Alguns aspectes es poden documentar més fàcilment que d'altres i, concretament, el seu pas per l'escoltisme es pot rastrejar en el llibre del seu germà Salomó Marquès, L'escoltisme gironí (Salt, edicions del Pèl, 1984), i la seva trajectòria d'activisme artístic es pot resseguir, de forma clara, al catàleg de l'exposició: Grup Praxis 75 (1975-1990). Una guerrilla comunicativa (Girona, Ajuntament, 2012). Aquest catàleg conté textos de Narcís Selles, i un repertori i una cronologia de l'obra del grup Praxis-75, integrat pel mateix Bep Marquès i Lluís Bosch Martí.
Vaig conèixer Bep Marquès el curs 1960-1961, quan vaig tornar del Collell. He explicat, en un llibre recent, que tornar del Collell i retornar al CAU dels escoltes, a Casa Carles, va ser una mateixa cosa. El parèntesi de tres anys m'havia fet perdre uns quants detalls que se m'escapaven i que només he pogut reconstruir amb posterioritat. Per exemple, jo vivia totalment al marge de les tensions que s'havien viscut a l'agrupament per la relació entre el moviment escolta i la implantació, a la ciutat de Girona, de l'Opus Dei.
També he explicat qui van ser els meus amics a l'Institut i a l'escoltisme. Però, naturalment, em vaig quedar curt, perquè a més de Quico Solà, Pere Anton Talón, Josep Guixeras, Jordi Castanyer i d'altres, ens vam fer molt amics amb el tercer dels germans Marquès Sureda, l'Emili Marquès, que per un altre costat també era molt amic d'Enric Banda, fill de l'aleshores director de Ràdio Girona. Trobava, doncs, Bep Marquès a la Secció amb responsabilitats directives, però el trobava sovint, també, a casa seva, al pis de la plaça del Gra (avinguda Sant Francesc), a sobre de l'armeria Alonso, on Teresa Sureda i Ramon Marquès conduïen una família alegre, comunicativa, extrovertida, capaç de transmetre entusiasme i mostrar lideratge en temes diversos, cantant i rient. Anava també a veure en Bep, sovint, a la impremta del carrer de la Força, on al pas de la porta, més d'una vegada, el senyor Ramon vetllava per l'activitat de la seva empresa i, alhora, pel moviment del carrer. Aprofitàvem les escletxes de feina per planificar les sortides, els campaments, les activitats i articulàvem, així, una xarxa de relacions al carrer que després transmetíem a l'activitat interna del moviment escolta.
Tinc, com molta altra gent, diversos testimonis gràfics d'aquests anys a l'escoltisme, i de la presència potent i rellevant de Bep Marquès. Les primeres, del campament de Vilallonga de Ter, de l'any 1961; una a la carretera de Setcases, a Camprodon, amb tota la secció afilerada i encapçalada per la seva bandera amb l'asta culminada per la flor de lis d'acer inoxidable; porta la bandera Joaquim Matas, i té a banda i banda, a la seva dreta, en Bep i, a la seva esquerra, en Tissa (Lluís Sureda, un dels fills del fuster de les escales de la Llebre); la segona, també d'aquest campament de l'any 1961, mostra l'equip directiu davant les astes de les banderes fetes amb troncs llargs de verns tallats a la riera; hi ha els responsables de la secció: Bep Marquès, Lluís Gil, Joaquim Matas, Pere-Xavier Soler i Quim Pèlach, i també Ramon Bru i Mon Marquès que, en aquell moment, ja eren seminaristes i que conjuntament amb Joaquim Mundet s'ocupaven dels temes d'intendència.
Finalment, una fotografia dels primers mesos de 1964, segurament per Sant Jordi, als claustres de la Catedral. Presideixen, a l'angle de la bassa que hi ha en el racó més proper a la torre de Carlemany, el bisbe Jubany, el consiliari Genís Baltrons, el cap d'agrupament Manel Nadal Oller, el cap de secció Bep Marquès, i l'ajudant de secció Lluís Gil, que manté en posició horitzontal la bandera de la secció.
En Bep era un guia, un orientador, un assessor discret, era més gran que nosaltres i li teníem admiració i respecte. Una admiració que va pujar de to quan vam començar a veure que es començaven a formar dues parelles: Bep Marquès i Carme Turon, i Joaquim Matas i la Raset. Una de les dues parelles duraria sempre i l'altra no. En Terore (J. Matas) va trobar un altre amor i una altra parella, i la Raset, per la seva banda, també. Érem adolescents i apreníem dels grans que no ho eren tant.
Després, els anys de Barcelona em van allunyar de l'escoltisme. Però Presència primer i l'Ajuntament de Girona després, em van portar un cop més cap en Bep. Compartíem ideals rupturistes i volíem canviar la ciutat i reformar la cultura. Abans de presentar-me a les eleccions municipals ja havíem compartit accions de reivindicació de Carles Rahola, a través de l'Assemblea Democràtica d'Artistes que, en més d'una ocasió, em va encomanar intervencions en actes de reivindicació i significació política. Simultàniament, el Grup Praxis, que radiografiava la ciutat en els seus collages, actuava en la mateixa direcció de canvi cap a una Girona nova que molts propugnàvem.
Després, esclar, les eleccions van produir el canvi desitjat, però uns exercíem el po?der i altres exercien, i ho havien de fer, la crítica. No puc pas dir que mai hi hagués agror i desconfiança. Més aviat el contrari. En Bep em va donar mostres, molt sovint, de la seva amistat sincera i, alhora, del seu compromís amb la ciutat, no exempt de crítica, sempre conduïda per en Bep i estimulada per en Bosch (en Pra i en Xis). I Bep Marquès i Joan Casanovas, que eren amics des de l'Assemblea, es cuidaven d'es?tablir ponts entre les necessitats de disseny i d'impressió de l'Ajuntament i el man?teniment d'unes complicitats elementals més enllà de les discrepàncies puntuals.
Més endavant, l'intent coratjós, i segurament imprescindible, de fusionar en una nova empresa les impremtes Curbet i Marquès, ens va dur a un nou acostament. En Jaume aglutinava tant com en Bep. Van ser moments molt intensos i creatius, plens, això sí, de dificultats. Finalment, quan aquest procés es va deixar, i en Bep va orientar el negoci familiar de la impremta cap a una nova estructura empresarial, ens vam seguir veient parlant primer dels encàrrecs de feina i després de la ciutat i del món, sempre amb en Bep amb un somriure insinuat i sorneguer que estimulava el debat i el pensament.
Després veïns, jo de Sant Pere i en Bep de Sant Daniel, coincidíem sovint al pont del Galligants. D'altres vegades passava per davant de casa amb la Maria Carme i ens saludàvem de lluny; d'altres ens aturàvem un instant a comentar l'actualitat.
Sempre tots dos amb la ciutat al cap, la justícia al cor i la idea dels ideals que compartíem i que en molt bona mesura jo havia après d'ell. Perquè si alguna cosa tinc clara és que a l'escoltisme, que és de la font que bevíem com a adolescents, els grans ens ensenyaven un llenguatge nou que els més joves desconeixíem per ignorància o ingenuïtat.
La lliçó apressada avui d'en Bep és per a mi aquesta: un aprenentatge sòlid amb ell, i una amistat compartida
després, un esperit crític sorneguer, àcid i alegre, i incorruptible, una vida professional a la ciutat i una família alegre que havia deixat el seu pis a la plaça del Gra i que se n'havia anat a créixer a la vall de Sant Daniel, al primer revolt del Montorro, just en una fondalada per damunt del vell mil·lenari monestir que la mare Teresa Sureda freqüentava per amistat i devoció empordanesa.Joaquim Nadal, publicat en el Diari de Girona 25.10.13
* Sempre tindré present i en el record la mala bava que gastaba en Bep cap a la gent que viu del "Poder" i l'alegria de viure la vida, amb la família i els amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada