En Guillem Terribas i la 22

Un dels personatges que ha contribuït decisivament a la dinamització cultural i social d'aquesta ciutat. Llibreter, per damunt de tot, cinèfil, teatrero i Rei Blanc de Pastorets, cada dia al facebook, saluda a la parròquia, de manera invariable, amb una imatge triada, primer de gent llegint i més tard, de gent petonejant-se. Diu que es va jubilar i va deixar pas al capdavant de La 22, la llibreria de referència, juntament amb la Geli, a Jordi Gispert. Però en Guillem continua tenint el do de la ubiqüitat i te'l pots trobar arreu, sobretot gravant amb la seva càmera les múltiples presentacions de llibres que es continuen fent a La 22.

Una de les grans llibreries de Girona

No es pot parlar de la història cultural de Girona sense esmentar la Llibreria 22 i la seva alma mater: GuillemTerribas. La 22 va néixer l’any 1978 i ho va fer, segons el seu fundador, com una utopia total. Amb la voluntat de crear un premi literari, programar presentacions de llibres i esdevenir el centre literari de Girona. Es tracta d'una llibreria general, especialitzada en humanitats: Hi trobem des de geografia, història, art, cinema, arquitectura, filosofia, dret, filologia, pedagogia o psicologia. Sense oblidar, és clar, la narrativa i la poesia nacional i internacional. A més, hi ha un ampli espai dedicat al llibre infantil i juvenil. 

PER AÍDA PALLARÈS / PUBLICAT DIMECRES 23 MARÇ 2016 A TIME OUT GIRONA. 

HTTP://WWW.TIMEOUT.CAT/GIRONA/CA/BOTIGUES/LLIBRERIA-22

Premi literari de Sant Narcís recorda a Miquel Pairolí

La cerimònia de lliurament del premi literari, celebrada ahir, va incloure unes lectures d'homenatge a l'escriptor.

Miquel Pairolí  (1955 · 2011)

L'onzena edició del certamen literari del barri gironí de Sant Narcís es va afegir als homenatges a Miquel Pairolí que s'estan organitzant a les comarques de Girona, i es va dedicar al malaguanyat escriptor i cronista la cerimònia del lliurament dels premis, celebrada ahir a la sala d'actes del centre cívic veïnal. “És un homenatge i una reivindicació de la seva obra, segurament menys coneguda del que es mereix”, va resumir el coordinador dels premis, Lluís Gil, que va recordar el lligam de Pairolí amb els premis (en va ser jurat) i amb el club de lectura del barri, al qual va assistir per comentar alguna de les seves obres.

L'homenatge reivindicació va consistir en la lectura de fragments d'algunes de les seves obres, sota el títol genèric de No ha estat un somni, no, que precisament és el títol del text que va escollir el primer rapsode, Quim Curbet, després que l'escriptor i periodista Lluís Freixas fes una semblança de l'autor i la seva obra. Rere Curbet van llegir Guillem Terribas (Paisatge amb flames), Núria Martí Constans (Cera), Àngel Madrià (Octubre), Manel Mesquita (l'article publicat a El Punt 11-S), Fina Pairolí, germana de l'escriptor (Paisatge amb flames), Josep Pastells (L'enigma), Xevi Planas (Octubre), Oriol Ponsatí-Murlà (El convit), Carme Renedo (Octubre), Rosa Font (un poema seu inèdit, La rebel·lió de l'art, inspirat en Octubre) i Joan Ventura (un article de la secció L'escairedel diari El Punt). Precisament Ventura va anunciar que s'està preparant l'edició d'un recull d'aquests escrits.

A l'acte, al qual van assistir una cinquantena de persones, hi van ser també presents el regidor de Cultura de Girona, Carles Ribas, i el director dels serveis territorials de Cultura a Girona, Francesc Ten.

Premi per a un recull de relats

Jordi Masó, recollint el Premi. Foto: Quim Puig

L'escriptor Jordi Masó, conegut per la seva faceta de músic, ha estat el guanyador dels premis literaris de Sant Narcís, amb Obra pòstuma, un recull de relats que té de fil conductor la mort i el desig humà de transcendir. “És una obra brillant”, va concloure el portaveu del jurat, l'escriptor i periodista Josep Pastells, a l'hora de justificar la decisió, presa per unanimitat. Masó (Granollers, 1967) ha estat guanyador d'altres certàmens literaris. L'obra finalista ha estat Menú degustació, de David Valle, de Maçanet de la Selva. A aquesta edició dels premis s'hi havien presentat 26 originals. Aquesta xifra suposa un important repunt, després que l'any passat la participació va ser mínima, va remarcar el coordinador del certamen, Lluís Gil.

Ramon Esteban, publicat en el Punt Avui 06.06.2016

Literatura frec a frec

Hotel Casa Anamaria

És un vertader plaer escoltar en boca de grans vendes del passat Sant Jordi, com Víctor Amela, Rafel Nadal, Martí Gironell i Núria Prades, els detalls sobre el procés de creació literària passat pel sedàs personal de cadascú. Els va reunir l'hotel Casa Anamaria d'Ollers (Fontcoberta) i van ser moderats per l'activista cultural i llibreter de referència Guillem Terribas. Els assistents van poder conèixer detalls com la vinculació familiar d'Amela amb Forcall, la documentada existència de Tomàs de Penarrocha, el Groc, amb una filla coetània del seu besavi, protagonistes de La filla del capità groc, que ell ha imaginat enamorats i amb un rerefons històric i familiar amb molt de pes. També, que l'espoliació de les pintures murals de Santa Maria del Mur, al Pallars Jussà, va ser la guspira que va motivar l'Strappo de Martí Gironell, en què novel·la aspectes reals, com la carta que un mestre de l'escola del poble va fer arribar a Puig i Cadafalch i a Folch i Torras, per denunciar aquesta agressió a l'art romànic del país. Al capdavall, és una gran reivindicació del passat històric i patrimonial i una reflexió sobre les conseqüències de la cobdícia.

Gironell, Amela, Nadal, Pradas i Terribas. 

Un monument a la plaça de Locorotondo (Itàlia) recorda, com en tants altres pobles europeus, els morts de la Primera Guerra Mundial. El fet que 21 duguessin el cognom Palmisano i que a la làpida d'un altre monument, aquest cop pels morts a la Segona Guerra Mundial, hi hagués una vintena de Convertini, va dur Rafel Nadal a escriure La maledicció dels Palmisano, que és una gran reflexió sobre el destí. I, finalment, la curiositat natural de Núria Prades –ella mateixa es va qualificar com la menys mediàtica, cosa que va generar un debat sobre si és una sort o un problema tenir aquesta etiqueta– pels paisatges que pot novel·lar, la va dur a escriure Somnis a mida, sobre les quatre generacions dels Magatzems Santa Eulàlia de Barcelona, on, curiosament, havia treballat el pare d'Amela.

Notícia en el Diari de Girona

I tornant a la creació. On hi ha tant de talent reunit flueixen les idees. I, per idees, la de Nada,l i tot plegat fruit de la reflexió sobre el paper de la literatura femenina. L'escriptor va qualificar de clau el paper de la intuïció femenina en els nivells de formació de les classes populars catalanes. La devoció per l'educació que ha transformat el país, segons ell, és matèria que cal homenatjar i plasmar en una novel·la. Una de les seves pròximes creacions?
Text i foto de Jordi Casas, publicat en el Punt-Avui.

EL MUNDO SIGUE de Fernando Fernán Gómez

El mundo sigue (1958)

Director: Fernando Fernán Gómez.

Intèrprets: Lina Canalejas,
Fernando Fernán Gómez,
Gemma Cuervo.

CADA DIA UN DIA MÉS, NO HI PODEM PAS FER-HI RES.

Els que seguim de tant en tant el programa de la 2 de televisió espanyola sobre el Cinema Espanyol,  haurem pogut comprovar com el gran actor, director, escriptor i tertulià Fernando Fernán Gómez, era un actor (i també director) tot terreny. Tant  podia interpretar un clàssic, una comèdia, un drama, una pel·lícula per oblidar o una d'aquelles que et marquen per vida.
La pel·lícula que avui recuperem com un clàssic de sempre, en el Truffaut,  és d'aquelles que et marquen, que no oblides i que contínuament et retorna. Es art i creació en estat pur.

El mundo sigue, apart de la direcció i la interpretació, el guió també es de Fernán Gómez, basat en la novel·la de Juan Antonio Zunzunegui. Per tant es una pel·lícula en la que Fernán Gómez hi posa tot el seu interès i tota la seva càrrega crítica, que va comportar que la pel·lícula fos maleïda i mal vista en seu moment.

Afortunadament ara s'ha pogut recuperar amb una còpia digitalitzada impecable i, per tant, hem pogut comprovar que  es una pel·lícula rodona, meditada i valenta. Una pel·lícula que s'avança en el temps i que de segur va sorprendre a la censura d'aquells temps, que sobre el paper no van veure la crítica social i la força sexual que contenia la història que explicava Fernán Gómez en aquest melodrama.

Ambientada en el barri de Madrileny de Maravillas, a mitjans dels anys seixanta, una família on el pare es un Guardia municipal, que viu amb la seva dona, una filla (que no porta una vida ordenada) i  un fill que va estudiar per capellà i encara conserva una tendència malaltissa entre el bé i el mal, el pecat i el infern.  Una altra filla està casada i malviu amb un desgraciat que fa de cambrer, que li agrada el futbol, que fa quinieles i que de tant en tant desapareix. Quan això passa, la filla desesperada torna a la casa dels pares i allà hi ha un molt mal viure amb la germana, degut a  que s'odien mútuament.

Tot plegat misèria i companyia. Fernán Gómez utilitza el neorealisme per explicar aquesta crua història, a les acaballes de postguerra, amb uns personatges molt comuns en aquella època.
Hi ha una molt bona direcció d'actors, sobretot les dues actrius, que interpreten les dues germanes. Per una banda Lina Canalejas, (en plena joventut) que interpreta a la dona que està mal casada i una no menys jove Gemma Cuervo, que interpreta a la germana que la vida li va bé. 
Fernán Gómez, es reserva el paper secundari, del marit, una poca pena i miserable. Un petit paper que Fernán Gómez el broda i sorprèn a l'espectador, degut a que utilitza un registre poc habitual amb ell.

En definitiva, una molt recomanable pel·lícula que tanca la segona edició del cicle Clàssics de mes, que tornarà a partir del mes de setembre amb noves i interessants propostes.

Guillem Terribas/ Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Full de Sala. Cinema Truffaut. 19.04.2016 

https://youtu.be/VTTo59roMnI

Lolita Bosch, parla del llibre...

Lolita Bosch, el dijous dia 15 de novembre 2007 anuncia la sortida i dona la seva opinió del llibre "Demà serà un altre dia" en el programa del Canal 33 "L'hora del lector".

Espai 22 Inauguració 21 d'abril de 2016

Imatges de la Inauguració de l' ESPAI 22  el dijous 21 d'abril de 2013.
Un espai obert a la Cultura.
* tertúlia / signatura d'autors joves amb obres noves.
* inauguració de l'exposició de Jordi Gispert.

Promoció mes d'abril 2016 LLIBRERIA 22

Imatges dels diferents actes realitzats a la Llibreria 22 durant el mes d'abril de 2016:
Inauguració de l'espai 22 / Autors signant a la 22 / Sant Jordi 2016/ recomanacions de llibres

Edu Sívori crea "Lepret", un geperut borni que viu a les pedres de Girona

El poeta Edu Sívori ha creat Lepret, una llegenda que s'afegeix a les tantes altres que té la ciutat de Girona i que neix de la necessitat de no tornar-nos indiferents davant l'existència dels altres, la necessitat de tenir cada dia present que hi ha entre nosaltres gent que no pot seguir. Lepret aflora des dels pous de la història, habita a les taques d'humitat de les pedres de la Girona medieval. És geperut, borni, de llarga cabellera deteriorada i pell escamada com la d'un leprós.
Fins a 17 escriptors o personalitats gironines donen testimoni de la seva existència al llibre Testimonis de Lepret. Sobre una llegenda de l'Edu Sívori Alt (Edicions La Incubadora), que es presentarà aquest dilluns, dia 4 (20h), a l'hotel Llegendes de Girona, en un acte que tindrà com a mestre de crimònies Annarè Anita. Una singular presentació que comptarà a més amb la participació de Llorenç Carreras en el paper de Lepret.

Edu Sívori i Annarè Anita. Foto: Daniel Bonaventura.

"Jo vaig néixer a Buenos Aires, però fa 15 anys vaig escollir Girona i la ciutat em va escollir a mi", explica Edu Sívori, membre del grup cultural El Llop Ferotge, autor de poemaris i col·laborador de mil revistes i publicacions.
"Estic retornant tot l'amor que m'ha donat Girona amb la creació d'aquesta llegenda del monjo Lepret", afegeix Sívori, que ha inclòs al llibre, de caràcter bilingüe, el seu primer poema escrit originalment en català.
Sívori explica l'origen de la llegenda a partir d'un fet real que ell mateix va contemplar: "Passejant pel Jardí dels Alemanys de la Girona antiga, vaig veure un sense sostre tombat en un banc i una nena d'una família benestant va deixar anar la mà del pare per córrer cap a aquell home i donar-li el seu entrepà. La mare va reaccionar amb un esglai, però la nena la va tranquil·litzar: "no, mare, que és un home bo!"".
Sívori considera que vivim en una societat -"el sistema"- que té aquestes contradiccions. L'administració pot estar reservant pisos per als refugiats de les guerres del segle XXI mentre hi ha gent que fa anys que dorm al ras. 
"El monjo Lepret, si no existís, caldria inventar-lo per ?contribuir a mantenir viva la utopia", diu Sívori, que defineix Lepret com "un ésser sensible que pot trobar la complicitat d'aquella nena que no és indiferent a l'altre".
Aquest és un llibre amb il·lustracions d'Oriol Tuca, de distribució gratuïta, que a més del text d'Edu Sívori inclou escrits de: Josep Maria Uyà, Marcelo Bailone, Alexandre Nunes de Oliveira, Ariel Halac Noher, Jordi Fornos, Jorge Garralda, Susan Triviño, Pep Mateo, Manuel Acosta, Luís Díaz Rosso, Hanafi El Kadaoui Moussaoui, Ramon Palma, Consol Vidal, Guillem Terribas, Llorenç Carreras i Pedro Halac.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 04.04.2016

Puigdemont, el President Krls, presentació a la Llibreria 22

Presentació a la 22 del llibre de Jordi Grau i Andreu Mas, editat per Proa.
Intervenen; Joan Vidal i Gayolà, Marta Madrenas (alcaldesa de Girona) i els autors.
Dissabte a les 12 del migdia a l'Espai 22 de la Llibreria 22 del dia 2 d'abril de 2016.

MIA MADRE, la pel·lícula de Nanni Moretti en el Cinema Truffaut

MIA MADRE

Itàlia, 2015
Director: Nanni Moretti.
Intèrprets: Margherita Buy, Nanni Moretti,
John Turturro, Giulia Lazzarini,
Beatrice Mancini,Stefano Abbati, Enrico Ianniello,
Anna Bellato, Tony Laudadio, Lorenzo Gioielli,
Pietro Ragusa, Tatiana Lepore,
 Monica Samassa, Vanessa Scalera.
Gènere: Drama.
Durada: 102 min.
Idioma: Italià.

Retrat de família

Nanni Moretti es un director que sempre ha tingut bona entrada en el Cinema Truffaut. Es un autor, que la gent que formem part del col·lectiu de crítics de Cinema de Girona, ens agrada i possiblement es dels pocs directors que ens uneix en un mateix acord: és un dels nostres. Les seves pel·lícules, son àgils, divertides, fan reflexionar, es passeja i et fa passejar per la vida; et fa mirar aquells detalls que moltes vegades veiem però no els mirem. Ens sap captivar i, també, quan cal plorar.

En la seva darrera pel·lícula hi ha això i encara més. Hi ha la maduresa. Nanni Moretti, com molts dels seus seguidors de fa anys, s'ha fet gran i per tant es mira la vida d'una manera tranquil·la, d'una manera molt més entranyable de com es té acostumats. La ironia hi es però sense tanta mala bava. I ens parla d'una edat en que els fills ja  han crescut i els pares estan a punt de marxar o ja ho han fet. En el cas de la darrera pel·lícula de Moretti "Mia Madre" ens parla de la mare que està vivint els darrers moments de la teva vida. Una vida que ha format part de la teva (de la nostra) vida i que ara arribarà aquell moment en que d'una manera definitiva et deslligues del teu passat i de la teva primera família, el pare i la mare.

Viurem aquesta angoixa, aquest no voler acceptar una realitat a través Margherite, extraordinària interpretació de Margherita Buy, una directora de cinema, compromesa, que està obsessionada amb la pel·lícula que està rodant i per si no en te prou, el productor li ha posat com a protagonista  a un actor italo-americà en plena decadència de les seves facultats; fantàstic John Turturro que interpreta aquesta actor anomenat Barry Huggins. També hi tenim d'una manera discreta, el germà de la Margherita, que també té els seus problemes  però no els viurem tant intensament, Giovanni, interpretat d'una manera discreta i senzilla i molt entranyablement per Nanni Moretti. Ada, es la mare, delicada i hospitalitzada. Havia estat professora de llatí. Una marassa, que està vivint el final de la seva història. També hi tenim el futur, a través de la neta de l'Ada i la filla de la Margheritta ( que està separada i te bona relació amb l' ex-marit) la Livia.

Moretti, ens ofereix una sèrie de delicats i petits  "flashback" per completar i entendre millor aquesta història familiar.

Es nota, que el mateix que passava en la seva aclamada Caro Diario (ITA 1996) en la que hi havien moltes referències autobiogràfiques del propi Nanni Moretti, a Mia madre, també s'hi noten moments viscuts pel propi Moretti. Per això ell s'ha guardat un paper complementari, discret per donar total protagonista a el personatge protagonista interpretat, com he dit esplèndidament per Magherita Buy, en la que combina la seva feina-vida que es el cinema i l'altre, la de la vida, que es la família. 

Els darrers quinze minuts de metratge son realment esplèndids, memorables i que sens dubte son els que més s'hi sent identificat l'espectador. El que més s'entén el que ens vol dir Nanni Moretti.

Ha valgut la pena recuperar Mia Madre, perquè es incompressible que es pugui projectar i visionar doblada. La veu, l' idioma, la parla, la manera de dir les coses es de lo més important que hi ha en aquesta pel·lícula.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona. 18.03.2016