A la platja

Ara ja no puc anar a la platja sense recordar com era anar-hi amb els pares. També abaixo les persianes abans de sortir de casa, però ho faig amb una precipitació impròpia de la meva mare, que enfosquia les habitacions d'una a una amb una diligència exemplar. També ella es llevava molt d'hora, per endreçar el pis de les batalles campals del dia abans i preparar la bossa amb les tovalloles, els banyadors i la roba de recanvi, i omplir de gel la nevera portàtil, amb l'aigua i la síndria que ens emportaríem per apaivagar la set. Quan nosaltres ja érem desperts, esvalotats per la imminència del mar, encara la vèiem traginar a la cuina, fregint les patates i batent els ous de la truita que deixaria feta i parada al centre de la taula, tapada amb un plat perquè a dins el vapor de l'escalfor formés una condensació degotant i salivosa que, en ser alliberada a la nostra tornada, escampava pel menjador l'olor de gana més prodigiosa que he sentit a la vida. No tinc encara la paciència de parar la taula abans de marxar, però recullo les tovalloles com ella, i distribueixo la fruita, l'aigua i les galetes en una bossa isotèrmica amb gel. Preparo també els bolquers i la roba del nen, incloent-hi el jerseiet per si es gira fred encara que hagin anunciat calorades de trenta graus, i la crema solar, de protecció desorbitada, i un crostó de pa per si de cas, i uns quants joguets, la galleda i la pala per descomptat, i el para-sol, tot blau amb peixos de colors. Com que fins fa dos estius no em calia per marxar més que una tovallola i un llibre, sempre em descuido alguna cosa. La mare, mai. Mentre condueixo cap a la platja, espio el nen pel retrovisor, per si vigila la carretera com feia jo, buscant-hi els miratges de calda damunt l'asfalt. Però encara no té prou mar a dins per reconèixer el camí que hi porta. Descarreguem a la platja com si muntéssim un campament, amb una mica de vergonya, demanant disculpes als banyistes de més a prop. A les fotografies antigues, els pares sempre somriuen, segurs de la seva eficàcia. Fins i tot la síndria que ens donaven sembla més vermella i sucosa. Vora l'aigua, amb el nen a coll, em pregunto si quan ja se m'allunyi recordarà l'olor de sal incrustada a la pell de la seva mare. Després de banyar-nos, l'eixugo amb un gest après de la meva, i en acabat l'observo mentre juga a l'ombra. De cop es gira i em mira. És com la mirada d'un adult, sostinguda, fonda, amb una lluïssor de tendresa pietosa. És com si sabés què penso, com si em perdonés ser tan avall encara en una escala tan perfecta. Ho deixa tot, s'acosta tentinejant, m'abraça.
Eva Vázquez, publicat en El Punt 02.07.11