El Cinema Truffaut de Girona bat rècord de públic durant el 2023 i frega els 40.000 espectadors

L'equipament municipal ha incrementat sessions i varietat de l'oferta amb la segona sala. 

El públic del passat 22 de desembre 2022 Foto: Marc Martí 

El Cinema Truffaut de Girona ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 espectadors, la millor xifra dels 23 anys de vida de l'equipament. Amb aquesta dada, no només recuperen les xifres d'assistència d'abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament ha doblat les dades del 2022. Si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat "excepcional" amb una pujada percentual del 93,74%. "La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura", ha afirmat el tinent d'alcaldia i regidor de Cultura de Girona, Quim Ayats.

Segons informa l'Ajuntament en un comunicat, l'augment de públic a l'equipament és superior a la recuperació mitjana d'espectadors i espectadores dels cinemes de l'Estat, que segons l'empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d'un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.

L'Ajuntament atribueix aquest èxit, sobretot, a l'obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l'oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d'acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.

D'altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l'augment de públic. Entre aquests destaca el cicle 'Stanley Kubrick' de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca. També cal destacar les xifres d'un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font 'El mestre que va prometre el mar'. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d''Estiu 1993' i superant 'Alcarràs'. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa 'The quiet girl', de Colm Bairead; 'Anatomía de una caída', de Justine Triet; 'Living', d'Oliver Hermanus, i 'El triángulo de la tristeza' de Ruben Ostlund.

Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d'assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l'any està prevista l'execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre'n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l'aforament de l'espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l'actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.

ACN / DiaRI DE GIRONA. publicat el 04.01.2024

El Cinema Truffaut dobla el nombre d’espectadores en un any.

Amb la incorporació de la segona sala, l’equipament municipal frega les 40.000 persones, la millor xifra registrada.

El Cinema Truffaut ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 persones espectadores, la millor xifra dels 23 anys de vida de l’equipament. Amb aquesta dada, no només es recuperen les xifres d’assistència d’abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament s’ha aconseguit doblar les dades del 2022. Així, si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat excepcional amb una pujada percentual del 93,74%.

“Reforcem els equipaments públics per garantir l’accés de tothom a la cultura. La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura”, afirma el tinent d’alcaldia i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, Quim Ayats i Bartrina.

Aquest augment és superior a la recuperació mitjana d’espectadors i espectadores dels cinemes de l’Estat, que segons l’empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d’un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.

La clau, la segona sala

Nota de Premsa.

Les claus d’aquest èxit recauen, sobretot, en l’obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l’oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d’acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.

D’altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l’augment de públic. Entre aquests destaca el cicle “Stanley Kubrick” de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca.

També cal destacar les xifres

El dia 22 de desembre 2023. Foto: G.T.R.

d’un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font El mestre que va prometre el mar. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d’Estiu 1993 i superant Alcarràs. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa The quiet girl, de Colm Bairead; Anatomía de una caída, de Justine Triet; Living, d’Oliver Hermanus, i El triángulo de la tristeza de Ruben Ostlund.

Reptes de futur

Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d’assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l’any està prevista l’execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre’n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l’aforament de l’espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l’actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.

JOANA PEÑA publicat en el Punt Avui 04.01.2024

Full de sala del Cinema Truffaut del film YO CAPITAN

YO, CAPITÁN

Io capitano Itàlia, 2023
Direcció: Matteo Garrone
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Durada: 121 min
Gènere: drama Idioma: wòlof
Data d'estrena: 03/01/2024

Algunes utopies es fan realitat

En els darrers temps s'han fet diverses pel·lícules sobre l'emigració. Moltes d'elles sobre països de l'Àfrica que troben que Europa és la terra promesa. Somien en què allà sí que seran alguna cosa, que podran ser famosos i viuran com aquells personatges que veuen a través d'internet o amb els mòbils. No miren les desgràcies ni escolten els consells que els hi donen la gent amb experiència: que no tot el que veuen és cert, que a Europa també hi ha misèria, gent que dorm al carrer, gent que passa gana, que no té treball ni casa i que viuen desesperats. Que hi ha robatoris, assassinats i violència als carrers. 

Yo, Capitán, és un més d'aquests films que ens expliquen als Europeus i a la gent de bé, el malament que ho passen tota aquesta gent que deixa el seu poble, la seva casa i la família per anar a l'aventura d'un món millor. Un poble i una família que dintre de la seva misèria i la pobresa i especulació, comparteixen el poc que tenen, participen en les festes i els esdeveniments, que per més senzills que siguin, els viuen amb il·lusió i participació.

Tot això ens ho mostra en aquest film de 121 minuts (potser no en caldrien tants) del director italià Matteo Garrone, que l'any 2008 ens va sorprendre amb una pel·lícula de denúncia anomenada Gomorra. I ara hi torna amb aquesta pel·lícula realitzada amb molta mestria en la manera d'enfocar i explicar la història. Una història que li ha volgut el reconeixement en els passats festivals de cinema de Venècia i Sant Sebastià.

Tot comença a Dakar, en el Senegal, on dos joves de setze anys, que són cosins i d'amagat dels seus pares fan treballs per recaptar diners per anar a Europa, a Italià, on allà la seva vida canviarà, seran famosos amb les cançons que compondran i signaran molts autògrafs a gent blanca. Aquest és el somni, que no el veurem, però si viurem el que s'ha de fer i passar per aconseguir aquest somni. Serà un recorregut llarg, miserable, ple de traves, d'entrebancs, d'especulacions, de violència, inhumà, agressiu... S'ha de dir, però, que el director no s'hi ha recreat amb totes aquestes misèries, les mostra, perquè hi són, però no s'hi entreté.

Tot el recorregut podria ser un documental per ensenyar el calvari que arriben a passar la gent que arriba a les costes del Mediterrani, les que hi arriben. Matteo Garrone, el que fa és explicar-ho en el llenguatge cinematogràfic, amb un ritme i unes seqüències que fan que l'espectador segueixi la història amb interès i amb ganes de saber de quina manera acaba tota aquella odissea. De fet, la història està basada en molts testimonis que han fet aquesta travessa i el protagonista en concret, s'inspira en un noi real que actualment viu a Bèlgica.

Yo, Capitán, és un viatge èpic a través de l'Àfrica, que posa de manifest la cruel injustícia que hi ha en aquesta part de la terra. De fet, seria aconsellable que es projectés en aquests territoris per poder mostrar que el somni no és real, però, en canvi, hi ha utopies que es poden fer realitat.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

CINEMA TRUFFAUT. Anem al cinema 2024

Fragment del film FALLEN LEAVEN d' Aki Kaurismäki, invitant a anar al cinema.

Josep Sala Collell: Els xiprers no creuen en Javier Cercas

Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia 'progre' madrilenya, retrògrada i anticatalana.

Javier Cercas Mena. 

L’últim article de l’escriptor Javier Cercas a El País ha aixecat una mica de polseguera. Cercas, que des de fa una dècada no estalvia els adjectius incendiaris contra el moviment independentista, ara està furiós amb el PSOE per haver pactat amb Junts. Segons ell l’acord “suprimeix milions de persones, que políticament ja no existim, o només existim com a paper higiènic”, i per tant “els no secessionistes que ja sobràvem a Catalunya també sobrem ara a Espanya”. Després d’afirmar que “tenim una classe política cínica, irresponsable i enverinada pel poder” (és maco descobrir-ho el 2023), escriu “em declaro antisistema, passo a la clandestinitat i crido a la rebel·lió general”, en el benentès que és un rebel i antisistema que pertany al mateix bàndol que la monarquia borbònica, l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Al final diu que mai no donarà la mà a cap polític espanyol, frase ben curiosa perquè la seva germana és diputada al congrés pel PSC –però vaja, això són assumptes familiars i seria de mal gust entrar-hi. El text ha estat molt aplaudit per la dreta castellana, que potser ha reclutat un nou aliat, i en canvi els que viuen del govern de Pedro Sánchez han preferit callar. 
Fa quinze o vint anys Javier Cercas formava part de la plàcida vida cultural gironina, i no costa d’imaginar una línia temporal alternativa en què era al Teatre Municipal el dia de la presentació de la candidatura de Lluc Salellas, acompanyat dels amics Terribas i Fonalleras. Què es va tòrcer? Suposo que després de l’èxit monstruós de Soldados de Salamina va voler deixar la feina de professor universitari, i va calcular que només podria mantenir el nivell de vida amb una maquinària editorial i mediàtica al darrere. Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia progre madrilenya, retrògrada i anticatalana. Això, no cal dir-ho, no és gens original, i sempre hi ha escriptors i artistes que canvien de bàndol per a aconseguir rèdits i homenatges. També n’hi ha que desitgen vendre’s i ningú no els compra, però això és una altra història.

Des de llavors Cercas ha publicat uns quants llibres força mediocres que només s’han venut per la maquinària que mencionava, i a més va haver de suportar que el professor Ignacio Sánchez-Cuenca demostrés l’escassíssim valor del seu articulisme a La desfachatez intelectual, un llibre fantàstic sobre els columnistes d’El País. Això, sumat a l’ostracisme lògic de la societat que el va acollir, l’ha fet tornar un senyor agre que sempre viu enfadat amb el món. I de motius no en té gaires, perquè el futur proper li durà els honors reservats als de la seva colla: entrar a la RAE, el Premi Cervantes, etcètera. Tindrà una jubilació còmoda.

L'article en el País. 

Als que som receptors del seu odi –primer impostat, ara potser genuí– ens queda un consol. Cercas sempre em fa pensar en Josep Maria Gironella, l’escriptor de Darnius que el 1953 va publicar Los cipreses creen en Dios, una novel·la que, com Soldados de Salamina, parla de la guerra espanyola, tracta els dos bàndols com a equivalents, i és comprensiva amb els que van abraçar el feixisme. El llibre era a totes les cases (diuen que se’n van vendre dotze milions d’exemplars) i, tot i això, em pregunto si algú se’l deu haver llegit aquests últims trenta o quaranta anys, més enllà d’algun acadèmic ensopit. Gironella va guanyar el premi Nadal, el Planeta i el Nacional de Literatura castellà, i tot el que n’ha quedat és un carrer a Girona i l’entrada a la Viquipèdia.

Javier Cercas va pel mateix camí, i a tot estirar les generacions joves en tindran el record vague d’un senyor que no va saber gestionar l’èxit i se’l va menjar el personatge. Això passa quan una obra artística i intel·lectual es crea des de la impostura i no des de la veritat, que s’acaba dissolent com llàgrimes –o com excrements d’ocell– sota la pluja.

JOSEP SALA I CULLELL, publicat a Vilaweb el 28.12.2023

I Memorial Vicenç Pagès Jordà. Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i...

El Memorial Vicenç Pagès Jordà és un punt d’encontre entre lectors i escriptors amb ganes de reflexionar sobre literatura contemporània. Partint de l’admiració per l’obra i la figura de l’escriptor empordanès, es tractaran temes i autors que hi tinguin punts de contacte. En la seva primera edició, Miquel Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, posa Pagès al costat de la literatura de grans autors europeus com Hemingway, Carver i Txèkhov. Ho organitza: Aula d'escriptura

LLIBRERIA 22 Campanya Nadal Reis 2023 · 2024

Imatges de la Llibreria 22, de Còmics 22 i de la Llibreria&quiosc 22 del carrer Emili Grahit. Recomanacions, suggeriments, recordatoris... el mati del dia 24 que autors van venir a la 22 per signar exemplars dels seus llibres per regalar-los. Realització: Guillem Terribas Roca, Desembre 2023

BONES FESTES . bON ANY 2024

 

MAR BOSH: Les belles coordenades de Vicenç Pagès Jordà

L’Aula d’Escriptura de Girona ha volgut recordar el seu cap d’estudis amb un memorial, que han fet coincidir amb el seu seixantè aniversari. 

Vicenç Pagès

Tot i que a vegades ho hem desitjat molt fort, sense números la nostra vida seria un nyap imprecisable (ja ho tenen, això, els nyaps). Els números compten, ordenen, surten, no surten, comparen, codifiquen i tot d’accions que em deixo per arribar a dir que són els que fan possible un llenguatge operatiu tant per a la vida quotidiana –encara que ens desquadri– com per al desenvolupament de la ciència i la tècnica –també literària–. Després hi ha una altra mena de números: els de les coincidències, els de la voluntat, la intencionalitat i els afectes, que tenen a veure amb l’esperit de qui els busca, els troba i els conjura per inferir un sentit en aquest món que tant el necessita. Tot un art,

Fem números d’aquests. El 14 de desembre és l’aniversari de l’incombustible Guillem Terribas, i de l’editor Ernest Folch. Diuen que cada any triangulaven la data amb un altre aniversari, el del malaurat escriptor empordanès Vicenç Pagès Jordà. Aquest desembre, doncs, el primer factor n’ha complert 72 (encara que per dins en té 27), el segon n’ha fet 51 (no sé si puc fer la mateixa analogia) i el tercer n’hauria complert 60. “Sempre serem tres —comentava l’editor— independentment que siguem d’aquest món o de l’altre”. I aquest és el relat de la constel·lació, l’analogia dels nombres de tres persones que, sobretot, tindran un lloc destacat al seu mapa d’assignacions. Que bonic és coordenar-se!, Que diria Frank Capra, havent nascut matemàtic... 

Glòria Granell, Responsable de l'Aula d'escriptura del Centre Cultural La Mercè de Girona

Aprofitant el valor d’aquesta triangulació (memòria-sentit-literatura) l’Aula d’Escriptura de Girona ha volgut recordar el seu cap d’estudis amb un memorial. L’han fet coincidir amb el seu seixantè aniversari, i serà el primer de molts que vindran, cada any, pels volts del 14 del 12. El memorial Vicenç Pagès Jordà, lliçons de narrativa contemporània vol inaugurar una tradició que compti amb acadèmics i escriptors d’arreu del món. N’hi ha que poden ser les dues coses, com el professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, Miquel Berga, que en aquesta primera edició va situar l’obra de Pagès Jordà al costat de grans autors europeus i nord-americans com Hemingway, Carver i Txékhov, a la conferència “Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i el rastre de Txékhov”. 

Miquel Berga, durant la lectura.

Vegeu els números amb què comença la conferència: 44, 61, 49, 58. Expressions d’una quantitat amb relació a una unitat: anys de vida. 44, 61, 49, 58: Els anys que van viure Txékhov, Hemingway, Carver i Pagès, respectivament. Tots escriptors prou joves que van sofrir morts prematures. Tots escriptors que considerem clàssics. Tots deixant un rastre pels altres. I que ho van fer vivint menys, molt menys, del que comptàvem. Però tenim la pervivència literària (i, per tant, vital) dels quatre autors que Berga agermana a la seva bella, fonda, lliçó: “La gran literatura ens consola i ens acompanya, ens exalta i ens commou, ens inspira i ens anima a viure”. Cal viure, que diria Txékhov. Fem-li cas. Seguim-li el rastre.

MAR BOSCH, publicat en el Quadern d'El País 19.12.2023

Nadal 2023 a la Llibreria 22. Autors signant els seus llibres

Diumenge dia 24 de desembre de 2023, de 11 a 12.30 hores, autors passaran per la Llibreria 22 per regalar els seus llibres signats. Quim Curbet, Helena Carreras, Lluís Muntada, Miquel Riera, Marta Gibert, Martí Gironell, Mar Bosch, Jordi Grau, Tura Soler, Josep Vinyas, Josep Pastells, Pau Planas, M.Mercè Roca, Joan Enric Barceló, Salvador Casas. Realització: Guillem Terribas. 20.12.2023