Demà serà un altre dia

"A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges?

Abans de La 22 a Girona ja s'hi venien llibres, i he de pensar que també s'hi llegia. Però abans de La 22, Girona no tenia en Guillem Terribas tal com ara creiem tenir-lo. I sóc precís quan dic que només creiem tenir-lo, perquè ningú mai ha pogut domesticar el saltenc de can Terribas malgrat que ens faci creure que s'ha empeltat d'un gironisme profund. Sabedor de ser el Cary Grant de la cultura catalana ha estat capaç de permetre's tractar amb elegància i encant tant homes com dones. Malgrat que les dones són víctimes de la seva charme amb una intel·ligència escènica que pocs homes són capaços de lluir. Maleïda enveja! Amb una cigarreta entre els dits que amenaça d'encendre des del balcó en que ha convertit el rebedor de la llibreria, sembla disposat, diu, a jubilar part de la seva responsabilitat cap al negoci. Això no s'ho creu ningú. Ja planyo el pobre Jordi Gispert pels propers anys, que haurà de fer front als finals de mes comptables, a les distribuïdores, als clients i passants, i als pelegrins que seguirem apropant-nos a La 22 buscant la rocallosa veu d'en Guillem. A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges? I de l'amor als autors, als amics i a les tardes de presentacions, amb aperitiu i llarga sobretaula inclosa? Perquè amb en Guillem el que passa després de qualsevol presentació de llibre és molt millor, sempre, que no pas l'estrena de l'obra.

Espero seguir sentint gelosia febril per compartir amb ell l'amor per la mateixa dona, l'Ava. Vull seguir morint d'enveja perquè ell té tots els llibres del món. I necessito seguir trobant raons per viure a Girona en els Casero, el Truffaut, el carrer de les Hortes i els Sant Jordi a la Rambla, des d'on acabo aquesta columna. "És negra nit. No hi ha ningú pels carrers. Me'n vaig i penso que demà serà un altre dia." (Guillem Terribas).
Josep Campmajó  04.02.15, publicat en el Diari de Girona

El marrec de la 22

Afegeix lFoto Miquel Ruiz,iquel

No fa pas gaire vaig rebre una lliçó magistral sobre quant d’important és la combinació entre el traçat d’una via, els desnivells, la potència de la locomotora, però sobretot, la capacitat elèctrica de la línia que alimenta tot el recorregut del ferrocarril. I és que per més que els vagons siguin de luxe, les màquines de capçalera les més aerodinàmiques i el dibuix del camí de ferro el més sofisticat, si no arriba prou energia al circuit, i sobretot, energia de qualitat, tot se’n va en orris. Simplificant-ho: és més important el marrec que encén l’interruptor que l’enginyer que en pensa l´ús. La cultura, sovint, gaudeix dels mateixos capricis. L’escriptor pot ser agosarat, la partitura del text increïble, el paper del llibre de les premses més exquisides i l’editor d’una virtuositat divina, que si no hi ha un bon llibreter que encengui la passió per l’acció lectora, de poc servirà tota la indústria literària. Perquè, si som francs, el món del llibre és indústria. I de la bona. I els llibreters els marrecs que premen l’interruptor que tanca o obre, depèn de qui ho miri, tot el circuit.

En Guillem Terribas és un d’aquestes marrecs entremaliats que disposen de l’art d’encendre i apagar l’electricitat que corre per les lletres segons el seu caprici. I Girona i el país sencer han tingut la sort de que el seu caprici sempre hagi estat generós, benèvol i pacient. La Llibreria 22 ha estat l’excusa, el contenidor d’una èpica història d’amor entre bèsties i belles. Lletres belles i bèsties afamades de pervivència. Passar per La 22 a comprar un llibre, o dos, o assistir a una presentació, era una simple excusa per veure com en Guillem premia l’interruptor de la maquinària indòmita. I, compressis o no, el marrec feia amb tu el que volia. I sempre valia la pena deixar-se fer. Sempre.

La 22 seguirà nodrint de matèria compacta la cultura de la ciutat. I serà en Jordi Gispert qui haurà de prémer, a partir d’ara, el botó del giny a l’estil Gispert, sense copiar a ningú. Serà el nou marrec de l’interruptor.

El Mitja Distància està a punt d’arribar a Girona. I penso si em donarà temps de córrer a La 22. Hi ha trens que emprenya que facin tard.

Josep Campmajó. a Sies.tv opinió.   17.02.14