AQUÍ Y ALLÁ

AQUÍ Y ALLÁ
Mèxic-Espanya, 2012.
Direcció: Antonio Méndez Esparza.
Intèrprets: Pedro de los Santos, Teresa Ramírez Aguirre,
Lorena Guadalupe Pantaléon Vázquez.
Durada: 110 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Castellà.

ESTRENA: 1 DE MARÇ
CINEMA TRUFFAUT. Girona

EL TEMPS MO PASSA

Ens trobem davant d’una història sorprenent per la seva naturalitat i una manera nova mostrar de la crua realitat en que malviuen uns poble allunyats de la cultura i d’unes condicions mínimes de vida. Entrem en una història on aparentment no passa res i, en canvi, hi passa molt. Vivim unes situacions que no entenem i que intentem entendre, però se’ns escapa, per més que vulguem ser comprensius. I tota aquest món, amb les seves persones i els seus problemes, se’ns mostra sense cap mena de violència o d’estridència concreta o aparent, però hi és. Els personatges tenen un vocabulari escàs i pobre, que costa d’entendre i per aquest motiu la pel·lícula està subtitulada. No reaccionen. Davant de situacions problemàtiques, no fan res, queden aturats... i això, aquestes situacions, creen una situació d’impotència a l’espectador.
Tot comença a Nova York i acaba a un poblet al sud de Mèxic anomenat Canes. Allà, a Nova York, és van conèixer el director espanyol Antonio Méndez Esparza i el protagonista d’aquesta història el mexicà, Pedro de los Santos. Tots dos eren estrangers i perduts en la gran metròpoli i units per una mateixa llengua. Tots dos van començar a fer curts i tots dos se’n van anar al poble on va néixer Pedro, a Canes, a rodar aquesta història.
La història que ens expliquen amb AQUÍ Y ALLÀ, la d’un un jove que torna al seu poble amb la seva dona i les seves dues filles petites. Ha estat a Nova York per sortir de la misèria i fer algun diner per poder donar una vida diferent a la seva família.
Viurem el procés de retrobar la seves filles, juntament amb el protagonista, de tornar a tenir una relació “normal” amb la seva dona i tornar a ser pare d’una altra nena. I el fracàs.
El que sorprèn de la pel·lícula i fa que et tornin les imatges contínuament, és la manera en que el director ha sabut captar i explicar el com viuen, pensen, raonen, pateixen i comparteixen moment feliços aquesta família i el seu entorn. La naturalitat en que està explicada i que és nota l’autenticitat dels personatges, no hi ha ficció ni tampoc és un documental. Hi ha realitat, veritat. L’espectador viu d’una manera normal com si estigues darrera un mirall, sense poder participar ni ajudar aquelles persones i, per tant, amb una impotència i desesperació continua. I, al final acceptes que no hi pots fer res, com ells. I acceptes, també, els temps morts, els silencis i les no preguntes.
Cal felicitar tant el director, com el seu amic mexicà, per haver sabut explicar una història, unes situacions, que en mans de qualsevol director a l’ús, ens hagués explicat les desgràcies, la violència i el mal estar d’una gent marginada i abandonada, que ens haguessin reconfortat, a els espectadors, amb allò de que “quina sort que tenim”.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona

Mercè Mas i Carles

La Mercè de L'Arc

Feia mesos que sabia que la Mercè Mas i Carles, més coneguda pels llibreters com la Mercè de L'Arc o la Mercè de la Rutlla, no estava bé, que tenia càncer. Però no va ser fins dilluns a la nit, que em van donar la notícia de la seva mort, que vaig mirar enrere en els meus records, i la Mercè hi surt en alguns moments importants de la meva vida.

La primera imatge que m'arriba és de mitjan anys seixanta, amb l'escoltisme. Quan alguns diumenges al matí agafàvem el tren o l'autobús per anar d'excursió a alguna muntanya de la Garrotxa, ens els trobàvem a ella, el seu marit, en Josep Cristòfol, i el seu fill Xavier, que era un marrec, que també anaven a pujar alguna muntanya o turó d'aquelles contrades. Recordo l'alegria i l'energia que portaven i transmetien. Una felicitat envejable.

Més endavant, a Salt –ells també vivien a Salt–, en una parada de Sant Jordi que vam muntar els escoltes, ens ajudaven la Mercè i en Cristòfol. Ella aleshores treballava a la llibreria Les Voltes i ens deixaven els llibres per vendre. Amb en Lluís Mateu vam il·lustrar uns poemes, que tant a ella com a en Cristòfol els van agradar molt, i els van comprar.

La Mercè em va proposar fer un aparador a Les Voltes. Per a mi era un honor i una gran responsabilitat, ja que en aquella època els aparadors de Les Voltes els solien fer artistes com Carles Vivó, Enric Marquès, Bosch-Martí, Santiago Roca-Delpech, Lluís Güell, Jordi Soler... Vaig fer un aparador infantil i a partir d'aquell moment vaig entrar en el fantàstic món de la Girona dels seixanta, i també a partir d'aquell moment Les Voltes, amb la Mercè, va ser la meva casa cultural i de contacte a Girona. Allà vaig conèixer, entre altres, el malaguanyat Lluís M. de Puig, que encara treballava a les oficines dels “Químics” amb en Josep Cristòfol. La Mercè em va ajudar molt en aquella època fent-me obrir i descobrir la meva vessant pictòrica i inquietuds literàries, empenyent-me a participar en els inicis de la Fira del Dibuix, en els premis Prudenci Bertrana...

Em vaig tornar a retrobar amb la Mercè en l'obertura de la Llibreria 22, l'any 1978. Ella ja no estava a Les Voltes, però era la delegada de la distribuïdora de llibres en català L'Arc de Berà. Van ser molt importants l'ajuda i els consells de la Mercè a l'hora de muntar la 22, sobretot en els inicis. A més, en aquella època ella va venir a viure a Girona, al costat de la 22, al carrer Anselm Clavé. Aquesta relació “professional” va durar fins que es va jubilar, als 60 anys. La nostra amistat sempre va estar per damunt dels moments tensos que tota relació professional comporta. La Mercè era una dona encantadora, però amb molt de caràcter. Tenia molt clares les seves idees i les portava fins a les darreres conseqüències. Els llibreters de Girona i comarques li hem d'estar molt agraïts. Sempre ens va ajudar i va treballar en circumstàncies dures, i pràcticament sola. Ens donava informació en una època en que n'hi havia poca i la que hi havia no era segura.

La Mercè i en Josep Cristòfol mai van abandonar el gust per la natura i així que podien feien un viatge. Caminar i caminar era la seva màxima il·lusió, que va poder portar a terme quan es va jubilar. A partir d'aleshores, tant l'un com l'altre no van parar de fer viatges allà on fos. Ara la Mercè ha marxat sola a fer el llarg viatge. Era una dona segura i amb molta fortalesa, i sabrà esperar el temps que calgui per seguir caminant amb en Tòfol.

Moltes gràcies, Mercè, per la teva vida, i bon viatge. Una abraçada.

* Guillem Terribas, llibreter, publicat en El Punt-Avui el 14.02.13

Els Ripoll de Torroella

Ens coneixíem des de feia més de trenta-cinc anys, ell en devia tenir dotze o tretze quan venia al Motel de Figueres amb el seu pare i Josep Pla. Sempre que ens trobàvem, tot i haver passat tants anys, sempre em parlava del record que tenia de “venir de petit a Figueres, on quedava parat de la manera com tothom tractava aquell home gran i espigat, amb boina permanent, important per alguna cosa que jo aleshores tot just endevinava".

Així em va parlar encara l'última vegada que ens vam veure, a Torroella de Fluvià, l'amic Carles Ripoll Borrell, que morí la setmana passada als cinquanta-un anys, una edat escandalosa i escandalitzant per morir-se. Tot i que aquest paper vol ser només un petit record sobre un gran bon home, he de dir que em sento solidari en el dolor al costat de tota la família, perquè tots el trobarem molt a faltar, en Carles.

A Torroella de Fluvià hi ha el Centre d'Estudis del Baix Fluvià, que depassa llargament els cinquanta anys d'història. És una entitat exemplar que durant la dictadura va haver de fer autèntics equilibris per sobreviure, i que sempre ha desenvolupat diverses activitats culturals de tota mena, estretament lligades i relacionades amb el país més immediat. Tot i tenir la seu en un petit poble, per l'entitat hi han passat notables personalitats, com per exemple Frederic Marés, Josep Pla, Joaquim Nadal, Tomàs Mallol, Maria Àngels Anglada, Ernest Lluch, etc. A la seu hi ha també un notabilíssim Museu del Pagès, que té uns inicis força curiosos. Eduard Ripoll, cosí del pare d'en Carles que va ser director del museu i les excavacions d'Empúries, sovint deia als Ripoll de Torroella: “Recolliu eines de pagès, que d'aquí a uns anys no en quedarà res!” I quan van instal·lar la seu del Centre d'Estudis a can Miqueló, decidiren que la planta baixa de la casa seria destinada a guardar tots els estris de pagès que van poder anar trobant, i avui és un autèntic museu de tema ben proper. En Carles Ripoll Borrell era el director d'aquest centre d'estudis, i exercia amb una dedicació i entusiasme no gens comuns. En sóc testimoni perquè vaig tenir ocasions de ser a Torroella amb la família, on el vaig veure treballar i entusiasmar-se amb aquesta feina cultural i de recuperació que tant estimava, i que li venia encomanada per la seva família. Adéu, Carles, i gràcies per tot.
Josep Valls, publicat en El Punt-Avui 03.02.13 

Vaig conèixer a en Carles fa molts anys a través de la seva germana Carme, que aleshores festejava amb el malaguanyat Ramon Picamal, a la casa pairal de Torroella de Fluvià que començava a ser un centre de trobada de gent del poble i de fora. Allà precisament vaig conèixer a Tomàs Mallol. Anys més tard vam tenir un contacte més intens a través dels llibres. Ell era l'anima de la organització de la Festa del llibre per Sant Jordi i a través de la Llibreria 22 els hi subministràvem els llibres. Aquesta relació ha durat fins els darrer Sant Jordi, ja malalt, encara se'n va cuidar amb l'ordre i el bon fer que el caracteritzava.

En Carles, també, era el capdavanter d' organitzar les vetllades literàries en el Centre d'estudis del Baix Empordà, en la que s'hi fèiem xerrades-conferències de tot tipus. Quan eren escriptor els que hi anàvem, els llibres els hi subministràvem a través de la 22. Fa quatre anys vaig ser invitat a participar en una d'aquestes vetllades literàries que organitzava un cop al mes en el Centre. Hi vam anar amb en Carles Monguilod i entre els dos vam parlar dels nostres llibres "Demà serà un altre dia" i "Vint-i-cinc anys i un dia". va ser una nit molt agradable. recordo molt bé el sopar previ a la xerrada a casa seva, en família. La seva mare ja tenia un menú preparat per cada trobada.

En Carles era un home elegant, educat i culte. Amb unes ganes envejables de treballar pel país, la seva cultura i les seves tradicions i sense cap interès personal. Tot i que ell vivia i treballava a Barcelona, Torroella de Fluvià era la seva vida i la seva il·lusió.

Una pena. descansi en pau.
Guillem.

Anna, per sempre

Se n'han escrit moltes coses aquests últims dies, d'Anna Lizaran, mentre cadascú la recordava en obres a través de les quals se'ns ha fet digne de memòria, com un poema. A propòsit de la memòria, i de la seva fragilitat, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet va publicar un obituari a El País en què apuntava que els grans actors (i actrius) són petits déus que reben l'homenatge dels seus admiradors mentre viuen i que, a diferència d'un llibre (per exemple), que pot ser llegit i admirat durant segles, els espera una desaparició que pot ser lenta, però inevitable, quan ja no és possible escoltar les seves veus i veure els seus gestos: aquells que els hem vist i els hem estimat els tenim dins nostre, però, quan morirem, ells moriran definitivament i deixaran, potser, només un rastre evanescent.
En llegir aquesta consideració de Benet i Jornet, a propòsit de la mort d'Anna Lizaran, vaig pensar que sobretot és un home de teatre que no havia tingut present que el cinema, encara que també de manera relativa, perquè pot comprovar-se que les noves generacions en desconeixen els seus grans mites i presències, té el poder de conservar els actors a les imatges com si, un cop morts, fossin uns fantasmes que adquirissin vida a cada nova visió. També he pensat que ara hi ha documents audiovisuals que deixen constància dels treballs interpretatius dels grans actors de teatre. Tanmateix, Benet i Jornet té raó. Anna Lizaran, potser amb l'excepció d'alguns moments en pel·lícules de Ventura Pons, era sobretot una actriu de teatre: el realisme del cinema no li esqueia. I el registre audiovisual no pot restituir l'experiència en un teatre: la vida del seu artifici. Així és que potser sí que la memòria de la seva veritat escènica morirà amb nosaltres: però, mentre vivim, la recordarem, amb agraïment i emoció pel que ens ha transmès sobre l'experiència humana.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 15.01.13 

* He seguit la carrera teatral de LA Lizarán, des dels seus inicis amb el Lliure. Li he vist moltes obres i sempre m'ha impressionat la seva interpretació sigui fent de dones dures amb temperament, dones dèbils, subtils... i fins hi tot d'home, en el Rei Lear. I sempre ha estat diferent, impecable, fantàstica i entregada. Sobretot en el seu darrer gran personatge, la dona malalta de càncer que encara vol dominar com sempre la casa, la família a AGOST.

Vaig tenir la sort de passar una vetllada llarga amb ella amb motiu de l'estrena a Girona de la versió cinematogràfica (que anys abans havia vist en teatre) que va fer Ventura Pons de l'obra de Sergi Belbel "Forasters". Vaig conduir una tertúlia amb ella i en Ventura a la Casa de Cultura de Girona (l'Anna, va arribar que ja havíem començat). Va estar esplèndida, generosa, agraïda i propera. Llavors vam anar sopar amb en Ventura i uns amics. Em va fer gràcia que les primeres paraules que em va adreçar va ser una pregunta: Fa uns dies vas parlar per Catalunya Ràdio sobre un llibre, la teva veu m'ha quedat. El sopar va ser agradable i distès. Mai es va comportar com una Diva, tot i que s'hi podia comportar. Molt bona l'entesa entre ella i en Ventura i molt agraïda per donar-li, també, el personatge de l'obra en la versió cinematogràfica. I llavors va recordar a la seva germana, també actriu, Lola Lizarán que havia mort de càncer feia uns anys. Recordava i ens explicava que de  dies representava l'obra, Forasters,  el personatge de la mare malalta de càncer;  i a les nit, acabada la representació, anava a l'hospital a fer  companyia a la seva germana que agonitzava pel càncer que se l'estava martiritzant. A la pel·lícula hi ha un moment en que la dona malalta que interpreta (pel qual va guanyar el Gaudi a la millor interpretació aquell any) el tractament  l'ha deixada sense cabells. L'Anna es va tallar al cero la seva cabellera, per entrar millor en el personatge i en homenatge a la seva germana.

Nosaltres, si cal, també ens tallarem el cabell al cero en memòria i en homenatge a aquesta gran dona que ha esdevingut l'actriu més important del Teatre dels darrers anys.

Gràcies Annita.

Guillem Terribas. 
http://www.rtve.es/alacarta/videos/continuara/continuara-recordem-anna-lizarna-actriu/1665745/

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4420611

PENSAMENT DE MORT, CORDELL DE LA VIDA

Va ser divendres passat un dia funest, d'aquells en què la mort es fa present de punta de dia a nit foscant en forma de persones conegudes, properes i joves que se'n van. Va ser ahir, dissabte, un dia de lectura de necrològiques, de records emocionats, de retrats pòstums. Avui diumenge, l'Anna, la Montse i la Judith són tres dones que ja no hi són; representen tres entorns diferents d'amics i familiars que ploren tan estimades absències; són tres dones que en les seves diferents presències a Girona han deixat una empremta intangible i, de ben segur, indeleble per a molts.
No coneixia l'Anna Lizarán més enllà del que la pugui conèixer un aficionat del teatre de peu de carrer o de butaca de platea. Però, he trobat a l'hemeroteca de l'Ajuntament de Girona el programa del Municipal de les Fires de 1978, un programa excel·lent amb figures de la talla de Montserrat Caballé, Nacha Guevara, Dolores Pradera..., i el Teatre Lliure, l'estimadíssim Teatre Lliure de la nostra joventut (física i democràtica); el Lliure de Fabià Puigserver, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Domènec Reixach, Lluís Homar, Fermí Reixach..., i Anna Lizarán. Heus ací, doncs, que la primera vinculació de l'actriu amb Girona em duu a les Fires de 1978, als dies 29 i 30, al Municipal, amb la representació de "La Nit de les Tribades" d'Olov Enquist i traducció de Guillem-Jordi Graells. Dec al Teatre Lliure la passió pel teatre i a l'Anna Lizarán, la imatge i la veu d'una grandíssima actriu.
Sí que, en canvi, coneixia la Montse Hosta. La coneixia perquè era gironina (i a Girona gairebé ens coneixem tots), com a germana d'Assumpció Hosta i com a cunyada del meu amic, en Joan Olòriz. La coneixia, és clar que sí, com a arxivera; la seva ocupació i la seva passió. Justament, penso que li agradaria que en l'aplec de records, que glossen i glossaran feina i vida, hi afegeixi una entranyable informació extreta de la premsa de fa 37 anys, gràcies precisament a la tasca ingent de digitalització que el gremi d'arxivers està duent a terme i que permet que tothom pugui treure el nas en el passat sense filtres ni limitacions.
El dia 15 de desembre de 1976, es va celebrar a Espanya el Referèndum sobre la Llei de la Reforma Política ("Aprova el projecte de llei per a Reforma Política?", deia la pregunta), que va rebre el 94,17% de vots afirmatius. En els dies previs a la consulta, els partits feien mítings; els primers de la democràcia. A començament de desembre, el PSC Reagrupament va fer el seu a Girona. L'havia de fer al teatre Albèniz, però dos atemptats terroristes al local per part de grups feixistes (a les 12 de la nit i a les 3 de la matinada) van obligar a improvisar-lo, gairebé amb tothom a peu dret, a la plaça de Sant Agustí (Independència). La crònica, les fotografies i el collage del Grup Praxis a Presència són absolutament impagables. Hi prengueren part: Xavier Rocha, Xavier Gassiot, Miquel Gayolà, Amadeu Ciutó, Amadeu Clarià, Montse Hosta, Joaquim Arana, Joan Paredes i Josep Pallach. La intervenció de Montse Hosta: "fou molt concreta en les reivindicacions dels sectors marginats, reclamà l'assistència prenatal i postnatal gratuïta per a tothom, la majoria d'edat als 18 anys, la reinstauració del divorci, el dret al control dels béns de la Delegación Nacional de Juventudes, pensions dignes per als jubilats..." Va acabar dient que "el socialisme i la democràcia són el nou horitzó d'esperança que torna a tenir Catalunya".
No coneixia la bescanonina Judith Escobar Robledillo, però fa uns pocs anys, en aquesta mateixa carretera de la vergonya, va morir, també d'accident, un alumne meu quan venia a classe a l'institut. Aquesta mort ha multiplicat la ràbia que sento pels responsables de tan ignominiosa via. No coneixia la Judith, però he llegit amb emoció els comentaris dels que sí que la coneixien i estimaven. En Sergi González, exalumne meu, ha escrit al ?Facebook: "Una gran noia, simpàtica i alegre, que vivia en una família molt unida. Sense conèixer-te ja tenia la idea d'ajudar-te i de col·laborar en el que fes falta. Quan va ?morir el meu pare ens va fer molt de costat i només tenia 16 anys. Tenia molt bon cor. Era una persona que inspirava bondat".
Que no ens deixi mai el pensament de la Mort, perquè com deia el poeta Vicent Andrés Estellés "em tens tibant el cordell de la vida/ fent-me servei sereníssim de plom".


Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 13.01.13

Montse Hosta, directora de l´Arxiu Històric de Girona, mor als 59 anys

El tracte de proximitat amb els usuaris la va definir a la feina i invertia activament el temps d'esbarjo en el grup excursionista de l'ADAC.
El passat 15 d'agost li van diagnosticar un tumor cerebral irremeiable i ahir va morir Montserrat Hosta, de 59 anys, des del 2003 directora de l'Arxiu Històric de Girona, activa excursionista amb el grup de l'ADAC, mare de dos fills fruit del seu matrimoni amb el també malaguanyat Jaume Curbet, i ja àvia. El funeral tindrà lloc a les 12 d'aquest migdia a l'església de Santa Susanna del Mercadal de Girona. Montserrat Hosta va estudiar Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va especialitzar en història. Als anys de la lluita antifranquista va ser membre del PSC de Josep Pallach i, de ben joveneta, tot just estudiant de COU, va ser detinguda per participar en una manifestació a Girona contra els procés de Burgos.
Va treballar al primer Departament de Cultra a Girona, quan Modest Prats n'era delegat territorial. A principis de la dècada de 1990 va entrar a l'Arxiu Històric i després va guanyar la plaça de funcionària del cos de Titulats Superiors d'Arxivers de la Generalitat.
David Moré, arxiver municipal de Tossa de Mar, recorda una Montserrat Hosta "apassionada per les coses" en què creia i "molt pròxima" als usuaris de l'arxiu. Moré va ser ànima de l'exposició Apocalíptica: els rastres de la mort a través de la història, inaugurada per les Fires de Girona de 2008, i que Hosta va comissariar.
Joan Olòriz, portaveu municipal d'ICV, cunyat de la finada, afirma que el procés de malaltia i mort "ha estat dur" perquè Montse Hosta es trobava en un "moment bo" ja que portava una vida "activa i sana", esperava ser àvia per segona vegada i havia de viatjar a Suècia a casa del seu fill, casat en aquell país. El 15 d'agost tots l'esperaven com cada any al dinar de celebració del sant de la germana Assumpció, la directora del Patronat del Call de Girona i secretària de la Red de Juderias d'Espanya. Per comptes d'aparèixer, va trucar des de la feina. Va agafar les claus i va obrir l'arxiu un dia festiu. Li començava a fallar la memòria. El mateix dia, poques hores després, a l'hospital Trueta, li van trobar el tumor irreversible.
Habitual a les excursions de la secció de muntanya de l'ADAC (Ateneu d'Acció Cultural) de Girona, Hosta va pujar, el passat juliol, el pic de Bardamina, de 3.079 metres, a Osca. Ahir l'ADAC va lamentar la seva mort en un comunicat.
La substituirà Joan Ferrer, actual director de l'Arxiu Comarcal del Ripollès.
Publicat en el Diari de Girona, el 12.01.13

* De la Montse Hosta hem queda: Els seus ulls blaus. La seva mirada sincera,amable, agradable i amiga. Sant Feliu de Pallarols. Les festes particulars i el hey Jude. La tribu. Les llargues nits sense lluna. Les sortides, sopars, dinars, passejades. Els fills i els nets. Molta vida viscuda junts que mai oblidaré. Gràcies Montse, ves amb pau. Guillem

MIQUEL RUIZ, BÒSNIA I L' ICTUS.

Miquel Ruiz és un personatge que va néixer a Granada. Sempre que pot torna a Granada. Però és va fer home, o sigui educar i tenir els primers amors, els primers amics i els primers treballs a l'Empordà. Durant un temps anava amb els seus pares a mercats a vendre roba. D'aquí li ve el mot simpàtic  d'en Bragues.

Vicenç Tomàs, Pep Boix i Guillem Terribas
en el cinema Truffaut.

Miquel Ruiz, un bon dia va descobrir una màquina de fer fotos. Més tard, se'n va adonar que amb aquell aparell podia observar la vida i explicar-la. Així va començar a col·laborar en revistes i, més tard, entrar com a fotògraf en El Punt. També ho ha estat per La Vanguardia i altres mitjans de comunicació. Però en Miquel és un xafarder i no en tenia prou de mostrar-nos i il·lustrar les notícies, sinó que  volia i vol anar sempre més lluny.

En Miquel és un cul inquiet, apart de xafarder. Un sentimental i a la més mínima s'entrega a les causes més injustes. I la Guerra dels Volcans, era una guerra injusta i en Miquel va voler viure aquella injustícia i explicar-la a els gironins, a els catalans i el qui fos. I ho va fer de la manera que més en sabia: amb la màquina de fotografiar i ajudant a quanta gent va poder. I ens va començar a mostrar el que passava allà, d'una manera digna i real, apartant-se de les típiques fotos de "sang i fetge".

 He tingut la sort d'anar a Sarajevo i altres ciutats de Bòsnia amb en Miquel. Dic sort, perquè a través d' ell, he pogut compartir les seves alegries i la seves tristeses en aquell paisatge, amb aquella gent que ell estima i que ells l'estimem.

Però en Miquel, a través de Fotògrafs per la Pau (que ell n'és l'ànima), no solament ha treballat per Bòsnia, sinó per molts altres llocs d'Àfrica, de Sud-Amèrica... Sempre té algun projecta o alguna ajuda humanitària al cap. No para. Només l'ha pogut aturar un Ictus que va patir l'any 2010. Però l'està guanyant i el cap ja li barrina coses i més coses que és poden fer i que s'han de fer.

El documental d'en Vicenç Tomàs i en Pep Boix "DE BÒSNIA A L' ICTUS" , intenta explicar aquesta complicada i intensa vida d' en Miquel Ruiz. Dic intenta, perquè és difícil concretar en una hora i deu tota aquesta vida. El tàndem Vicenç/Pep han agafat a en Miquel i li han fet explicar el que ell sent i viu per Bòsnia. També han fet sortir a amics i coneguts d'en Miquel que ho certifiquin. Entre aquesta gent, n'hi ha de Girona, Figueres, Banyoles,  Roses i de Bòsnia... També imatges de fa anys i de l'actualitat de Sarajevo. De la campanya de les vaques i ovelles  a Svrenica... i la darrera part del documental, ens mostren a  en Miquel explicant l' Ictus i la seva incapacitat per fer coses i la lluita per recuperar-se... i de la seva dona, la Dolors Perpinyà, que es infermera de professió, però per en Miquel també ho és de comprensió.

En definitiva, el treball d'en Vicenç Tomàs i en Pep Boix, ens mostra la vida, les ganes de viure i de solidaritat d'un personatge que es diu Miquel Ruiz, que es tot un caràcter que de vegades costa de seguir i de comprendre, però si en aquest món hi haguessin més Miquel Ruiz, molt millor aniríem.

Enhorabona a en Vicenç Tomàs a en Pep Boix i llarga vida a en Miquel.

Guillem Terribas, publicat a la revista Som-hi de Malgrat (Maresme) desembre 2012