Cinèfils

Serge Daney distingeix entre aprendre a mirar pel·lícules de manera professional i viure amb les pel·lícules que el van veure créixer.

Fotograma d'Hiroshima mon amour, d'Alain Resnais.

A propòsit d’una expressió de Jean-Louis Schefer, que parla de “les pel·lícules que van mirar la nostra infància”, el crític de cine Serge Daney distingeix entre aprendre a mirar pel·lícules de manera professional i viure amb les pel·lícules que el van veure créixer i el van mirar, com si fos un captiu de la seva biografia futura. Molts d’anys després d’haver vist Hiroshima mon amour, l’experiència que el va situar en un punt zero, que va constituir el seu segon naixement i que va donar resposta a la pregunta sobre què faria amb la seva vida —ser crític de cine—, Daney va entrevistar el seu director, però quan va confessar-li l’impacte que li havia produït l’obra, Alain Resnais li va agrair el comentari amb un aire sec i distant, “com si hagués elogiat el seu impermeable nou”. Daney s’ofèn, però ben aviat s’adona que no hi havia cap motiu per fer-ho perquè “les pel·lícules que van mirar la nostra infància no es poden compartir, ni tan sols amb el seu autor”, com si l’emoció fílmica primigènia fos rigorosament personal i intransferible i, per tant, inefable i impossible de descriure, com si es fos refractari a les particularitats formals i les instruccions d’ús que proposa cada pel·lícula, i la font d’on emana la vivíssima emoció estètica que s’experimenta es mantingués reclosa en el misteri. No deixa de ser significatiu que, en una de les entrevistes recollides a Persévérance, Daney es refereixi a ell mateix amb una paraula que té un so idèntic a cinéphile, ciné-fils.

Per confirmar el que diu Serge Daney, acaba d’arribar a les llibreries el text d’un altre cinèfil, Alegra’m la vida (Columna), de Guillem Terribas, un homenatge al cine vist com una emoció pura —el cine vist com una esgarrifança a la pell, com un nus a la gola, com un esclat hilarant de riure, com una deu de llàgrimes a punt de brollar— que es propugna inaccessible al metallenguatge. El seu baptisme en imatges, aquella experiència radicalment singular —aquella experiència del món quan ell no hi era, i que esdevé la xifra secreta d’un saber impossible sobre ell mateix—, i que constitueix l’escena primitiva que el va convertir en un cinèfil, pertany a una pel·lícula de Leo McCarey, Tu i jo, però Terribas ha tingut més sort que Daney ja que, gràcies a la seva neta, la destinatària dels seus records com a espectador, sí que pot compartir les pel·lícules que va mirar durant la seva infantesa.

Llegir Alegra’m la vida és com llegir les paraules melancòliques i felices d’un enamorat molt fidel que no deixa de contemplar l’objecte del seu amor amb uns ulls desmesuradament oberts, d’algú que s’ha forjat una vida de voyeurprofessional amb el propòsit de recuperar a la seva retina un saber fatalment oblidat.
Ponç Puigdevall, publicat a la seva Columna del Quadern d'El País "Provocacions".
26.01.2017.
http://cat.elpais.com/cat/2017/01/26/actualidad/1485453513_791307.html

Segunda etapa para la Llibreria 22

Guillem Terribas, ‘alma’ del espacio cultural, pasa a la retaguardia para asegurar el futuro de uno de

los referentes del sector

“No me jubilo, paso a segunda línea”. Así explica Guillem Terribas su nueva situación a partir del 1 de febrero, cuando después de 36 años dejará de estar al frente de la gerencia y gestión de la Llibreria 22, un referente del sector en Girona. El librero y activista cultural por excelencia, nacido en Salt (Gironès) en 1951, ha llegado a la conclusión que era “el momento de dar el paso”. La crisis, con una reestructuración organizativa y de personal, y la garantía del relevo —La 22 quedará en manos de Jordi Gispert vinculado a ella hace 12 años— ha propiciado ese momento aunque Terribas asegura que estará más presente y productivo que nunca.

A mediados de los 70, Terribas, que había hecho de comercial de lámparas, de elementos de construcción y también había trabajado en un hotel, se quedó sin trabajo. Hablando con un buen amigo, Manel Cassú —que ya había regentado una librería en Girona— surgió la idea de fundar “una librería que fuera un escaparate cultural moderno y estimulante”. Fueron animando a sus amistades y, al final, 26 profesionales de la sociedad civil —arquitectos, abogados, médicos y profesores entre otros— se unieron en una propuesta: la Llibreria 22.

“Nació el 20 de octubre de 1978 como una utopía total, con la voluntad de crear un premio literario, programar presentaciones de libros y ser el centro literario de Girona. Y gran parte de aquellos objetivos se han cumplido totalmente”, asegura Terribas. “No podemos hacer como Zapatero y decir que la crisis no existe, porque lo cierto es que es permanente y sostenida”, mantiene el activista cultural. Y afecta, además, a los más lectores, clases liberales y funcionarios: “Antes entraban a comprar un libro y también se llevaban otro, después entraron a buscar solo ‘aquel’ libro, y se lo pensaban dos o tres veces. Ahora no entran por no comprar”, se lamenta.

“No quiero decir que la librería vaya mal, va bien. Pero no como hace siete u ocho años”, agrega. La caída de la facturación ha abocado a una reestructuración organizativa y de personal porque no da para mantener a los 10 empleados. Al final, los números se han impuesto: “La eliminación de mi sueldo, el más elevado, permitirá reducir la carga salarial solo teniendo que despedir a una persona. Si yo no me fuera, la reestructuración iba a afectar a más trabajadores”.

“Si en 1978 soñamos un proyecto, ahora hay que replantearse cómo tiene que ser La 22 de los próximos años, y mejor que lo haga alguien de 39 años que no uno de 63 y con vicios adquiridos”, apostilla.

El más activo y entusiasta promotor y divulgador de iniciativas culturales de toda índole continuará presentando uno de los premios literarios más prestigiosos del país organizado por la librería, el Just Manuel Casero de novela corta. Seguirá de cerca todo lo que tenga que ver con la librería, aunque no estará físicamente en ella a diario como hasta ahora.

Tampoco faltará a algunas de las presentaciones que se han convertido en sello característico de La 22, una de las librerías más activas de Cataluña gracias, en gran medida, a su inagotable energía.

Porque es mucho más que una librería. En ella se han presentado una media de 100 libros anuales, más de 3.300 en los últimos 36 años, calcula su co-fundador y principal accionista. Cuenta con tres espacios de venta al público, aunque el referente por excelencia es el local de 250 metros cuadrados situado en el calle de les Hortes nº22 —el número que le dio el nombre— y atesora más de 50.000 referencias.

Guillem Terribas, colaborador de diversos medios de comunicación y de todo tipo de iniciativas culturales, confiesa que es “amante de la radio” y que lleva el cine en su interior. En 1990, junto con un grupo de personas que hacían la crítica de cine en diferentes medios de comunicación de la demarcación, fundaron el Colectivo de Críticos de Cine de Girona, con la intención de ser un elemento dinamizador cinematográfico. Después de 10 años de experiencia se constituyeron legalmente en 2000 como asociación cultural sin ánimo de lucro y se encargaron de la programación del Cinema Truffaut, adquirido por el Consistorio ese mismo año, que desde entonces es un referente del cine en versión original.

Guillem Terribas se siente “muy agradecido” por el trato y el reconocimiento recibido tanto por otros colectivos como por personalidades de la ciudad de Girona y de toda Cataluña. En la 71ª edición de los Premios Nadal, por ejemplo, fue uno de los más saludados. Aunque oficialmente se jubila, seguirá siendo suministrador y actor incombustible de ideas, de proyectos, además asegura que como dispondrá de más tiempo “me tendrán que sufrir más que nunca, estoy abierto a cualquier tipo de colaboración”. Afable y con una sonrisa pícara, avisa de que también seguirá deseando a diario los buenos días a sus seguidores de Facebook, con apasionados besos de película.
Text MARTA RODRIGUEZ Foto: PERE DURAN publicat en El País 11.01.15

Els vostres clàssics: SHERWOOD ANDERSON

El "Premi Llibreter" és una feliç iniciativa del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya, antiga de fa quasi deu anys, que ha viscut moments "polítics" enormement reveladors. Ara fa cosa de tres anys, si no em falla la memòria, el jurat d'aquest premi dimitia en bloc afirmant que la presidenta del gremi, que no fa gaire va ser reelegida per al càrrec contra la candidatura de l'amplíssim Guillem Terribas, de Girona, els pressionava per aconseguir que la literatura en llengua catalana hi fos premiada més espessament. El cert és que. un autor català l'ha guanyat poques vegades, però això no hauria de preocupar a cap bon amant de la literatura -matèria universal des de fa almenys cinc segles-, ni tan sols a qualsevol catalanista que sàpiga en què consisteix la traducció literària, el mèrit que comporta, i el favor enorme que li fa a un país amb una tradició narrativa tirant a escassa: aquests haurien de pensar que, en ser premiat un bon llibre escrit originalment en la llengua que sigui, s'eleva per art de màgia literària la qualitat de les lletres de casa nostra. Per a ocasions com les que desitjava la presidenta, ja existeix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que, justament, sovint s'atorga amb una independència absoluta respecte a la qualitat literària del que un hom o una don hagin pogut publicar: així funciona el patriotisme. La literatura és tota la resta.

Aquesta proclama ve a tomb arran la concessió del premi d'enguany a un llibre extraordinari de Sherwood Anderson (1876-1941; no sé per què els periodistes van difondre e1latiguillo que el premi s'havia concedit a "un autor difunt"; ¿és que no s'ha de poder premiar la traducció d'un clàssic que ha significat una fita en la història de la literatura mundial i significa una catharsis per a la nostra?), val a dir, Winesburg, Ohio, editat originalment l'any 1919. L'edició catalana la trobareu a Viena Editorial, i la castellana a Acantilado, calentes totes dues i molt ben traduïdes. Hem dit que la proclama del primer paràgraf venia a tomb pel sol fet que Anderson, en aquest llibre, va aconseguir una cosa que, per culpa de tanta beateria patriòtica, a Catalunya s'ha aconseguit molt poques vegades: parlar dels avatars de la vida d'un poblet de 4.800 habitants-,en el cas d'avui, perdut en el Middle West nord-americà-, i, alhora, oferir al món un llibre d'una dimensió gairebé còsmica -perquè n'hi ha prou amb un sol ésser humà perquè despunti el cosmos, és a dir, tota la vida, si un hi para atenció-, sens dubte avalada per una capacitat de l'autor, pròpiament religiosa, de considerar les coses d'aquest món sempre a mig camí de dues circumstàncies: néixer i morir.

Anderson ha estat sempre un gran desconegut entre els lectors catalans i castellans. Va succeir, possiblement, que fins i tot als Estats Units -lloc en què l'influent Lionel Trilling va desaconsellar-ne la lectura en un gest incomprensible en un crític de la seva intel·ligència; a Pavese, en canvi, li agradava des de l'any 1931-, Anderson es veiés eclipsat per una sèrie d'autors, gairebé tots de l'anomenada Lost Generation, que, comptat i debatut, li ho devien gairebé tot, i un bon tros a dos altres gegants tampoc gaire editats aquí: Theodor Dreiser i Sinclair Lewis, autor, aquest, d'un llibre que porta el mateix títol del carrer en què passa tot el que es narra a Winesburg, Ohio: Carrer Gran. La fama merescuda de John Dos Passos, F. Scott Fitzgerald, Hemingway o Thoinas Wolfe va deixar en segon terme uns quants llibres del nostre autor d'avui -de mèrit especial ho són els dels anys vint-, que, veritablement, no sempre poden fer la competència a U.S.A, El gran Gatsby, Els primers quaranta-nou contes o Del temps i del riu. Però el fet és que sense Anderson i Lewis, com hereus genials de Melville, de Whitman i de Twain, no hi hauria hagut les grans lleves de narradors nord-americans que admirem tant, i això val tant per a la Generació Perduda com per a Truman Capote, encara.

La proposta narrativa d'Anderson en aquest gran llibre no podia ser més simple: agafar una vintena d'homes i dones del poble que hem dit, fer-los passar discretament pel sedàs de la mirada del periodista George Willard, i exposar a la llum pública -,el lector- tot allò que hi ha de secret, però tremendament palpitant, en les vides d'aquests protagonistes en sfumatto que apareixen al llibre: un mestre d'escola és perseguit pels benpensants del poble perquè han confós la seva afecció amb la pederàstia; una mestra que jeu despullada al llit, llegint un llibre, és espiada per un capellà protestant que veu capgirades totes les categories morals que posseïa; un botiguer treu de l'establiment, brandant una pistola, un viatjant que volia endossar-li qui sap quina modernitat; un home s'estranya de vetllar el cos de la seva mare perquè, segons que diu, ella era molt més alta del que representa aquell cos al llit de mort. I així tot el llibre. ¿Havia Anderson llegit, abans d'escriure'l, els contes dublinesos de Joyce, publicats l'any 1914? Podria ser. Sigui com vulgui, el llibre és tot ell una desfilada de revelacions i epifanies, en el sentit més pròpiament religiós i menys missaire de la paraula.

JORDI LLOVET, publicat en el Quadern d'El País 12.11.09