ROSA NOVELL, (1953 · 2015) en el record

Et dec hores de felicitat, fascinació i màgia, i mai no oblidaré agraït que ets de la tropa que em va descobrir la veritat del teatre. Ara, per a mi, apart de què Molly Bloom ja té el teu rostre, seràs sempre la ‘Fedra’ de Racine en aquells inoblidables versos de Modest Prats als que vas donar vida en el Grec. Rosa Novell, que gran, i quanta quanta llum! Descansa en pau.
Xavier Antic, en el Facebook 

Fragment de la seva darrera obra L'ÚLTIMA TROBADA https://www.youtube.com/watch?v=tObOuXCW7vU

L'exemple més clar de la implicació de Rosa Novell amb el teatre (com una religió més que no pas com un ofici) és la seva recent intervenció en L'última trobada. La breu aparició de l'actriu es va allunyar de la cerimònia lacrimògena que podia significar el retorn agònic a l'escenari de qui ja tenia clavat el fibló terrible de la mort i es va convertir en un crit autèntic a favor del coratge de qui va ser, sobretot, coratjosa i indomable. I també va ser un homenatge a la veritable essència de la feina de l'actor, el compromís que signa cada vegada que entra en escena. «Us aviso: no em traureu d'aquí», van ser les últimes paraules en públic de la Novell, en rebre el premi Butaca. Us aviso: això que jo faig és una religió en el sentit d'adequació a un codi moral i no pas una exhibició de qualitats tècniques. Aquesta és la lliçó pòstuma d'una de les artistes més completes que hem tingut, que sabia valorar no solament els registres de la veu o el vol de les mans, sinó també el sentit que es desprenia de les paraules, llicenciada com era en literatura.

Una de les obres en què la vaig admirar més va ser la Fedra de Racine dirigida per Joan Ollé, en la memorable traducció de Modest Prats. Era precisa, encertada, d'una dicció pura, com un diamant. I, com un diamant, era capaç de tallar, afilada, aquella atmosfera tràgica. En recordo un vers alexandrí que ara és un epitafi: «Dels ulls, la mort em roba la llum i nitidesa».
Josep M. Fonalleras ELPERIODICO 2 març 2015


Fragment de l'obra LA MUJER JUSTA https://www.youtube.com/watch?v=TEMD7bH1Dqw&t=22

La Rosa era apassionada, intrigant, encantadora, seductora i amiga d'anys. Una dona que una vegada l'has coneguda i tractada quedes enamorat dels seus encants. Ens enteníem i ens receptàvem i ens admiràvem.Moltes vegades ens trobàvem amb la Rosa i l'Eduardo Mendoza, el seu company d'anys,  a Barcelona, a Salt, a Girona... i si volia que en Mendoza vingués a la 22, el millor era pactar amb ella. Li encantava venir a Girona, trobar els amics, anar al teatre o fer-ne i, anar a sopar. 

La darrera vegada que vaig parlar amb ella, va ser per telèfon, el setembre passat, em va explicar que estan a la platja amb la Isona Passola i en Miquel de Palol, aquests la van acompanyar, ja sega, a banyar-se. El canvi de trepitjar la sorra a començar a posar els peus en el mar, una mar calmada i amb una temperatura agradable; la sensació, repetia, va ser extraordinària. Sentir com l'aigua s'anava apoderant del meu cos, primer el peus, llavors les cames i el genolls i finalment,  a la cintura. Va ser extraordinària la sensació, el plaer, el record; em deia. Jugar amb el mar, recordar els seus colors i sentir les seves carícies. Extraordinari i vaig ser feliç, em va dir.  

Guillem Terribas