Pre-estrena d’Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, la seqüela de La leyenda del tiempo

ENTRE DOS AGUAS (Espanya 2018)

Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo
Repartiment: Israel Gómez Romero,
Francisco José Gómez Romero, Rocío Rendón,
Yolanda Carmona, Daniel, Erika i Manuel Gómez Rendón,
Lorrein Galea i Manuel González del Tanago
Productors: La Termita Films, BTeam Pictures,
All Go Movies, Mallerich Films, Bord Cadre Fils Sarls,
Studio Indie Productions
135 m. 

Dotze anys després 

Primer va ser l’Isaki en solitari que ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002) on ja s’intuïa per un volia anar el cineasta: explicar històries que van entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On es la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’Isaki que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I aquí,  igual que al seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una. És a l’any 2009 amb la pel·lícula Los condenados, que neix oficialment el tàndem Lacuesta/Campo i que treballaran junts, crearan, dirigiran, portaran a terme un seguit de pel·lícules proposant un estil i una manera d’entendre i d’explicar històries moltes d’elles reals com la vida mateixa. L’any 2006, amb guió i direcció en solitari, Isaki Lacuesta (tot i que li fa costat l’Isa Campo, en el projecte i en la realització) s’embarca a explicar una història sobre una base inicial de la llegenda de Camerón de la Isla, titulada La Leyenda del tiempo, que acabarà essent un documental/ficció sobre la vida d’un vailet gitano que ha quedat orfe de pare, que té un germà i que vol ser cantant. Paral·lelament, explica la història d’una noia japonesa anomenada Makiko, que està fascinada pel flamenc i les seves arrels. Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta, tornen a la illa de San Fernando, tornen als mateixos paisatges on van rodar i explicar les històries dels dos germans Israel Gómez (Isra) i Francisco José (Cheito) i ens posen al dia de com estan aquets personatges, les seves famílies, les seves amigues i novies. Com ha canviat el paisatge i la seva gent. I com el temps i les circumstàncies han canviat els personatges. I ens trobem a Isra, que acaba de sortit de la presó per narcotràfic, té dos fills i una dona que vol recuperar. També narra el retrobament amb el seu germà Cheito enrolat a la Marina, que ha acabat una llarga missió que l’ha portat a visitar Somàlia. És en aquesta relació, amb aquests retrobaments, entre famílies, entre dona i fills, germà i cunyada i els amics de la Illa, que viurem el mal viure d’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat. Que no troba feina i que no troba solució a la vida que li ha tocat viure. El germà, ja intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a la illa, fa que la cosa es compliqui. I aquí és quan trobem el bon treball dels actors, interpretats pels autèntics personatges de la història. Es aquí on es veu la sensibilitat de la parella realitzadora. Es aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic  d’un gran realisme, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmoda davant de situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins les intimitats dels personatges i ens fan participar d’aquesta intimitat, com si fossin allà amb ells. Hi ha alguna escena realment dura, tensa entre els dos germans que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, en un moment molt important de les seves vides. És en aquests moments intensos i reals que no saps on comença la ficció i on acaba la realitat. Amb l’elegància en què es filma una de les escenes més intimes que s’han vist en el cinema, creant una atmosfera de realitat, necessària per entendre que estem vivint una autèntica història. Aquesta es la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest es el cinema de Isaki Lacuesta i Isa Campo o al revés. Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full de sala Cinema Truffaut, cicle de Cinema dins el Festival Temporada Alta 2018.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

Isaki Lacuesta estrena ‘Entre dos aguas’

Foto: Manel LLadó

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.
Publicat en el Punt Avui 21.11.2018

ISAKI LACUESTA

DIRECTOR DE CINEMA I ARTISTA AUDIOVISUAL

“El cinema ens permet viure més vides” entrevista a el PuntAvui de Jordi Camps a Isaki Lacuesta:
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1505304-el-cinema-ens-permet-viure-mes-vides.html

 

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

Macho Man - Temporada Alta 2018

MACHO MAN

Una instal·lació de teatre documental sobre les diverses cares de la violència masclista, creada per Àlex Rigola.
Un espectacle-instal·lació sobre violència masclista. Un viatge escènic que convida els espectadors a desplaçar-se per diferents espais, guiats per una dona que ha sofert violència de gènere. Els deu espais tenen un mecanisme d’interacció per ensenyar diverses cares de la violència masclista: en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social i judicial. Qui són les víctimes? Com reaccionen els poders davant la situació? Preguntes que planteja Àlex Rigola en una proposta que remourà.

La dotzena edició del Shopp Out vol aprofitar la campanya de Nadal

  El mercat social a favor de la Fundació Ramon Noguera es durà a terme entre el 15 i el 18 de novembre.

 El padrí serà el popular llibreter Guillem Terribas.   

Xavier Alomar, Guillem  Terribas, Pepita i Glòria Plana.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.

La dotzena edició del Shopp Out de la Fundació Ramon Noguera, el mercat social més important de l’Estat, amb 4.000 m² d’expositors, es durà a terme entre els dies 15 i 18 de novembre amb la intenció de promoure les compres amb vista a Nadal. En aquest mercat, on es poden trobar descomptes de fins al 70% en marques de moda, un 5% de les vendes es destinen a projectes socials de la Fundació Ramon Noguera. Aquesta entitat fa 50 anys que es dedica a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual de la comarca del Gironès. A banda del canvi de dates, una altra de les novetats és que un 25% de les 44 marques que hi participaran hi seran presents per primer cop. Algunes de les noves marques són de complements, un dels productes que es volen potenciar en aquesta edició, segons va explicar ahir el coordinador de marques, Xavier Alomar.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.La dotzena edició del Shopp Out de la Fundació Ramon Noguera, el mercat social més important de l’Estat, amb 4.000 m² d’expositors, es durà a terme entre els dies 15 i 18 de novembre amb la intenció de promoure les compres amb vista a Nadal. En aquest mercat, on es poden trobar descomptes de fins al 70% en marques de moda, un 5% de les vendes es destinen a projectes socials de la Fundació Ramon Noguera. Aquesta entitat fa 50 anys que es dedica a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual de la comarca del Gironès. A banda del canvi de dates, una altra de les novetats és que un 25% de les 44 marques que hi participaran hi seran presents per primer cop. Algunes de les noves marques són de complements, un dels productes que es volen potenciar en aquesta edició, segons va explicar ahir el coordinador de marques, Xavier Alomar.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.

La dotzena edició del Shopp Out de la Fundació Ramon Noguera, el mercat social més important de l’Estat, amb 4.000 m² d’expositors, es durà a terme entre els dies 15 i 18 de novembre amb la intenció de promoure les compres amb vista a Nadal. En aquest mercat, on es poden trobar descomptes de fins al 70% en marques de moda, un 5% de les vendes es destinen a projectes socials de la Fundació Ramon Noguera. Aquesta entitat fa 50 anys que es dedica a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual de la comarca del Gironès. A banda del canvi de dates, una altra de les novetats és que un 25% de les 44 marques que hi participaran hi seran presents per primer cop. Algunes de les noves marques són de complements, un dels productes que es volen potenciar en aquesta edició, segons va explicar ahir el coordinador de marques, Xavier Alomar.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.

La “curiositat” de Guillem Terribas

El conegut llibreter Guillem Terribas va reconèixer ahir que, tot i considerar-se una persona curiosa i al corrent del que s’esdevé a la societat gironina, desconeixia de la celebració d’aquest mercat social. “Vaig acceptar de fer de padrí per conèixer més de prop l’esdeveniment i la tasca de la Fundació Ramon Noguera. Gràcies a la tasca de la fundació, els discapacitats són persones cada cop menys marginades”, va dir.

 Núria Astorch, foto i text /  publicat en el Punt Avui 10.11.2018 

40 anys de la 22 * 20 d'octubre 2018 LA FESTA

Imatges captades pel realitzador Joan Roura durant la celebració dels 40 anys de la Llibreria 22 de  Girona,  el dia 20 d'octubre de 2018.

Fires i festes de SANT NARCÍS 2018 · Girona

Imatges de les Fires i Festes de Sant Narcís, patró de Girona. Teatre, cinema, premis literaris, circ, sardanes, fira del dibuix, Exposicions, les atraccions de la Devesa, ... Imatges recollides per Guillem Terribas, que n'ha fet el muntatge dels dies que van del 27 d'octubre al 4 de novembre de 2018.

Repassant Girona

Jordi Grau.

Una de les millors coses que es pot fer a Girona una tarda d’octubre (de fet, qualsevol dia de qualsevol mes, a qualsevol hora) és fer-la petar amb dos personatges d’aquesta ciutat. Dos gironins, no necessàriament de la Girona profunda, que no han nascut a Girona però que són ambaixadors de la ciutat. Un va néixer a Salt i ha fet el pregó a Girona i al seu poble. L’altre és de Besalú i no passaran gaires anys que el faci, el pregó, a Besalú o a ciutat. Tots dos estan ben presents als mitjans de comunicació: Guillem Terribas fins a l’extenuació aquests dies, com a ànima de la Llibreria 22, que ha fet quaranta anys; Salvador Garcia-Arbós com a comissari de l’Any del Xuixo, presentat aquests dies. Passar una llarga estona amb ells, i si pot ser amb un cafè i un bon havà –en Guillem és un fumador de cor però ho té prohibit per raons mèdiques– vol dir anar passant gent que tant poden parlar de l’exposició que ahir es va inaugurar, que reivindica l’obra i la figura de Damià Escuder, com del Girona de futbol, dels Casero, de periodisme, de cine o de teatre. Parlar amb ells té un problema i és que com que ho saben tot, és difícil sorprendre’ls en alguna cosa, sigui qualsevol moguda política –com la que té el suport del llibreter– o qui ha invertit en un restaurant del Barri Vell. Això sí, pots acabar descobrint que un d’ells no suporta el cinema de Godard. El paper de la Llibreria 22 per dinamitzar la vida cultural gironina és inqüestionable i en Vador va pel camí. Això del xuixo és cosa seva i és molt bona cosa, perquè tocava i perquè, amb poca inversió, es parlarà molt i bé de la ciutat. I perquè toca reivindicar gent que el va posar de moda, el senyor Puig, i els que encara treballen per fer uns xuixos collonuts que es poden trobar en diverses pastisseries i obradors de la ciutat. O sigui, que en menys de dues hores vam repassar Girona i en la conversa va sortir mitja ciutat. Em va fer gràcia saber que Damià Escuder, amb un gran paper a l’Assemblea i a l’Assemblea d’Artistes, va pronosticar en el seu moment que Jordi Pujol seria un gran president i que Modest Prats havia d’arribar a bisbe de Girona. El primer va ser-ho. D’en Modest en tenim un gran record i una gran estima, i els personatges amb qui vaig passar la tarda pensen que mai va pretendre arribar a bisbe, encara que n’hagués estat un i de molt savi.
JORDI GRAU, a la Galeria del diumenge 28.10.2018, publicat en el Punt Avui.

Sergi Pàmies, escriu sobre la Llibreria 22 i Guillem Terribas.

Barcelona -Girona

Sergi Pàmies

La Llibreria 22 de Girona fa quaranta anys. Són quatre dècades que s’encarnen en un llibreter moderadament jubilat, Guillem Terribas, que manté la passió per l’ofici i una fina astúcia per participar en tots els complots i aventures culturals del ­país. Compartim un viatge en cotxe que comença amb una cita d’estructura clandestina. Terribas compareix atent a la pantalla del mòbil. A contrallum, li brillen els cabells, escandalosament vigorosos per a l’edat que té, i un llaç groc de proporcions i textura menys indòmites que el que porta el president Torra. Terribas és un conversador sinuós i alhora cabalós. Com a bon lector i cinèfil, administra la informació de cada relat alternant la història en majúscula i un basar d’anècdotes amanides amb un verí agredolç de collita pròpia. Coneix tothom i cultiva una bonhomia de somriure fàcil, que defuig la riallada emfàtica i que, afegint-hi l’imprevist doll d’humanitat que li aporta la condició d’avi, li permet mantenir uns magatzems de memòria gestionats amb el posat logístic d’un Marcello Mastroianni tardorenc.

Guillem Terribas i Sergi Pàmies a la 22 el 19.10.2018
Foto: Manel Martin 

L’any 1978, quan van fundar la llibreria, Terribas i els seus còmplices no sabien que haurien de dedicar tantes hores a la supervivència financera com a la cultura. Volien ser a la primera fila del festival de canvis d’una època monstruosament devaluada pels que la van prostituir. Terribas recorda perfectament l’energia de la transició, les renúncies i les victòries, que aleshores se celebraven amb una fraternitat trans­ideològica que el va situar en el lloc idoni per conèixer eternes promeses de la política i del periodisme, estafadors de vodevil rusiñolià, savis vaticanistes i tots els candidats a artistes susceptibles d’enfortir l’ànima i el cos de la tribu. Eren altres temps. Avui, i potser perquè els protocols llibreters imiten els de l’hoteleria, es pretén imposar un nou perfil de booktender circumspecte i de rictus altiu, que, des d’una robòtica superioritat, menysprea la distància curta practicada per Terribas. El seu historial d’anècdotes és infinit i mutant. Es reconstrueix amb cada aportació, amb una alta capacitat de tolerància que no li impedeix mantenir les seves conviccions (i amistats) més subversives. Quan tant la política com la cultura fomenten trinxeres d’intransigència i egos d’autodestrucció massiva, ell manté l’actitud del bomber en un món de piròmans i no renuncia a res del que li ha donat l’ofici.
SERGI PÀMIES, Opinió La Vanguardia 19.10.2018
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/lecturalia-guillem-terribas-la-gent-que-entra-a-les-llibreries-sap-el-que-vol/audio/1013668/   a la Ràdio 17.09.2018 Mònica terribas. 

LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL DE PATATA / full de Sala

Regne Unit, 2018
Direcció: Mike Newell
Intèrprets: Lily James, Michiel Huisman,
Glen Powell, Jessica Brown Findlay, Matthew Goode,Tom Courtenay, Penelope Wilton, Tim Ingall,Katherine Parkinson
Gènere: drama romàntic
Durada: 123 minuts
Idioma: anglès

UNA HISTÒRIA D'AMOR I DE LLIBRES 

Mary Ann Shaffer (Virgínia Occidental, 1934-Califòrnia, 2008) va treballar de llibretera i bibliotecària, va viure envoltada de llibres tota la vida, i als setanta anys, animada pel seu club de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey), en què es basa la pel·lícula homònima del director britànic Mike Newell. La novel·la de Shaffer, que va acabar la seva neboda, Annie Barrows, va ser publicada per l’editorial nord-americana Random House el juliol de 2008, poc després de la mort de l’autora, i ràpidament va ser un èxit de vendes i crítica; el mateix any de publicació va obtenir el premi al millor llibre de The Washington Post. En català l’ha editada Amsterdam i en castellà, RBA i Salamandra, totes dues versions amb un èxit considerable al nostre país. Shaffer va escriure aquest llibre arran d’un viatge a l’illa de Guernsey, que administrativament pertany a la Gran Bretanya.

La pel·lícula comença a Guernsey, l’únic territori britànic ocupat pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Una colla de nadius torna d’una reunió clandestina i és sorpresa de nit per una patrulla nazi. Per sortir del pas, la colla de britànics diu a la patrulla alemanya que venen d’un club de lectura anomenat… i s’inventen el nom de La societat literària i de pastís de pela de patata. I se’n surten. Per celebrar-ho, munten un club de lectura amb aquest nom. Un temps més tard, el 1946, una escriptora molt progre i avançada, Juliet Ashton (Lily James), estableix per carta una bona relació amb els seus fans de La societat literària i de pastís…, fins al punt que decideix anar a visitar-los amb l’esperança de trobar, possiblement, un tema per a la seva propera novel·la.

Aquest seria el punt de partida, per posar en situació l’espectador, d’aquesta història fantàstica sobre el món del llibre, dels llibres, dels lectors i dels escriptors, tota explicada d’una manera molt amena, senzilla i divertida. L’espectador la visiona contínuament amb un somriure. Perquè la pel·lícula és optimista i té ganes d’encomanar als espectadors la manera de viure que tenen aquella gent, que viu a pagès, lluny del soroll de les ciutats.

La gràcia del film és la manera en què Newell, el mateix director de Four Weddings and a Funeral (Quatre bodes i un funeral, 1994), Harry Potter and the Goblert of Fire (Harry Potter i el calze de foc, 2005), o Great Expectations (Grans esperances, 2012), entre d’altres, ha sabut captar la «veu» i la sintonia que ja tenia el llibre: aquella senzillesa que engrandeixen algunes històries com aquesta, que és un cant a l’amor, a la imaginació; el cant de compartir una il·lusió i una manera d’entendre la vida. En aquesta pel·lícula, a més, trobarem alguna referència i diversos moments d’altres històries que han estat adaptades al cinema, com ara Casablanca (1942). Precisament quan apareix aquesta referència hagués sigut un bon moment per acabar la pel·lícula.

Gaudim, doncs, d’aquesta bonica història, dels seus personatges, els seus paisatges, les seves lectures i les relacions que tenen entre ells. En sortirem encantats i amb ganes de festejar-ho.

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

QUERIDO FOTOGRAMAs

Cartell del documental.

La gent que hem viscut el cinema a través de la revista Fotogramas teníem una certa curiositat i ganes de veure què faria Sergio Oksman en el seu nou documental. I no ens ha defraudat.
Ara, després del seu pas pel Festival de Sant Sebastià, Querido Fotogramas s’està projectant pels diferents cinemes de l’estat i el podem veure al Cinema Truffaut, amb la sort, en el nostre cas, de comptar per l’estrena amb uns protagonistes de luxe: Elisenda Nadal, durant molts anys la directora de Fotogramas i més coneguda pels seguidors de la revista com a Madame la Directrice; Jaume Figueras, un clàssic del món de la crítica i sobretot comentarista de cinema, que sota el nom de Mr. Belvedere ens va ensenyar a estimar el setè art, a respondre dubtes de cinèfils i a orientar-nos cinematogràficament, i Pere García, un gironí que té un paper molt important en la història d’aquest documental.
A Querido Fotogramas, amb «discreció» i una aparent senzillesa, Oksman (prestigiós realitzador de documentals, nascut al Brasil, que va estudiar periodisme a Sao Paulo i cinema a Nova York i actualment viu a Madrid, on treballa de realitzador i de professor) ha sabut mostrar-nos a través dels protagonistes de la història del cinema espanyol què va representar Fotogramas en les vides d’aquests protagonistes i per a la història del cinema del nostre país.
Durant 76 minuts, passarà per davant nostre gent com ara Pedro Almodóvar, Ángela Molina, Concha Velasco, Emma Suárez, Javier Bardem, José Sacristán, Julieta Serrano, Ana Belén, Carmen Maura, Enrique Vila-Matas, Marcos Ordóñez, Eusebio Poncela, Ana Torrent i moltes altres figures conegudes de la cinematografia espanyola, i ens explicaran anècdotes i experiències relacionades principalment amb el cinema i Fotogramas. La història d’aquesta revista, ens explicaran, fet i fet, i en passat, perquè el documental d’Oksman parla del passat, no del present ni del futur.

Guillem terribas, Elisenda Nadal, jaume Figueras i Pere García. 

El futur de Fotogramas és ara mateix una incògnita. Davant dels darrers esdeveniments que l’actual propietari de la revista ha protagonitzat (tancant la redacció de Barcelona, on va néixer, créixer i fer-se estimar Fotogramas, i prescindint del seu director, Toni Ulled Nadal, net dels fundadors de Fotogramas i fill de l’Elisenda Nadal i en Jesús Ulled), és més que mai necessari veure aquest documental (que val a dir que es va concebre i realitzar abans que aquests malaurats fets tinguessin lloc) no solament pel seu contingut històric, la memòria de setanta anys de cinefília, sinó com a dedicatòria: a la gent que va treballar a Fotogramas, als que hi van participar i als que la vam llegir. Querido Fotogramas, sens dubte, també és un homenatge als seus lectors.
Passeu i mireu, visioneu, recordeu un tros de la nostra història cinematogràfica, la història de Fotogramas.

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Trailer https://youtu.be/EtzTfMBVsL4

L’experiència del cine / 75 anys d'Ocine

Ocine celebra el 75è aniversari amb un debat sobre el futur del cinema, amb un públic jove que vol viure a les sales experiències que pugui penjar a Instagram.

Jordi Agustí, Berta Segura, Narcís Agustí, Claudia Danis, Joan Agustí
Eduardo Escudero, Edmon Roch, Guillem Terribas, Fernando de la Rosa
Esteva Agustí. Foto: Manuel Lladó.

“Vull aconseguir en el cinema alguna cosa que encara no tingui, que no pugui recrear a casa meva amb un home cinema. Busquem al·licients que ens treguin de casa.” Ho deia ahir al matí en una sala de cinema del complex Ocine de Girona la jove Claudia Dans, executiva de màrqueting de South Summit , un dels congressos de joves emprenedors més importants d’Europa. Amb web propi des dels 9 anys i poc habitual de les sales de cinema tot i que viu a sobre d’una, Dans va ser una de les ponents del debat L’experiència del cinema en el futur: nous públics i noves necessitats dels espectadors, una de les activitats amb què la cadena gironina Ocine està celebrant el seu 75è aniversari, com una de les empreses més actives del sector en l’àmbit estatal. Conduït per Guillem

Foto: Esteva Agustí. 

Terribas, el col·loqui va incloure també altres interessants aportacions del productor gironí Edmon Roch ; Fernando de la Rosa, fundador i professor de la plataforma formativa Foxize ; Berta Segura, de l’agència d’investigació Dmentes , que analitza les tendències de la cultura juvenil, i Eduardo Escudero, de la distribuïdora independent A Contracorriente Films .

L’empresa que lideren Narcís Agustí i els seus fills Joan, Esteve i Jordi té moltes ganes d’afrontar el repte, “la transformació seriosa”, que va simbolitzar Fernando de la Rosa amb una enorme onada, a la qual s’hauran de pujar tots aquells que vulguin reeixir en el nou món digital i no són els “gegants” Google, Netflix o Amazon. “Res no serà igual en els pròxims trenta anys”, va vaticinar De la Rosa, que va afegir: “Allò realment rellevant no és la tecnologia, sinó l’impacte que té sobre les persones. La meva generació havia d’esperar tres anys entre la primera i la segona pel·lícula d’Indiana Jones; ara, si la següent temporada d’una sèrie triga més d’un any, els seus seguidors gairebé pateixen angúnia.”

Després de la salutació de Narcís Agustí (“som afortunats de poder dedicar-nos a la indústria de l’entreteniment i la cultura”), Berta Segura va exposar un panorama en què l’anomenada generació Z (13 a 25 anys), “molt activa i participativa” i crescuda entre pantalles, busca “experiències socials, nous continguts i tecnologia immersiva” que el cinema tradicionals no els ofereix i per això hi van cada vegada menys. Per a aquests “devoradors d’experiències” es proposen sales de cine personalitzades, com si fossin naus de Star Wars, cines amb bar, amb jacuzzi, festivals de youtubers, lluites de videojocs en grans pantalles, pel·lícules en 4D i fins i tot en 7D, que permeten interactuar amb la pantalla. Es tracta de viure experiències, de fotografiar-les i penjar-les a Instagram.

“No podem oblidar que estem creant continguts”, va recordar Edmon Roch, que es va mostrar “molt optimista, perquè hi ha espai per a tots i la competència és molt sana”. De fet, ell està produint una sèrie per a Movistar Plus, Justo antes de Cristo. Al final, com va dir Escudero, “no hi ha res millor que veure una bona pel·lícula, no importa on”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 10.10.2018