‘Fallen leaves’, d’Aki Kaurismaki, millor pel·lícula de l’any segons els crítics gironins

‘El sol del futuro’, de Nanni Moretti, i ‘Anatomía de una caída’, de Justine Triet, completen un podi plenament europeu.

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat com cada any –aquesta és la 34a edició d’aquests premis, que van començar el 1990– les millors pel·lícules estrenades als cinemes de Girona durant el 2023. Fallen leaves, el film del finlandès Aki Kaurismaki, ha estat el guanyador amb 60 punts, superant dues altres pel·lícules europees: El sol del futuro, del veterà director italià Nanni Moretti, amb 52 punts, i Anatomía de una caída, de Justine Triet, una de les grans triomfadores de l’any que acaba de guanyar dos Globus d’Or i ja es va endur la Palma d’Or de Canes, amb 48 punts. És la primera vegada que Kaurismaki obté aquest premi. Els directors més guardonats són Clint Eastwood amb 4 primers premis i els germans Coen, David Lynch i Richard Linklater amb 2.

La primera pel·lícula nord-americana de la llista de les més votades és Los asesinos de la luna, de Martin Scorsese, en 4a posició amb 31 punts. Tot i que cinematogràficament ha estat un any marcat pel fenomen Barbenheimer que va arrasar a les taquilles de tot el món, els crítics gironins no s’han mostrat massa entusiasmats amb aquestes dues pel·lícules: Oppenheimer, de Christopher Nolan, que ve de guanyar 5 Globus d’Or, ha obtingut 7 punts i ocupa la 16a posició, mentre que Barbie de Greta Gerwig només ha tret 2 punts. A diferència de l’edició passada, quan Pacifiction d’Albert Serra es va imposar com a millor pel·lícula de l’any (ex-aequo amb Drive my car de Ryusuke Hamaguchi) i As bestas i Alcarràs es van situar al top 5, en aquesta ocasió destaca l’absència gairebé total de cinema espanyol i català, que no ocupa cap lloc entre les deu més votades. Per trobar la primera pel·lícula no estrangera hem de baixar a la setzena posició, on apareix Saben aquell, de David Trueba. I una mica més avall hi trobem La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, i 20.000 especies de abejas d’Estíbaliz Urresola.

De les pel·lícules més votades també en destaca la marcada presència d’obres dirigides per dones. A més d’Anatomía de una caída, a la 5a posició hi ha Trenque lauquen, de l’argentina Laura Citarella (27 punts), i tanquen el top 10 Vidas pasadas, de Celine Song (13 punts) i Saint Omer, d’Alice Diop (13 punts). Completen aquest top 10 Godland, de Hlynur Pálmason (6a amb 22 punts), El chico y la garza, d’Hayao Miyazaki (7a amb 15 punts) i Los Fabelman, de Steven Spielberg (8a amb 14 punts).

Els premis de la crítica gironina van començar el 1990, any de fundació del Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona. Cada crític vota les que considera deu millors pel·lícules de l’any en ordre descendent de 10 a 1 punt. Aquest any han votat Àngel Quintana, Guillem Terribas, Ingrid Guardiola, Jordi Camps, Anna Bayó, Daniel Pérez Pàmies, Imma Merino i Paco Vilallonga.

Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 10.01.2024

La crítica gironina corona «Fallen leaves» com la millor pel·lícula del 2023

El Col·lectiu de Crítics situa «El sol del futuro» de Moretti i «Anatomía de una caída» de Triet al podi, per darrere del film de Kaurismäki

Després de la bona collita del 2022, amb «Pacifiction», «As bestas» i «Alcarràs»,  el cinema català i espanyol han desaparegut del top 10.
Diari de Girona (10.01.2024) més informació https://www.diaridegirona.cat/cultura/2024/01/09/critica-gironina-corona-fallen-leaves-96700488.html

LA MEVA TRIA (de més a menys)

EL SOL DEL FUTURO de Nanni Moretti 
LIVING d' Oliver Hermanus  
THE QUIET GIRL  de Colm Bairéad

EL SABEN AQUELL de David Trueba
FALLEN LEAVES de Kaurismaki
ANOTOMIA DE UNA CAIDA  de Justine Triet

A FUEGO LENTO de Tran Anh Hung   

VIDAS PASADAS  de Celine Song 

CIERRA LOS OJOS de Víctor Erice 

LAS CHICAS ESTAN BIEN d'Itsaso Arana  

https://youtu.be/KoE105FMPDg?si=K5AbKB2JCzWEq7zR
  el vídeo de les pel·lícules en un minut...

El Cinema Truffaut de Girona bat rècord de públic durant el 2023 i frega els 40.000 espectadors

L'equipament municipal ha incrementat sessions i varietat de l'oferta amb la segona sala. 

El públic del passat 22 de desembre 2022 Foto: Marc Martí 

El Cinema Truffaut de Girona ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 espectadors, la millor xifra dels 23 anys de vida de l'equipament. Amb aquesta dada, no només recuperen les xifres d'assistència d'abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament ha doblat les dades del 2022. Si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat "excepcional" amb una pujada percentual del 93,74%. "La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura", ha afirmat el tinent d'alcaldia i regidor de Cultura de Girona, Quim Ayats.

Segons informa l'Ajuntament en un comunicat, l'augment de públic a l'equipament és superior a la recuperació mitjana d'espectadors i espectadores dels cinemes de l'Estat, que segons l'empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d'un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.

L'Ajuntament atribueix aquest èxit, sobretot, a l'obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l'oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d'acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.

D'altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l'augment de públic. Entre aquests destaca el cicle 'Stanley Kubrick' de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca. També cal destacar les xifres d'un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font 'El mestre que va prometre el mar'. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d''Estiu 1993' i superant 'Alcarràs'. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa 'The quiet girl', de Colm Bairead; 'Anatomía de una caída', de Justine Triet; 'Living', d'Oliver Hermanus, i 'El triángulo de la tristeza' de Ruben Ostlund.

Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d'assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l'any està prevista l'execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre'n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l'aforament de l'espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l'actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.

ACN / DiaRI DE GIRONA. publicat el 04.01.2024

El Cinema Truffaut dobla el nombre d’espectadores en un any.

Amb la incorporació de la segona sala, l’equipament municipal frega les 40.000 persones, la millor xifra registrada.

El Cinema Truffaut ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 persones espectadores, la millor xifra dels 23 anys de vida de l’equipament. Amb aquesta dada, no només es recuperen les xifres d’assistència d’abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament s’ha aconseguit doblar les dades del 2022. Així, si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat excepcional amb una pujada percentual del 93,74%.

“Reforcem els equipaments públics per garantir l’accés de tothom a la cultura. La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura”, afirma el tinent d’alcaldia i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, Quim Ayats i Bartrina.

Aquest augment és superior a la recuperació mitjana d’espectadors i espectadores dels cinemes de l’Estat, que segons l’empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d’un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.

La clau, la segona sala

Nota de Premsa.

Les claus d’aquest èxit recauen, sobretot, en l’obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l’oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d’acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.

D’altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l’augment de públic. Entre aquests destaca el cicle “Stanley Kubrick” de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca.

També cal destacar les xifres

El dia 22 de desembre 2023. Foto: G.T.R.

d’un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font El mestre que va prometre el mar. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d’Estiu 1993 i superant Alcarràs. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa The quiet girl, de Colm Bairead; Anatomía de una caída, de Justine Triet; Living, d’Oliver Hermanus, i El triángulo de la tristeza de Ruben Ostlund.

Reptes de futur

Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d’assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l’any està prevista l’execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre’n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l’aforament de l’espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l’actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.

JOANA PEÑA publicat en el Punt Avui 04.01.2024

Full de sala del Cinema Truffaut del film YO CAPITAN

YO, CAPITÁN

Io capitano Itàlia, 2023
Direcció: Matteo Garrone
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Durada: 121 min
Gènere: drama Idioma: wòlof
Data d'estrena: 03/01/2024

Algunes utopies es fan realitat

En els darrers temps s'han fet diverses pel·lícules sobre l'emigració. Moltes d'elles sobre països de l'Àfrica que troben que Europa és la terra promesa. Somien en què allà sí que seran alguna cosa, que podran ser famosos i viuran com aquells personatges que veuen a través d'internet o amb els mòbils. No miren les desgràcies ni escolten els consells que els hi donen la gent amb experiència: que no tot el que veuen és cert, que a Europa també hi ha misèria, gent que dorm al carrer, gent que passa gana, que no té treball ni casa i que viuen desesperats. Que hi ha robatoris, assassinats i violència als carrers. 

Yo, Capitán, és un més d'aquests films que ens expliquen als Europeus i a la gent de bé, el malament que ho passen tota aquesta gent que deixa el seu poble, la seva casa i la família per anar a l'aventura d'un món millor. Un poble i una família que dintre de la seva misèria i la pobresa i especulació, comparteixen el poc que tenen, participen en les festes i els esdeveniments, que per més senzills que siguin, els viuen amb il·lusió i participació.

Tot això ens ho mostra en aquest film de 121 minuts (potser no en caldrien tants) del director italià Matteo Garrone, que l'any 2008 ens va sorprendre amb una pel·lícula de denúncia anomenada Gomorra. I ara hi torna amb aquesta pel·lícula realitzada amb molta mestria en la manera d'enfocar i explicar la història. Una història que li ha volgut el reconeixement en els passats festivals de cinema de Venècia i Sant Sebastià.

Tot comença a Dakar, en el Senegal, on dos joves de setze anys, que són cosins i d'amagat dels seus pares fan treballs per recaptar diners per anar a Europa, a Italià, on allà la seva vida canviarà, seran famosos amb les cançons que compondran i signaran molts autògrafs a gent blanca. Aquest és el somni, que no el veurem, però si viurem el que s'ha de fer i passar per aconseguir aquest somni. Serà un recorregut llarg, miserable, ple de traves, d'entrebancs, d'especulacions, de violència, inhumà, agressiu... S'ha de dir, però, que el director no s'hi ha recreat amb totes aquestes misèries, les mostra, perquè hi són, però no s'hi entreté.

Tot el recorregut podria ser un documental per ensenyar el calvari que arriben a passar la gent que arriba a les costes del Mediterrani, les que hi arriben. Matteo Garrone, el que fa és explicar-ho en el llenguatge cinematogràfic, amb un ritme i unes seqüències que fan que l'espectador segueixi la història amb interès i amb ganes de saber de quina manera acaba tota aquella odissea. De fet, la història està basada en molts testimonis que han fet aquesta travessa i el protagonista en concret, s'inspira en un noi real que actualment viu a Bèlgica.

Yo, Capitán, és un viatge èpic a través de l'Àfrica, que posa de manifest la cruel injustícia que hi ha en aquesta part de la terra. De fet, seria aconsellable que es projectés en aquests territoris per poder mostrar que el somni no és real, però, en canvi, hi ha utopies que es poden fer realitat.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

CINEMA TRUFFAUT. Anem al cinema 2024

Fragment del film FALLEN LEAVEN d' Aki Kaurismäki, invitant a anar al cinema.

Josep Sala Collell: Els xiprers no creuen en Javier Cercas

Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia 'progre' madrilenya, retrògrada i anticatalana.

Javier Cercas Mena. 

L’últim article de l’escriptor Javier Cercas a El País ha aixecat una mica de polseguera. Cercas, que des de fa una dècada no estalvia els adjectius incendiaris contra el moviment independentista, ara està furiós amb el PSOE per haver pactat amb Junts. Segons ell l’acord “suprimeix milions de persones, que políticament ja no existim, o només existim com a paper higiènic”, i per tant “els no secessionistes que ja sobràvem a Catalunya també sobrem ara a Espanya”. Després d’afirmar que “tenim una classe política cínica, irresponsable i enverinada pel poder” (és maco descobrir-ho el 2023), escriu “em declaro antisistema, passo a la clandestinitat i crido a la rebel·lió general”, en el benentès que és un rebel i antisistema que pertany al mateix bàndol que la monarquia borbònica, l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Al final diu que mai no donarà la mà a cap polític espanyol, frase ben curiosa perquè la seva germana és diputada al congrés pel PSC –però vaja, això són assumptes familiars i seria de mal gust entrar-hi. El text ha estat molt aplaudit per la dreta castellana, que potser ha reclutat un nou aliat, i en canvi els que viuen del govern de Pedro Sánchez han preferit callar. 
Fa quinze o vint anys Javier Cercas formava part de la plàcida vida cultural gironina, i no costa d’imaginar una línia temporal alternativa en què era al Teatre Municipal el dia de la presentació de la candidatura de Lluc Salellas, acompanyat dels amics Terribas i Fonalleras. Què es va tòrcer? Suposo que després de l’èxit monstruós de Soldados de Salamina va voler deixar la feina de professor universitari, i va calcular que només podria mantenir el nivell de vida amb una maquinària editorial i mediàtica al darrere. Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia progre madrilenya, retrògrada i anticatalana. Això, no cal dir-ho, no és gens original, i sempre hi ha escriptors i artistes que canvien de bàndol per a aconseguir rèdits i homenatges. També n’hi ha que desitgen vendre’s i ningú no els compra, però això és una altra història.

Des de llavors Cercas ha publicat uns quants llibres força mediocres que només s’han venut per la maquinària que mencionava, i a més va haver de suportar que el professor Ignacio Sánchez-Cuenca demostrés l’escassíssim valor del seu articulisme a La desfachatez intelectual, un llibre fantàstic sobre els columnistes d’El País. Això, sumat a l’ostracisme lògic de la societat que el va acollir, l’ha fet tornar un senyor agre que sempre viu enfadat amb el món. I de motius no en té gaires, perquè el futur proper li durà els honors reservats als de la seva colla: entrar a la RAE, el Premi Cervantes, etcètera. Tindrà una jubilació còmoda.

L'article en el País. 

Als que som receptors del seu odi –primer impostat, ara potser genuí– ens queda un consol. Cercas sempre em fa pensar en Josep Maria Gironella, l’escriptor de Darnius que el 1953 va publicar Los cipreses creen en Dios, una novel·la que, com Soldados de Salamina, parla de la guerra espanyola, tracta els dos bàndols com a equivalents, i és comprensiva amb els que van abraçar el feixisme. El llibre era a totes les cases (diuen que se’n van vendre dotze milions d’exemplars) i, tot i això, em pregunto si algú se’l deu haver llegit aquests últims trenta o quaranta anys, més enllà d’algun acadèmic ensopit. Gironella va guanyar el premi Nadal, el Planeta i el Nacional de Literatura castellà, i tot el que n’ha quedat és un carrer a Girona i l’entrada a la Viquipèdia.

Javier Cercas va pel mateix camí, i a tot estirar les generacions joves en tindran el record vague d’un senyor que no va saber gestionar l’èxit i se’l va menjar el personatge. Això passa quan una obra artística i intel·lectual es crea des de la impostura i no des de la veritat, que s’acaba dissolent com llàgrimes –o com excrements d’ocell– sota la pluja.

JOSEP SALA I CULLELL, publicat a Vilaweb el 28.12.2023

I Memorial Vicenç Pagès Jordà. Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i...

El Memorial Vicenç Pagès Jordà és un punt d’encontre entre lectors i escriptors amb ganes de reflexionar sobre literatura contemporània. Partint de l’admiració per l’obra i la figura de l’escriptor empordanès, es tractaran temes i autors que hi tinguin punts de contacte. En la seva primera edició, Miquel Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, posa Pagès al costat de la literatura de grans autors europeus com Hemingway, Carver i Txèkhov. Ho organitza: Aula d'escriptura

LLIBRERIA 22 Campanya Nadal Reis 2023 · 2024

Imatges de la Llibreria 22, de Còmics 22 i de la Llibreria&quiosc 22 del carrer Emili Grahit. Recomanacions, suggeriments, recordatoris... el mati del dia 24 que autors van venir a la 22 per signar exemplars dels seus llibres per regalar-los. Realització: Guillem Terribas Roca, Desembre 2023

BONES FESTES . bON ANY 2024

 

MAR BOSH: Les belles coordenades de Vicenç Pagès Jordà

L’Aula d’Escriptura de Girona ha volgut recordar el seu cap d’estudis amb un memorial, que han fet coincidir amb el seu seixantè aniversari. 

Vicenç Pagès

Tot i que a vegades ho hem desitjat molt fort, sense números la nostra vida seria un nyap imprecisable (ja ho tenen, això, els nyaps). Els números compten, ordenen, surten, no surten, comparen, codifiquen i tot d’accions que em deixo per arribar a dir que són els que fan possible un llenguatge operatiu tant per a la vida quotidiana –encara que ens desquadri– com per al desenvolupament de la ciència i la tècnica –també literària–. Després hi ha una altra mena de números: els de les coincidències, els de la voluntat, la intencionalitat i els afectes, que tenen a veure amb l’esperit de qui els busca, els troba i els conjura per inferir un sentit en aquest món que tant el necessita. Tot un art,

Fem números d’aquests. El 14 de desembre és l’aniversari de l’incombustible Guillem Terribas, i de l’editor Ernest Folch. Diuen que cada any triangulaven la data amb un altre aniversari, el del malaurat escriptor empordanès Vicenç Pagès Jordà. Aquest desembre, doncs, el primer factor n’ha complert 72 (encara que per dins en té 27), el segon n’ha fet 51 (no sé si puc fer la mateixa analogia) i el tercer n’hauria complert 60. “Sempre serem tres —comentava l’editor— independentment que siguem d’aquest món o de l’altre”. I aquest és el relat de la constel·lació, l’analogia dels nombres de tres persones que, sobretot, tindran un lloc destacat al seu mapa d’assignacions. Que bonic és coordenar-se!, Que diria Frank Capra, havent nascut matemàtic... 

Glòria Granell, Responsable de l'Aula d'escriptura del Centre Cultural La Mercè de Girona

Aprofitant el valor d’aquesta triangulació (memòria-sentit-literatura) l’Aula d’Escriptura de Girona ha volgut recordar el seu cap d’estudis amb un memorial. L’han fet coincidir amb el seu seixantè aniversari, i serà el primer de molts que vindran, cada any, pels volts del 14 del 12. El memorial Vicenç Pagès Jordà, lliçons de narrativa contemporània vol inaugurar una tradició que compti amb acadèmics i escriptors d’arreu del món. N’hi ha que poden ser les dues coses, com el professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, Miquel Berga, que en aquesta primera edició va situar l’obra de Pagès Jordà al costat de grans autors europeus i nord-americans com Hemingway, Carver i Txékhov, a la conferència “Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i el rastre de Txékhov”. 

Miquel Berga, durant la lectura.

Vegeu els números amb què comença la conferència: 44, 61, 49, 58. Expressions d’una quantitat amb relació a una unitat: anys de vida. 44, 61, 49, 58: Els anys que van viure Txékhov, Hemingway, Carver i Pagès, respectivament. Tots escriptors prou joves que van sofrir morts prematures. Tots escriptors que considerem clàssics. Tots deixant un rastre pels altres. I que ho van fer vivint menys, molt menys, del que comptàvem. Però tenim la pervivència literària (i, per tant, vital) dels quatre autors que Berga agermana a la seva bella, fonda, lliçó: “La gran literatura ens consola i ens acompanya, ens exalta i ens commou, ens inspira i ens anima a viure”. Cal viure, que diria Txékhov. Fem-li cas. Seguim-li el rastre.

MAR BOSCH, publicat en el Quadern d'El País 19.12.2023

Nadal 2023 a la Llibreria 22. Autors signant els seus llibres

Diumenge dia 24 de desembre de 2023, de 11 a 12.30 hores, autors passaran per la Llibreria 22 per regalar els seus llibres signats. Quim Curbet, Helena Carreras, Lluís Muntada, Miquel Riera, Marta Gibert, Martí Gironell, Mar Bosch, Jordi Grau, Tura Soler, Josep Vinyas, Josep Pastells, Pau Planas, M.Mercè Roca, Joan Enric Barceló, Salvador Casas. Realització: Guillem Terribas. 20.12.2023

MIQUEL BERGA: UN GAT I UN ENCÀRREC Hemingway, Carver i el rastre de Txèkhov / I Memorial Vicenç Pagès.

L’Auditori de La Mercè ha acollit el dia 14 de desembre de 2023, la primera edició del “Memorial Vicenç Pagès Jordà. Lliçons de narrativa contemporània”. L’acte ha estat un punt de trobada entre persones lectores i escriptores amb ganes de reflexionar sobre literatura contemporània.

El memorial ha comptat amb la participació d’especialistes universitaris d’arreu del món i d’escriptors destacats en el panorama actual. La voluntat és que aquest acte se celebri cada 14 de desembre en memòria de l'obra i la figura de Vicenç Pagès Jordà, coincidint amb l’aniversari de l’escriptor empordanès, que aquest dia faria 60 anys.

Miquel Berga

En aquesta primera edició, organitzada per l’Aula d’escriptura de l’Ajuntament de Girona, en col·laboració amb la Llibreria 22, el professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, Miquel Berga, ha situat l’obra de Pagès Jordà al costat de la literatura de grans autors europeus i nord-americans com Hemingway, Carver i Txèkhov, amb la conferència “Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i el rastre de Txèkhov”, que recollim en aquest opuscle digital.

Text integra: https://www.nuvol.com/app/uploads/2023/12/miquel-berga-memorial-vicenc-pages-jorda.pdf

JORDI GRAU: Quim Curbet, el cronista de Trístia

Presentació a la 22: Quim Curbet, Joan Boadas i Josep M. Muñoz.

Aquest migdia, a les dotze, a l’Espai 22 de la Llibreria 22, Quim Curbet i Hereu presenta el seu darrer llibre, Cròniques de Trístia, que ha publicat L’Avenç. Ho farà acompanyat del cronista oficial de la ciutat de Girona, Joan Boadas, i de l’editor Josep Maria Muñoz. Aquestes cròniques són contes inspirats en les històries que un jove Quim Curbet escoltava a casa seva o a cals parents: unes històries podríem dir que mai explicades del tot perquè encara feia basarda fer-ho o amagades perquè els nens encara eren massa petits per sentir-les. En aquelles històries o mitges històries, Quim Curbet s’hi inspira per fer-ne aquestes cròniques, que situa a Trístia, una ciutat molt semblant a Girona, en una època molt reculada, com es diu a la contraportada. “Una ciutat que havia perdut una guerra i havia vist com afusellaven un dels seus fills més il·lustres”, s’hi escriu.

És a partir d’aquestes engrunes d’informació que l’autor, com fan els paleontòlegs quan troben una vèrtebra i un ullal en les excavacions i aconsegueixen reconstruir un dinosaure, acaba escrivint unes històries que, si no són del tot reals, s’assemblen molt al que va passar en aquella ciutat. L’autor explica que Trístia ve de ‘ciutat trista’, però també és el nom que Ovidi donava al lloc on va passar l’exili en terra de bàrbars.

En Quim va anar escrivint aquestes històries durant el 2019, quan la seva mare, Maria Hereu, va emmalaltir i ell la va cuidar. Va empalmar amb l’any de la pandèmia i van anar sorgint aquestes històries, algunes de les quals les va penjar a les xarxes i d’altres les va enviar als amics després de fer-ne imprimir cinquanta exemplars. Va passar el temps i una trobada amb Quim Español el va animar a publicar-les. Va ser el detonant d’aquest llibre que es presenta avui, editat per L’Avenç després de la intermediació de Guillem Terribas.

Són històries interessants i picants, que ens expliquen com eren aquells anys de postguerra, de mancances de tot tipus i de molta por. En forma de conte o de crònica, deixen constància d’uns fets que poden semblar ficticis, però que van ser ben reals, històries de postguerra que l’autor va escoltar en alguna sobretaula, que li van restar a la memòria i que ha recreat, situades en una ciutat fictícia però que va ser grisa i negra. O petita i delicada, si ho volen més amable.*****Quim Curbet és, de fet, un altre cronista de la ciutat. Fotògraf professional, va cedir a l’Arxiu Municipal 30.000 negatius de quan va començar ajudant Salvador Martí i de quan es va posar per a ell a Salt, a l’estudi que havien engegat Josep Maria Oliveres i Jordi Font. Després va treballar a la impremta familiar, on s’imprimien Presència, Recull, Ressò, Som i els Quaderns de Comerç que editava Josep Maria Ginés. I on també imprimien llibres. Després va ser editor. Curbet Comunicació Gràfica, CCG Edicions i Curbet Edicions van publicar molts i molt necessaris llibres a la nostra Girona. Catorze dels quals, seus, com reculls dels seus articles al Diari de Girona i sèries com ara les Barretades. El món per barret ha estat la darrera sèrie, escrita a partir del 14 de novembre de l’any passat fins fa un mes. Quim Curbet, cronista de Trístia i Girona.

Jordi Grau, publicat en el Punt-Avui 16.12.2023

Vídeo de la presentació:

GEMMA BUSQUETS: El tap de xampany

Gemma Busquets

Carver escrivia amb una foto de Txékhov i en un dels seus darrers contes, Encàrrec, transita narrativament de l’agonia de l’escriptor rus en un balneari al tap de xampany que el cambrer recull guardant-se’l a la mà. Del més transcendent al detall menor, insignificant i que condensa l’encàrrec més gran: viure. Dijous, a la Mercè, Miquel Berga va entrelligar amb mestratge Carver, Hemingway, Txékhov i Vicenç Pagès Jordà. En finalitzar la conferència, s’escoltaven al claustre els festius taps de xampany llevats i vaig recordar l’escena del ball de Doctor Jivago quan Tònia s’ha fixat en Lara i fa notar a Jivago que hi ha una noia molt especial a la sala. El metge, però sobretot el poeta, respon que hi està ballant. La galanteria fa somriure Tònia i tots els

sentimentals. Quan els bolxevics l’arresten, Strélnikov reconeix que havia llegit la seva poesia però que ara la troba sentimental. Carver va escriure un poema a Jivago i el seu bigoti fi. Vaig fer dringar la copa amb la de Guillem Terribas al brindis de “sempre ens quedarà la datxa nevada de Varikino”. El llibreter, galant i sentimental, va invocar dos escriptors que pocs dies abans de morir, també massa d’hora, li van expressar una debilitat compartida: la del sentimentalisme per la història del metge poeta, de l’amor que no serà i de la revolució que triomfarà. Vaig recollir el tap de xampany i me’l vaig guardar clos a la mà pensant en Miquel Pairolí i Juan Luis Panero.

Gemma Busquets, 17.12.2023 publicat en el Punt Avui

Presentació a la Llibreria 22 del llibre CRÒNIQUES DE TRÍSTIA de Quim Cu...

Joan Boadas, cronista de la ciutat de Girona i Josep M. Muñoz, editor de l'Avenç, han presentat el 16.12.203 a la Llibreria 22 el llibre de Quim Curbet CRÒNIQUES DE TRÍSTIA. Aquest es el reportatge que n'ha fet Guillem Terribas.

I Memorial Vicenç Pagès 14 12 2023

A un any de la mort prematura de l'escriptor VICENÇ PAGÈS, s'institueix el 14 de desembre (data del seu naixement l'any 1963) El Memorial Vicenç Pagès, que es portarà a terme, cada anys en el Centre Cultural de la Mercè de Girona.

JORDI BOSCH: Biquini de canelons

Un matrimoni gastronòmic perfecte: amor i conveniència en una queixalada.

Joan Roca i la Montserrat Fontané (pares dels germans Roca) tastant el bikini de canelons de la Bikineria de Jordi Roca DDG

Hi ha algunes coses, de les quals avui escriuré, que ja han aparegut en algun article anterior, però mai juntes. D’una banda, els germans Roca i la seva família, pels qui tinc una gran estima. També la tinc pels canelons, plat pel qual he fet, literalment, kilòmetres quan m’ha arribat el corresponent avís. No resta al marge dels meus afectes el biquini, que és la golafre, senzilla i nutritiva combinació de dissabtes o diumenges al vespre al sofà veient el darrer partit de futbol televisat de la setmana. Els meus nebots poden donar fe de les generoses racions de formatge comté i pernil dolç per farcir dues fines i llargues làmines de pa de motlle Italià amb sobredosi de mantega. L’únic plat que m’han vist cuinar mai.

Veig la mà d’en Jordi Roca, el més petit dels germans i reconegut com a millor pastisser del món, darrere d’una de les seves iniciatives: la bikineria, recentment oberta prop de la gelateria Rocambolesc. A poc a poc, des de El Celler de Can Roca, han anat configurant un mapa gironí dels Roca que donen oportunitat tant a molts joves de treballar-hi com als visitants d’aproximar-se a la creativitat del seu món. El fet és que a l’Instagram d’en Jordi descobreixo que en Joan i la Montserrat, pares dels germans Roca, els jefes, acaben de tastar i mostrar la seva satisfacció pels biquinis i, sobretot, pel nou: un biquini de canelons de Nadal. Ho he de llegir dues vegades per creure-ho: biquini i canelons plegats. Quin matrimoni més perfecte. Amor i conveniència.

El fet és que, com que la curiositat periodística, afortunadament, mai l’he perduda, agafo una peça d’abrigar i enfilo el carrer cap a la bikineria dels Roca. No puc esperar. És d’hora, però ja està oberta i encara sense cues. Quan faig la primera queixalada em trobo al davant a un conegut llibreter del carrer Hortes de nom Guillem i del que, per discreció, no dic el cognom. Li he de donar una explicació quan atén irònicament en silenci respecte al meu consum matinal del biquini: «és per l’article, em calia provar-lo per parlar amb coneixement de causa». Com que han trobat el punt de cruixent perfecte i la farsa és exactament la mateixa, amb l’exacte sabor dels canelons que serveixen tots els divendres dins del menú diari en el restaurant «dels pares» a Taialà, gaudeixo d’uns minuts de màxima felicitat.

Els canelons és un plat mític, la seva presència a les taules familiars el dia de Sant Esteve evoca grans moments vitals. És també un plat de festa major i de grans diades. En podria llistar alguns: els 13 canelons que als vint anys em vaig cruspir a la Fonda Puig d’Osor, el meu record de tots els temps. Els que he menjat tantes vegades a La Roca Petita de la mà de l’Angelina: em treien la plata sencera i em demanaven quants en volia. I, sobretot, els de la meva mare, Pilar Molinet. Fa uns anys en Sergi Pàmies va escriure un magnífic article a La Vanguardia: «La nadala dels canelons». Parlava d’un amic del gremi periodístic-televisiu que va haver de tornar dels Estats Units a Girona per la sobtada mort de la mare el dia de Sant Narcís. A la nevera hi va trobar la plata de canelons preparada per gratinar. No cal que diguin que em vaig sentir identificat i emocionat en llegir-lo. 

Un record vull tenir també per en Dani Redondo, el xef gironí que es va posar al capdavant de la cuina del restaurant dels «pares». Segur que en Dani, guardià de les essències de la casa mare de Taialà, hauria gaudit d’aquest biquini, aquesta entremaliadura que acostarà els seus canelons, els canelons de tots, a més públic. Quan a casa meva es menjava canelons per dinar, ja al vespre per berenar-sopar m’aprofitava dels que restaven a la plata per escalfar-los i dipositar-los a les magnífiques barretes de pa que feien a la fleca Pont (avui Boix) del carrer de Santa Eugènia. Pels que fa als entrepans dominicals fora de casa les alternatives eren els de calamars a la romana del Rhin Bar o el frànkfurt del König o del Duran Bar. 

Algunes vegades he escrit que quan me’n vaig anar a viure per primer cop a Madrid vaig trobar a faltar, gastronòmicament, tres o quatre coses: no hi ha bars tipus «frànkfurt» com a qualsevol poble de les nostres comarques, al cafè amb llet li diuen cafè i a l’inrevés, no trobaves llegums cuits a cap dels mercats de la capital i, si una tarda a una cafeteria demanaves un biquini et prenien per boig: «Caballero, querrá decir un sandwich mixto!, a ver si se entera de una vez». 

Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 10.12.2023

Tina Casademont: LOTERIA FAMILIAR

 

Tardor hivern 2023 a la Llibreria 22 / Lectures i més...

 Imatges de la Llibreria 22 i recomanacions de llibres que han aparegut durant la tardor i l'hivern 2023. Realització: Guillem Terribas (04.12.2023)

Promo llibre DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA . Guillem Terribas .

Espot promocional del llibre de Guillem Terribas DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA. Fragment del film "Cruce de destinos" (Bhowani Junction, 1956 USA. de George Cukor, amb Ava Gardner i Stewar Granger).

MARTA GIBERT, del periodisme a la ficció d'ELS NENS FEROTGES / llibreria 22

 

La periodista Marta Gibert Ortensi (Roses, 1974) és una cara ben coneguda per als espectadors de TV3, on treballa des de fa uns 18 anys i ha fet diverses tasques, entre què la direcció i presentació del programa Salpem! En paral·lel a l’activitat audiovisual, Gibert mai no ha parat d’escriure, com a col·laboradora i columnista d’alguns mitjans, però també tastant la ficció de portes endins. Fins ara. Perquè acaba de publicar la primera novel·la infantil, Els nens ferotges ( La Galera ), que ja va presentar a Roses i que dissabte vinent, 28 d’octubre, presentarà a la Llibreria 22 de Girona (12 h), acompanyada pel llibreter Guillem Terribas.
“La meva idea inicial era escriure novel·la per a adults i ja n’he fet alguna cosa. Però el fet de tenir dues nenes m’ha portat a la literatura infantil, perquè durant molt de temps he anat a la biblioteca i he llegit amb elles”, explica Gibert, que, més enllà dels gèneres, subratlla “la satisfacció d’escriure un llibre i que te’l publiquin: això no té preu”.
Il·lustrat per la tarragonina Laia Ferraté, Els nens ferotges no explica una història, sinó dues d’interconnectades, una de més propera a la realitat i una altra de més fantàstica. “El punt de partida era escriure una història de dracs, perquè m’agraden molt. En aquest llibre, hi ha molt de mi, de la meva imaginació”, explica la mare de l’Ona i la Laia, que han prestat els seus noms a dos personatges del llibre: l’Ona és una noia a qui li agrada molt escriure; farta de llegir històries en què els bons i els dolents sempre siguin els mateixos, decideix escriure un conte, amb les il·lustracions d’un nou amic, l’Edu, en què els nens són els ferotges i els dracs, com la Laiac, uns personatges bons i generosos. Aquestes dues capes o nivells narratius es diferencien pel fons més fosc de la part del conte que va escrivint l’Ona. “M’agrada treballar en capes i, fins i tot, en una primera versió n’hi havia tres, en comptes de dues, però ho vaig trobar massa complicat”, explica Gibert, que diu que ja està “molt motivada” per escriure una segona novel·la infantil o juvenil –aquesta està recomanada per a la franja de 10 a 12 anys–, de què només té clara una cosa: no hi haurà dracs.

Xavier Castillon 24/10/2023 publicat en el Punt Avui

Les imatges son de la presentació a la Llibreria 22

David Trueba: El gran luxe és observar

 

David Trueba, amb en Guillem Terribas, Edmon Roch i David Verdaguer, en els Ocine a la presentació
del seu darrer film "El saben aquell"

David Trueba, cineasta i escriptor         

Després d’estudiar periodisme, David Trueba, amb vint-i-tres anys, va decidir anar a Los Angeles a fer un curs de guió a l’American Film Institute. Allà va conèixer Déu, com va dir poc després el seu germà Fernando, és a dir, Billy Wilder. Hi va estar parlant durant més de dues hores i va entendre unes quantes coses sobre el cine i sobre la vida: “Em va ensenyar que, quan tens talent, és una obligació ser generós i obert, modest i accessible”. És tan innegable que David Trueba té talent com que posa en pràctica, a més a més, totes aquelles virtuts que li va transmetre Wilder. Un dels secrets de la seva carrera potser el podem trobar en el que ha declarat arran de l’estrena de “Saben aquell”, la pel·lícula sobre els inicis d’Eugenio com a humorista. Explica Trueba que és incapaç d’escriure un guió fins que no troba “la part de mi mateix que té relació amb la història”. És a dir, una projecció personal que, en el cas d’Eugenio es concreta així: “Era una persona generosa, que va fer coses molt maques per la gent, però que tenia una part de timidesa”. És el Trueba (sempre ho ha estat) que mira d’indagar en el perquè de les coses, des de les primeres comèdies, ben travades i podríem dir que frívoles, fins a retrats generacionals que dibuixen tant el panorama d’una època com els conflictes íntims, el desgavell de l’adolescència, els somnis perduts de l’edat adulta, o les històries d’amor en equilibri precari. I que ho fa des d’una mirada que és especialment tranquil·la i benèvola, sentimental, però no pas ensucrada.

Trueba és l’home de cine que observa (“ara mateix, el gran luxe és observar”), però també l’articulista que analitza el món o el guionista que va a la recerca d’una veritat que és canviant i calidoscòpica. És el cas, per exemple, de les seves incursions en el cinema documental, en l’entrellat de la família Pujol Ferrusola, de la Reina Sofía o de Felipe González. Trueba observa i s’entreté en un invent – el rellotge de sorra – que “permet visualitzar el que és invisible”. En una de les seves novel·les, “Blitz” (Anagrama, 2015), exposa que allò que ens explica és “la nostra baralla amb el temps”. El protagonista, de professió paisatgista, dissenya un jardí en el qual hi ha un rellotge d’aquests, “que recorda als qui hi passegen que tres minuts poden ser molt llargs si et dediques a observar-los”. La consciència física i no només intel·lectual del pas del temps i, alhora, la percepció que tot el que fas (en el seu cas, un allau de creativitat, en el qual també hi podem incloure lletres de cançons i peces teatrals) és una mena d’àlbum (“com els que les mares tenien a casa”), amb fotos que no es poden desenganxar perquè formen part de la memòria del que vam ser.  

No es pot explicar tot a partir de la infantesa, però sí que hi ha senyals que, amb el pas dels anys, es conformen com a premonitòries. Ho devia ser, per descomptat, ser el petit de vuit germans, criat en “un clima de llibertat i autonomia” perquè els seus pares ja devien estar cansats d’haver educat els set primers. I també el fet que el pare era venedor ambulant de màquines d’escriure i que, de ben jovenet, va tenir a l’abast la mítica Lettera 35 d’Olivetti, allà on es van forjar, probablement, les futures pel·lícules, els relats encara per imaginar.

Al mateix temps (això m’ho explica el llibreter Guillem Terribas, que va conèixer Trueba en el rodatge de “Soldados de Salamina”), i encara que sembli contradictori, la necessitat de ser l’assenyat en aquell guirigall familiar on s’acumulaven quatre generacions. “Trueba és certament molt amable, et mira quan hi parles, i confessa que té la pulsió d’abraçar la gent, com si volgués transmetre una idea de protecció, de nitidesa i tranquil·litat, sense presses, com passa en les seves pel·lícules”.

Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 17.11.2023

Juniper, Full de Sala del Cinema Truffaut .

Títol original: Juniper

País: Nova Zelanda, 2021

Direcció: Matthew Saville

Guió: Matthew Saville

Intèrprets: Charlotte Rampling, Marton Csokas,
George Ferrier

Gènere: Drama

Durada: 94 min

Idioma: Anglès

Subtítols: Castellà

ABSENCIES 

Juniper està catalogada com un drama ( i ho es), però té tocs o dosis de comèdia. Fins hi tot té punts de “gamberra” i provocativa.

Es una història que aparentment no es complicada i bastant comuna. Toca un tema sempre actual i complicat: Les relacions familiars. Veurem a Juniper una relació familiar-triangular entre un pare, fill i avia (mare del pare) que cap es porta bé entre ells. Hi una mala relació: L’avia està impedida i no es pot moure, té una jove infermera que de tant en tant la maltracta verbalment, com ho fa en tots els que estan en el seu entorn. El Pare (fill de l’avia) està traumatitzat perquè la seva mare no li ha volgut dir mai qui era el seu pare i el fill, net de l’avia, està internat en una escola des de que es va morir la seva mare, aquest fet comporta que s’allunyi del pare i tingui un comportament de vegades agressiu a casa seva i a l’escola. A mida que passa la història es van perfilant les actituds i les relacions entre ells, algunes distàncies no ho son tant a mida que la narració va avançant.

El director Matthew Seville, nascut a Australia l’any 1966, ha fet treballs per a la televisió i alguns films (Noise, 2007; Felony 2013) fa el que pot en aquesta història de relacions familiars i absències, que està acompanyada per una bona banda musical i uns paisatges molt agradables de veure.

Els actors estan correctes amb els personatges que interpreten, però si val la pena veure aquesta pel·lícula es per ella, la Charlotte Rampling. Com domina l’escena, quina presència i credibilitat en el seu personatge crepuscular, que ja ve de tornada de moltes coses i veu que la vida se l’hi escapa. Tant la Charlotte Rampling com el seu personatge d’àvia, tenen la bellesa dels anys, la mirada i el somriure que et sedueix a tu com espectador i els diferents personatges del film.

De fet, podríem dir que Juniper, es un homenatge a la Charlotte Rampling, com a persona i com actriu. Aquest fet queda reflectit al final de la pel·lícula quan el net, troba unes fotografies de l’avia, velles i arrugades de quan era jove.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Full de Sala del film LA CONTADORA DE PELICULAS / Cinema Truffaut.

Títol original: La contadora de películas

País: Espanya, 2023

Direcció: Lone Scherfig

Guió: Walter Salles, Rafa Russo, Isabel Coixet

Intèrprets: Bérénice Bejo, Antonio de la Torre, Daniel Brühl

Gènere: Drama

Durada: 115 min

Idioma: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

Qualificació: No recomanada per a menors de 12 anys

La vida explicada com si fos una pel·lícula

D'entrada, pel títol i per la sinopsi de La Contadora de películas, automàticament es pot relacionar com una nova "Cinema Paradiso" més i en aquest cas de Xile. Però no te res a veure, encara que el cinema i el fet d'anar al cinema és molt important en la història del film. També podria ser com les que recentment ens han proposat Steven Spielberg (The Fabelsman) on hi ha molt de records personals del mateix director; o la de Sam Mendes (Empire of light), però tampoc aquest és el cas. Hi ha un altre film, que en un principi podria fer pensar amb aquesta, em refereixo a Noticias del gran mundo de Paul Greengrass i magistralment interpretada per Tom Hanks. Aquesta, ens explica la història d'un veterà de la guerra de secessió que va pels pobles llegint les notícies dels diaris, per a la gent que no sap llegir o per llocs on no arriba mai cap notícia. La relació que tenen les dues pel·lícules és que hi ha narradors d'històries que prèviament han vist en el cinema o han llegit en els diaris.

Personalment, però, si alguna referència hi ha amb una altra pel·lícula, seria amb Un lugar en el mundo (Argentina/Espanya, 1992) d'Adolfo Aristarain, per la manera d'explicar la història, per la seva sensibilitat, per la música... També, amb la relació d'un dels protagonistes que treballa per una multinacional estrangera (a Un Lugar en el mundo, la multinacional és espanyola i l'intèrpret és José Sacristán i en La contadora de películas, és alemanya i està interpretat per Daniel BruhI). I, sobretot de la manera que estan explicades totes dues, amb la narració de la història i la mirada enrere dels protagonistes.

La pel·lícula està basada en la novel·la del guanyador del premi nacional de literatura Hernan Rivera Letelier i dirigida per la cineasta danesa Lone Scherfig, que es va donar a conèixer l'any 2000 amb el film Italiano para principiantes. En el guió hi ha intervingut Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles.

La història està ambientada als anys seixanta, al desert d'Atacama (Xile) en un petit poblat que serveix d'habitacle a treballadors d'una mina, on es viu molt precàriament. Una família amb quatre criatures (tres nens i una nena) els diumenges van al cinema, que és el que més els agrada. D'aquesta manera viurem i veurem amb ells, fragments de pel·lícules com El hombre que mato a Liberty Valance, El apartamento (que a Xile la van titular Piso de soltero) Els paraigües de Cherburgo, Esmorzar a Tiffany's, Els deu manaments, El bueno, el feo y el malo, Espartaco...

Una desgràcia fa que no puguin anar més plegats els diumenges al cinema, i llavors hi fan anar a un dels nois a veure la pel·lícula perquè els hi expliqui a la resta de la família. Els tres nois fracassen, ho fan molt malament a l'hora d'explicar el film que han vist i, finalment hi fan anar a la noia i aquesta ho fa millor que si haguessin anat al cinema. La veu va corrent, i els veïns es va agrupant per "veure" pel·lícules explicades per la Maria Margarita.

El rerefons de la pel·lícula és la pobresa, la relació familiar, el poder de l'encarregat de la mina, el sindicat i les reunions dels obrers per intentar millorar les seves condicions de vida i... finalment l'onze de setembre i en Pinochet.

Tot plegat està ben tramat i explicat, sense presses, amb molta delicadesa i amb una fotografia que acompanya molt bé la història. També el treball de tots els actors i actrius que interpreten els diferents personatges.

La pel·lícula és també, una bonica reflexió i al mateix temps una commovedora manera de veure com el cinema pot unir una comunitat i explicar històries d'amor que poden curar cors trencats i fer córrer la imaginació.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El trailer: https://youtu.be/vjvnddYBAZU?si=ySZrN2-31iD_vDdo

Moments de la 22. 45 anys de la Llibreria 22

DDe les més de 500 hores d'imatges de la Llibreria 22 (presentacions, actes, inauguracions, tertúlies, premis...) s'ha fet una recopilació de 18 minuts, on es pot veure l'evolució i la història d'aquests 45 anys de la Llibreria 22. Recopilació i realització Guillem Terribas. 30.10.2023

GEMMA BUSQUETS: Reinterpretant els marcs

*Multitudinària diada castellera a la plaça del Vi amb els Marrecs de Salt com a colla representant de les comarques gironines, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró

*Bullici al Barri Vell en el diumenge gran de Girona
* L’oferta de parades i atraccions es completa amb la jornada de portes obertes dels museus

Foto: Oriol Duran

Les postals d’una ciutat que per Fires repeteix les mateixes fotografies. O les reinterpreta. Dos fills de Salt i la banyolina que signa aquesta crònica conversaven sobre la Girona fotografiada, en una trobada casual, a la Sala Ermessenda de Carcassona del Museu d’Història de Girona, a propòsit de l’exposició Girona, en pedra viva amb fotografies, d’una empremta molt pictòrica, de Jordi Puig i els textos, acurats, preciosistes, amb tant de pòsit com la pedra de la ciutat immortal, de la periodista Eva Vàzquez. El fotògraf Josep Maria Oliveras destacava el repte de “reinterpretar els marcs” mentre el llibreter Guillem Terribas comentava l’instant fotogràfic que acabava de veure al bell mig de la plaça del Vi: una de les colles castelleres iniciava el repte d’enlairar-se mentre la multitud captava el moment a través dels telèfons mòbils, buscant el cel com qui adora el Sol. Terribas seguia una cua que fugia del rovell de l’ou i en alçar la mirada va veure la fotografia: la dels mòbils envoltant la colla castellera. Aquesta periodista també va voler fotografiar els castells però des d’una posició menys privilegiada que la del balcó consistorial. Diu Eva Vàzquez en un dels textos de la mostra que “els barris històrics van créixer resignats a la imperfecció i la fal·libilitat humanes”. Pujant el carrer de la Força, la turistada destacava fotografiant-se en els racons empedrats, bucòlics i amagats. “Però aquesta”, continua Vàzquez, “és una ciutat que estima tant la curvatura anàrquica de les seves voltes que gairebé n’inventa una a cada carrer”. Des d’una d’aquestes voltes, i no unes qualssevol sinó les de la plaça del Vi, on s’acumulava la gent per intentar guaitar els castells, la que signa va voler fotografiar un dels últims castells de la jornada en un intent de “reinterpretar el marc” que havia indicat el fotògraf Oliveras i potser inspirada en la imatge que el fotògraf saltenc havia evocat mitja hora abans, quan recordava les concentracions independentistes setmanals que s’hi feien. Aquell dilluns plovia, i molt, i Oliveras va captar un passejant solitari creuant la plaça quan tots els manifestants s’aixoplugaven sota les voltes. Les fotos de pluja s’entelen amb gràcia.

Foto: GTR

El sol espaterrant va contribuir a la plasticitat, sempre millorada amb les pantalles, les del mòbil i les del televisor, de la multitudinària diada castellera amb els Marrecs de Salt, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró. Mitja hora abans de començar, hi havia qui ja agafava les millors posicions; sempre quedava sota les voltes. Però sense despistar-se fent cua a l’Antiga on dispensaven tasses de xocolata desfeta com si a fora fes aquella humitat de la Girona d’abans que s’arrapava als ossos i ni la bufanda ni l’abric ni les mitges te la podien treure. La primavera eterna d’aquesta tardor inexistent convidava a la cervesa, però la tradició diu que cal consagrar Sant Narcís amb una xocolata calenta a l’Antiga. Una alternativa per intentar veure els castells eren els carrers adjacents: des de la llunyania o des del mòbil del noi alt de davant, es veu com puja l’enxaneta. Apilats al carrer de les Ferreries Velles, una parella d’avis desistia i comentava, abans de marxar, que l’espectacle semblava pensat per a les autoritats des de la talaia consistorial. En vista que la plaça quedava petita, algú va fer notar que l’any vinent seria millor traslladar els castells a la plaça de l’U d’Octubre, de pedra, però d’un gris administratiu, sense àngel. Amb els aplaudiments de l’última actuació castellera se sentia la batucada de Bloc Quilombo que arribava a l’Ateneu 24 de Juny, en una de les parades del Correateneus musical de la programació de les Fires Populars. El Bizarre Love de New Order punxat per DJ Oskuro va ser el preludi per començar el vermut.
Gemma Busquets publicat el 30 d'octubre 2023 en el Punt Avui