WATCHING PEEPING TOM d'Alícia Gorina / Indi Gest

 Fer el tafaner.

El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema  Truffaut per visionar la pel·lícula del director angles Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alicia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.

Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alicia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.

Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el mon de d'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.

Tot plegat es una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent  pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en seu moment va ser molt mal tractada i estrenada,  per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.

Tot i que l'escenari es molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant  el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor  insertar-hi  alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.

En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades  les 10 de la nit, al carrer encara plovia.

Guillem Terribas. Publicat a la web de Temporada Alta 2014.

Àlex Gorina ofereix una conferència, passada pel sedàs teatral d’Alícia Gorina, sobre el clàssic cinematogràfic Peeping TomUn ull que mira. Es tracta de convertir en protagonista l’addicció de la mirada, de portar a escena la realitat. Quan aquí un pare i una filla comparteixen mirades, dues generacions dialoguen: la dels qui van descobrir el món a través del cinema i la dels qui avui s’armen amb la dramatúrgia teatral per arribar al mateix punt. Sinceritat i compromís, objectivitat i subjectivitat, el teatre o la vida com si fos un assalt a tot i a res. Amb una conferència teatralitzada que pren Peeping Tom de Michael Powell com a punt de partida, el crític cinematogràfic Àlex Gorina i la directora teatral Alícia Gorina estableixen un diàleg artístic i vital.

fitxa artística

Conferenciant: Àlex Gorina
Direcció escènica: Alícia Gorina
Intèrpret: Patrícia Mendoza
Vestuari i creació visual: Silvia Delagneau
Videos promocionals: Alberto Agnello
Il·luminació: Raimon Rius
Assessorament dramatúrgic: Ferran Dordal
Producció: Associació Artística Indi Gest 
Amb la col·laboració de Temporada Alta i el Teatre Principal d'Olot
Projecte realitzat a La Seca - Espai Brossa
Agraïments: Víctor Molina 

Estrena dins Temporada Alta 2015 a la Sala La Planeta el 29.11.14

Les barretades d'en Quim

En Quim Curbet em convida a participar en les seves Barretades per celebrar els seus primers anys d'aquest exercici d'opinar sobre la vida.

Em diu, en Quim, que no cal que parli concretament de les seves barretades, però precisament el que vull deixar escrit es sobre el seu ofici de sobreviure.

A diferència de molta gent que opina de tot i sap de tot, en Quim en les seves reflexions opina del que ell sap i viu. Opina sobre coses de cada dia, del que passa en el seu entorn, de les coses que coneix, que viu i, moltes vegades pateix. I aquesta es la gràcia i el sentit del que escriu i del que després llegim. En Quim de vegades pot ser poètic, contundent, amable i no tant amable quan hi ha fets o opinions que el molesten.

Les seves barretades ens parlen de la vida, de les contradiccions, dels despropòsits, de la pluja i de la neu. Del bon dia amable i del bona nit defraudat. Però  sempre ens parla de coses properes, de fets que d'una manera o altra a nosaltres els seus lectors hem gaudit, patit o enyorat.                      Guillem Terribas / foto © CQURBET

Per tant, Quim, continua amb les teves barretades els anys que calguin, perquè cada dia de cada dia, la vida ens ofereix noves maneres de viure i de conviure, sense anar gaire lluny, aquí a prop en el nostre entorn,  que també hi passen coses bones i dolentes, però que passen i ens va molt bé que alguna persona com tu, ens les recordi i ens faci observacions sobre la vida i el sobreviure.

Guillem Terribas Roca, publicat a Les barretades de Quim Curbet 10.02.15
http://quimcurbet.blogspot.com.es/2015/02/en-quim-curbet-em-convida-participar-en.html

Demà serà un altre dia

"A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges?

Abans de La 22 a Girona ja s'hi venien llibres, i he de pensar que també s'hi llegia. Però abans de La 22, Girona no tenia en Guillem Terribas tal com ara creiem tenir-lo. I sóc precís quan dic que només creiem tenir-lo, perquè ningú mai ha pogut domesticar el saltenc de can Terribas malgrat que ens faci creure que s'ha empeltat d'un gironisme profund. Sabedor de ser el Cary Grant de la cultura catalana ha estat capaç de permetre's tractar amb elegància i encant tant homes com dones. Malgrat que les dones són víctimes de la seva charme amb una intel·ligència escènica que pocs homes són capaços de lluir. Maleïda enveja! Amb una cigarreta entre els dits que amenaça d'encendre des del balcó en que ha convertit el rebedor de la llibreria, sembla disposat, diu, a jubilar part de la seva responsabilitat cap al negoci. Això no s'ho creu ningú. Ja planyo el pobre Jordi Gispert pels propers anys, que haurà de fer front als finals de mes comptables, a les distribuïdores, als clients i passants, i als pelegrins que seguirem apropant-nos a La 22 buscant la rocallosa veu d'en Guillem. A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges? I de l'amor als autors, als amics i a les tardes de presentacions, amb aperitiu i llarga sobretaula inclosa? Perquè amb en Guillem el que passa després de qualsevol presentació de llibre és molt millor, sempre, que no pas l'estrena de l'obra.

Espero seguir sentint gelosia febril per compartir amb ell l'amor per la mateixa dona, l'Ava. Vull seguir morint d'enveja perquè ell té tots els llibres del món. I necessito seguir trobant raons per viure a Girona en els Casero, el Truffaut, el carrer de les Hortes i els Sant Jordi a la Rambla, des d'on acabo aquesta columna. "És negra nit. No hi ha ningú pels carrers. Me'n vaig i penso que demà serà un altre dia." (Guillem Terribas).
Josep Campmajó  04.02.15, publicat en el Diari de Girona

Guillem Terribas: l´últim vals

L'ànima de la Llibreria 22 es jubila i posa fi a 36 anys al capdavant de l'establiment.

Guillem Terribas va fer ahir exactament el mateix que ha estat fent des de l'any 1979, tenir cura dels llibres i els clients de la Llibreria 22. Amb una excepció, i és que quan al capvespre va tancar la porta, sabia que ja no la tornaria a obrir. La Llibreria 22 segueix però ell s'ha jubilat. Diuen les males llengües que darrere el seu aspecte sorneguer s'amaga un home sensible, així que no es descarta que encara aquest matí, al terra, quedi la marca d'alguna llàgrima vessada.

Mal que li pesi a Guillem Terribas, s'ha mantingut al capdavant de la Llibreria 22 els mateixos anys que Franco al capdavant d'Espanya: 36. Les semblances s'acaben en aquesta casualitat, perquè Terribas ha optat sempre per la intel·ligència i mai per la força, ha promogut la cultura, ha defensat el català i, sobretot, s'ha fet estimar. Ha preferit convèncer a vèncer. Ahir es va jubilar. I ara què? "Doncs ara podré dur a terme i aplicar tot el que he après durant aquests 36 anys, perquè el que he fet aquí ha sigut sobre tot això: aprendre". I no, per la forma com li brillen els ulls quan ho explica, no sembla que entre aquests aprenentatges hi hagi l'alimentació de coloms, el joc de la petanca ni l'observació d'obres.

Quan es retira un futbolista, es diu que penja les botes. Quan ho fa un torero, es talla la cueta. Una senyoreta de companyia deu tancar les cames. I d'un llibreter es deu poder dir que passa pàgina. Van voler els déus de les lletres, sempre tan juganers, que Terribas passés pàgina precisament ahir, 34è aniversari de la mort de Just Manuel Casero, en memòria del qual va crear un premi literari que s'ha convertit -per la seva meselleria- en marca gironina. Ahir, aniversari també, vital en aquest cas, de l'exalcalde Nadal, un habitual sabatí, quan la 22 es converteix en centre de trobada. Ahir, i això li va saber especialment greu, dia de l'enterrament de Paco Torres Monsó, a qui amb la celeritat habitual de la casa ja tenia dedicat tot un apartat de l'aparador.

Tinc la teoria que a Terribas mai no li ha agradat vendre llibres. Ell va posar una llibreria per poder parlar amb la gent que compra llibres, que com tothom sap és la gent més interesant de tota la que es fa i es desfà. I amb els que escriuen llibres, que no són tan interesants com els que els llegeixen però els segueixen de a prop. D'aquí la gran quantitat de presentacions de llibres que ha organitzat: són la millor manera de reunir a la vegada lectors i autors. Ni la càmera de fotos -primer- ni de vídeo -més endavant- amb què lliscava per entre les fileres de cadires durant cada presentació, podien ocultar un somriure de satisfacció atribuïble a la constatació que no només encara hi ha gent que llegeix llibres, sinó que inclús hi ha excèntrics que s'interessen pel que pugui dir un escriptor. Un tenia la sensació que en qualsevol moment Terribas llançaria la càmera i correria a abaixar la porta metàl·lica per retenir dins de la 22 els seus autors i els seus lectors. Els seus amics.

La discreció, obligada en tot botiguer, té doblement raó de ser en el cas d'un llibreter. Quantes reputacions no es podrien enfonsar si el món sabés que presumptes intel·lectuals han sortit de la 22 amb llibres de Paulo Coelho o Federico Moccia ocults sota l'abric! O que feministes irredemptes s'han empas?sat els tres infumables toms de les ombres de Grey. En Terribas sap tots aquests secrets i altres de pitjors però mai no ha sortit de la seva boca ni la menor indiscreció.

El seu despatx, en un racó de la 22, un cubicle fosc i lil·liputenc, indica que a la 22 els protagonistes són els llibres -aquests sí, amb grans espais i potent il·luninació- i no el llibreter. I llibreter, en el llenguatge terríbic, significa respectar el client quan l'únic que vol és deambular per entre fileres de llibres, tocant aquí i allà, llegint solapes, flairant pàgines o -encara que sigui- refugiant-se del mal temps exterior.

Llibreter cinèfil

Guillem Terribas: l´últim vals Foto:Aniol Resclosa

Va deixar dit Groucho Marx que fora del gos un llibre és el millor amic de l'home. I dins del gos és massa fosc per llegir, va afegir. Terribas ha tancat una etapa de 36 anys essent amic dels llibres, dels lectors i dels autors. Sobre aquests darrers, cinèfil empedreït com és -una quarta part de l'aparador està dedicat des de temps immemorial a llibres sobre cinema i ell mateix no dubta a simular ser Bond, Guillem Bond, per al fotògraf-, li agradarà saber que a Déu poso per testimoni que tracta amb la mateixa delicadesa l'autor reconegut que ve a presentar un llibre que el diletant que s'ha autoeditat un text que acabarà regalant a familiars. I encara només directes.

L'home sensible que s'oculta rere la seva sornegueria ha vessat força llàgrimes els darrers dies, i potser avui hi ha a l'entrada de la 22 la marca d'alguna que li va caure en tancar la porta per darrera vegada.

Mirant l'aparador, el darrer aparador que ha muntat, busco pistes sobre com serà la seva vida a partir d'avui, l'inconscient ens empeny a deixar senyals. Hi ha La vida lenta, de Josep Pla, però hi ha també Big Time. La gran vida de Perico Vidal (Marcos Ordóñez), que s'avé més amb el vitalista Terribas. Més enllà veig el seu llibre de memòries -com podia no acabar sucumbint a l'escriptura?- i en llegeixo la darrera ratlla: "És negra nit. No hi ha ningú pels carrers. Me'n vaig i penso que demà serà un altre dia".

Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 01.02.15

IMATGES DE TVGI. darrer dia
 http://tvgirona.xiptv.cat/ultima-hora/capitol/guillem-terribas-deixa-d-estar-al-capdavant-de-la-llibreria-22

 Imatges TV·3 El Matins 09.01.15 http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/guillem-terribas-es-jubila-de-la-llibreria-22/video/5424631/

ADÉU PACO, QUE VAGI BÉ.

Tot i que fa uns anys que en Paco deia que ja no hi feia res en aquest mon (havia perdut algunes capacitats físiques com la oïda i la vista); tot i que tenia 92 anys i en els darrers dies ja intuíem el seu final, la desaparició física d'en Paco ens ha entristit i ens ha dolgut.

Però no vull parlar de la mort d'en Paco, sinó de la vida de Paco Torres Monsó.

En Paco ha viscut una vida intensa i plena de creació. Ha viscut amb tota la llibertat que ha pogut (la mental tota) i ens ha ensenyat a viure-la  els que l'hem conegut. En Torres Monsó no tenia edat, tant es feia amb joves com jo, que tenia vint anys quan el vaig conèixer, com amb gent de la seva edat. I aquesta actitud l'ha mantingut fins el final. Era un provocador amb raó i raonable. Era un lector de primera, de material divers i com més innovador  millor. Mai tenia un no i mai aixecava el to de veu, en tenia prou en explicar el seu pensament: directa i sempre acompanyat amb un somriure entre sarcàstic, irònic i simpàtic. Però deia i feia el que pensava.

De la seva envejable vida, ens queda la seva obra, el seu pensament,  recollits en diversos llibres.

He tingut la sort de conviure en alguns fragments de la seva vida i son moments de la meva  que no oblidaré, com la darrera abraçada, sincera per part de tots els dos, el dia de la inauguració de la seva exposició de fa uns mesos a la sala del Bòlid de la Rambla de Girona. Gràcies per molt Paco i que et vagi bé a la nova vida. Nosaltres ens quedem amb la teva d'aquí, la d' entre els mortals.

Guillem Terribas Roca, publicat en el Punt-Avui 31.01.15

Demà (no) serà un altre dia

"Gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona"

Demà dissabte, a les 8 del vespre, al número 22 del carrer de les Hortes, en Guillem Terribas abaixarà la persiana de la llibreria que ell mateix ha estat obrint cada dia des del 20 d'octubre de 1978. Calculo que deu haver fet aquest gest prop de 9.500 vegades al llarg d'aquests últims 36 anys i (gairebé) tres mesos. Un gest aparentment anodí, un pur tràmit que clou la jornada laboral i permet desconnectar d'albarans, factures, comandes, novetats, devolucions i reposicions fins l'endemà. Aparentment, només. Perquè en aquests temps d'incertesa econòmica, de fragilitat comercial, abaixar una persiana amb la certesa que l'endemà la podràs tornar a apujar és gairebé un miracle, especialment en el cas d'una llibreria. Afortunadament, quan demà en Guillem abaixi la persiana ho farà sabent que dilluns la 22 tornarà a obrir. I això no obstant, el seu gest estarà carregat de malenconia èpica. Ell ho farà, ben segur, com ho hauria fet qualsevol altre dia, sense barroquisme ni estridències. Però el silenci fred de la persiana metàl·lica li evocarà, com un llampec, les 2.500 presentacions que ha presidit, les tres dècades llargues d'esforç sostingut per tirar endavant la llibreria, els moments més durs i els més ?festius, les confessions i les xafarderies, els amics que ja no hi són.

Els gironins tenim la Llibreria 22 incorporada amb tanta naturalitat al nostre paisatge urbà que potser a vegades ens costa prendre plena consciència del luxe que representa tenir, a tocar de casa, una de les millors llibreries d'Europa. Si la 22 és una gran llibreria no és pas perquè sigui una llibreria especialment gran, ni perquè tingui un fons contra el qual no puguin competir altres llibreries de casa i de fora. No és el nombre de volums en els prestatges el que fa gran una llibreria. Ho és perquè el carisma d'en Guillem Terribas ha aconseguit que la 22 es convertís en un punt de confluència i irradiació cultural ineludible. De confluència perquè bona part de les coses interessants que passen a Girona, o passen a la 22, o la 22 fa que passin, o la 22 hi passa. D'irradiació perquè ens faríem creus de la quantitat de coses importants que s'han ordit, expressament o per casualitat, entre aquelles quatre parets, i que han acabat tenint una enorme repercussió fora de la llibreria.

En Guillem Terribas ha tingut el valor i la generositat de fer un pas enrere perquè la 22 pugui fer-ne un endavant en una època que ens fa contemplar amb tristesa com algunes llibreries històriques d'arreu de Catalunya es veuen obligades a tancar. També ha tingut l'encert de deixar la gestió del dia a dia en les millors mans. En Jordi Gispert Saget (saltenc, com en Guillem) ja fa temps que s'ha convertit en la seva mà dreta, una peça fonamental de la mecànica de la llibreria. Diguin el que diguin, en Guillem no es jubila, perquè és impossible imaginar-se'l jubilat. I dilluns al matí, hi poso la mà al foc, tornarà a ser a la 22 per començar a posar els pilars d'una etapa nova, en què ell assumirà la responsabilitat de continuar fent créixer la llibreria fora de les seves parets, mitjançant tot el seu bagatge de coneixements i contactes.

La jubilació (tècnica, si més no) d'en Guillem Terribas coincideix amb la reobertura encesa del debat sobre la pirateria en el món del llibre. Un article de Quim Monzó, que denunciava que les seves obres es poden llegir gratuïtament des d'una plataforma de descàrregues a internet, hi ha donat peu. Tot i l'exemple de Monzó, la pirateria en la literatura catalana és, actualment, un fet més aviat anecdòtic. Però podria ser-ho cada cop menys si no desenredem el galimaties de pretextos sota el qual s'emparen els lladres bibliocibernètics. Aquests dies hem pogut escoltar arguments (és un dir) que fan posar les mans al cap: que si la cultura és un dret i s'ha de poder compartir gratuïtament, que si el marge per als autors és tan reduït que tant se val deixar-los sense res, que si els lectors tenen dret a tenir edicions digitals i, si les editorials no en fan, procurar-se-les a base d'escàner, etc. Un desori mental per arrencar a córrer, vaja. El tema és prou complex per reservar-li una reflexió monogràfica, la setmana vinent. Avui no és moment de lamentar sinó de celebrar. I d'agrair: gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona. Per fer-nos llegir. Per fer-nos rumiar. Per fer-nos actuar. Per haver-nos venut contes infantils, llapis i quaderns ara fa trenta anys i vendre, ara, els llibres que hem escrit nosaltres mateixos, els membres d'una generació (la dels teus fills) que ha crescut culturalment, en bona part, a redós de la teva llibreria. Demà no serà un dia com qualsevol altre. Però no serà l'últim, que és el més important. Quan abaixis la persiana i corris cap a presentar una pel·lícula, una exposició o a veure una obra de teatre, pensaràs un moment (però només un moment) en el passat. Encendràs un Rex i, calat dins l'abric fosc, desfilaràs cinematogràficament Mercadal enllà. Et desitgem una jubilació atrafegada i hiperactiva, Guillem!

ORIOL PONSATÍ-MURLÀ publicat en el Diari de Girona 30.01.15

L'avi de la Martina

Així com des de fa dos anys i mig sóc el pare d'en Quim, ell en fa uns quants més que és l'avi de la Martina i n'exerceix amb orgull. No em costa gens d'imaginar-me'l explicant-li contes. Històries noves que basteix a partir dels arguments de milers de llibres i pel·lícules que ha vist i llegit com a llibreter, lector, cinèfil i crític espectador de cinema i teatre. Aquest dissabte l'avi de la Martina, Guillem Terribas, es jubila de la 22. Hi continuarà sent potser no darrere del taulell però sí entre línies. O sigui que serà una jubilació amb molta activitat, com fins ara. No ha tingut mai un no per a ningú i si s'ha hagut d'abstenir de fer o participar en algun acte no és pas perquè volgués sinó perquè no podia. No és pas un superhome! Té limitacions, com tothom. Ara, en Guillem té un no sé què que el fa mereixedor d'aquesta categoria, la de dinamitzador o agent cultural abans fins i tot que s'inventessin. Perquè com molt bé va escriure Josep M. Fonalleras ara fa uns dies, aquestes són paraules que es van haver d'inventar per qualificar la feina d'en Guillem. Fer-te un forat entre presentacions per fer un cafè en alguns dels seus

“despatxos” fora de la llibreria i donar-te l'opinió d'un manuscrit que li has enviat. Deixar-se enredar per anar de bolos pels pobles per parlar de la meva novel·la com si fóssim l'estranya parella. I recordo fent ràdio, atendre'm al telèfon a quarts de quinze de la nit per comentar la notícia del dia. O avenir-se a gravar una secció parlant d'estrenes de cinema gairebé sense tenir temps d'haver-les vistes, però ja se sap quan es té ofici. Ara que diu que es jubila em fa il·lusió haver-li conegut totes aquestes facetes fins i tot la menys coneguda però potser la que l'omple més, la de dibuixant/pintor. Qui sap si a partir d'ara podrà dedicar-s'hi o enllestirà la segona part del Demà serà un altre dia, les seves llamineres memòries. Serà com ell vulgui però amb el permís de la seva néta, continuaré consultant, com si es tractés d'un oracle, l'avi de la Martina.
Martí Gironell, publicat en el Punt Avui (Catalunya) 28.01.15

Guillem Terribas, un home que val per 22

En una època com l'actual, promotora de la cultura de l'efimeritat, en què tot allò que produïm està pensat per tenir una vida fugaç que afavoreixi el consum compulsiu i que ens faci sentir moderns, dinàmics i progressistes, la figura de Guillem Terribas permanentment associada a una llibreria gironina sembla una andròmina, un vestigi dels dies en què els dinosaures la feien petar tot prenent un refresc a la plaça de la Independència de Girona. I potser sí que, vist amb aquests ulls, en Guillem és un dinosaure. Però un dinosaure meravellós. D'una espècie condemnada a l'extinció, sens dubte, però meravellós.

Ara que de la nord-americanització de la nostra vida, en diem, eufemísticament, globalització, i que ens hem proposat destruir el petit comerç en benefici de les grans àrees comercials on hi passem el dia com qui va a un parc temàtic, ara que, com a societat laica que som, hem deixat de construir temples del Senyor per construir temples del Consum, la imatge del llibreter de tota la vida, que només veure't entrar per la porta ja sap quin llibre t'agradarà, constitueix un fet cada cop més insòlit. No és que no hi hagi altres llibreters i comerços emblemàtics al país, és clar que n'hi ha, però només cal mirar uns pocs anys enrere per veure com han desaparegut molts establiments que si haguessin estat a París serien considerats patrimoni protegit de França. De fet, la raó per la qual Guillem Terribas es jubila –encara no ha fet els seixanta-cinc i és capaç de pujar corrent, d'una tirada, els noranta esglaons de la catedral de Girona– rau en l'intent de reduir la feixuga càrrega salarial de la llibreria i evitar l'acomiadament d'algun treballador.

Jo sento una gran estima per Guillem Terribas, perquè el conec des dels dies que iniciava el seu camí al capdavant de la llibreria 22, on hi he presentat alguns llibres, i hi he compartit amb ell llargues estones enraonant de cinema, la nostra gran passió. En Guillem ja fa molts anys que és un dinamitzador de la vida cultural gironina, però el terme ‘dinamitzador' no m'agrada aplicat a la seva persona, perquè li dóna un caràcter tècnic o professional que no li escau. En Guillem no és un home gèlid, en Guillem és tot cor, és passió, és sentiment, és entusiasme, és romanticisme. Ell és un heroi romàntic molt més a prop de James Stewart que no pas de Richard Widmark a "La conquesta de l'Oest", molt més a prop del Jason Robards de "La balada de Cable Hogue" que no pas dels nous temps despietats que arriben, molt més a prop del Kirk Douglas de "Els valents caminen sols" que no pas d'un món legalista i tecnocràtic que anul·la l'individu i destrueix l'idealisme.

És una sort, per tant, que en Guillem no se'n vagi del tot. En l'àmbit simbòlic continuarà vinculat a la llibreria 22, i en l'efectiu continuarà essent el presentador del premi Just M. Casero de novel·la curta, el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i l'ànima del Cinema Truffaut d'aquella ciutat. En Guillem Terribas és argent viu i té massa vida interior per abandonar tot això, és un home que fa la feina de vint-i-dos sense esperar res més a canvi que la satisfacció de veure créixer els fruits de les seves inquietuds culturals. Algun dia, quan ja no hi sigui, un carrer de Girona engrandirà el seu nom.

Víctor Alexandre, publicat a la seva web
 http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=2114&Itemid=63
el 27.01.15

El marrec de la 22

Afegeix lFoto Miquel Ruiz,iquel

No fa pas gaire vaig rebre una lliçó magistral sobre quant d’important és la combinació entre el traçat d’una via, els desnivells, la potència de la locomotora, però sobretot, la capacitat elèctrica de la línia que alimenta tot el recorregut del ferrocarril. I és que per més que els vagons siguin de luxe, les màquines de capçalera les més aerodinàmiques i el dibuix del camí de ferro el més sofisticat, si no arriba prou energia al circuit, i sobretot, energia de qualitat, tot se’n va en orris. Simplificant-ho: és més important el marrec que encén l’interruptor que l’enginyer que en pensa l´ús. La cultura, sovint, gaudeix dels mateixos capricis. L’escriptor pot ser agosarat, la partitura del text increïble, el paper del llibre de les premses més exquisides i l’editor d’una virtuositat divina, que si no hi ha un bon llibreter que encengui la passió per l’acció lectora, de poc servirà tota la indústria literària. Perquè, si som francs, el món del llibre és indústria. I de la bona. I els llibreters els marrecs que premen l’interruptor que tanca o obre, depèn de qui ho miri, tot el circuit.

En Guillem Terribas és un d’aquestes marrecs entremaliats que disposen de l’art d’encendre i apagar l’electricitat que corre per les lletres segons el seu caprici. I Girona i el país sencer han tingut la sort de que el seu caprici sempre hagi estat generós, benèvol i pacient. La Llibreria 22 ha estat l’excusa, el contenidor d’una èpica història d’amor entre bèsties i belles. Lletres belles i bèsties afamades de pervivència. Passar per La 22 a comprar un llibre, o dos, o assistir a una presentació, era una simple excusa per veure com en Guillem premia l’interruptor de la maquinària indòmita. I, compressis o no, el marrec feia amb tu el que volia. I sempre valia la pena deixar-se fer. Sempre.

La 22 seguirà nodrint de matèria compacta la cultura de la ciutat. I serà en Jordi Gispert qui haurà de prémer, a partir d’ara, el botó del giny a l’estil Gispert, sense copiar a ningú. Serà el nou marrec de l’interruptor.

El Mitja Distància està a punt d’arribar a Girona. I penso si em donarà temps de córrer a La 22. Hi ha trens que emprenya que facin tard.

Josep Campmajó. a Sies.tv opinió.   17.02.14

El mag del nostre paisatge

Josep Lluch, Antoni Carrasco, Josep M. Fonalleras i Terribas,
amb el ‘hashtag' difós arran de la jubilació Foto: JOAN CASTRO / ICONNA.

Quan ja marxo de la Llibreria 22 per anar a escriure la crònica de la presentació de l'últim premi Casero, Guillem Terribas em surt al pas i em demana en un xiuxiueig, prement-me expeditivament el braç: “No et passis.” Raono, fent camí cap al diari, que amb aquest passar-se deu voler dir que no m'excedeixi, que no ho decori, que no el faci avergonyir. No ho faré.

Al final de Les planes, de Gerald Murnane, el protagonista, un cineasta que fa dues dècades que intenta copsar l'autèntica naturalesa de les regions desolades del centre d'Austràlia, demana al terratinent que l'ha acollit a casa seva que el filmi també a ell mentre es col·loca rere la càmera, perquè quedi en algun lloc el registre de la seva pròpia mirada intentant desentranyar el misteri d'un paisatge inabastable. Quan l'any 1978 va obrir la Llibreria 22, Girona devia ser com una pedra llançada al mig d'una d'aquelles praderies de confins irresolts d'Austràlia. També Guillem Terribas, en cada acte que ha organitzat, ha estat filmant el seu paisatge durant dècades, confiant que sota la devastació faria aflorar alguna forma de vida. I finalment ahir, com el personatge de Murnane, també va haver de cedir la càmera a algú altre perquè quedés fixada en algun lloc la seva pròpia figura dins el món que ell mateix ha creat. Encara no ho sabia, que shauria d'acabar el vespre a l'altra banda de l'objectiu, mentre desplegava les cadires per rebre el nombrós públic que ja preveia que acudiria a la presentació de La segona lluna, d'Antoni Carrasco, “una de les tres millors novel·les que han guanyat el premi Casero en tota la seva història”, tal com va afirmar Josep M. Fonalleras. Però alguna cosa començava a atordir-lo. “No m'hauria pensat mai que el Casero tingués tanta capacitat de convocatòria”, va dir resseguint amb ulls atònits fins a l'últim racó de la llibreria, tan plena de gent que uns quants s'havien de conformar estirant el coll des de fora la porta. “Però si ha vingut fins i tot la meva dona!”, va exclamar, i molts van témer que aquí ja no desconfiés massa i desemmascarés la festa. Però no, va arraconar-se, com sempre. Es va limitar a renyar hashtag #gràciesguillem als dits, enmig d'una ovació espontània, inacabable, Terribas era com el cineasta de Murnane abismant-se molt endins.

Carrasco per “haver portat tanta claca” i a recordar, com “una coincidència no planificada”, que el 31 de gener serà l'aniversari de Quim Nadal, farà 34 anys que va morir Just M. Casero, i ell mateix es jubilarà de més de mitja vida fent de llibreter. Mentre Fonalleras i l'editor d'Empúries, Josep Lluch, procedien amb la presentació del llibre, Guillem Terribas va agafar la seva càmera de vídeo i es va posar a filmar com sempre, passejant una mica ara cap aquí, ara cap allà, excepte que amb menys marge de maniobra per la concurrència. “Ens hem aglevat en la nit dura, com deia Foix –va anunciar Fonalleras mentre Terribas encara mirava pel visor–, per mostrar el nostre agraïment a un home digne, coratjós en la tranquil·litat i tranquil en el garbuix. Avui li tornem una mica d'estimació perquè no pari.” La càmera ja només era un bastó al qual Terribas s'aferrés per no caure, mentre un a un tots els assistents exhibien cartells d'un groc molt “22” amb el lema “No sóc pas en Guillem... però de gran voldria ser-ho”. Amb el

He respectat la paraula donada i m'he cenyit als fets: quan la càmera enfoca Guillem Terribas,

completa el nostre paisatge.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 17.01.15

Informació a TV·3 a "Els matins"
09.04.2016
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/guillem-terribas-es-jubila-de-la-llibreria-22/video/5424631/

El gremi homenatja Terribas

El Gremi de Lli­bre­ters de les comar­ques giro­ni­nes va orga­nit­zar ahir un sopar per home­nat­jar Gui­llem Ter­ri­bas, quan queda poc més d'una set­mana per a la seva jubi­lació com a res­pon­sa­ble de la Lli­bre­ria 22. Una bona repre­sen­tació dels lli­bre­ters giro­nins, encapçalats per la pre­si­denta del gremi, Carme Fer­rer, van acom­pa­nyar Ter­ri­bas al res­tau­rant La Quei­xa­lada, en un dia tan indi­cat com el 22 de gener. Xevi Castillon. 23/01.2015