EL ESCRITOR (The Ghost Writer)

D ’entrada dir que el títol original de la pel·lícula “l’escriptor fantasma”, té més sentit que la traducció que li han posat en la versió espanyola. Un “escriptor fantasma” és aquell que per encàrrec d’un editor, escriu en nom d’un personatge que normalment sol ser mediàtic. En el nostre país, també s’en diu “fer de negre”.
Aclarit aquest punt, la trama del film va d’un primer ministre anglés, amb clares referències a Tonny Blair (Pierce Brosman, broda el personatge) que està escrivint les seves memòries. De fet ja tenia un escriptor que els hi estava escrivint i ha de ser reemplaçat per un altre, degut a que el primer l’han trobat mort en estranyes circumstàncies. I és com apareix un nou escriptor “fantasma”, molt ben interpretat i contingut per Ewan McGregor, un periodista que està passant per un mal moment. Aquest serà l’escriptor protagonista de la història, juntament amb una esplèndida i sorprenent Olivia Williams, que fa de dona del primer ministre. També, a la complicada història que ens explica Polanski sobre el poder i les seves trames político-socials amb clares referències corruptives, hi podem trobar l’encara atractiva i madura actriu Kim Cattrall, coneguda pel gran públic pels sis anys que va estar a la sèrie “Sexo en Nova York”, que interpreta a la madura (i encara seductora) i eficient secretària del primer ministre. I, possiblement hi trobem la darrera interpretació del veterà actor nord-americà Eli Wallach, en un petit paper.
Els que hem seguit la trajectòria cinematogràfica de Polanski, veurem que dins el seu cinema, sempre hi ha les mateixes variants i denuncies: Les (males) relacions humanes, sobretot entre l’home i la dona; les corrupcions i les trames polítiques, i finalment, un toc de suspens. Només cal recordar “Lunas de hiel” (1992), “Frenético” (1988), “Chinatow” (1974), “La Semilla del diablo” (1968) i fins i tot de les seves primeres pel·lícules, sobretot l’estètica i l’atmosfera de “El cuchillo en el agua” (1962).

"El escritor" també té molt del mestre Hitchcok, per la seva trama complicada i d’intriga que fa que l’espectador no pugui deixar ni un moment de mirar la pantalla i en el que ella està passant.
Amb aquesta pel·lícula, podem comprovar que Polanski segueix essent un gran director, que té molt clar el que es el cinema i com s’ha d’explicar una narració. Que sap triar les històries i estar el dia del que passa a la nostra societat. I, sobretot, sap treure suc dels actors.
Ens trobem, doncs, davant d’una de les millors pel·lícules d’aquest any 2010, amb un director, que a part del seus problemes personals amb la justícia, no ha perdut la gràcia i la mestria de fer un bon cinema, que sap combinar perfectament la comercialitat amb la qualitat.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Fulla-crítica pel Cinema Truffaut de Girona (del 13/08/10 al 19/08/10)

Brown ha venut 32 exemplars del seu llibre des de l'abril

L 'exprimer ministre britànic Gordon Brown no té èxit com a escriptor després de la derrota electoral en què va perdre el càrrec al maig. La recopilació dels seus discursos d'entre el 2007 i el 2009 gairebé no té sortida. Des de l'abril només s'han venut 32 exemplars de The change we choose (el canvi que triem), segons revelava ahir el diari The Daily Telegraph.

Si en el moment de posar-se a la venda, el cost del llibre era de 20 lliures(uns 24 euros), l'obra ara només costa sis lliures. En la llista de best sellers de la llibreria en línia Amazon, l'obra del polític escocès se situa en el lloc 262.956.

El seu predecessor en el càrrec, Tony Blair, no vol que li passi el mateix i es prepara per a la sortida de la seva autobiografia, A journey (un viatge), el mes que ve. Blair preveu firmar-ne exemplars, una decisió que implica mesures de seguretat extraordinàries. Qui vulgui un autògraf de l'exprimer ministre haurà de permetre que el registrin i entregar el mòbil.

"Agències", publicat en El Punt, el 13/08/10

EL SAVI JOSEP ROCA

Fa uns anys, els propietaris de Masia Serra van regalar a Josep Roca una ampolla de vi per celebrar el naixement d'un seu fill. Fa un parell de dies, en una nit encalmada de Cap Roig, a Calella, Josep Roca la va obrir. No és cap notícia espectacular, ho sé, i vostès em poden dir que l'anècdota entra en el territori de les coses més íntimes i que no cal fer-ne propaganda. És cert. El que la converteix en categoria universal és un petit detall que afecta el vi i l'ampolla que el contenia.
Prové (provenia, perquè ja no en queda) d'una bota de 1860, una bota mare, en diuen, que és la que impregna d'aroma, d'història i de fervor familiar els vins dolços naturals Ino que, aquests sí, es poden adquirir a les botigues. Els amara, mai millor dit. L'ampolla que va destapar Josep Roca, però, en un tast de Set vins sentits (estimats i escoltats), tenia en el seu interior l'essència real i tangible, autèntica, d'una herència de 150 anys. Com que els espectadors de la seva performance eren més de 200 no en va poder oferir una copa a cada un, sinó dues gotes, dues peces d'orfebreria introduïdes en un flascó que calia olorar per entrar en l'interior de l'experiència i entendre-la i sentir-se'n fedatari. Em poden dir, amb tota la raó del món, que exagero. És el que jo sempre havia pensat d'un tast de vins. Sempre m'havia costat molt endevinar les aromes, les reminiscències, identificar fustes o cireres. Fins a la nit de fa dos dies, a Cap Roig.
El flascó que els dic era la concentració màxima, la tensa economia conceptual que resumeix un poema, però va ser el punt i final a una exhibició tècnica, a un càlid acostament de Josep Roca, savi en vins i ric en adjectius, al món de l'enologia entès com a univers paral·lel al de la música.
Capaç de convertir la rutina gustativa en un espectacle que va més enllà dels coneixements sobre vinyes o anyades i que s'endinsa en els plecs de la memòria més plaents, el mitjà dels germans Roca dibuixa, en certa manera, una autobiografia.
Tot abraçant el llegat dels clàssics, amb el contrapunt musical de Mozart, Massenet o Saint Saens (interpretats pel Quartet Gerió), ensenya les terres (àrides o fèrtils) que han infantat els vins que l'han fet ser com és. I les comparteix. Les ofereix com una narració, amb un fil argumental que va des del «llogarret per on surt la primavera» (el nom en alemany d'una vinya de Riesling) fins a l'evocació del xerès amontillado amb què recupera la veu antiga de la nissaga, nascuda a recer d'un barri obrer i immigrant.
Ànima enterbolida
Va ser una nit emocionant. Una nit que és una vida. La que transcorre entre la poda de gener i la desolació de la tardor, acabada la collita. La que promet noves floracions i anuncia la caiguda inevitable de la fulla. La que presagia l'esclat del raïm i preveu la gelada sobre el cep entortolligat i sol. Va ser una nit emocionant i torbadora perquè va acabar amb el ganivet que Sílvia Pérez-Cruz sempre és a punt de clavar-te. Mentre Josep Roca presentava un porto vintage, olorós i enfangat, l'artista cantava un fado d'Amália Rodrigues i Carlos Gonçalves que diu, si fa no fa, «si jo sabés que, morint, tindries una llàgrima per a mi... per una llàgrima teva em deixaria matar». Els assistents van picar de peus perquè tenien les mans ocupades amb la copa de Porto. Va ressonar un aplaudiment opac, com una ànima enterbolida.
Josep M. Fonalleras. El Periodico 13/08/10.

Ramon Torramadé, en el record.

En els darrers anys, a principis de juny, rebia una trucada d’en Ramon Torramadé, per demanar-me l’escrit per la Farga d’estiu. Fins hi tot alguna vegada m’havia vingut a veure a la Llibreria per reclamar-lo. La majoria de les vegades me l’havia de reclamar. Ell no em va fallar i jo tampoc li vaig fallar.
Aquest any no he rebut la tradicional trucada d’en Ramon per demanar-me la col•laboració.

Vaig conèixer a en Ramon quan es va instal•lar a Salt, al carrer Hernán Cortes (ara carrer Llarg) molt a prop de casa meva. Allà hi tenia la vivenda i la fusteria. Jo era molt jove. Ell treballava sol i molt. Sempre el veia treballant, amb la porta oberta de la fusteria. A mida de que el temps va anar passant, aquell fuster anomenat Ramon es va anar fent amb el veïnatge. També amb mi. Vaig tardar anys a conèixer la personalitat d’en Ramon. En aquella època era discret. Les veia a venir. Però una vegada conegut, en Ramon, et deixava meravellat per els seus coneixements, la seva visió del mon i de la seva cultura. I, sempre treballant tot el dia de fuster.

No va ser, però, fins que vam aterrar a l’Associació de Veïns, la combativa Associació de Veïns de quan Salt era Girona, que vaig tenir una forta relació i coneixença amb en Ramon. Ell era el més gran de la colla, però el que treballava més i el que es cansava menys. I sempre més l’ he vist igual. Sempre més l’he conegut igual: amb bicicleta, amb la bandera catalana, a totes les manifestacions i en totes causes perdudes i no tant perdudes i algunes de guanyades. Allà sempre hi era en Ramon, amb la seva dona.

I, també, al Casal de Jubilats, a la revista La Farga. Quan ell hi va començar a participar en el Consell de redacció, jo n’era el director. Amb els anys, una colla, cançats dels anys elaborant la revista i, per voler anar més lluny amb les poques possibilitats que teníem, vam abandonar la La Farga. Llavors, Ell es va fer càrrec de la coordinació La Farga, que és i parla de la vida quotidiana del nostre poble: Salt. Gràcies a ell, no s’ha perdut la continuïtat i, a més, ha encomanat el seu entusiasme a nova gent perquè aquesta revista no deixi de sortir cada mes de cada més.

La darrera vegada que el vaig estar amb Ramon i, com sempre, acompanyat de la seva dona, va ser el dia 3 de març, la festa de la Independència de Salt. Va ser precisament en el Teatre de Salt durant l’acte de celebració. El vaig veure molt bé i animat. Vam comentar la llarga i interessant entrevista que li havien fet el diumenge passat en el Punt Diari. Aquesta va ser la darrera vegada que el vaig veure en vida.

Amb en Ramon Torramadé, desapareix una raça d’homes que han estat fidels a un idea i l’han portat a terme fins a les darreres conseqüències. Un home dialogant i dur en la defensa dels seus ideals. Un home de la terra. De soca rel. Un home amb el somriure amable i convincent. Un home de lluita continua, de treball constant. Que la seva memòria i el seu record no ens abandoni mai.

Aquest any en Ramon no m’ha demanat aquest escrit, però sortosament en Manel Oliveras, el nou coordinador de la Farga, m’ha fet arribar l’encàrrec. Anem bé.
Guillem Terribas
Publicat a la revista la Farga, especial estiu 2010

GIRONA, TEMPS DE FLORS. Del 8 al 16 de maig 2010

A Girona hi ha dues dates en que hi ha més visitants que mai. A la tardor, per Fires i festes de Sant Narcís, entre el 29 d’octubre i el 1 de novembre. “Per tots Sants, tots a Girona”. L’altre, a la primavera, a primers de maig, durant més d’una setmana, Girona i el seu barri vell es converteix en un jardí vivent, en “GironaTemps de Flors”.

LA HISTÒRIA

La primera vegada que vaig tenir coneixement de l’ exposició de flors va ser pels anys seixanta, a través del meu amic Jordi Nadal. La família d’en Jordi, era de les benestant de Girona i la seva mare, juntament amb altres amigues eren unes assídues a l’exposició i concurs de les flors. Per aquest motiu, el meu amic, va estar durant un temps cuidant d’una rosa i la va presentar a concurs. Li van donar un accèssit. A partir d’aquell moment vaig entrar com a observador d’aquell esdeveniment que cada vegada es feia més gros i cada any més visitat.

Tot va començar l’any 1954, com un acte més de les festes de Primavera, impulsat i organitzat per “La Sección Femenina de la Falange Española”. Se la anomenà “ Exposició de Flores de Gerona”. Les animadores d’aquella aventura, eren Senyores de casa bona, amb bones relacions amb el règim. Totes elles capitanejades per Maria Cobarsi, que era de la Sección Femina. La Maria, ha estat el pal de paller d’aquest esdeveniment. Ha sabut capejar els canvis ideològics i les diverses crisis que hi hagut. Ha estat la seva raó de vida.
L’any 1958 van ocupar l’església romànica de Sant Pere de Gallegans i s’anomenà “Concurso Provincial de Floricultura”. L’any 1982, es van traslladar a l’església gòtica de Sant Domènec, que era propietat de l’exèrcit. També va canviar el nom i els cartells (que des de l’any 1978 es feien ja en català) anunciaven “Exposició de flors de Girona”.
L’any 1991 va haver-hi una crisis, que ja venia d’anys enrere, entre els organitzadors i l’administració i no es va fer. L’edifici de Sant Domènec fou comprat per l’Ajuntament als militars amb la idea de que fos la futura Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

La exposició era un èxit, però era estàtica i tancada. Era difícil sorprendre al visitant any rere any. Des de l’any 1982 la organització anava a càrrec de l’Associació Amics de les Flors. Arran de la crisis i al no tenir un nou local en el barri vell, l’associació es va dissoldre amb l’amenaça de “no reprendre mai més aquesta mostra mentre les administracions no els oferissin un recinte adequat i els reparessin el greuge comès”.

A finals dels anys setanta una altre entitat associativa amb el nom d’ Amics de la Girona Antiga, anava portant endavant una activitat de foment i promoció dels habitatges de la ciutat vella. De fet eren una sèrie de burgesos i patricis que s’havien anat instal·lant a les cases velles i abandonades del barri antic. Comprades a cap preu hi van fer reformes i van donar vida en aquells indrets. L’any 1982 una de les iniciatives d’aquesta associació va ser mostrar algunes de les reformes portades a terme a les cases i als patis. I es va poder comprovar allò que Josep Pla escrivia l’any 1952 en el seu llibre publicat per Destino “Girona, un llibre de records”, que en els murs alts i aparentment abandonats dels carrers estrets, al seu interior s’hi troben uns fenomenals patis, que només en poden gaudir els propietaris. I ens engalta: “Girona fa la impressió d’haver estat formada per una junta de nobles miserables o de nobles rics escarransits i avariciosos. Però potser la terra no ha donat per a més, i no es poden fer miracles”.

Va ser a partir d’aquesta altre oferta d’obrir i ensenyar aquells patis, monuments i jardins amagats fins a les hores a la ciutadania, que van sortir noves propostes. El seu impulsor va ser l’arquitecte i regidor socialista Josep M. Birulés, que ho explica molt bé en un llibre que va publicar l’Ajuntament de Girona, “Girona Temps de Flors. 50 anys de cartells 1955-2005”, dirigit i coordinat per Dolors Vidal i Toni Monturiol, que us recomano.

A partir de l’any 1992, l’esdeveniment passa a dir-se “Girona Temps de flors. Monuments, Patis i Jardins”.
Durant aquets dies la ciutat de Girona es visitada per a més de 250.000 persones, que busquen els indrets a on hi ha els millors patis, els millors muntatges florals i, també, llocs per menjar, dormir i també per a visitar.

Ha estat a partir d’obrir l’exposició pels diferents carrers, patis i jardins del barri vell de Girona, que aquets ha anat agafant una dignitat que havia perdut amb els anys per la deixadesa de la pròpia administració i dels propietaris. Eren carrers foscos, bruts, humits... Ara, en alguns llocs, s’hi han esmerat tant, que sembla un decorat.
Es un privilegi estudiar a la Facultat de Lletres, que ocupa l’antic edifici de Sant Domènec, per l’espai i la vista que té.

GUIA PRÀCTICA

1) Fer el recorregut per la muralla, on veureu els taulats de les cases del barri vell, els de les diferents esglésies, el Teatre Municipal i el Centre Cultural La Mercè, així com els magnífics espais de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. També quan es troben el riu Onyar amb el Ter envoltats pels arbres de la Devesa. Es pot veure durant tot el recorregut ( un kilòmetre aproximadament) els jardins interiors de moltes cases del barri vell, així com una bona panoràmica de Girona. La muralla comença en el Jardí de la infància, molt a prop del riu Onyar i de la Plaça de Catalunya. En aquest Jardí fa poc i en Temps de Flors, es va obrir i habilitar la visita al públic del refugi antiaeri que es va construir, en el soterrani del jardí, durant la Guerra Civil i que només s’hi pot entrar durant aquets dies. La Muralla acaba en el Jardins dels Alemanys (o al revés). En aquest indret es on hi ha els espais més sofisticats de la mostra a l’aire lliure. Durant moltes estones del dia hi han actuacions musicals i recitals de poesia. Hi trobareu “La Cisterna Gironella”, “Sot Torre Gironella”, “Pati de la Gironella”, “Jardins d’Alemanys”. Aquests indrets son domini del poeta i fabulador d’històries de Girona, Josep Tarrés, un imprescindible de sempre en la organització de l’esdeveniment.

2) Visitar el pati i l’espai de la Fontana d’Or (carrer ciutadans, 18), edifici singular i ben restaurat i conservat que fou l’ antiga fàbrica de moneda. Actualment, des de fa ja molts anys, es la seu de la Fundació Caixa de Girona. Cada any un grup de senyores de Girona, en el patí de l’edifici i la seva escalinata i fan el seu muntatge floral que va variant i es una sorpresa per la seva ornamentació, bellesa i imaginació durant aquets dies.
Al mateix temps podeu aprofitar per veure alguna de les interessants exposicions que sempre hi tenen muntades en els seus diferents espais, en el primer pis i, també, en el soterrani.

3) Imprescindible visitar, l’escalinata de Sant Martí. Es l’estampa típica de la Girona Antiga. En aquest indret, no fa gaire, s’hi van rodar escenes de la pel·lícula “El Perfum” i “Soldados de Salamina”. Al costat de la petita esplanada on hi ha la bifurcació de les Escales que unes van en direcció cap a l’església de Sant Domènec i les altres, pujant amunt, a l’església de Sant Martí, hi trobareu el pintoresc i popular Restaurant Le Bistrot. En aquest espectacular racó un equip de decoradors i floristes hi fan la seva creació jugant amb l’espai i, sobretot, amb les escales. Aprofiteu, ja que hi sou, per visitar l’església de Sant Martí, que apart de l’espai, el treball de diverses instal·lacions en el seu interior el fan un lloc que no es pot deixar de visitar.

4) Les majestuoses escales de la Catedral, us podeu entretenir a contar quans esglaons hi ha. A veure si en conteu cent. Es un magnífic espai, amb la majestuosa i potent catedral al final de les escales. Aquí cada any diferents equips de jardineria, hi fan la seva aportació com si fos una competició. De vegades, però, l’expectació es tant, que us pot arribar a decepcionar. Però la cosa es pot arreglar visitant el interior de la Catedral que té la nau gòtica més gran del mon. Una vegada a dins podeu visitar el Claustre, que guanya amb la decoració, sempre oportuna que s’hi instal·la per la Mostra. Finalment, no podeu deixar de visitar el Museu de la Catedral on hi ha, entre altres curiositats religioses, l’admira’t Tapís de la Creació, el teixit romànic més important que ens ha arribat fins els nostres dies.

Recomanacions
*Portar un paraigües o impermeable. Sempre plou per aquestes dates. Cosa que no espanta a el visitant.
*Els pitjors dies per fer el recorregut son els festius i, sobretot entre les 12 i 14 hores i les 17 i les 20 hores.
*El carrer més concorregut es el de la Força que va parar a la Plaça de la Catedral. Es molt estret i es el que comunica el barri jueu. Es un carrer ple de botigues d’artesania, de decoració. També de bars i restaurants. Hi ha una interessant llibreria de vell, anomenada Portal del col·leccionista Joan Cortés. També, en aquesta mateix carrer, hi trobareu el Museu Jueu “Centre Bonastruch ça Porta, de visita obligada no només pel seu contingut, sinó pels seus jardins i espais interiors. Al final del carrer de la Força i abans d’arribar a la Catedral hi ha el Museu d’Història de la Ciutat. Al costat de la Catedral, en l’antic Palau Episcopal, hi trobareu el Museu d’Art (Pujada de la Catedral,12).
*En el barri del Mercadal, podeu anar a visitar el Museu del Cinema Tomàs Mallol, situat a l’antic edifici de les aigües (carrer Sèquia, 1). El més important d’Europa en quan a pre-cinema,
*Existeixen uns planells gratuïts que donen hostesses que estan repartides durant tot el recorregut. Agafeu-lo, anireu més ben orientats. No intenteu veure tot el recorregut en un dia, es molt llarg i cansat. Millor deixar una part per la pròxima visita.

*Encara que els dies festius tots els restaurants, fondes, bars, hotels i tot el que sembla en un lloc que donen de menjar es obert, es preferible que feu una reserva prèvia. O, si de cas, marxeu a la hora de dinar del circuit i aneu cap a l’eixample, allà la cosa es més tranqui-la. Les distàncies a Girona son curtes.

*Durant tota la setmana es fan diversos actes paral·lels: xerrades, exposicions, concursos, concerts.
Anoteu: Pati Cultural. Son una sèrie de concerts gratuïts que es fan a les tardes en el Pati de la Diputació de Girona (Pujada de Sant Martí 4-5).

*Podeu trobar la informació de totes aquestes ofertes en els mateixos programes que us donaran les hostesses, a la oficina de turisme, en els restaurants o hotels. També a les diferents webs que us indiquem.

*Girona ara està molt ben servida en quan a hostalatge i el menjar. Tenim un tres estrelles “El Celler de Can Roca” i “El Massana” que en té una.

A la Plaça de la Independència (atenció hi ha uns lavabos públics i ha estat remodelada recentment), també coneguda per Sant Agustí o la plaça dels cinemes, hi trobareu, a sota les voltes, diverses ofertes gastronòmiques a tenir en compta.

LLEGENDES
Girona es una ciutat plena de llegendes. S’han editat diversos llibres i també il·lustracions. Fins hi tot un Hotel porta el nom de “Llegendes de Girona” (Portal de la barca, 4. tel. 933 938 128 www.llegendeshotel.com), a ple barri vell. L’ Hotel està decorat amb plaques que expliquen totes les llegendes i aquestes estan reproduïdes en un llibre que van editar per la seva inauguració, ara fa dos anys.
La més famosa, de les llegendes, es la de les Mosques de Sant Narcís. Aquestes, van fer fora, miraculosament per obra i gràcia de Sant Narcís, a els francesos en un dels seus atacs a la Immortal Ciutat de Girona. La llegenda més recent, la que es va inventar el malaguanyat Emili Massana i Carles Vivó ( fa poc, també, ens va deixar) li va donar forma i vida: La Cocollona, es un animal en forma de cocodril i papallona que vola pel riu Onyar, que travessa la ciutat de Girona.
Però aquest any, No podran fer el compliment de la llegenda d’El Petó al cul de la lleona. Per ordre de l’Ajuntament s’ha tret l’escalinata per poder arribar al cul i fer-li el corresponent petó. Coses de la Grip A.
Aquesta llegenda explica que per se un bon gironí o vols tornar a Girona has de fer el petó al cul de la lleona. L’escultura de la lleona, es troba prop del riu Onyar, entre el pont de Sant Feliu i l’entrada de l’església de Sant Feliu.

ON MENJAR

A ple barri vell, al darrera de l’Ajuntament, el Restaurant La Penyora( Nou del Teatre, 3 Tel. 972218948 www.tripwolf.com.) Original i acollidor atès per la Consol i en Lluís, grans conversadors i activistes culturals. Les taules son antigues màquines de cosir. Cuina del país amb tocs exòtics. Canelons i “pota i tripa”, son uns plats que no s’obliden. Bons vins. Preus entre 20 – 30 €. 

El millor: L’espai, la decoració. La situació
El pitjor: Son lents amb el servei.

En el Carrer Alemanys, hi ha el Restaurant Alemanys 3, (Tel. 972213551 www.gironabonsfogons.com/alemanys3,) amb una cuina Mediterrània amb tocs gironins. Treballen molt bé els vins catalans. El propietari i cuiner Toni Vallory, està molt implicat en les diverses activitats culinàries que es celebren a Girona. Té una capacitat per a unes 50 persones i espais per a fumadors. Local molt agradable, amb diferents espais i desnivells. En una de les sales hi ha un fresc del pintor i poeta Narcís Comadira. A quatre passes de la Catedral, de Sant Domènec, dels Jardins de la Francesa, dels Jardins Alemanys. Preus entre 20-30 € 

El millor: L’entorn. Els diferents espais. El tracte.

El pitjor: Que tanca a les nits. Però, si es un grup es pot pactar la obertura.

ON DORMIR

Hotel Peninsular, situat en un dels carrers més cèntrics i comercials de la ciutat. Zona de vianants, poc sorollós. Molt a prop del Pont de Pedra i de la Rambla de la Llibertat. Te dues entrades, pel carrer Sant Francesc i pel carrer Nou. Es l’hotel de “tota la vida”, amb més de 150 anys d’història. Té servei de bar, esmorzar i salons. Instal·lacions reformades. Habitacions a partir de 60 €.

 
El millor: La situació privilegiada i la comunicació.
El pitjor: Al ser un edifici d’anys, les habitacions no son perfectes. 

Guillem Terribas Roca. Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" del mes de maig 2010 nº 54. Text integre.

Fotos: Guillem Terribas

Un centenar de personalitats de l'àrea urbana de Girona s'han adherit ja al manifest a favor de la consulta

Per ara ja hi ha uns 400 voluntaris per organitzar la jornada del 25-A.
Un centenar de personalitats s'han adherit ja al manifest que es va presentar ahir a la Casa de Cultura de Girona per animar els ciutadans a participar en la consulta sobre la independència del 25 d'abril a Girona, Salt, Sarrià de Ter, Fornells de la Selva, Aiguaviva, Vilablareix i Quart. L'escrit destaca «l'esperit cívic i pacífic» de la votació, que «parteix del reconeixement que el poble català ha de poder decidir de forma lliure i sobirana el seu futur». Per ara ja hi ha uns 400 voluntaris per al dia 25.
El manifest l'han liderat el director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer; el llibreter Guillem Terribas i el catedràtic de filosofia Josep Maria Terricabras. Tots tres van coincidir ahir en el valor que té que la consulta hagi sortit i s'hagi organitzat des de la societat civil, al marge dels partits polítics. Per Sunyer, això vol dir que «la gent vol un futur diferent del que està escrit», i va afirmar que és important que hi hagi una alta participació, independentment de si s'està a favor o no de la independència. Terribas va destacar que «s'està fent des de baix allò que els de dalt, i els de l'altre costat, no deixen», i va valorar sobretot la repercussió internacional. Finalment, Terricabras va fer un símil filosòfic amb la teoria de la il·lustració de Kant, i va afirmar que «la consulta haurà servit per avançar cap a la majoria d'edat». Fins ara, l'han firmat personalitats com el delegat del Govern, Jordi Martinoy; el president de la Diputació, Enric Vilert; el president d'UDC a Girona, Jaume Torramadé; l'advocat Carles Monguilod o els germans Roca, entre altres polítics i representants del món cultural, esportiu i associatiu gironí.
Ara el manifest continuarà rebent adhesions fins al dia 23, i també s'hi han adherit diversos establiments. Per al dia de la consulta, hi ha confirmada la participació d'uns 400 voluntaris.
* Publicat en EL PUNT 16.04.10. Text i foto: Oriol Mas

Sunyer, Terricabras i Terribas, a favor de les consultes
Una delegació de la Coordinadora Nacional es reuneix amb el primer ministre d'Escòcia.
REPRODUCCIÓ ÍNTEGRA DEL MANIFEST PRESENTAT AHIR PER DIVERSES PERSONALITATS DE GIRONA El filòsof Josep Maria Terricabras, el llibreter Guillem Terribas i el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, han impulsat un manifest a favor de les consultes sobiranistes al qual ja s'han adherit més de 80 personalitats de diversos àmbits, des de la política (Maria Mercè Roca, Carles Puigdemont, Jaume Torramadé) fins al dret (Carles Monguilod, Benet Salellas) o la comunicació (Josep Maria Fonalleras, Antoni Puigverd), entre altres. Ahir el van fer públic en un acte que va reunir un centenar de persones a la Casa de la Cultura de Girona, durant el qual van animar tota la població a anar a votar, ja sigui per dir que "sí" com per posicionar-se a favor del "no".
*Publicat en el DIARI DE GIRONA. Tex i foto: Daniel Bonaventura

Entrevista a "Autor/Revista . Grup 62"

La llibreria 22 és un referent cultural a Catalunya en general i a Girona en particular, on el seu propietari –en Guillem Terribas- és tota una institució.
Amb 31 anys d’història, la Llibreria 22, que actualment té dos locals al carrer Hortes i un al carrer Emili Grahit, ofereix bons llibres, bons consells de llibreter i una agenda d’activitats culturals i presentacions constant. Parlem amb en Guillem Terribas de premis literaris, llibres, llibreries, de la vida en general i del pas del temps.

-Com tracteu els premis literaris a la vostra llibreria?
Nosaltres sempre hem estat molt a favor dels premis perquè són un mitjà de difusió fonamental pel llibre. Potser ara ja se’n parla més, però fa 15 o 20 anys costava molt que els diaris o les televisions parlessin de llibres i només s’aconseguia quan se li donava un premi. A la llibreria tenim la política de posar els premis a l’aparador i en un lloc ben destacat als nostres locals, i a més, fem sempre les presentacions dels llibres premiats al llarg de l’any.

-Noteu l’efecte premi a la llibreria? Per exemple, l’endemà d’un gran premi la gent ve preguntant si teniu el llibre?
I tant. L’endemà que es faci públic un premi dels grans, la gent ja ve aquí a buscar-lo però en la majoria dels casos s’ha d’esperar unes setmanes fins que es publica.

-Quin tipus de públic és més susceptible als premis?
Els premis agraden molt a la gent que no llegeix massa. I no ho dic despectivament ni com una cosa negativa. Com en el cinema o el teatre, la literatura té diferents públics, i darrera els premis hi ha molt marketing i hi ha gent més susceptible a aquestes estratègies. Jo estic a favor dels llibres i els autors mediàtics perquè gràcies a ells hem guanyat nous lectors i gràcies al seu efecte se n’han beneficiat, fins i tot, altres llibres no tant mediàtics.

-Quins són els premis en català que funcionen millor?
El Prudenci Bertrana es ven molt a Girona, perquè la ciutat el sent molt seu. El Sant Jordi és un premi que funciona molt bé el dia de Sant Jordi, tothom el ve a buscar, tothom el vol regalar aquell dia, és un fenomen ben curiòs perquè és publica uns mesos abans. El Premi Pla també funciona molt bé, tradicionalment, a nivell de ventes.

-Dels premis importants que s’han donat aquest any, quin et ve més de gust llegir?
El que em ve més de gust llegir és Tenim un nom, d’en Vicenç Villatoro, em fa gràcia llegir-lo perquè és un bon amic i ens coneixem de fa temps i això sempre ve de gust. De totes maneres estic obert, crec que tots els llibres em poden sorprendre i per això els hi donaré una oportunitat a tots, també em vull fullejar Egosurfing, de la Llucia Ramis, i Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch.

Text i Foto:Thaïs Gutiérrez. Març 2010.

3er Premis Gent de Cinema / Barcelona 19.02.10

Perfil del Sr. Francesc Giralt, exhibidor de Blanes.
Es tracta de parlar d’una persona que va viure l’època d’esplendor del cinema, dels que van fer possible que tota una generació aprenguéssim a estimar la vida a través del cinema. Que les setmanes fossin més curtes: els primers dies comentant les pel·lís que havíem vist el diumenge i la resta comentant els cartells de les que veuríem el pròxim diumenge. De la generació del cinema paradís. El meu cinema paradís va ser a Salt, el Cinema Núria capitanejat pels germans Gubau. També, alguns dilluns a la tarda, després d’escola, amb la meva germana anàvem a Girona, en el Cinema Ultonia, a dalt de tot. El meu pare coneixia el porter i ens deixava entrar de franc. Ara ja ho puc dir perquè ja ha prescrit i no crec que el Sr. Narcís Agustí, avui també homenejat, m’ho tindrà en compte.
Avui em toca parlar d’un home que el porta el cinema a la sang: en Francesc, perdó Franciscu, Giralt de Blanes. 74 anys vivint cada dia de cada dia intensament les entranyes d’una saga de gent de cinema. Una vida de cinema protagonitzada per dones i, de vegades, essent ell el protagonista com el personatge de George Bailey, que interpretava James Steward a la pel·lí “Que bonic es viure” de Frank Capra, degut a que anava per a metge (volia estudiar ginecologia) i hi ho va haver de deixar per fer-se càrrec de l’empresa. El seu pare va quedar mal parat d’unes cremades al salvar a l’operador, en un incendi ocorregut en el cinema Fortuny. D’aquesta manera el seu germà, més jove, va poder estudiar tranquil·lament química.
Tot va començar en un viatge a Paris a l’any 1909, de la seva tia Marieta Giralt i del seu pedri Francesc ( d’aquí li ve el nom de Francesc) que van quedar bocabadats d’aquella meravella anomenada “cinematògraf”. A la tornada a Blanes, vam muntar una estructura en el Passeig de Mar de Blanes i amb el nom de Cine Blabenc, van començar, a l’estiu, a projectar pel·lícules.
Poc temps després, es van embrancar en la construcció del que seria el fantàstic i elegant Teatre-Cinema Fortuny.
Van tenir una mena de competència familiar, tipus sèrie de televisió, però el bon seny i persones civilitzades van deixar de costat la rivalitat i es van entendre. D’aquesta entesa en va sortir el Cinema Fèmina. Més tard, amb l’arribada dels emigrants d’Andalusia, Extremadura, Murcia... a Blanes, la família s’animà a fer un nou cinema que li posaren el nom de Bahia.
Enmig de tots aquest projectes, unions i il·lusions, el pare d’en Francesc el va enviar a Barcelona a estudiar a els Escolapis de Sarrià. Curiosament, altres empresaris de cinema de Girona també hi van enviar els seus fills en el mateix col·legi. D’aquesta manera s’hi van trobar, el Sr. Narcís Agustí, de Girona i el Sr. Enric Gratacós de Banyoles. Coses de la vida.A Barcelona va conèixer a una pubilla de Blanes, que estudiava farmàcia, la seva dona Mercè Oms. Ella si que acabà els seus estudis hi va exercir de farmacèutica, tot i que més d’una vegada els hi ha donat un cop de ma a l’empresa de cinemes, en tasques administratives i, si calia, a la taquilla venent entrades.
L’any 1964 es va inaugurar el reformat cinema Fèmina. Per cert, amb una mica de retard del previst. Volien posar-hi per el nom el començament de les paraules dels noms del seus fills. Tenien una filla, anomenada Marta i per tant tenien MAR, però encara no sabien el nom de la criatura que venia, entre altres coses perquè no sabien si era nen o nena. I va ser una nena. L’Anna, i així va sortir el nom de MARiAN.
Guillem Terribas. Text llegit a l'entrega del premi " trajectoria com exhibidor cinematogràfic, al Sr. Francesc Giralt".

Maria Àngels Anglada

Una productora norteamericana compra los derechos cinematográficos del libro De su novela "El violí d'Auschwitz" se han vendido más de 100.000 ejemplares en catalán desde 1994.
(...) Anna Soler-Pont, responsable de la agencia Pontas, no llegó a conocer a Maria Àngels Anglada pero cuando sus hijas Marionna y Rosa, herederas de los derechos de autor, la llamaron varios años después de la muerte de su madre para que gestionara su legado, descubrió unas obras que la fascinaron. La tarea de vender derechos de traducción y adaptación de novelas en catalán y de una autora ya fallecida no era fácil. De hecho, empezaron por traducir por su cuenta El violí d'Auschwitz para darlo a conocer fuera de España. El acuerdo de representación se fraguó en el 2001, pero hasta el 2008 no llegaron los primeros resultados positivos.

En Francia, Éditions Stock publicó el libro en junio pasado y en seis meses se han vendido 15.000 ejemplares. Ahí ejerció un papel clave el librero Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, un auténtico catador de libros, gran amigo también de Javier Cercas, otro triunfador local. Terribas, que conoció personalmente a Anglada, escribió una carta a seis libreros franceses recomendando la obra que la editorial envió, junto con un capítulo del libro. Y la estrategia funcionó. (...)
Fragment article de la Vanaguardia "Una productora norteamericana compra los derechos cinematográficos de "El violí d'Auschwitz" escrit per Josep Playà Maset (12/02/10).

Aquesta notícia ve donada a través d’un correu electrònic que vaig rebre el 18 de maig de 2009 i que a continuació transcric:
Cher Guillem Terribas, je suis l'éditrice d'une collection de littérature étrangère qui se réjouit de publier en juin prochain Le Violon d'Auschwitz, dont la beauté de l'écriture et la puissance d'évocation m'ont impressionnée. Nous publierons en avril prochain Le Cahier d'Ahram, et je suis vraiment fère d'accueillir cette auteur dans une collection qui a publié des auteurs tels que Virginia Woolf, Stefan Zweig et autres grands noms. Je me permets de vous écrire sur les conseils d'Anna Pontas car j'ai cru comprendre que vous étiez un vif admirateur de cet écrivain et je suis sûre que quelques lignes de votre main seraient une merveilleuse introduction auprès de nos libraires. Accepteriez-vous de nous rendre ce petit service? Avec quelques mots sur votre travail bien évidemment et sur votre librairie! Une petite photo? En vous remerciant par avance de l'accueil que vous réserverez à ma requête.
Bien à vous, Marie-Pierre Gracedieu.

A continució, l'original que els hi vaig enviar:
Maria Àngels Anglada, una dona culta i sensible
Vaig tenir la sort de conèixer a Maria Àngels Anglada fa molts anys, a la Llibreria 22, arran d’una presentació en la que ella era la presentadora del llibre. Més tard, li vam presentar llibres seus, com el reconegut i llegit “El Violí d’Auschwitz”. Precisament, la darrera vegada que vaig estar llarga estona amb ella, va ser en un viatge en tren, de tornada de Barcelona. Ella anava a Figueres, on vivia i jo a Girona. Va ser un viatge molt agradable i amb una conversa molt interessant. Vam parlar de l’èxit de la novel·la “El violi...”. Ella estava molt contenta perquè li acabaven de comprar el drets per fer-ne una versió cinematogràfica de la novel·la. Li preocupava, però, si realment podríem portar a terme el projecte, degut a que era molt costosa la seva producció. La pel·lícula no s’ha realitzat mai. Una llàstima.

Maria Àngels Anglada, era una dona molt culta i sensible, de conversa agradable i amb un to de veu molt suau. Amant del mon dels clàssics grecs i romans. Així ho va deixar palès en diverses obres. També, va conrear la poesia en diverses ocasions.
La seva sensibilitat i el seu compromís amb la societat, la va portat a escriure i expressar el dolor de la repressió i la intolerància de la nostra civilització, en obres que han estat traduïdes i publicades en aquesta prestigiosa col·lecció: “El Quadern d’Aram” (1977) que ens parla del genocidi dels armenis i, “El violí d’Auschwitz” (1994), que ja porta venuts, en la seva versió original en català, més de cent mil exemplars.
A la Llibreria 22, hem tingut molta cura dels llibres de Maria Àngels Anglada, per la seva gran capacitat d’explicar històries. Arran de l’èxit del llibre de John Boyne “El noi del pijama de ratlles “ (The boy in the Striped Pyjamas), hem potenciat el llibre de la Maria Àngels Anglada, “El violí d’Auschwitz”, escrit amb molta més sensibilitat i cruesa, com a complement a la historia que ens explica Boyne.
Guillem Terribas Llibreter i gerent de la Llibreria 22
A la foto: Antoni Pugverd, Gemma Garcia i Mariangela Vilallonga, durant la presentació a la Llibreria 22 del llibre "Poesia de Maria Àngels Vilallonga" el 18/03/10.

L'home que sabia mirar la vida

email protegit

Vaig conèixer Jean-Marie Maurice Schérer, més conegut com a Eric Rohmer, el 1970, en una sala d'art i assaig, on es podien veure pel·lícules diferents i en VO. Jo tenia només dinou anys. Va ser amb Ma nuit chez Maud. No era un entusiasta del cinema francès de qualité i d'aquella banda de crítics de cinema que escrivien a Cahiers du Cinéma els de la Nouvelle Vague. D'aquells il·luminats que van canviar la manera de fer i d'explicar històries, només dos em va robar el cor: François Truffaut i Eric Rohmer.
Encara no sé explicar-me què em va entusiasmar d'Eric Rohmer, quan a les seves pel·lícules (aparentment) no hi passava res i només parlaven i parlaven. També s'ha de dir que en aquella trobada vaig quedar enlluernat per l'encant i la seducció de Françoise Fabian i d'un jove i atractiu Jean-Louis Trintignan, els protagonistes. Trenta-sis anys després, amb un envellit però encara atractiu i interessant Jean-Louis Trintignan, a Girona, vaig poder recordar el rodatge de Ma nuit chez Maud presentant-la en el cinema Truffaut. Trintignan em va parlar de Rohmer, dels encants de la Fabian, i es va sorprendre en recordar que ell en va ser un dels productors. Em vaig emocionar i entristir al final de la projecció de L'ami de mon amie, en pensar que possiblement no veuria cap més pel·lícula nova de Rohmer. Era l'any 1989. Afortunadament, hem pogut veure, fins fa poc, pel·lícules del mestre.
M'agrada tot el que ha fet Rohmer, sobretot i per sobre de tot els seus Contes morals, els Contes i proverbis i els Contes de les quatre estacions. Les he vistes, sempre, en versió original i quan he d'anomenar alguns dels títols, els dic en francès, mai en la seva versió espanyola.
I és que Rohmer m'ha deixat veure la vida per una finestra en forma de pantalla. M'ha permès xafardejar en la vida de jovenetes i no tan jovenetes, des dels seus petits grans problemes quotidians. De les seves (de vegades) absurdes converses i estats d'ànims. Dels seus amors i desamors. Dels desitjos incomplerts per qüestions morals i socials. He desitjat, com els seus protagonistes, fer l'amor després del migdia, desitjar el genoll de Claire, dormir amb la Fabian, ser aviador, ser amic de la Paulina allà a la platja i veure le rayon vert. Rohmer, sempre m'ha fet sentit jove. Rohmer m'ha ensenyat a mirar i estimar la vida. I això es d'agrair. Ara sí que m'emociono i, també, ploro perquè ja no podré veure cap més pel·lícula nova de l'amic, del jove amic Eric Rohmer. Sempre, però, em quedaran les seves petites grans històries. Sempre podré tornar a xafardejar la vida amb les seves pel·lícules.
Guillem Terribas, publicat a l'edició de Catalunya d'El Punt el 15.01.10, a la secció de Plaça Major.