És el tema central del nou número de la ‘Revista del Baix Empordà' .
La Revista del Baix Empordà dedica el nou número, el 32, al cinema rodat a la Costa Brava, especialment l'americà. La primera constància és del 1950, quan es va filmar Pandora i l'holandès errant, amb Ava Gardner, a Palamós. Tot gràcies al mecenes Albert Puig Palau, que tenia casa a Castell. El nombre de filmacions va ser important fins a mitjans anys vuitanta del segle passat, en què van passar per la nostra costa personatges com ara Orson Welles, Anthony Quinn, Ann Baxter, Liz Taylor i Maria Schneider. El nou número també conté articles sobre la processó de Verges, la cartografia de Palamós al segle XVI, la medicina popular dels pescadors o els Montaner, fabricants de suro calongins, entre d'altres. La revista, que edita Gerard Xarles i coordina Lluís Molinas, es presenta el dia 27, a les set de la tarda, a l'hotel s'Agaró, a càrrec de Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Albert Vilà, publicat en El Punt 24.03.11
* Article publicat en aquest número de la Revista del Baix Empordà.
SOLDADOS DE SALAMINA I GIRONA.
Girona i província ha estat moltes vegades un “plató” de cinema que han utilitzat tant gent de casa com de fora. S’ha escrit, comentat i explicat en diverses ocasions la diversitat i quantitat de films que s’hi han rodat, però possiblement en la memòria de molts gironins hi ha dues pel•lícules que els han marcat: “Pandora y el holandés Errante”, d’Albert Lewin (USA 1950) i “Soldados de Salamina” de David Trueba (Espanya 2002). Amb menys repercussió, però si amb una moguda extraordinària de mitjans, podríem parlar també, d’ “El Perfum” de Tom Tykwer (Alemanya, França, Espanya 2006). Pandora va ser una mena de “plan Marsahall” pels gironins. Els “pel•lículeros” americans van aterrar amb tot el “glamour” del mon, personificat per l’Ava Gardner en ple esplendor de la seva bellesa i van revolucionar la moral, les costums i també augmentar la poca economia de molta gent. Eren temps de pobresa, restriccions i de dictadura. En el cas de “soldados”, era una altre època, sense restriccions, repressions ni dictadura. Els “pel•lículeros” de “Soldados” no van portar “glamour”, però si espontaneïtat, proximitat i van conviure mes d’un mes amb la gent de Girona. I se’ns van posar a la butxaca, gràcies a la amabilitat, senzillesa i respecta per part de tot l’equip capitanejats per la parella David Trueba i Ariadna Gil. Vaig tenir la sort de poder estar i conviure molt amb tots ells gràcies a l’amistat amb en Javier Cercas, autor de la famosa novel•la que Trueba va adaptar al cinema. Ja des dels inicis, les trobades amb en Trueba van ser molt profitosos, per les dues bandes. Comentant problemes del rodatge, de les localitzacions...fins hi tot el repartiment. Sempre vaig tenir clar que la “prota” de la pel•lí havia de ser l’Ariadna. En Trueba volia a la Victoria Abril, fins hi tot amb en Cercas la van anar a trobar a Paris (en aquells moments hi vivia) per proposar-li el paper. El rodatge a la Llibreria 22, i jo fent el meu paper de llibreter, va ser una experiència divertida, agradable i per recordar. La seqüència no hi sortia en el llibre, però a en Trueba li va anar molt bé utilitzar la Llibreria per tenir el primer encontre entre les dues protagonistes, l’Ariadna i la Maria Boto. Per cert, la Maria era el seu primer dia de rodatge i estava nerviosa i desplaçada. En pocs dies ja es va a to. En David i l’Ariadna, es passejaven i comproven per les botigues de Girona amb tota normalitat per part d’ells i dels ciutadans. El premiat Javier Aguirresarobe, el director de fotografia, s’ho passava molt bé. Ho controlava tot i en Trueba li tenia molta confiança. Vam dinar diverses vegades junts. Es molt efusiu i meticulós. Tota la “troupe” durant l’estada per les nostres contrades, van conèixer pràcticament tots els restaurants que havien de conèixer, així com els bars de nit. La productora Cristina Hueta, cunyada d’en David, i la seva ajudant, la eficaç Jessica Hupert, portaven el control de tot el que passava durant i després del rodatge. El dia que van venir a rodar a la Llibreria, van ocupar el despatx per fer-lo servir com a centre d’operacions de la productora. El telèfon i el fax bullien. Per Girona també van fer estades algun cap de setmana, en Fernando Trueba i el seu fill Grouxo Marx, un jove encantador amable i un gran cinèfil. L’estrena Mundial de la pel•lícula amb festa inclosa, es va fer a Girona, en els cinemes Oscars, que la van projectar durant un any seguit. El mateix David Trueba va venir a tancar la darrera sessió. El Museu del Cinema Tomàs Mallol, va muntar una exposició, que hi vaig col•laborar, sobre com va ser el rodatge de la pel•lícula. Es va inaugurar el mateix dia de l’estrena mundial, amb l’assistència de l’Alcaldessa de Girona, Anna Pagans, Javier Cercas, David Trueba, Ariadna Gil, Ramon Fontseré...La exposició va estar oberta al públic durant uns mesos amb molta assistència de públic. Un història apart es l’aventura a Cannes, en que hi vaig anar com un més de la producció. Però, com he dit, aquesta es una altre història.
Guillem Terribas.
escena d’una gran bellesa i tendresa.
moltes altres primeres figures de la cuina que van voler retre un homenatge al motel, al Sr. Mercader i a l'actual capdavanter de l'hotel, Jaume Subirós. Aquest, Jaume Subirós, amable, atent, de somriure fàcil, elegant, gendre del Sr. Mercader i continuador de la seva obra, estava aclaparat, admirat i agraït per aquest reconeixement. Subirós, home de poques paraules, les suficients, va agrair la concurrència amb una emoció continguda i breu.
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610
Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”. La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terrible
ment sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.
t amb els polítics i financers que hi passen cada dia pel davant fent camí cap als despatxos del poder. La indignació sola, el sentiment que ha servit per identificar-los, no és suficient per donar una direcció al moviment, no serveix per concretar cap acció plausible contra un sistema del qual han posat en evidència la imperfecció, no és ni tan sols una actitud esperançadora quan és exposada a la dura prova de la duració. En el llenguatge de carrer, que tothom sap que és una arma astutament explotada pels governants, els indignats ara són acampats, és a dir, han estat ja buidats de contingut per reduir-los a la seva condició de destorb. “Poblats xabolistes”, n'han dit alguns tertulians amb una desvergonyida exhibició de cretinisme i una falta de respecte intolerable pel barraquisme autèntic. Però la indefinició que ha seguit a aquell gest magnífic de donar forma i nombre a la fúria de centenars de milers de ciutadans els ha certament immobilitzat en la simple ocupació de l'espai, els ha petrificat en aquell xiscle inicial del qual s'està perdent l'eco. Ara quasi no queda ni indignació, amb tanta insistència a mostrar exclusivament l'estètica flower power de la mobilització, la seva cosa comunitària, el seu aire juvenil. La principal qualitat és ara la resistència, una resistència passiva, d'anar veient com passa el temps, mentre la pluja escorre la tinta de les pancartes que van aixecar-se el primer dia amb alguns dels lemes més enginyosos i punyents de la democràcia recent. És com si esperessin que algú altre decidís per ells, com ara Felip Puig, que va fer-los el favor d'encendre la indignació de nou, però això és tant com ser assimilats, no només al paisatge, sinó també al sistema que combaten. Ja només falta que escullin un portaveu, que es fixin un objectiu i que fundin una organització, i ja ho tindran tot: un cap de llista, un programa i un partit. El tedi absolut. 
