­zar ahir un sopar per home­nat­jar Gui­llem Ter­ri­bas, quan queda poc més d'una set­mana per a la seva jubi­lació com a res­pon­sa­ble de la Lli­bre­ria 22. Una bona repre­sen­tació dels lli­bre­ters giro­nins, encapçalats per la pre­si­denta del gremi, Carme Fer­rer, van acom­pa­nyar Ter­ri­bas al res­tau­rant La Quei­xa­lada, en un dia tan indi­cat com el 22 de gener. Xevi Castillon. 23/01.2015

16/01/2015 |

Gràcies Guillem

Versió llarga (17′): Guillem Terribas, llibreter i activista cultural català, ha anunciat que es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22

Terribas, que és fundador i soci principal de la Llibreria 22 de Girona, ha anunciat que es jubila. En aquesta entrevista ens parla dels seus orígens en l’activisme cultural, veïnal, teatral i polític de Salt i Girona durant els darrers anys del franquisme i la transició, la ideologia de les llibreries, els canvis en el sector al llarg de tots aquests anys i el futur dels llibres. Però també de que pensa fer a partir d’ara. 

http://www.sies.tv/video/versio-extesa-guillem-terribas-llibreter-activista-cultural-catala-ha-anunciat-que-es-jubila-despres-de-36-anys-al-capdavant-de-la-llibreria-22.html

Segunda etapa para la Llibreria 22

Guillem Terribas, ‘alma’ del espacio cultural, pasa a la retaguardia para asegurar el futuro de uno de

los referentes del sector

“No me jubilo, paso a segunda línea”. Así explica Guillem Terribas su nueva situación a partir del 1 de febrero, cuando después de 36 años dejará de estar al frente de la gerencia y gestión de la Llibreria 22, un referente del sector en Girona. El librero y activista cultural por excelencia, nacido en Salt (Gironès) en 1951, ha llegado a la conclusión que era “el momento de dar el paso”. La crisis, con una reestructuración organizativa y de personal, y la garantía del relevo —La 22 quedará en manos de Jordi Gispert vinculado a ella hace 12 años— ha propiciado ese momento aunque Terribas asegura que estará más presente y productivo que nunca.

A mediados de los 70, Terribas, que había hecho de comercial de lámparas, de elementos de construcción y también había trabajado en un hotel, se quedó sin trabajo. Hablando con un buen amigo, Manel Cassú —que ya había regentado una librería en Girona— surgió la idea de fundar “una librería que fuera un escaparate cultural moderno y estimulante”. Fueron animando a sus amistades y, al final, 26 profesionales de la sociedad civil —arquitectos, abogados, médicos y profesores entre otros— se unieron en una propuesta: la Llibreria 22.

“Nació el 20 de octubre de 1978 como una utopía total, con la voluntad de crear un premio literario, programar presentaciones de libros y ser el centro literario de Girona. Y gran parte de aquellos objetivos se han cumplido totalmente”, asegura Terribas. “No podemos hacer como Zapatero y decir que la crisis no existe, porque lo cierto es que es permanente y sostenida”, mantiene el activista cultural. Y afecta, además, a los más lectores, clases liberales y funcionarios: “Antes entraban a comprar un libro y también se llevaban otro, después entraron a buscar solo ‘aquel’ libro, y se lo pensaban dos o tres veces. Ahora no entran por no comprar”, se lamenta.

“No quiero decir que la librería vaya mal, va bien. Pero no como hace siete u ocho años”, agrega. La caída de la facturación ha abocado a una reestructuración organizativa y de personal porque no da para mantener a los 10 empleados. Al final, los números se han impuesto: “La eliminación de mi sueldo, el más elevado, permitirá reducir la carga salarial solo teniendo que despedir a una persona. Si yo no me fuera, la reestructuración iba a afectar a más trabajadores”.

“Si en 1978 soñamos un proyecto, ahora hay que replantearse cómo tiene que ser La 22 de los próximos años, y mejor que lo haga alguien de 39 años que no uno de 63 y con vicios adquiridos”, apostilla.

El más activo y entusiasta promotor y divulgador de iniciativas culturales de toda índole continuará presentando uno de los premios literarios más prestigiosos del país organizado por la librería, el Just Manuel Casero de novela corta. Seguirá de cerca todo lo que tenga que ver con la librería, aunque no estará físicamente en ella a diario como hasta ahora.

Tampoco faltará a algunas de las presentaciones que se han convertido en sello característico de La 22, una de las librerías más activas de Cataluña gracias, en gran medida, a su inagotable energía.

Porque es mucho más que una librería. En ella se han presentado una media de 100 libros anuales, más de 3.300 en los últimos 36 años, calcula su co-fundador y principal accionista. Cuenta con tres espacios de venta al público, aunque el referente por excelencia es el local de 250 metros cuadrados situado en el calle de les Hortes nº22 —el número que le dio el nombre— y atesora más de 50.000 referencias.

Guillem Terribas, colaborador de diversos medios de comunicación y de todo tipo de iniciativas culturales, confiesa que es “amante de la radio” y que lleva el cine en su interior. En 1990, junto con un grupo de personas que hacían la crítica de cine en diferentes medios de comunicación de la demarcación, fundaron el Colectivo de Críticos de Cine de Girona, con la intención de ser un elemento dinamizador cinematográfico. Después de 10 años de experiencia se constituyeron legalmente en 2000 como asociación cultural sin ánimo de lucro y se encargaron de la programación del Cinema Truffaut, adquirido por el Consistorio ese mismo año, que desde entonces es un referente del cine en versión original.

Guillem Terribas se siente “muy agradecido” por el trato y el reconocimiento recibido tanto por otros colectivos como por personalidades de la ciudad de Girona y de toda Cataluña. En la 71ª edición de los Premios Nadal, por ejemplo, fue uno de los más saludados. Aunque oficialmente se jubila, seguirá siendo suministrador y actor incombustible de ideas, de proyectos, además asegura que como dispondrá de más tiempo “me tendrán que sufrir más que nunca, estoy abierto a cualquier tipo de colaboración”. Afable y con una sonrisa pícara, avisa de que también seguirá deseando a diario los buenos días a sus seguidores de Facebook, con apasionados besos de película.
Text MARTA RODRIGUEZ Foto: PERE DURAN publicat en El País 11.01.15

El llibreter més afortunat

El polifacètic Guillem Terribas es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22

Des que Guillem Terribas -nascut a Salt el 1951- va anunciar que es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona, les seves últimes setmanes de feina han adquirit un plus d’intensitat que fa encara més difícil que de costum trobar-lo assegut al seu despatx. És dilluns a primera hora. Després de penjar la fotografia d’un petó -en aquest cas entre Julie Christie i Omar Sharif en una escena de Doctor Jivago - amb què cada matí desitja bon dia als amics del Facebook, Terribas demostra per què té fama d’inquiet i xafarder: no para de dur llibres amunt i avall, d’intercanviar informacions amb Jordi Gispert -que fa dotze anys que treballa a la 22 i a partir del 31 de gener el rellevarà en les tasques de gestió i gerència- i amb la resta de l’equip, de conversar amb els clients i preguntar-los què busquen. De tant en tant torna al despatx, atapeït de retalls de premsa relacionats amb la història del local, per respondre whatsapps, tuits i e-mails.

L’activitat quotidiana s’ha intensificat amb la notícia que es retira, que ja no serà cada dia al carrer Hortes. Però qui el coneix sap que, d’una manera o d’una altra, continuarà al peu del canó. “L’home amb el do de la ubiqüitat tindrà més temps per ser a tot arreu i enlloc alhora”, tuiteja Quim Nadal. “Encara tindrà més temps per recomanar llibres”, vaticina Màrius Serra. “Sense tu tot hauria estat diferent i pitjor”, li diu Mercè Cuartiella. “No fotis, oncle Guillem. ¿A qui podré demanar llibres introbables? ¿Amb qui podré cantar Violetas imperiales i escoltar un capellà rocker?”, li pregunta Joan Daniel Bezsonoff.

Objectius no tan utòpics

“Intento mirar-me els elogis amb distància, evitar la temptació de creure-me’ls del tot”, confessa Terribas, conscient que, malgrat sentir-se sobretot llibreter, acumula prou mèrits per ser qualificat d’activista i animador cultural, de cinèfil, home orquestra i dinamitzador social. Relacions públiques de primer ordre, posseïdor d’una agenda en què apareixen des dels autors més llorejats fins als més humils, afirma: “Em considero un dels homes més afortunats del món; he fet el que m’ha agradat i he conegut gent extraordinària”. L’etapa que ara s’acaba donarà pas a una altra que li fa molta il·lusió: “Tindré una llibertat total, em podré dedicar més al Cinema Truffaut i podré participar en més xerrades; tot això sense oblidar-me de la 22: en presideixo el consell d’administració i continuaré presentant el lliurament del premi Casero”, puntualitza. En mirar enrere, confirma que els objectius “utòpics” plantejats en obrir la llibreria el 1978 -convertir-la en un referent de la vida cultural gironina, en un punt de trobada d’artistes i, naturalment, en un negoci- s’han acomplert amb escreix. I és que la 22 no només ha dinamitzat la cultura a la ciutat: ha esdevingut un pal de paller de les lletres catalanes. Part del mèrit cal atribuir-lo a l’organització, des del 1981, del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que s’ha fet un lloc al panorama literari per la independència del jurat en decidir l’obra guanyadora; a més, el certamen ha permès dur a Girona una llarga sèrie d’autors de primera fila.

Els gintònics de Gil de Biedma

Una de les anècdotes més memorables va ser protagonitzada per Jaime Gil de Biedma el 1984. “Es va presentar amb una bossa de supermercat a la mà i, abans de participar en el lliurament del premi, em va dir que era incapaç de parlar en públic si abans no es prenia un parell de gintònics”, relata Terribas, que en secundar-lo va entrar al Teatre Municipal “completament KO”.

Teresa Gimpera, Quim Monzó, el Gato Pérez, Eduardo Mendoza i Joan de Sagarra són alguns dels molts altres personatges que han intervingut als actes del Casero. La celebració del desè aniversari de la llibreria i l’edició del llibre/revista El Número -dirigit per Narcís Comadira amb la participació, entre molts d’altres, de Pere Gimferrer, Carme Riera, Montserrat Roig i Vázquez Montalbán- i les lloances rebudes en publicar Demà serà un altre dia (Ara Llibres, 2007), en què narra les seves aventures com a llibreter, són dos dels moments destacats en fer balanç de gairebé quatre dècades -36 anys- en què ha oficiat més de 3.000 presentacions.

Confia que se’n faran moltes més. “Un espai com la Llibreria 22 no se n’anirà a la merda”, pronostica. Segons ell, “un bon llibreter ha de saber retornar llibres, i això implica no fixar-se només en les vendes; a la 22, per exemple, sempre hem cuidat molt els autors gironins independentment que siguin més o menys exitosos”. Eternament optimista, Guillem Terribas augura una llarga vida al llibre de paper: “Fa poc, en un aeroport de Grècia, al costat de gent de la meva edat que llegia amb tablets hi havia nens japonesos amb llibres de butxaca. Això és el futur, vaig pensar”.
Text i foto: JOSEP PASTELLS publicat a l'ara.cat 

L'espai amable

Quan era petita la meva àvia m'explicava que alguns llocs (no tots) com les persones (tampoc totes) tenen ànima. Em deia que quan arribàvem a la casa d'estiueig, aquesta es posava contenta perquè tornàvem a ocupar-la després de l'abandó de l'hivern. Em repetia que els espais s'havien de cuidar i que, si bé l'ànima de les persones era un valor intangible per mimar, l'esperit dels edificis també s'havia de respectar. La veritat és que a mi tota aquella explicació de misteris poc palpables em feia una mica de basarda, però vaig créixer valorant els racons i adonant-me que, a vegades, quan entro en un edifici, casa o local, sense saber molt bé perquè, m'hi sento incòmoda, se m'arrissa la pell i noto una sensació desagradable. És una percepció passatgera que amb els anys he après a educar i a temperar sense deixar que em condicioni. I a l'inrevés; hi ha indrets on quan hi arribo em relaxo i em sento arropada com si fos a casa. Aquest efecte físic també em passa, i molt, amb els individus. Hi ha persones a les quals intueixo un rerefons fals i mesquí i em provoquen una reacció química de rebuig absolut que, sortosament, també he après a controlar. I d'altres, en canvi, que sota una aparença esquerpa em produeixen tendresa i proximitat. Són aquells que, sense saber-ne res, te'ls sents propers i et resulten entranyables.

Una qüestió de química positiva global és la que fa que avui la Llibreria 22 de Girona sigui un referent cultural al país. Una sensació autèntica, vertadera i agradable que se l'ha anat treballant llibre a llibre, recomanació a recomanació, presentació a presentació, en Guillem Terribas. Al flamant i atractiu (sense buscar-ho) llibreter, els anys (i la neta) l'han fet encara més charmant i seductor. Li han endolcit el seu tarannà crític i murri i li han permès crear un espai amable on, a partir de la lletra impresa, s'hi ha parlat i discutit de política, de societat, de gastronomia... de la vida. El polifacètic llibreter, actor, escriptor, tertulià i, n'estem segurs, que home de bé que ara es jubila, ha fet la feina de manera extraordinària. Li prenen el relleu dolçament, però tots seguim necessitant la seva ironia i els seus suggeriments. Felicitats, cavaller!

Isabel Llauger, publicat a El Punt-Avui 08.01.15 a la columna " De set en set". 

Forjar emocions

El llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, es jubila

Guillem Terribas, l'home que és al capdavant de la Lliberia 22 des de fa 36 anys, acaba d'anunciar la seva jubilació. La circumstància no deixaria de ser una anècdota laboral si no fos que Terribas, essent un llibreter de cap a peus, és molt més que un llibreter. Quan encara no existien les categories de dinamitzador social o agent cultural, ell ja ho era. De fet, es pot dir que es van inventar per qualificar la magnitud de la seva feina.

Terribas, natural de Salt i arrelat a Girona, és un home orquestra, que tant serveix per muntar un dels premis literaris més prestigiosos del país -el Just Manuel Casero de narrativa breu- com per fer de rei mag a la cavalcada o a les representacions dels Pastorets. Fa uns dies, el poeta Jaume Subirana va proposar el hashtag #gràciesGuillem per expressar el que molta gent li deu.

RIGOR PROFESSIONAL / I tot, a major glòria del no-res, del simple plaer d'organitzar esdeveniments, actes, muntatges de tota mena que porten el seu segell, des de les sessions del Cinema Truffaut fins a les presentacions de llibres, des de la més multitudinària fins a la més humil, amb el rigor del professional i amb la passió desfermada del diletant que gaudeix del que està fent sense més guany que contemplar (i construir) allò que Ferraté qualificava com «la faç del paradís».

Guillem Terribas és un autodidacte que, com explica a la seva deliciosa biografia Demà serà un altre dia (Ara llibres), es va anar formant a mesura que s'endinsava en el món del cinema (la seva fília més persistent), del llibre i de la literatura. Amb lectures, amb coneixences, amb la inquietud del curiós, amb la bonhomia de qui aprèn. Per un atzar del destí i gràcies a la voluntat d'una colla d'amics progres, va muntar una llibreria que ha estat (i és) un far cultural en el panorama gironí i català. Des d'aquest vaixell insígnia, s'ha convertit en una persona imprescindible que ha estat en tots els saraus possibles: des de la combativa Assemblea Democràtica d'Artistes (com a dibuixant) fins a les seves responsabilitats en el Gremi de Llibreters, en un periple que abraça la transició, passa per la postmodernitat i desemboca en un present en crisi que ha sabut superar amb l'entusiasme de qui s'embrancava, l'any 1978, en una aventura que havia de marcar la seva vida per sempre.

En Guillem sempre hi és, com Clint Eastwood. I també hi serà, tot i la jubilació, perquè no podrà deixar de ser-hi. I és un home bo. M'agrada recordar -i només és un detall- la dolcesa amb què va acompanyar els últims anys de Modest Prats, el filòleg eminent traspassat el març del 2014, tant a Girona com en esporàdics viatges a Roma. «Però totes aquestes delicadeses», com escriu Valéry, «endreçades a la durada de l'edifici no eren res al costat de les que desplegava en forjar les emocions». Així és Guillem Terribas. Així serà, amb jubilació inclosa.
JOSEP M. FONALLERAS publicat en El Periódico 07.01.15 Foto:El Periódico

Guillem Terribas es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22

El llibreter passarà a ser el president del consell d'administració i continuarà presentant el premi Casero Jordi Gispert el rellevarà en les tasques de gestió.

Jordi Gispert / Guillem Terriba
s Foto: Vador García

  Guillem Terribas, llibreter i activista cultural hiperactiu, va anunciar ahir que es jubilarà el 31 de gener, després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona. Guillem Terribas (Salt, 1951) serà rellevat en les tasques de gestió i gerència per Jordi Gispert Saget. Terribas ha proposat la seva jubilació al consell d'administració de la Llibreria 22, format per 26 accionistes que han format part d'aquest projecte cultural comunitari des de la seva fundació, el 20 d'octubre de 1978. El llibreter continuarà vinculat a la 22 com a president del consell d'administració i també continuarà presentant l'acte de lliurament del premi Just M. Casero de novel·la curta, així com algunes de les moltes presentacions de llibres que han convertit la 22 en una de les llibreries més actives de tot Catalunya, gràcies, en bona part, a l'energia inesgotable de Terribas. 

Des que el periodista Salvador Garcia-Arbós va anunciar ahir la jubilació de Terribas per Twitter i se'n va fer ressò el digital de cultura Núvol, nombrosos amics i amigues de l'àmbit cultural van manifestar-li la seva sorpresa i el seu reconeixement a través de les xarxes socials. Segons va declarar Terribas a Núvol, “era el moment de fer el pas”. I va afegir-hi: “La decisió ha estat motivada per dos factors. El primer és que tenim una persona, en Jordi Gispert, perfectament capacitada per agafar el relleu. I segon, la crisi demanava una reestructuració de personal i l'eliminació del meu sou permetrà reduir la càrrega salarial sense acomiadar ningú.”

Columnista, membre del col·lectiu de crítics de cinema de Girona, autor del llibre de memòries Demà serà un altre dia i home de múltiples interessos i inquietuds culturals i socials, Guillem Terribas s'ha convertit en una presència imprescindible de la cultura gironina –i també saltenca–, no només des de la Llibreria 22, sinó també des de molts altres àmbits, i ha estat sempre un gran comunicador que, segur, no aturarà ara la seva activitat ingent.
Xavi CASTILLON publicat en el Punt Avui 04.01.2015

ROSER CAPDEVILA: Un llapis, un paper i una goma

Guillem Terribas i Roser Capdevila i un voluntari del públic,
durant l'acte celebrat a l'Auditori Josep Irla
 Foto: JOAN SABATER.

Un llapis, un paper i una goma. Això és el que diu que ha necessitat Roser Capdevila per il·lustrar el seu imaginari. Un univers màgic on la realitat i la ficció es fusionen amb els contes clàssics, i tan prolífic amb més de 350 títols publicats que es poden llegir traduïts als cinc continents. Res més? Bé, i un xic de talent i molta vocació, com reconeix modestament l'autora de Les tres bessones.

Confessions com aquestes i un munt d'anècdotes són les que ahir va oferir al públic la cèlebre il·lustradora catalana convidada a un acte celebrat a l'Auditori Josep Irla en el marc de l'exposicióLlapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa que es pot visitar fins al 18 de gener a l'Espai Santa Caterina de l'edifici de la Generalitat a Girona. L'acte en qüestió va consistir en un tête à tête amb el llibreter i activista cultural Guillem Terribas en què el títol,Conversa imprevisible, era si més no a priori inquietant. Lluny d'això, la xerrada va ser fluïda i molt amena. I el més important, agraïda tant pels grans com pels petits.

Asseguts en dues grans butaques, en un escenari que recordava, com bé van dir els dos interlocutors, un anunci del Banc de Sabadell –la diferència és que les interferències del micro feien la punyeta i Capdevila va reclamar que la lliguessin a la cadira perquè no parava de lliscar-hi–, Terribas i Capdevila van començar explicant la seva relació, més que cordial, i recordant com es van conèixer. És així com vam saber que van coincidir, primer, a casa del matrimoni gironí Ribas-Donato, per poc després tornar-se a trobar en un ambient més professional: a la Setmana del Llibre en Català, celebrada a Nova York. “Molt millor que no pas trobar-nos al metro, oi?”, va remarcar amb la seva habitual ironia Capdevila. Al llarg de la conversa, els entusiastes de l'artista vam descobrir detalls de la concepció de Les tres bessones, com ara que la distribució dels colors va ser totalment aleatòria i que els perfils es van inspirar en la realitat: la Teresa sempre ha estat l'aventurera; Helena, la més afamada (“prenia els biberons a les germanes”), i l'Anna, que no sabem si perquè hi era present, la va qualificar com “la més romàntica, emocional i carinyosa”. Un encant vaja.

També, preguntada per Terribas, va explicar que la maleïda Bruixa Avorrida sorgeix d'un personatge verídic, en aquest cas una mestra que va tenir: Doña Pilar, “que ja em renyava de ben petita perquè em distreia...” Imaginem que dibuixant, és clar.

Com que a la sala hi havia públic infantil, Roser Capdevila venia preparada amb la seva maleta viatgera. “En realitat és un vídeo primitiu”, els va explicar, tot desplegant un conte il·lustrat en què se succeïen les escenes amb “energia humana” –és a dir, fent anar una manovella– i amb un àudio insuperable, amb ella mateixa com a narradora en directe. Es titulava La gran patata, però més enllà de la història vam poder comprovar el seu do d'oratòria i la vitalitat, energia i passió que desprèn rere aquesta imatge d'àvia venerable.

Per completar la jornada, Roser Capdevila va oferir a continuació una visita guiada per als privilegiats assistents per aquesta petita gran exposició per la qual ja han passat prop de 3.500 persones i que posteriorment viatjarà fins a Brussel·les. Una mostra que vincula i recrea escenes i objectes de la seva vida íntima amb dibuixos i contes com ara el de La Girafa Palmira que, igual que la il·lustradora, condueix una vespa i l'apassiona la música. També hi ha un petit documental rodat per la seva filla Anna, “on foto un rotllo que no jo vull escoltar”, va sentenciar equívocament. Perquè tots els presents haurien volgut que continués explicant aventures, records i batalletes fins ben entrada la nit, com

habituament fem els adults als més petits.

Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt-Avui el 05.12.14

Cercas, on no pot enganyar

La presentació d'‘El impostor' omple la Llibreria 22, segona casa de l'escriptor.

Javier Cercas i Carles Ribera, ahir a la Llibreria 22 de Girona
 Foto: MANEL LLADÓ.

A pesar d'estar ben envoltat d'amics i familiars en la seva segona casa, o justament per això, ahir al migdia Javier Cercas va fer la presentació del seu últim llibre, El impostor, a la Llibreria 22 de Girona.
Va afirmar que se sentia “inquiet” com només ho està quan presenta un llibre a Girona o a Ibahernando (Càceres), on va néixer, perquè en aquests llocs on el coneix tothom des de fa anys no pot enganyar ningú intentant semblar un “escriptor seriós”. Era la seva manera de subratllar, ja de partida, que l'autèntica raó de ser d'El impostor, el tema “invisible” que s'amaga sota la història més visible d'Enric Marco –l'home que es va fer passar per supervivent dels camps nazis i es va convertir en una “rock star de la memòria històrica”– és que tots som, en certa manera, uns impostors que intentem constantment presentar-nos com el que no som o embellir la nostra realitat, no per mala fe sinó per “l'angoixant necessitat de ser estimats i acceptats”. “Per això fem la majoria de les coses, també escriure novel·les”, va dir Cercas, segons el qual Marco és “el Picasso o el Maradona de la mentida”, però també un home “radicalment normal”.

A partir de la biografia de Marco, “un home de vida anodina que es reinventa als cinquanta anys per crear-se un passat d'heroi de la Guerra Civil i víctima de l'Holocaust”, Cercas fa un paral·lelisme amb el Quixot i, d'una manera més propera, amb “aquest país on resulta que tothom havia estat antifranquista, quan poquíssima gent va ser-ho realment”.

Carles Ribera, vicedirector d'El Punt Avui, va lloar El impostor com “un bon treball de recerca històrica i periodística, però sobretot una gran novel·la”, de la qual va destacar especialment que Cercas hi torna a aparèixer com a personatge per mostrar com va construint la història des de dins d'aquest “relat real o literatura de fricció, perquè hi freguen diversos gèneres”, segons Ribera; “un llibre freaky, com tots els meus”, segons Cercas, defensor d'un model de novel·la “més flexible i plural” que funciona com “un banquet amb molts plats”, com ara la crònica, la biografia, l'assaig i la història. “Qui ha dit que la novel·la ha de ser ficció?”, hi va afegir.

Ribera va dissentir amb Cercas en dos aspectes: a ell Marco no li sembla en absolut un Quixot idealista ni fantasiós sinó “un pícaro, un pinxo”,

ni tampoc combrega amb la visió de Cercas a través d'aquest personatge, de l'antifranquisme i de la memòria històrica. “Ens hem deixat entabanar per una versió kitsch de la història en comptes de mirar el passat de debò”, va dir l'escriptor, sempre disposat a remoure consciències. “Si la novel·la té algun sentit és perquè provoca”.

Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 30.11.14

Desenes d´impostors assisteixen a la presentació del nou llibre de Cercas

L'autor presenta a la 22 "El impostor" i assegura que tots som impostors
en algun moment de la vida.

Tots som uns impostors, i el que no ho sigui que tiri la primera pedra. No ho va dir així Cercas, però gairebé. I no és només que jugués sobre segur tenint en compte que no faltaven entre el públic polítics i expolítics, sinó que, com va deixar clar amb les seves paraules i com deixa igualment clar en les pàgines de El impostor, tothom en determinat moment de la vida es fa passar per algú-o per alguna cosa- que no és. Com Don Quixot. Com Enric Marco, que va arribar a presidir l'associació Amical de Mathausen, que va rebre la Creu de Sant Jordi, que va parlar davant tothom de la seva experiència -des d'escoles fins al Congrés de Diputats- fins que algú va descobrir que mai no havia trepitjat un camp de concentració.
De la vida de Marco va El impostor, la nova novel·la del gironí Javier Cercas, que va presentar ell mateix i el periodista Carles Ribera ahir al migdia a la Libreria 22. Una llibreria que es va fer petita per acollir la gran quantitat de públic que s'hi va aplegar, tant que va fer començar l'acte amb cert retard perquè Cercas no gosa dir que "no" a cap petició de signar un llibre, per més que després lloés els que en algun moment de la vida tenen la valentia de pronunciar aquest "No".

El impostor no és ben bé una novel·la, o com a mínim no és ben bé ficció. Com també va dir l'autor, cal reivindicar el concepte de novel·la del segle XIX, quan acollia tots els gèneres, una mena "d'escudella i carn d'olla"

A.S Diari de Girona 30.11.14