Miquel Ruiz: Fins al darrer alè

La darrera sobretaula. Agost 2022. Foto: Vador Garcia. 

Va ser només fa algunes setmanes, quan jo preparava la presentació de la meva darrera novel·la a la Llibreria 22. Et volia convidar personalment, perquè, tot i els problemes de salut i mobilitat que tenies, no havies faltat mai a cap. Però no em contestaves al telèfon. Et vaig veure pel carrer, en la teva cadira de rodes, i vaig mirar d’encalçar-te. Va ser en va, ni arrencant a córrer et vaig poder atrapar. A còpia d’anys t’havies convertit en tot un expert en això d’esquivar ciclistes a les voreres i de fer dreceres entre les cantonades i passos de vianants. Sense haver-ho previst, aquella cursa inútil va escenificar la metàfora del teu caràcter: tot i les limitacions físiques, a l’hora de fer coses corries més que tots nosaltres. En els viatges infinits i en les exposicions immortals, en l’enquadrament de la penúltima foto o en el confort d’una simple conversa enmig del carrer. Per fi vam poder parlar per WhatsApp. “Hola, Miquel, soc en Xevi Sala. Resposta: un Bon Dia ben gros envoltat d’imatges florals a l’entorn d’una furgoneta hippy amb el signe de la pau pintat a la porta. Hola, Xevi. Com aneu? Jo refent-me d’un segon ictus. Fent recuperació. Doncs a recuperar-se del tot, Miquel. La setmana passada et vaig veure pel carrer i vaig travessar per saludar-te però anaves tan de pressa amb la cadira que vaig haver de desistir. Gràcies, Xevi, vindré si tot va bé, com sempre serà un plaer ser-hi. Si no, el dia que puguem quedem i fem un cafè.” Ja no el vam fer, prou que ho saps. Però el dia de la presentació et vaig recordar en el parlament i vaig citar-te, amb una frase teva extreta de la magnífica entrevista que temps enrere en Guillem Terribas et va fer en el seu programa Edició limitada, i que es pot trobar fàcilment a YouTube . Hi deixaves ben clara la teva filosofia de viure, que era fer coses fins al darrer alè, ja fossis dret o en cadira de rodes: “M’agrada viure però sobretot m’agrada formar part de la vida, perquè viure veient-la passar no serveix de res. I, si t’acompanyen amics i amigues que també formen part de la vida, aleshores és quan tot té algun sentit.” Gràcies, Miquel, per formar part de les nostres. El brindis, fort i estimulant, com la teva amistat, jo ja l’he fet. I hi pots comptar: viurem formant part de la vida... fins al darrer alè.

XEVI SALA, publicat en el Punt Avui 06.03.2023.

* Amb en Miquel hi havia una relació d'anys. De la 22, de la Vanguardia (edició de Girona) en el Punt... De viatges (a Sarajevo) de dinars, sopars, berenars, esmorzars,... Sempre en llargues sobretaules. Sempre amb amics. Sempre amb gent. 
A en Miquel li agradava la vida. Com més el castigava, la vida, més l'estimava. I no era una relació masoquista, era la relació que li va tocar viure i la va viure amb l'alegria i intensitat.
S'emprenyava i es des emprenyava molt sovint. Era generós, solidari. Anava a totes. Sempre apunt per organitzar una acció solidària.

Va tenir la mort sempre al costat, però sempre la guanyava, El final, penso que la mort li va agafar por.

Només la mort el va guanyar, quan ell va voler. Quan va dir, prou de "collonades i de jocs" aquí em tens, de moment has (et deixo) guanyat. 
En Miquel no ens ha deixat. Ell sempre hi serà. 

Guillem. 

Foto: Quim Curbet.

 

  . 

Plaqueta EL MEU MODEST

 

Plaqueta Número VI MEMORABILIA MODEST PRATS
"Aquest text de Guillem Terribas, en remembrança de Modest Prats, va ser llegit per ell mateix al Motel Empordà, just després de menjar en Niu cuinat per Jaume Subirós. 
Figueres, 18 de febrer de 2003.

El meu Modest.

Un matí que preníem cafè a la terrassa de La Taverna, davant del Mercadal, en Modest em va comentar que perdia la memòria, que devia ser cosa dels anys, però que havia ideat un mètode per no oblidar els noms. Per exemple, em deia, si no em ve el nom de Vittorio de Sica, penso en Vittorio Gassman i, automàticament, em surt el nom d’en De Sica. I ho deia content i convençut que era una bona manera d’anar per la vida.

Ara, he hagut de recórrer també a la meva memòria, que cada vegada està més gastada, per recordar la primera vegada que vaig conèixer en Modest. I me’n vaig a mitjans dels anys seixanta, quan jo tenia setze o disset anys. Va ser un vespre en una de les aules del Col·legi de les Monges Dominiques de Salt. Mossèn Joan Riu, rector en aquella època de la parròquia de Salt, va convidar un capellà de Girona, que en sabia molt de tot, anomenat Mn. Modest Prats, perquè expliqués l’estructura de la missa i el seu contingut a una colla de joves que els diumenges fèiem de “monitors”, o sigui de lectors durant la celebració de la Santa Missa. Allà vaig sentir per primera vegada la seva veu, tot i que no recordo el contingut de la xerrada.

Les altres trobades ja van ser al cap d’un temps, a casa de la família Carbó Ribugent, que vivien al carrer Vista Alegre. Els de Salt, en Miquel Berga i jo, i algunes vegades en Xavier Corominas, ens hi passàvem llargues estones, amb sopars de truita de farina. I allà moltes nits hi feia també estada en Modest, rector aleshores de la Parròquia de Vista Alegre. Aquella relació tan ben avinguda i civilitzada era curiosa pel fet que en Modest era un culé de soca-rel mentre que el pare Carbó era un periquito convençut. I no discutien de futbol: la rivalitat era tan evident i distant que ja ni en parlaven, ni comentaven les aventures, els fracassos o les victòries dels dos equips.

En aquelles llargues sobretaules nocturnes, vaig aprendre a jugar al canari. En Modest va ser el meu mestre, juntament amb el pare Carbó. “Si al canari vols guanyar, moltes vegades has de passar”, era el consell preferit d’en Modest. Aquelles nits van ser l’inici d’una relació que amb els anys es va anar fent més intensa fins al final dels seus dies.

En Modest ha format part de molts moments de la meva vida. De grans esdeveniments. A la tribu, una mena de comunitat que vam crear a finals dels anys seixanta una colla de gent capitanejats per en Mon Marquès, sota l’atenta mirada i consell d’en Modest, vam viure una època de coneixement, de noves amistats i d’agafar consciència de país i de solidaritat.

Ens va casar. Més ben dit, i com ell mateix advertia: “Us vau casar vosaltres, tu i la Marta; jo només vaig ser el celebrant”. I més episodis, com el de la lectura, que ell va incentivar (penso en Manuel de Pedrolo, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Terenci Moix...). O d’altres moments que en Modest ha estat vital en el meu dia a dia: Les tertúlies a la 22, al Jocker, al Bar de les Interboutiques i, finalment, al Neptú. O els anys memorables com a membre del Jurat del Premi Casero, les presentacions a la Llibreria, de llibres seus o d’altres o com a espectador, amb aquella mirada, aquell somriure i amb el Ducados sempre a punt. Els anys que va estar al Mercadal, vivia al costat de casa i cada matí, després de la missa de nou, o sigui a quarts de deu (era ràpid, oficiant) passava per la 22 i em deia: “Apa, Guillamet, anem a fer un cafè”. I així cada dia de cada dia i cada vegada amb més gent que hi assistia o que hi passava. Els viatges a Roma per comprovar quin cafè era més bo, el de la Tazza d’Oro o el de Sant’ Eustachio, una excusa com una altra per poder passejar-nos per la ciutat i fer-hi un bon dinar.

Moltes vegades la gent em comentava: “Quina sort que tens d’estar en aquelles tertúlies, les coses tan interessants que deveu parlar, amb en Modest i tota aquella gent tan sàvia”. I parlàvem, la majoria de les vegades, de coses banals i normals i... de futbol, molt de futbol. “Calla, que tu no hi entens res, de futbol”, em deia alguna de les poques vegades que hi volia intervenir. Perquè, esclar, amb els anys i després de tantes converses sobre l’esport, alguna cosa em pensava que se m’havia enganxat.

Amb en Modest parlàvem sovint de cinema. En Modest havia vist molt de cinema “prohibit” durant la seva estada a Roma. A en Modest li agradava el cinema. Els darrers anys, però, no hi anava. Veia pel·lícules a la televisió. Amb tot, alguna vegada vaig aconseguir portar-lo en una sala de cinema. Gran Torino, de Clint Eatswood, va ser una d’aquestes. Li va agradar i li va interessar molt. Em va demanar si podria aconseguir una còpia per passar-la en vídeo als seus companys de la Residència Sivilla. Els vaig muntar una sessió, conduïda per en Modest. Va ser un èxit.

Me l’estimava, en Modest. I ell, diria que també m’apreciava. La nostra relació va ser molt “familiar”. 

Els darrers anys van canviar una mica els papers. Jo era la persona adulta que de vegades l’havia de renyar i ell, d’una manera que encara em sorprèn, em creia. Li vaig fer de xofer, d’acompanyant i moltes vegades de portador de persones que el volien anar a visitar a la Residència Bisbe Sivilla, on va passar els darrers anys de la seva vida. En Castellet i en Folch, la Rosa Novell, en Rafel Nadal,.. entre d’altres.

Quan va saber (oficialment) que tenia la “malaltia” em va cridar i, de manera confidencial, m’ho va confirmar. Jo, com ell, ja ho intuïa. Llavors li vaig dir: “Ara comprenc moltes coses que feies i que no entenia”, i ell em va contestar: “Sí, jo ara també ho entenc”. I tot seguit em va demanar que truqués a en Xavier Folch, perquè ens arreglés una visita amb en Pasqual Maragall, que li volia comentar la malaltia i com s’havia de comportar. En Xavier va ser ràpid i tres dies després ja teníem hora amb el Molt Honorable, en el seu despatx d’expresident a Barcelona.

Hi vam anar amb el meu cotxe, acompanyats per la seva cuidadora i encarregada de la residència, la Rosa. L’entrada al despatx va ser sorprenent. Hi havia el director de cinema Carles Bosch, que estava amb un equip reduït de gent filmant un documental. Jo el coneixia del Cinema Truffaut, li havia presentat documentals fets per ell. Em va preguntar què hi feia jo allà. Em va explicar que estava rodant un documental sobre la malaltia de Pasqual Maragall amb el títol de “Bicicleta, cullera, poma”, que al cap d’un any va tenir un gran èxit de públic i critica. Em va demanar si ens podia filmar i li vaig dir que cap problema. En el darrer muntatge del documental, tot el que va filmar no va sortir. Aquell dia va ser extraordinari veure com en Maragall li explicava situacions i anècdotes. Quan recordaven les seves estades a Roma, recitant Petrarca i cantant cançons en italià. Em vaig sentir un privilegiat. A la tornada, en Modest Prats em va dir: “A en Maragall, el veig molt més fotut que jo”.

Un temps després que em digues la seva tàctica per recuperar noms oblidats, a la mateixa terrassa de La Taverna, i amb la malaltia cada vegada més incontrolable, em va comentar: “Arribarà un dia en què ja no podrem fer això que fem ara, de parlar i prendre cafè... jo ja no sabré qui ets i el que diré...”.

No vaig saber què dir-li, només que intentaria acompanyar-lo amb tot el respecte, allà on anés la seva ment.

Guillem Terribas Roca.

EL MEU RECORD DE MAUD

Jordi Llavina. 

No devia ser la primera pel•lícula que veia d’Éric Rohmer, però sí que fou la que em va fer més efecte. I això que, en aquesta, a diferència d’altres cintes seves, actors i actrius eren ben coneguts, amb nom i cognoms més o menys rutilants en la història del setè art (que ningú es pensi que això de treballar amb gent normal que fan d’actors s’ho ha inventat la Neus Ballús! Rohmer ho va fer servir sovint per despullar el seu cinema de positura dramàtica i dotar-lo d’aquell gruix de naturalitat que sorgeix de la vida quotidiana i de les converses no guionades). Recordo que una bellíssima Françoise Fabian encarnava la seductora Maud del títol. I que un jove Jean-Louis Trintignant s’encarregava de donar vida al personatge que tenia el mateix nom que ell, Jean-Louis, un enginyer de la Michelin que, després de viatjar pel món, recala a la ciutat de Clermont-Ferrand —aquella mena de ciutats mitjanes que a França coneixen com la província.

La càmera s’entreté en la gira del llençol o en la mandíbula d’un personatge, però el que de debò té importància, el que pesa de veritat, és la frase que algú acaba de dir, o el silenci avaluador que segueix aquesta frase. Es diu sovint que en les pel•lícules d’aquest director els actors hi xerren pels descosits. No és del tot veritat. Sí que, en efecte, durant els àpats, posem per cas, hi ha converses animades, i sovint són converses que tracten el tema sempre espinós de les relacions humanes: les més íntimes, les més distants (distants potser perquè, abans, han sigut íntimes, espurnejants de foc). Però hi ha molts moments en què l’ull de la càmera no ens deixa veure sinó silenci —ens obliga que considerem aquest silenci—, el respir quiet de la vida, el sorollet de la noia que puja una escala de mà i deixa al descobert uns panxells incitants i un genoll rotund i pletòric; el so que fa la fornera en distribuir les barres en les paneres de l’expositor...

Jean-Louis és un bon noi, home d’ordre i de missa setmanal, que ha tornat al país convençut que, finalment, la seva carrera professional s’estabilitzarà i que ell està destinat a fer un bon casament. Té molt clar com ha de ser la noia amb qui es vol casar: rossa. Un amic seu, marxista i propens a la tabola, el convida a conèixer la bella Maud, que s’ha separat fa poc del marit. Es troben tots tres al pis d’ella, sopen. Allarguen la sobretaula, perquè estan bé i no estan disposats, encara, a donar per extingida la conversa. A fora, neva. Hi ha un moment en què Vidal, l’amic, s’acosta a la finestra i constata que, a fora, hi neva abundantment (és un abocar-se a la finestra que no té res a veure amb el d’Anjelika Huston a The Dead: el d’aquesta és una mirada al passat; el d’Antoine Vitez, l’actor que encarna Vidal, és una mirada al present i al futur immediat). En realitat, Vidal ha dut el seu amic a casa de Maud per una aposta: pretén que la bella bruna faci trontollar les fermes conviccions del catòlic estricte Jean-Louis, el jove enginyer que vol casar-se, peti el que peti, amb una noia rossa.

Maud no se’n sortirà. I això que, amb l’amic ja fora, tots dos van xerrant al llit d’ella. De tot: de filosofia, d’amants, de la vida en general, del destí. Suposo que molts espectadors ho deuen trobar insuportable. A mi, aquelles converses de tots dos al llit, aquelles mirades obliqües, em van semblar el súmmum de la sofisticació i del bon gust. El cas és que, just l’endemà de la seva trobada amb Maud, Jean-Louis va a missa i hi coneix la rossa que ha estat esperant des de fa temps, hélas! La coneix, sí, personalment i bíblicament, i hi arribarà a tenir un parell de criatures. Nens que hereten de la mare el color rossenc dels cabells.

Rohmer encara complica una mica més el relat: la rossa ha tingut una delicada relació amb la morena que el càndid Jean-Louis no descobreix de seguida. Hi ha corrent de fons, en definitiva. Al cap d’uns anys (anys en què Jean-Louis i Maud no han mantingut el contacte), els dos protagonistes es troben atzarosament en una platja, un bell dia d’estiu. Maud va sola, magnífica com sempre. Jean-Louis i la seva dolça esposa carreguen estris de platja, i les dues criatures els estalonen. Les dones es miren, es reconeixen. Mon Dieu! Aquí Jean-Louis encara no ha caigut del cavall. No remenem el passat —deu pensar la seva dona rossa—, que encara prendrem mal.

La història em va atreure, com dic, des d’això que ara en diuen el primer visionat. M’agrada que sigui en blanc i negre, una pel•lícula tan francesa, tan o més francesa que les de Truffaut... (Si Rohmer l’hagués filmat en color, estic convençut que jo també l’evocaria en blanc i negre.) Segurament és el títol que més destacaria de l’autor, per bé que sóc un fan declarat de gairebé tot el que va firmar. Pretensiós o no, m’encanta Rohmer! Je l’adore!

Trintignant, un gran actor, me’l vaig trobar molts anys després en la tercera pel•lícula de la trilogia de Kieslowski, Tres colors. A Vermell, hi interpretava un jutge vell, retirat, que, amb un potent aparell de radioaficionat, escolta les converses dels seus veïns, els espia. Irène Jacob, la protagonista femenina, li ha atropellat el gos, que ara coixeja, i és per això que, també atzarosament, es coneixen aquests dos.

Hi ha una pel•lícula estrictament personal que va més enllà de la de Rohmer i la de Kieslowski: entre la primera, de l’any 1969, i la segona, del 1994, s’han escolat vint-i-cinc anys. Trintignant, l’home, ha envellit. Amb el llibreter Guillem Terribas parlem sovint de Rohmer i d’aquest magnífic actor, a qui l’assassí del seu gendre va matar, fa onze anys, la filla.

JORDI LLAVINA  (El meu article sobre Éric Rohmer i la més immortal de les seves històries, Ma nuit chez Maud, per a la revista Eines, de la Fundació Irla:) 21.02.2014

Trailer de Ma nuit Chez Maud. https://youtu.be/AKzDv3UAGI8

Las paredes hablan de Carlos Saura. Full de Sala Cinema Truffau

Títol original: Las paredes hablan

País: Espanya, 2023

Direcció: Carlos Saura

Guió: José Morillas, Carlos Saura

Gènere: Documental

Durada: 75 minuts

Idioma: castellà

Carlos Saura ja forma part de la història del cinema europeu.

No sabria dir massa bé perquè, entre totes les pel·lícules de Carlos Saura, triaria Elisa, vida mía. No sé si és perquè idealitzo el record de quan vaig veure-la quan era una adolescent que es confrontava amb estranyesa amb un món adult: un home (Fernando Rey) que decideix retirar-se del món (viure i escriure en solitud) i que rep la visita de la seva filla recentment separada (Geraldine Chaplin) creant-se entre ells una relació on palpiten fantasmes. Un film sobre la pèrdua: "¿Quién me dijera, Elisa, vida mía, cuando en aqueste valle al fresco viento andábamos cogiendo tiernas flores, que había de ver con largo apartamiento venir el triste y solitario día que diese amargo fin a mis amores?". Els versos de Garcilaso es creuen a la memòria amb la invocació que també s'hi fa de Calderón de la Barca: "En este gran teatro del mundo todo son representaciones". Ho recordo amb la música de la Gnomepedie núm. 1, de Satie. Però, sí, també recordo els conills de La caza; els ulls immensos d'Ana Torrent mentre a Cria Cuervos se sent "¿Por qué te vas?"; el braç enguixat de Fernando Delgado en la posició de la salutació feixista a La prima Angélica; Rafaela Aparicio a Mamá cumple cien años; l'escapada final de Berta Suecallamos a Deprisa, deprisa. Altres records del cinema de Saura em van revenint: com si la mort del director les rescatés de l'oblit i me les fes reviure.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Carlos Saura va néixer a Osca el 4 de gener de 1932. Els seus pares estaven ben aposentats: La mare una reconeguda pianista i el seu pare un prestigiós advocat. Tenia tres germans, el més petit Antonio Saura, un reconegut pintor, que va influir molt a Carlos Saura en la seva estimació, influència i curiositat cap a l'art en general.
Carlos Saura, va començar en el món de la imatge a través de la fotografia i més endavant es va passar a la realització de documentals. Curiosament, el final de la seva vida artística, l'ha acabat de la mateixa manera. La fotografia l'ha obsessionat i l'ha tingut ocupat en els darrers anys, fent exposicions i alguna publicació i, cinematogràficament, els seus darrers films tenen molt de documentals i, per descomptat el darrer, que us oferim en el Truffaut, com homenatge i recordatòria d'aquest gran cineasta. 

Carlos Saura, va començar a explicar històries, de la mà del gran Elias Querejeta, amb un film de denúncia Los Golfos (1960) que va obrir una manera diferent de fer cinema i va seguir amb Llanto por un bandido (1963, amb Paco Rabal i l'actriu italiana Lea Massari). Li va seguir La Caza (1965) que li va donar el reconeixement del gran públic i l'entrada al cinema internacional, pel fet que va rebre el premi al millor director en el festival de Berlín. A partir d'aquest moment el treball conjunt d'Elias Querejeta, com a productor i ell, és imparable. També és el moment en què té com a parella sentimental l'actriu Geraldine Chaplin, que a part de tenir una relació tempestuosa, cinematogràficament va ser molt fructífera: Pippermint Frappé (1967) amb un José Luís López Vázquez totalment desconegut; El Jardín de las delicias (1970); Ana y los Lobos (1972); La prima Angélica (1973); Cria Cuervos (1975) amb una increïble Ana Torrent; Elisa, vida mía (1977) amb un Fernando Rey esplèndid; Mamá cumple cien años (1979). Aquesta va ser l'època més celebrada, premiada de la filmografia de Saura, totes sota la mirada i la manera de fer del productor Elias Querejeta i amb la Chaplin. Va ser una època que Carlos Saura, d'una manera "entre línies" explicava la realitat d'aquest país. Eren realitzades a la manera del cinema francès, de Godard, Resnais o Truffaut. D'aquelles, que popularment se'n deien complicades. Per altra banda, en aquella mateixa època J.L. Berlanga, feia les mateixes denúncies, però utilitzant la comèdia i l'humor negre. Saura/ Querejeta, eren els "intel·lectuals" i Berlanga, el "popular".
Amb el trencament amb Querejeta i amb la seva companya Geraldine, el cinema de Saura canvia i ja no té aquella força i aquella originalitat. Deprisa, deprisa (1980); Bodas de Sangre (1981); Carmen (1983)... i amb El Dorado (1988) un film molt ambiciós, que va costar molts diners i va ser un fracàs comercial. Amb Ay Carmela (1990) es va refer.

Las paredes hablan, la darrera aportació de Carlos Saura, es va estrenar a Cáceres en una sola projecció el set de febrer d'aquest any dins el cicle "Arte". El passat 14 de febrer es va fer un altre passi. Com he dit el començament, Saura acaba la seva història cinematogràfica com la començà: amb un documental. En aquest cas sobre pintura. Un recorregut per les diverses expressions i maneres de pintar dels humans des de les coves de la prehistòria fins ara. Sempre utilitzant les parets. El mateix Saura condueix el documental, mostrant i parlant amb diversos artistes com Barceló, Musa 71, Arsuaga, Dimitrova...

Carlos Saura, ja és història. I ens ha deixat bones històries. Gràcies.

Guillem Terribas

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=3745&titol=Las-paredes-hablan&mode=1

CERA de Miquel Pairolí. Presentació a la Llibreria 22 (2008 · 2023)

Hi trobareu un fragment de la presentació a la Llibreria 22 de Girona, el 05 de Març de 2008 del Llibre de Miquel Pairolí CERA editat per La magrana. Quinze anys després, l'editorial Gavarres, el reedita i el presenta a la llibreria 22 el 23 de gener de 2023. Per tant es poden veure fragments de les dues presentacions. A la primera entre en Miquel Pairolí i Guillem Terribas i la segona vegada entre l'editor Àngel Madrià i Martí Gironell. Realització Guillem Terribas 24.01.2023

Cinema Paradiso

Abans de Nadal el director de Suro, Mikel Gurrea, agraïa a través d’un vídeo a les xarxes socials la pròrroga al cinema Truffaut de la pel·lícula, rodada a les comarques gironines, una setmana més a petició del públic. També ha passat amb la meravella d’Aftersun. Com sobreviure amb èxit a Netflix i a la crisi dels multisala? Essent un cineclub amb l’esperit popular d’un cine de barri.

 Apostar i divulgar els tòtems de la intel·lectualitat i la crítica sense oblidar el que es busca quan es va al cine: evadir-se i enamorar-se com Mia Farrow a La rosa porpra del Caire; el cine és emocionar-se en una sala fosca. El Truffaut fa anys que ha sembrat i ara és primavera. Però ha aconseguit, més enllà del cinèfil, crear un vincle i ser el nostre cinema Paradiso.

GEMMA BUSQUETS, en el Punt Avui 12.01.2023

El Truffaut supera els 20.000 espectadors, més públic que abans de la pandèmia

L’obertura d’una segona sala de projeccions i la coincidència de films d’autor que han trobat la complicitat de l’audiència, com «Alcarràs», «Suro» o «As bestas» empenyen el cinema a les millors dades d’assistència de la darrera dècada.

Sala B del Cinema Truffaut Foto: David Aparició.

El cinema Truffaut de Girona ha tancat l’any amb més de 20.000 espectadors, una xifra que supera els números previs a la pandèmia i que suposa la dada d’assistència més alta de la darrera dècada. L’obertura de la segona sala a la tardor i la coincidència de films d’autor que han trobat la complicitat del públic, com Alcarràs, de Carla Simón, Suro, de Mikel Gurrea o As bestas, de Rodrigo Sorogoyen han empès el Truffaut a registrar una assistència de 20.028 persones, una de les millors dades dels seus 22 anys d’existència.

Les dades del tancament del 2022 representen un creixement del 48% respecte al 2021 (13.517) i un 21% respecte a les dades del 2019 (16.498), el darrer any en què l'exhibició cinematogràfica no es va veure afectada per la covid. De fet, les dades del 2022 són la millor xifra obtinguda pel cinema municipal gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona des de l'any 2013, quan van ser 21.197.

Entre els factors que expliquen l'augment hi ha la progressiva recuperació dels hàbits del públic un cop superada la crisi sanitària i l'obertura d'una segona sala de projeccions, inaugurada al novembre, que ha permès incrementar el nombre de sessions i la varietat, de l'oferta. A més de possibilitar l'acollida d'actes en paral·lel, la segona sala permet allargar els dies de projecció de les pel·lícules, ja que fins llavors calia renovar més sovint la cartellera per incorporar noves estrenes. De fet, en el període comprès entre l'obertura de la segona sala i el 31 de desembre, el nombre d'espectadors ha suposat una quarta part del total acumulat de l'any.

A tot plegat, és clar, cal sumar-hi el fet que el Truffaut s'ha beneficiat de l'excepcional collita de pel·lícules catalanes i espanyoles d'aquest 2022, un cúmul de títols de cinema d'autor que l'espectador ha acollit amb els braços oberts.

I és que la quota de pantalla de cinema fet a l'estat s'ha situat per damunt del 20% enguany.

En aquest sentit, Alcarràs s'ha convertit en la tercera pel·lícula més vista de la història del Truffaut, només per darrere d'Estiu 1993, de la mateixa Simón, i del documental Bicicleta, cullera, poma, mentre que As bestas i Suro s'han situat en el top 15 del més vist en els 22 anys d'existència del cinema municipal.

També han tingut molt bona acollida les dues pel·lícules de directors gironins estrenades després de l'estiu: Pacifiction, d'Albert Serra, i Un año, una noche, d'Isaki Lacuesta, que també s'han situat entre les més vistes de l'any. Pel que fa a les pel·lícules estrangeres, les dues amb més públic han estat La pitjor persona del món, de Joachim Trier, i Aftersun, de Charlotte Wells.

ALBA CARMONA publicat en el Diari de Girona 13.01.2023

Els gironins beneeixen un Truffaut amb dues sales

El cinema supera els 20.000 espectadors, la xifra més alta assolida des del 2013.
La segona sala, inaugurada el 18 de novembre, n’ha estat un dels pilars fonamentals.

 

La Sala B del Cinema Truffaut. Foto: Quim Puig

Es parla molt de la crisi del sector cinematogràfic, degut a la pèrdua d’espectadors progressiva dels darrers anys, sigui pels canvis d’hàbit o la irrupció exponencial de les plataformes com a principal oferta d’oci. Això i que la pandèmia va fer molt mal, no només en el panorama de l’exhibició. Però no tot són males notícies: l’estrena d’Avatar, a finals d’any, ha retornat en massa els espectadors als cines per disfrutar com cal d’una pel·lícula concebuda per a la gran pantalla. I cinemes especialitzats en el cinema d’autor han vist incrementar el seu públic gràcies a èxits que sobrepassen modes, com és el cas d’Alcarràs o As bestas.

Entre aquests hi ha el cinema Truffaut de Girona, que ha presentat un balanç del 2022 que no pot ser més esperançador: ha registrat una assistència de 20.028 espectadors, una de les millors xifres dels seus vint-i-dos anys de vida. Aquesta dada és especialment rellevant perquè li ha permès recuperar amb escreix els nivells prepandèmics, i fins i tot superar-los. En concret, els espectadors del 2022 suposen un creixement del 21% respecte al 2019, el darrer any en què l’exhibició cinematogràfica no va resultar afectada per les restriccions i tancaments provocats per la covid-19. Aquell any els espectadors van ser 16.498. Si ho comparem amb el 2021, l’increment és del 48%, donat que l’any passat el Truffaut va tenir 13.517 espectadors.

Aquests 20.028 espectadors del 2022 són la millor xifra obtinguda pel cinema de titularitat municipal dels darrers deu anys; des del 2013, quan l’assistència va ser de 21.197 espectadors.

La segona sala, clau

I quines són les claus d’aquest èxit? És clar que l’obertura de la segona sala hi té molt a veure. Inaugurada a finals d’any, concretament el 18 de novembre, amb un retard considerable (un any) per temes tècnics i logístics, ha permès incrementar el nombre de sessions i, sobretot com assenyala el responsable de la programació, Francesc Vilallonga, ampliar i variar l’oferta. “A més d’acollir actes paral·lels, la segona sala possibilita esponjar i oferir continuïtat de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes. D’aquí que la sala 1, la gran, és la que en surt més beneficiada.
” De fet, en el període comprès entre l’obertura de la segona sala i el 31 de desembre, els 5.000 espectadors registrats han suposat una quarta part del total acumulat l’any 2022.

Guillem Terribas, el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona la sala, declara que aquestes xifres demostren la necessitat històrica de disposar de la segona sala, com ja estava escrit en el projecte endegat fa més de dues dècades: “Per fi podem ampliar la programació i oferir als espectadors més ventall d’horaris, ja que fins ara ens vèiem obligats a cremar títols que funcionaven, tot sovint programant tres pel·lícules diferents a l’única sala".
 Pel que fa a algunes queixes puntuals per part del públic d’una sala 2 “petita” i “amb problemes de visibilitat” quan està plena, diu que després de la fase de proves s’analitzarà si s’hi poden fer millores. Prefereix destacar que tècnicament és “perfecta, quant a so i pantalla” i que miren d’evitar que la sala, de 70 butaques, s’ompli a vessar. També queda pendent quina utilitat tindrà l’antiga sala A del Modern, pendent de la reforma en la segona fase d’obres.

Uns tanquen i els que sobreviuen es recuperen.

Cinematogràficament, el 2022 ve marcat pel tancament de l’històric Albéniz, un multicine hereu del cinema més gran que ha tingut mai la ciutat de Girona, a punt de complir el centenari. Una pèrdua profunda que ha alterat el mapa de sales d’exhibició de la que per molts anys ha estat una de les ciutats amb la mitjana de sales i espectadors més alta de tot l’Estat.
Actualment només queden dos cinemes en actiu: l’Ocine, entre els barris de Sant Ponç i Fontajau, i el cinema Truffaut, al Barri Vell. És a dir, un a la perifèria i l’altre al centre. Bé, això sense dir que a la veïna Salt també hi ha l’Odeon.
Cap tancament és bona notícia, però és evident que mentre de mica en mica la gent ha començat a tornar a les sales d’exhibició i es recupera l’hàbit d’anar al cinema, la majoria d’espectadors que tenien tendència a anar als Albéniz han recalat als Ocine. També, sobretot a partir de final d’any, amb l’estrena de films com Suro o As bestas, que no els cal la versió original, n’ha sortit beneficiat el Truffaut, sobretot d’aquell públic que vol un cinema a prop.
James Cameron, de qui haurien de posar una estàtua a l’entrada de cada cinema comercial de mig món, ha tornat a portar en massa els espectadors amb la segona entrega d’Avatar, com ja va fer ara fa catorze anys amb l’original i abans amb Titanic. De fet, l’èxit d’aquesta pel·lícula ha provocat un cert tap a la resta de films de la cartellera i que molta gent hagi optat per buscar alternatives a altres llocs, com és el cas del Truffaut, que durant aquestes últimes setmanes ha estat un bullici de gent a moltes sessions. “Hem tingut la sort que ha coincidit amb bones pel·lícules, i poder donar cabuda a títols que no s’estrenarien a cinemes més comercials. Res que no hem fet al llarg dels vint-i-dos anys”, com remarquen Guillem Terribas i Francesc Vilallonga. “És a dir, oferir títols atractius i bones històries, que és el que vol el públic”, afegeixen.

JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el Punt Avui 13.01.2023

 

EMILY, full de Sala del Cinema Truffaut de Girona

EMILY Regne Unit, 2022
Direcció: Frances O'Connor
Guió: Frances O'Connor
Intèrprets: Emma Mackey, Adrian Dunbar, Oliver Jackson-Cohen,  
Durada: 130 min
Gènere: drama
Idioma: anglès 
Data estrena:  13/01/2023

SOTA LA PLUJA 
Emily Brontë, escriptora anglesa (1818 – 1848) que és coneguda per ser l'autora de la famosa novel·la Cims borrascosos, publicada l'any 1847, sota el pseudònim d'Ellis Bell, per raons de l'època en què no era ben vist i difícil de publicar si eres una dona, com en el cas de l'escriptora catalana Caterina Albert, que va publicar aquí entre nosaltres amb el pseudònim de Víctor Català.
La novel·la inicialment va ser mal acollida per la crítica, però més tard, amb el temps, va ser reconeguda com l'anima romàntica de la literatura anglesa i una de les obres més importants de l'època Victoriana.
Cims borrascosos, a part de ser una novel·la que contínuament s'està reeditant, s'ha portat diverses vegades al cinema: Cumbres borrascosas (1939, William Wyler) amb Merle Oberon i Laurence Oliver; Cumbres borrascosas (1992, Peter Kosminsky) amb Juliette Binoche i Ralph Fiennes; Cumbres borrascosas (2011, Andrea Arnold) amb Kaya Scodelario i James Howson. També se n'ha fet sèries de televisió, els anys 1998, 2003 i 2009.
Ara, Frances O'Connor (Anglaterra 1967) una coneguda actriu per pel·lícules com Mansfield Park (1999, Patricia Rozema), Intel·ligència artificial (2001, Steven Spielberg), The Hunter (2011, Daniel Nettheim), entre altres, amb aquesta pel·lícula s'estrena com a directora i guionista, i ens explica molt bé la història d'aquesta escriptora que va morir prematurament de tuberculosis a l'edat de 30 anys. A partir d'algunes referències biogràfiques, la directora fa un retrat de l'època victoriana i una molt bona recreació de la vida i l'ambient de l'escriptora.
Frances O'Connor s'agafa el seu temps, sense presses, mot detallista, cuidant la imatge, l'entorn, el paisatge, els sorolls, la música, les mirades i els desitjos, per explicar la relació d'Emily amb la seva família. Orfe de mare, amb cinc germans, dues germanes es van morir prematurament. En el film, només hi surten les seves dues germanes, la Charlotte i l'Anne i el seu germà Branwell. Les relacions, estrictes amb el seu pare, predicador anglicà en un petit poble anglès i les seves turbulentes relacions amb el jove predicador ajudant del seu pare, són aspectes que anirem vivim juntament amb la protagonista. Viurem les vivències, els desitjos, la repressió, les ganes d'alliberar-se i provocatives del seu germà Branwell, que admira i cuida, tenint-hi una relació variant i de vegades violenta. La relació d'amor- odi i d'admiració mútua, amb la seva germana Charlotte. Els somnis, la solitud i els poemes que no vol que ningú llegeixi. L'èxit de la seva novel·la Cims borrascosos. I la pluja.
Com he dit, és una pel·lícula que té el seu tempo. Tot passa com ha de passar i els personatges estan molt ben interpretats per la jove i prometedora actriu Emma Mackey, en el paper d'Emily; Oliver Jackson-Cohen, que interpreta a William, el jove predicador; Fionn Whitehead, en el rol de Branwell, el germà d'Emily..., per ressaltar alguns dels personatges que porten el pes del film.
Emily, el film de Frances O'Connor, ens explica una història del segle XIX, però amb sentiment contemporani. Aquesta és la seva grandesa.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu Critics de Cinema de Girona

El trailer: https://youtu.be/L86Pt-nn5t8

Reis (Mags) a Girona. El Rei Ros 2023

Cavalcada dels Reis a Girona el 06.01.2023. El Rei Ros. J.M. Fonalleras. Realització: Guillem Terribas Roca.