Segunda etapa para la Llibreria 22

Guillem Terribas, ‘alma’ del espacio cultural, pasa a la retaguardia para asegurar el futuro de uno de

los referentes del sector

“No me jubilo, paso a segunda línea”. Así explica Guillem Terribas su nueva situación a partir del 1 de febrero, cuando después de 36 años dejará de estar al frente de la gerencia y gestión de la Llibreria 22, un referente del sector en Girona. El librero y activista cultural por excelencia, nacido en Salt (Gironès) en 1951, ha llegado a la conclusión que era “el momento de dar el paso”. La crisis, con una reestructuración organizativa y de personal, y la garantía del relevo —La 22 quedará en manos de Jordi Gispert vinculado a ella hace 12 años— ha propiciado ese momento aunque Terribas asegura que estará más presente y productivo que nunca.

A mediados de los 70, Terribas, que había hecho de comercial de lámparas, de elementos de construcción y también había trabajado en un hotel, se quedó sin trabajo. Hablando con un buen amigo, Manel Cassú —que ya había regentado una librería en Girona— surgió la idea de fundar “una librería que fuera un escaparate cultural moderno y estimulante”. Fueron animando a sus amistades y, al final, 26 profesionales de la sociedad civil —arquitectos, abogados, médicos y profesores entre otros— se unieron en una propuesta: la Llibreria 22.

“Nació el 20 de octubre de 1978 como una utopía total, con la voluntad de crear un premio literario, programar presentaciones de libros y ser el centro literario de Girona. Y gran parte de aquellos objetivos se han cumplido totalmente”, asegura Terribas. “No podemos hacer como Zapatero y decir que la crisis no existe, porque lo cierto es que es permanente y sostenida”, mantiene el activista cultural. Y afecta, además, a los más lectores, clases liberales y funcionarios: “Antes entraban a comprar un libro y también se llevaban otro, después entraron a buscar solo ‘aquel’ libro, y se lo pensaban dos o tres veces. Ahora no entran por no comprar”, se lamenta.

“No quiero decir que la librería vaya mal, va bien. Pero no como hace siete u ocho años”, agrega. La caída de la facturación ha abocado a una reestructuración organizativa y de personal porque no da para mantener a los 10 empleados. Al final, los números se han impuesto: “La eliminación de mi sueldo, el más elevado, permitirá reducir la carga salarial solo teniendo que despedir a una persona. Si yo no me fuera, la reestructuración iba a afectar a más trabajadores”.

“Si en 1978 soñamos un proyecto, ahora hay que replantearse cómo tiene que ser La 22 de los próximos años, y mejor que lo haga alguien de 39 años que no uno de 63 y con vicios adquiridos”, apostilla.

El más activo y entusiasta promotor y divulgador de iniciativas culturales de toda índole continuará presentando uno de los premios literarios más prestigiosos del país organizado por la librería, el Just Manuel Casero de novela corta. Seguirá de cerca todo lo que tenga que ver con la librería, aunque no estará físicamente en ella a diario como hasta ahora.

Tampoco faltará a algunas de las presentaciones que se han convertido en sello característico de La 22, una de las librerías más activas de Cataluña gracias, en gran medida, a su inagotable energía.

Porque es mucho más que una librería. En ella se han presentado una media de 100 libros anuales, más de 3.300 en los últimos 36 años, calcula su co-fundador y principal accionista. Cuenta con tres espacios de venta al público, aunque el referente por excelencia es el local de 250 metros cuadrados situado en el calle de les Hortes nº22 —el número que le dio el nombre— y atesora más de 50.000 referencias.

Guillem Terribas, colaborador de diversos medios de comunicación y de todo tipo de iniciativas culturales, confiesa que es “amante de la radio” y que lleva el cine en su interior. En 1990, junto con un grupo de personas que hacían la crítica de cine en diferentes medios de comunicación de la demarcación, fundaron el Colectivo de Críticos de Cine de Girona, con la intención de ser un elemento dinamizador cinematográfico. Después de 10 años de experiencia se constituyeron legalmente en 2000 como asociación cultural sin ánimo de lucro y se encargaron de la programación del Cinema Truffaut, adquirido por el Consistorio ese mismo año, que desde entonces es un referente del cine en versión original.

Guillem Terribas se siente “muy agradecido” por el trato y el reconocimiento recibido tanto por otros colectivos como por personalidades de la ciudad de Girona y de toda Cataluña. En la 71ª edición de los Premios Nadal, por ejemplo, fue uno de los más saludados. Aunque oficialmente se jubila, seguirá siendo suministrador y actor incombustible de ideas, de proyectos, además asegura que como dispondrá de más tiempo “me tendrán que sufrir más que nunca, estoy abierto a cualquier tipo de colaboración”. Afable y con una sonrisa pícara, avisa de que también seguirá deseando a diario los buenos días a sus seguidores de Facebook, con apasionados besos de película.
Text MARTA RODRIGUEZ Foto: PERE DURAN publicat en El País 11.01.15

El llibreter més afortunat

El polifacètic Guillem Terribas es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22

Des que Guillem Terribas -nascut a Salt el 1951- va anunciar que es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona, les seves últimes setmanes de feina han adquirit un plus d’intensitat que fa encara més difícil que de costum trobar-lo assegut al seu despatx. És dilluns a primera hora. Després de penjar la fotografia d’un petó -en aquest cas entre Julie Christie i Omar Sharif en una escena de Doctor Jivago - amb què cada matí desitja bon dia als amics del Facebook, Terribas demostra per què té fama d’inquiet i xafarder: no para de dur llibres amunt i avall, d’intercanviar informacions amb Jordi Gispert -que fa dotze anys que treballa a la 22 i a partir del 31 de gener el rellevarà en les tasques de gestió i gerència- i amb la resta de l’equip, de conversar amb els clients i preguntar-los què busquen. De tant en tant torna al despatx, atapeït de retalls de premsa relacionats amb la història del local, per respondre whatsapps, tuits i e-mails.

L’activitat quotidiana s’ha intensificat amb la notícia que es retira, que ja no serà cada dia al carrer Hortes. Però qui el coneix sap que, d’una manera o d’una altra, continuarà al peu del canó. “L’home amb el do de la ubiqüitat tindrà més temps per ser a tot arreu i enlloc alhora”, tuiteja Quim Nadal. “Encara tindrà més temps per recomanar llibres”, vaticina Màrius Serra. “Sense tu tot hauria estat diferent i pitjor”, li diu Mercè Cuartiella. “No fotis, oncle Guillem. ¿A qui podré demanar llibres introbables? ¿Amb qui podré cantar Violetas imperiales i escoltar un capellà rocker?”, li pregunta Joan Daniel Bezsonoff.

Objectius no tan utòpics

“Intento mirar-me els elogis amb distància, evitar la temptació de creure-me’ls del tot”, confessa Terribas, conscient que, malgrat sentir-se sobretot llibreter, acumula prou mèrits per ser qualificat d’activista i animador cultural, de cinèfil, home orquestra i dinamitzador social. Relacions públiques de primer ordre, posseïdor d’una agenda en què apareixen des dels autors més llorejats fins als més humils, afirma: “Em considero un dels homes més afortunats del món; he fet el que m’ha agradat i he conegut gent extraordinària”. L’etapa que ara s’acaba donarà pas a una altra que li fa molta il·lusió: “Tindré una llibertat total, em podré dedicar més al Cinema Truffaut i podré participar en més xerrades; tot això sense oblidar-me de la 22: en presideixo el consell d’administració i continuaré presentant el lliurament del premi Casero”, puntualitza. En mirar enrere, confirma que els objectius “utòpics” plantejats en obrir la llibreria el 1978 -convertir-la en un referent de la vida cultural gironina, en un punt de trobada d’artistes i, naturalment, en un negoci- s’han acomplert amb escreix. I és que la 22 no només ha dinamitzat la cultura a la ciutat: ha esdevingut un pal de paller de les lletres catalanes. Part del mèrit cal atribuir-lo a l’organització, des del 1981, del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que s’ha fet un lloc al panorama literari per la independència del jurat en decidir l’obra guanyadora; a més, el certamen ha permès dur a Girona una llarga sèrie d’autors de primera fila.

Els gintònics de Gil de Biedma

Una de les anècdotes més memorables va ser protagonitzada per Jaime Gil de Biedma el 1984. “Es va presentar amb una bossa de supermercat a la mà i, abans de participar en el lliurament del premi, em va dir que era incapaç de parlar en públic si abans no es prenia un parell de gintònics”, relata Terribas, que en secundar-lo va entrar al Teatre Municipal “completament KO”.

Teresa Gimpera, Quim Monzó, el Gato Pérez, Eduardo Mendoza i Joan de Sagarra són alguns dels molts altres personatges que han intervingut als actes del Casero. La celebració del desè aniversari de la llibreria i l’edició del llibre/revista El Número -dirigit per Narcís Comadira amb la participació, entre molts d’altres, de Pere Gimferrer, Carme Riera, Montserrat Roig i Vázquez Montalbán- i les lloances rebudes en publicar Demà serà un altre dia (Ara Llibres, 2007), en què narra les seves aventures com a llibreter, són dos dels moments destacats en fer balanç de gairebé quatre dècades -36 anys- en què ha oficiat més de 3.000 presentacions.

Confia que se’n faran moltes més. “Un espai com la Llibreria 22 no se n’anirà a la merda”, pronostica. Segons ell, “un bon llibreter ha de saber retornar llibres, i això implica no fixar-se només en les vendes; a la 22, per exemple, sempre hem cuidat molt els autors gironins independentment que siguin més o menys exitosos”. Eternament optimista, Guillem Terribas augura una llarga vida al llibre de paper: “Fa poc, en un aeroport de Grècia, al costat de gent de la meva edat que llegia amb tablets hi havia nens japonesos amb llibres de butxaca. Això és el futur, vaig pensar”.
Text i foto: JOSEP PASTELLS publicat a l'ara.cat 

L'espai amable

Quan era petita la meva àvia m'explicava que alguns llocs (no tots) com les persones (tampoc totes) tenen ànima. Em deia que quan arribàvem a la casa d'estiueig, aquesta es posava contenta perquè tornàvem a ocupar-la després de l'abandó de l'hivern. Em repetia que els espais s'havien de cuidar i que, si bé l'ànima de les persones era un valor intangible per mimar, l'esperit dels edificis també s'havia de respectar. La veritat és que a mi tota aquella explicació de misteris poc palpables em feia una mica de basarda, però vaig créixer valorant els racons i adonant-me que, a vegades, quan entro en un edifici, casa o local, sense saber molt bé perquè, m'hi sento incòmoda, se m'arrissa la pell i noto una sensació desagradable. És una percepció passatgera que amb els anys he après a educar i a temperar sense deixar que em condicioni. I a l'inrevés; hi ha indrets on quan hi arribo em relaxo i em sento arropada com si fos a casa. Aquest efecte físic també em passa, i molt, amb els individus. Hi ha persones a les quals intueixo un rerefons fals i mesquí i em provoquen una reacció química de rebuig absolut que, sortosament, també he après a controlar. I d'altres, en canvi, que sota una aparença esquerpa em produeixen tendresa i proximitat. Són aquells que, sense saber-ne res, te'ls sents propers i et resulten entranyables.

Una qüestió de química positiva global és la que fa que avui la Llibreria 22 de Girona sigui un referent cultural al país. Una sensació autèntica, vertadera i agradable que se l'ha anat treballant llibre a llibre, recomanació a recomanació, presentació a presentació, en Guillem Terribas. Al flamant i atractiu (sense buscar-ho) llibreter, els anys (i la neta) l'han fet encara més charmant i seductor. Li han endolcit el seu tarannà crític i murri i li han permès crear un espai amable on, a partir de la lletra impresa, s'hi ha parlat i discutit de política, de societat, de gastronomia... de la vida. El polifacètic llibreter, actor, escriptor, tertulià i, n'estem segurs, que home de bé que ara es jubila, ha fet la feina de manera extraordinària. Li prenen el relleu dolçament, però tots seguim necessitant la seva ironia i els seus suggeriments. Felicitats, cavaller!

Isabel Llauger, publicat a El Punt-Avui 08.01.15 a la columna " De set en set". 

Forjar emocions

El llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, es jubila

Guillem Terribas, l'home que és al capdavant de la Lliberia 22 des de fa 36 anys, acaba d'anunciar la seva jubilació. La circumstància no deixaria de ser una anècdota laboral si no fos que Terribas, essent un llibreter de cap a peus, és molt més que un llibreter. Quan encara no existien les categories de dinamitzador social o agent cultural, ell ja ho era. De fet, es pot dir que es van inventar per qualificar la magnitud de la seva feina.

Terribas, natural de Salt i arrelat a Girona, és un home orquestra, que tant serveix per muntar un dels premis literaris més prestigiosos del país -el Just Manuel Casero de narrativa breu- com per fer de rei mag a la cavalcada o a les representacions dels Pastorets. Fa uns dies, el poeta Jaume Subirana va proposar el hashtag #gràciesGuillem per expressar el que molta gent li deu.

RIGOR PROFESSIONAL / I tot, a major glòria del no-res, del simple plaer d'organitzar esdeveniments, actes, muntatges de tota mena que porten el seu segell, des de les sessions del Cinema Truffaut fins a les presentacions de llibres, des de la més multitudinària fins a la més humil, amb el rigor del professional i amb la passió desfermada del diletant que gaudeix del que està fent sense més guany que contemplar (i construir) allò que Ferraté qualificava com «la faç del paradís».

Guillem Terribas és un autodidacte que, com explica a la seva deliciosa biografia Demà serà un altre dia (Ara llibres), es va anar formant a mesura que s'endinsava en el món del cinema (la seva fília més persistent), del llibre i de la literatura. Amb lectures, amb coneixences, amb la inquietud del curiós, amb la bonhomia de qui aprèn. Per un atzar del destí i gràcies a la voluntat d'una colla d'amics progres, va muntar una llibreria que ha estat (i és) un far cultural en el panorama gironí i català. Des d'aquest vaixell insígnia, s'ha convertit en una persona imprescindible que ha estat en tots els saraus possibles: des de la combativa Assemblea Democràtica d'Artistes (com a dibuixant) fins a les seves responsabilitats en el Gremi de Llibreters, en un periple que abraça la transició, passa per la postmodernitat i desemboca en un present en crisi que ha sabut superar amb l'entusiasme de qui s'embrancava, l'any 1978, en una aventura que havia de marcar la seva vida per sempre.

En Guillem sempre hi és, com Clint Eastwood. I també hi serà, tot i la jubilació, perquè no podrà deixar de ser-hi. I és un home bo. M'agrada recordar -i només és un detall- la dolcesa amb què va acompanyar els últims anys de Modest Prats, el filòleg eminent traspassat el març del 2014, tant a Girona com en esporàdics viatges a Roma. «Però totes aquestes delicadeses», com escriu Valéry, «endreçades a la durada de l'edifici no eren res al costat de les que desplegava en forjar les emocions». Així és Guillem Terribas. Així serà, amb jubilació inclosa.
JOSEP M. FONALLERAS publicat en El Periódico 07.01.15 Foto:El Periódico

Guillem Terribas es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22

El llibreter passarà a ser el president del consell d'administració i continuarà presentant el premi Casero Jordi Gispert el rellevarà en les tasques de gestió.

Jordi Gispert / Guillem Terriba
s Foto: Vador García

  Guillem Terribas, llibreter i activista cultural hiperactiu, va anunciar ahir que es jubilarà el 31 de gener, després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona. Guillem Terribas (Salt, 1951) serà rellevat en les tasques de gestió i gerència per Jordi Gispert Saget. Terribas ha proposat la seva jubilació al consell d'administració de la Llibreria 22, format per 26 accionistes que han format part d'aquest projecte cultural comunitari des de la seva fundació, el 20 d'octubre de 1978. El llibreter continuarà vinculat a la 22 com a president del consell d'administració i també continuarà presentant l'acte de lliurament del premi Just M. Casero de novel·la curta, així com algunes de les moltes presentacions de llibres que han convertit la 22 en una de les llibreries més actives de tot Catalunya, gràcies, en bona part, a l'energia inesgotable de Terribas. 

Des que el periodista Salvador Garcia-Arbós va anunciar ahir la jubilació de Terribas per Twitter i se'n va fer ressò el digital de cultura Núvol, nombrosos amics i amigues de l'àmbit cultural van manifestar-li la seva sorpresa i el seu reconeixement a través de les xarxes socials. Segons va declarar Terribas a Núvol, “era el moment de fer el pas”. I va afegir-hi: “La decisió ha estat motivada per dos factors. El primer és que tenim una persona, en Jordi Gispert, perfectament capacitada per agafar el relleu. I segon, la crisi demanava una reestructuració de personal i l'eliminació del meu sou permetrà reduir la càrrega salarial sense acomiadar ningú.”

Columnista, membre del col·lectiu de crítics de cinema de Girona, autor del llibre de memòries Demà serà un altre dia i home de múltiples interessos i inquietuds culturals i socials, Guillem Terribas s'ha convertit en una presència imprescindible de la cultura gironina –i també saltenca–, no només des de la Llibreria 22, sinó també des de molts altres àmbits, i ha estat sempre un gran comunicador que, segur, no aturarà ara la seva activitat ingent.
Xavi CASTILLON publicat en el Punt Avui 04.01.2015

ROSER CAPDEVILA: Un llapis, un paper i una goma

Guillem Terribas i Roser Capdevila i un voluntari del públic,
durant l'acte celebrat a l'Auditori Josep Irla
 Foto: JOAN SABATER.

Un llapis, un paper i una goma. Això és el que diu que ha necessitat Roser Capdevila per il·lustrar el seu imaginari. Un univers màgic on la realitat i la ficció es fusionen amb els contes clàssics, i tan prolífic amb més de 350 títols publicats que es poden llegir traduïts als cinc continents. Res més? Bé, i un xic de talent i molta vocació, com reconeix modestament l'autora de Les tres bessones.

Confessions com aquestes i un munt d'anècdotes són les que ahir va oferir al públic la cèlebre il·lustradora catalana convidada a un acte celebrat a l'Auditori Josep Irla en el marc de l'exposicióLlapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa que es pot visitar fins al 18 de gener a l'Espai Santa Caterina de l'edifici de la Generalitat a Girona. L'acte en qüestió va consistir en un tête à tête amb el llibreter i activista cultural Guillem Terribas en què el títol,Conversa imprevisible, era si més no a priori inquietant. Lluny d'això, la xerrada va ser fluïda i molt amena. I el més important, agraïda tant pels grans com pels petits.

Asseguts en dues grans butaques, en un escenari que recordava, com bé van dir els dos interlocutors, un anunci del Banc de Sabadell –la diferència és que les interferències del micro feien la punyeta i Capdevila va reclamar que la lliguessin a la cadira perquè no parava de lliscar-hi–, Terribas i Capdevila van començar explicant la seva relació, més que cordial, i recordant com es van conèixer. És així com vam saber que van coincidir, primer, a casa del matrimoni gironí Ribas-Donato, per poc després tornar-se a trobar en un ambient més professional: a la Setmana del Llibre en Català, celebrada a Nova York. “Molt millor que no pas trobar-nos al metro, oi?”, va remarcar amb la seva habitual ironia Capdevila. Al llarg de la conversa, els entusiastes de l'artista vam descobrir detalls de la concepció de Les tres bessones, com ara que la distribució dels colors va ser totalment aleatòria i que els perfils es van inspirar en la realitat: la Teresa sempre ha estat l'aventurera; Helena, la més afamada (“prenia els biberons a les germanes”), i l'Anna, que no sabem si perquè hi era present, la va qualificar com “la més romàntica, emocional i carinyosa”. Un encant vaja.

També, preguntada per Terribas, va explicar que la maleïda Bruixa Avorrida sorgeix d'un personatge verídic, en aquest cas una mestra que va tenir: Doña Pilar, “que ja em renyava de ben petita perquè em distreia...” Imaginem que dibuixant, és clar.

Com que a la sala hi havia públic infantil, Roser Capdevila venia preparada amb la seva maleta viatgera. “En realitat és un vídeo primitiu”, els va explicar, tot desplegant un conte il·lustrat en què se succeïen les escenes amb “energia humana” –és a dir, fent anar una manovella– i amb un àudio insuperable, amb ella mateixa com a narradora en directe. Es titulava La gran patata, però més enllà de la història vam poder comprovar el seu do d'oratòria i la vitalitat, energia i passió que desprèn rere aquesta imatge d'àvia venerable.

Per completar la jornada, Roser Capdevila va oferir a continuació una visita guiada per als privilegiats assistents per aquesta petita gran exposició per la qual ja han passat prop de 3.500 persones i que posteriorment viatjarà fins a Brussel·les. Una mostra que vincula i recrea escenes i objectes de la seva vida íntima amb dibuixos i contes com ara el de La Girafa Palmira que, igual que la il·lustradora, condueix una vespa i l'apassiona la música. També hi ha un petit documental rodat per la seva filla Anna, “on foto un rotllo que no jo vull escoltar”, va sentenciar equívocament. Perquè tots els presents haurien volgut que continués explicant aventures, records i batalletes fins ben entrada la nit, com

habituament fem els adults als més petits.

Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt-Avui el 05.12.14

Cercas, on no pot enganyar

La presentació d'‘El impostor' omple la Llibreria 22, segona casa de l'escriptor.

Javier Cercas i Carles Ribera, ahir a la Llibreria 22 de Girona
 Foto: MANEL LLADÓ.

A pesar d'estar ben envoltat d'amics i familiars en la seva segona casa, o justament per això, ahir al migdia Javier Cercas va fer la presentació del seu últim llibre, El impostor, a la Llibreria 22 de Girona.
Va afirmar que se sentia “inquiet” com només ho està quan presenta un llibre a Girona o a Ibahernando (Càceres), on va néixer, perquè en aquests llocs on el coneix tothom des de fa anys no pot enganyar ningú intentant semblar un “escriptor seriós”. Era la seva manera de subratllar, ja de partida, que l'autèntica raó de ser d'El impostor, el tema “invisible” que s'amaga sota la història més visible d'Enric Marco –l'home que es va fer passar per supervivent dels camps nazis i es va convertir en una “rock star de la memòria històrica”– és que tots som, en certa manera, uns impostors que intentem constantment presentar-nos com el que no som o embellir la nostra realitat, no per mala fe sinó per “l'angoixant necessitat de ser estimats i acceptats”. “Per això fem la majoria de les coses, també escriure novel·les”, va dir Cercas, segons el qual Marco és “el Picasso o el Maradona de la mentida”, però també un home “radicalment normal”.

A partir de la biografia de Marco, “un home de vida anodina que es reinventa als cinquanta anys per crear-se un passat d'heroi de la Guerra Civil i víctima de l'Holocaust”, Cercas fa un paral·lelisme amb el Quixot i, d'una manera més propera, amb “aquest país on resulta que tothom havia estat antifranquista, quan poquíssima gent va ser-ho realment”.

Carles Ribera, vicedirector d'El Punt Avui, va lloar El impostor com “un bon treball de recerca històrica i periodística, però sobretot una gran novel·la”, de la qual va destacar especialment que Cercas hi torna a aparèixer com a personatge per mostrar com va construint la història des de dins d'aquest “relat real o literatura de fricció, perquè hi freguen diversos gèneres”, segons Ribera; “un llibre freaky, com tots els meus”, segons Cercas, defensor d'un model de novel·la “més flexible i plural” que funciona com “un banquet amb molts plats”, com ara la crònica, la biografia, l'assaig i la història. “Qui ha dit que la novel·la ha de ser ficció?”, hi va afegir.

Ribera va dissentir amb Cercas en dos aspectes: a ell Marco no li sembla en absolut un Quixot idealista ni fantasiós sinó “un pícaro, un pinxo”,

ni tampoc combrega amb la visió de Cercas a través d'aquest personatge, de l'antifranquisme i de la memòria històrica. “Ens hem deixat entabanar per una versió kitsch de la història en comptes de mirar el passat de debò”, va dir l'escriptor, sempre disposat a remoure consciències. “Si la novel·la té algun sentit és perquè provoca”.

Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 30.11.14

Desenes d´impostors assisteixen a la presentació del nou llibre de Cercas

L'autor presenta a la 22 "El impostor" i assegura que tots som impostors
en algun moment de la vida.

Tots som uns impostors, i el que no ho sigui que tiri la primera pedra. No ho va dir així Cercas, però gairebé. I no és només que jugués sobre segur tenint en compte que no faltaven entre el públic polítics i expolítics, sinó que, com va deixar clar amb les seves paraules i com deixa igualment clar en les pàgines de El impostor, tothom en determinat moment de la vida es fa passar per algú-o per alguna cosa- que no és. Com Don Quixot. Com Enric Marco, que va arribar a presidir l'associació Amical de Mathausen, que va rebre la Creu de Sant Jordi, que va parlar davant tothom de la seva experiència -des d'escoles fins al Congrés de Diputats- fins que algú va descobrir que mai no havia trepitjat un camp de concentració.
De la vida de Marco va El impostor, la nova novel·la del gironí Javier Cercas, que va presentar ell mateix i el periodista Carles Ribera ahir al migdia a la Libreria 22. Una llibreria que es va fer petita per acollir la gran quantitat de públic que s'hi va aplegar, tant que va fer començar l'acte amb cert retard perquè Cercas no gosa dir que "no" a cap petició de signar un llibre, per més que després lloés els que en algun moment de la vida tenen la valentia de pronunciar aquest "No".

El impostor no és ben bé una novel·la, o com a mínim no és ben bé ficció. Com també va dir l'autor, cal reivindicar el concepte de novel·la del segle XIX, quan acollia tots els gèneres, una mena "d'escudella i carn d'olla"

A.S Diari de Girona 30.11.14

La ciutat amputada

El trist tancament de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar 

No em recupero d'una amputació d'un tros de la meva vida, que ja cau la destral per escapçar-me'n un altre. En pocs dies m'he vist sorprès, gairebé de forma consecutiva, amb l'anunci de desaparició de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar. Està desapareixent un tipus de ciutat, el que vaig conèixer en la meva infància i joventut, i el pitjor és que això significa que m'acosto jo també a la desparació

A Discos Coll hi anàvem a escoltar música -de vinil, per descomptat- en cabines. Encara no existien els auriculars, i ens tancàvem en una cabina a escoltar les novetats que havíem triat i que ens anava posant pacientment l'encarregat. Pacientment perquè devia saber que no compraríem res.

Anys més tard sí, anys més tard era el lloc on els gironins ens abastíem de música, i no em fa res reconèixer que allà vaig aconseguir el primer LP de Tequila i més d'un de Boney M. Sempre he sigut un melòman. Amb el temps i per motius totalment aliens al começ i la música vaig conèixer un dels dependents -crec recordar que es deia Manolo-, noi amb sempiterna cara d'adormit, a qui vaig veure despert i enfadat el dia que uns turistes italians van entrar a queixar-se que entre els pins -llavors ni tan sols es deien pins- exposats a l'aparador hi havia insígnies nazis, o que ells havien pres per nazis. En Manolo els va despatxar de mala manera, no perquè fos nazi -que no ho era- sinó perquè aquí no ha de venir cap turista a dir-nos què podem vendre.

Les salsitxes bratwurst que he menjat al König de la Gran Via posades en fila donarien tres vegades i mitja la volta a la terra pel seu equador, segons els càlculs més recents. Però hi ha un altre fet que el manté ancorat a la meva memòria, especialment quan arriben les dates nadalenques, com és el cas. D'entre tota la colla d'amics de joventut, només la meva família i la d'en Tomàs es mantenien fermes en la tradició catalana de celebrar el dinar de Nadal, mai el sopar de Nochebuena, importat d'Espanya.

Aquest fet, que en la infantesa no suposava res més que sopar com cada dia, fer cagar el tió i anar a dormir en espera del gran tec de l'endemà que la meva àvia feia una setmana que preparava, en l'adolescència creava un problema: les famílies marxaven a la casa de la costa i nosaltres ens quedàvem a Girona: Nadal era una nit de parranda, però havíem d'esperar.

Mentre la resta de la colla sopava en família, en Tomàs i jo havíem de trobar un lloc on sopar, amb tots els restarurants i bars tancats -estem a finals dels 80 i inicis dels 90- fins passada la mitjanit. El König mai no ens va fallar. Era l'únic antre de Girona on poder "no-celebrar" la nit de Nadal. Allà ens trobàvem, any rere any, els éssers més solitaris del món: en Tomàs i jo per tradició familiar i la resta de clientela perquè la vida els havia convertit en solitaris. Inclús -especialment- la nit de Nadal. No em sembla que hi hagués ni tan sols decoració nadalenca, i això contribuïa a dotar tot el quadre d'una tristor dickensiana, només interrompuda de tant en tant per algun crit de: "Oído cocina, una de ensaladilla". Però que bé que hi estàvem nosaltres, sabedors que la nostra solitud era voluntària i acabaria a la mitjanit, quan les carrosses es tornen carbasses.

Rhin Bar, 62 anys de vida el contemplen, diria que sense cap canvi substancial. Immortalitzat per Javier Cercas a Las leyes de la frontera perquè és l'únic lloc de tota la trista i grisa Girona dels anys 70 on el policia de províncies que acaba d'arribar -i no pas a hores intempestives, a menys que convinguem que en aquell temps i lloc les 8 del vespre ja eres intempestives- troba obert i pot menjar-hi alguna cosa per no ficar-se al llit amb la panxa buida. Per a mi era immortal des de molt abans, des del meu naixement.

Els meus deu primers anys de vida van transcórrer en un segon pis damunt d'aquest bar-restaurant, amb la finestra del menjador -on fèiem vida els sis habitants d'un pis, vell i sense calefacció- just a sobre de la terrassa que a l'estiu reunia força gent del barri -no recordo altres bars a prop, o al menys no que obrissin fins a l'hora de sopar- i qui sap si algun policia arribat de províncies. A l'estiu, amb les finestres obertes, això suposava sopar pràcticament junts, els de la terrassa i els del pis, inclús em sembla notar encara l'olor de pollastres a l'ast que s'enfilava fins a aquell pis, que encara existeix i és avui refugi d'immigrants.

El Rhin Bar m'acompanyava fins al llit, ja que la finestra de la meva habitació no donava al carrer sinó a un celobert als baixos del qual s'ubicava el magatzem del bar, amb caixes i barrils apilats i una porta que el cambrer obria i tancava cada cop que necessitava reposar queviures o begudes. Tot plegat formava una barreja de soroll i olors que m'ha quedat guardada en alguna part del còrtex cerebral: quan alguna vegada hi he entrat, ja d'adult, he tancat els ulls i m'he sentit transportat a la infantesa, que, com descobrim massa tard, és el veritable paradís.

No guardo en la memòria cap estada familiar ni a l'interior ni a la terrassa, cosa estranya perquè tot i no ser una família amiga de bars, és segur que ni que fos per proximitat i per amistat -la meva família coneixia molt en Candi, el propietari- alguna vegada hi deuríem anar. La memòria guarda només allò que vol, i encara es permet manipular-ho amb el pas dels anys.

D'aquí a poc temps el Rhin Bar, Discos Coll i el König només seran recordats pels pocs que els vam conèixer i el seu lloc l'ocuparà alguna botiga d'Inditex. Quan els trossos d'història moren no surten als obituaris, però són símptoma de la lenta defunció d'una ciutat que aviat no es distingirà en res de totes les altres.

Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 30.11.14

comentari de la pel·lícula LA FOSSA de Pere Vilà.

LA FOSSA

Catalunya, 2013

Direcció: Pere Vilà i Barceló.

Intèrprets: Lluís Homar, Emma Vilarasau,

Àlex Monner.

Durada: 90 min.

Gènere: Drama.

Idioma: Català.

Data d'estrena: 25/11/2014

LA MEMÒRIA I LA VELLESA 

Pere Vilà, director gironí que ha deixar de ser una jove promesa per ser un director respectat i considerat en el mon del cinema tant a fora com a casa nostra.

Va començar el 2003 amb un  curtmetratge anomenat "El dia que es va estrenar Caro Diario" una broma entre el cinema que regenta el director italià Nanni Moretti a Roma i el Cinema Truffaut de Girona. L'any 2005, va realitzar el seu segon curtmetratge "El peixos del riu Leteo"  pel qual va obtenir el Premi Elsa Peretti Foundation. En aquest curtmetratge, ja hi participava la Josefina Espinosa, una assídua en els films de Pere Vilà i l'actriu Emma Vilarasau, n'era la protagonista. S'ha de dir que a "Els peixos del riu Leteo" Pere Vilà, ja tractava un tema molt recurrent en la seva filmografia, el de la vellesa, la soledat, la pèrdua de memòria i de cordura. En el seu primer llarg metratge "Pas a nivell" (2007) Pere Vilà, jugava entre un adolescent que acabava els seus estudis universitàries i que no tenia clar el seu futur i per altra banda,  els darrers dies de la seva avia.

La  segona pel·lícula, "La Lapidation de Saint Étienne" (2012)  va obtenir el reconeixement  en diversos festivals (  Premi FIPRESCI a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid  2012 i Premi a la millor pel·lícula al Festival de Cinema Regiofun de Polònia 2012)  i amb molt bones crítiques. La  pel·lícula planteja una situació límit i de solitud  d' un ancià malat ( formidable interpretació de Lou Castel) que no vol deixar el seu pis on hi ha part de la seva vida i dels seus records.

Amb el seu tercer llarg metratge, "La fossa",  Pere Vilà torna a els records, a la vellesa i a la memòria perduda. El protagonista, ja vell i en un geriàtric (interpretat per Josep Maria Domènech) després d'escoltar la notícia per ràdio de la troballa d'una fosa comú, decideix marxar del centre i anar a la recerca del temps passat. I en els seus records, reviurem la seva història de la guerra civil, del captiveri i el retrobament amb la seva dona, formidables interpretacions de Lluís Homar i de la Emma Vilarasau.

Pere Vilà no té presa en explicar la seva història. Matisa molt les mirades, les situacions, les solituds. Un gran observador dels moments (aparentment) buits de la vida de les persones. Durant el recorregut d'aquesta memòria, viurem moments del passat i records que s'esborren. Retrets i els mals entesos d'una guerra plena d'errors, de vençuts i sense perdó. Esperant sempre el moment per retrobar la vida perduda. La Fossa, es una pel·lícula que ens ensenya a escoltar, a mirar la vellesa i la joventut. D'observar l'amor i el sexe.

La Fossa, també és una pel·lícula plena de rancúnia i d'excuses.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Pre-estrena en el Cinema Truffaut el 25.11.14, amb l'assistència de lluís Homar i el director Pere Vilà, dins el festival de Temporada Alta.

El teixit social gironí assegura que «estem tan emprenyats no es pot tirar enrere»

Demanen que la societat es mobilitzi el 9 de novembre per "empènyer" cap a les plebiscitàries

Continuar endavant i no fer marxa enrere perquè la societat no ho entendria. Aquesta és la visió d'alguns representants del teixit social i econòmic gironí que asseguren que, malgrat que la consulta hagi quedat descartada, la societat no pot afluixar i ha de mobilitzar-se el 9 de novembre per fer el darrer gest que empenyi els partits cap a les eleccions plebiscitàries.

De fet, opinen que l'anunci del president Artur Mas de substituir la consulta per un procés participatiu no canvia les coses, perquè "serà la mateixa consulta que no ens deixava fer el Govern espanyol",explica el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona, el cardiòleg Ramon Brugada.

És del mateix parer el portaveu d'USTEC-STES a Girona, Xavier Díez, que considera que "la situació no varia gaire, perquè es farà una consulta no formal però que servirà com a expressió pública per demanar un canvi d'estatus". "Facin el que facin, hi hagi o no consulta, els catalans estem tan emprenyats i alhora tan esperançats que no podem tirar enrere", assegurava ahir el llibreter Guillem Terribas, que afirma que "ja no hi ha camí de retorn".

En el mateix sentit s'expressa el gerent de la Unió d'Hostaleria i Turisme Costa Brava Centre, Martí Sabrià, que creu que "no podem afluixar. Es tracta de passar plana, no podem penalitzar les generacions futures tirant enrere, perquè l'herència deixada seria terrible". Sabrià considera que "tots sabem que algun moment s'ha de trencar la legalitat".

Pel que fa al format proposat per Mas, la secretaria general del sindicat UGT a Girona, Dolors Bassa, assegura que "preferiria que fos una consulta feta per l'administració i no per voluntaris", però que malgrat tot, "la proposta alternativa està bé".

Al seu torn, Brugada creu que s'han "d'anar cremant etapes amb dignitat i és la millor manera de no tirar enrere humiliats". Sabrià també considera que "l'alternativa no és la millor solució, però la societat tornarà a donar una lliçó, va per davant dels polítics".

El director artístic del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, confessa que "ja es veia a venir", però recorda que "l'important és la cosa definitiva, i això seran les eleccions plebiscitàries. Cal anar-hi junts".

Brugada també confia que el que passi el 9-N "ha de ser una empenta per crear una resposta unitària cap a les plebisciàries i la declaració unilateral d'independència", ja que assegura que "és important que tothom voti en massa".

Terribas també demana que 9-N la gent surti al carrer i es mobilitzi, "per demostrar que volem votar, sigui legal o no". En el que coincideixen és en la decepció que ha suposat el trencament de la unitat dels partits. "Hi ha certa teatralitat, perquè ja pensen en l'escenari postindependència", diu Díez.

Alba Carmona, publicat en el Diari de Girona 15.10.14