Jean-Pierre Léaud, de Truffaut a Albert Serra

L'actor que va ser icona de la Nouvelle Vague ha confirmat que serà present, dimecres, en les dues projeccions programades al cinema Truffaut de ‘La mort de Lluís XIV', que protagonitza.

El personatge d'Antoine Doinel va néixer el 1959 i va ser “un miracle”, com ha reconegut Jean-Pierre Léaud en diverses entrevistes al llarg de la vida. Tenia tan sols 14 anys quan François Truffaut es va fixar en ell i li va recomanar presentar-se a les proves de repartiment que estava fent per trobar l'actor que encarnés el protagonista d'Els 400 cops. Léaud va ser l'escollit, entre una quarantena de nens, i des de llavors, es va convertir en l'alter ego a la pantalla del director francès, amb qui va col·laborar per portar a terme algunes de les pel·lícules més representatives d'aquell corrent cinematogràfic que s'ha anomenat Nouvelle Vague.

Ara, quasi cinquanta anys després d'interpel·lar els espectadors al final d'aquella obra mestra, torna per mirar-nos fixament des del llit on jau moribund a La mort de Lluís XIV, el darrer film d'Albert Serra. Precisament, el cineasta banyolí ha estat premiat recentment amb el prestigiós premi Jean Vigo –que han guanyat directors de la categoria de Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Chris Marker, Maurice Pialat i Olivier Assayas– per aquesta pel·lícula estrenada al Festival de Canes amb un gran èxit de crítica.

En aquest film, Jean-Pierre Léaud, secundat per altres actors professionals vinguts del teatre, entrega el seu cos i ànima per encarnar l'anomenat Rei Sol en el crepuscle de la seva vida. Una caracterització amb què fa emergir la figura d'un home vell qualsevol, que pateix i agonitza fins a l'últim sospir.

Tant l'actor com el cineasta seran, dimecres 16, presents en les dues projeccions que s'han programat per a la pre-estrena oficial de la pel·lícula al cinema Truffaut (20 i 22 h) dins la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta. Entre un i altre passi, és previst que l'actor francès inauguri una placa en homenatge seu situada al vestíbul de la sala gironina que pren el nom, precisament, del cineasta que el va fer cèlebre.

Cicle a la Filmoteca

Paral·lelament, el Truffaut ha dedicat el cicle de la Filmoteca d'aquest semestre a la figura de Jean-Pierre Léaud. Per aquest motiu, projecta, els dilluns, alguns dels títols més essencials de la seva filmografia, com ara Els 400 cops (François Truffaut, 1959); La chinoise (Jean-Luc Godard, 1967), que es projectarà el 14 de novembre; Les dues angleses i l'amor (François Truffaut, 1971), el 21 de novembre; L'últim tango a París (Bernardo Bertolucci, 1972), el 28 de novembre; El naixement de l'amor (P. Garrel, 1993), el 12 de desembre, i Le Havre (Aka Kaurismaki, 2011), el 19 de desembre.

Un repàs filmogràfic que recorre gairebé cinquanta anys d'interpretació, des d'aquells fotogrames en què arrencava a córrer cridant per la llibertat fins a la seva imatge jacent, conscient de la degradació que li ha imposat el pas del temps.

Curs sobre Truffaut

També, al Museu del Cinema s'ha iniciat, tot just aquest cap de setmana, un curs de cinema al voltant de la figura de Truffaut, en què, evidentment, es parlarà d'Antoine Doinel. L'imparteix el cineasta gironí Pere Vilà i continua fins al 17 de desembre.

Jordi Campps Linnell publicat en el Punt Avui 14.11.2016

THE CARER /El último acto. Full de Sala Cinema Truffaut

Regne Unit, 2016
Director: János Edelényi
Intèrprets: Brian Cox, Anna Chancellor, Emilia Fox, Coco König, Karl Johnson, Selina Cadell, Andrew Havill, Roger Moore, Richard Ridings, Andor Lukáts, Emily Bevan, Ruth Posner, Maitland Chandler, Adam Morris, Paul Bown, 
Gènere: Comèdia.
Durada: 89 min.
Idioma:  Anglès.

“Sempre ens quedarà Shakespeare”

Estem davant d’una pel·lícula on hi ha teatre cent per cent. Teatre intel·ligent. Concretament teatre anglès i, encara més, Shakespeare i les seves obres “La Tempesta”, “Romeu i Julieta”, “Hamlet” i, sobretot “El Rei Lear”, entre altres referències.

Tot i que la pel·lícula és anglesa, està dirigida per un director Hongarès, János Edelény, nascut a la capital, Budapest. Aquesta referència a Hongria i Budapest, serà una de les bromes continuades durant tota la pel·lícula, perquè la història que ens explica el director János Edelény es la relació entre una jove hongaresa, magníficament interpretada per la actriu Coco Köning (Àustria, 1966) i en un actor en plena decadència i amb la malaltia del Parkinson, creïblement interpretat per un gran actor, Sir Brian Cox, que en cinema es conegut per papers secundaris, però teatralment es un dels més celebrats i aplaudits del teatre angles i un expert en interpretacions de personatges Shakespearians i membre de la Royal Shakespeare Company, on va aconseguir una magnifica i aplaudida actuació amb el Rei Lear.
Ens trobem, doncs, amb una història que juga amb la realitat i la ficció. La realitat d’un actor, Brian Cox, que ha interpretat diverses vegades obres de Shakespeare i la ficció d’un actor, ja gran i en plena decadència, que té la malaltia del Parkirson i que està contínuament evocant el seu passat com actor veient pel·lícules i filmacions d’obres de teatre de quan estava en plena forma (de la mateixa manera que Glòria Swanson a “Sunset Boulevard”), i que son les mateixes que interpreta l’actor Brian Cox, que en el film es diu Sir Michael Gifford i viu en un castell, acompanyat per un fidel xofer (una altra referència a Sunset Boulevard) que l’ha acompanyat durant més de quaranta anys i li sap la seva vida i miracles, així com les seves interpretacions (un creïble karl Johnson); la seva secretària -que en un temps havia estat més que secretària ( molt convincent Anna Chancellor)- i una filla ( Emilia Fox), que de tant en tant hi va per controlar com està la cosa i no té bona relació amb el seu pare, degut a que tots dos tenen el mateix caràcter malhumorat i autoritari.
La història s’anima quan apareix la jove Dorottya, nascuda a Romania, estudiant de teatre a Londres que s’ofereix de cuidadora del mític actor angles, que amb el seu mal caràcter no hi ha persona que l’aguanti més d’un dia. Com si fos una Mary Poppins actual, la jove Dorottya es guanya el malhumorat actor que la malaltia del Parkinson l’esta afectant tant cada vegada més, que ja no es pot valdre per ell sol i ja ni controla les seves necessitats. Inicialment ell se’n burlarà de l’ accent de la jove cuidadora i aprenenta d’actriu, li canviarà el nom i la presentarà com a Romanesa. Però ella, al igual que Mary Poppins, aguanta i el guanya amb la seva joventut, la seva tolerància i, sobretot, perquè se sap de memòria tots els textos de Shakespeare. I aquí es quan l’espectador s’ho passa d’allò més bé, degut a que contínuament els diàlegs son combinats amb textos d’ obres de teatre de Shakespeare.
La pel·lícula podria caure en explicar-nos la típica de relació d’un vell actor en baixa forma que recorda els seus moments de glòria i la dolça joveneta que el cuida i que arribarà a ser una gran actriu. I no, la pel·lícula està feta i interpretada intel·ligentment i acaba essent un film que el director sap conduir, oferint-nos una dosis controlada de tendresa i d’ironia, fugint dels sentimentalismes gratuïts.
Veureu una pel·lícula molt ben dirigida i interpretada, una història entranyable amb Shakespeare al darrera.
I al final, no marxeu, mireu els crèdits, que hi ha més informació de com acaba la cosa.

Guillem Terribas

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Girona Acocollona!

«A la Girona del "Joc de trons", en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los»

Aquest any celebro dotze anys organitzant un festival de curtmetratges. Els sis primers van ser amb el Festicurts, on intentàvem projectar els millors curtmetratges de la temporada i sense restricció de gèneres en una ciutat, Figueres, en aquella època totalment òrfena d'unes mínimes infraestructures que permetessin l'òptim visionat cinematogràfic.

Malgrat aquestes deficiències logístiques, els seus responsables vam tirar milles amb el Cercle Sport com a única seu, un casinet privat pensat més aviat per a concerts i xerrades que per a projeccions. La broma va durar fins que ens en vam cansar, sis anys, i dic broma perquè cada any era el mateix: anar a mirar de trobar alguna cosa millor que aquell cau infecte que feia pudor de cigar caducat. Les projeccions eren bastant rudimentàries, quasi juràssiques, amb un reproductor de DVD connectat a un projector ubicat sobre una tauleta de càmping cutre al bell mig del passadís central de la sala; la porta d'entrada estava enganxada a la pantalla i el cable de l'àudio corria per terra, entre cadires i peus del respectable, fins a arribar a l'armari de l'equip de so, ubicat en una de les cantonades del recinte i que el guardià del local custodiava com en Gollum el seu tresor. Malgrat tot, el Festicurts va aconseguir portar alguns cineastes il·lustres com Jaume Balagueró, Paco Plaza, Francesc Bellmunt, Ventura Pons, Pere Portabella i actors de primer nivell com Sergi López. A la sisena edició vam tancar la paradeta. Poc temps després, Figueres disposava de les infraestructures que sempre havíem cobejat. Vila florida.

Només un any més tard, com que no estava prou fart d'aquestes històries, em vaig deixar embolicar pels col·legues curtmetratgistes Paco Cavero i Jordi Martínez per donar a forma a l'Acocollona't, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona. Inicialment vam començar sota tutela de l'activista i terrorista cultural (com m'agrada dir-li en la intimitat) Guillem Terribas, que ens va allotjar amb amor fraternal al cinema Truffaut. Tres anys després, vam decidir fer el salt als Cinemes Albèniz Plaça.

A Girona sempre hem tingut les sales que havíem reivindicat a Figueres, però els problemes i les descomposicions grupals, continuen sent-hi. Però una dada certament curiosa convida a la reflexió: al Festicurts, els cineastes amb qui contactaven estaven sempre disposats a venir a la ciutat que va veure néixer Dalí per deixar-se fer un massatge a l'esquena. A la Girona del Joc de trons, en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los. És una sensació personal, ho reconec, l'opinió d'un friqui que coorganitza un festival de cinema fantàstic i terror. Estranya, a més, que essent com diuen, ciutat bressol de reconeguts grans cineastes en actiu, no n'hagi vist ni un pel festival tots aquests anys. Sense entrar en els alcaldes. Només en Josmar ens ha honorat amb la seva presència. Sort del públic, que sembla que creix. Girona Acocollona!

Callahan Ruiz Diari de Girona 05.11.2016

Narcís Jordi-Aragó en el record

 Narcís Jordi Aragó, (1932 · 2016) en el record. Imatges de la 22 amb en Narcís.

LA PROPERA PELL

LA PROPERA PELL
Direcció: Isaki Lacuesta i Isa Campo
Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo
Intèrprets: Àlex Monner, Emma Suárez,
Sergi López, Bruno Todeschini, Igor Szakowski

IDENTITATS

Després de la seva darrera pel·lícula "Murieron por encima de sus posibilidades"  una comèdia-denuncia sobre l'actualitat de l'Espanya especulativa i corrupta, explicada a la manera de "Berlanga", en tàndem Isa Campos- Isaki Lacuesta, tornen amb la complicitat de tres actors, Sergi López, Emma Suárez i Àlex Monner,  que ja van participar en l'experiència coral de "Murieron..." a explicar-nos una història intimista, més propera a la seva manera d'explicar històries, entre la realitat i la ficció i en aquest cas amb molta més ficció que realitat.

La propera pell ens explica el retrobament entre una mare (Emma Suarez) amb el seu fill (Àlex Monner) que va desaparèixer vuit anys abans en el mateix accident en que va morir el seu marit/pare. El noi va patir amnèsia i no recorda el seu passat. Hi ha un tercer personatge ( Sergi López) el cunyat de la mare, o el oncle del fill, que no acaba de creure's que es el fill  retrobat, sinó un impostor.

Segons els seus creadors, Isa Campos i Insaki Lacuesta, aquest és un projecta que el van iniciar fa vuit anys i que durant tot aquest temps hi han hagut canvis i s'ha retocat diverses vegades la història, encara que l'arrel inicial és conserva. També, per els seus creadors, el paisatge es molt important per explicar aquesta història de misteri  i la ambigüitat que hi ha entre realitat: la real i la desitjada o simulada. Un paisatge, el Pirineu d'Osca,  nevat i aspre, un paisatge que el propi Lacuesta comentava en una entrevista, que era més de pel·lícula del nord d'Europa que no pas d'una realitzada les nostres contrades  Un paisatge, nevat, que per l'Isa i l'Isaki, té tant de protagonisme com el dels actors que fan possible la credibilitat d'aquesta història que també ens explica, la relacions d'un adolescent amb la seva família.

Els actors, tant en Sergi, la Emma o l'Àlex estan impecables en els seus respectius rols. Amb poques paraules i amb les mirades i desitjos,  fan que l'espectador visqui aquesta història misteriosa i fantàstica alhora, amb tota la seva intensitat i amb una violència que envolta a els personatge i a la mateixa narració.
 Els dos responsables, l'Isa i l'Isaki, deixen per l'espectador un final obert.
* La versió que avui veurem és l'original, on es parla en francès, català i castellà.
  

Guillem Terribas, col·lectiu de Critics de Cinema de Girona. GFull de Salla, dia del Pre-estrena en El Cinema Truffaut, dins el marc de Temporada Alta 18.10.2016

Isaki Lacuesta lidera el cicle de cinema gironí de Temporada Alta

Avui preestrena al Truffaut ‘La propera pell', codirigida amb Isa Campo.

Albert Serra, Lluís Galter, Christophe Farnarier i Llàtzer Garcia també presenten els seus films.

Un adolescent desaparegut torna a casa després de vuit anys, quan tothom creiaque havia mort, i es reincorpora al nucli familiar format per la seva mare i el seu oncle. Realment és qui diu ser o es tracta d'un impostor? Aquest és el suggeridor punt de partida de La propera pell, la nova proposta cinematogràfica d'Iskai Lacuesta que ha codirigit amb Isa Campo per afrontar, a partir de l'adolescència, tot allò que amaga el passat i les ferides que es produeixen en el present.

També és la primera pel·lícula d'un cicle amb què Temporada Alta posa el focus a algunes de les propostes cinematogràfiques que els cineastes gironins estan covant. El film, que s'estrena divendres a la cartellera i es projecta avui al Cinema Truffaut (22 h), arriba precedit per les bones crítiques i el grapat de premis rebuts al Festival de Màlaga. Protagonitzat per Àlex Monner, Emma Suárez i Sergi López, comença com un melodrama familiar amb tocs de suspens i drama rural i acaba dibuixant un retrat acurat sobre una comunitat que viu aïllada.

Quatre propostes més

Pel que fa al cinema gironí, Cinema de Temporada proposa quatre produccions de relleu més. En primer lloc, La pols (dimarts, 8 de novembre), l'adaptació de l'obra de teatre homònima escrita i dirigida per Llàtzer Garcia i que ell mateix s'ha encarregat de filmar. Per als qui no hagin vist l'obra original, es tracta d'un drama familiar sec i contundent que narra com la mort d'un familiar sacseja la vida dels tres protagonistes (Guillem Motos, Laura López i Marta Aran). Un detonant que serveix a l'autor per reflexionar sobre la dificultat de relacionar-nos i avançar.

Un altre dels plats forts és, sens dubte, La mort de Louis XIV(dimecres, 16 de novembre), l'últim film d'Albert Serra, ovacionat a Canes i guardonat amb
el premi Jean Vigo. En aquesta ocasió, el cineasta banyolí retrata i fa una dissecció dels últims dies de la vida del Rei Sol, interpretat per Jean-Pierre Léaud –el mític Antoine Doinel de les pel·lícules de François Truffaut–, i la seva lenta mort, envoltat de patètics cortesans que només el saben adular. La mort de Louis XIV és

el seu primer llargmetratge que ha rodat fora de Catalunya.

El figuerenc Lluís Galter (Caracremada, H) també desembarca al Cinema Truffaut per presentar el seu nou treball, La substància(dimarts, 22 de novembre), en el seu cas un apassionant relat que, des dels ulls d'un excèntric jubilat de Cadaqués, testimonia el projecte agosarat d'uns arquitectes que volen construir una rèplica del poble altempordanès a la costa de la Xina. La construcció d'habitatges destinats a 15.000 estiuejants xinesos suposarà un trasbals per als habitants d'un petit poble de pescadors, un cas que té molta similitud amb el que va succeir amb el turisme de la Costa Brava fa anys.

Finalment, es podrà veure El perdut, del també banyolí Christophe Farnarier (El somni), que, en aquest esperat nou film, aborda la ficció tenyida de realitat per narrar l'extraordinària història d'un home normal i corrent que desapareix durant catorze anys a les muntanyes d'Andalusia. El protagonista té la peculiaritat que l'interpreta un actor amateur que va viure una situació similar. El film també va ser guardonat al Festival de Màlaga.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 18.10.2016 

«El séptimo vicio» de Radio 3 s'emetrà des de Girona en homenatge a Kiarostami

Javier Toledino portarà el proper 13 d'octubre a Girona el seu programa de cinema El séptimo vicio, de Radio 3 RNE, per solidaritzar-se d'aquesta manera amb l'homenatge que el col·lectiu gironí La Guerrilla Comunicacional dedicarà al director iranià Abbas Kiarostami, recentment traspassat.
El programa s'emetrà des del Museu del Cinema de Girona, que estarà obert al públic, i portarà per títol Recordant el cinema de Kiarostami. Hi participarà, entre altres, Ahmad Taheri, amic personal i traductor oficial del malaguanyat autor d'El sabor de las cerezas.
El mateix 13 d'octubre es projectarà al Truffaut la pel·lícula Close Up i s'obrirà un col·loqui amb el públic.
Guillem Terribas, del Col·lectiu de Crítics de Girona, Sebas Parra, president de l'associació La Guerrilla Comunicacional i Juli Suárez, productor de cinema, van presentar ahir els actes d'un homenatge que també inclourà una rememoració dels tallers de cinema que realitzava Kiarostami pel món, amb la participació de Estephania Bonnett i Liliana Díaz, de la productora Black Factory. 
Aquest acte es farà el 5 d'octubre al Museu del Cinema.

Full de Sala: Set Novies per a set germans, en el Cinema Truffaut.

SIETE NOVIAS PARA SIETE HERMANOS
( Seven Brides for Seven Brothers Estats Units, 1954)Direcció: Stanley Donen.
Intèrprets: Howard Keel, Jane Powell, Jeff Richards,
Tommy Rall.
Durada: 103 min.
Gènere: Musical.
Idioma: Anglès.

Quan el technicolor alegrava la vida
Hi han pel·lícules que no tenen edat. A l’igual que alguns contes com «la rateta que escombrava l’escaleta» o en «Patufet» -per dir-ne alguns de tota la vida-, que ens van explicar els nostres pares, nosaltres ho hem fet a els nostres fills i els nostres fills en els nostres néts o nétes. Son històries que no passen, que es poden explicar, rellegir les vegades que calgui i explicar durant anys i panys.

Set núvies per a Set germans és una d’aquestes pel·lícules. Una d’aquestes pel·lícules que formen part de la nostra educació i que volem compartir amb les persones estimades. Possiblement algú de les noves generacions li trobarà aquell toc «antic», ara dit «vintage» que tan agrada i es porta, però precisament aquest toc, la posada en escena, les cançons, els paisatges, els personatges es el que li dóna aquesta força i necessitat de tornar-la a revisar, ara, en pantalla gran i restaurada.

La pel·lícula és un musical, amb una història molt senzilla com la majoria dels musicals. La música es original d’Adolph Deutsch i Saul Chaplin. El film és ple de llum i de color, que passa enmig de muntanyes i uns paisatges extraordinaris i ens explica la història de set germans llenyataires, solters, que viuen plegats en una casa a la muntanya. Porten una vida d’anar fent i molt desordenada i descuidada. El més gran, l’Adam (Howard Keel) un bon dia que baixa al poble per comprar provisions torna a la muntanya, a la casa amb la resta dels germans, amb una noia molt agradable amb ala que s’hi ha acabat de casar. Davant d’aquella situació, els sis germans no se’ls hi acudeix res més que anar el poble i segrestar a sis noies per ells. Dóna la coincidència que comencen les primeres nevades i queden aïllats del poble i les noies s’han de quedar amb els nois a les muntanyes i la gent de poble no pot recuperar-les degut a que la neu ha tallat el camí que porta a la casa de la muntanya. Tindran tot un hivern per conèixer-se, per ballar, cantar, fer disbarats i enamorar-se.

Una vegada més Stanley Donen crea un espectacle eficaç, ple de vida i de ritme que fa les delícies de qualsevol espectador exigent, sigui gran o petit i de qualsevol època.
Guillem Terribas, Cinema Truffaut Girona

DEMOLITION. Full de Sala. Cinema Truffaut Girona

DEMOLITION

Estats Units, 2016
Director: Jean-Marc Vallée
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Naomi Watts,
 Chris Cooper, Judah Lewis, Polly Draper,
 Wass Stevens, Stephen Badalamenti,
 Zariah Singletary, Alfredo Narciso,
George J. Vezina, Helen Brackel,
Ben Cole, Lytle Harper.
Gènere: Drama psicològic.
Durada: 100 min.
Idioma:  Anglès.

DESTRUIR PER A CONSTRUIR 

Hi ha un moment de la pel·lícula en que el sogre (Chris Cooper) li diu en el seu gendre ( Jake Gyllenhaal): "Quan perds la teva dona, quedes viudo. Quan un fill perd el seu pare o la seva mare, queda orfe. Quan se't mort un fill o una filla, que ets?, com et quedes?. No hi ha paraules. No hi ha paraula. "

Ens trobem davant d'una història que d'una manera o altre s'ha explicat pel dret i pel revés, però sigui com sigui, si està ben explicada tant cinematogràficament, teatralment o novelada, sempre acaba commovent-te.

Aquest es el cas de Demolition, pel·lícula dirigida pel director canadenc Jean-Marc Vallée, responsable de films com "C.R.A.Z.Y" (2005) o "Dallas Buyers Club" ( 2013),  que sap explicar i controlar un tema tant delicat com el de la pèrdua d'un  esser estimat, sense caure en sentimentalisme i dramatisme d'estar per casa, aquell que tota l'estona està lluitant per fer-te plorar i per desgràcia del director i de l'espectador no ho aconsegueix.
Viurem durant 100 minuts la destrucció, la demolició d'una vida que ha perdut un referent, que de cop i volta queda amb la més absoluta soledat dels records i ple de preguntes. Aquest procés de "destrucció" li canviarà el sentit de la vida i la manera de viure-la. Veurà coses que mai havia vist. Es fitxarà en detalls quotidians que cada dia tenia el costat i que no s'adonava de la seva existència. Farà coses incomprensibles.  Coneixerà noves vides i nous paisatges. Tindrà una relació amb els "humans" totalment diferent. Hi haurà de destruir violentament el seu passat per recuperar el present.

Tota aquesta història tant íntima, trista i de vegades "agressiva" està molt ben explicada i, sobretot interpretada per aquest actor tant convincent com es Jake Gyllenhaal, que ens ha ofert memorables interpretacions com "Brokeback Mountain (2005) o "Nicghtcrawler" (2014), i amb aquest film "Demolition" es supera i fa molt més creïble aquesta brutal història. S'ha de fer constar, amb un paper secundari però d'una contundent interpretació,  de l'actriu Naomi Watts. Ells i la mateixa història fan possible la visió d'aquest extraordinari drama, que afortunadament dins la foscor de la història, el final s'obre una escletxa de llum i d'optimisme, que fa que l'espectador no surti tant abatut.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Mor als 96 anys l'excap d'estudis del Vicens Vives Joaquim Estrach

Professor de matemàtiques de centenars de gironins és recordat per la seva entrega i exigència.

El professor Joaquim Estrach Frigolé ha mort als 96 anys. Home d'important presència física i veu potent, va ensenyar matemàtiques a centenars de gironins i va marcar una època com a cap d'estudis a l'Institut Jaume Vicens Vives des de mitjans dels anys 70 fins a la seva jubilació, l'any 1986. Estrach va ser enterrat dilluns en una cerimònia al tanatori de Sant Gervasi. Els últims anys havia viscut en una residència a Cerdanyola del Vallès.

El Sr. Estrach. Foto: Marc Martí

Enamorat de les matemàtiques, sobretot la més clàssica i de l'àlgebra, Estrach va dedicar més de seixanta anys de la seva vida a la docència, entre l'acadèmia de can Coquard i l'institut Jaume Vicens Vives. En la seva joventut, l'any 1938 va haver d'anar a la guerra. A les Borges Blanques va caure en un pou i va estar tres dies sense menjar ni beure. Va acabar en un camp de concentració a Deusto. Després va començar a estudiar Químiques. Li agradaven sobretot les matemàtiques. En una entrevista a Diari de Girona, fa deu anys, assegurava que «a les classes, quan hi havia nois que es preparaven per a enginyers, jo disfrutava preparant-los».

Ja abans d'acabar la carrera va entrar a l'Acadèmia Coquard on hi exerciria de professor tota la seva vida docent. L'any 1971 va treure's les oposicions i el van destinar a Banyoles. Després d'una permuta va traslladar-se, al cap de poc al Vicens Vives. Allà, sense abandonar l'Acadèmia Coquard, va marcar una época com a profesor i també cap d'estudis. Era seguidor del Girona FC i soci del GEiEG i durant molts anys anava molt sovint al castell de Sant Miquel i als Àngels. Apassionat de la muntanya, de jove havia pujat a cims com la Pica d'Estats, el Mont Perdut o l'Aneto. Investigant informes policials, l'historiador Josep Clara va trobar que a l'Institut, entre finals dels anys 60 i principis dels 70 hi havia dos professors considerats desafectes al règim: Rosina Lajo i ell.

Degut a l'emprempta que va deixar en l'institut fa uns vuit anys, se li va dedicar un carrer interior del centre. Només hi ha dos noms més amb aquest privilegi: Dolors Condom i Ignasi Bonnin. Ho recorda l'exdirectora Elisabet Saguer que apunta que «tenia molt caràcter però molt bon cor». «Amb un crit, feia creure tothom» i va afirmar que «treballava sempre perquè l'institut fos cada dia millor».

L'exprofessor de física de l'institut Paco Simón, explica que el seu excompany es dedicava totalment a l'ensenyança. «No trobava mai el moment de jubilar-se. Va esperar als setanta anys i perquè quasi el van treure». «Era molt treballador i ho dominava tot. Tant podia fer matemàtiques, com literatura o història. Tenia molt de geni. M'agradava fer-lo empipar perquè l'estimava i era la manera de relacionar-m'hi».

El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, defineix Estrach com «un gran professor tant a l'institut com a l'acadèmia Coquard. Era un home sacrificat i entregat que coneixia molt bé la matèria i l'explicava molt bé. Era exigent amb els alumnes però també amb si mateix».

L'exalcalde Joaquim Nadal va incidir en detallar que Estrach era «un professor exigent i seriós. Molt contundent però molt implicat i compromès amb la millora de la docència. Tenia molt bona relació amb el claustre i tothom en tenia un bon concepte».

Diari de Girona 25.08.2016

* Vaig tenir el Sr. Estrach de professor de matemàtiques el tercer curs de batxillerat, a l'institut vell del carrer de la Força. Vaig ser un alumne discret, assegut en els darrers bancs de la classe per qüestions d'abecedari. Alguna vegada va pronunciar el meu nom: Terribas, amb un to "autoritari"  que sempre em va quedar. Era una persona que ens feia molt de respecte. Li agradava molt el futbol. Jo era molt mal estudiant de matemàtiques i em va suspendre amb tota la raó del mon. Molts anys més tard, un dia va entrar a la llibreria, va donar unes voltes, va mirar llibres i quan va marxar em va dir: adéu Terribas, amb el mateix to. Se'n recordava del meu nom! Va venir moltes més vegades a la Llibreria i ens vam trobar pel carrer i al camí del Santuari d' Els Àngels, tot i la seva avançada edat, caminava molt bé.

Ja m'ha passat altres vegades, personatges que de vailet em feien molt de respecte i fins i tot una certa por, amb els anys quan els he conegut   millor, he comprovat que eren unes bellísimes persones, intel·ligents, agradables i amables. El Sr. Estrach era un d'ells.
Guillem Terribas  

Girona acomiada Aragó amb una cerimònia sòbria

Centenars d'amics i lectors van assistir ahir al funeral a la basílica de Sant Feliu.  L'escriptor va escollir un gravat d'Enric Marquès i un dels ‘Quatre quartets' de T.S. Eliot per al recordatori.

Familiars i amics van omplir ahir al matí la basílica de Sant Feliu de Girona per acomiadar el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó en una cerimònia sòbria, sense més parlaments que el retrat que va llegir Pep Radresa en nom de la família i la lectura de les Benaurances de l'Evangeli segons sant Mateu. El mateix Aragó havia estipulat la senzillesa de l'acte en les seves últimes voluntats, incloent-hi la brevetat, la contenció i fins la humilitat del taüt, una caixa de fusta natural que només adornaven un ram de roses i una creu també de fusta.

Foto: Manel LLadó

En canvi, no va ser possible que, com hauria estat el seu desig, mossèn Pere Domènech oficiés la missa per les seves exèquies pel fet que es trobava de viatge a Terra Santa. Joan Riu, el rector assignat per substituir-lo, va excusar el contratemps amb la lectura d'un whatsapp de mossèn Domènech en què, des de la distància, s'unia “a la pregària en l'hora del comiat” de Narcís-Jordi Aragó, “un referent per a molts gironins”.

En la seva homilia, Joan Riu va subratllar també la gran estima que l'escriptor sentia per Girona i “les seves pedres venerables”, així com les seves profundes conviccions cristianes i les seves qualitats de “bon espòs, amic entranyable i mestre en periodisme”, que s'expressava amb “una escriptura àgil i acurada”. Riu va recordar que havia tingut ocasió de constatar el caràcter “proper, falsament distant” d'Aragó en les sessions de cinefòrum que havien compartit tant a Salt com a Banyoles i Vidreres, i va agrair-li “el seu humil mestratge i el seu compromís”.

La part més emotiva de la cerimònia va arribar just al final, quan la veu de la mezzosoprano Titon Frauca va recórrer la basílica amb una esgarrifança, i Pep Radresa, marit d'una de les nebodes d'Aragó, Muntsa Bosch Aragó, va llegir un text breu en nom de la família [el reproduïm sencer al peu d'aquesta pàgina] en què, a més d'honorar la memòria de Mercè Huerta, la dona de l'escriptor, que va morir fa just un any, es resumien els trets principals del seu caràcter en “l'amor per Girona, l'austeritat i la generositat”.

En el recordatori, Aragó, reafirmant fins a última hora les seves lleialtats, va voler que hi estampessin un gravat de l'artista Enric Marquès, per qui va sentir sempre una estima i un respecte capaç de vèncer qualsevol diferència ideològica, i que representa la Girona vella coronada pels campanars de Sant Feliu i la Catedral. A l'interior, va demanar que s'hi imprimís un dels Quatre quartets de T.S. Eliot, un dels seus llibres de capçalera: “La comunicació dels morts és parlada amb foc / més enllà del llenguatge dels vius.” A la sortida, pensant en com parlar-hi a partir d'ara, alguns dels assistents comentaven com, en l'últim any, Aragó havia trencat la seva reticència a l'ús de l'ordinador per comunicar-se amb aquells qui estimava almenys a través del correu electrònic.

Eva  Vázquez, el Punt-Avui 25.08.2016

OPINIÓ

Generós i exigent

Foto: Lluis Serrat

GUILLEM TERRIBAS ROCA

Narcís Jordi Aragó va ser un home savi, generós i molt exigent. També un cavaller, elegant, educat i amb una timidesa dissimulada.

Tenia uns coneixements extraordinaris i una capacitat de relacionar temes, personatges, dates i anècdotes. Envejable el fitxer de dades que devia tenir. Però també tenia una gran memòria per saber el que hi tenia i a on ho tenia. En Narcís era conegut per la seva intensa curiositat, coneixement i informació que va donar sobre la seva estimada Girona. No era historiador, però va investigar i informar tant o més que un bon historiador. Com a periodista va saber explicar d'una manera atractiva i pedagògica una notícia o una opinió. Però hi ha una vesant possiblement no tant coneguda, deguda possiblement perquè fa temps que va deixar pas a les noves generacions, que és la de cinèfil. En Narcís era un home que li agradava el cinema i anar al cinema. Més d'una vegada havíem coincidit en els cinemes Ultònia o Albéniz, mirant els “quadres” de les pel·lícules que feien, l'època en que penjaven les fotos de les pel·lis que es projectaven durant aquella setmana. I també alguna vegada vam anar al cinema junts. I li agradava parlar de cinema, comentar pel·lícules vistes. En Narcís va dirigir molts cine fòrums i va ser un activista a l'AFIC (Associació Fotogràfica i Cinematogràfica), promovent el cinema a través del Cinema Club. Tenia una videoteca envejable i solia revisar constantment el seus films preferits. Encara recordo el darrer llibre que li vaig vendre: El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible, de Jordi Balló i Xavier Pérez.

Era generós. No li feia res compartir els coneixements, fer-te participar de les seves dèries i si era necessari, corregir els defectes que trobava en un escrit o una opinió. I sense embuts. Amb en Rafel Nadal ho hem recordat moltes vegades de quan col·laboràvem a Presència i ell ens corregia els escrits o ens donava alguna indicació i nosaltres, “pardillos” que érem, ens ho agafem com una manera de censura i de manipulació dels nostres “grans escrits i opinions”. Sempre li he (hem) agraït aquelles “classes” gratuïtes que ens va fer de com s'havia d'escriure una noticia o una opinió. Era generós quan se li demanava una col·laboració escrita, una conferència o una presentació de llibre. Mai li agrairé prou les moltes presentacions que va fer a la 22 el principi de la seva existència. Ell va donar sentit a molts d'aquells actes i a més, va ensenyar un art i ofici que en aquella època poca gent sabia fer. Ha estat generós amb tots els ciutadans de Girona i Catalunya, donant tota la seva gran correspondència, documents i llibres. Ha estat una de les coses que ha tingut més cura, de deixar-ho tot ben “lligat” abans d'emprendre el “llarg viatge”.

En Narcís era exigent, començant per ell mateix. Es preparava els escrits amb molta cura. De vegades em deia, davant de la meva inconsciència, “jo seria incapaç de improvisar una presentació o una locució”. S'ho preparava tot amb molta cura, fos important o no. Tenia una gran por al ridícul i el mateix temps un gran respecte a l'encàrrec que s'havia compromès a portar a terme. Em feia gracia veure els papers que duia per fer les presentacions. Eren escrits a màquina i amb lletra ampliada. Fins els darrers anys va escriure amb la típica màquina d'escriure. Un dia em va dir: ja em pots enviar la informació dels actes de la 22 a través de correu electrònic, i de memòria em va dir narcisjordi@gmail.com. Era tolerant, però no tolerava la hipocresia i els “caragirats”i no tenia pèls a la llengua a l'hora de dir-ho.

Presentació a la 22. Foto: Lluís Serrat

També era agraït, en Narcís. Sabia donar les gràcies d'una manera natural i sentida. Utilitzava molt el “correu” per mostrar el seu agraïment. En la darrera festa de lliurament del Premi Just Casero, vaig tenir un record per la seva esplèndida i delicada dona, la Mercè Huerta, que feia poc que ens havia deixat i que tant ell com ella, sempre van assistir a la festa del premi. L'endemà em va enviar un correu que deia: “Guillem, t'agraeixo de cor els teus sentiments i els teus records personals de la Mercè. Constatar que l'estimava tanta gent és per a mi el millor consol.

Una abraçada,

Narcís-Jordi”.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a casa seva amb en Pep Radresa, ara fa un mes, estava molt animat acabant de “polir” i de fer el pròleg del seu darrer llibre, que serà un recull de les seves columnes publicades en aquest diari, El Punt Avui, i que publicarà la Fundació Valvi.

En Narcís ens ha deixat físicament, però tenim tot el seu saber en els seus llibres, les seves cròniques i opinions. El legat que ha deixat a la Fundació Masó. I el record de moments que hem compartir i que no oblidarem.

Ara podrà tornar passejar amb la seva estimada Mercè.

Guillem Terribas, publicat en el Punt-Avui 25.08.2016

OPINIÓ

La vessant humana de Narcís-Jordi Aragó

MUNTSA BOSCH I ARAGÓ I PEP RADRESA I FONTS
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/998413-girona-acomiada-arago-amb-una-cerimonia-sobria.html

OPINIÓ

Narcís-Jordi Aragó, mestre i amic

PERE MADRENYS I CABALLÉ
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/998413-girona-acomiada-arago-amb-una-cerimonia-sobria.html

Foto: SDGAP 1981

MARGUERITE, en el Cinema Truffaut

MARGUERITE

França, 2015.

Director: Xavier Giannoli.

Intèrprets: Catherine Frot, André Marcon,

Christa Théret, Michel Fau, Denis Mpunga.

Durada: 125 min.

Gènere: Comèdia dramàtica.
Idioma: Francès.

"EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR"

Hans Christian Andersen l’any 1837 va escriure un conte titulat “El vestit nou de l’emperador” que ha estat un èxit fins els nostres dies i del qual s’han fet adaptacions teatrals i musicals. El conte explica la història d’un emperador que tenia una debilitat pels vestits, per estar el dia de la moda del vestir. Un dia es van presentar dos joves “espavilats” que es van fer passar per sastres. Aprofitant la debilitat del rei li van prometre que li farien el millor vestit del mon. El van confondre amb les seves fantasies i "art i manyes", li van treure els diners que van voler, fent-li creure que el vestit era tant màgic que aparentment no es veia, que era invisible, i ningú del seu entorn gosava contradir al rei. Fins que una criatura, sense res a perdre, li va dir al rei que no duia vestit.

El conte per descomptat és més llarg i té molta més gràcia de com l’he resumit jo ara.
Marguerite utilitza el mateix “gag”. Es la història ambientada a el Paris d’ entre guerres (1920), una senyora amb molts diners i que viu en una immensa mansió, amb el seu marit, té una gran debilitat per la música, el cant i l’ opera. I a més d’agradar-li, la seva passió és cantar. Té més de mil partitures originals, moltes habitacions amb pianos i, segons ella, practica cada dia més de quatre hores a cantar. El problema és que desafina molt i molt i ella no se n’adona i les seves amistats per no contradir-la i per no perdre els seus “favors” no li porten la contraria, ans el contrari, aplaudeixen i admiren. Ni el seu marit sap com dir-li que no sap cantar. Però és clar, arriba un moment en que la “mentida” no pot durar més.

El jove (44 anys) realitzador francès Xavier Giannoli, sap conduir la història (potser massa allargada), sap ambientar l’ època i els personatges. Ha de treballar amb un únic “gag” aquesta comèdia agra, que té moments divertits, però en té més que no ho són, que són   lamentables per les situacions creades per aquest “gag” de la veu desafinada de la protagonista i entusiasme que hi posa. I se’n surt, sap convèncer i fer creure i participar de la història a l' espectador.

Tot i que hi han altres històries (secundàries) dins la trama de la pel·lícula, protagonitzades per un jove crític musical, una jove que canta de meravella, un cantant d’ òpera vingut a menys i un extravagant poèta-pintor-anarquista-vividor ; el pes de la pel·lícula, de la història d’aquesta “frustrada” cantant, recau en Margueritte, magistralment interpretada per l’ actriu Catherine Frot.
Els amants de la música i de l’ òpera, apart dels desafinaments de la protagonista, també podran gaudir de bona música durant les dues hores llargues que té de metratge la pel·lícula.

Guillem TerribasCol·lectiu de crítics de cinema de Girona
http://www.cinematruffaut.com/madame-marguerite/

PETONS MATINALS 1 PART 2016

Petons matinals en el Facebook. Primera part del 2016. Del 01 de gener al 30 de juny 2016. 
Guillem Terribas.