Aquell estiu de 1987

A l'espera de trobar distribuïdor, David Trueba estrena exclusivament a Girona ‘Madrid, 1987', un film “petit” que retrata una època clau per entendre el present.
Com canvien els temps. L'any 2003, Soldados de Salamina va complir un any de projecció contínua a la cartellera gironina i va establir una fita difícil de superar (i més ara, amb els temps que corren). Doncs, sense anar gaire lluny, el seu director, David Trueba, ha tornat a Girona per combatre la “frustració” de no trobar una distribuïdora per a la seva nova pel·lícula, titulada Madrid, 1987, oferint l'oportunitat que aquesta esdevingui la primera ciutat a estrenar-la. “En realitat tot plegat és una excusa com una altra per venir aquí, una ciutat especial que sempre duc al cor”, va confessar el director madrileny en un català perfecte durant la presentació, que va tenir lloc ahir als Ocine Girona. Precisament, aquest multicinema serà el que projectarà en exclusiva a partir de divendres aquest film que, ara sí, podrà aspirar als Goya.
El mateix cineasta va recordar les dificultats per tirar endavant el projecte d'una pel·lícula que va qualificar de “petita i senzilla”, però que té la voluntat d'atorgar caràcter a l'època que retrata mitjançant els personatges i no pas els decorats. En aquest sentit, David Trueba argumenta que hi ha algunes pel·lícules i sèries (com ara Cuéntame) en què els vestuaris i els decorats pesen més que no pas els personatges, que massa sovint no es comporten com ho feien a l'època.La història se centra en dos personatges que queden atrapats nus en un lavabo, una situació peculiar que serveix al director per establir un enfrontament generacional entre un veterà articulista (José Sacristán) i una jove estudiant de periodisme (María Valverde). El frec a frec emocional que esclata entre ells dos permet a Trueba parlar d'una Espanya que va canviar de pell aquell estiu de 1987.
Vestida de diàlegs, sobretot conduïts pel personatge entre cínic i arrogant que interpreta un Sacristán que s'emmiralla volgudament en el seu vell amic Fernando Fernán Gómez, la pel·lícula té un to crepuscular que només albira una certa esperança amb el personatge d'ella, una jove amb futur, “ni que sigui esdevenint una periodista amb un ERO als 40 anys”, va comentar irònicament Trueba.
Després del seu pas per Girona és previst que el film comenci un recorregut de preestrenes arreu de l'Estat, a l'espera que es pugui estrenar oficialment pels volts de febrer o març del 2012. Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt 16.11.11

* Imatges de TV·3 de la roda de premsa en els OCine. http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3807770

Icones d'un temps
L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Europea i la transició política començava a passar a la història. David Trueba utilitza aquesta conjuntura concreta per proposar-nos la trobada entre dos personatges nus, que es mostren davant de les càmeres tal com són amb el desig de convertir-se en paradigmes d'una generació. Ell –José Sacristán– és l'individu de la Transició, el personatge que ha convertit el cinisme, les frases lapidàries, amb una forma de conducta. Que ha utilitzat la màscara de ferro per mostrar-se impermeable davant l'esdevenir d'un món que no li pertany. Ella –María Valverde– és la jove aspirant a periodista, que admira les figures que han creat opinió en el seu univers però que té com a repte la possibilitat de mirar cap a futur, a partir de l'herència de la generació anterior. És Madrid 1987 de David Trueba un intent de passar comptes cap al passat? O és simplement una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està condemnada a acabar-se per deixar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exercici de cinema de cambra on un actor que va ser icona de la Transició –el José Sacristán d'Asignatura pendiente, de Garci– es despulla davant d'una noia, la sedueix i li mostra com el seu cos ha començat a envellir mentre li confessa que ells varen créixer amb un món carregat de pors i prejudicis morals. La radiografia acaba convertint-se en un retrat d'un temps i d'unes conductes.
Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 16.11.11 Foto: Joan Castro

Trueba estrena a Girona «Madrid, 1987»

El director defineix la cinta com una "petita joia" amb baix pressupost.
'Madrid, 1987' és una pel·lícula "molt personal" que parla d'un moment concret de la història d'Espanya del final de la transició on es respirava una sensació de "satisfacció" que després es va veure que "no era real". Així ho ha expressat el director durant la presentació que ha fet a Girona, on ha reconegut sentir-se identificat amb un dels dos personatges principals, una estudiant de periodisme, interpretada per María Valverde, que sentia admiració per les grans figures de la premsa nacional, que encarna José Sacristán. Tots dos tindran una trobada que es convertirà en un duel entre dues generacions on afloren sentiments com ara el desig, l'admiració i temes com ara la professió d'escriure.
Publicat a ACN el 15.11.11 Fotos: Lourdes Casademont. / Aniol Rasclosa
* Més informacions
http://bit.ly/tm2UGb * Ara Girona.
http://bit.ly/uJs2jk * Diari de Girona.

http://bit.ly/thapzG (Sobre "Soldados de Salamina")

El rei Guillem XXII

Tota la gent que ha passat per Girona i s'interessa mínimament per la literatura i pel cinema coneix Guillem Terribas, rei de la Llibreria 22 i de les seues sucursals. Una de les meues especialitats involutàries és demanar als llibreters l'únic llibre que no tenen i als bibliotecaris una de les obres cremades en el darrer bombardeig de la ciutat. Fins ara, no he pogut afafar en falta Terribas. Recordi el seu aire de triomf quan li vaig demanar un llibre editat per una petita editorial basca ' Luis Mariano, una vida entre cine y opereta. ' d'Alberto López Echevarrieta. ' El tenim. —digué—fa deu anys que espero que me'l demanis...' Amb la seua elegància 'nonchalante ' a l'estil de Cary Grant, en Terribas, un dels majors animadors de la cultura a Girona, s'estima la vida, la gent, el cinema, els llibres i el tabac. Quan el seu amic Just Manuel Casero es va morir fa trenta anys, en Terribas va voler perpetuar la seua memòria creant un premi literari, l'adjudicació del qual constitueix un dels actes més importants de les fires de Sant Narcís. Per l'octubre la ciutat dels setges es transforma en un formiguer humà i simpàtic. Aquest premi i els seus accèsits l'han guanyat escriptors com el malanguanyat Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Maria Mercè Roca, Lluís Muntada, Josep Campmajó. Abans de la proclamació dels resultats, el guanyador i el finalista han d'esperar mentre uns artistes entrenen el públic de la petita sala La Planeta, un deliciós teatre de butxaca. L'obra guanyadora l'editada una important editorial barcelonina (ara Amsterdam, durant molts anys Empúries) Enguany, ha guanyat la novel·la La gatera de Muriel Villanueva i la finalista és El soroll de les balenes d'Alba Sabaté i Villagrasa. Els desitgi bona sort en ' la grand' mare des canards ' (la tolla dels ànecs). http://bit.ly/sjRJIh

Joan Daniel Beszonoff, a la revista e-motícies del dia 11.11.11

El dia que em va trucar la Montserrat Roig

* Article publicat a la secció:
PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.
Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter

La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ensdeixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava,em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seriai a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que i a tomava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Va prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert . 10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, ainb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Hi comença parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records
i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Eh germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa qiie jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».
En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegar La piel de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras.
Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana i també altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar
molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la $eva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cese, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada, contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.
Foto: Josep M. Oliveras

El guepard sicilià, el metge rus

A propòsit de la projecció d'uns films que estimava Miquel Pairolí.
Dilluns i dimarts passats, al cinema Truffaut, de Girona, van projectar-se, respectivament, El guepard, de Visconti, i Doctor Zhivago, de David Lean, dues pel·lícules rodades als anys 60 de més de tres hores de durada. Cadascuna s'inspira en una novel·la fonamental del segle XX: una és del sicilià Giuseppe Tomasi de Lampedusa i l'altra, del rus Boris Pasternak. Són dues obres sobre uns temps convulsos i uns mons que s'acaben per començar-ne de nous. Les projeccions van fer-se per recordar Miquel Pairolí, que estimava aquestes pel·lícules. Penso que, entre moltes altres, també es podria haver triat l'adaptació que Vittorio de Sica va fer d'El jardí dels Finzi-Contini, encara que sigui una pel·lícula poc valorada. De fet, a en Miquel no li desagradava aquest transvasament de la narrativa de Giorgio Bassani, que tant admirava. Potser és perquè, interpretant la Micòl, hi és present Dominique Sanda, una actriu que, em consta, li agradava molt. Tant se val. El guepard i Doctor Zhivago estan molt ben triades. L'escriptor va dedicar a Lampedusa i la seva novel·la un assaig, El príncep i el felí, que és una bellíssima manifestació de l'amor per la lectura. L'adaptació de Visconti li semblava excepcional. Pel que fa a Doctor Zhivago, que en general és una pel·lícula menys apreciada que la de Visconti, li va confessar que en sentia una debilitat al seu amic llibreter Guillem Terribas en l'última conversa que van mantenir.
A Miquel Pairolí li agradava el cinema, però sobretot les pel·lícules amb un pes cultural i artístic que, majorment, són obres dels grans cineastes europeus. A ell no li molestaven, al contrari, sempre que fossin reeixides, evidentment, les adaptacions dels grans textos literaris que certa cinefília acostuma a bescantar perquè considera portadores d'un cinema academicista, grandiloqüent, sovint lligat a la reconstrucció d'una època passada. Jo mateixa crec que el cinema sobretot és un art del present i que, malgrat la seva capacitat fagocitadora o del seu diàleg amb les altres arts, ha de buscar una especificitat que la literatura pesant tendeix a ofegar. Tanmateix, com a exemple de les meves múltiples contradiccions, a mi també m'encanten les pel·lícules El guepard i Doctor Zhivago. No hi puc fer res. Les he vist moltes vegades amb plaer.
L'última vegada que vaig veure El guepard va ser en unes circumstàncies úniques i irrepetibles: en la presentació d'una còpia restaurada digitalment, amb la qual lluïen esplendorosos els colors originals, al festival de Canes amb l'assistència d'Alain Delon i Claudia Cardinale, que van dir que són els únics actors protagonistes supervivents de la pel·lícula. Però no ha calgut mai aquesta excepcionalitat perquè em disposés a veure El guepard com si assistís a una festa: la pols que cobreix els membres de la família del príncep de Salina, que així adquireixen un aire fantasmal, a l'església de Donnafaguta; les converses del príncep i el burgès Don Ciccio mentre cacen i acorden el matrimoni de Tancredi i Angelica; el desig d'aquests que es manifesta poderós quan exploren la residència d'estiu; i, evidentment, el ball del príncep i la bella Angelica després que, amb la consciència de la vellesa i de la desaparició dels guepards, una llàgrima baixi tristament per una galta de Burt Lancaster mentre es contempla al mirall.
Menys elegant que ‘El guepard', Doctor Zhivago també té escenes que se m'han fet memorables, moltes de les quals relacionades amb la presència de Julie Christie, com ara aquelles en què, vivint finalment el seu amor refugiats a la casa de Varikino enmig del cru hivern i mentre s'estén la guerra civil després de la revolució, Lara inspira poèticament el doctor. No vaig poder assistir a les projeccions al Truffaut, però he recordat aquestes pel·lícules recordant en Miquel. I també la meva tia, que, quan jo era nena, em va parlar de Doctor Zhivago, per sempre més una de les seves pel·lícules preferides, que havia vist en cinerama a Barcelona.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 23.10.11, Il·lustració de Jordi Soler.

Danzing Dreams, el film

Com es crea un espectacle
Dancing Dreams és una pel·lícula documental realitzada per la periodista i realitzadora Anne Linsel, que va debutar l’any passat amb aquest film, i co-dirigida juntament amb el fotògraf Rainer Hoffman, que ens proposa que aprenem amb la coreògrafa Pina Bausch, a entrar a les entranyes de com es munta un espectacle i en aquest cas en concret amb joves, nois i noies, que mai havien interpretat ni ballat.
Dancing Dreams, ens mostra, d’una manera entranyable i amb eficàcia, l’aventura de la gran coreògrafa alemanya (1940 · 2009) Pina Bausch, que l’any 2008 va arriscar-se a reinterpretar el seu famós espectacle «Kontakthof» no amb la seva companyia habitual, sinó amb noies i nois de 14 a 18 anys, que no havien actuat ni trepitjat mai un escenari. Així, doncs, durant 10 mesos , els realitzadors Anne Linsel i Rainer Hoffman, els seguiran i acompanyaran als assajos fins a l’estrena de l’obra el novembre de 2008. Per tant, nosaltres , espectadors podrem seguir l’evolució de l’espectacle i sobretot, dels nois i les noies. Les seves ganes i les seves angoixes. Les seves pors i el seu sofriment per no defraudar, per no quedar malament. Veurem com els joves descobreixen les seves possibilitats i habilitats, que fins aquell moment desconeixien. També, a diferència d’altres pel·lícules per l’estil, aquí no hi ha amenaces, ni humiliacions, ni competicions. El tractament es molt humà i didàctic. Les aparicions de Pina son d’una senzillesa i bellesa extraordinària. Les seves mirades i les seves indicacions son d’una gran delicadesa. Només és un espectacle, no passa res i al final surt el que ha de sortir i sol sortir bé. És una de les reflexions de Pina.
Veurem l’evolució dels números musicals i també els veurem acabats, molt ben explicats i filmats pels seus realitzadors. La pel·lícula passa àgilment i es fa curta. Mentre veiem el film, ens venen moltes referències d’altres pel·lícules per l’estil, però mai cap de les altres havia tingut un tractament tant pedagògic i al mateix temps mostrant-nos un espectacle de primera categoria.
Fa poc es va estrenar la pel·lícula de Wim Wenders «Pina» en 3D, sobre els espectacles de Pina. En aquesta, que es anterior, tenim la sort de veure com treballa la Pina i com sabia composar a les persones i adaptar-les a la seva manera de concebre l’espectacle.
Apart de totes les recomanacions favorables a la visió d’aquesta pel·lícula, Dancing Dreams, té l’avantatge i el valor de ser el darrer el testimoni filmat de Pina Bausch, així com la seva darrera entrevista.
La pel·lícula és molt adient per aquets dies que estem en ple Festival de Temporada Alta, ja que es pot veure com és crea un espectacle de música, dansa i interpretació.
Que la balleu i la gaudiu.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Cinema Truffaut 14.10.11 · 27.10.11

Homenatge a Miquel Pairolí, Cinena Truffaut

EL GATOPARDO
Il gattopardo
Itàlia, 1963.
Direcció: Luchino Visconti.
Intèrprets:Burt Lancaster,
Claudia Cardinale, Alain Delon.
Durada: 181 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Italià.
DOCTOR ZHIVAGO
Estats Units, 1965.
Direcció: David Lean
Intèrprets: Omar Sharif, Julie
Christie, Geraldine Chaplin, Alec
Guinness.
Durada: 192 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Anglès.

Miquel Pairolí: alguns llibres, algunes pel·lícules
Miquel Pairolí (Quart , el Gironès 1955 – 2011) va ser
un escriptor que va conrear el periodisme, l’assaig, el
teatre, la narrativa…i, també, els dietaris. Pairolí era
un home de la terra, que estimava la seva terra, la seva
gent, les tradicions; i al mateix temps era una persona
crítica i quan convenia no tenia pèls a la llengua ni a
l'hora d’escriure. Era tremendament correcte i generós.
Educat i sensible. Li agradava la música, sobretot la
música, escoltar-la i no pas sentir-la. També el teatre i
el cinema. Era un gran cinèfil i, també, molt exigent.
Miquel Pairolí venia molt sovint al Cinema Truffaut. Per
això la gent del Col·lectiu de crítics de cinema i els
que hi treballen, l’Eudald, en Carles i en Jep, li volem
agrair les seves visites i els seus comentaris, en
aquest senzill homenatge, tot programant dues
pel·lícules que sabem que formaven part de la seva
vida cinematogràfica.
Doctor Zhivago (1965) de David Lean, basada en la
novel·la de l’escriptor rus Nobel de literatura Boris
Pasternack (Moscou 1890 – 1960) i el guionista (asidu
de David Lean) Robert Bolt en va fer una molt bona
adaptació. Interpretada per un Jove i pràcticament
desconegut Omar Sharif i una esplèndida i jove Julie
Christie, també la Geraldine Chaplin, entre altres. La
pel·lícula la va produir Carlo Ponti i els exteriors es
van rodar pràcticament tots a les afores de Madrid.
Una de les millors pel·lícules del gran director anglès
David Lean, que val la pena revisar en pantalla gran,
amb una música de Maurice Jarre, que ja forma part
de les nostres vides.
La segona, un altre clàsic de la literatura, en aquest
cas italiana, Il gattopardo de Gioseppe Tomasi di
Lampedusa, escrita a finals dels anys 50 del segle
passat i que Luchino Visconti va portar al cinema l’any
1963, amb el mateix títol. Magistralment
interpretada per Burt Lancaster acompanyat pels
joves actors Alain Delon i Claudia Cardinale, entre
d'altres. Pairolí tenia una gran debilitat per
l’escriptor Italià Lampedusa (Palermo, 23 de
desembre 1896 – Roma 23 de juliol 1957) i l’any
1996 Pagès editors li va publicar un assaig, sobre
l’obra "Il Gattopardo", amb el títol d’ El príncep i el
felí.
Dues grans grans novel·les escrites per dos grans
escriptors i portades al cinema per dos grans
directors.
Que vagi de gust.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
dies 17 i 18 d'octubre 2011

El Cinema Truffaut s´omple de gom a gom per rebre el director gironí Isaki Lacuesta

El guanyador de la Concha d'Or en la darrera edició del Festival de Sant Sebastià va presentar ahir "Los pasos dobles" .
Amb la sala plena de gom a gom, el director gironí Isaki Lacuesta, flamant triomfador de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, va presentar ahir al vespre a Girona el film "Los pasos dobles". Entre els assistents no hi van faltar tots els amics, companys i familiars del cineasta gironí, a més de l'exalcaldessa de la ciutat, Anna Pagans.
El Cinema Truffaut, l'espai on Lacuesta ja va presentar l'any 2000 el seu primer curtmetratge, va ser l'escenari d'un acte molt emotiu per al realitzador. I és que tal vegada la projecció que es va portar a terme ahir no tenia el glamur dels grans festivals, ni tampoc una catifa vermella però sí que tenia quelcom molt especial, el caliu d'un públic entregat que va rebre el seu director amb un fort i llarg aplaudiment.
La presentació de la projecció va córrer a càrrec del llibreter gironí Guillem Terribas, qui es va desfer en elogis a "un dels nostres" alhora que va tenir un petit record pel desaparegut cineasta Joaquim Jordà, de qui va dir que si hagués pogut assistir a l'acte d'ahir, "també s'hauria aixecat per aplaudir fortament".
Lacuesta, que va arribar acompanyat d'Isabel Campo, coguio?nista del film, va celebrar veure la sala plena de gom a gom i va recordar els seus inicis en el món del setè art. "Vaig començar fent crítiques de cinema al Diari de Girona amb en Pep Prieto i en Jordi Roure, en uns temps en els quals érem una colla d'il·luminats" va recordar el director. En un discurs breu, Isaki Lacuesta va explicar que aquest film barreja diverses històries que es poden anar encadenant, sense nus ni desenllaç, i que la idea va sorgir de les històries que la gent s'explica a Mali. Just abans de començar la projecció, va mostrar el seu agraïment al cinema Truffaut pel suport que li ha brindat des de sempre.

Publicat en el Diari de Girona 01.10.11. Text:Albert Cornellà. Foto: Marc Martí.
A la foto Guillem Terribas, Isaki Lacuesta i Isa Campos.

Una ciutat de cine

El Truffaut presenta una allau de propostes per la temporada de tardor i hivern, que arrenca avui amb la presentació d'Isaki Lacuesta.
Malgrat patir retallades (prèvies a la legislatura actual) i disposar d'un pressupost “mínim”, la proposta d'activitats per a la programació de tardor hivern del Cinema Truffautno minva. Al contrari. Així ho va fer constar ahir el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, durant la presentació de la farcida programació, en què, acompanyat pel coordinador de la sala, Eudald Camps, i la tinenta d'alcalde i regidora adjunta d'alcaldia, Marta Madrenas, també va voler destacar la bona sintonia que hi ha amb el nou govern i justificar que aquesta fita –el fet d'oferir un gran mosaic d'actes– s'ha pogut fer aplicant com fins ara –i durant més de 10 anys– “malabarismes”, “imaginació” i “explotant” al màxim els contactes i influències dels membres d'aquest col·lectiu sense ànim de lucre.
Així, amb l'única sala disponible actualment, el Truffaut ofereix un grapat de propostes interessants, entre les més destacades la presentació avui mateix de Los pasos dobles (20 h) per part del flamant guanyador del Festival de Sant Sebastià, Isaki Lacuesta, “un dels nostres i exmembre del col·lectiu”, com va recordar Terribas.
A continuació, organitzat per l'associació Catalunya Contra el Càncer (AECC), es farà del 19 d'octubre al 14 de desembre el cicle Cinema i dona, amb un cinefòrum. També en l'àmbit de compromís social, el Truffaut acull el Festi.Dok, Festival pels Drets Humans i la Pau (dilluns, 1 d'octubre) i el cicle Cinema i Solidaritat, que se celebra tots els darrers dimarts de mes d'aquí al desembre.
Considerat com un “regal” i amb la voluntat de difondre cinema d'autor que està fora dels circuits comercials, també tindrà lloc, lligat en el marc de Temporada Alta, el cicle Ciné-Tapis rouge. Teatre i cinema del Quebec, amb la projecció, entre d'altres, del film Zed a Tòquio, que descobreix l'esperit poètic i sensible de Le Cirque du Soleil, i en què hi haurà la presència de la directora, Vali Fugulin.
Continuant amb la heterogeneïtat, el Truffaut rendirà el seu particular homenatge al gran cinèfil i assidu a la sala Miquel Pairolí, projectant dos clàssics pels quals sentia devoció com són El Gatopardo (17 d'octubre) i Doctor Zhivago (18 d'octubre). També, rememorant clàssics (en aquest cas, moderns) el Truffaut proposa per al nou cicle de la Filmoteca que comença el 7 d'octubre repassar l'obra del gran Roman Polanski.

Mostra de Terror
Finalment, demostrant que tot tipus de cinema és vàlid per projectar-se al Truffaut, es va anunciar que del 28 al 31 d'octubre tindrà lloc la I Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona, l'Acocollona't. Curts a concurs, rememoració de clàssics casposos i de la sèrie B (com Critters) i molts més és el que promet la mostra.

Reivindicacions
Al final de la roda de premsa, Guillem Terribas va reivindicar que Girona, a més de teatral, és “cinematogràfica”, tot recordant l'especificitat del Museu del Cinema i el Truffaut, i destacant tot el planter de directors que ha sorgit d'aquestes comarques (Isaki Lacuesta, Albert Serra, Edmon Roch, Pere Vilà...). També, per reclamar la necessitat històrica d'una segona sala i la necessitat d'un major suport institucional per subtitular en català, ara que “l'aigualida” llei del cinema fa costat a les majors.

Publicat en el Punt.Avui 01.10.11. Text de Jordi Camps Linnell.

Records d'un film impossible

Una projecció i una exposició commemoren els 25 anys del rodatge d'‘Una nit a Casablanca'
Hi ha pel·lícules que transcendeixen. I no sempre pels seus resultats artístics. Una nit a Casablanca, per exemple, malgrat que en el seu moment va tenir una discreta carrera comercial –com moltes altres produccions catalanes de l'època– són molts els que encara recorden aquella pel·lícula, sigui perquè aleshores va aixecar molta expectació o pel rebombori d'un rodatge que va trepitjar moltes localitzacions arreu del país. És per això que, coincidint amb el 25è aniversari de la pel·lícula, la Diputació de Girona ha organitzat un homenatge en forma de projecció i exposició fotogràfica del rodatge de la pel·lícula, que tindran lloc al cinema Truffaut de Girona, avui, a les 20.00 h.

L'acte és una iniciativa d'INSPAI, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, per difondre i donar a conèixer el fons personal d'Antoni Martí i el fons Video Play, que van ingressar a aquesta entitat el 21 de maig de l'any 2009. A aquest acte commemoratiu hi seran presents, en representació de la Diputació de Girona, Xavier Soy, Guillem Terribas, del col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i Àngel Quintana i Antoni Martí com a guionista i director, respectivament, de la pel·lícula. La mostra fotogràfica es podrà visitar fins al 14 d'octubre, de dilluns a diumenge, de les 16.00 h a les 22.30 h. Una nit a Casa Blanca resta com una ambiciosa road movie que, protagonitzada per Carles Pongiluppi i Emma Vilarasau, partia de la Costa Brava i tenia com a punt final el Delta de l'Ebre.
El mateix director, el bisbalenc Antoni Martí, reconeix que el film va ser fallit per “un excés d'il·lusió que ens va sobrepassar a tots, tenint en compte el context de la indústria i la complexitat d'un rodatge d'aquella magnitud”.
*Foto col·lectiva de l'equip de rodatge d'‘Una nit a Casa Blanca'. Foto: PEPE HERRERO. . Text: Jordi Camps Linnell publicat a El Punt-Avui 27.09.11
Rememorant ‘Una nit a Casa Blanca'
Un centenar de persones van assistir ahir a l'acte commemoratiu dels 25 anys de l'estrena d'Una nit a Casa Blanca, que va tenir lloc al cinema Truffaut. Antoni Martí i Àngel Quintana, guionista i director del film; Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i el crític Guillem Terribas van presentar el film i van inaugurar la mostra fotogràfica.
Àngel Quintana i l'Antoni Martí en el Truffaut. Foto: Joan Sabater, publicat en el Punt/Avui. 28/09/11

Moment de la presentació en el Cinema Truffaut. A la foto d'Inspai Natàlia Navarro,Àngel Quintana, Antoni Martí i Guillem Terribas.