La bellesa de l'horror

El banyolí Albert Serra guanya el Lleopard d'or a la millor pel·lícula del festival de Locarno amb ‘Història de la meva mort', en què creua Casanova amb Dràcula.

Albert Serra va presentar fa quatre dies a Locarno Història de la meva mort, pel·lícula en què creua un Casanova decadent amb la figura mítica de Dràcula com a encarnació del poder fascinant i destructor del mal, recordant un comentari d'un amic seu després de veure la pel·lícula: “Mostra la bellesa de l'horror, però també l'horror de la bellesa.” El cineasta, però, hi va afegir una variació: “Podria dir-se que aquesta pel·lícula tracta de la injustícia de la bellesa, però també de la bellesa de la injustícia, la qual cosa encara és més inquietant.” Des que hi va ser projectada, Serra va sentir que la seva nova pel·lícula havia provocat al festival suís un efecte certament inquietant que és indestriable del seu misteri i de la seva bellesa. “Però molta d'aquesta bellesa està amagada i per això celebro que en aquest festival hagi trobat un públic que l'hagi percebut”, explicava ahir Serra, en conversa telefònica, després de saber que Historia de la meva mort és la guanyadora del Lleopard d'or al millor film del festival de Locarno.

Albert Serra valora aquesta recepció de la pel·lícula per una part (“Evidentment, no pot agradar a tothom: és un tot o res, o l'agafes o la deixes”, reconeix el cineasta) del públic de Locarno, però, en canvi, concedeix personalment una importància relativa al Lleopard d'or: “El valor del film seria el mateix sense el premi. Si no hagués guanyat, no li donaria importància perquè, a més, també s'hi han presentat altres films bons. Doncs si guanyo, ha de ser igual.” Serra hi afegeix: “El que m'importa és que els organitzadors del festival hagin apreciat i volgut la pel·lícula, que l'hagi considerada un jurat seriós i que la bona crítica que hi ha a Locarno ja hagi escrit reflexions interessants sobre la pel·lícula.”

El cineasta banyolí, però, reconeix que el premi pot contribuir a la difusió de la pel·lícula que considera més “comercial” de totes les que ha realitzat: “Crec que és la més atractiva per al públic, pel tema que aborda i per totes les coses que hi passen.” Serra també admet que l'excel·lent dotació del premi (90.000 francs suïssos, equivalent a uns 76.000 euros) és un ajut important i més en aquest moment en què costa tant finançar un projecte i sostenir productores com la que ell comparteix (Andergraun Films) i la francesa i la romanesa amb les quals ha coproduït Història de la meva mort: “Aquests diners ens fan respirar una mica perquè la situació és difícil i estàvem al límit. També serviran per promoure la distribució del film.”

És a partir d'una proposta de la productora romanesa que va sorgir la idea d'Història de la meva mort: “Em van dir si volia fer una pel·lícula sobre Dràcula. A mi no m'acabava d'interessar, però sí posar-ho en relació amb Casanova. M'agrada barrejar coses per crear-ne de noves i inesperades.” Serra considera que aporta un film diferent sobre temes com el plaer, el desig, la mort i el més enllà de la mort, el mal i la força de la irracionalitat. “Casanova encara és la racionalitat, la seducció i la comunicació humana. Però entra en contacte amb l'obscur, el desig de possessió, la violència, que, aquesta és la qüestió, potser procuren un plaer més gran”, comenta.

En relació amb les seves dues pel·lícules anteriors, Honor de Cavalleria i El cant dels ocells, Serra apunta que l'estructura d'Història de la meva mort és més sofisticada, que hi ha més complexitat narrativa i un tractament psicològic dels personatges que no havia abordat abans. Però també considera que hi ha una continuïtat pel que fa a l'interior de les escenes: “Hi ha la mateixa puresa, la mateixa intensitat, la mateixa cosa salvatge i feréstega de qualsevol cosa que hi pugui passar. Les escenes poden durar més o menys, però a dins sempre hi ha l'imprevisible de la vida.” Albert Serra hi afegeix que, a diferència de les altres, tota la primera part (abans que Casanova, interpretat pel poeta Vicenç Altaió, vagi a Transilvània, on ensopegarà amb el Dràcula encarnat pel castellfollitenc Eliseu Huertas) transcorre en interiors nocturns. I també que aquesta part del film és molt teatral i farcida de diàlegs: “Aquests potser estan més treballats, però amb la mateixa idea que siguin dits, creats, en aquell moment. És una performance. En fi, per entendre-ho tot plegat, s'ha de veure.”
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 18.08.13