BEP MARQUÈS SUREDA (1943-2013)

La vida produeix molts sotracs que afecten diversos àmbits d'una societat, d'una ciutat, d'una comunitat. La sotragada de la mort de Bep Marquès ha sacsejat profundament la ciutat de Girona que coneixia l'artista-activista, el dirigent escolta, l'impressor. El coneix, l'estima, valora el seu compromís i en destaca diverses facetes dels seus setanta anys de vida.
Alguns aspectes es poden documentar més fàcilment que d'altres i, concretament, el seu pas per l'escoltisme es pot rastrejar en el llibre del seu germà Salomó Marquès, L'escoltisme gironí (Salt, edicions del Pèl, 1984), i la seva trajectòria d'activisme artístic es pot resseguir, de forma clara, al catàleg de l'exposició: Grup Praxis 75 (1975-1990). Una guerrilla comunicativa (Girona, Ajuntament, 2012). Aquest catàleg conté textos de Narcís Selles, i un repertori i una cronologia de l'obra del grup Praxis-75, integrat pel mateix Bep Marquès i Lluís Bosch Martí.
Vaig conèixer Bep Marquès el curs 1960-1961, quan vaig tornar del Collell. He explicat, en un llibre recent, que tornar del Collell i retornar al CAU dels escoltes, a Casa Carles, va ser una mateixa cosa. El parèntesi de tres anys m'havia fet perdre uns quants detalls que se m'escapaven i que només he pogut reconstruir amb posterioritat. Per exemple, jo vivia totalment al marge de les tensions que s'havien viscut a l'agrupament per la relació entre el moviment escolta i la implantació, a la ciutat de Girona, de l'Opus Dei.
També he explicat qui van ser els meus amics a l'Institut i a l'escoltisme. Però, naturalment, em vaig quedar curt, perquè a més de Quico Solà, Pere Anton Talón, Josep Guixeras, Jordi Castanyer i d'altres, ens vam fer molt amics amb el tercer dels germans Marquès Sureda, l'Emili Marquès, que per un altre costat també era molt amic d'Enric Banda, fill de l'aleshores director de Ràdio Girona. Trobava, doncs, Bep Marquès a la Secció amb responsabilitats directives, però el trobava sovint, també, a casa seva, al pis de la plaça del Gra (avinguda Sant Francesc), a sobre de l'armeria Alonso, on Teresa Sureda i Ramon Marquès conduïen una família alegre, comunicativa, extrovertida, capaç de transmetre entusiasme i mostrar lideratge en temes diversos, cantant i rient. Anava també a veure en Bep, sovint, a la impremta del carrer de la Força, on al pas de la porta, més d'una vegada, el senyor Ramon vetllava per l'activitat de la seva empresa i, alhora, pel moviment del carrer. Aprofitàvem les escletxes de feina per planificar les sortides, els campaments, les activitats i articulàvem, així, una xarxa de relacions al carrer que després transmetíem a l'activitat interna del moviment escolta.
Tinc, com molta altra gent, diversos testimonis gràfics d'aquests anys a l'escoltisme, i de la presència potent i rellevant de Bep Marquès. Les primeres, del campament de Vilallonga de Ter, de l'any 1961; una a la carretera de Setcases, a Camprodon, amb tota la secció afilerada i encapçalada per la seva bandera amb l'asta culminada per la flor de lis d'acer inoxidable; porta la bandera Joaquim Matas, i té a banda i banda, a la seva dreta, en Bep i, a la seva esquerra, en Tissa (Lluís Sureda, un dels fills del fuster de les escales de la Llebre); la segona, també d'aquest campament de l'any 1961, mostra l'equip directiu davant les astes de les banderes fetes amb troncs llargs de verns tallats a la riera; hi ha els responsables de la secció: Bep Marquès, Lluís Gil, Joaquim Matas, Pere-Xavier Soler i Quim Pèlach, i també Ramon Bru i Mon Marquès que, en aquell moment, ja eren seminaristes i que conjuntament amb Joaquim Mundet s'ocupaven dels temes d'intendència.
Finalment, una fotografia dels primers mesos de 1964, segurament per Sant Jordi, als claustres de la Catedral. Presideixen, a l'angle de la bassa que hi ha en el racó més proper a la torre de Carlemany, el bisbe Jubany, el consiliari Genís Baltrons, el cap d'agrupament Manel Nadal Oller, el cap de secció Bep Marquès, i l'ajudant de secció Lluís Gil, que manté en posició horitzontal la bandera de la secció.
En Bep era un guia, un orientador, un assessor discret, era més gran que nosaltres i li teníem admiració i respecte. Una admiració que va pujar de to quan vam començar a veure que es començaven a formar dues parelles: Bep Marquès i Carme Turon, i Joaquim Matas i la Raset. Una de les dues parelles duraria sempre i l'altra no. En Terore (J. Matas) va trobar un altre amor i una altra parella, i la Raset, per la seva banda, també. Érem adolescents i apreníem dels grans que no ho eren tant.
Després, els anys de Barcelona em van allunyar de l'escoltisme. Però Presència primer i l'Ajuntament de Girona després, em van portar un cop més cap en Bep. Compartíem ideals rupturistes i volíem canviar la ciutat i reformar la cultura. Abans de presentar-me a les eleccions municipals ja havíem compartit accions de reivindicació de Carles Rahola, a través de l'Assemblea Democràtica d'Artistes que, en més d'una ocasió, em va encomanar intervencions en actes de reivindicació i significació política. Simultàniament, el Grup Praxis, que radiografiava la ciutat en els seus collages, actuava en la mateixa direcció de canvi cap a una Girona nova que molts propugnàvem.
Després, esclar, les eleccions van produir el canvi desitjat, però uns exercíem el po?der i altres exercien, i ho havien de fer, la crítica. No puc pas dir que mai hi hagués agror i desconfiança. Més aviat el contrari. En Bep em va donar mostres, molt sovint, de la seva amistat sincera i, alhora, del seu compromís amb la ciutat, no exempt de crítica, sempre conduïda per en Bep i estimulada per en Bosch (en Pra i en Xis). I Bep Marquès i Joan Casanovas, que eren amics des de l'Assemblea, es cuidaven d'es?tablir ponts entre les necessitats de disseny i d'impressió de l'Ajuntament i el man?teniment d'unes complicitats elementals més enllà de les discrepàncies puntuals.
Més endavant, l'intent coratjós, i segurament imprescindible, de fusionar en una nova empresa les impremtes Curbet i Marquès, ens va dur a un nou acostament. En Jaume aglutinava tant com en Bep. Van ser moments molt intensos i creatius, plens, això sí, de dificultats. Finalment, quan aquest procés es va deixar, i en Bep va orientar el negoci familiar de la impremta cap a una nova estructura empresarial, ens vam seguir veient parlant primer dels encàrrecs de feina i després de la ciutat i del món, sempre amb en Bep amb un somriure insinuat i sorneguer que estimulava el debat i el pensament.
Després veïns, jo de Sant Pere i en Bep de Sant Daniel, coincidíem sovint al pont del Galligants. D'altres vegades passava per davant de casa amb la Maria Carme i ens saludàvem de lluny; d'altres ens aturàvem un instant a comentar l'actualitat.
Sempre tots dos amb la ciutat al cap, la justícia al cor i la idea dels ideals que compartíem i que en molt bona mesura jo havia après d'ell. Perquè si alguna cosa tinc clara és que a l'escoltisme, que és de la font que bevíem com a adolescents, els grans ens ensenyaven un llenguatge nou que els més joves desconeixíem per ignorància o ingenuïtat.
La lliçó apressada avui d'en Bep és per a mi aquesta: un aprenentatge sòlid amb ell, i una amistat compartida
després, un esperit crític sorneguer, àcid i alegre, i incorruptible, una vida professional a la ciutat i una família alegre que havia deixat el seu pis a la plaça del Gra i que se n'havia anat a créixer a la vall de Sant Daniel, al primer revolt del Montorro, just en una fondalada per damunt del vell mil·lenari monestir que la mare Teresa Sureda freqüentava per amistat i devoció empordanesa.
Joaquim Nadal, publicat en el Diari de Girona 25.10.13 

* Sempre tindré present i en el record la mala bava que gastaba en Bep cap a la gent que viu del "Poder" i l'alegria de viure la vida, amb la família i els amics. 

El coloquio de los perros

Els Joglars tornen a Catalunya per interpretar El coloquio de los perros amb un Cervantes dirigit per Ramon Fontseré.
La darrera vegada que vaig veure actuar Els Joglars a Girona va ser encara en el provisional (5 anys) Teatre de Sant Domènec, en la magnífica posada en escena de l’obra En un lugar de la Mancha. Era l’any 2005, i com era habitual en les representacions d’Els Joglars a Girona, es va programar per a tres dies i va ser un autèntic fracàs de públic. Eren els inicis en què el líder del grup Albert Boadella va començar a desbarrar contra Catalunya, els catalans i el Govern de la Generalitat. Va ser una pena.
Després del seu autoexili, Els Joglars han tornat a Girona dins de Temporada Alta, capitanejats per Ramon Fontserè que, a més d’actor, n’ha fet la direcció i ha compartit l’adaptació de l’original de Miguel de Cervantes amb Martina Cabanas i Albert Boadella. I aquesta vegada, amb una sola representació es van esgotar les entrades pocs dies després de posar-se a la venda. I el dia de la representació el Teatre Municipal era ple a vessar. I la gent, al final, va aplaudir. I va aplaudir molt, penso que més per la reconciliació que no pas per l’obra.
El coloquio de los perros no és el millor espectacle d’Els Joglars, però ja voldrien molts espectacles teatrals estar a l’alçada del que ens van oferir Els Joglars amb l’obra de Miguel de Cervantes.
La posada en escena està molt ben aconseguida. Austera però eficaç. La interpretació, com ens tenen acostumats Els Joglars, impecable. Ramon Fontserè i Pilar Sáenz broden els seus personatges dels dos gossos que, de cop i volta, es posen a parlar i expliquen al guarda de la gossera on estan tancats els diferents humans amb qui els ha tocat viure. Tant Dolors Tuneu, Xevi Vila i Xavi Sans estan perfectes en els seus diferents papers.
Del text de Cervantes, res a dir. L’aportació fora del text original és el que fa que, de vegades, l’espectacle decaigui, sobretot perquè hi trobem les famoses dèries d’Els Joglars, com ridiculitzar la duquessa d’Alba i que tot plegat està pensat més per a un públic de les Espanyes. I el final és una mica esperpèntic.
És una pena que només n’hagin pogut fer una sola representació perquè l’espectacle (com ja he dit, no és el millor que hem vist d’Els Joglars) i el retrobament s’ho mereixien.
Sigueu benvinguts, amics d’anys.
Guillem Terribas, publicat a Temporada Alta 2013 a la secció "Apunts de temporada".

Albert Serra al Truffaut

Un fotograma del film, que es va estrenar dijous al Cinema
Truffaut  de Girona dins el festival Temporada Alta
Foto: ARXIU.

La tropa d'Història de la meva mort va arribar al Cinema Truffaut de Girona sense l'autor, Albert Serra, que era a Londres per presentar en un festival de cinema aquesta seva obra dins del periple mundial que va començar triomfalment l'agost passat a Locarno, d'on es va endur el Lleopard d'Or, nom del primer premi que s'escau a una pel·lícula on, a partir de l'emergència poderosa de la destrucció representada per la figura de Dràcula, apareixen animals depredadors. I també perquè, enmig de la putrefacció, hi ha una merda que s'hi converteix en or, fet que s'obre a moltes metàfores possibles. Una és la capacitat baudelairiana d'un autor, com ho és Albert Serra, de convertir qualsevol matèria, inclosa la merda o qualsevol carronya, en una creació artística, com ho és Història de la meva mort, que proposa un viatge de Casanova a Dràcula, de la llum a la tenebra, del plaer al dolor, de la seducció a la destrucció, del racionalisme a la barbàrie, de la paraula al crit, dels homes menjant a les bèsties devorant. El punt d'inflexió vaig sentir-lo violentament quan, en ple acte sexual de Casanova amb una jove, es trenca el vidre a través del qual es contempla l'escena.
En la primera projecció pública a Catalunya d'Història de la meva mort, dins del festival Temporada Alta, no hi era, doncs, l'autor, però la tropa estava ben comandada per la productora i actriu (notable en aquest film) Montse Triola i en formaven part personalitats ben singulars, com ara els intèrprets de Casanova (el poeta i traficant d'idees Vicenç Altaió) i Dràcula (el pensador sempre lliure Eliseu Huertas), a més dels dos Lluís tan fortament lligats a la construcció del cinema d'Albert Serra i a la conversió que fa de les figures mítiques en personatges humans: en Carbó, el Quixot d'Honor de cavalleria que també va ser un dels Tres Reis d'El cant dels ocells i que en aquesta ocasió té un breu paper com l'interlocutor del Casanova lector; i en Serrat, que sempre hi representa la innocència des de la seva encarnació de Sancho fins a la més recent de Pompeu, criat de Casanova, passant per un altre dels Tres Reis. També hi eren les joves actrius de la pel·lícula (Noelia Rodenas, Clara Visa i Clàudia Robert) i l'anglès banyolitzat Mike Landscape, que obre el film encarnant un poeta que, havent estat només capaç de completar una oda, afirma que ha descobert que és alta, molt alta, l'escala de la poesia i que, només al primer esglaó, intueix que no arribarà més enllà. Alta, molt alta, és l'escala del cinema quan es trenquen les seves convencions per aventurar-s'hi creant imatges que menen al pensament. I, tanmateix, Albert Serra va pujant esglaons sense que se sàpiga el lloc de l'escala on pot arribar.
I el cas és que la tropa va convidar a mirar lliurement la pel·lícula, que dura dues hores i vint minuts. Fem-ne l'el·lipsi. Només diré personalment que vaig sortir-ne tan impressionada que encara em costa parlar-ne. Reprenem el relat al final de la projecció, que va fer-se en una còpia en 35 mm. Va discutir-se a propòsit de la hipotètica excessiva foscor de les imatges. A mi em va semblar, i em consta que no vaig ser l'única, que la projecció va ser impecable i que la textura dels 35 mm (que la indústria vol eliminar a costa del digital, que tot ho fa més pla, més lluminós, més net, més superficial) em transmetia un inquietant misteri mentre em semblava que hi reconeixia les llums i les ombres de part de la història de la pintura... i de la humanitat. En fi, l'autor no hi era, però, evidentment, hi va ser a través de la seva obra.

EL SÍMBOLO Y EL CUATE. Una Gira de tango.

EL SÍMBOLO Y EL CUATEEspanya, 2013
Direcció i guió: Francesc Relea.
Aparicions: Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, 
Ricardo Rocha, Ricardo Darín.
Durada: 82 min.Gènere: Documental.Idioma: CastellàUna gira de tango

A finals dels anys seixanta, un matrimoni argenti,  d’uns quaranta anys, em comentaven la diferència que hi havia, allà en el seu país, entre el cantant Raphael, que en aquella època triomfava arreu, i en Serrat. I aquesta diferència era que el primer, en Raphael, era un cantant per a mainada, sobretot per a de nenes de quinze anys i algun adult sense exigències i, en canvi, en Serrat era el cantant que deia coses, que connectava amb la gent i que aquesta gent és feien seves les cançons de Serrat. Serrat, per ells, era el poeta i cantant.
Mentre veia la pel·lícula de Francesc Relea, m’ha vingut a la memòria aquella conversa i, a més, he pogut veure i comprovar que tenien tota la raó.
La pel·lícula El Símbolo y el cuate, és un recorregut per la segona i darrera gira feta pels dos amics i companys Serrat&Sabina, a Sudamèrica, que va començar el març del 2012 i va recórrer per 13 països durant nou mesos. Però també és un recorregut pels amics, concerts i prohibicions que els dos cantants, sobretot en Serrat, han fet i han estat aplaudits i acceptats per aquests països durant més de 40 anys.
Un dels periodistes i amic, d’anys, dels dos cantants, explica el que signifiquen per ell tant en Serrat i en Sabina i acaba definint-los com que en Serrat és el Símbol d’una manera de fer i de pensar i en Sabina és el cuate, o sigui l’amic i «compadre». L’actor Ricardo Darin, parla de la seva devoció per Serrat, la seva música forma part de la nostra banda sonora, diu l’actor que surt amb ells dos en el camerino i en un dels seus recitals com espectador, a Argentina. De fet, Serrat forma part, també, de la nostra banda sonora. En un dels comentaris del seu representant, afirma que aquesta serà la darrera vegada que faran junts una gira per Sudamèrica, degut a que ja tenen un edat i que és difícil aguantar una gira tant llarga. Per tant, ens trobem davant d’un document històric.
La pel·lícula no és un documental sobre les actuacions en diverses ciutats de Sudamèrica. Vull dir que no és dedica a filmar fragments dels seus recitals per Mèxic, Buenos Aires, Lima... sinó el que fa és mostrar les seves arribades, el retrobament amb el seu públic, amb els amics, amb «las abuelas de la Plaza de Mayo», amb escriptors, com Eduardo Galeano..., el no parar de fumar Ducados d’en Sabina, les lectures que fa durant els viatges amb autocar o en Serrat escoltant musica o fent broma perquè en Sabina no fa mai gimnàstica. També, podem veure el compromís polític dels dos artistes.
Francesc Relea, com a bon periodista que és, ha anat a buscar tota la documentació que ha trobat per il·lustrar amb imatges els primers contactes dels dos cantants amb Sudamèrica, sobretot de Serrat, que el veiem en actuacions dels anys 70 i 80 tant a Xile com a Buenos Aires o a Mèxic.
Per aquesta gira, anomenada «Dos pajaros de un tiro» els dos cantants han composat cançons noves i han estat acompanyats per la Orquestra del Titànic, una formació composta per músics d’en Serrat i d’en Sabina sota la direcció de l’amic de sempre de Serrat, Ricard Miralles que n’ha fet els arranjaments. Per tant, tot i que no sonen totes ni tot el tema, moltes de les cançons son recents i  no del tot conegudes per el gran públic, encara que és va editar un disc de la gira.
El Símbolo y el Cuate, val la pena anar a veure-la per viure i visionar una manera diferent d’explicar una gira, una trajectòria i una amistat, i comprovar que aquest dos cantants s’ho passen molt bé actuant i, l’espectador, ho pot viure amb emoció i complicitat. I això fa que, també, ens ho passem bé veient aquesta pel·lícula realitzada per Francesc Relea.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

JUAN LUIS PANERO, en el record

Fa anys que vaig tenir la primera trobada amb Juan Luis Panero. Segons ell, uns trenta. Tos dos coincidim que va ser a la 22, però no amb les mateixes circumstàncies. Un dia ho  recordàvem i jo li vaig dir que va ser un mes després de la mort de Joan Vinyoli. Havíem fet un aparador dedicat a el poeta Vinyoli i al cap d'un mes el vaig desmuntar i endreçar els llibres a l'apartat de poesia.. Al cap d'una estona va entrar en Panero a la 22, sol. Vaig quedar parat de veure aquell personatge que m'havia fascinat molts anys enrere en la pel·lícula de Jaime Chavarri a "El desencanto". Va donar unes voltes per la Llibreria i llavors va venir cap a mi i em va dir "es una pena que no haya ningún espacio dedicado a Joan Vinyoli, el mejor poeta catalan i que hace un mes que nos ha dejado". Això em va desmuntar, com li feia creure a aquell personatge admirat en la distancia, que les primeres paraules que em dirigia eren per recriminar-me una acció que havia portar a terme i que per coses de la vida, feia una estona que havia desmuntat. Li vaig explicar el fet amb tota la sinceritat del mon i em sembla que em va creure. Des de aquell dia en Vinyoli ens ha acompanyat en totes les nostres trobades.  Segons la seva versió, va entrar a la Llibreria per aquelles mateixes dates, aconsellat per uns amics de Barcelona que li havien parlat molt bé de la 22 i que va comprar un llibre de Seix Barral en la que hi va posar la data. M'ho va ensenyar fa uns anys i fins hi tot em va dir que em donava el llibre com a record. Ara me'n penedeixo, ja que li vaig dir que era millor que el guardes ell, així sempre podria explicar la seva versió com l'autèntica. De totes maneres a mi m'agrada més la meva versió de la nostra primera trobada i així li vaig dir. I així l'explico sempre.

Moltes vegades ens hem vist i trobat, tant a la 22 presentant els seus darrers llibres o en actes relacionats amb el premi Casero, que a les mínima  aprofitava les seves coneixences per fer-lo venir un any a parlar de Vinyoli, un altre de Cernuda, de Jaime Gil de Biedma o de Malcolm Lowry i la seva novel·la "Bajo el volcan" i posterior projecció de la pel·lícual que va dirigir John Huston.... O fa dos anys les jornades d' Univers Borges, que va parlar de la seva relació i va llegir un poema de Borges. Aquesta va ser la darrera vegada en que va parlar i recitar en públic. En aquestes sortides l'anava a buscar a Torroella i llavors el tornava. Amb aquestes anades i vingudes les nostres converses eren sobre la solitud, el desencant "ahora todas las ciudades son iguales, todas tienen las mismas tiendas, los mismos restaurantes y hacen las mismas películas".  Poques vegades vam parlar de la pel·lícula "El Desencanto" i, de la segona part que va realitzar Ricardo Franco, em va prohibir que no l'anés a veure, que era horrorosa. I així ho he fet, no la he vista mai. Del que més parlàvem era de literatura i, sobretot, de cinema i dels actors i actrius preferits.

Durant molts anys, apart d'alguna visita espontània per acompanyar algú que el volia conèixer o per fer-li alguna entrevista, cada any el mes d'agost l'anava a veure a  Torroella, a casa seva . Allà amb la calor de l'estiu amb la finestra mig oberta i amb els visi llos blancs velejant, Panero estava assegut en el mateix sofà de sempre, amb una tauleta de vidre al davant amb els diaris del dia i, sobretot, La Vanguardia i la tele al davant, de vegades tancada, esperant a ningú. Sempre amb una camisa mig descordada i alguna vegada amb pantalons curts i la pell blanca que no havia vist mai el sol. Els primers anys, tenia el paquet de tabac, Marlboro suau, sobre la tauleta, i un got de vi blanc fresc que una vegada m'havia instal·lat amb una cadira al seu costat, em convidava a acompanyar-lo. I llavors parlàvem, moltes vegades acompanyats de la Carme Iglesias, la seva dona, que també fumava. Ella, la Carme, aprofitava la meva arribada per fer alguna altre cosa i descansar de Panero. Amb els anys, el tabac va desaparèixer d'aquella casa i les darreres vegades, també, el vi blanc. En Panero ja no podia fumar ni beure, cosa que s'ha de dir que aprofitava quan al portava a Girona a fer algun "bolo", per fer un gin tònic, fumar una mica i en el sopar beure vi. Em sembla que les darreres vegades venia més poder gaudir d' aquests petits plaers que estar amb gent i fer la xerrada tertúlia corresponent. Perdona Carme, ja sé que no ho podia fer, però era tant feliç i tot i que mai t'ho vaig comentar, em sembla que ja sabies que fèiem algun excés.

Juny 2013. Guillem & Panero. Foto: Salvador García-Arbós.

  Mai vaig trucar abans per dir-li que hi aniria. Només ho feia si anava acompanyat per algú, menys una vegada que hi vaig portar a en Ponç Puigdevall, en Miquel Pairolí i en  Salvador García- Arbós, que ens hi vam presentar una tarda que veníem de fer un bon àpat. Ell, estava com sempre, allà en el sofà, esperant a ningú.
De totes maneres no hi anessis mai el matí, ell dormia fins tard. Sempre havia de ser a la tarda. Una vegada vaig trucar-lo per acompanyar a un periodista a fer-li una entrevista, que només podia ser el matí. Ja és va posar de mal humor i em va fer la concessió de que ens reveria a les 12 de migdia. Vam arribar-hi cinc minuts tard i ja ens volia fer fora, ja que ell puntualment estava apunt a les 12.
Amb les visites en un principi es feia l'esquerp, però llavors s'animava i no parava de parlar i explicar històries. De les seves estades a Sud-americà, que l'apreciaven molt i li invitaven moltes vegades a donar conferències i a fer recitals. També de les ciutats i dels llocs comuns. De Borges, sobretot, de Vinyoli, Cernuda i molt de passada, de Garcia Lorca. De García Marquez i de Lampedusa i El Gatopardo, "sobretodo la última edición d'Edhasa que tu me regalastes...".

Quan estàvem sols, parlàvem molt de temes diversos sense aprofundir massa: de la vida, de la mort i de lo fotut que estava. Ara, allà on ens enteníem més era quan parlàvem de cinema: de les nostres debilitats amb l'Ava Gardner. Del cinema clàssic americà, però també de Fellini, de la música de Nino Rotta, de Visconti i la meravellosa pel·lícula que va fer del llibre El gatopardo. Amb aquestes xerrades entravem amb una mena de competició. S'ho passava bé. Tot i que era una rondinaire i la primera impressió era d'una persona desagradable, Panero era entranyable i amb mi és va portar sempre amb delicadesa, amb respecta i jo diria que m'apreciava i que m'esperava.

Aquest agost he tornat a casa d'en Panero, però aquesta vegada vaig trucar-lo abans perquè no hi anava sol. M'hi va acompanyar en Joaquim Armengol, que ja hi havíem anat altres vegades. La Carme ens va rebre i ens va dir que estava malament, que no podia parlar. Quan vam entrar a la sala, on ell com sempre estava assegut en el sofà, ens va mirar, amb mala cara i no ens va dir res.. Amb la mirada ho va dir tot. El vaig saludar com si res, però ell només ens mirava i em veu fosca, apagada i afònica ens va dir que no podia parlar. Vam parlar una estona amb la Carme i ell ens mirava una mica molest perquè no podia dominar la conversa. Al final, va trencar com va poder el silenci i va començar a parlar amb dificultat. La cosa és va animar i al final vam tornar a parlar de Visconti, d' El Gatopardo i altres coses de la vida i ell tornava a dominar la situació. Quan vam marxar, estava més animat, li vaig dir que es cuides que ja ens tornaríem a veure. En Quim va sortir molt espantat, en el sentit que l'havia vist molt fotut. A mi no m'ho semblar tant, degut a que altres vegades l'havia vist pitjor.

El dilluns dia 9 de setembre a la tarda em va trucar la Carme per dir-me que estaven a l'hospital de Palamós. Que li havien detectat un càncer en el pulmó. Era el tercer càncer que tenia. Que estava molt malament i que no volia saber res de ningú, només li havia dit "llama a Guillem y se lo dices y que avise a Juan Cerezo, el ya sabe como ponerse en contacto con el". Juan Cerezo és el seu editor a Tusquets.
La mateixa tarda vaig trucar a la Montserrat Tura, que treballa a l'hospital de Palamós i li vaig demanar que el cuidés i el controlés.
Vaig trucar amb en Juan Cerezo,  i li vaig informar de la situació. El divendres a la tarda em va trucar la Montserrat Tura i em va informar que l'havia anat a veure diverses vegades, que l'havia posat en una habitació per ell tot sol i que la cosa era molt greu, que no se'n sortiria.  Que havien parlat molt sobre la mort i la vida i de mi. La Montserrat també em va dir que faria una setmana de festa i per tant la setmana que ve no hi seria i que el millor que podia fer era anar-los a veure. L'endemà dissabte vaig parlar per telèfon amb la Carme i li vaig dir que el diumenge el matí hi aniria. Ella va dir que m'esperaven.

El diumenge dia 15, jo era a Calella de Palafrugell i a les onze vaig trucar amb en Vicenç Pagès, uns dies abans em va dir que si l'anava a veure li digués, que tot sol no s'atrevia . En Vicenç va deixar el que estava fent i ens vam trobar a la porta de l'hospital a dos quarts de dotze.  Ens vam encaminar cap a l'habitació 406. Allà estirat el llit, molt prim, estava Panero i el seu costat la Carme.  Panero és va alegrar  de veure'ns. Podia parlar millor i no va parar de fer-ho. Jo vaig mantenir el to optimista com si no passes res, era la única manera que podia aguantar aquella situació. En Vicenç era el costat meu i poca cosa va dir. Li vaig dir, a en Panero,  que ara a les nits podria veure totes les pel·lís per la televisió i em va contestar "solo veo las películas que tengo aqui en la memoria i estoy revisando constantemente Dublineses, de John Huston, una gran película donde la muerte esta constantement presente". Li vaig recordar que Joh Huston va rodar aquella gran pel·lícula, basada en un conte "Els morts" de James Joyce,  amb condicions pitjors de les que ara estava ell. Somriure per part de Panero. Em va recordar que havia d'acabar de llegir el Gatopardo. Li vaig prometre que ho faria. Li vaig dir que en Quim Armengol acabava d'enllestir nou número de la  revista d' "El procés" i ell em va contestar que esperés una mica i així podria fer un monogràfic dedicat a ell. També vam recordar a Vinyoli i altre gent. En un moment la Carme li va dir que un llibre que no havia llegit mai, però que en canvi havia vist moltes vegades la pel·lícula era Doctor Zivago. I aquí em va tocar la fibra, mai havíem parlar de la meva ( i seva)debilitat per el Dr. Zivago. I ell va dir que era pel·lícula perfecta que tocava molts temes i que els tocava bé. Li vaig recordar que els darrers dies que vaig estar amb en Miquel Pairolí, em va dir que una de les seves debilitats, també, era Dr. Zivago. I ell va recordar a Pairolí i el seu llibre dedicat a Lampedusa.  En un monet determinat ens va recordar a en Vicenç i a mi, que érem les darreres persones que l'havíem sentit a recitar i era un poema de Borges. Li vaig dir que ell era un gran recitador. Llavors Panero, amb un somriure de satisfacció ens va explicar que amb un recital que va fer en un teatre a Londres, al final una jove se li va apropar i li va dir que després de Richard Burton, ell era la persona que millor havia sentit a recitar. I així van passar més de mitja hora, recordant converses anteriors, com si fos un tràiler de la nostra relació durant més de 30 anys, com em va recordar una vegada més. Una conversa amena, optimista, agradable, crepuscular i amb la mort de rerefons. Quan els vam deixar el vaig mirar i vaig veure que dintre la seva solitud i ganes de marxar, era feliç.

El  dimarts dia 17 a les 10 de matí em va trucar la Carme per dir-me que el dilluns a la tarda havia mort. Vaig quedar glaçat i el mateix temps content. Panero, per fi havia anat a reunir-se amb els seus i que a partir d'ara podria tornar a veure i a fumar sense cap problema i recitar els seus poemes, amb aquella veu tant seva i potent,  a la gent que estaria allà a dalt amb ell.

Guillem Terribas.

Més informació

 http://www.ara.cat/cultura/Mor-poeta-Juan-Luis-Panero_0_995300662.html

http://www.teinteresa.es/noticias/Panero-Borges-Dios-Guillem-Terribas_0_995301755.html

http://youtu.be/By1pU2niJZg

http://noticias.lainformacion.com/arte-cultura-y-espectaculos/poesia/para-panero-borges-era-dios-segun-el-librero-gerundense-guillem-terribas_7deHltZvNMinpvDuGgkSj/

http://m.noticiasdenavarra.com/2013/09/19/ocio-y-cultura/cultura/fallece-a-los-71-anos-de-edad-el-poeta-juan-luis-panero

http://www.aragirona.cat/noticia/2013/09/18/mor-el-poeta-juan-luis-panero-als-71-anys-despres-duna-llarga-malaltia

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/18/catalunya/1379499562_349906.html

http://www.rtve.es/noticias/20130918/fallece-71-anos-poeta-juan-luis-panero/747309.shtml

http://www.telemadrid.es/noticias/cultura/noticia/muere-el-poeta-juan-luis-panero-los-71-anos

http://eldia.es/2013-09-18/vidaycultura/17-Fallece-anos-poeta-Juan-Luis-Panero.htm

Revista de Girona 284, article de Martí Cortadellas http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/viewFile/276403/364311

Es còdol pintat

Maria Dolors Niell , l'ànima discreta
de l'exposició i el concurs dels còdols. Foto: J.P

Aviat es diu, però ja fa més de cinquanta anys que treballa l'associació de veïns i amics de Calella de Palafrugell. Feina humil, tranquil·la, constant, decidida per tot allò que representa posar en valor la convivència entre els afortunats que comparteixen la bellesa d'un dels paratges més singulars de la costa catalana. Entre les seves activitats, voldria destacar l'edició, des de fa vint anys, d'una revista local que permet anar convertint en història els records, els personatges, les anècdotes i les inquietuds que es generen al voltant de Calella. Es diu Es còdol i té una periodicitat modesta: dos cops a l'any.
Sabeu què és un còdol? Suposo que sí. Per si de cas, parlem d'una pedra treballada pel mar, polida, arrodonida, potser plana. Terra endins potser en diríem un rierenc. Una platja feta de còdols és un codolar i, en tenim una colla entre els roquissars de la Costa Brava. Hi ha còdols de grans dimensions, però també petits com monedes. La perfecció natural de les seves línies resulta sempre suggeridora. No és estrany que alguns artistes hi hagin vist un bon suport per a les seves obres, ni que sigui de forma efímera. Si heu visitat algun cop el meu blog pictòlits.com –i perdoneu que escombri cap a casa– hi haureu pogut veure el petit museu que hi he pogut organitzar gràcies a l'entusiasme d'una trentena de pintors i escultors de les comarques gironines. Són còdols pintats: en dic pictòlits. I la col·lecció va creixent.
Potser era inevitable. Els amics de Calella han organitzat aquest estiu un concurs de pictòlits dirigit tant a artistes professionals com a aficionats i podeu visitar si us ve de gust l'exposició que n'han fet a la sala del local social de l'associació. Hi ha un centenar d'obres, ben originals, ben suggeridores. Com es podia esperar, hi ha obres realistes, que condensen en un petit espai tota la força d'un quadre a l'oli, creacions que tendeixen a l'abstracte i treballs que juguen amb les qualitats de la pedra amb imaginació i originalitat. Em va tocar formar part del jurat i us asseguro que no va ser fàcil triar els guanyadors de les diverses categories establertes. A la mateixa sala, si hi traieu el nas, també hi trobareu una exposició de les fotografies presentades al concurs d'aquest any. De manera que ja teniu un parell d'excuses més per passar una tarda a Calella, gràcies als esforços de l'associació, que, per cert, va merèixer la Creu de Sant Jordi d'aquest any. L'AVAC destaca per haver estat l'única entitat gironina que l'ha obtingut. Cal potser deixar aquí una petita mostra d'agraïment i la més sincera felicitació al president Francesc Vaqué, sense deixar de banda un record emocionat per l'amabilitat i l'esforç de l'amiga Maria Dolors Niell, probablement l'ànima discreta de l'exposició i el concurs.
Pius Pujades, publicat en El Punt-Avui 25.08.13
http://www.calelladepalafrugell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=127:presentacions-de-llibres&catid=29:noticies&Itemid=53

Ricard Biel i Guillem Terribas .

Avui  dia hi segueixen havent moltes editorials, i tanmateix hi ha pocs editors. I ara que cap
editor a l'atur no es pensi que per aquesta raó li serà fàcil trobar feina. Perquè les editorials no
busquen editors sinó facturadors, i no pas de llibres,i encara menys de literatura, que per això ja
hi ha els distribuïdors. No, el que realment busquen són facturadors de calés, i punt final. Tant
se val el producte a vendre. Els llibres podrien ser caramels o cordons de sabates, amb el benentès que els professionals d'aquests dos rams acostumen a entendre-hi del seu producte respectivament, cosa que no passa amb el facturador editorial, potser l'únic professional mundial a qui no li cal saber un borrall d'allò que ofereix.
Però per ser exactes, les editorials ni tan sols busquen els seus facturadors. El gremi de facturadors editorials és endogàmic, i allà on avui veus un facturador en aquesta editorial, demà el veuràs en una altra, i no perquè necessàriament el facturador sigui tampoc competent facturant, sinó perquè pertany a la capelleta. És a dir; el facturador ni entén de literatura ni sovint tampoc de vendes. Tot i que el podeu escoltar garlant a les  presentacions dels seus autors amb to saberut per entabanar babaus tan ignorants com ell mateix, l'únic que en realitat sap de lletres és el títol del llibre que ha de vendre, o sigui facturar. La resta d'allò que li sentireu dir són tòpics suats, faramalla tan ben apresa com petulant i vàcua sobre “l'obra rodona” o “la força de la veu narrativa” del seu autor. I és així perquè senzillament el facturador, com deia Llach a la cançó, “no en sabria dir res més”. I és que el facturador editorial és, a tot estirar, un semianalfabet amb ínfules que es considera a si mateix, avalat i per tant inflat per la dinàmica prepotent del gremi, l'amo d'un esclau, l'autor,
a qui en general considera una tifa a qui ha d'aguantar amb un somriure més o menys ampli en funció de la facturació que li proporcioni. Si ets Paul Auster el somriure del facturador no li cabrà a la cara, i si ets jo mateix el seu somriure serà forçat com el del metge de la seguretat social quan t'empeny fins a la porta perquè no l'emprenyis més, ja, pesat, un cop exhaurit el corresponent minut i mig de visita.
Així les coses, per tal d'animar el facturador editorial perquè deixi de ser-ho i esdevingui editor, hi ha en aquest país la figura d'alguns llibreters que, no tenint-ne prou de ser competents en la seva feina, fan hores extra per convèncer els facturadors que, si no els sap greu, facin el favor d'esdevenir editors. Aquests llibreters, el mèrit dels quals no rau tant en la seva noble generositat com en la insistència malgrat -o a causa de- el fracàs continu en la tasca de conversió dels facturadors, són activistes culturals que acostumen a organitzar impecablement honrats premis literaris per donar a conèixer nous autors, tot evitant que el facturador hi fiqui cullerada participant en el jurat.
Quan penso en aquesta mena de llibreters extraordinaris em ve inevitablement al cap la Llibreria 22 de Girona, que ja porta trenta anys funcionant gràcies, ras i curt, a la seva correcta manera d'entendre el sector del llibre. De vegades observo el seu màxim artífex, l'entranyable Guillem Terribas, i pateixo per ell. No puc entendre com és que no se'l veu més magre del que hauria d'estar tenint en compte que, quan parlo tant amb facturadors editorials com amb facturadors llibreters, la majoria em diuen que sóc anacrònic, un enemic de la modernitat perquè el llibre és un negoci i deixa't de gaites, atès que vivim en un món competitiu, altrament l'editorial o la llibreria s'enfonsaria. Em pregunto què deu permetre menjar al pobre Terribas, aquest home que es nega a ser un simple i vulgar facturador llibreter i, doncs, a cometre el delicte legal d'avortar la cultura d'un país. Per a mi sempre serà un misteri.
Mentrestant, em quedo amb la manera com, inquiet i rampellut, en Terribas es gira encorbat per sortir de la 22, on de tant en tant la fem petar a la porta de la llibreria mentre fa el cigarret. I penso que hi ha elevació en aquest home de mirada acalada i conversa afable, una elevació humana que arrossega la resta. Perquè és per aquesta mena de persones que veiem el seu antònim, que distingim clarament l'estultícia i la misèria que ens envolta i, justament per això, ens adonem que no tot està perdut. És per necessitat que alguns escrivim, però també és per les comptades persones extraordinàries que no la sadollarem mai, que cap vulgar facturador no ens aturarà.
Perquè sabem que, més enllà de la mediocritat i de la solitud d'haver de viure entre morts vivents tocats per la bala del cretinisme, hi ha algú que viu en vida, i aquest només pot ser l'home bondadós, aquell qui ens empeny incondicionalment a continuar.
Per molts facturadors que hi hagi, hi ha qui sempre serà escriptor, editor o llibreter. De vegades no hi ha bondat en qui manifesta una vocació, però sempre, sempre, el talent -quan n'hi ha- reflectit en l'obra l'haurem d'agrair en bona part a la categoria humana d'algú altre. Llàstima que quan penso en aquest altre en el nostre país em sobrin dits d'una sola mà.
Ricard Biel. Publicat a la revista Benzina Desembre 2009.
Benzina, Núm. 41 (Desembre 2009) , p. 5 (Opinió. Barra lliure)
http://www.traces.uab.es/tracesbd/benzina/2009/benzina_a2009m12n41p5.pdf

El triomf de l'obra d'Albert Serra

El director de cinema banyolí Albert Serra estrenarà la seva última pel·lícula, Història de la meva mort, als cinemes Truffaut de Girona el pròxim 10 d'octubre dins la programació del Temporada Alta 2013. Així ho va confirmar ahir a Diari de Girona, el llibreter Guillem Terribas, que va explicar que es tractarà d'una preestrena abans de la seva estrena oficial el 23 d'octubre a França. A Espanya encara no hi ha data oficial de presentació.
Segons va avançar Terribas, l'acte comptarà amb la presència del mateix Albert Serra i amb bona part del repartiment dels actors que han participat en el film.
Justament aquesta pel·lícula francoespanyola de Serra va ser guardonada dissabte passat amb el Lleopard d'Or, el màxim guardó de la 66a edició del Festival de Locarno, que va tenir lloc a la regió italoparlant de Suïssa. Història de la meva mort narra en forma de fabula la trobada entre Casanova i Dràcula, a través de la qual parla de la transició del racionalisme del segle XVIII al romanticisme del XIX.
En el film, Casanova coneix un nou criat que serà testimoni dels últims moments de la seva vida. Així, el protagonista abandona un castell francès d'ambient engalanat i llibertí, típic del segle XVIII, per passar els seus últims dies a les terres pobres i ombrívoles del nord d'Europa. Allà, el seu món de trivialitat i el seu pensament racional s'esquerdaran davant una nova força, violenta, esotèrica i romàntica, representada per Dràcula i el seu poder etern.
Davant d'una audiència de 5.700 persones reunides a la plaça Gran de Locarno, el film va conquerir el primer lloc en el concurs internacional del festival, enguany dirigit per primera vegada pel director Carlo Chatrian.
La pel·lícula, coproduïda per TV3, està protagonitzada per Vicenç Altaió, Clara Visa, Noelia Rodenas, Montse Triola, Eliseu Huertas i Lluís Serrat.
Futurs projectes
En una "autoentrevista" publicada a la pàgina web del festival, el banyolí Albert Serra, va recordar que va ser fa gairebé vint anys quan, per primera vegada, va arribar com a espectador a Locarno per assistir a aquest esdeveniment cinematogràfic anual. Sobre el seu film guanyador, el va caracteritzar com "una pel·lícula sobre la bellesa de l'horror, però també sobre l'horror de la bellesa, sobre la injustícia de la bellesa".
En relació amb els seus pròxims plans, el director va avançar que el seu productor francès vol que tiri endavant "un film sobre guerra, amb molts ferits a la pantalla". També va advertir però que, contràriament al que passa amb els projectes dels directors que guanyen premis que es tornen grans i de més pressupost, el seu serà "més petit, més boig, més radical i perquè ho vegi menys gent".
Altres premis
D'altra banda, l'espanyol Lois Patiño va aconseguir el Premi al millor director emergent per Costa da morte. El Premi del jurat del festival va ser per al film portuguès E agora? Lembra-me, mentre que el de millor director va ser per al sud-coreà Hong Sangsso per Our Suhni. El guardó per la millor interpretació masculina va ser per a l'actor peruà Fernando Bacilio per El Mudo, mentre que la millor actriu femenina va ser Brie Larson per la pel·lícula Short Term 12.

 

El Triomf de l'obra  d'Albert Serra Per Salvador Montalt

El francès Olivier Père, que va descobrir Albert Serra quan dirigia la Quinzena dels Realitzadors de

Canes i que l'any passat era el director artístic del Festival de Locarno, va escriure, en tenir coneixement del nou projecte del cineasta banyolí, Història de la meva mort: "No té res d'estrany que el protagonista del primer film d'Albert Serra (Honor de Cavalleria) sigui el Quixot, el somiador idealista, i que els reis mags siguin els del segon (El cant dels ocells), els primers adoradors de Crist, que van mostrar el camí a milions d'altres. Perquè ell fa un cinema de somiador i de pioner. En Serra poua en els mites universals, siguin literaris o religiosos, per parir una creació original. Parteix d'alguna cosa que tothom coneix, que pertany al patrimoni universal, per reinventar la manera de fer pel·lícules i explicar històries. Tot al contrari del que passa en molts films contemporanis, que s'hi treballa a partir de temes insignificants o basats en l'actualitat o la realitat social". I fent trobar els mites de Dràcula i Casanova, les tenebres i la llum, Albert Serra ha convençut una part significativa de públic i crítica presents a Locarno 2013 i al jurat -amb força partidaris del cinema radical, com el seu president, el filipí Lav Díaz-, que l'ha guardonat amb el Lleopard d'Or.
Aquest premi al festival suís és un brillant punt de partida per a la carrera internacional d'Història de la meva mort. Perquè tot un circuit de festivals (començant per Toronto i seguint per Buenos Aires, Mèxic, Torí, Londres...) es deleix per les pel·lícules d'Albert Serra, de la mateixa manera que la seva obra s'exposa a centres artistico-culturals de primer ordre (Pompidou, de París; Reina Sofia, de Madrid; sense oblidar el CCCB, de Barcelona). Sovint, Serra apareix com el personatge mediàtic que ell mateix s'ha creat, amb un delit intel·lectual, estètic, personal, de provocar (amb fortes dosis d'un surrealisme a la Salvador Dalí i no tan lluny de les atzagaiades múrries d'un Josep Pla); però la seva obra interessa arreu, especialment tot un sector de la cultura, fins al punt que l'any passat fou convidat pel Documenta, de Kassel, on hi rodà Els tres porquets (en què els "mites" eren Hitler, Goethe i Fassbinder).
Amb la complicitat absoluta de Capricci, la seva coproductora i distribuïdora francesa, Història de la meva mort s'estrenarà el 23 d'octubre a França, després d'haver-la projectat tant al Centre Pompidou com al Reina Sofia. El mateix octubre arribarà al Cinema Truffaut, de Girona, al marc del Temporada

Publicat en el Diari de Girona 19.08.17 

 

La bellesa de l'horror

El banyolí Albert Serra guanya el Lleopard d'or a la millor pel·lícula del festival de Locarno amb ‘Història de la meva mort', en què creua Casanova amb Dràcula.

Albert Serra va presentar fa quatre dies a Locarno Història de la meva mort, pel·lícula en què creua un Casanova decadent amb la figura mítica de Dràcula com a encarnació del poder fascinant i destructor del mal, recordant un comentari d'un amic seu després de veure la pel·lícula: “Mostra la bellesa de l'horror, però també l'horror de la bellesa.” El cineasta, però, hi va afegir una variació: “Podria dir-se que aquesta pel·lícula tracta de la injustícia de la bellesa, però també de la bellesa de la injustícia, la qual cosa encara és més inquietant.” Des que hi va ser projectada, Serra va sentir que la seva nova pel·lícula havia provocat al festival suís un efecte certament inquietant que és indestriable del seu misteri i de la seva bellesa. “Però molta d'aquesta bellesa està amagada i per això celebro que en aquest festival hagi trobat un públic que l'hagi percebut”, explicava ahir Serra, en conversa telefònica, després de saber que Historia de la meva mort és la guanyadora del Lleopard d'or al millor film del festival de Locarno.

Albert Serra valora aquesta recepció de la pel·lícula per una part (“Evidentment, no pot agradar a tothom: és un tot o res, o l'agafes o la deixes”, reconeix el cineasta) del públic de Locarno, però, en canvi, concedeix personalment una importància relativa al Lleopard d'or: “El valor del film seria el mateix sense el premi. Si no hagués guanyat, no li donaria importància perquè, a més, també s'hi han presentat altres films bons. Doncs si guanyo, ha de ser igual.” Serra hi afegeix: “El que m'importa és que els organitzadors del festival hagin apreciat i volgut la pel·lícula, que l'hagi considerada un jurat seriós i que la bona crítica que hi ha a Locarno ja hagi escrit reflexions interessants sobre la pel·lícula.”

El cineasta banyolí, però, reconeix que el premi pot contribuir a la difusió de la pel·lícula que considera més “comercial” de totes les que ha realitzat: “Crec que és la més atractiva per al públic, pel tema que aborda i per totes les coses que hi passen.” Serra també admet que l'excel·lent dotació del premi (90.000 francs suïssos, equivalent a uns 76.000 euros) és un ajut important i més en aquest moment en què costa tant finançar un projecte i sostenir productores com la que ell comparteix (Andergraun Films) i la francesa i la romanesa amb les quals ha coproduït Història de la meva mort: “Aquests diners ens fan respirar una mica perquè la situació és difícil i estàvem al límit. També serviran per promoure la distribució del film.”

És a partir d'una proposta de la productora romanesa que va sorgir la idea d'Història de la meva mort: “Em van dir si volia fer una pel·lícula sobre Dràcula. A mi no m'acabava d'interessar, però sí posar-ho en relació amb Casanova. M'agrada barrejar coses per crear-ne de noves i inesperades.” Serra considera que aporta un film diferent sobre temes com el plaer, el desig, la mort i el més enllà de la mort, el mal i la força de la irracionalitat. “Casanova encara és la racionalitat, la seducció i la comunicació humana. Però entra en contacte amb l'obscur, el desig de possessió, la violència, que, aquesta és la qüestió, potser procuren un plaer més gran”, comenta.

En relació amb les seves dues pel·lícules anteriors, Honor de Cavalleria i El cant dels ocells, Serra apunta que l'estructura d'Història de la meva mort és més sofisticada, que hi ha més complexitat narrativa i un tractament psicològic dels personatges que no havia abordat abans. Però també considera que hi ha una continuïtat pel que fa a l'interior de les escenes: “Hi ha la mateixa puresa, la mateixa intensitat, la mateixa cosa salvatge i feréstega de qualsevol cosa que hi pugui passar. Les escenes poden durar més o menys, però a dins sempre hi ha l'imprevisible de la vida.” Albert Serra hi afegeix que, a diferència de les altres, tota la primera part (abans que Casanova, interpretat pel poeta Vicenç Altaió, vagi a Transilvània, on ensopegarà amb el Dràcula encarnat pel castellfollitenc Eliseu Huertas) transcorre en interiors nocturns. I també que aquesta part del film és molt teatral i farcida de diàlegs: “Aquests potser estan més treballats, però amb la mateixa idea que siguin dits, creats, en aquell moment. És una performance. En fi, per entendre-ho tot plegat, s'ha de veure.”
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 18.08.13

PASSAT&PRESSENT

Salvador Espriu

El poeta Salvador Espriu és una de les figures més evocades i recordades durant aquest 2013. Es rememora el centenari del seu naixement (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona 23 de febrer de 1985). Per a mi, el nom de Salvador Espriu,  sempre va lligat amb el fragment dels  seus versos :
 

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Lluís Mateu

Vaig a aprendre de memòria aquest poema de Salvador Espriu quan tenia uns setze o disset anys, per allà l'any 1966 o 1967, quan  l'antiga rectoria de Salt és va convertir en un centre d'esplai i de cultura que és va anomenar La Pastera, la mítica Pastera. En aquest espai és va crear el Grup de Teatre La Pastera i el primer treball va ser la representació (clandestinament) del llibre de poemes de Salvador Espriu, "La Pell de brau", que va dirigir en Lluís Mateu, que ara ha fet 70 anys i els amics i el poble de Salt li han organitzat una exposició antològica de tota la seva immensa i extensa obra a la Casa de Cultura Les Bernardes. A l'exposició hi hem pogut veure els cartells, les aquarel·les, les il·lustracions, les caricatures, escultures... I el més interessant la recopilació de tot aquest material en un esplèndid llibre, que a més de fer de catàleg de tota la obra, també hi ha uns interessats escrits de gent que han participat en la vida d'en Lluí Mateu, en diferents etapes de la seva vida, tant pictòrica, teatral, musical o esportiva.

En l'aventura de portar en escena els versos de Salvador Espriu de  La pell de brau, una persona fonamental durant els assajos i el procés de creació, va ser Salvador Sunyer i Aimèric, que ens va explicar els diferents mots que utilitzava Espriu per explicar la història del poble català. Com per exemple: Sepharat, Sinera, la pell de brau... Per un jove de setze o disset anys, com era jo, va ser tota una aventura anar en autocar a Barcelona amb tota la gent que preparava l'obra a el Teatre Romea, a veure la Companyia Adrià Gual, que sota la direcció de Ricard Salvat, van muntar una versió de Ronda de mort a Sinera, també de Salvador Espriu. Durant el viatge, Salvador Sunyer ens anava instruint i ensenyant el laberint mon de Salvador Espriu. La estada per primera vegada en un Teatre de Barcelona i la visió d'una obra com Ronda de Mort a Sinera, va ser tota una experiència tant i tant profitosa que mai he oblidat.

Salvador Sunyer

El mateix mes de juny, quan encara hi havia la exposició de Lluís Mateu a les Bernardes, el divendres dia 14, a la Sala Auditori, s'hi portava a terme la presentació del darrer llibre de poemes de Salvador Sunyer i Aimèric, "Som un vidre trencat (poemes per la independència). Una vegada més el Centre Cultural és omplir per assistir i fer costat a el venerable i estimat  poeta saltenc Salvador Sunyer, que l'any 2014 (l'any de la independència) farà 90 anys. El llibre va ser presentat pel seu editor Quim Curbet; la M. Mercè Roca, escriptora i Júlia Pujolras de l'ACN de Salt. L'acte va ser acompanyat i arropat  per la cantant i neta de Salvador Sunyer Carmina Davan, que va estar esplèndida i, també, amb lectures de poemes del llibre pel propi autor i  actors  de l'Agrupació ESTIL, en Baldomer Gudayol, la Júlia Pujolas i Miquel Casellas que aquest any el consistori li va donar El Premi Tres de Març, el premi que distingeix i honora a Saltencs de bé. En l'acte d'entrega que es va fer en el Teatre de Salt, ple a vesar, en Miquel Casellas va fer tot un recorregut a la seva memòria saltenca i també va tenir un record per la seva germana monja  que ens havia deixat feia un any i, per l'altre seva germana, la Lola, que estava hospitalitzada i que ens va deixar fa uns mesos.

Miquel Casellas

A la presentació del llibre de Salvador Sunyer, l'alcalde Torramadé, va recordar que aquest any fa 25 anys de la inauguració de l'institut Salvador Espriu de Salt i que es reeditarà l'edició que fa anys és va fer d'una antologia de Salvador Espriu que va coordinar Antoni Puigverd, a les hores professor de l'institut  Salvador Espriu. I en aquest mateix acte, l'alcalde Torramadé, va anunciar la mala notícia de la mort d'un jove de 15 anys, alumne de l'institut Salvador Espriu, que aquest mateix dia 14 de juny havia anat d'excursió amb els seus companys d'institut acompanyats de professors del centre, a Sant Pere Pescador.

Aquesta història, entre el passat i el present, amb la presència continuada de Salvador Espriu i la de prohoms del nostre poble de Salt, és una llàstima que acabi malament.

Espero que la festa Major del nostre Poble, que ara començarà, ho faci bé i que sobretot, també, acabi bé.

Guillem Terribas, publicat en el Suplement d'estiu de la revista La Farga de Salt (2013)

QUARTET, en el Truffaut.

EL CUARTETOQuartetRegne Unit, 2012
Direcció: Dustin Hoffman.Intèrprets: Maggie Smith, Tom Courtenay,
Billy Connolly, Pauline Collins.
Durada: 95 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Idioma: Anglès.

ESTRENA: 26 DE JULIOL
(DINS DEL CICLE DE REPOSICIONS D'ESTIU 2013)



Des de fa anys, en el Cinema Truffaut, aprofitem l’estiu per fer una mena de repàs de les pel·lícules, que durant l’any en curs han passat per les cartelleres gironines i algunes per la seva temàtica o el seu contingut i altres perquè ha estat mal estrenades, creiem que és interessant recuperar-les durant els mesos de juliol (finals) i agost. Aquest any només son 4 i aquestes quatre els hem triat a través de diverses apostes i discussions (com sempre) entre la gent del col·lectiu. No sempre, però, podem fer les que voldríem degut a que, de vegades, no hi disponibilitat de còpia o perquè la distribuïdora en demana una quantitat excessiva de diners per la seva reposició. El que si que intentem és que siguin variades, de diferents gèneres i també un ventall de la cinematografia de diversos països. El que sempre tenim clar es que s'hi ha de programar
una que sigui de la «felicitat!». Nosaltres en diguem de la «felicitat» a aquelles pel·lícules que et fan tenir un somriure constant o a les que finalment acaben bé.

Aquest any comencem per aquest tipus de pel·lícula. Quarteto és una pel·lícula que dins els nostres barems és una autèntica pel·lícula de la «felicitat». Està ben construïda i molt ben explicada, et fa tenir un somriure constant, els actors son gats vells i porten sobre les seves espatlles molt a experiència interpretativa, sobretot en teatre i cinema. I la mateixa història és feliçment agradable.
És curiós que aquesta pel·lícula típicament anglesa i amb actors típicament anglesos hagi estat dirigida per un autèntic actor americà. Un actor que té una llarga carrera de bones pel·lícules i moltes d’elles amb molta acceptació per part del públic, un actor que ha treballat amb els millors directors del cinema occidental. Dustin Hoffman, es aquest actor que per primera vegada fa de director.
Hoffman ha triat per estrenar-se en el mon de la direcció una pel·lícula dominable. Una història molt humana, divertida i amb tocs de reflexió sobre la vida, l’èxit , la rivalitat, la decadència i, sobretot, l’amistat. Hoffman ho ha fet lluny del seu ambient i amb actors que no son del que en podríem dir «Actors Studio», sinó amb actors de teatre i amb una experiència colossal. I Hoffman se n’ha sortit, ha fet una pel·lícula assequible, gens pretensiosa i en canvi, et dona el que l’espectador espera. Encara diria més, dona més del que qualsevol espectador espera veure.
La pel·lícula, és també una reflexió sobre la vida dels actors. Actors que han estat estimats, aplaudits, desitjats i que el final de la seva vida, molts d’ells estan en el més absolut dels oblits. La diferència de moltes altres històries que han tocat aquest tema, aquesta de «Quarteto» s’ho agafa en broma o si voleu amb una visió entranyable i optimista. Son dives i «divus» que actuen com a criatures i aquesta és la grandesa del que ens ha sabut explicar molt bé el benvingut nou director Dustin Hoffman.
De que va ?. Doncs, una majestuosa i elegant residència al mig de la natura, que ve a ser com una mena de «cementiri» dels «divus» i dives del món de la música i sobretot de l’Opera. Tots tenen les seves manies i tots viuen amb una certa bona harmonia, fins que arriba una gran DIVA, magistralment interpretada per Maggie Smith, que ho complica i provoca un daltabaix en aquella manera de viure i monòtona.
Ens trobem doncs en una petita gran obra, que explica el que vol explicar i ho fa molt bé i no pretén res més que fer passar una molt bona estona acompanyats per uns grans actors que fan que surtis del cinema una mica més feliç de com hi has entrat.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Céline i Jesse

Com tantes històries cinematogràfiques, la de Jesse i Céline va començar en un tren, on també n'hi acaben moltes. Va ser fa poc menys de vint anys quan ells (i els actors que els interpreten) tenien poc més de vint anys. El cas és que, en un tren que va partir de Budapest, Céline, una parisenca que havia visitat la seva àvia hongaresa, va canviar de seient, perquè la molestava la discussió d'una parella d'austríacs, i va conèixer Jesse, un jove nord-americà que havia creuat mitja Europa en inter-rail fins arribar a Viena, d'on partiria a l'endemà el seu avió amb destinació a Nova York. Ella llegia Bataille i ell una autobiografia de Klaus Kinski, però van renunciar a la lectura per conversar. Quan el tren va arribar a Viena, Jesse va demanar a Céline que compartís amb ell la nit a Viena. Ella va baixar del tren.
Així comença Before Sunrise / Abans de l'alba, una preciosa comèdia romàntica que, amb Ethan Hawke i Julie Delpy, el nord-americà Richard Linklater va rodar l'any 1995. Durant la resta de la pel·lícula, mentre passegen per Viena entre un 16 i 17 de juny, Céline i Jesse experimenten la llibertat d'explicar-se davant d'un desconegut i alhora l'emoció de conèixer-se en un instant. També una atracció certa que, fora de camp, els durà a fer l'amor en un jardí públic. Abans havien mig decidit que no es tornarien a veure: per què no viure l'amor en la intensitat d'una sola nit? Però, sentint la tensió entre la consciència de l'efímer i el desig de la durada, a la vegada hi ha la voluntat de retrobar-se. Després de l'alba, a l'andana del tren, Jesse i Celine acorden que es trobaran allà mateix just sis mesos després, el 16 de desembre. Quan vaig veure la pel·lícula, vaig pensar que els protagonistes de Tu i jo, en les dues versions de Leo McCarey, també acorden tornar-se a veure passats sis mesos per posar a prova, en el seu cas, l'amor que senten. Un accident ho impedeix.
Nou anys després, al 2004, Linklater, Delpy i Hawke van retrobar-se per rodar Before sunset / Abans del cavespre. Què havia passat entre Céline i Jesse? S'havien tornat a veure a Viena? Al començament, Jesse, del qual sabíem que volia ser escriptor, presenta en una llibreria de París, la mítica Shakespeare and Co, una novel·la sobre la relació amorosa que van mantenir dos joves una nit a Viena després d'haver-se conegut casualment en un tren. Li pregunten si és autobiogràfic? “Què no és autobiogràfic”, respon. Però accedeix a reconèixer que va inspirar-lo una francesa que poc després descobreix entre el públic. Céline i Jesse no es van retrobar a Viena perquè ell va acudir a la cita, però ella no va poder perquè just aquell dia enterraven l'àvia a Budapest. S'ho reconeixen quan comencen a passejar per París sabent que, al cap d'unes hores, Jesse ha d'agafar l'avió de tornada a Nova York. Perquè no van intercanviar els telèfons i les adreces? Es responen que perquè eren joves i estúpids. O és perquè Linklater tenia el cap com podria ser la continuació que va escriure amb els dos actors?
El cas és que Céline, una activista ecologista que viu en la incertesa sentimental, i Jesse, que està (mal) casat i té un fill, es retroben i tornen a sentir alguna cosa que anomenem enamorament. Mai s'havien oblidat i conservaven un record meravellat d'aquella nit a Viena. Però, com diu Céline, aquell moment és el temps que s'ha esvaït per sempre? És, doncs, irrecuperable? Jesse creu que va convertir-lo en literatura per testimoniar la realitat d'aquell moment i fer-lo durador. I també que potser va escriure el llibre per presentar-lo a París i retrobar-la. Potser no poden recuperar el temps perdut, però si celebrar aquesta nova oportunitat i concedir-li espai i durada. Céline du Jesse a casa seva, li canta un vals (una picada d'ullet a Viena i a la Julie Delpy cantant) i imita Nina Simone. Jesse perdrà l'avió.
Han passat nou anys més i ens ha arribat Beford midnight, Si no l'han vist, ho facin. Així que no n'explicaré gaire cosa. Només que Céline i Jesse, que han entrat en la quarantena, estan junts i tenen dues filles bessones. També que els retrobem al final d'unes llargues vacances passades a Grècia amb una gent que els han acollit i que, per acabar l'estada, els han convidat a passar una nit sols en un hotel. Per arribar-hi, emprendran una nova passejada, en aquest cas pel camp, en què, sense recordar el títol, ella parlarà d'una pel·lícula sobre una crisi matrimonial en què la parella assisteix al descobriment de dos cadàvers fossilitzats a les ruïnes de Pompeia. Viaggio in Italia, de Rossellini, és clar. A l'habitació de l'hotel, una fantasia latent en les dues pel·lícules anteriors, hi ha un combat que a vegades arriba a l'altura del Bergman de Secrets d'un matrimoni. Impressionant. Ha passat el temps (també pels cossos dels seus protagonistes) i la convivència ha deixat una factura: sempre hi ha retrets per fer i coses que un creu que no ha fet per culpa de l'altre.
M'agradaria retrobar Jesse i Céline d'aquí nou anys més. Imagino que potser estaran separats, però que hi haurà un motiu perquè es retrobin. M'agradaria per poder continuar seguint una de les aventures més apassionants del cinema contemporani. Truffaut ens va fer veure com evolucionava en el temps un personatge, Antoine Doinel, mentre el cos del seu intèrpret, Jean-Pierre Léaud, s'anava transformant. Linklater ho està fent amb una parella i, per tant, amb els dos actors que l'encarnen. Però, a més, ho fa amb la continuïtat d'un estil que, amb atreviment, estructura la narració en llargues seqüències que concedeixen temps (amb un prodigiós sentit de la temporalitat) a uns diàlegs sàviament construïts. Vegin, insisteixo, l'última entrega, Tot sembla fluir com la vida mateixa, però està elaboradíssim. No hi ha realisme. Hi ha un artifici per expressar allò real. I sembla tan real que es fa difícil no reconèixer-s'hi.
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 07.07.13 Foto muntatge de Jordi Soler.

*·*  Completament d’acord amb el que diu la Imma. I, també, penso al igual que ella, no ho diu en l’escrit, que d’aquesta historia, d’aquesta trilogia, real com la vida mateixa, se’n podria fer un estudi llarg i intens, sobre la relació de parelles de classe mitjana.

·         Penso, també, que les tres pel·lícules estan molt ben construïdes i que és nota veritat en els seu contingut, però la tercera és la més rodona, la més intensa i la que els dos protagonistes, la  Celine i en Jesse, ja estan una mica de tornada, vull dir que ja han passat les seves històries i aventures i ara la cosa és molt més delicada, més profunda, gens agresiva i per tant, pot esdevenir una relació de conveniència o de ruptura total. Possiblement d’aquí vuit o nou anys ho sabrem. I sinó,  el que si sabrem com estem nosaltres, en les nostres relacions amb la  parella.

      Guillem.