t amb els polítics i financers que hi passen cada dia pel davant fent camí cap als despatxos del poder. La indignació sola, el sentiment que ha servit per identificar-los, no és suficient per donar una direcció al moviment, no serveix per concretar cap acció plausible contra un sistema del qual han posat en evidència la imperfecció, no és ni tan sols una actitud esperançadora quan és exposada a la dura prova de la duració. En el llenguatge de carrer, que tothom sap que és una arma astutament explotada pels governants, els indignats ara són acampats, és a dir, han estat ja buidats de contingut per reduir-los a la seva condició de destorb. “Poblats xabolistes”, n'han dit alguns tertulians amb una desvergonyida exhibició de cretinisme i una falta de respecte intolerable pel barraquisme autèntic. Però la indefinició que ha seguit a aquell gest magnífic de donar forma i nombre a la fúria de centenars de milers de ciutadans els ha certament immobilitzat en la simple ocupació de l'espai, els ha petrificat en aquell xiscle inicial del qual s'està perdent l'eco. Ara quasi no queda ni indignació, amb tanta insistència a mostrar exclusivament l'estètica flower power de la mobilització, la seva cosa comunitària, el seu aire juvenil. La principal qualitat és ara la resistència, una resistència passiva, d'anar veient com passa el temps, mentre la pluja escorre la tinta de les pancartes que van aixecar-se el primer dia amb alguns dels lemes més enginyosos i punyents de la democràcia recent. És com si esperessin que algú altre decidís per ells, com ara Felip Puig, que va fer-los el favor d'encendre la indignació de nou, però això és tant com ser assimilats, no només al paisatge, sinó també al sistema que combaten. Ja només falta que escullin un portaveu, que es fixin un objectiu i que fundin una organització, i ja ho tindran tot: un cap de llista, un programa i un partit. El tedi absolut. Eva Vázquez, publicat en El Punt 04/06/11 Foto: ACN.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada