Lliçons

Lluís Muntada, un dels professors de la Universitat de Girona que assistia a les Lliçons de la Càtedra de Patrimoni Literari, recalcava que el gran encert de la idea era convidar-hi ciutadans sense reconeixement acadèmic. És a dir, que no fossin grans figures de l’erudició o catedràtics amb renom internacional, sinó personatges que, amb una labor constant i tenaç, han treballat sense descans per a la cultura, moltes vegades sense cap altre premi que no fos aquell conreu venturós de la inutilitat, allà on es fonamenta l’humanisme. Per aquestes Lliçons hi han passat una professora d’institut, cordial, bonhomiosa i amant del món clàssic; un periodista que va lluitar contra la censura i que ha fet de la seva professió quasi una religió al servei de les causes justes i de la permanència de l’esperit; i un poeta que han traspassat les fronteres del ritme i de la paraula per engrandir les seves possessions en la geografia de l’art.

La Universitat ha de ser exemple i reclam per a la investigació d’alt nivell i per a la sòlida docència, però també ha de poder hostatjar l’experiència d’aquells que han estat actius soldats de la cultura. Els “pocs i feliços, colla de germans” que reclamava en la seva arenga Enric V. Com ara el llibreter Guillem Terribas, l’últim convidat, que va fer saber als joves estudiants el coratge de les missions impossibles i l’alt benefici que se’n treu, de la lluita per la civilitat.

Josep M. Fonalleras, publicat a El Periódico a la secció "dues mirades" el 13.05.15

Guillem Terribas implanta el seu model a la universitat

El llibreter va impartir ahir a la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Anglada, la primera de les tres lliçons sobre la seva experiència com a activista cultural.

Guillem Terribas, escoltant la presentació
 de la directora de la Càtedra Anglada,
 Mariàngela Vilallonga, ahir al matí,
 abans d'impartir la seva primera lliçó
 a la UdG Foto: JORDI RIBOT / ICONNA.

Durant la pausa de la primera de les tres lliçons que el llibreter Guillem Terribas impartirà fins demà a la Facultat de Lletres de Girona, convidat per la Càtedra Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent, un dels professors presents comentava que reconèixer el paper fonamental que han tingut algunes persones en el desvetllament cultural de la seva pròpia ciutat és una iniciativa que hauria d'honorar qualsevol universitat, tant o més que la nòmina dels seus invitats internacionals. Donar la veu, a la docta Sala de Graus de Sant Domènec, al principal activista cultural que ha tingut Girona en les últimes dècades no és doncs cap frivolitat, ni tan sols una mena de reparació acadèmica o d'homenatge ciutadà, sinó un gest d'absoluta normalitat. Guillem Terribas, que té prou anys d'ofici per no sentir-se cohibit per la solemnitat de cap escenari, va assumir instintivament aquesta naturalitat per convertir la primera de les seves tres Lliçons de la Càtedra, ahir al matí, en un relat amè, vigorós i a estones emocionant de com el caràcter dels futurs agitadors socials –o d'aquest “encantador de serps” en concret, com va qualificar-lo un altre dels assistents— es pot forjar en terrenys més o menys previsibles, com ara l'escoltisme, els viatges a París fent autoestop, les agrupacions teatrals de poble o en contacte amb un determinat ambient d'efervescència col·lectiva, però també, i potser encara més, en llocs tan insospitats com la cuina de l'hotel Peninsular o en ple desert d'al- Aaiun.

Al Peninsular hi va anar a raure perquè estudiar no li agradava gens, cosa que podia haver sonat subversiva davant un auditori format per joves universitaris si no fos perquè Terriibas en va saber treure tan bon profit assegurant que en aquella cuina hi havia adquirit les seves primeres nocions de disciplina del treball i, gràcies a l'exemple de Juli Lara, una disposició permanent a fixar-se reptes, per més forassenyats que semblin, com ara organitzar un dinar a base de botifarra amb seques i xuixos, que “hauria deixat bocabadat Fellini en persona”, per a un miler de convidats reunits a la sala de turbines del pantà de Susqueda. Terribas tenia llavors setze anys i havia fet ja un parell de descobertes importants: que en realitat es deia Guillem, i no Guillermo, i que ser l'encarregat de la lectura a missa et feia sentir com unastar, més encara si havies rebut instruccions de locució d'un mestre tan imponent com Modest Prats. Totes dues ensenyances les agraïa al seu pas per l'escoltisme, on va descobrir que es devia “a una terra, a una llengua i a uns amics”. Ho va dir sense que sonés gens doctrinal, amb la mateixa simplicitat amb què havia constatat la fortuna que li ha servit tantes vegades en safata l'atzar.

“He tingut la sort de ser al lloc oportú en el moment adequat”, va comentar, fins i tot quan va tocar-li fer la mili al Sàhara Occidental, la pitjor experiència de la seva vida, va confessar, fins al punt que durant molt de temps va tenir el malson recurrent que l'obligaven a tornar-hi, però de la qual neix una altra de les seves divises: saber capgirar qualsevol situació per fer-la favorable. Emulant Rutger Hauer al final de Blade Runner, també Terribas pot assegurar haver vist a al-Aaiun les postes de sol més boniques del món i haver-se banyat nu amb tot l'Atlàntic al davant, però sobretot haver descobert el valor indestructible de l'amistat a través del filòsof Carlos Thiebaut, un altre recluta d'aquell batalló que va ser per a ell “com un pare, com un germà”. La cura i la lleialtat amb què Terribas ha preservat durant més de trenta anys el record d'aquell amic, a qui no va poder tornar a abraçar fins fa ben pocs mesos, són potser la lliçó més important que es va escoltar ahir: un activisme que de debò arreli no pot prescindir de la sinceritat dels afectes.
Eva Vázquez publicat en el Punt-Avui 12.15.16 Foto:Jordi Ribot

Guillem Terribas al tron dels catedràtics

El llibreter i activista cultural gironí Guillem Terribas va ocupar ahir un tron propi de catedràtics com a figura convidada de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada / Carles Fages de Climent de la UdG. Terribas va pronunciar ahir una conferència des del púlpit de la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, operació que repetirà avui i demà, en les anomenades "lliçons de la càtedra".

Diari de Girona 12.05.15 Foto:Marc Martí


Les tres conferències editades en vídeo:

http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/3783?_ga=2.94308509.1640890076.1522683616-1381098615.1522683616

Llarga vida al llibre

El format actual del llibre té més de cinc cents anys d'història. Es un disseny formidable i pràctic. Tant que amb els anys no hi hagut ningú que hagi trobat un disseny més còmode i servicial .

Es tant perfecta que els lectors digitals han copiat el mateix format  i disseny que el tradicional. Fins hi tot emeten un soroll quan es gira la fulla que imita el del paper.

Si durant més de cinc cents anys, el mon ha anat evolucionant i creant noves formes i actualitzant, el llibre ha anat superant tots els canvis i evolucions, això li dona una credibilitat i una seguretat fora de qualsevol dubte.

Dono tots aquests arguments degut a una pregunta que es fa molta gent: desapareixerà el llibre, tal com el coneixem?. Les noves tecnologies  faran desaparèixer el tradicional format de paper?. Sense voler ser un immobilista ni anar contra la modernitat, la meva opinió es que no. Rotundament que no.

Hi ha una mania, sobretot en molts mitjans de comunicació, que consisteix que cada vegada que hi un "aparell" que pot ser un nou format de lectura, tot seguit d'una manera apocalíptica es diu que el llibre de paper desapareixerà. Això va passar quan van sortir els CD. Els CD actualment ja no es fan servir. Quan van sortir els ordinadors portàtils, també havia de desaparèixer el llibre. I res. A principis del 2000, van aparèixer els lectors "e-boock"  , el visionaris de sempre varen pronosticar que ara sí seria (per fi!) el final del llibre de paper. Han passat més de quinze anys i la cosa no prospera.

Si que es veritat que el llibre de consulta, sigui enciclopèdies, diccionaris, manuals ... el format paper ha quedat arraconat degut a la immediatesa de la informació a través del "google" o enciclopèdies digitals. I té la seva lògica. Una enciclopèdia sigui de vint o trenta volums, la informació que porta queda obsoleta al cap de poc temps. 

De totes maneres el futur del llibre, sigui digital o de paper, no depèn solament del envoltori, sinó de la lectura. El futur del llibre passa per la lectura. Vivim en un país que edita pràcticament el mateix que França o Alemanya i en canvi el consum de lectura es molt més inferior.

Per tant la preocupació no es el futur del llibre sinó el futur de  la lectura. Un país en que la gent llegeix, és un país molt més ric i civilitzat. A través de la lectura, es pot viatjar, es pot somniar, es poden viure grans històries d'amor, gran esdeveniments i conèixer altres països i cultures.

Llarga vida a el llibre, perquè en un moment o altre sigui llegit. 

Guillem Terribas, publicat a la Revista El Roure  1r quadrimestre 2015

La càtedra Anglada i Fages dedica unes jornades a Terribas Tindran lloc els dies 11, 12 i 13 de maig a la sala de graus de la Facultat de Lletres

La càtedra de patrimoni literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona (UdG) dedicarà la quarta edició de les Lliçons de la Càtedra al llibreter i agitador cultural Guillem Terribas. Aquestes jornades tindran lloc els dies 11, 12 i 13 de maig a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la UdG i inclouran tres lliçons sobre diferents vessants del personatge: la del dilluns 11 es titula Activisme cultural; la del dimarts 12, Crear i fer viure la Llibreria 22, i la del dimecres 13, Cinema, teatre i literatura. A la inauguració assistiran el vicerector, Jordi Ferrer; el vicepresident de la Diputació, Xavier Soy; el degà de Lletres, Josep Gordi, i la directora de la càtedra, Mariàngela Vilallonga. Les anteriors Lliçons de la Càtedra es van dedicar a Dolors Condom, Narcís-Jordi Aragó i Narcís Comadira. Inscripcions:dir.cmaa@udg.edu.
El Punt Avui 03.05.15

Guillem Terribas és el convidat a les Lliçons de la Càtedra M. Àngels Anglada.

El llibreter i agitador cultural Guillem Terribas és el quart convidat de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada i Carles Fages de Climent de la UdG. El programa es desenvoluparà en tres sessions (11, 12 i 13 de maig) a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres. Terribas pronunciarà tres lliçons, una per dia: Activisme cultural, Crear i fer viure la Llibreria 22 i Cinema, teatre i literatura.
Diari de Girona 05.05.15

Guillem Terribas. 22 maneres de dir adéu

D'esquerra a dreta: Guillem Terribas; Lluís Morral;
 Pep Amargant; Sílvia Rodriguez;Toni Punti; Blanca Roca.

Guillem Terribas, fundador i ànima de la Llibreria 22 de Girona, va ser homenatjat per amics i companys del sector del llibre a Barcelona. Ell va haver d’insistir: “Encara no heu entès la cosa, sí que estic jubilat, eh?”. 

Imagineu-vos una festa sorpresa on tots els convidats són allà amb la (sana) intenció de boicotejar l’homenatjat. Sí. De dur-li la contrària, de fer-lo desdir, d’acabar capgirant el motiu de la trobada. Això és el que va passar aquest 2 de març a la festa-homenatge a en Guillem Terribas, fundador, soci principal i, fins ara, gestor de la Llibreria 22 de Girona. Perquè, no, ningú no es volia creure encara que ho deixa, que fa un pas enrere, que no el trobaran darrere del taulell quan hi tornin. Perquè, no, ningú no es creu que s’ha jubilat.

36 anys de feina i activisme cultural donen per a molt. I per això, pràcticament tot el sector del llibre, -autors, agents literaris, distribuïdors, editors, llibreters, promotors i periodistes culturals-, van ser presents a l’acte, que va coincidir amb un dilluns especialment antipàtic, marcat per la mort Rosa Novell i Jordi Tardà el cap de setmana.

El “boicot”, sincer i emotiu, el va començar el periodista Toni Puntí, que va afirmar que l’acte a Barcelona era de “de rebel·lió contra una jubilació que ningú desitja” i de “gelosia” després del reconeixement que se li havia fet a Girona durant la presentació del Premi Casero. Blanca Rosa Roca, directora de Roca Editorial, que va compartir amb Terribas la direcció de la Cambra del Llibre de Catalunya, tampoc va voler donar crèdit: “Això és un fins després. Sé que estaràs darrere de totes les mogudes, al peu del canó”. I Sílvia Rodríguez, com a representant dels caps de premsa, li va agrair que sempre hagi estat “un senyor amb tothom”, i va fer riure tothom amb una anècdota ben sucosa que ho demostrava.

Girona era una festa

Després d’haver acollit més de 2.000 presentacions de llibres, Terribas va rebre també l’aplaudiment dels autors. L’escriptora Blanca Busquets va recordar com, el primer cop que va pujar a presentar una obra a la 22, van advertir-l’hi: “Girona és una festa!”. I com ben aviat va corroborar-ho perquè “t’hi trobes estimat, embolcallat”. “Amb tu Girona era una festa”, va parafrasejar.

I tot eren llibres, amb els parlaments de Lluís Morral (Laie), en nom dels llibreters i de Pep Amargant, per part dels distribuïdors: Però a la sala en la penombra d’un restaurant a l’Eixample, de sobte, es va obrir pas l’altra gran passió del Guillem: el cinema. Albert Serra, (el cineasta, no el novel·lista), també hi era. Vingut de Banyoles, va etzibar, fidel al seu estil: “No m’agrada parlar amb ell de cine, perquè no hi entén res”. Serra va explicar que ja feia anys que la 22 havia vençut tots els prejudicis del seu entorn i s’havia convertit en un lloc de referència per a ell.

“No he plorat, i he parlat!”

“Acabaré amb un atac de cor de satisfacció!”, va dir Terribas com a resposta a tots. I agraït, va tornar-los els elogis un per un. “No he plorat i he parlat!”, se sorprenia al final. Però ningú semblava tenir-ne prou: “Encara no heu entès la cosa, sí que estic jubilat, eh?”.

Fa uns anys, Guillem Terribas es va adonar que el número 22, el número on es troba la llibreria al carrer de les Hores, el perseguia. Ho va explicar en les seves memòries “Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter”, (Ara llibres, 2007): 22 són els dies  que es porta amb la seva dona i sempre que compta les persones en una reunió n’acaben sent 22. I després hi ha la llibreria. El/la 22 l’hi ha marcat la vida. Ara, ell -potser ja hi compta, potser ja ho sap- haurà d’inventar-se 22 maneres de dir adéu abans no el creguin. En tot cas, el seu, és un adéu feliç, perquè la 22 seguirà endavant.
Victòria Miró, publicat en el NÚVOL 13.03.15
http://www.nuvol.com/noticies/guillem-terribas-22-maneres-de-dir-adeu/

La bañera de Elton John y los pelos de Elvis Presley

Jordi Tardà alcanzó el sueño que todos tenemos: vivir de sus pasiones

Era irrepetible y alcanzó el sueño de todos: vivir de sus pasiones. Sin saber pronunciar bien la erre hizo carrera en la radio. Sin ser músico estuvo en el escenario con los Stones. Sin ser el crítico más reputado, ha estado al lado de lo mejor de la escena musical. Rock and roll, Tintín y lo que hiciera falta.

Vendedor imbatible, era capaz de crear y hacer crecer la feria del disco y convertirla en un referente con una estructura mínima, gracias al trabajo ingente de su equipo y de su cómplice de siempre,Romy Masferrer, para quien hoy van dirigidos todos mis besos.

Con Jordi Tardà compartimos conciertos, horas de viaje, habitaciones de hotel, música, mesa y estimación. Él podía hacer suya aquella canción de los Stones donde aseguran que el tiempo está de su lado, (Time is on my side). Había sabido dar largas, varias veces, a esa enfermedad que normalmente manda y que suele marcar los tiempos, pero Jordi sabía negociar.

Hoy nos deja una de las colecciones de memorabilia del rock and roll más importantes y el recuerdo de muchos oyentes que se conectaban al Tarda Tardà para sentir aquello de «bona tarda, família». Y es que todos se sentían formar parte. Él era el único que podía pinchar un disco entero antes de que la compañía lo autorizara o programar un concierto pirata y salir indemne. Los tenía locos a todos. Nos tenía a todos alucinados. Con él hemos vistola bañera de Elton John, pelos de Elvis Presley o la lata de refresco de la que bebía a tragos Keith Richards antes de salir al escenario.

La música y la leyenda

Le interesaba tanto la música como la leyenda; las canciones como las frikadas. La música desde la pasión del fan. Desde la pasión del que sabe del poder curativo de las canciones. Gracias Jordi por tantos ratos que hemos compartido. ¡Pon buena música allí donde estés! ¡Let's rock the house!
MANEL FUENTES, publicat en El Periódico 02.03.15.

Breument.

La nostra relació Tarda-Romy-Guillem ve de temps. El nom de Jordi Tardà, em ve molt lligat amb el de Gay Mercader, tot i que vaig conèixer abans a en Mercader. Els Rollings, la música i la malaltia d'en Tardà els va unir molt amb en Gay.

En Tardà va aparèixer per la Llibreria quan estava en fase d'organitzar la segona fira del disc a Girona. Li vaig comentar que una parada de llibres sobre Rock no hi faria nosa. I aquí va començar una relació que va trencar-se el passat 1 de març de 2015. Li vaig caure bé i a mi em van caure bé els dos, la Romy i en Tardà. Tardà era el nom que utilitzàvem. El Jordi el deixàvem per Sant Jordi, que sempre em venia a veure a la parada de la rambla. Vam muntar, com a "teloneros" de la Fira del disc a Girona, la Fira del Rock&Còmic i més tard el Rock&cinema. Jo li suggeria i ell ho portava a terme i em feia a mi com a responsable, però tota la marxa la portava ell. Era imaginació pura. Confabulava contínuament i d'aquestes fabulacions sempre en treia profit.
Li vaig presentar llibres a la 22 i pel·lícules de Tin-Tin en el Cinema Truffaut. Ell va presentar llibres a la 22 i pel·lícules rokeres  en el Truffaut. 

Recordo una vegada inaugurant una exposició de Tin Tin a la Casa de Cultura de Girona, que la Romy em va dir " en Jordi treu el peu d'una galleda i posa l'altre a una altra galleda". No para, no parava, l'ha aturat aquella malaltia que arrossegava d'anys i l'ha pogut, en un moment de relaxament.

Jordi que vagi bé. Descansa una mica i torna. Romy, quan em necessitis xiula, ja ho saps. 
GUILLEM TERRIBAS 

Corre la brama que en Guillem s’ha jubilat, però a la seva manera

El doble avantatge de tenir una edat
Assumpte del mail: “Top secret”. Es tracta de participar en un homenatge sorpresa a Barcelona al llibreter gironí Guillem Terribas, que diu que s’ha jubilat però costa de creure. I aquí ens teniu, en un local fosc del carrer Muntaner, escoltant batalletes llibresques. “Acabaré amb un atac de cor de tanta satisfacció”, fa en Guillem quan ja l’han lloat Toni Puntí en nom dels periodistes culturals, Blanca Rosa Roca en nom dels editors, Lluís Morral en nom dels llibreters, Pep Amargant en nom dels distribuïdors, Blanca Busquets en nom dels escriptors i Albert Serra en nom d’Albert Serra.

L’homenatjat contraataca i dedica unes paraules a cadascun dels qui han elogiat la seva feina com a llibreter, activista cultural i aconseguidor-del-que-calgui a Girona. No revelo aquí les coses rares que li han arribat a demanar per preservar la imatge d’algun escriptor en particular i del gremi en general.

És una jubilació a mitges: l’amic Guillem ha deixat el taulell de la Llibreria 22, però en continua sent la cara visible. I per molts anys.
EVA PIQUER, publicat a Ara.cat 07.03.15

Més informació de la notícia http://www.ara.cat/suplements/llegim/doble-avantatge-edat_0_1316268471.html

ROSA NOVELL, (1953 · 2015) en el record

Et dec hores de felicitat, fascinació i màgia, i mai no oblidaré agraït que ets de la tropa que em va descobrir la veritat del teatre. Ara, per a mi, apart de què Molly Bloom ja té el teu rostre, seràs sempre la ‘Fedra’ de Racine en aquells inoblidables versos de Modest Prats als que vas donar vida en el Grec. Rosa Novell, que gran, i quanta quanta llum! Descansa en pau.
Xavier Antic, en el Facebook 

Fragment de la seva darrera obra L'ÚLTIMA TROBADA https://www.youtube.com/watch?v=tObOuXCW7vU

L'exemple més clar de la implicació de Rosa Novell amb el teatre (com una religió més que no pas com un ofici) és la seva recent intervenció en L'última trobada. La breu aparició de l'actriu es va allunyar de la cerimònia lacrimògena que podia significar el retorn agònic a l'escenari de qui ja tenia clavat el fibló terrible de la mort i es va convertir en un crit autèntic a favor del coratge de qui va ser, sobretot, coratjosa i indomable. I també va ser un homenatge a la veritable essència de la feina de l'actor, el compromís que signa cada vegada que entra en escena. «Us aviso: no em traureu d'aquí», van ser les últimes paraules en públic de la Novell, en rebre el premi Butaca. Us aviso: això que jo faig és una religió en el sentit d'adequació a un codi moral i no pas una exhibició de qualitats tècniques. Aquesta és la lliçó pòstuma d'una de les artistes més completes que hem tingut, que sabia valorar no solament els registres de la veu o el vol de les mans, sinó també el sentit que es desprenia de les paraules, llicenciada com era en literatura.

Una de les obres en què la vaig admirar més va ser la Fedra de Racine dirigida per Joan Ollé, en la memorable traducció de Modest Prats. Era precisa, encertada, d'una dicció pura, com un diamant. I, com un diamant, era capaç de tallar, afilada, aquella atmosfera tràgica. En recordo un vers alexandrí que ara és un epitafi: «Dels ulls, la mort em roba la llum i nitidesa».
Josep M. Fonalleras ELPERIODICO 2 març 2015


Fragment de l'obra LA MUJER JUSTA https://www.youtube.com/watch?v=TEMD7bH1Dqw&t=22

La Rosa era apassionada, intrigant, encantadora, seductora i amiga d'anys. Una dona que una vegada l'has coneguda i tractada quedes enamorat dels seus encants. Ens enteníem i ens receptàvem i ens admiràvem.Moltes vegades ens trobàvem amb la Rosa i l'Eduardo Mendoza, el seu company d'anys,  a Barcelona, a Salt, a Girona... i si volia que en Mendoza vingués a la 22, el millor era pactar amb ella. Li encantava venir a Girona, trobar els amics, anar al teatre o fer-ne i, anar a sopar. 

La darrera vegada que vaig parlar amb ella, va ser per telèfon, el setembre passat, em va explicar que estan a la platja amb la Isona Passola i en Miquel de Palol, aquests la van acompanyar, ja sega, a banyar-se. El canvi de trepitjar la sorra a començar a posar els peus en el mar, una mar calmada i amb una temperatura agradable; la sensació, repetia, va ser extraordinària. Sentir com l'aigua s'anava apoderant del meu cos, primer el peus, llavors les cames i el genolls i finalment,  a la cintura. Va ser extraordinària la sensació, el plaer, el record; em deia. Jugar amb el mar, recordar els seus colors i sentir les seves carícies. Extraordinari i vaig ser feliç, em va dir.  

Guillem Terribas 

WATCHING PEEPING TOM d'Alícia Gorina / Indi Gest

 Fer el tafaner.

El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema  Truffaut per visionar la pel·lícula del director angles Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alicia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.

Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alicia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.

Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el mon de d'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.

Tot plegat es una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent  pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en seu moment va ser molt mal tractada i estrenada,  per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.

Tot i que l'escenari es molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant  el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor  insertar-hi  alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.

En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades  les 10 de la nit, al carrer encara plovia.

Guillem Terribas. Publicat a la web de Temporada Alta 2014.

Àlex Gorina ofereix una conferència, passada pel sedàs teatral d’Alícia Gorina, sobre el clàssic cinematogràfic Peeping TomUn ull que mira. Es tracta de convertir en protagonista l’addicció de la mirada, de portar a escena la realitat. Quan aquí un pare i una filla comparteixen mirades, dues generacions dialoguen: la dels qui van descobrir el món a través del cinema i la dels qui avui s’armen amb la dramatúrgia teatral per arribar al mateix punt. Sinceritat i compromís, objectivitat i subjectivitat, el teatre o la vida com si fos un assalt a tot i a res. Amb una conferència teatralitzada que pren Peeping Tom de Michael Powell com a punt de partida, el crític cinematogràfic Àlex Gorina i la directora teatral Alícia Gorina estableixen un diàleg artístic i vital.

fitxa artística

Conferenciant: Àlex Gorina
Direcció escènica: Alícia Gorina
Intèrpret: Patrícia Mendoza
Vestuari i creació visual: Silvia Delagneau
Videos promocionals: Alberto Agnello
Il·luminació: Raimon Rius
Assessorament dramatúrgic: Ferran Dordal
Producció: Associació Artística Indi Gest 
Amb la col·laboració de Temporada Alta i el Teatre Principal d'Olot
Projecte realitzat a La Seca - Espai Brossa
Agraïments: Víctor Molina 

Estrena dins Temporada Alta 2015 a la Sala La Planeta el 29.11.14

Les barretades d'en Quim

En Quim Curbet em convida a participar en les seves Barretades per celebrar els seus primers anys d'aquest exercici d'opinar sobre la vida.

Em diu, en Quim, que no cal que parli concretament de les seves barretades, però precisament el que vull deixar escrit es sobre el seu ofici de sobreviure.

A diferència de molta gent que opina de tot i sap de tot, en Quim en les seves reflexions opina del que ell sap i viu. Opina sobre coses de cada dia, del que passa en el seu entorn, de les coses que coneix, que viu i, moltes vegades pateix. I aquesta es la gràcia i el sentit del que escriu i del que després llegim. En Quim de vegades pot ser poètic, contundent, amable i no tant amable quan hi ha fets o opinions que el molesten.

Les seves barretades ens parlen de la vida, de les contradiccions, dels despropòsits, de la pluja i de la neu. Del bon dia amable i del bona nit defraudat. Però  sempre ens parla de coses properes, de fets que d'una manera o altra a nosaltres els seus lectors hem gaudit, patit o enyorat.                      Guillem Terribas / foto © CQURBET

Per tant, Quim, continua amb les teves barretades els anys que calguin, perquè cada dia de cada dia, la vida ens ofereix noves maneres de viure i de conviure, sense anar gaire lluny, aquí a prop en el nostre entorn,  que també hi passen coses bones i dolentes, però que passen i ens va molt bé que alguna persona com tu, ens les recordi i ens faci observacions sobre la vida i el sobreviure.

Guillem Terribas Roca, publicat a Les barretades de Quim Curbet 10.02.15
http://quimcurbet.blogspot.com.es/2015/02/en-quim-curbet-em-convida-participar-en.html

Demà serà un altre dia

"A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges?

Abans de La 22 a Girona ja s'hi venien llibres, i he de pensar que també s'hi llegia. Però abans de La 22, Girona no tenia en Guillem Terribas tal com ara creiem tenir-lo. I sóc precís quan dic que només creiem tenir-lo, perquè ningú mai ha pogut domesticar el saltenc de can Terribas malgrat que ens faci creure que s'ha empeltat d'un gironisme profund. Sabedor de ser el Cary Grant de la cultura catalana ha estat capaç de permetre's tractar amb elegància i encant tant homes com dones. Malgrat que les dones són víctimes de la seva charme amb una intel·ligència escènica que pocs homes són capaços de lluir. Maleïda enveja! Amb una cigarreta entre els dits que amenaça d'encendre des del balcó en que ha convertit el rebedor de la llibreria, sembla disposat, diu, a jubilar part de la seva responsabilitat cap al negoci. Això no s'ho creu ningú. Ja planyo el pobre Jordi Gispert pels propers anys, que haurà de fer front als finals de mes comptables, a les distribuïdores, als clients i passants, i als pelegrins que seguirem apropant-nos a La 22 buscant la rocallosa veu d'en Guillem. A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges? I de l'amor als autors, als amics i a les tardes de presentacions, amb aperitiu i llarga sobretaula inclosa? Perquè amb en Guillem el que passa després de qualsevol presentació de llibre és molt millor, sempre, que no pas l'estrena de l'obra.

Espero seguir sentint gelosia febril per compartir amb ell l'amor per la mateixa dona, l'Ava. Vull seguir morint d'enveja perquè ell té tots els llibres del món. I necessito seguir trobant raons per viure a Girona en els Casero, el Truffaut, el carrer de les Hortes i els Sant Jordi a la Rambla, des d'on acabo aquesta columna. "És negra nit. No hi ha ningú pels carrers. Me'n vaig i penso que demà serà un altre dia." (Guillem Terribas).
Josep Campmajó  04.02.15, publicat en el Diari de Girona

Guillem Terribas: l´últim vals

L'ànima de la Llibreria 22 es jubila i posa fi a 36 anys al capdavant de l'establiment.

Guillem Terribas va fer ahir exactament el mateix que ha estat fent des de l'any 1979, tenir cura dels llibres i els clients de la Llibreria 22. Amb una excepció, i és que quan al capvespre va tancar la porta, sabia que ja no la tornaria a obrir. La Llibreria 22 segueix però ell s'ha jubilat. Diuen les males llengües que darrere el seu aspecte sorneguer s'amaga un home sensible, així que no es descarta que encara aquest matí, al terra, quedi la marca d'alguna llàgrima vessada.

Mal que li pesi a Guillem Terribas, s'ha mantingut al capdavant de la Llibreria 22 els mateixos anys que Franco al capdavant d'Espanya: 36. Les semblances s'acaben en aquesta casualitat, perquè Terribas ha optat sempre per la intel·ligència i mai per la força, ha promogut la cultura, ha defensat el català i, sobretot, s'ha fet estimar. Ha preferit convèncer a vèncer. Ahir es va jubilar. I ara què? "Doncs ara podré dur a terme i aplicar tot el que he après durant aquests 36 anys, perquè el que he fet aquí ha sigut sobre tot això: aprendre". I no, per la forma com li brillen els ulls quan ho explica, no sembla que entre aquests aprenentatges hi hagi l'alimentació de coloms, el joc de la petanca ni l'observació d'obres.

Quan es retira un futbolista, es diu que penja les botes. Quan ho fa un torero, es talla la cueta. Una senyoreta de companyia deu tancar les cames. I d'un llibreter es deu poder dir que passa pàgina. Van voler els déus de les lletres, sempre tan juganers, que Terribas passés pàgina precisament ahir, 34è aniversari de la mort de Just Manuel Casero, en memòria del qual va crear un premi literari que s'ha convertit -per la seva meselleria- en marca gironina. Ahir, aniversari també, vital en aquest cas, de l'exalcalde Nadal, un habitual sabatí, quan la 22 es converteix en centre de trobada. Ahir, i això li va saber especialment greu, dia de l'enterrament de Paco Torres Monsó, a qui amb la celeritat habitual de la casa ja tenia dedicat tot un apartat de l'aparador.

Tinc la teoria que a Terribas mai no li ha agradat vendre llibres. Ell va posar una llibreria per poder parlar amb la gent que compra llibres, que com tothom sap és la gent més interesant de tota la que es fa i es desfà. I amb els que escriuen llibres, que no són tan interesants com els que els llegeixen però els segueixen de a prop. D'aquí la gran quantitat de presentacions de llibres que ha organitzat: són la millor manera de reunir a la vegada lectors i autors. Ni la càmera de fotos -primer- ni de vídeo -més endavant- amb què lliscava per entre les fileres de cadires durant cada presentació, podien ocultar un somriure de satisfacció atribuïble a la constatació que no només encara hi ha gent que llegeix llibres, sinó que inclús hi ha excèntrics que s'interessen pel que pugui dir un escriptor. Un tenia la sensació que en qualsevol moment Terribas llançaria la càmera i correria a abaixar la porta metàl·lica per retenir dins de la 22 els seus autors i els seus lectors. Els seus amics.

La discreció, obligada en tot botiguer, té doblement raó de ser en el cas d'un llibreter. Quantes reputacions no es podrien enfonsar si el món sabés que presumptes intel·lectuals han sortit de la 22 amb llibres de Paulo Coelho o Federico Moccia ocults sota l'abric! O que feministes irredemptes s'han empas?sat els tres infumables toms de les ombres de Grey. En Terribas sap tots aquests secrets i altres de pitjors però mai no ha sortit de la seva boca ni la menor indiscreció.

El seu despatx, en un racó de la 22, un cubicle fosc i lil·liputenc, indica que a la 22 els protagonistes són els llibres -aquests sí, amb grans espais i potent il·luninació- i no el llibreter. I llibreter, en el llenguatge terríbic, significa respectar el client quan l'únic que vol és deambular per entre fileres de llibres, tocant aquí i allà, llegint solapes, flairant pàgines o -encara que sigui- refugiant-se del mal temps exterior.

Llibreter cinèfil

Guillem Terribas: l´últim vals Foto:Aniol Resclosa

Va deixar dit Groucho Marx que fora del gos un llibre és el millor amic de l'home. I dins del gos és massa fosc per llegir, va afegir. Terribas ha tancat una etapa de 36 anys essent amic dels llibres, dels lectors i dels autors. Sobre aquests darrers, cinèfil empedreït com és -una quarta part de l'aparador està dedicat des de temps immemorial a llibres sobre cinema i ell mateix no dubta a simular ser Bond, Guillem Bond, per al fotògraf-, li agradarà saber que a Déu poso per testimoni que tracta amb la mateixa delicadesa l'autor reconegut que ve a presentar un llibre que el diletant que s'ha autoeditat un text que acabarà regalant a familiars. I encara només directes.

L'home sensible que s'oculta rere la seva sornegueria ha vessat força llàgrimes els darrers dies, i potser avui hi ha a l'entrada de la 22 la marca d'alguna que li va caure en tancar la porta per darrera vegada.

Mirant l'aparador, el darrer aparador que ha muntat, busco pistes sobre com serà la seva vida a partir d'avui, l'inconscient ens empeny a deixar senyals. Hi ha La vida lenta, de Josep Pla, però hi ha també Big Time. La gran vida de Perico Vidal (Marcos Ordóñez), que s'avé més amb el vitalista Terribas. Més enllà veig el seu llibre de memòries -com podia no acabar sucumbint a l'escriptura?- i en llegeixo la darrera ratlla: "És negra nit. No hi ha ningú pels carrers. Me'n vaig i penso que demà serà un altre dia".

Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 01.02.15

IMATGES DE TVGI. darrer dia
 http://tvgirona.xiptv.cat/ultima-hora/capitol/guillem-terribas-deixa-d-estar-al-capdavant-de-la-llibreria-22

 Imatges TV·3 El Matins 09.01.15 http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/guillem-terribas-es-jubila-de-la-llibreria-22/video/5424631/

ADÉU PACO, QUE VAGI BÉ.

Tot i que fa uns anys que en Paco deia que ja no hi feia res en aquest mon (havia perdut algunes capacitats físiques com la oïda i la vista); tot i que tenia 92 anys i en els darrers dies ja intuíem el seu final, la desaparició física d'en Paco ens ha entristit i ens ha dolgut.

Però no vull parlar de la mort d'en Paco, sinó de la vida de Paco Torres Monsó.

En Paco ha viscut una vida intensa i plena de creació. Ha viscut amb tota la llibertat que ha pogut (la mental tota) i ens ha ensenyat a viure-la  els que l'hem conegut. En Torres Monsó no tenia edat, tant es feia amb joves com jo, que tenia vint anys quan el vaig conèixer, com amb gent de la seva edat. I aquesta actitud l'ha mantingut fins el final. Era un provocador amb raó i raonable. Era un lector de primera, de material divers i com més innovador  millor. Mai tenia un no i mai aixecava el to de veu, en tenia prou en explicar el seu pensament: directa i sempre acompanyat amb un somriure entre sarcàstic, irònic i simpàtic. Però deia i feia el que pensava.

De la seva envejable vida, ens queda la seva obra, el seu pensament,  recollits en diversos llibres.

He tingut la sort de conviure en alguns fragments de la seva vida i son moments de la meva  que no oblidaré, com la darrera abraçada, sincera per part de tots els dos, el dia de la inauguració de la seva exposició de fa uns mesos a la sala del Bòlid de la Rambla de Girona. Gràcies per molt Paco i que et vagi bé a la nova vida. Nosaltres ens quedem amb la teva d'aquí, la d' entre els mortals.

Guillem Terribas Roca, publicat en el Punt-Avui 31.01.15

Demà (no) serà un altre dia

"Gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona"

Demà dissabte, a les 8 del vespre, al número 22 del carrer de les Hortes, en Guillem Terribas abaixarà la persiana de la llibreria que ell mateix ha estat obrint cada dia des del 20 d'octubre de 1978. Calculo que deu haver fet aquest gest prop de 9.500 vegades al llarg d'aquests últims 36 anys i (gairebé) tres mesos. Un gest aparentment anodí, un pur tràmit que clou la jornada laboral i permet desconnectar d'albarans, factures, comandes, novetats, devolucions i reposicions fins l'endemà. Aparentment, només. Perquè en aquests temps d'incertesa econòmica, de fragilitat comercial, abaixar una persiana amb la certesa que l'endemà la podràs tornar a apujar és gairebé un miracle, especialment en el cas d'una llibreria. Afortunadament, quan demà en Guillem abaixi la persiana ho farà sabent que dilluns la 22 tornarà a obrir. I això no obstant, el seu gest estarà carregat de malenconia èpica. Ell ho farà, ben segur, com ho hauria fet qualsevol altre dia, sense barroquisme ni estridències. Però el silenci fred de la persiana metàl·lica li evocarà, com un llampec, les 2.500 presentacions que ha presidit, les tres dècades llargues d'esforç sostingut per tirar endavant la llibreria, els moments més durs i els més ?festius, les confessions i les xafarderies, els amics que ja no hi són.

Els gironins tenim la Llibreria 22 incorporada amb tanta naturalitat al nostre paisatge urbà que potser a vegades ens costa prendre plena consciència del luxe que representa tenir, a tocar de casa, una de les millors llibreries d'Europa. Si la 22 és una gran llibreria no és pas perquè sigui una llibreria especialment gran, ni perquè tingui un fons contra el qual no puguin competir altres llibreries de casa i de fora. No és el nombre de volums en els prestatges el que fa gran una llibreria. Ho és perquè el carisma d'en Guillem Terribas ha aconseguit que la 22 es convertís en un punt de confluència i irradiació cultural ineludible. De confluència perquè bona part de les coses interessants que passen a Girona, o passen a la 22, o la 22 fa que passin, o la 22 hi passa. D'irradiació perquè ens faríem creus de la quantitat de coses importants que s'han ordit, expressament o per casualitat, entre aquelles quatre parets, i que han acabat tenint una enorme repercussió fora de la llibreria.

En Guillem Terribas ha tingut el valor i la generositat de fer un pas enrere perquè la 22 pugui fer-ne un endavant en una època que ens fa contemplar amb tristesa com algunes llibreries històriques d'arreu de Catalunya es veuen obligades a tancar. També ha tingut l'encert de deixar la gestió del dia a dia en les millors mans. En Jordi Gispert Saget (saltenc, com en Guillem) ja fa temps que s'ha convertit en la seva mà dreta, una peça fonamental de la mecànica de la llibreria. Diguin el que diguin, en Guillem no es jubila, perquè és impossible imaginar-se'l jubilat. I dilluns al matí, hi poso la mà al foc, tornarà a ser a la 22 per començar a posar els pilars d'una etapa nova, en què ell assumirà la responsabilitat de continuar fent créixer la llibreria fora de les seves parets, mitjançant tot el seu bagatge de coneixements i contactes.

La jubilació (tècnica, si més no) d'en Guillem Terribas coincideix amb la reobertura encesa del debat sobre la pirateria en el món del llibre. Un article de Quim Monzó, que denunciava que les seves obres es poden llegir gratuïtament des d'una plataforma de descàrregues a internet, hi ha donat peu. Tot i l'exemple de Monzó, la pirateria en la literatura catalana és, actualment, un fet més aviat anecdòtic. Però podria ser-ho cada cop menys si no desenredem el galimaties de pretextos sota el qual s'emparen els lladres bibliocibernètics. Aquests dies hem pogut escoltar arguments (és un dir) que fan posar les mans al cap: que si la cultura és un dret i s'ha de poder compartir gratuïtament, que si el marge per als autors és tan reduït que tant se val deixar-los sense res, que si els lectors tenen dret a tenir edicions digitals i, si les editorials no en fan, procurar-se-les a base d'escàner, etc. Un desori mental per arrencar a córrer, vaja. El tema és prou complex per reservar-li una reflexió monogràfica, la setmana vinent. Avui no és moment de lamentar sinó de celebrar. I d'agrair: gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona. Per fer-nos llegir. Per fer-nos rumiar. Per fer-nos actuar. Per haver-nos venut contes infantils, llapis i quaderns ara fa trenta anys i vendre, ara, els llibres que hem escrit nosaltres mateixos, els membres d'una generació (la dels teus fills) que ha crescut culturalment, en bona part, a redós de la teva llibreria. Demà no serà un dia com qualsevol altre. Però no serà l'últim, que és el més important. Quan abaixis la persiana i corris cap a presentar una pel·lícula, una exposició o a veure una obra de teatre, pensaràs un moment (però només un moment) en el passat. Encendràs un Rex i, calat dins l'abric fosc, desfilaràs cinematogràficament Mercadal enllà. Et desitgem una jubilació atrafegada i hiperactiva, Guillem!

ORIOL PONSATÍ-MURLÀ publicat en el Diari de Girona 30.01.15