LOS PASOS DOBLES. Isaki Lacuesta.

LOS PASOS DOBLES
Espanya-Suissa, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta
Intèrprets: Miquel Barceló, Hamadoun Kassogue, Amon Dolo, Amasagú dolo.
Durada: 90 min.
Gènere: Drama.
Idiomes: Francès, Bambara.

Divendres 30 de setembre, a les 20.00, el director Isaki Lacuesta presentarà "Los pasos dobles" al Truffaut.
Uns personatges a la recerca d’un búnquer desaparegut en el desert. Una duna propera al mar. Una banda de bandits motoritzats. Els endevins. Un baobab en forma d’esquelet. Un amulet de bronze. Un peix de pedra. Una emboscada. Un viatge d’anada sense bitllet de tornada. I un misteri: quina és l’única cosa que en compartir-la es destrueix?

A LA RECERCA DEL TRESOR
«¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,
cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro
perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y termino en la cárcel.
Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas. Debo sospechar de lo que quiero»
(*)Rumi

Al material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta pot llegir-se: «Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?». Aquesta críptica sinopsis, que podria semblar escrita per R. L. Stevenson (algú que també anava darrera de tresors amagats i dobles problemàtics), ens ensenya el pòrtic d’entrada d’una pel·lícula atípica i fascinant. Quan vaig veure fa uns mesos la pel·lícula (encara no estava rematada), em vaig quedar encantada i sorpresa, per moltes coses que ja refrescaré aquest cap de setmana quan torni a veure-la; però una cosa és segura, em semblava, d’una banda, una pel·lícula de pel·lícules on rastrejava Jarmush (el de The Limits of Control), Passolini (el de Les Mil i una nits), Claire Denis o Pekinpah, i de l’altra una proposta nova i genial que alhora mantenia moltes de les preocupacions i interessos de les anteriors pel·lícules de Lacuesta. Per començar aquesta fixació en personatges la biografia dels quals conserva en proporcions iguals la llegenda i la història, tal com vèiem a Cravan vs. Cravan o fins i tot com podia respirar-se a La leyenda del tiempo amb el fantasma de Camaron. Lacuesta, a diferència de la majoria de pel·lícules que aborden un personatge real, sempre aconsegueix que un cop acaba la pel·lícula l’espectador vulgui saber més coses del personatge, establint un pont directe cap a la història, partint, això sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o el que sigui aquesta manera de pendul·lejar constantment entre la ficció i el documental). En aquest cas Lacuesta agafa el pintor, escriptor i bandoler François Augiéras que, com Rimbaud (una de les seves revelacions), prendrà els bàrtols i viatjarà per Àfrica i Grècia (potser també afectat per Nietzsche, un dels altres mentors imaginaris d’Augiéras). Diu Lacuesta en el seu diari de rodatge: «Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos». Només va fer falta que Miquel Barceló li expliqués que Augiéras havia pintat una espècie de Capella Sixtina en un búnker militar «perquè ho descobrís l’home del segle XXI», per decidir anar a trobar-lo al País Dogon i fer d’aquesta recerca l’argument de la pel·lícula. Arrel de la història d’Augiéras es creuen tot tipus de personatges exòtics i enigmàtics, un dels que apareix és el mateix Miquel Barceló, que es presenta com una espècie de meta-narrador demiúrgic que, en la mesura que pinta, va creant part de la història.
Los pasos dobles és una pel·lícula d’aventures que no segueix la típica estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que ens van ensenyar fa més de 2.000 anys, sinó que va aventurant-se ella mateixa sense arribar a cap conclusió. Com Les mil i una nits o Així parlà Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles és un relat sobre l’aventura del relat, alhora que un laberint de situacions màgiques i imprevisibles, ja que, com en el poema de Rumi*, no totes les decisions porten allà on s’esperava i és en la recerca (el camí) on està l’autèntic tresor (la saviesa popular sempre ens fa arribar aquí). Està clar que en aquesta aventura no hi ha reis ni princeses, sinó dogons anònims, una comunitat de negres albins, militars, farsants, pintors i pintors farsants, i més important encara, hi ha una cosa que ens ho fa tot més estrany: el cor d’una Àfrica als nostres ulls encara desconeguda. Per això l’aventura és una altra, i per sort encara no hi estem acostumats.
Trobem una excel·lent banda sonora de Gerard Gil i un bon treball amb l’equip de sempre (o quasi) en el so (Amanda Villavieja), la fotografia (Diego Dussuel) i el muntatge (Domi Parra); en aquest cas també Lacuesta ha tirat d’actors no professionals i de poc guionatge en els diàlegs, tot i que l’estructura de la pel·lícula, que va fer juntament amb Isa Campo, estava molt pautada i estretament lligada amb la vida d’Augièras. Res és gratuït, segons explicaven els autors del guió, tot i que no se’ns expliqui o aclareixi tot. En aquest sentit la gaudiran més aquells que alguna vegada han perdut la son llegint a Conrad o Stevenson, aquells que encara són capaços de recuperar la mirada infantil, és a dir, la mirada màgica, aquella que es sorprèn de l’existència de cada cosa i situació, més que de les seves conseqüències. Com diu Lacuesta: «Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra». Però sembla que la crítica encara prefereix les pregàries als enigmes, els gèneres estancs (allà on tot està «dat i beneït») a la llibertat creativa, els relats tancats amb redempció o moralina final a les històries que deixen a l’espectador la possibilitat de trobar-hi a poc a poc les seves «mil i una nits». I parlant de redempció, qui redimirà a alguns crítics de la seva patològica falta de imaginació? Heus aquí un altre enigma.
Íngrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
* La pel·lícula es va estrenar en el Cinema Truffaut el 23/09/11, dos dies abans que guanyes la Concha d'Or del Festaval de Sant Sebastià.
Un aventurer del cine
La Petxina d'Or consagra l'imaginatiu cineasta gironí Isaki Lacuesta, que condensa i a la vegada obre el seu món creatiu amb ‘Los pasos dobles'.
Quan Miquel Barceló, que havia treballat amb el cineasta en una peça audiovisual sobre el seu procés creatiu presentada a la Fira de Frankfurt l'any en què la cultura catalana hi va ser convidada, va parlar a Isaki Lacuesta de François Augiéras, pintor i escriptor francès que va viure de l'any 1925 al 1971, no només va transmetre-li la fascinació per un personatge viatger i canviant que, com en el cas de l'artista mallorquí, va fer llargues estades a l'Àfrica i va deixar escrit que, enterrat en el desert saharià, hi ha un búnquer militar amb unes pintures seves llegades als homes del segle XXI. Barceló li va donar la llavor d'una pel·lícula. segueix:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/457033-un-aventurer-del-cine.html

STELLA
França, 2009.
Direcció i guió: Sylvie Verheyde.
Intèrprets: Léora Barbara, Karole Rocher,
Benjamin Biolay, Guillaume Depardieu.
Durada: 103 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Francès

El cinema francès està ple de històries entranyables amb un punt de critica o si voleu, pel·lícules que fan una critica a la seva manera de viure i de pensar que acaben essent entranyables.
Aquest és el cas de la directora francesa Sylvie Verheyde, que es va donar a conèixer fent curts i aquesta és la seva tercera pel·lícula.
Segons confessa la pròpia directora, Stella està basada en la seva infància i molt en concret amb el seu primer any d’escola secundària a l’any 1977. Diu Sylvie Verheyde, que feia temps que volia fer una pel·lícula sobre aquesta experiència, però no va ser fins quan el seu fill va començar secundària, ara fa quatre anys, que va començar a escriure la història. Precisament, continua dient la directora de Stella, en aquesta època hi havia moltes discussions sobres les escoles: sobre l’autoritat, la coeducació, l’escola com a mobilitat social... Tot això va fer que observes la meva pròpia visió de l’escola primària i secundària. I continua, Sylvie Verheyde, em vaig agafar a l’escola i el seu entorn, tot i la opinió que en tenien els meus pares. L’escola va ser el meu únic punt de referència, el meu sosteniment durant la meva adolescència. Volia parlar, de la oportunitat que m’havia donat.
Tots aquests pensaments i reflexions les trobem a la pel·lícula. Fantàstic el seu primer dia d’escola de la Setlla i com torna “amb un somriure” a casa, amb la sorpresa dels seus pares, que tenen un popular bar a un barri de Paris. Lloc, on la la Stella hi passa moltes estones enmig de la clientela que té llargues tertúlies i discussions, quan encara es feien les tertúlies i les discussions de la vida quotidiana entre la gent, en els bars o en el carrer i no, com ara, escoltant les que fan uns “professionals” per la ràdio o la tele.
Sylvie Verheyde, sap crear i recrear l’ambient de l’època. Sap com dibuixar aquets personatges anònims, però que tenen la seva opinió sobre la seva vida quotidiana. Senzillament, sap mostrar a la perfecció, allò que es diu: l’home del carrer.
També, Sylvie Verheyde, sap mostrar-nos el pensament i la mirada de la nena Stella, que té onze anys i s’està formant com a persona i que necessita conèixer noves maneres de viure, de pensar i que ho troba amb la nova gent, de la seva edat, quan va escola de secundària. Un procés que li costar entrar, per la seva educació i per ser d’un barri de gent obrera. Però que li compensa.
La gràcia de la pel·lícula son els personatges, els ambients i la manera tant natural d’explicar-ho, això que el cinema francès sap fer tant bé. I, sobretot, la jove actriu que fa el personatge de Stella, que està fantàsticament interpretat per Léora Barbara.
Una entranyable pel·lícula, en la que en alguns moments ens hi veurem retratats.
Guillem Terribas
Full-crítica Cinema Truffaut del 16 al 22 de setembre 2011

Assemblea Nacional Catalana. 11 setembre 2011

La jornada va començar a la plaça del Vi, al matí, amb la cantada d'Els Segadors, organitzada per l'ADAC, El Forn i Òmnium, i en què l'escriptora Maria Mercè Roca i el filòsof Josep Maria Terricabras van presentar el projecte de l'Assemblea Nacional Catalana, i el llibreter Guillem Terribas va llegir un manifest. Després es van fer una cercavila i un dinar popular.
Dani Chicano, el Punt 12.09.11 Foto: LLuís SERRAT.

JO CONFESSO de Jaume Cabré.

El dia 1 de setembre arribarà a les llibreries l’ anunciat darrer llibre de Jaume Cabré, Jo Confesso (editorial Proa en català i en castellà editada per Destino) una novel•la de mil pàgines, escrites, segons indica el final del llibre el propi Cabré, entre els anys 2003 al 2011. I es nota.
Quan un parla d’un llibre o el recomana, la pregunta següent és, sobretot si ets llibreter, de què va? El llibre és molt intens i dens i va de tot i molt. Com per exemple és difícil, també, poder dir en poques paraules de què va la novel•la de Llorenç Villalonga “Bearn”; o el de la Mercè Rodoreda “La Plaça del diamant”, i fins hi tot, el d’en Joan Sales “Incerta Glòria” i, totes tres són novel•les de referència dins la narrativa catalana.
Jo Confesso, va d’un violí i, també, del protagonista, l’Adrià, que ens explica, ens confessa tota la seva vida i els seus coneixements sense ordre ni desordre, en el temps, amb els sentiments i en les situacions viscudes.
La immensa historia que ens explica Cabré, t’enganxa ja des de el seu inici i et costa deixar la seva lectura i, sobretot, la manera en que està escrita, aparentment complicada però a la que li agafes el fil, és un dels atractius més gratificants de la seva lectura.
Sens dubte, aquesta serà una de les novel•les catalanes de referència del Segle XXI.
Guillem Terribas

Entre dos mons

EN UN MUNDO MEJOR
(Haevnen)
Dinamarca, 2010.
Direcció: Susanne Bier.
Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm,
Ulrich Thomsen, Markus Rygaard.
Durada: 113 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Danès.

La directora Susan Bier (Copenhage 1960), va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, en la passada entrega, per aquesta cinta. També va obtenir el Premi a la millor direcció en el passat Sevilla Festival de Cine Europeo. Entre altres pel·lícules, a Susan Bier, li havíem vist en el nostre país, «Después de la boda» (2006) que va tenir més bon acolliment per part de la crítica que del públic.
La pel·lícula té un començament que no deixa indiferent a l’espectador, pel seu paisatge i el seu entorn miserable i violent. El protagonista es un metge Danès que fa estades en un camp de refugiats d’Àfrica, col·laborant en una ONG i la seva ciutat petita, delicada i idíl·lica de Dinamarca.
Ens trobem, doncs, en una història que va del benestar del nord a la pobresa i violència del sud. Dos paisatges totalment diferents, però que alhora tenen en comú un comportament violent, encara que mostrat i portat a terme de diferent manera. Al Sud hi trobem la violència de la pobresa, de la guerra i la repressió constant. Al nord, una violència més subtil i refinada, però que no deixa de ser el cap i la fi, violència.
Al nord hi vivim una mala relació entre el metge i la seva dona (que també es metge) que viuen separats i estan en tràmits de divorciar-se. També la relació de dos joves, un fill del matrimoni de metges i l’altre d’un executiu important que es viudo, que utilitzen la violència per poder sobreviure de la pressió i agressivitat dels companys d’escola.
I es aquí quan Susanne Bier, ens mostra els dos mons, totalment diferents, però que hi ha una violència i que en el món juvenil hi ha una línia molt prima que separa el que està bé i el que està malament. També, en ensenya, la forma en que la majoria de la mainada els hi arriben una gran quantitat de missatges plens de violència i que sens dubte els pot influir en el seu comportament i això fa que molts adults no entenguem de vegades segons quines maneres de comportar-se d’alguns joves que viuen al nord. I al mateix temps, molt joves no acaben d’entendre el comportament d’alguns adults, com es el cas del pare d’un d’ells (el metge) sigui capaç de mostrar l’altra galta davant d’una agressió.
La pel·lícula tot i que hi ha el color i la llum del Sud, es nota més la fredor del nord a la hora de realitzar-la. Això fa, que sigui més fort el seu contingut violent.
De totes maneres, la història té, podríem dir-ne, un final feliç tot i que la seva directora, li agrada més dir que té un final esperançador. Ho podeu comprovar amb la visió d’aquesta història que té moltes coses a dir-nos i per pensar-hi.
Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut, del 5 al 15 d'agost 2011.

La ‘Naturalesa humana' de Núria Martí

Guillem Terribas no descansa ni a l'estiu, i després d'una temporada intensa de presentacions a la Llibreria 22, divendres va presentar l'últim llibre de Núria Martí, Naturalesa humana, al local de l'Associació d'Amics i Veïns de Calella de Palafrugell. Al setembre, Martí el presentarà a la Calella maresmenca, on va néixer.
El Punt 08/08/11 Foto: L.Masmiquel

SALT NO TÉ SUBURVIS

Salt es notícia darrera notícia pels diversos mitjans de comunicació, a l'hora de parlar de l'emigració i sobretot quan hi ha algun daltabaix, per petit que sigui.
Però la cosa no ve d'ara. Molta gent encara recorda la mala fama de Salt pel famós comitè de Salt, que segons males llengües va ser el terror durant la Guerra Civil. Una mala fama, compartida amb el comitè d'Orriols, que durant molts anys hem hagut de suportar. Era l'època de plena eufòria de les dues fàbriques que aglutinaven molts treballadors i treballadores i per tant comportava una gran mobilització en temps de disbauxa, de descontrol i de reivindicacions.
Amb els anys, Salt es va convertir amb ciutat dormitori de Girona, i per tant tot el que eren camps al costat dret de la carretera direcció a Bescano, de la nit el dia es van convertir en blocs de pisos on s'hi va encabir tota la gent, majoritàriament del Sud d'Espanya, que van venir a la terra promesa que era Catalunya. Corrien els anys seixanta.
En altres pobles i ciutats, com per exemple Girona, tota aquesta riuada de gent, la van col•locar a les afores. Van crear els vergonyosos "albergues provisionales", va deixar fer barraques a Montjuic, la Font de la pólvora i Vilarroja van ser el ghettos de tota aquesta immigració. Així el centre de Girona quedava immaculat i fora de problemes i així fins ara.
Aquest no va ser i no es el cas de Salt. A Salt es van instal•lar en centre del poble, al costat de l'Ajuntament, allò que ara se'n diu a l'eixample: carrer Torres i Bages, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà... noms, curiosament, de catalans il•lustres.
Aquest fet, comporta que el més mínim aldarull té una ressonància directa amb la resta de la població i, per tant, tot seguit portada de qualsevol mitjà de comunicació.
Nosaltres, els de Salt, per altra banda, hem preservat les deveses, espai que podia haver estat un ghetto ideal pels nous vinguts, que qualsevol conflicte que hagués ocorregut, els saltencs de dins el poble no ens haguéssim assabentat i per tant, no seria carn pels mitjans de comunicació i Salt seria una base d'oli com moltes altres poblacions.
Salt, de sempre ha estat un poble acollidor. De portes obertes i de bona fe. Aquest comportament de vegades pot crear problemes que son difícils de pair. Però, nosaltres no amaguem la realitat d'aquesta societat. No es la nostra manera d'actuar. I, en canvi, ens agrada conservar, recuperar i gaudir de com eren i encara son les nostres hortes i deveses. La riba del Ter, la seva vegetació i la seva fauna.
Viure barrejats ens porta problemes, es cert, però a la llarga ens ha de fer més rics culturalment i la història ens ho reconeixerà i ens donarà la raó.
Que tinguem una bona festa major, en convivència, solidaritat, diversitat i tolerància. Ens ho mereixem, encara que no sortirem (de moment) a cap portada per aquesta manera d'entendre i acceptar la vida.
Guillem Terribas . Publicat en el Suplement (n. 22) d'estiu de la Revista La Farga de Salt.

La Llegenda continua

LA NOCHE QUE NO ACABA
Espanya, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta.
Guió: Isaki Lacuesta i Isa Campos.
Narradores: Ariadna Gil, Charo López.
Durada: 80 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Castellà.

A finals del 2004, l’editorial El País Aguilar, va editar un llibre amb el títol de "BEBERSE LA VIDA: AVA GARDNER EN ESPAÑA», escrit pel crític de teatre, cinèfil i novel·lista Marcos Ordóñez. Un llibre recomanable per conèixer aspectes de la famosa i extraordinària actriu. També, per conèixer una època de l’Espanya franquista i els seus draps bruts i, sobretot, les nits d’una selecta societat madrilenya.
A partir de la història de Marcos Ordóñez, la cadena de televisió TCM li va encarregar a Isaki Lacuesta l’adaptació cinematogràfica que la va fer juntament amb la seva parella Isa Campos.
El resultat es un recorregut per la vida i les pel·lícules de l’Ava. Amb una certa distància, podem captar els diversos rostres de l’animal més bell del mon. El seu esplendor i la seva decadència, però sense deixar de ser mai l’Ava i el seu encant i atracció que sempre va tenir tant a la pantalla com a la vida real.
El «leiv motiv» de la pel·lícula es la seva primera estada a Espanya a propòsit de la filmació de la mítica i romàntica «Pandora i el holandes errante», del director nord-americà Albert Lewin l’any 1950 i filmada a les nostres contrades. Lacuesta sap treballar el material documental que ha disposat de la seva estada a Tossa i a Girona, amb ironia i delicadesa. Ens mostra les situacions còmiques que va trasbalsar tota aquella gent que va viure amb intensitat i curiositat el rodatge dels americans, com una mena de «Bienvenido Mr. Marsahall». També sap treure profit dels personatges que van viure aquell esdeveniment, com l’artista Paco Torres Monsó o la propietària de l’Hotel Peninsular de Girona, Assunció Nicolazzi, entre altres. I sobretot, el retrobament de la noia que va doblar a l’Ava Gardner, a l’escena del film quan entra en el mar de nit i nua. La retrobem, ara, ja gran però amb una esplèndida maduresa, també a dins de l’aigua, però sortint-ne nua. Una escena d’una gran bellesa i tendresa.
La pel·lícula està narrada per l’Ariadna Gil i la Charo López. I durant el recorregut del film i de l’estada a Espanya de l’Ava, anirem veient i escoltant les opinions i experiències de la Lucia Bose, Jaime Chávarri, el director de fotografia de «Pandora...» Jack Cardiff, Sílvia Marsó entre altres.
Els dos adaptadors, han agafat del llibre de Marcos Ordóñez el material que els hi anat bé per poder explicar i mostrar una Ava Gardner, que tots ( pensem) coneixem i que hem mitificat , des d’una altra perspectiva, molt cinematografia i il·lustradora, en certa manera creant una nova llegenda, una llegenda que no s’acaba ni s’acabarà perquè tots els seguidors d’aquesta llegenda, tenim la nostra.
Una recomanació final, si us ha atrapat la història de La noche que no acaba, us recomano que la seguiu, llegint el llibre de Marcos Ordóñez.

* Nota: tot i que l’estrena oficial de la pel·lícula a nivell de tota l’estat es avui, en el cinema Truffaut ja en vam fer un pre-estrena el 17 de novembre del 2010, per celebrar els 10 anys del Cinema Truffaut, en la seva segona etapa, amb l’assistència (igual que en aquesta ocasió) d’ Isa Campos i Isaki Lacuesta.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 08.07.11 A la foto de Jep: Guillem Terribas i Isa Campos durant la presentació de la primera sessió del Cinema Truffaut el 08.07.11

Has mirat aquesta terra

Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il·lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.
Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.
Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel·lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel·lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel·la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blau de la Lara /Julie Christie.
Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.
D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.
Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.
Guillem Terribas, publicat en El Punt 07.07.11. Foto:Lluís Serrat* Altres escrits sobre la mort de Miquel Pairolí en El Punt http://bit.ly/qfpcHt

A la platja

Ara ja no puc anar a la platja sense recordar com era anar-hi amb els pares. També abaixo les persianes abans de sortir de casa, però ho faig amb una precipitació impròpia de la meva mare, que enfosquia les habitacions d'una a una amb una diligència exemplar. També ella es llevava molt d'hora, per endreçar el pis de les batalles campals del dia abans i preparar la bossa amb les tovalloles, els banyadors i la roba de recanvi, i omplir de gel la nevera portàtil, amb l'aigua i la síndria que ens emportaríem per apaivagar la set. Quan nosaltres ja érem desperts, esvalotats per la imminència del mar, encara la vèiem traginar a la cuina, fregint les patates i batent els ous de la truita que deixaria feta i parada al centre de la taula, tapada amb un plat perquè a dins el vapor de l'escalfor formés una condensació degotant i salivosa que, en ser alliberada a la nostra tornada, escampava pel menjador l'olor de gana més prodigiosa que he sentit a la vida. No tinc encara la paciència de parar la taula abans de marxar, però recullo les tovalloles com ella, i distribueixo la fruita, l'aigua i les galetes en una bossa isotèrmica amb gel. Preparo també els bolquers i la roba del nen, incloent-hi el jerseiet per si es gira fred encara que hagin anunciat calorades de trenta graus, i la crema solar, de protecció desorbitada, i un crostó de pa per si de cas, i uns quants joguets, la galleda i la pala per descomptat, i el para-sol, tot blau amb peixos de colors. Com que fins fa dos estius no em calia per marxar més que una tovallola i un llibre, sempre em descuido alguna cosa. La mare, mai. Mentre condueixo cap a la platja, espio el nen pel retrovisor, per si vigila la carretera com feia jo, buscant-hi els miratges de calda damunt l'asfalt. Però encara no té prou mar a dins per reconèixer el camí que hi porta. Descarreguem a la platja com si muntéssim un campament, amb una mica de vergonya, demanant disculpes als banyistes de més a prop. A les fotografies antigues, els pares sempre somriuen, segurs de la seva eficàcia. Fins i tot la síndria que ens donaven sembla més vermella i sucosa. Vora l'aigua, amb el nen a coll, em pregunto si quan ja se m'allunyi recordarà l'olor de sal incrustada a la pell de la seva mare. Després de banyar-nos, l'eixugo amb un gest après de la meva, i en acabat l'observo mentre juga a l'ombra. De cop es gira i em mira. És com la mirada d'un adult, sostinguda, fonda, amb una lluïssor de tendresa pietosa. És com si sabés què penso, com si em perdonés ser tan avall encara en una escala tan perfecta. Ho deixa tot, s'acosta tentinejant, m'abraça.
Eva Vázquez, publicat en El Punt 02.07.11